Un lugar donde quedarse

Després de portar a la gran pantalla la depriment història de parella de la novel.la Revolutionary Road, el teatral director Sam Mendes gira completament la truita amb "Away we go", una comèdia romàntica lleugera bastant més positiva que l'obra de Richard Yates.
Guió original de Dave Eggers i Vendela Vida, la pel.lícula tracta d'una parella trentanyera que espera un fill que arriba abans de l'esperat i, perdut el suport dels avis decideixen recórrer el continent americà buscant un lloc on establir-se, criar-lo i començar una nova vida encara més feliç que la què porten. El film està estructurat com una road movie, només que en aquest cas els personatges que es van descobrint són coneguts dels protagonistes: una antiga cap de la Verona, la seva germana, una amiga d'infància del Burt, uns ex-companys d'universitat, el germà del Burt, tots ells amb les seves diferents i imperfectes famílies. Phoenix, Arizona, Madison, Montreal, Miami són els diferents llocs que es recorren per la pel.lícula fins a trobar la casa on viure i descobrir que l'important són ells i el fet que s'estimen.
Lluny de ser la comèdia de noi guapo coneix noia guapa, del romanticisme pastelón que allunya moltes obres de molt potencial espectador, Un luegar donde quedarse és una comèdia entretinguda apte per a tots els públics amb alguns moments hil.larants i molts de divertits. També hi ha lloc per algún moment més seriós i dramàtic, doncs la vida no és tota de color de rosa, però sense voler dogmatitzar sobre els problemes d'aquesta. Òbviament l'èxit de la pel.lícula es deu també a la bona química entre la parella protagonista, els televisius John Krasinski i Maya Rudolph, que tan bé aconsegueixen transmetre-la a l'espectador.
Queda clar que no és una obra mestra com l'American Beauty amb la què debutà en el setè art, però Away we go és una comèdia que, sense grans ambicions, diverteix a l'espectador d'una forma molt natural, sense sarcasmes ni exageracions irreals. Ideal parelles, sense excloure públics més amplis.

El secreto de sus ojos

A principis de la present dècada el cinema argentí irrompia amb gran força entre el públic espanyol. El divertit i enrevessat thriller Nueve reinas i l'excel.lent tragicomèdia El hijo de la novia tenien bona part de culpa en mostrar un gran talent cinematogràfic provinent de l'Amèrica llatina i que aportava un estil diferent i aire fresc a les nostres pantalles.
Arran d'aquestes dues obres mestres arribaren una onada sobtada de produccions del país, algunes de bones obres anteriors a les dues esmentades, com El mismo amor, la misma lluvia, i moltes d'altres obres normaletes i en alguns casos fins i tot mediocres que van aconseguir saturar al públic d'un estil de diàlegs de vegades excessivament carregants.
Uns quants anys després de la cresta de l'onada, ens arriba una nova obra remarcable, amb la direcció novament a les mans de Juan José Campanella. Formant tàndem de talents, el paper protagonista recau en el Ricardo Darín que ens va maravellar fa uns anys i llur èxit l'ha portat a continuar amb diferents interpretacions cinèfil.les i teatrals també en el nostre país.
El secreto de sus ojos és una obra completa i rodona. Formalment se la podria qualificar com a thriller, en tant que narra un cas policíac que aconsegueix mantenir el misteri fins al final. Benjamín Espósito (Darín) decideix escriure una novel.la sobre un antic cas d'assassinat no resolt satisfactòriament al retirar-se del seu treball en el Jutjat Penal. La barreja dels records del cas amb un present on aquest es reobra es van intercalant fins a arribar a un final realment emocionant.
Però aquest fil conductor va acompanyat d'altres històries que es van desenvolupant paral.lelament, la història d'amor que il.lusiona i tortura al protagonista, la relació d'amistat entre ell i el seu ajudant del jutjat que va més enllà de la col.laboració laboral, els problemes familiars i amb l'alcohol d'aquest últim, la melancolia i sed de justícia de qui ha perdut el seu ésser més estimat, la corrupció d'un Estat acostumat a viure entre cops d'Estat, tot plegat banyat amb tocs d'humor esporàdics com tan bé saben combinar les grans obres argentines. Acompanyat d'un bon treball tècnic i de bones interpretacions de la resta de personatges, El secreto de sus ojos aconsegueix transmetre sentiments especialment intensos a l'espectador i que porten l'obra molt més enllà d'una simple pel.lícula de misteri.
Una excel.lent notícia pels amants del cinema argentí, que recupera amb aquesta pel.lícula el seu millor nivell.

Saw VI

Després de veure Saw VI d'il.legal gràcies a la controvertida (i lamentable) decisió del govern del nostre país de qualificar-la com a pel.lícula X i per tant prohibir la seva exhibició en els cinemes comercials (com sí han pogut fer la resta de països del món en l'estrena mundial de fa dues setmanes), només em cal que agrair aquesta mesura i per tant haver-me estalviat els 7 € d'entrada que m'hauria costat seguir amb la tradició que teníem establerta amb la resta d'amics seguidors de la saga.
I és que si ja deia amb la cinquena entrega que començava a ser un allargament innecessari de la història, la sisena part, com calia témer, és ja la confirmació definitiva fins i tot pels seguidors encegats, que els productors ja només busquen seguir vivint de la fidelitat de l'espectador, important-li ben poc aquest últim. Era desitjable que una saga de culte en aquesta darrera dècada, d'un gènere que semblava esgotat, tingués un final digne, però lamentablement no serà així. I dic serà, perquè com l'ambició humana no té límits, sembla ser que hi haurà encara una setena part, com un nou final obert ja deixava entreveure.
Amb un nou canvi de director, tret característic de sagues que s'allarguen en excès, la batuta de Kevin Greutert no aporta res de nou a l'obra. Es manté l'estil visual característic de les anteriors entregues, la mateixa violència fregant el gore (especialment en l'esfereïdora escena introductòria) i les mateixes trampes pseudomortals amb aire moralitzador dissenyades per Jigsaw des de la seva tomba. Uns últims jocs que deixa en la misteriosa caixa que rep la seva dona al final de la cinquena i que ella (de cop sembla que reconvertida en psicòpata com el seu difunt marit de qui semblava haver renegat) i l'alumne privilegiat Hoffman s'encarregaran de portar a terme. Les víctimes seran el propietari i els empleats d'una companyia d'assegurances de salut de dubtosa moralitat. Mentrestant l'inspector Hoffman tindrà cada vegada més complicat el seguir-se cobrint de les inspeccions policials sobre els assassinats de "puzzle". Certament les trames secundàries freguen l'absurd i no mereixen cap mena de credibilitat, mentre que la trama "sàdica", essent més del mateix que el vist fins ara, aconsegueix mantenir el tipus. El final, completament precipitat, és indigne per acabar amb la saga, però una setena part on l'ombra de Jigsaw ja serà inexistent (tot i que no subestimem la seva capacitat per anar deixant sobres) tampoc presenta especial interès.
En resum, una decepcionant sisena part per a tothom, especialment per als nombrosos fans de Saw, però també per a aquell morbós que degut a la seva absurda classificació com a X esperi veure una violència més extrema que la de les anteriors entregues o moltes altres obres del gènere.

Si la cosa funciona

Fidel a la seva cita anual, Woody Allen torna amb Si la cosa funciona al probablement estil de pel.lícules que més l'han caracteritzat en la seva basta filmografia. Després d'un relativament llarg parèntesi finalitzat amb la controvertida Vicky Cristina Barcelona, Woody retorna al seu Manhattan on es sent com peix a l'aigua i a la comèdia de diàlegs intel.ligents i sarcàstics. Alguna cosa a veure tindrà que l'escrivís en realitat fa 30 anys, projecte que va posposar indefinidament degut a la mort del còmic Zero Mostel, que era amb qui havia pensat per protagonitzar-la. Dècades després, el paper li ha caigut a Larry David, presentador d'un show televisiu que havia fet petites col.laboracions en Días de radio i Historias de Nueva York, i qui va ser el primer sorprès quan se'l va contactar per assumir aquest rol.
El cert és que l'improvisat actor se'n surt molt bé representant a Boris Yellnikoff, un arrogant físic retirat a qui li encanta passar-se el dia remugant sobre la gent i la societat. Irònic, sarcàstic, hipocondríac, el cert és que sorprèn que Allen no pensés en ell mateix per fer-lo, doncs en molts moments recorda a d'altres personatges interpretats per ell mateix. Probablement la recerca d'una major simpatia natural del protagonista n'ha estat la causa, amb un resultat que de totes maneres ha acabat sent encertat.
Boris coneix un dia a Melody, una ingènua i inculta jove del sud del país, qui escapant-se dels seus pares acaba a Manhattan demanant una llar on intentar començar una nova vida. Malgrat l'enorme diferència d'edat, de caràcter i de nivell cultural, el cert és que ambdos acaben estranyament congeniant, fins al punt d'acabar-se casant. La posterior arribada dels pares de la noia fruit de la seva recerca, acabarà fent canviar completament la vida de cadascun d'ells al posar-se en contacte amb la societat de la gran metròpoli.
En realitat la història és bastant simple, però el punt fort de l'0bra són els monòlegs (Woody recupera el recurs sempre efectiu de dirigir-se directament a l'espectador) i diàlegs que l'envolten. En ells destripa àcidament la societat americana actual, la seva gent, les seves creences, els seus defectes... Una magnífica reflexió sobre la raça humana moderna, presentada de forma intel.ligentment còmica.
Resumint Si la cosa funciona és Woody Allen en estat pur, no és cap obra mestra, però farà les delícies de tots els amants del seu cinema.

Dictadura socialista

A partir d'aquesta nit s'acaben les promocions especials d'alcohol tipus 2x1 o happy hour. Es veu que al govern no li agraden les promocions comercials que puguin fer els bars per atreure a clients a certes hores de la nit i per tant s'ha de mirar de fer negoci multant una pràctica perfectament lícita en tant que no baixessin la qualitat servida. Ah no, que es fa per protegir als adolescents i a la joventut de la ingesta desmesurada de begudes alcohòliques. Clar, perquè encarir l'accés en bars a l'alcohol no és el què ha contribuit al creixement del botellón, contra el qual creia que també es volia lluitar. Perquè no cal ser gaire llumeneres per saber que qui vulgui beure, ho seguirà fent, i què més descontrolat hi ha que beure al carrer...
Precisament aquest últim cap de setmana, el govern espanyol va decidir també prohibir l'exhibició de Saw VI a les sales de cinema "normals", catalogant-la com a X, no per ser pornogràfica, sinó per una suposada violència extrema. Novament hem de protegir els nostres adolescents d'escenes que dubto molt superin tot el què està plenament accesible per Internet avui en dia, amb una mesura que per cert, no ha pres cap altre país del món.
Fa uns mesos llegia que la Generalitat ha creat un llibre de disseny vial, on per exemple, s'estandaritzava com havia de ser una rotonda, sense deixar llibertat ni a l'escultura que un vulgui posar al mig d'ella.
Malgrat considerar-me ideològicament d'esquerres (i votant en blanc a la pràctica), últimament em dóna la sensació que els segons governs socialistes espanyols i catalans estan legislant massa. Sembla que l'estat, com tota dictadura, hagi de ser responsable de regular absolutament tot, i no deixar res a la llibertat individual o confiar en l'educacio dels pares per exemple per regir el control sobre el què puguin fer els fills, com ha estat tota la vida. A més, moltes d'aquestes normes sonen absurdes i una despesa de recursos innecesària, en temps on tenim un 25% d'atur i on certs xoriços honorables estafen milions d'euros sense que cap administració prengués cartes en l'assumpte malgrats els indicis i els avisos rebuts.
L'estat ha de controlar la convivència entre els membres de la societat, però no ha de regular la llibertat individual de cadascú ni activitats comercials perfectament lícites i que per si soles no fan mal a ningú. 8 anys de bisocialisme potser estan sent masses, i malgrat em pesi, comença a ser hora de produir-se una rotació de poder.

Agora

Ja fa tretze anys des que Amenábar maravellava al públic jove espanyol amb Tesis, o com fer un gran thriller sense res a envejar als de Hollywood amb poc pressupost. Un any més tard, amb Abre los ojos, es consagrava davant el gran públic nacional amb un nou thriller que barrejava amb menys èxit certa ciència ficció, però el seu posterior remake Vanilla Sky, ampliava la seva fama internacional, consagrada amb la superproducció de la magnífica i inquietant The others. Amb Mar adentro (drama biogràfic sobre l'eutanàsia) canviava completament de registre, però el talentós director seguia acumulant premis i reconeixements internacionals. Repaso la seva trajectòria, perquè ell és probablement l'únic director, del qual he vist tota la seva filmografia al cinema, i per tant, és la màxima icona de director del meu temps.
Amb Agora, Amenábar torna a canviar de gènere, i filma una superproducció espanyola rodada en anglès, cosa gens habitual en el nostre país, però necessària si es pretén recuperar la forta inversió necessària (50 milions d'euros). Agora entra en el món del cinema històric i ens trasllada a Alexandria, al segle IV d.C, en temps d'inici del desmembrament del Gran Imperi Romà. El cristianisme va guanyant adeptes enfront del paganisme fins llavors dominant, i progressivament la seva Església va adquirint dins la societat el poder que portarà a la civilització occidental cap als obscurs anys de l'Edat Mitjana. En aquesta època de transició, Hipatia, influent filòsofa i magnífica astrònoma de la ciutat egípcia, representa el símbol de la raó de l'Antic Món, hereva del saber de l'Antic Egipte.
Agora no és una superproducció de grans batalles ni efectes especials, la qual cosa no vol dir que no tingui acció en les escenes de disputes entre fanàtics religiosos o en la destrucció de la Gran Biblioteca d'Alexandria, episode tràgic en el saber humà de l'Edat Antiga. I és que Agora també versa molt sobre la ciència, la filosofia i l'astronomia en aquells temps, en diàlegs i discusions apassionants pels seus amants. Amenábar demostra que d'aquests temes també es poden fer escenes emocionants, com quant Hipatia descobreix que la clau a les seves preguntes està en l'el.lipse. L'amor d'un esclau envers la bella filòsofa també forma part de l'obra, història amb final propi de les tragèdies gregues clàssiques. Potser alguns hi trobaran a faltar les clàssiques escenes d'amor de pel.lícula romàntica, però Agora no dóna descans a l'espectador i centra les seves dues hores i poc en la història que vol explicar sense perdre el temps en escenes superflues (el director va retallar encertadament 20 minuts del rodatge després de la primera visualització en festival).
L'excel.lent ambientació de la ciutat d'Alexandria, amb el Far i la Gran Biblioteca, de les seves gents i institucions és el principal punt fort de la pel.lícula, que aconsegueix traslladar l'espectador a una altra època, com si l'espai-temps s'obrís de cop i ens permetés observar de cop el passat. També destaca Rachel Weisz en una gran interpretació de l'heroïna de la història.
Agora és una pel.lícula que no deixarà indiferent als amants de la història i la ciència, i que a l'hora permet reflexionar sobre el mal dels fanatismes religiosos, un tema que 1600 anys després segueix sent d'actualitat. Tot maquillat amb un treballadíssim format de superproducció apte per a tots els públics, però que pot defraudar a qui busqui acció descomunal i sexe gratuït.

Moon

Moon era una de les grans atraccions del recent Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges després de l'èxit obtingut als EEUU i que l'ha convertida en nova obra de culte. Escrita i dirigida per Duncan Jones (fill de David Bowie), es tracta del seu primer llargmetratge, set anys després del seu debut amb el curt Whistle.
En uns temps on es torna a començar a parlar de tornar a la Lluna i anar fins a Mart, Moon ens porta de nou als paisatges lunars que tant debien maravellar a la humanitat quan la va trepitjar el 1969. La lluna és però, en aquest futur proper, encara un satèl.lit inhòspit, on un únic astronauta (Sam Rockwell) de l'empresa Lunar, ajudat de maquinària robotitzada, controla l'explotació minera de roca rica en He3 a la seva cara oculta i que s'ha convertit en la solució energètica terrestre. Tres anys de contracte per viure sol a molts quilòmetres del teu planeta, per lluitar cada dia contra la rutina i tu mateix, amb contactes exteriors només a través de vídeos gravats, i com a una única font de conversa instantània el robot central Gerty (veu de Kevin Spacey).
Moon recorda en alguns moments a 2001, l'obra mestra del mestre Kubrick, el seu ritme lent, les converses home-robot (malgrat que Gerty no té massa a veure amb Hall), les imatges espaials... La seva trama acaba sent però completament intel.ligible, però poc se'n pot desvetllar d'ella sense espatllar la festa al potencial futur espectador. En tot cas, sí es pot dir que el pitjor de l'obra és probablement l'excessiva previsibilitat d'aquesta, un cop l'espectador s'ha situat i comença a entendre el què està passant.
De totes maneres, això no desllueix completament un guió original d'una història interessant, que en contra de les tendències actuals, sap trobar la seva justa durada en una hora i mitja suficient per explicar el necessari i transmetre a l'espectador la soledat i desorientació dels magnífics paisatges lunars. I és que per crear obres mestres avorrides de més de dues hores s'ha de ser un geni com Kubrick, però amb bastant menys es pot fer una bona obra pels amants de la ciència ficció com aquesta (als què no els entusiasmi el gènere ni els paisatges lunars poden perfectament obivar-la).

Malditos bastardos

Malgrat l'ambientació en la segona Guerra Mundial, que ningú esperi una pel.lícula històrica en Malditos Bastardos. Aquesta és Tarantino en estat pur, i els personatges nazis i jueus substitueixen aquest cop als gangsters habituals, per acabar explicant una altra sanguinolenta història de venjances com les què marquen la seva cinematografia.
La pel.lícula comença com el què no és, però el seu primer capítol (dels cinc amb els què es divideix la llarga trama) és sense cap mena de dubte espectacular i en ell se'ns introdueix a Hans Landa, un intel.ligent i sarcàstic coronel de les SS conegut com el Caçajueus. Comenten que Tarantino va estar a punt de desistir de fer la pel.lícula al no trobar l'actor ideal per interpretar a tant brillant personatge, fins que finalment es va topar amb l'austríac Christoph Waltz, la magnífica interpretació del qual li permetrà traspassar la seva fama local a nivells mundials. El tàndem Landa/Waltz és l'eix central de la pel.lícula i només ell justificaria el veure-la, tot i que òbviament aquesta presenta altres arguments.
Tan sublim primera part dóna pas al què realment és Unglourious Bestards i el cinema de Tarantino, una comèdia negra carregada de violència, tot i que probablement aquí menys que en anteriors ocasions. La segona part, probablement la més fluixa, ens introdueix al grup dels bastards, una guerrilla jueva americana que aterra a la França ocupada pels nazis per matar-ne tants com sigui possible. En ella apareix un Brad Pitt que sense massa esforç borda el paper d'un protagonista que probablement podria estar una mica més treballat a nivell de guió, a l'hora que afegeix més cartell a l'obra. També aquí veiem per primer cop les caracteritzacions iròniques de personatges històrics com Hitler, sense arribar a l'extrem de la ridiculitat absurda de la nefesta comèdia germànica Mein Führer. I aquí apareixen també les primeres escenes d'estil 100% Tarantino com l'aparació intrigant de l'ós jueu (Eli Roth) o la presentació del sargent Stiglitz (Til Schweiger, un habitual del cinema alemany), així com les tallades de caballera i la pallissa amb bat de beisbol que dóna la dosi de violència necessària en tota obra del director alternatiu americà.
La tercera part ens introdueix a Goebbels, a l'heroi de guerra Frederick Zoller (Daniel Brühl, Good Bye Lenin, Salvador) i a la supervivent jueva Shosanna Dreyfus (la precisosa Mélanie Laurent), però sobretot a una de les idees (potser un tant utòpica) que vol explicar Quentin en aquesta obra: que la força del cinema podria ser capaç d'acabar amb una guerra com aquella.
Operación Kino és la millor part Tarantiniana, en ella es prepara la traca final de desenllaç, i mereix una menció especial totes les escenes de la taberna, amb individus d'ambdos bàndols en el mateix lloc jugant un teatre molt especial.
Per si a algú li quedava algun dubte de la intenció de la pel.lícula, la cinquena i última part, demostra clarament que Tarantino no pretén que se'l prenguin seriosament amb l'ambientació històrica de la seva obra. Humor i acció es desenvolupen en la màxima potència, a l'hora que la trama gira diverses vegades de sentit fins a arribar a un final aconseguit que pósa punt i final a dues hores i mitja que tampoc hauria passat res si haguessin estat una mica menys.
Sense caure en divismes cap al director, i sense estar als nivells que Pulp Fuction van representar en la seva època, Malditos Bastardos és una brillant comèdia negra amb una ambientació diferent al què ens té acostumats, que no decebrà als seus fans i agradarà a molta d'altra gent no tan afí al seu cinema. Veure-la en versió original és en aquest cas imprescindible, doncs moltíssimes escenes es basen en els idiomes que es parlen, francès, anglès, alemany i un xic d'italià, en una obra multicultural amb actors natius per a cada una de les nacionalitats representades.

De casa rural per l'Empordà i la Garrotxa

Finalment el passat pont del Pilar vam realitzar el típic projecte que els grups d'amics parlan constantment però que d'alguna manera sempre costa acabar de posar en pràctica: passar un cap de setmana de casa rural. Malgrat les dificultats de qui busca a última hora, la persistència del Dani va acabar trobant la magnífica casa dels Lledoners, una preciosa i comfortable finca rústica per a 8 persones situada a pocs quilòmetres de Besalú enmig dels camps, i a tir de pedra dels llocs d'interès de les comarques de la Garrotxa i l'Alt Empordà. Tot plegat a menys de dues hores en cotxe de Barcelona.
La casa l'estrenàvem el divendres nit els cinc pioners, en una nit de cervesetes i partida emocionant de Catan, abans de llevar-nos d'hora el dia següent per trobar-nos un cel ennuvolat que no permetia prendre grans riscos. Així que després d'una breu visita a Castellfolit de la Roca per esperar l'arribada de l'Achim i la Cristina, el grup augmentat a set realitzàvem la típica ruta de la Garrotxa passant per la Fageda de'n Jordà (encara a uns quants dies del seu esplendor tardorenc) i els volcans de Santa Margarida i el Croscat. Quatre hores de caminada lleugera, abans de recuperar energies amb un entrepà a Santa Pau, per acabar fent les compres a Banyoles i visitar abans de sopar el preciós poble de Besalú. El sopar donava pas a una partida de Party que em demostrava que no estaria malament veure de tant en tant alguns anuncis per la tele, a l'hora que rebíem a dos nous integrants del cap de setmana i comencàvem les primeres partides de Mafia, el joc que marcaria les nits del pont.
El diumenge començava amb un sol radiant i l'arribada de l'última persona que tancava el grup, per fer un esmorzar com déu mana abans de realitzar una excursió més exigent que la del dia anterior: la de Sant Aniol d'Aguja i el Salt del Brull. Una mica més de cinc hores pujant pels boscos de l'Alta Garrotxa seguint la llitera d'un riu bastant sec en aquesta època de l'any fins a arribar l'antiga església i l'abandonat monestir de Sant Aniol. Després un quart d'hora més per roques relliscoses porten a una cascada que a la primavera probablement sigui més espectacular. Malgrat tot assequible per tots els públics, l'atac de rinitis que em va acompanyar tota l'excursió la va fer més pesada del què era, però sempre quedava la barbacoa final a la casa per restablir aliments.
El dilluns servia per acomiadar-nos de la nostra casa durant el pont, amb ganes de repetir l'experiència, i fent un lleuger desviament fins a l'inhòspit Cap de Creus, en el far del qual una bona arrossada va posar punt i final abans de tornar a la gran ciutat.

REC2

Poques vegades un es decideix a veure una segona part d'una pel.lícula de la qual no ha vist la primera part, però l'èxit i les bones crítiques d'amics sobre la primera part quan jo estava a Alemanya, el fet de tractar-se d'una saga de terror (i per tant amb una trama fàcilment recuperable) i la comoditat d'anar al costat de casa, em va fer acceptar el plan d'anar-la a veure.
El problema naturalment de fer això és que dificilment es veurà la primera part, no per la qualitat de la segona part, sinó per desvetllar aquesta tota la trama.
I és que REC2 és a continuació temporal de la primera part i a l'hora explica el misteri de l'extranya epidèmia que afecta a aquesta comunitat de veïns de l'Eixample. Probablement aquest desvetllament decepcioni a alguns, doncs precisament original no és. Però no és pas l'originalitat la basa d'aquesta doble producció de Jaume Balagaró. Rec no aporta res nou al cinema de terror que no s'hagi vist abans, però combina perfectament els recursos del gènere.
El tret més característic és la forma de gravació càmara en mà al més pur estil Blair Witch Project, només que en aquest cas de manera efectiva (sí, dec ser dels pocs que ni em va agradar ni em va fer por l'exitosa producció amateur americana). Aquí s'exploten els sorolls, la sensació d'angústia que provoca saber que passarà alguna cosa, però que estem limitats per una visió molt subjectiva d'un dels protagonistes. Per la resta, bona dosi d'ensurts, sang i tensió malgrat certa previsibilitat de la trama (en alguns moments una mica irreal), sembla ser que més que la primera part, doncs aquí no cal introduir l'història i entrem de plena en ella. El final de cert mèrit mostra estar més elaborat que la resta de la trama, i a part de posar un bon punt i final abans de sortir de la sala, deixa la història tancada si es vol... o oberta a una tercera part si les taquilles ho volen.
Perdent doncs la novetat pels què hagin vist la primera part, REC2 torna a demostrar que el cinema nacional és capaç de fer bones obres d'un gènere generalment reservat a l'imperi americà i recomenable per aquells que vulguin passar una mala estona... en el bon sentit de l'expressió.