Ostern 2008: Visita de l'Aitor i Eslovènia

L'última Setmana Santa de la meva estada alemanya l'he passada a diferència de la majoria de residents per aquestes terres i aprofitant per seguir explorant el centre d'Europa, aquest cop amb la companyia de l'Aitor, qui aterrava el dimecres a terres alemanyes i amb la seva arribada portava la neu i el verdader hivern que fins ara no havia fet.
Efectivament, després d'un hivern amb un únic cap de setmana amb neu i de moltes setmanes quasi alemanyanament primaverals (on en cas de precipitacions eren en forma de pluja), les previsions el dimecres eren de setmana santa amb neu, sense temps per desesperació meva a poder fer ja el canvi recomenat de neumàtics al nou cotxe (canvi que no vaig decidir fer fa 15 dies per mandra i poques expectatives de neu quan ja entràvem a la primavera). Les previsions es confirmaven quan sortia d'Audi cap a l'aeroport enmig d'una forta nevada que per sort durava poc i per tant no tenia temps a quallar. Nevada que ens perseguia i arribava a Munich just quan iniciàvem la breu passejada pel centre de la capital bavaresa. De nit i amb fred i neu, què millor que entrar a la tradicional Hofbräuhaus a beure alguna Mass mentre l'Aitor es posava les botes amb els obligats Schweinshaxe (codillo) i Apfelstrudel (pastís de poma amb vainilla i nata). Desgraciadament un servidor havia de currar dijous, així que aviat empreníem el camí de tornada a Ingolstadt, ja amb un temps molt més tranquil i assolint els 250 km/h autolimitats de l'Audi A6.
Dijous, mentre un treballava i rebia les instruccions per substituir als companys de departament que marxaven de vacances la setmana que ve, l'Aitor visitava Nürnberg. Al vespre, feiem una partida de Carcassone i sopàvem quelcom per casa mentre seguíem els últims moments emocionants que donaven el pas del Barça de bàsquet als quarts de l'Eurolliga (i la paral.lela eliminació del Madrid), tot això abans d'anar a la Diva a veure'ns tres cubatazos per barba, mentre esperàvem (inútilment) primer a veure si podien retransmetre el partit i després a què per un dia l'equip ens donés una alegria.
Divendres ens llevàvem ben d'hora per fer els quasi 500 km que ens separen de Ljubljana. Netejar el cotxe de la neu i agafar la ja coneguda autopista fins a Salzburg, abans de començar a explorar terrenys nous. Concretament l'autopista que porta de Salzburg al país eslovè és tota una maravella amb espectaculars paisatges alpins (preciosos amb la neu que els acompanyava) i amb espectaculars tunels que creuen les muntanyes. Precisament l'últim d'aquests (de 8 km de llarg) és el què representa la frontera (actualment ja en desús) entre Àustria i Eslovènia.
L'antiga república iugoslava és un dels clars exponents de desenvolupament ràpid a l'Europa de l'Est, amb uns nivells molt propers a la tradicional Europa occidental, si bé encara hi ha coses que s'estan fent (com els últims quilòmetres de l'autopista a la seva capital). Sorprèn però el nivell assolit també per una bona part de la població, clar exponent del qual són uns cotxes moderns (i bastants de gamma mitjana i fins i tot alta) en el seu parc automobilístic. Només uns quants R5 i alguns autobusos passats d'anys mostraven els vestigis del passat, junt amb les típiques construccions grises i monòtones del seu inevitable passat socialista.
L'arribada a la capital Ljubljana era una mica estressant, especialment fins a aconseguir aparcar el cotxe en un parquing tancat i vigilat (precaució que avui titllaria d'innecessària) que quedés aprop del nostre alberg. Ja instal.lats sortíem a visitar aquesta ciutat, el centre barroc de la qual però és bastant assequible i visitable en tres hores sense presses. Després d'una ràpida hamburguesa eslovena en una parada del mercat a l'aire lliure, pujàvem al castell, des de la torre del qual es pot contemplar una tercera part del territori d'aquest petit país. Grans planícies entre els Alps austríacs i les muntanyes que separen Eslovènia de les seves antigues companyes iugoslaves. El centre, sempre al costat del riu a ambdues rives d'aquest, està format per bonics carrers i cases d'estil barroc i noucentista. Si un busca les restes de la muralla romana es trobarà així mateix amb un petit barri que sembla un poble rural, amb els seus camps i casetes individuals enmig d'una capital. Per fer alguna pausa nombrosos bars ben decorats poden servir per buscar la teòrica rivalitat que ens va dir el nostre amic Lluis entre les dues cerveses locals Lasko i Union (a la pràctica la rivalitat només va estar entre nosaltres dos, arribant però a la conclusió que cap d'elles era res de l'altre món), per provar un vinet en les abundants vinacoteques o acabar sopant en algun restaurant a un bon preu. De cara a la nit uns quants bars estudiantils (segur més plens en època lectiva) i la discoteca Bachus en ple centre (amb dues sales) permeten passar una bona nit.
Dissabte ens llevàvem ben aviat enmig d'una forta nevada per anar a la recomenació especial del Lluis: les coves de Skocjan. Malgrat haver vist diverses coves en la meva vida, res havia estat tan espectacular com aquestes, patrimoni de la humanitat per a la UNESCO. 3 km subterranis en una visita guiada d'una hora i mitja t'internen per diferents grutes amb espectaculars estalagmites i estalagtites de diferents formes i tamanys i per l'espectacular cova formada pel pas d'un riu subterrani de gran cabal. Una parada sens dubte obligada per qualsevol visitant del país. Les fotos no estan permeses, així que us deixo amb les fotos d'una pàgina web perquè us feu una idea, malgrat que no impresionen ni la meitat que el natural.
Aquest petit territori també oferia altres punts d'interés que preteníem visitar: el costaner poble de Piran, les coves de Postojna (entre Ljubljana i Skocjan) o el llac de Bled... L'aparició de la neu però va fer anular tots els plans, pasant a ser la prioritat poder sortir del país abans les coses no anessin a pitjor. Amb els neumàtics d'estiu però almenys amb tracció a les quatre rodes un servidor es va curtir una mica en un art que no domina gens: la conducció sobre neu. Moments de tensió, especialment per la gent que es dedica a anar frenant quan no toca, que per sort no van durar en excés ja que camí d'Àustria la nevada va parar i la carretera tornava a estar neta. D'aquesta manera el què podia haver estat un retorn infernal, va acabar essent més plàcid de l'esperat i ens va donar temps a desviar-nos fins a Regensburg, on ens podíem treure el mal gust de les birres eslovenes amb les Weizen bavareses i l'Aitor es despedia amb un nou sopar tradicional.
Arribats a Ingolstadt reventats, poques forces quedaven més que veure el capítol de Lost i anar a dormir, per el diumenge fer la típica visita de rigor de la ciutat, una partida de Carcassone i despedida fins divendres que ve, en què baixo a Barcelona.

Fotos