El final de la bombolla immobiliària

Fa unes setmanes 30 minuts emitia un interessant reportatge sobre la bombolla immobiliària espanyola. No el vaig poder veure en directe per estar volant cap a Ingolstadt, però gràcies a aquesta maravella que és Internet finalment l'he pogut veure.
És interessant veure que segons aquest els preus ja han començat a baixar, potser lentament, però han començat, cosa que no fa sinó afegir-se als testimonis d'alguns ex-companys que tenia a Gestamp i que posseïen en paral.lel immobiliàries. I reafirma la teoria que tenia el meu ex-cap de SEAT a compres (a qui el tema apassionava i era el nostre tema estrella de conversa en les pauses de cafè), que deia que algun dia petaria, però que no seria el gran titular dels diaris, doncs això a ningú interessava (com ha posat el Marc a un dels nostre fors, el rumor fa la tendència, i això només faria que accelerar encara més el procés). I és que en aquest país, la creència majoritària és el que el negoci immobiliari és el negoci del segle, i així ho ha estat especialment en els últims darrers 20 anys, però pensar que no tindrà final tampoc sembla ser molt realista. Tot negoci passa per alts i baixos i sol ser normal que després d'anys d'esplendor en vinguin també de recessió. Hi ha exemples a més d'altres esclats de bombolles immobiliàries, en dècades passades al Regne Unit i a Japó, i com mostra el reportatge actualment als EEUU, on el creixement ha estat similar al nostre. Però molta gent sembla voler creure en el Spain is different i que aquí serà tot una excepció.
Sí que certs factors del nostre país poden fer l'aterratge més suau: l'excessiva importància d'aquest sector en l'economia nacional i per tant els grans interessos de què això no peti de cop, la creixent immigració (tant estable per treballar com d'estrangers que volen una segona residència aquí) que estem rebent (que crea nova demanda), la falta de cultura i oferta de lloguer, l'absència d'hipoteques d'alt risc (com als EEUU)... Però també ha de tenir clara molta gent (especialment de carrer) és que el negoci també ha estat fins ara un xollo gràcies al gran capital especulatiu que hi havia. Els pisos es venien ràpidament perquè tothom sabia que a curt plaç allò era un negoci molt més rentable que tenir els diners al banc o a la borsa. Però davant dels dubtes del sector i tenint en compte l'alt nivell d'inversió que requereix, molt d'aquest capital es dirigirà a d'altres negocis (o els què s'han especialitzat tant en aquest sector es dirigeixen actualment cap a països en desenvolupament, com a Europa de l'est, esperant que la passada bombolla arribi allà). Com es veu en el reportatge ja no és tan fàcil vendre un pis en estats lamentables per grans sumes de diners, com fins ara es feia perquè igualment era negoci segur. Aquest mercat de segona mà a reformar (fins ara a preus quasi de pis nou) serà el què sens dubte hauria de patir la major davallada.
I això espero que comporti l'anunciada baixada dels preus dels pisos en un parell d'anys, moment en el què tornaré espero a la meva estimada Barcelona i hagi de pensar si dono el cop de cap per tirar-me a la piscina. Confio en què els amics economistes corregeixin, matissin i opinin sobre els citats arguments amb els seus majors coneixements en la matèria.
Lamentablement com acaba el reportatge fins i tot amb una baixada d'entre el 10 i el 20% el problema de la vivenda no estarà ressolt i els joves seguiran sense poder accedir a un dret bàsic, sense ajuda familiar, una compartició de despeses (entre parelles currants) i una hipoteca de per vida i tan feixuga que limita la despesa en d'altres serveis de la societat del benestar.

Reportatge de 30 minuts