Manel

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

Manel - " Benvolgut " por jasabet

Inside job

Islàndia, país tranquil on 300.000 habitants compartien una illa rica en recursos naturals i vivien amb una de les majors rendes per càpita i un estat del benestar envejable. Fins que fa uns anys l'especulació d'uns quants i la mala regulació del govern de torn va portar el país a la bancarrota... Amb aquesta breu i coneguda però colpidora història comença Inside job, abans de traslladar-nos cap a Nova York, seu de Wall Street i de l'imperi de la indústria financera nordamericana. Allà es va començar a gestar la crisi financera mundial que la majoria ja coneixerà, començant per una bombolla immobiliària fomentada en part per uns bancs que donaven hipoteques d'alt risc i la refinanciació que aquests mateixos bancs van acabar fent per obtenir més i més crèdit, amb la connivència d'unes entitats que seguien valorant aquests paquets d'inversió com a altament fiables. Tot això potser molts ja ho coneixem, amb explicacions que molts economistes ens han fet, i que sabem que a més de portar a la bancarrota a grans entitats com Lehmann Brothers, van acabat provocant una gran crisi financera mundial (sobre la qual en el nostre país s'ha d'afegir la nostra pròpia d'un creixement basat només en el totxo) que ha costat els estalvis i la feina a moltíssima gent. Inside job ens torna a explicar fil per randa i amb un gran rigor i claredat les etapes que van portar a aquesta gran crisi financera... però va molt més enllà.
Fugint de protagonismes innecessaris i recursos afectistes, Charles Ferguson s'amaga darrere la càmara i senyala amb noms i cognoms als causants d'aquesta crisi i entrevista a nombrosos especialistes mundials i nordamericans que inclouen caps d'estat, ministres de finances, professors d'economia de gran prestigi, líders del FMI i el Banc Mundial, assessors governamentals, en un gran entramat que de vegades pot costar una mica de seguir i que seria l'única crítica que se li pot fer a aquest magnífic i necessari documental, guanyador de l'Oscar aquest any. Fegurson, qui abans de ser director era ja escriptor i científic polític, així com empresari (de l'empresa creadora de Front Page per exemple), aconsegueix deixar en evidència a alguns d'aquests mafiosos financers que a mitja entrevista es troben en un parany que la seva arrogància sembla que no els hi havia fet veure. També analitza el caràcter d'aquesta gent a través de les prostitutes que contracten o un psicòleg especialitzat en aquests grans magnats del crim financer.
I és que aquest és el missatge que afegeix Inside job en el discurs sobre la crisi: aquesta està provocada per un seguit de delinqüents que han aconseguit enriquir-se a través de la cada cop més lucrosa indústria financera, que per la seva banda va aconseguir abans de l'esclat d'aquesta, entrar i condicionar fortament els governs anteriors per poder aprovar les males regulacions que van permetre que aquesta crisi esclatés. La seva influència s'extén a més en les facultats d'economia de prestigi, on professors altament untats per aquestes entitats, es dediquen a ensenyar i defensar les tesis que permeten que aquesta minoria faci i desfaci les regulacions financeres, que sota l'excusa de fomentar la riquesa global, acaben significant la gran riquesa sense responsabilitats d'uns quants.
Perquè el segon missatge, quasi més entristidor, que afegeix Inside job, al ja més conegut, és que finalment no ha canviat res. Els grans bancs van ser rescatats pel Papa Estat USA, però cap d'aquests alts directius financers que es van arxienriquir abans de la crisi (amb uns estímuls tan absurds com plusos per beneficis anuals encara que portessin a la destrucció de l'empresa) ha tornat ni un sol euro de la gran fortuna amassada en pocs anys ni ha complert cap mena de sentència. Les promeses d'Obama de canviar el model han quedat en paper mullat i els assessors financers de Washington tornen a ser els mateixos que van provocar la crisi, i que només en el moment de màxim pànic (abans de saber si els rescatarien) van demanar major regulació. Per tant, la mafiosa i corrupta indústria financera ha mantingut intacte el seu poder i podrà seguir exercint les seves activitats criminals de manera pública, a diferència d'altres branques del crim organitzat.
Amb la narració en off de Matt Damon, Charles Ferguson aconsegueix un excel.lent documental molt necessari sobre la crisi financera mundial, que amb gran claredat i valentia d'assenyalar culpables amb noms i cognoms, posa a l'abast del gran públic molta informació interessant. Però no seran les seves qualitats cinematogràfiques les que faran decantar a l'espectador... sino les ganes d'emprenyar-se per conèixer amb una mica més de profunditat la trista realitat... o passar una bona estona vivint en la ignorància o la despreocupació.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

Barcelona, abans que el temps ho esborri, és un magnífic documental que està passant gairebé en l'anonimat per les nostres cartelleres i que mereixeria molt més ressó mediàtic. Tancats fa unes setmanes els cinemes Casablanca (que haurien estat candidats a posar-la en les seves pantalles) i amb els Meliès que ja l'han tret després d'un parell de setmanes, l'última oportunitat per a aquells interessats resta als cinemes Alexandra.
Dirigida per la barcelonina Mireia Ros, el documental explica a través d'un membre actual amb veu en off la història de la família Baladia, una família burgesa influent que entre finals del segle XIX i principis del XX van contribuir en la industrialització i obertura a Europa de la ciutat, especialment en el temps transcorregut entre les dues exposicions universals. La primera de 1888 va transformar l'antiga fortalesa de la Ciutadella en el cèntric parc que avui coneixem, mentre que la de 1929 va monumentalitzar la llavors bastant abandonada muntanya de Montjuic. Però aquestes dues exposicions no deixen de ser només un reflex d'una època d'emprenedors artístics i industrials que van posar Barcelona i Catalunya en el punt de mira internacional, així com anys més tard les Olimpiades van tornar-ho a fer per convertir la ciutat en destí turístic destacat.
Aquest moviment el va liderar la nova classe burgesa, entre els quals hi havia els Baladia, nom que probablement no sigui excessivament conegut, però que es va codejar amb molts membres de renom de la societat catalana: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Eugeni d'Ors i un llarg etcètera entre els quals també s'inclouen membres destacats de la noblesa europea i que només com un dels molts exemples, van permetre que Richard Strauss toqués al Liceu quant ni l'Opera de Viena ho va aconseguir mai (curiosament la Baladia responsable va rebre un homenatge a Paris a la seva mort per la seva implicació amb l'art i la cultura europeus mentre que a Barcelona va passar a l'oblit).
La narració de Javier Baladia ens porta per la història de la familia, coneixent els entrellats de l'arbre genealògic i les intrigues i vides dels seus membres destacats, però a la vegada un descobrirà moltíssimes anècdotes sobre la nostra història que probablement la majoria dels espectadors desconeixeran. D'on ve la denominació de culé (però no la versió més coneguda), com la Costa Brava podia haver esdevingut destí de la jet set internacional, com les cases dels Baladia van resistir el periode anàrquic de Barcelona (únic govern en la història mundial), la guerra civil però no la pressió especuladora capitalista de l'alcalde Porcioles, qui era la Ben Plantada... El documental compta amb el suport de nombrós material fotogràfic i videos d'època, els quals són tractats amb tècniques modernes per aconseguir un relat viu i amb bastant de ritme, que només decau en certs moments puntuals per recuperar-se ràpidament. Cal destacar en aquest sentit el treball de la coguionista i codisenyadora de producció Victoria Bermejo.
Barcelona, abans que el temps ho esborri probablement passi sense pena ni glòria per les nostres cartelleres però és una bona pel.lícula molt treballada i interessant que tot amant dels documentals i de la història de la nostra ciutat no s'hauria de perdre. I per a aquells que tampoc hi solen tenir un interès especial, però els hi piqui la curiositat de com Barcelona va esdevenir focus internacional molt abans de què naixéssim, segur que la pel.lícula tampoc els decebrà.

Paradetes Portabella

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.

Cisne negro

Darren Aronofsky debutaba en el cinema el 1998 amb la película Pi, que li portava a guanyar el premi a millor director en l'important festival de cinema independent de Sundance, però era dos anys més tard on confirmava el seu nom amb la duríssima Requiem for a dream, que representava amb tota cruesa el món de la drogadicció. Fa tres anys presentava The Wrestler, amb la qual obtenia el Lleó d'Or a Venècia, a part d'encaramar l'actor Mickey Rourke en els Globus d'Or. Aquella inmersió en el món de la lluita lliure tenia en ment complementar-se amb aquesta entrega de Cisne negro, amb la qual s'endinsa en una expressió molt diferent de l'art com és el ballet. Malgrat que ambdos mons puguin semblar molt diferents, Aronofsky cerca en ambdues la obsessió dels seus protagonistes per la seva professió, l'esforç, la disciplina, el culte al cos, com a únics mitjans per poder triumfar en aquestes expressions artístiques.
A qui li pugui avorrir el ballet com a forma artística, no s'ha de deixar desanimar per aquesta pel.lícula, perquè a més de mostrar-nos l'interior d'un món generalment força tancat per la majoria de la gent, Cisne negro és per damunt de tot un thriller psicològic especialment inquietant, on a la voluntad i disciplina de la protagonista per perfeccionar la seva tècnica, se li afegeixen les seves obsessions i pors davant la possibilitat de què altres ballarines li puguin acabar traient el paper principal de reina del cignes en una nova adaptació del clàssic de Tchaikovsky "El llac dels cignes". Nina, ballarina extremadament treballadora i perfeccionista, però un tant freda i excessivament autocontrolada, és la candidata ideal per interpretar el Cigne blanc, però haurà de trobar-se el costat més obscur del seu interior per aconseguir maravellar també amb el personatge del Cigne negre.
Nominada a 5 oscars per millor pel.lícula, director, actriu, fotografia i montatge, Cisne negro sorprèn per l'atmosfera extramadament angoixant que director i guionistes creen en aquesta obra, a l'hora que mantenen la intriga fins al seu emocionant final sobre una història que a priori no semblaria donada a aconseguir aquests efectes. Combinant la realitat i amb els deliris i somnis de la ment de Nina, així com amb l'ambigüitat de la principal ballarina rival (Lily, una talentosa nouvinguda de San Francisco interpretada per Mila Kunis), Aronofsky confon premeditadament a l'espectador en un fabulós joc mental, que a l'hora reflexa perfectament l'estrés del món dels artistes per assolir la perfecció. Potser se li pot criticar que aquest gènere negre que crea entorn del ballet en alguns casos excedeix els límits raonables, caient en exageracions que li resten una mica de credibilitat, com probablement sigui el cas de l'escena de les automutiliacions de Beth, antiga ballarina principal recén retirada i interpretada per Winona Ryder.
Però on sobretot destaca Cisne negro és en la magnífica interpretació de Natalie Portman, paper pel qual es va emportar amb tot mereixement l'Oscar. I no només per l'enorme treball que ha de significar en deu mesos convertir-se en ballarina professional convincent, amb la transformació física i esforç tècnic que comporta, sino també per tota la càrrega emocional que transmet en aquest paper de Nina atormentada per la seva búsqueda de la perfecció i la seva obsessió per la competència de Lily.
Per a tot amant del cinema que gaudeixi del treball d'un gran actor, només la interpretació en majúscules de Natalie Portman ja justifica l'anar-la a veure. Pel mateix preu a més es gaudirà d'un bon thriller ambientat en els interiors del món del ballet, que això sí, provocarà en l'espectador certa angoixa psicològica en alguns trams de la pel.lícula.

Catàstrofe nuclear japonesa

Vaig dir que si la cosa canviava em menjaria les paraules... i desgraciadament ho he de fer. I no dic desgraciadament per cap orgull personal, sino per les afectacions que aquesta catàstrofe nuclear pugui ocasionar a un poble japonès que està demostrant un nivell increíble de responsabilitat i pels 50 herois que estan donant la seva vida per minimitzar la catàstrofe.
Des d'aquest espai sempre he defensat l'energia nuclear i òbviament aquesta tragèdia nuclear farà canviar el meu discurs. No perquè cregui que estem en perill (no oblidem que tot això ho ha originat una catàstrofe natural extraordinària i impossible en les nostres terres), sino perquè certs mites nuclears han demostrat que han perdut credibilitat. Segueixo menyspreant a tot aquell qui demostrava no tenir ni idea de què parlava i feia demagògia per generar por i recollir adeptes, però a l'hora deixaré de fer d'advocat del diable posant en boca meva opinions de suposats experts, que finalment han demostrat no ser-ho tant. Amb encara molt de temps i dades per evaluar el real abast de la catàstrofe, queda clar que el nivell 6 declarat per França està més que justificat i que per tant la situació és molt greu. Que mites com "l'estructura contenedora hauria pogut aguantar l'explosió de Txernòbil" ja no se'ls creu ni Déu i que "el temps juga a favor" tampoc. L'energia nuclear possiblement sigui factible però caldrà revisar tots els criteris i sobretot fer entrar enginyers fora del lobby nuclear perquè puguin fer els seus anàlisi lliure d'interessos. Necessitem proves validades lliures de pànics infundats i interessos econòmics o lloances a gurus que han demostrat no ser-ho tant, pecat pel qual m'incloc. Necessitem un anàlisi en profunditat de tot el què ha passat al Japó (comencen a sortir a la llum certes negligències del lobby nuclear i el govern japonès, però és prematur tornar-se a precipitar en conclusions com alguns vam fer). Ara només em falta esperar que l'accident no passi a més (però ja no poso la mà al foc per ningú) i que, com sembla ser, per greu que sigui, res no sigui comparable a Txernòbil.

Sense temps per més enllaço un link d'un altre blogger en la meva situació, llur post em sento molt identificat.
I segueixo recomanant el blog del MIT per l'alta qualitat d'informació que exhibeix, malgrat no actualitzar-se tan inmediatament degut a la prudència que requereix intantar explicar coses davant de fonts tan disperses.

Els accidents nuclears a Japó

He de reconèixer que quan vaig veure la primera notícia a TV3 sobre l'explosió de la central nuclear de Fukushima, amb una informació, com generalment sol passar, amb molt poc rigor cientifico-tècnic (tot i que la situació per sort sembla anar millorant, com el reportatge emès en el TN Migdia d'avui), els meus primers dubtes sobre l'energia nuclear van aflorar. No en va, des d'aquest modest espai he estat un ferm defensor d'aquesta font d'energia com a alternativa a tenir en compte per diversificar el mix energètic del nostre país. I no deixa de ser el primer accident seriós que ocorre amb capacitat de raonament (a Three Miles Island no havia nascut i per Txernòbil era massa petit).
Per tant, en un moment que per situacions òbvies, el debat nuclear aflorarà amb més força que mai, em veia obligat a analitzar la situació de nou, com sempre recoltzant-me en opinions dels què en saben molt més que jo, doncs no sóc un professional del sector.
Després de fer una breu búsqueda per la xarxa, a través de Microsiervos, he trobat dos dels enllaços més interessants, per la credibilitat que m'han transmès els seus autors i la relativa assequibilitat per entendre el què escriuen:

- Crisis nuclear en Japón, a Ecos del futuro. És força breu i posa els punts sobre les is, sobretot respecte la demagògia oportunista amb la qual surten els antinuclears com Greenpeace.

- Why I am not worried about Japan’s nuclear reactors, del Dr. Josef Oehmen, investigador del MIT. Aquest últim és molt llarg i en anglès, però qui de veritat vulgui saber amb detall què ha anat passant, està passant i què probablement pot passar en els reactors de Fukushima l'hauria de llegir. Les suposicions que dóna el mencionat article (es va fer arran de la primera explosió), s'estan confirmant amb les últimes notícies més documentades que està donant la prensa arran de la segona explosió en el reactor 3 i la situació també preocupant del segon reactor.
Per qui tingui problemes amb l'anglès, una alternativa és el també llarg post:
El oportunismo catastrofista en el debate sobre la energía nuclear, en el blog personal del físico Migui, tot i que aquest no és centra tant només amb l'accident, sino amb consideracions molt més generals.

Recordo així mateix el post que vaig fer ja fa anys sobre el funcionament i seguretat d'una nuclear, que probablement estigui més resumit i sigui més senzill d'entendre encara que alguns dels links mencionats, malgrat que aquest post no explica les causes de les explosions que tots hem vist per la tele, motiu pel qual recomano el link del doctor del MIT. Només com a molt breu resum del què podeu llegir, destacar que les explosions que hem vist són degudes a l'hidrogen acumulat en el recinte exterior, durant els intents de refrigeració del nucli. Aquest recinte no està construit segons pautes de disseny especials, a diferència el recinte interior contenidor del nucli, construit amb acers especials i formigó armat, i encarregat de l'última seguretat en una central nuclear en cas d'accident molt greu, estructura que les autoritats japoneses confirmen que està intacte, i estructura inexistent en el cas de Txernòbil per qui encara no ho tingui clar.
L'altre gran tema és el nivell de les emissions de radiació controlada que hi ha hagut per baixar la pressió del nucli, procés explicat amb molt detall en el link del Dr. Oehmen (en cap cas radiacions d'urani) i que pot tranquilitzar a qui s'imagini a japonesos amb quatre caps d'aquí uns dies. Especialment en aquest punt és molt important quantificar i valorar les informacions que es reben, doncs tots estem exposats en la nostra vida a radiacions, fins i tot encara que no existissin les nuclears, amb la qual cosa els riscos s'han d'avaluar segons els nivells als què un s'exposa, no pel fet que una nuclear hagi emès alguna cosa (encara que l'objectiu general és que no ho faci).

En resum, i sense voler estar exposant cap veritat absoluta, sino merament la meva opinió amb la informació disponible fins el dia d'avui, tinc clar que els accidents del Japó de moment no han fet variar la meva posició respecte l'energia nuclear. De moment els accidents estan catalogats com a nivell 4 (veure Escala), enfront del 7 de Txernòbil i el 5 de Three Mile Island, on recordo no hi va haver cap mort. Per més alarma social que es vulgui crear, la situació a dia d'avui és que un dels pitjors terratrèmols de la història, ajuntant amb un debastador tsunami, causants ambdos d'uns 10.000 morts en la major potència tecnològica contra aquests desastres del món,
no ha pogut provocar un accident nuclear amb víctimes mortals, fins i tot malgrat que el disseny de les plantes no cobrien una catàstrofe natural tan devastadora. A alguns els podrà semblar poca cosa, però a mi em tranquilitza sobremanera, quan cada dia molta gent mort en accidents en moltes altres instal.lacions, sense que ningú posi en dubte perquè existeixen fàbriques de qualsevol producte, plantes petroquímiques o mitjans de transport.

Escoltava en una entrevista a una activista de Greenpeace la següent sentència: "Durant 25 anys la indústria nuclear ens ha volgut fer creure que un Txernòbil era impossible en un país desenvolupat, però els accidents de Japó mostren el contrari". Si així fos, seria el primer en empassar-me totes les hores dedicades a escriure sobre aquest tema, i reconèixer humilment del meu error. Però a dia d'avui (si demà canvia ja he dit el què faré) comparar Txernòbil amb Fukushima és un insult a qualsevol persona mínimament observadora (encara no he vist cap bolet pels aires) i demagògia barata.

En una cosa sí estic d'acord amb els antinuclears: els fets recents, no només Japó, sino la crisi petrolera per la inestabilitat dels països musulmans, més els nostres incompliments de Kyoto (amb les conseqüents multes multimilionàries que paguem tots mentre ens hem d'estrényer el cinturó en moltes altres coses), han de provocar un debat urgent sobre el model energètic de país que volem. Un model on les renovables tinguin el màxim pes possible que sigui viable, però per a la resta necessària a cobrir, es plantegin amb rigor totes les opcions, sense deixar-nos portar per decisions preses en calent, pors infundades o mer electoralisme.

Actualització 15/03/11: desgraciadament sembla que la situació aquesta nit ha canviat respecte la què teniem fins ahir. França ha elevat l'accident a nivell 6, la qual cosa em sembla coherent si, com sembla, en el reactor 2 hi ha hagut una explosió que diferència de les altres, ha produit esquerdes en l'estructura de contenció que en teoria hauria de ser sempre l'encarregada de contenir tota fuita radioactiva nociva. També sembla que un incendi en el reactor 4 ha permès una fuita incontrolada. Aquesta situació és efectivament molt greu, però de moment res comparable a Txernòbil. Un anàlisi amb calma s'haurà de fer quan es coneguin més dades: si Txernòbil era negligència i mal disseny, aquesta lamentable catàstrofe hauria de servir per veure els límits de seguretat de les nuclears i les conseqüències que puguin tenir. Òbviament un accident de nivell 6 a Japó em converteix avui en menys pronuclear que ahir, però això no vol dir que no pugui ser una font a tenir en compte: morts i conseqüències greus moltes altres fonts d'energia les produeixen i caldrà veure fins on arriba aquesta, produida no per un accident de funcionament normal, sino per una de les majors catàstrofes naturals que hi pugui haver. Recollint el comentari encertat del Pau, queda pendent parlar sobre les fuites radioactives (probablement molta gent ni sap què és una partícula radioactiva encara que en parli), la qual cosa faré junt amb el post que òbviament queda pendent per analitzar amb més detalls tot el què acabi passant. Fins llavors per mantenir-se informat deixo l'enllaç oficial que ha obert el MIT, modificant el text personal original escrit per un dels seus doctors i amb la promesa d'actualitzacions a mesura que s'obtinguin noves dades. Sense haver-ho pogut llegir amb calma em sembla una de les millors fonts possibles per estar enterats:

http://mitnse.com/

Per evaluar els nivells de radiació dels quals estem parlant també trobo interessant el següent enllaç: explicació sobre els nivells de radiació (important llegir tots els updates)

Destino oculto

Matt Damon és un d'aquells actors que sol atreure a les grans pantalles a aquells aficionats del cinema que quan busquen dins la cartellera, no es limiten a buscar qualsevol pel.lícula comercial d'un complex multicinemes, però que tampoc es neguen la possibilitat de veure alguna bona producció made in Hollywood. Després de la seva decebedora interpretació en el western Valor de ley, Destino oculto el retorna a un gènere més habitual en ell, en una obra que barreja la pel.lícula romàntica, el thriller i la ciència ficció, aquesta última avalada per estar basada en una obra de Philip K. Dick, autor de la mítica novel.la Blade Runner, malgrat que qualsevol comparació d'aquesta adaptació (l'obra original no l'he llegida) amb aquella és un pura anècdota. A Matt Damon l'acompanya la talent britànica Emily Blunt, qui es converteix en el millor de la pel.lícula amb la seva seductora interpretació... fins que el propi guió li impedeix donar tot el què ens vol oferir.
The adjustement bureau (Oficina d'ajustos i títol original) és un ens format per agents del destí (aka àngels), els quals s'encarreguen, amb les seves limitacions, d'intentar portar a terme el pla dissenyat per un ens superior que no es pot anomenar (aka Déu). El seguiment d'aquest pla justifica petites intervencions, en forma del què nosaltres creiem atzar i que van en contra del lliure albir de la humanitat, convertint-se en el què comuntment anomenem destí (predeterminat). Dins d'aquest pla s'interposa l'amor entre un jove congresista a punt de conseguir un seient al Senat i una ballarina amb una prometedora carrera per endavant. Aquests estaven destinats a conèixe's, però no a tornar-se a veure i reflorar l'amor a primera vista de la primera trobada, la qual cosa l'atzar, aquest cop pur i dur, torna a provocar per desesperació d'aquests poderosos guardians del camí a seguir. David Norris (Matt Damon) es veurà en la tessitura d'haver d'acceptar el seu destí o o enfrontar-se a ell per aconseguir el seu amor.
El problema de Destino oculto és el plantejament de George Nolfi, per cert amic de Matt Damon, qui debuta com a director i a qui definitivament se li donen millor els guions de thrillers purs (El ultimatum de Bourne) que la barreja de gèneres. Destino oculto no deixa de ser la típica pel.lícula romàntica de guió pla i completament previsible d'estil anacrònic, que podria estar perfectament interpretada per Jennifer Aniston i qualsevol actoret guapot recent sortit de l'acadèmia... amb l'inconvenient que no té ni tensió sexual. Per maquillar-la de modernitat, Nolfi hi afegeix a través de l'obra de Dick, ingredients de thriller, al qual li falta acció, suspens i girs de guió per a ser considerada com a tal, i de ciència ficció, malgrat que aquesta no deixi de representar només de forma més o menys original l'arxitractada temàtica del destí i acabi convertint-se en un element còmic, que sense buscar-ho dóna algunes de les millors escenes.
En definitiva, Destino oculto és una pel.lícula completament prescindible en la història del cinema, però si voleu portar la vostra parella a veure una pel.lícula romàntica entretinguda sense complicacions, probablement sigui una de les millors opcions en cartellera, ni que sigui pel nivell del actors i un embolcall diferent a l'habitual (aquest últim fet s'agraeix en un gènere tradicionalment bastant conservador). Si algú busca thriller o ciència ficció, que no es deixi enganyar per Matt Damon o les referències a l'autor de Blade Runner, i millor que fugi de la sala de projecció tan lluny com pugui.

Una mica de frikisme

Acabo de llegir a Microsiervos la possibilitat de reptar en la pàgina del New York Times a un ordinador al mític joc del pedra-paper-tisora. Com bé explica l'autor del post, el fet de tenir una mica més temps per pensar que habitualment i l'intent d'intentar desconcertar una màquina, fa més divertit el joc. En fi, que sense llegir les tàctiques supersecretes de Microsiervos, ni començar testant la màquina, m'he posat com a repte guanyar a la màquina en un únic intent a nivell veterà, i aquí està el resultat:


Si necessites una frikada abans d'anar a dormir, aquí tens la teva dosi diària.

Secuestrados

Tots hem escoltat diverses vegades notícies d'assalts a casa de gent, una experiència, que com comenta el director, tots ens imaginem com a esfereïdora, doncs sent horrible qualsevol succés, quan un arriba a casa d'alguna manera un se sent més segur, més protegit del què li pugui passar fora d'ell. Aquesta violació de l'espai íntim i protector és la temàtica que Miguel Ángel Vivas vol portar a la gran pantalla, història no original en sí, però que intenta portar en el pla de l'hiperrealisme, fugint del thriller sobreactuat i efectista, la qual cosa aconsegueix amb una tècnica molt depurada que li va reportar el premi en el festival de cinema de terror d'Austin i bones sensacions en el passat festival de Sitges.
La pel.lícula està marcada per la seva gravació en pla seqüència, i el conjunt d'ella (que representa transcorre en el temps de 4 hores) està composat per 12 plans. Aquesta tècnica aconsegueix la complicitat de l'espectador, qui va seguint el devenir dels protagonistes, sense poder-se escapar del seu destí. En canvi, més discutible és la tècnica de la pantalla partida que s'utilitza puntualment en alguns moments, no sempre de forma justificada, ja que distreu la tensió de l'espectador, que no sap on concentrar-se.
Secuestrados tracta de 3 lladres (dos rumanesos i un espanyol) que irrompen en una casa de luxe localitzada en una urbanització a les afores d'una gran ciutat, just el dia que la família es disposa a estrenar-la. Sense cap mena d'escrúpols, l'objectiu és aconseguir la major quantitat de diners, sense importar-ne les conseqüències. Les escenes estan rodades amb un gran realisme, amb plans sostinguts i il.lumacions naturals i una fotografia directa i crua. Però sorprenentment, el què hauria de ser una experiència molt tensa per l'espectador, no és tant com un podria esperar, i aquí és on la pel.lícula falla malgrat les bones intencions del realitzador i tot el seu bon treball tècnic.
El primer problema està en el guió, o quasi en la falta d'aquest. La idea de la improvisació dels actors en cada escena per buscar la seva major naturalitat probablement sigui encertada, però el guió bàsic que lliga la pel.lícula deixa bastant que desitjar. L'alineament d'un dels lladres amb les víctimes, i un final estrany, brusc i excessivament gore no ajuden a la credibilitat completa de la història, factor primordial en una pel.lícula d'hiperrealisme. I és que en una pel.lícula així, l'espectador no només s'ha d'identificar i solidaritzar amb les víctimes, sino també ha d'odiar els delinqüents, i aquesta part està molt menys treballada, amb unes decisions dels lladres bastant discutibles. Algunes imatges haurien de ser més explícites per aconseguir-ho, i sorprenentment la càmara no es concentra en l'escena, mentre que alguna imatge fregant el gore sense aportar res podria ser completament prescindible.
El segon problema és la irregular actuació. Molt desafortunada els lladres (també en part per culpa del guió i/o director), regular els pares (malgrat la bona voluntat que hi semblen posar), i només excel.lent en la jove Manuela Vellés, qui esperem aquest paper li doni noves oportunitats per comprovar si aquest talent aquí mostrat, va més lluny que representar escenes de terror i angústia amb un repartiment de recursos molt ampli.
En resum, Secuestrados és un producte de terror nacional acceptable, una mica allunyada dels clixés del gènere, amb una encertada búsqueda del realisme en una experiència que tots temem que algun dia ens pugui passar. El director mostra bones aptituds tècniques, que caldrà veure en futures produccions amb un guió més elaborat, i la interpretació de Manuela Vellés és l'altre gran alicient d'aquesta pel.lícula, que en general deixa la sensació d'haver pogut ser molt millor amb poc més.