La red social

500 milions d'usuaris per tot el món, un dels principals exponents de la revolució 2.0 a Internet, la història de facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg, estava condemnada a passar tard o d'hora a les grans pantalles, i finalment ens ha arribat a través de la Red social. Afortunadament el projecte ha caigut en David Fincher, qui sembla que vol continuar ampliant estils dins de la seva filmografia particular. Si fa dos anys ja ens portava l'ambiós projecte de Benjamin Button, on trencava amb el gènere del suspens, amb la Red social Fincher ens porta un biòpic sobre el bilionari més jove de la història, amb un retrat basat en el llibre Multimilionaris per accident que sembla no ha agradat massa al protagonista. El procés creatiu i evolució de facebook fins a l'èxit se'ns mostra intercalat amb els dos processos judicials que ha patit Zuckerberg: un contra els germans Winklevoss, companys de Harvard, que l'acusen d'haver-se apropiat la idea de la pàgina, i l'altre contra Eduardo Saverin, cofundador de facebook i posteriorment apartat del negoci. Aquesta estructura és tot un èxit per mantenir l'interès al llarg de la pel.lícula, i ens ajuda a conèixer millor els personatges en dos espais temporals, permetent-nos agafar major perspectiva quan se'ns torna a narrar la història principal.
La red social ens explica una història apassionant sobre un informàtic emprenedor que malgrat el seu caràcter freak, egocèntric i bastant asocial, aconsegueix rodejar-se de les persones necessàries per portar el projecte endavant, seguint els passos adequats en cada moment per seguir creixent fins a convertir-se en un dels més grans negocis actuals, malgrat que algunes decisions el portin a guanyar-se algun enemic pel camí. La pel.lícula no pretén jutjar al protagonista i només ens mostra les conseqüències de les seves decisions. Però més enllà de conèixer a Zuckerberg (magníficament interpretat per Jesse Eisenberg), la pel.lícula ens mostra els comportaments socials actuals, àmpliament influenciats per l'eclisió de les noves tecnologies, i és una bona manera d'introduir-se al món de les xarxes socials per aquells que les desconeguin, i de reflexionar-hi per tots els què estem convençuts que cada cop tindran una major importància en la vida de les persones en els propers anys.
Entretinguda, divertida per moments, amb una bona i apropiada banda sonora, la Red social no és una obra mestra de Fincher com ho van ser Seven o El club de la lucha, però sí que és una molt bona pel.lícula que ens explica com es va gestar una de les més grans revolucions del què portem de segle XXI.

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

Espanya cumplint Kioto a canvi de...

L'altre dia llegia indignat que Espanya gastarà 638 milions d'euros (tot una pasta en aquesta època de retallada de despesa pública) per tal de cumplir amb el protocol de Kioto que va signar. De fet, no és que m'indigni que paguem per seguir mantenint els nostres compromisos amb un tema com el medioambiental, amb el qual ens juguem el futur del planeta, sino per la nostra inoperància una vegada més com a país. Resulta que Espanya ja era un país privilegiat dins la UE, doncs com estava en ple creixement i desenvolupament en el moment de signar, se li va permetre augmentar les seves emissions un 15% respecte els nivells de 1990, un luxe respecte al 8% de mitjana que havien de baixar els antics 15 de la UE. Doncs bé, resulta que en el període 2008-2012 es preveu que les nostres emissions augmentin un 35%, motiu pel qual cal pagar aquesta "multa", comprant drets d'emissions a països que estan per sota el què es va establir, o mitjançant la inversió en tecnologies verdes en tercers països. La pregunta és òbvia: si haguessim invertit intel.ligentment aquests 638 milions d'euros dins del nostre país en els darrers anys no hauríem aconseguit assolir els nivells que ens pertocaven, a l'hora que crear riquesa i ocupació (i un aire una mica més net) en el nostre país? Com deia aquell filòsof del Dinamita: reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

Buried (Enterrado)

D'exemples de cinema de suspens on el leitmotiv sigui l'empresonament dels seus protagonistes durant tota la película no en falten: Cube, Panic Room, Das Experiment, algunes de la saga Saw, són els exemples més recents que em venen a la memòria, deixant-me segur algun gran clàssic anterior... Però poques poden presumir d'una posada en escena tan arriscada com la de la producció espanyola (però filmada en anglès) del director Rodrigo Cortés, qui continua amb els llargmetratges després del seu debut fa 3 anys amb Concursante. Com el seu títol explicita, Buried posa la seva càmara a l'interior d'un taüt, on es desperta l'únic personatge (bé, quasi) que veurem en tota la pel.lícula. Mica en mica anirem descobrint més detalls sobre el nostre protagonista, així com de la seva situació de captiveri sota terra i les seves possibles sortides. M'encantaria poder parlar més sobre la trama, però Buried és d'aquelles pel.lícules on es fa més imprescindible saber-ne el mínim sobre ella, per la qual cosa em limitaré a encoratjar a tot amant del cinema a anar a veure aquest projecte experimental de qualitat. Perquè encara que sembli mentida el guió li treu un partit fenomenal als 90 minuts que dura i, malgrat que a priori pugui semblar impossible, la pel.lícula en cap moment es fa pesada tot i tenir un únic escenari (visual). Amb una senzillesa de plantejament com aquesta, Buried ens representarà de manera gens forçada innumerables situacions, sensacions i sentiments humans, demostrant que un bon guió pot aconseguir amb pocs mitjans el què grans superproduccions no aconsegueixen amb multimillonaris efectes espacials o visualitzacions 3D... Por, fàstic, ràbia, impotència, desídia, incompetència, odi, incomprensió, il.lusió, esperança, frustració, insensibilitat, desesperació, venjança, mentida, ansietat, immoralitat... són conceptes que ara em venen al cap pensant en diferents moments de l'obra, i que són transmesos de forma molt eficaç a l'espectador. La sensació de claustrofòbia és inherent al plantejament de la pel.lícula, però sense que aquest es faci en cap moment insuportable... El suspens lligat a tota la trama ens farà oblidar aquella, per la qual cosa poques excuses per no anar a veure una magnífica obra, que sense ser una obra mestra, sí deixarà el seu referent a la història del cinema pel seu original, experimental i encertat plantejament.

Petits moments culinaris

Anatomía de un instante

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.

L'estratègia de SEAT cap a l'electromobilitat

Aquest dilluns el diari Público publicava una columna del vicepresident d'I+D de SEAT, Frank Bekemeier, on aquest explica la seva visió sobre l'electromobilitat i l'aposta de la companyia cap a ella. Deixo aquí aquesta interessant columna.

El meu JEIN al 29-S

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.

EmBloCA'T

Malgrat no ser-ne un gran fan, no és el primer mem que passa per aquest espai i de fet s'assembla molt a la iniciativa dels premis Symbelmine, però aquest cop la causa és lleugerament diferent. I com trobo just agrair quan algú et reconeix la teva feina, perquè tampoc cal que siguem sempre falsament modestos, a quasi tothom ens fan il.lusions els reconeixements, o com a mínim a mi me'n fan... he decidit escriure sobre la iniciativa EmBloCA'T.
En aquest cas, aquest modest bloc (en decadència, però un es resisteix a deixar-lo morir, perquè confío recuperar èpoques de temps i inspiració), deia, aquest modest racó ha rebut la citació del bloc A l'ombra del cim, bloc sobre novel.la negra que sincerament no segueixo, però que coneixent la seva autora estic seguríssim de la seva qualitat. Així que en primer lloc em veia obligat a escriure, per agrair aquesta propaganda gratuita del meu raconet de la xarxa, i en segon, perquè considero una bona iniciativa fomentar l'ús de la nostra llengua. En l'enllaç que he deixat trobeu l'explicació detallada sobre la iniciativa, perquè com deia un amic, si la roda està inventada, no cal tornar-la a inventar.
I com per sort he trobat just els 5 blocs catalans requerits dins del meu espai d'enllaços, sense haver de fer una àrdua tasca de selecció, us passo a proposar les meves recomenacions, animant així mateix als elegits a continuar amb aquest "reenviar" del món dels blocs:

L'observador: amb problemes de continuitat semblants al meu, probablement hauria de recollir algun dia la idea del seu creador d'associar-nos la colla d'amics per tenir un espai únic més dinàmic. En tot cas, és un espai variat, d'algú que escriu amb criteri, amant de la tecnologia i la publicitat, sense que això exclogui trobar-hi perles sobre qualsevol temàtica.

El món d'en Llucman: si aquest bloc s'hagués inventat quan un servidor vivia en els freds i nevats hiverns alemanys (època d'esplendor personal en aquest món blogger), estic segur que seria un asidu d'ell, perquè quan hi entro és impossible no seguir llegint fins a arribar a l'últim escrit on un s'havia quedat. Va començar escrivint (en un altre lloc) sobre un viatge d'un any per Sudamèrica, i li va agradar tant el món d'escriure que va obrir aquest nou bloc a la tornada, diria que sobre la vida en general, escrit amb caire novel.lístic.

El racó de l'Anna: un bloc que sempre he trobat germà amb el meu, o com a mínim amb una part importantíssima del meu, com són les crítiques de cinema. Crítiques de qualitat d'algú que sap escriure molt bé i sap molt de cinema... si a sobre els seus gustos solen ser calcats als meus, ja sé on llegir quina pel.lícula anar a veure.

La cuina de la Guns: aquest bloc té un petit gran problema... i és que quan un acaba de llegir la recepta, no aparegui per la pantalla el plat disposat a ésser assaborit. Receptes casolanes d'una amiga a qui li agrada la cuina i que un servidor té de tant en tant el plaer de gaudir-les.

El blog d'en Papasol: Descobert per casualitat i resultant ésser un amic d'un bon amic, en els pocs cops que he trobat el temps per llegir-lo, les seves reflexions sobre la vida i aspectes quotidians m'han encantat i m'ha fet ràbia no haver-lo llegit més sovint. Un mestre de l'escriptura, amb un estil fresc i provocador, que em recorda als grans Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Türkiye-USA: la final esperada

10 anys treballant per aquest Mundobasket, 10 anys de preparació formant un equip capaç de plantar-se a la final de la competició de la qual fan d'amfitrions, 10 anys on l'equip de Tanjevic no havia mostrat gran cosa en les competicions... Ahir per primer cop aquest equip arribava a unes semifinals amb tot el públic expectant davant d'un event que més enllà de l'esport ha de portar a Turquia a fer un pas endavant com a país. Turquia va notar i molt aquesta pressió (13 tirs lliures fallats!!), però en un partit emocionantíssim no apte per cardíacs es va acabar imposant a una Sèrbia quasi perfecte, que va merèixer guanyar, però que no va poder davant d'un equip predestinat per fer quelcom gran en aquest Mundobasket. Sèrbia va estar magnífica, dominant el partit durant 3 quarts i mig, amb un bàsquet de conceptes heredat de la gran tradició iugoslava, trencant de forma intel.ligent totes les defenses en zona pressionants que els hi plantejaven els otomans. Teodosic dirigia l'equip amb mestria, Keselj i Savanovic remataven des del perímetre quan hi havia qualsevol temptativa de reacció i Krstic s'inflava a rebots i a fer mal sota l'anella davant del més poderós joc interior turc. Turquia no podia imposar el ritme del partit tot i la seva gran defensa, i en atac s'ofuscava en jugades excessivament individuals. Ilyasova desapareixia i només Turkoglu, Onan, els bases (primer Arslan i Tunceri a l'últim quart) i puntualment uns pivots infrautilitzats anaven mantenint l'equip dins del partit, però sense acabar de rematar la feina. La sensació era que Sèrbia jugava perfecte, Turquia regular... i tot i això Turquia sempre estava allà, en una distància entre 1 i 8 punts. Fins que finalment, després de múltiples intents que mermaven la moral turca, Onan consumava la remuntada. A partir d'aquí Sèrbia va deixar de fer les coses bé, però Turquia ja somniant amb la glòria també i a falta de 4,5 segons Sèrbia es tornava a col.locar un punt per davant. Tunceri feia la cistella de la glòria a falta de 0,5 segons, temps suficient perquè Sèrbia encara disposés de la cistella de la victòria, taponada per Erden amb falta personal, però a veure quin mortal s'atreveix a pitar-la!! Turquia complia la seva missió i es planta a la final on l'espera la totpoderosa selecció americana.

Estats Units va guanyar còmodament a una Lituània decepcionant que només va fer les coses bé els primers cinc minuts. A partir de llavors 3 pèrdues de pilota culminades en els letals contraatacs americans col.locaven a EEUU en la diferència de 10 punts que ja no perdrien en tot el partit. Semblava que el partit acabaria en pallissa però Lituània sempre va frenar tots els intents de marxar de més de 20 punts, retallant-los fins als 10 punts, però allà es quedava. EEUU ahir era una selecció vulnerable amb un desencert en el tir exterior notable, però sembla que els lituans es conformaven amb perdre dignament. Un magnífic Durant (38 punts, record històric de punts en un mundial) liderava el desencertat atac americà, Odom el complementava amb una feina lluitadora magnífica sota els taulers i Iguadola borrava del partit a l'estrella rival, Kleiza (1/11 en tirs de camp). Però els nervis americans es notaven a la banqueta, amb un entrenador que cada cop utilitza més el seu cinc inicial i deixa sense jugar a la majoria d'homes. I és que EEUU torna a no ser un equip com ho havia aconseguit en les darreres Olimpiades. És una conjunció de bons homes, on només el cinc inicial accepta el regnat de Durant. Estats Units segueix imbatuda però ni molt menys sembla intractable. Brasil ja va estar a punt i ahir una selecció més forta que una Lituània B, que ja havia complert més que de sobres en aquest torneig, hauria pogut fer molt més mal.

Turquia-Estats Units, la final dels dos equips imbatuts durant tota la competició i que han mostrat ser els rivals més forts. Turquia ha complert amb la seva missió i ara falta rematar-la. Estats Units sempre té la pressió d'haver de guanyar i això ha de jugar en favor dels turcs, que en aquesta final han de jugar sense els nervis de les semis i jugar de forma molt més intel.ligent. Estats Units va mostrar signes de debilitat quan Lituània es plantava en zona, en aquells moments l'estel.la de Kevin Durant era més humana. Turquia ha de seguir amb les excel.lents zones pressionants que va plantejar a Sèrbia, perquè Estats Units no té els fundaments tàctics ni la intel.ligència dels balcànics. En atac Turquia ha d'aprofitar molt més el seu potent joc interior. Erden ha de jugar molt més que ahir contra Sèrbia i amb Asik, Ilyasova i Gollum han de castigar al solitari Odom. Si Turkoglu consegueix seguir fent punts però amb més camp i més encert, Onan encerta des del triple i els bases saben portar el ritme del partit, el miracle de Turquia és possible. Les pèrdues de pilota són l'altre factor determinant. Cada una d'elles és cistella fàcil americana amb els seus letals contraatacs, així que s'ha d'estar preparat per les garrotades americanes i no quedar-se protestant quan succeixin. Tanjevic prenia moltes notes ahir en la primera semifinal i estic segur té molt clar com s'ha de jugar. Si els jugadors ho aconsegueixen fer i tenen un mínim d'encert, una victòria europa que doni una plaça adicional per les properes Olimpiades és possible.