El final de la bombolla immobiliària

Fa unes setmanes 30 minuts emitia un interessant reportatge sobre la bombolla immobiliària espanyola. No el vaig poder veure en directe per estar volant cap a Ingolstadt, però gràcies a aquesta maravella que és Internet finalment l'he pogut veure.
És interessant veure que segons aquest els preus ja han començat a baixar, potser lentament, però han començat, cosa que no fa sinó afegir-se als testimonis d'alguns ex-companys que tenia a Gestamp i que posseïen en paral.lel immobiliàries. I reafirma la teoria que tenia el meu ex-cap de SEAT a compres (a qui el tema apassionava i era el nostre tema estrella de conversa en les pauses de cafè), que deia que algun dia petaria, però que no seria el gran titular dels diaris, doncs això a ningú interessava (com ha posat el Marc a un dels nostre fors, el rumor fa la tendència, i això només faria que accelerar encara més el procés). I és que en aquest país, la creència majoritària és el que el negoci immobiliari és el negoci del segle, i així ho ha estat especialment en els últims darrers 20 anys, però pensar que no tindrà final tampoc sembla ser molt realista. Tot negoci passa per alts i baixos i sol ser normal que després d'anys d'esplendor en vinguin també de recessió. Hi ha exemples a més d'altres esclats de bombolles immobiliàries, en dècades passades al Regne Unit i a Japó, i com mostra el reportatge actualment als EEUU, on el creixement ha estat similar al nostre. Però molta gent sembla voler creure en el Spain is different i que aquí serà tot una excepció.
Sí que certs factors del nostre país poden fer l'aterratge més suau: l'excessiva importància d'aquest sector en l'economia nacional i per tant els grans interessos de què això no peti de cop, la creixent immigració (tant estable per treballar com d'estrangers que volen una segona residència aquí) que estem rebent (que crea nova demanda), la falta de cultura i oferta de lloguer, l'absència d'hipoteques d'alt risc (com als EEUU)... Però també ha de tenir clara molta gent (especialment de carrer) és que el negoci també ha estat fins ara un xollo gràcies al gran capital especulatiu que hi havia. Els pisos es venien ràpidament perquè tothom sabia que a curt plaç allò era un negoci molt més rentable que tenir els diners al banc o a la borsa. Però davant dels dubtes del sector i tenint en compte l'alt nivell d'inversió que requereix, molt d'aquest capital es dirigirà a d'altres negocis (o els què s'han especialitzat tant en aquest sector es dirigeixen actualment cap a països en desenvolupament, com a Europa de l'est, esperant que la passada bombolla arribi allà). Com es veu en el reportatge ja no és tan fàcil vendre un pis en estats lamentables per grans sumes de diners, com fins ara es feia perquè igualment era negoci segur. Aquest mercat de segona mà a reformar (fins ara a preus quasi de pis nou) serà el què sens dubte hauria de patir la major davallada.
I això espero que comporti l'anunciada baixada dels preus dels pisos en un parell d'anys, moment en el què tornaré espero a la meva estimada Barcelona i hagi de pensar si dono el cop de cap per tirar-me a la piscina. Confio en què els amics economistes corregeixin, matissin i opinin sobre els citats arguments amb els seus majors coneixements en la matèria.
Lamentablement com acaba el reportatge fins i tot amb una baixada d'entre el 10 i el 20% el problema de la vivenda no estarà ressolt i els joves seguiran sense poder accedir a un dret bàsic, sense ajuda familiar, una compartició de despeses (entre parelles currants) i una hipoteca de per vida i tan feixuga que limita la despesa en d'altres serveis de la societat del benestar.

Reportatge de 30 minuts

Nou sistema de competició

En el què era el V Congrès ACB, l'Associació de Clubs de Basquetbol ha decidit, entre d'altres coses, modificar el sistema de competició de la lliga nacional a partir de l'any que ve. Era una mesura discutida des de feia temps, i segons la meva opinió molt necessària (però que el resultat final tampoc és l'esperat), més quan aquest any s'ha comprovat que la gran repercussió mediàtica de la medalla d'or de la selecció espanyola en el passat mundial de Japó no ha repercutit en un increment notable de les audiències setmanals d'aquest esport. I és que a pesar de què aquest esport ens apassioni a uns quants i que estem convençuts que no té res a envejar al futbol, el cert és que per la gran majoria de gent no deixa de ser un esport complicat i incomprensble, on només veuen una pilota anant amunt i avall, anotant-se molt punts i que només té gràcia si s'arriba a un final ajustat, sempre i quan a més aquest no sigui d'aquells de falta rere falta amb temps morts intercalats. Per aquesta gran majoria l'esport només adquireix una trascendència especial quan l'equip favorit o la selecció nacional realment s'està jugant alguna cosa important.
També és cert que últimament s'ha demostrat que prenent les mesures pertinents es pot incrementar el seguiment d'aquest esport. Una cosa tan a priori secundària com tenir una pàgina web referent per qualsevol associació de clubs d'altres esports, junt amb el crear un divertit joc online gratuït i obert a tothom com el viciant supermanager, ha fet que alguns milers de persones que quasi no sabien ni què era una cistella actualment estiguin seguint setmanalment la lliga i es coneixin una gran part dels jugadors de la lliga. El tipus de competició també s'ha demostrat decissiu i el clar exemple el tenim en la copa del rei, una competició en clar declivi en la resta d'esports i que en canvi en el cas del bàsquet s'ha convertit en un dels moments estelars de l'any i seguit per aficionats de tot el territori.
Tocava doncs plantejar-se si tenia sentit seguir per al torneig nacional més important amb un format de competició on la major part de l'any és quasi completament intrascendent. Sí que és cert que el gran nivell que estan assolint tots els equips ha igualat tant el torneig que avui en dia ningú pot estar tranquil (que li diguin sinó al Madrid l'any passat o al Barça d'aquest començament d'any), però el cert és que al final quasi tots els favorits acaben passant a playoffs i un cop allà si bé l'avantatge camp és important, tant ho és més haver arribat en un bon estat de forma. Això fa que per molta gent el què passi entre septembre i maig sigui completament instrascendent, disminuint l'interés en el 90% de la durada de la competició.
Les iniciatives es poden qualificar doncs d'encertades: el primer i el segon de la fase regular tindran plaça per a l'Eurolliga de l'any següent, així com el campió i el sotscampió de la lliga (en el cas dels segons a partir de l'Eurolliga 09, ja que el drets triennals de TAU i Unicaja es conserven fins llavors, una altra mesura que poc fomentava la comprensió de la gent). D'aquesta manera la fase regular deixa de ser un pur tràmit per passar a playoffs. Per mi el sistema ideal però encara seria que hi anessin els campions de fase regular, de lliga i de copa (i per mi tres equips per país són suficients però entenc que si l'Eurolliga ens permet quatre els nostres clubs ho defensin per l'interés econòmic que té). I és que en cas de coincidir primers i segons de regular y playoffs tindrem un quart classificat amb més premi que tot un campió de copa (amb la dificultat que té aquest torneig).
També els playoffs guanyen en emoció: format 1-1-1 per quarts i semis (qualsevol es permet una relliscada!!!) i el tradicional 2-2-1 ja per la gran final (perquè no el 1-1-1-1-1 que als actuals quarts han demostrat que aporta més emoció?). La pregunta però a fer-se és si realment és necessari guanyar en emoció a base de disminuir partits (si creus que els playoffs són necessaris i jo ho crec, és que penses que és el millor de l'any, i deixar-te amb menys partits per gaudir és incoherent). Jo hauria apostat per 3 partits de quarts, 5 de semis i 7 per la final.
Ara falta que l'Eurolliga també reflexioni, per potenciar el seu negoci, si té molt sentit l'actual sistema de lligueta inacabable on tothom passa, lligueta raonable, quarts i la realment interessant Final Four. Perquè no una lligueta realment eliminatòria, uns vuitens a eliminatòria 1-1 per diferència de punts, uns quarts 1-1-1 i finalment la Final Four?
Naturalment tot això ajuda però ha d'anar acompanyat d'un major seguiment d'aquest esport, encaminat a informar al públic de com transcorren les competicions (el seguiment en telediaris per exemple és deficient) i sobretot amb un major nombre de resums i reportatges previs als partits, on s'expliquin moltes de les coses que només uns ulls ben entrenats veuen (bloquejos, tàctiques, defenses alternatives, jugades assejades...) perquè la gent entengui realment la grandesa d'aquest esport.

Brunch

Starkbierfest in München 24-03-07

Com últimament vaig molt liat i poc temps i ganes tinc d'escriure (en part per culpa del Compte de Montecrist, a part de la feina clar) deixo la crònica del més destacat del finde passat en boca del meu amic Xavi David, on se us explica sobretot què és la Starkbierfest, menys coneguda internacionalment que la Oktoberfest, però important a Baviera entre el Carnaval i Setmana Santa. El litre de cervesa mínim cau igual, però en aquest cas a sobre la birra té la graduació d'una voll-damm.

Crònica Xavi

Per la resta el cap de setmana només va portar un record en compra de menjar: 80 €. I és que m'havia quedat sense res de res i com tinc els pròxims caps de setmana compromesos fins el 28 de maig i la feina no afluixa, més val tenir reserves. Si demà ve una guerra estic ben servit per un temps.

London

Fins ara sempre havia dit, que junt amb Barcelona, podria viure a Berlin, una ciutat de la qual he dit que amb millor temps i amb mar al costat podia competir amb la meva ciutat predilecta (com es troba a faltar quan un està fora d'ella...). A la llista es podria afegir una tercera ciutat: Londres. Cert que vaig gaudir d'un temps immillorable, així que no sé si podria viure un llarg temps (com a Berlin no hi he estat en ple hivern), però sí que la ciutat és suficientment interessant com per desitjar haver-hi viscut un temps.
I és que la capital anglesa potser no és una gran ciutat monumental, potser no té cap cosa d'una bellesa indescriptible (malgrat que atracciones turístiques no lo falten), però és una gran metropoli, multicultural i sobretot amb una gran varietat de barris. Londres és la ciutat on sense estar al centre (on tothom pot estar-hi de visita) un es pot trobar un Aston Martin al costat d'un Panda destartelat. Londres és la ciutat dels racons, aquells llocs on sense tenir cap monument, edifici important, museu o atracció turística, un es troba en un espai especial que l'omple de sentiments diferents. El de la foto és el racó del Joanda, a prop de la seva residència, prop de Covent Garten i que a pesar de les patejades que vaig fer durant els 4 dies que vaig estar-hi m'hauria passat desapercebut. Londres és la ciutat dels musicals, representats en els nombroses teatres que un troba per l'enorme centre de la població. Londres és la ciutat dels museus, gratuïts tots ells, i amb un British Museum del nivell dels grans museus del món, amb art de totes les civilitzacions de la història. Londres és la ciutat dels parcs, des del famós Hyde Park, model del què ha de ser un pulmó verd en ple centre d'una metropoli, passant pel bellíssim i tranquilíssim Regent's Park i acabant amb d'altres "petits" racons verds desperdigats per tota l'extensió urbana. Londres és la ciutat de les compres, on un pot trobar qualsevol botiga imaginable. Parlem de roba, d'antiguitats, de curiositats, de còmics, de modelisme, de frikades de les més diverses. Londres és la ciutat dels pubs, on la gent després de treballar desconnecta del món laboral estressant. Londres és la ciutat dels mercadillos, on un troba el què no troba en botigues convencionals. Sense temps a visitar-los tots em vaig quedar amb el Portobello de les antiguitats i menjar fresc dels dissabtes i amb els mercadillos de Camden, un temple del tèxtil no comercial, on un pot trobar a preus increïbles jaquetes de cuir heavies, samarretes de qualsevol estil, roba punk, techno, ciber, militar, vintage i qualsevol cosa que a un se li passi pel cap no trobar en un Zara. Londres és la ciutat de la gent estressada, amb presses, però que no perden l'amabilitat (de vegades excessiva). Londres és la ciutat del Tàmesis que divideix la ciutat en dos però li dóna l'encant necessari a tota ciutat sense mar.
Londres és la ciutat on el meu amic Joanda està passant aquest any, fent un màster que l'absorbeix més temps del què li permetria disfrutar d'aquesta magnífica urbe, però que segur li aportarà a nivell personal i professional el què ara encara no pot valorar en la seva justa manera. Amb ell vaig passar el dissabte descobrint racons encara inexplorats per ambdós, els vespres després de llargues jornades (d'estudi i de caminar segons el cas) i vaig poder conèixer una festa multitudinària en una casa particular londinenca rodejat d'economistes. Amb ell vam cridar tirant-nos per un tobogan d'un museu. Un desconnectar necessari de la vida rutinària d'Audi...

Fotos londinenques

Eishockey

Ingolstadt, Ingolstadt, Ingolstadt...
Sí, ahir vaig tornar a anar a l'hockei gel, almenys intentar trencar la monotonia entre setmana. Aquest cop però he de reconèixer que el partit va estar molt millor... i és que ja es tractava de partit per playoffs pel títol de la primera divisió alemanya. ERC Ingolstadt contra Köln ER, o panteres negres contra taurons. Era el tercer partit i l'Ingolstadt havia perdut els dos primers 1-5 i 4-1, així que tocava guanyar sí o sí. Ambient enrarit abans de començar, pancartes contra l'equip, demanant més entrega i menys diners, i poca animació. No prometia tampoc molt quan al primer terç (l'esport es composa de tres parts de 20 minuts) els de Colònia es posaven amb 0-2 al marcador. Ràpidament però una doble exclusió visitant va propiciar l'1-2 que donava esperances. El segon terç va ser sens dubte el millor, molta tensió, bon joc i remontada local 3-2. L'última part la tensió va seguir pujant, els visitants van perdre els nervis i van començar amb el joc brut (Drecksauer!!!!), la qual cosa va permetre el resultat ampli final (6-2). Molt millor l'experiència que l'anterior partit intrascendent amb el Nürnberg, sense ser un fan de l'esport, sí que suposo repetiré de tant en tant per rememorar l'ambient de quan anava al Palau blaugrana (tot i que no té comparació, són alemanys no ens enganyem).

Canvi de temps

Barcelona: estiu
Londres: primavera
Ingolstadt: segona nevada de l'hivern

No hi ha res com tornar a casa.

Regensburg 03-03-07

Després d'un cap de setmana tranquil a Ingolstadt (amb la visita el divendres del Ferri), tocava fer alguna cosa aquest per no estar sempre tancat, així que em vaig apuntar a una sortida que feien uns quants residents a Regensburg. El Ramon i el Juan anaven abans per veure la ciutat bé de dia, però com no feia massa bon temps i volia anar a nedar, finalment em vaig apuntar a la segona tanda per al plan de nit.
La ciutat doncs poc vaig veure, l'espectacular catedral il.luminada de nit, el Danubi, i els carrerons del centre, però sense poder veure massa degut a la pluja. És una visita que queda doncs pendent, però que la proximitat fa que en qualsevol dia solejat que em trobi puc fer (això aquí tampoc és tan fàcil, però bé). El temps ens va portar doncs a plans en locals, una primera birreta en un bar petit però acollidor mentre arribava un italià que coneixien l'Alfonso i la Maria de quan van fer el curs d'alemany. Després vam anar a un restaurant "espanyol", a on l'italià ens havia reservat taula... i una paella. Per tant he acabat fent una cosa que sempre havia tingut clar que no faria: menjar una paella a l'estranger. Naturalment com era obvi la paella estava a anys llum de la imatge que nosaltres tenim d'ella, però encara va ser el plat més salvable. I és que per acompanyar vam demanar una sèrie de tapes, a cada qual pitjor. I és que el restaurant ni tan sols era el típic regentat per algun espanyol emigrant, sinó que tot era façada i allà ningú tenia idea de la nostra cuina. El vi com a mínim estava bo i va salvar el sopar amb uns bons riures.
Ja amb l'estómac ple com a mínim vam retornar a la ruta alcoholèmica, una Weizen en una taberna típica alemanya i uns roms cola en un bar musical molt guapo (bona música, decoració senzilla, tot molt blanc i amb una estructura que semblava més una caseta de Menorca que un bar en el centre de la plujosa Regensburg).
Ja entonats vam anar a una discoteca que també estava molt bé, una mica estil La Paloma per buscar una semblança. Un local dels què desgraciadament no trobes a Ingolstadt, però l'experiència serveix precisament per saber que qualsevol dia ho podem repetir. Potser ha estat la festa on he sortit amb més gent des que estic aquí (fora de Munich amb el Carles) i la veritat que m'ho vaig passar molt bé. Està bé tenir contacte amb els residents fora de la feina i sens dubte és una cosa que els caps de setmana que em quedi per aquí he de potenciar més, un cop ja tinc la casa ja completament a punt.
La tornada me la vaig passar dormint al seient de darrere de l'A3 de la pobre Nely, a qui tant jo com l'Alfonso vam deixar completament tirada conduint sola a les 5 del matí. L'alegria de despertar-se i veure que ja estàs a Ingolstadt va ser indescriptible amb el cansanci i la taja que duia, però em va saber greu haver fet el què sempre em fa ràbia que em facin a mi.
El final de nit a les 6 del matí va ser la comprobació de l'afirmació si beus no condueixis. La Nely ens va deixar al parking on havíem quedat i d'allà cadascú s'agafava el seu cotxe per tornar a casa. Amb l'estat etílic que duia vaig poder arribar a casa dins dels tràfic inexistent a aquella hora, però no ja poder aparcar sense ratllar el paraxocs de l'Audi contra el marc dels arbres que hi ha al meu carrer. Per sort el cotxe està a tot risc...

Fotos de la nit

Chinatown (1974)

Una de les obres referents dintre de la filmografia del conegut directot Roman Polanski (Repulsion, Macbeth, El pianista, Oliver Twist), Chinatown és també un exponent del millor cinema dels 70.
El detectiu privat Jake Gittes és contractat un dia per la dona d'un important enginyer municipal per descobrir si aquest és infidel. Aquest cas aparentment trivial portarà per al nostre detectiu protagonista a un enrevessada trama mafiosa en la qual decideix entrar per orgull i que acabarà destapant un cas de corrupció per fer-se amb el control de l'aigua de L.A. i de corrupció municipal.
Avui en dia acostumats a obres amb conspiracions contra la seguretat nacional o mundial, pot semblar la trama una mica descafeinada, però el guió d'aquest thriller noir manté realment l'expectació de l'espectador fins a un final també desconcertant.
A part del guió, l'estil misteriós que desprenen els personatges i de la filmació típica de l'època, és sens dubte destacable l'actuació dels protagonistes, John Huston, Faye Dunaway i per damunt de tots l'excel.lent Jack Nicholson, que com en tantes d'altres obres, dóna la sensació de què el personatge ha estat fet a la seva mida.
Una obra imprescindible per qualsevol amant del cinema.