Brose Basket Bamberg vs FC Barcelona

El bàsquet és difícil de veure a Alemanya ja que no és massa popular. Per això no es podia desaprofitar l'oportunitat que a priori ens oferia el haver coincidit el "nostre" Barça en el mateix grup de l'Eurolliga que els "quasi" veïns Brose Basket de Bamberg.
Plegar més d'hora, 150 km i allà estàvem, al Jako Arena, amb una entrada on un només veu menjar i beure. Pizza i birra i cap a les grades de peu on teníem els nostres llocs, enmig de la correcta i pacífica afició del Bamberg i just darrere del Fanblock (on hi havia la penya grup de fans). Vam arribar amb temps i les mesures de seguretat eren inexistents, així que el Roger i jo aprofitàvem per anar a parlar amb el Jordi Robirosa i intentar veure si algun jugador se'ns acostava a saludar (sense èxit) per demanar-los alguna samarreta al final del partit.
A les 20:00 començava el partit. Un partit que quan vam comprar les entrades aparentava ser decisiu per aconseguir la segona plaça del grup, il.lusió frustrada després de la derrota anterior a casa contra la Lottomatica de Roma. Per tant finalment assistíem a un partit completament instrascendent... bé, no del tot, doncs el Barça es podia jugar no quedar com a pitjor tercer classificat i per tant entrar en el segon bombo de cara al sorteig de la segona fase. Objectiu que ràpidament es convertia en utopia. Per aconseguir-lo segur calia guanyar de 32 punts per superar al TAU, objectiu factible davant d'un equip que venia de perdre 85-37 davant del Partizan. També hi havia la possibilitat de guanyar sobre els 20 punts i esperar la derrota d'Unicaja a casa (fet que finalment tampoc succeí). Ni una ni l'altra, el Barça novament ni va sortir amb la concentració necessària i ben aviat vam haver de comprovar atònits com l'objectiu seria com a molt guanyar patint davant d'un equip, que amb tots els respectes, estaria a la leb si jugués la nostra competició nacional. El partit va ser tot un conjunt de despropòsits defensius (tirs i penetracions sense oposició que feien crèixer la confiança del rival) i ofensius (resumits amb un triple de Lakovic on la pilota va sortir llançada... cap enrere!!!). Al final un lamentable 65-69, bola en el tercer bombo i a l'espera d'un sorteig de cara una segona fase, d'on si no canvien molt les coses no passarem.
Desperdiciat l'objectiu de veure un bon partit de bàsquet, quedaven dos objectius més per complir. El primer era intentar sortir per la televisió. Per a això vam realitzar una pancarta per als jugadors i al rei dels pronoms febles Jordi Robirosa. Per a això també vam anar a parlar amb ell, però ni les càmares ens van fer un primer pla (les càmares eren de la televisió alemanya), ni el Robi es va dignar a nombrar-nos a pesar de què va al.lucinar bastant que haguéssim fet 150 km per venir a veure aquell partit i de tenir una pancarta dedicada (amb les tonteries que diu a cada partit ja podia haver-nos nombrat un moment ni que fos).
El segon objectiu era aconseguir alguna samarreta dels jugadors. Per això a la mitja part vam baixar fins a darrere la cistella amb la pancarta i vam cantar l'himne de l'equip mentre escalfaven de cara a la segona part. Sense que atragués cap gest especial de cap jugador. Només que un membre del staff se'ns acostés i ens donés uns quants banderins (oficials, oh!) de l'equip. Tan justos que ni van arribar per tots, ni en van sobrar per poder-li donar un al president de la penya de seguidors del Bamberg que se'ns va acostar al final del partit. Així que l'acció només va servir per conèixer a uns simpàtics estudiants espanyols que estaven d'Erasmus a Bamberg, això sí abillats amb samarretes de la selecció i banderes espanyoles amb el toro (sic). No eren queda clar seguidors del Barça, però estaven allà també intentant animar una miqueta, davant l'esclafant majoria alemanya del pavelló. Quina enveja va donar trobar-los, a un servidor li queda aquell temps ja molt llunyà en el record... Al final del partir novament el Roger i jo vam intentar baixar i cridar als jugadors, que es van limitar a saludar des del centre del camp sense atendre a les nostres peticions.
Cabrejats ens vam dirigir cap als cotxes i vam veure l'autocar que esperava l'equip. Últim intent, amb un fred glacial anar esperant un a un la sortida d'ells, sense aconseguir treure res més que la foto amb cadascun d'ells. Foto que es deixaven fer sense cap mena d'entusiasme. Només en Jordi Trias es va dignar a tenir un mínim de conversa preguntant què feiem, d'on erem, on vivíem, i mostrar així un mínim de simpatia. La guinda del pastís, en Jaka, que després de tardar molt més que la resta va ser incapaç d'esperar dos segons per fer-se la foto. Si encara després de'n Jordi, el més amable va ser en Dusko!!, a qui vaig adreçar un ànims Dusko en veure la seva cara (públic és el meu desgrat cap a la direcció que ha portat i està portant de l'equip, fet que no té res a veure amb el respecte com a persona).
Realment aquestes actituds del club i especialment dels jugadors no ajuden a crear una comunió amb l'equip. Tants anys animant a l'equip, abonat al Palau, vivint l'única Final Four guanyada, i la primera ocasió que un té per creuar-se amb ells, un se sent quasi despreciat. Entenc que és difícil tenir contents als aficionats en actes multitudinaris, però és que aquí erem 7. Set seguidors blaugranes que han fet 300 km entre setmana (amb la despesa de temps i econòmica que això suposa, a més de sacrificar la festa de carnaval d'Ingolstadt, una de les més importants de l'any) per veure un partit completament intrascendent contra un rival pèssim. Tothom té ganes de tornar a casa entre setmana quan acaba un partit a les 22h i ficar-se a l'autocar quan fa un fred glacial a fora, però això també val per al seguidor. Així que si com a persones son incapaços de valorar els sacrificis d'aquest últim, els seus sous desorbitats respecte als de la plebe haurien de ser motiu (voluntari o obligat pel club) d'una major consideració cap aquest.

Fotos del partit i amb els jugadors

Istanbul 26-01-08

Després de dos caps de setmana per Ingolstadt, amb una nova visita de l'Achim per aquí, alguna sortida de festa, algun dinar, algun sopar, algun aniversari i algun singstar, toacava reemprendre el ritme de viatges. I és que després de la visita del jefe de SEAT per aquí, sembla que es confirma la data de tornada del 31 de maig, així que no és qüestió de perdre el temps. Repetíem el quartet cracovià, el Ricard (baixa d'última hora en aquell viatge) i el Ramon, l'enamorat dels colors i símbols de la bandera turca.
El viatge ja el teníem programat d'abans de vacances i degut a una pujada de preus inesperada finalment volàvem a la ciutat turca el divendres pel matí en comptes de dijous a la nit. Així que per un dia que ens demanem de festa i m'he de llevar a les 5:20!! Vol sense problemes i al migdia arribem puntualment a Istambul, antigues Bizanci i Constantinopla, ciutat històrica i mil.lenària, islàmica en l'únic estat laic d'aquesta condició i situada en territori europeu i més internacional que la resta del país.
Des de l'aire Istambul sorprèn en primer lloc per la seva enormitat, no en va amb més de 10 milions d'habitants és una de les més grans del continent. A pesar d'això i de no comptar amb una modern sistema de transport públic, les úniques línies de metro i tramvia existents (una de cada) ens servien per portar-nos còmodament i directa al nostre hotel quatre estrelles situat en el centre històric de la ciutat. Deixar les maletes i a aprofitar el dia. Com era d'esperar entre setmana el trànsit per la ciutat és bastant caòtic, però un cop s'arriba a la zona monumental la cosa es pacifica. Bé, si per pau s'entén els crits entre mesquites quan toca anar a orar, i que justament coincidia amb la nostra arribada als voltants de la mesquita blava (Sultanahmed). Un espectacle a viure, però que per sort no es va repetir massa, doncs hauria fet perillar la nostra salut mental. Queda clar quan un els sent però que aquests càntics musulmans són l'origen del cant flamenc, tants segles amb l'Al-Andalus havien de deixar més petjada que l'Alhambra, l'estil arquitectònic mossàrab i algunes paraules del castellà. Lògicament el cant és l'avís per als locals per anar a la mesquita, així que com no es podia visitar durant l'acte vam aprofitar per veure els voltants (font turca, obelisc) i per menjar el primer (i curiosament últim) doner del viatge. Pa normal i absència de salsa demostren que el doner exportat és en realitat una barreja turco-grega a pesar de la rivalitat entre ambdós països.
Ja amb l'estómac ple entràvem (amb peus descalços) a la mesquita blava, que a pesar del seu nom, ni és blava per fora, ni domina especialment aquest color per dins. Per fora realment impresiona, més encara que la més històrica Hagia Sophia. És la unica amb 6 minarets i preciosa amb les seves formes abstractes. Per dins tampoc deixa indiferent, amb la seva cúpula i l'enorme llum d'aranya. Sorprèn la sencillesa amb una única sala i poca decoració d'or.
Amb els peus glaçats a pesar de l'omnipresent moqueta sortíem del temple de culte i en Jorge ens sorprenia a tots amb el rumor del viatge: Uma Thurman estava allà. Jo la vaig arribar a veure d'esquena i a pesar de les múltiples bromes, sembla ser que tenia raó.
Després de fer unes quantes fotos al capvespre, rodejàvem la mítica Hagia Sophia, candidata finalment no guanyadora a convertir-se en una de les set meravelles del món modern. L'espectacularitat de la seva veïna i el relatiu mal estat amb què es conserva el seu exterior donaven una certa imatge decepcionant d'ella. Tancada ja (tots els palaus i mesquites tanquen a les 16:00, així que realment el turisme s'ha de fer pel matí), vam deixar la seva visita interior per l'endemà, i aprofitàvem per veure les cisternes romanes del segle VII. Després ens decidíem per vagarejar una estoneta, la qual ens servia per descobrir l'habilitat lingüística dels promotors de restaurants: bon menjar més barat que Andorra (sic), català, castellà i euskera si cal, tot sigui per aconseguir omplir una taula més. Finalment però ens decidíem per un bar una mica xic, on vam fer la primera (i curiosament també última) fumada de Sheesha, acompanyada de te turc i un johnie walker. Una estona després sortíem molt apalancats del local i descartàvem la sauna de l'hotel per no matar del tot la nit, així que vam decidir anar a la zona nova a sopar i veure l'ambient nocturn. Una mica a l'aventura passàvem de nit pels carrers completament buits que rodegen el basar, molt bruts després del seu tancament fins a la recollida d'escombraries doncs l'absència de contenidors ens mostra que encara hi ha camí per recórrer fins a la seva completa internacionalitat. Passada aquesta primera aventura, repetiríem el camí uns quants cops més. Així arribàvem al pont Galata, que comunica amb la part moderna, malgrat que s'ha de caminar encara un bon tros per carrers de dubtós aspecte fins a arribar al carrer peatonal i voltants que porten a la plaça Taksim. Allà sí, Istambul es converteix en una capital europea, amb botigues, restaurants i bars. Sopar correcte (que no especial) en un restaurant turc acompanyats de música en viu i primera (i última copa de la nit) en un local amb música turca en viu també. Buscant canviar a una major internacionalitat ens vam adonar que Istambul no és la millor ciutat per sortir de festa i que malgrat que no falten bars musicals, d'atraients se'n veien pocs. Així que ens vam arriscar a deixar-nos guiar per un autòcton, buscant una zona de festa més alternativa... que va acabar resultant ser la zona d'alterni (que lògicament no era el què volíem). Així que taxi i a dormir.
El matí següent ens llevàvem d'hora, bufet lliure a l'hotel amb vistes al mar de Marmara i a visitar la Hagia Sophia, que per dins cumplia més amb les expectatives prèvies que un tenia. L'història mil.lenària de la ciutat es concentra en el seu interior. Al costat es troba també el palau de Topkapi, amb els seus jardins, edificis variats, el seu harem i el tresor imperial. El visitant també gaudeix de privilegiades vistes al mar i l'estret del Bòsfor.
En ben dinat tocava la visita obligada al Gran Basar, on la majoria ens vam instruir en el noble art del regateig. Unes hores després un servidor sortia amb un parell de mocadors de cap, un braçalet, una motxilla, un cinturó de cuir, una samarreta màniga llarga falsa Adidas i un cendrer, tot rebaixat a més de la meitat del seu preu original.
Com el peix escasseja a Alemanya, el sopar tocava fer-lo als restaurants del port sota el pont Galata. Amb l'art adquirit al basar entràvem a un local amb ampolla de vi, postres i xupito gratis i els preus del llenguado i la daurada rebaixats considerablement... el què no impedir que acabéssim pagant a nivells barcelonins per un sopar inferior a qualitat, que de totes maneres ens va treure el mono peixater que patíem. De pas ens trobàvem amb un exemple (inesperat) del masclisme (esperat) que encara impera en el país: homes fent de segurates a la porta del lavabo quan la seva dona el visita.
Segona nit, retorn a la zona europea. Aquest cop aconseguíem entrar a un bar musical ple de turcs (que monopolitzaven el públic femení del local) amb música techno-dance barrejada entre cançons internacionals i turques. Una estona després ens decidíem però a intentar buscar algun local més especial, missió novament fallida per no trobar els locals que ens deien o per no deixar-nos entrar. La nit acabava però a una hora raonable per a un viatge de turisme i amb poques hores per dormir si volíem aconseguir la missió del dia següent.
Acomplerta aquesta sí, llogar una barca (finalment només per nosaltres sis) i fer una ruta de dues hores pel bòsfor. Congelats pel fred que ens va acompanyar (especialment per la humitat i el vent) la ruta ens va permetre fer-nos una idea més global de la ciutat, la qual requereix per anar bé un parell de dies més que ens que vam tenir. Per fora però vam poder veure des del vaixell algun palau més (a destacar el de Dolmabahce), alguna mesquita, l'espectacular pont que uneix ambdós continents i una espectacular perspectiva de l'estret i el centre històric. També vam poder fer la parada obligada per posar el peu (i de pas escalfar-nos amb cafès i tes turcs) a la zona asiàtica.
Acabat el mini-creuer tocava ja tornar de nou a la realitat alemanya.
Pròxima parada: Varsòvia.

+Fotos

Heroes

L'espera de Lost s'ha fet molt llarga i per sort està a punt d'acabar. Després de tornar-me a empassar el DVD de la primera en anglès i alemany i repetint la tercera per la televisió alemanya, finalment em vaig enganxar a una nova sèrie: Heroes. Dic finalment tot i que sincerament tampoc ho he buscat massa, de totes les sèries actualment àmpliament seguides, només havia intentat House, que però em semblava sempre el mateix. El desencadenant de Heroes va ser descobrir que també l'estaven fent per la RTL II alemanya, que el company de departament hi estava enganxat i que hi ha un amic que n'és fan.
Al començar pel capítol 9 directament, em vaig veure obligat a baixar-me els episodis anteriors per seguir el fil (amb les dificultats d'idioma ja en tenia prou), i clar, el què passa amb aquestes sèries és que si enganxes un ritme trepidant de capítols ja no hi ha qui el pari. Així que la setmana passada em vaig acabar ja la primera temporada sencera, i a partir d'ara repassaré els últims capítols en alemany sabent ja què passarà.
A pesar de què el tema no m'atreia massa (persones del carrer amb poders de superherois), he de reconèixer que la sèrie m'ha enganxat bastant i que sap buscar elements d'intriga a través de l'organització secreta que un no sap molt bé què busca. Hi ha girs radicals de certs personatges i un parell de capítols flashback i "flashforward" que són per mi dels millors de la temporada. Els nexes que es van creant entre els protagonistes també són interessants. En quant als personatges hi ha de tot, però coincideixo bastant amb l'expert en sèries del grup. El millor per mi és Noah Bennet, una mica anàlog al meu personatge preferit de Lost (la gran Juliet): persona intel.ligent amb un objectiu clar que passa per damunt de tot i tothom. I en canvi tampoc suporto el suposat toc d'humor que aporta en teoria en Hiro Nakamura. Tampoc m'agraden els títols del capítol que ja et revel.len de què anirà, i sobretot el què em posa més nerviós és l'abús en la repetició d'escenes entre capítols (no fos cas que ens perdéssim): quan un mira la sèrie quasi del tirón es nota molt. El pitjor, però és sens dubte el final, que sense ser dolent, és força previsible. Tenint en compte que en aquest cas tota la temporada gira entorn a aquest final, doncs esperava quelcom més.
De totes maneres la sèrie és força entretinguda i suposo que seguiré veient la segona temporada en les pròximes setmanes... sempre que Lost m'ho permeti (veient el trailer tinc moltes ganes que comenci).

Què cal fer en el Barça de bàsquet?

Hem arribat a la meitat de la competició nacional i els dubtes de principi de temporada no s'han esvaït, ans el contrari. Durant molts mesos l'equip ha ofert una imatge no especialment brillant, però excepte un parell d'ensopegades sonades, els resultats no eren del tot criticables. A més, tenint en compte que els que haurien de ser jugadors franquícia no havien rendit gens, el potencial de millora era molt gran. Però passen els mesos i amb la ratxa negativa de l'últim mes de competició, ara ja es pot dir que els resultats tampoc acompanyen.
Josep Cubells (el nou directiu responsable de la secció, que almenys està sortint més a la premsa que els seus antecessors, tot i que per no dir res en especial) restava avui trascendència a les últimes derrotes. No hi estic d'acord. Amb les últimes quatre derrotes a domicili en les últimes quatre jornades s'ha quasi tirat per terra la possibilitat més fàcil (i realista) d'aconseguir una de les dues úniques places que queden lliures aquest any per a poder jugar l'Eurolliga l'any que ve (objectiu que hauria de ser prioritari si no ens volen tornar a vendre una altra temporada de transició, i ja en van...). Tres victòries de diferència ja són moltes i malgrat que remontar no és impossible, no queda ja marge per a cap error més. A més, com les derrotes són sempre tan abultades, el basket average general (important en cas d'un no gens descabellat triple empat) és paupèrrim, i els particulars contra possibles rivals no són massa esperançadors (-21 contra DKV, +3 contra Pamesa a casa, + 4 contra TAU a casa, + 7 contra el sorprenent Iurbentia, -15 contra Unicaja i només contra el Madrid +19 estem realment bé).
Té raó Cubells, la part important ve ara, però realment val més que ho bordin: o guanyen l'Eurolliga (no impossible, però amb Panathinaikos i CSKA una mica quimera) o queden campions de lliga (o que ho sigui TAU i Unicaja i nosaltres quedem just darrere). Queda clar que si ho aconsegueixen l'equip s'haurà guanyat una credibilitat inesperada. Però i si passa el què la majoria es tem? Una copa del rei (fins i tot dues si guanyessin aquest any) en 3 anys no és precisament per tirar cohets.
Motius per ser positius: l'equip ha demostrat poder competir contra els millors rivals. Acker, Ilysova, Fran i Kasun no han explotat encara tot el potencial que tenen. Grimau ha demostrat que si el respecten les lesions pot ser el jugador que s'esperava quan se'l va fitxar.
Motius per ser negatius: dóna la sensació que es repeteixen els mateixos errors que cada any. La irregularitat. La baixada de rendiment fora de casa, sobretot en la posició d'alers (segona millor defensa a casa, pitjor fora). Realment acabaran explotant els qui ho haurien de fer?
El problema és que no sembla que hi hagi cap opció millor que confiar en l'equip i el projecte, i esperar que si no guanyen res, almenys s'obtingui plaça per l'Eurolliga i s'hagi treballat per tenir un projecte guanyador (amb nou GM i entrenador) l'any que ve.

Un funeral de muerte

A pesar del seu títol (especialment l'original: Death at a funeral), Un funeral de muerte és una de les comèdies de l'any (passat en realitat). Dirigida per l'anglès Frank Oz (The score i la també existosa comèdia In & Out), aquesta producció ens demostra que l'humor anglès també pot ser hilarant en situacions a priori tristes com podria ser un enterrament.
En l'enterrament del pare de Daniel (Matthew McFayden), un home intenta extorsionar a la familia a canvi de no revel.lar unes fotos comprometedores per l'honor del difunt. Per si no fos suficient, unes pastilles al.lucinògenes són introduides per error en la cerimònia. Aquest parell de factors desencadenaran un caos de situacions de tensió, còmiques i retrets familiars.
Bon treball dels actors anglesos, i riquesa de subtrames divertides per fer passar una bona estona als espectadors que desitgin veure una comèdia negra d'estil britànic i per tant amb un humor diferent al típicament americà.

Irina Palm

Participant a la Berlinale de l'any passat i nominada a alguns dels premis del cinema europeu, Irina Palm és el segon llargmetrage de Sam Garbarski (Le tango des Rashevski), director belga nascut a Alemanya, que ens presenta però una obra amb tints realistes de la societat britànica.
Pocs detalls es poden donar de la pel.lícula sense caure amb el perill d'espatllar el punt més interessant o sorprenent de l'obra: la majoria de sinopsis i crítiques però semblen obviar aquest fet, per la qual cosa un servidor aconsella als possibles interessats en llegir el mínim sobre ella. És d'aquestes obres que es disfruten més si un va al cinema disposat a sorprendre's i sense saber massa de què va. A mode d'introducció direm només que Maggie és una àvia de mitjana edat, que per tal de guanyar diners per pagar un tractament mèdic novedós per al seu net, decidirà entrar en una activitat diguem-ne que cop comuna i imaginable (i censurable per certa part de la societat) en una dona així.
La idea d'aquesta tragicomèdia romàntica sens dubte és bona i atraient, però a mesura que passen els minuts un s'adona que no hi ha gaires més detalls que exploti el director, per la qual cosa junt amb el seu ritme lent, fa que a pesar que la durada no sigui excessivament llarga (103 min) en aquests temps que corren, finalment s'acaba fent una mica pesada. Hi ha moments divertits (penis elbow), ben combinats amb altres escenes més dramàtiques, però hi ha escenes que no aconsegueixen assolir les mínimes dosis de credibilitat (la relació de l'empresari amb la protagonista per exemple), d'altres que queden incompletes (la relació de la protagonista amb la seva mentora i companya de feina) i d'altres excessivament exagerades (la reacció del fill en conèixer l'activitat de la seva mare).
Tot plegat fa que el millor d'Irina Palm, junt amb la idea general esmentada, sigui probablement l'actuació dels protagonistes, Marianne Faithfull i Miki Manojlovic, i l'anàlisi interior que es fa la protagonista, qui un cop aconseguits els diners, s'adona que en realitat per primera vegada a la seva vida (fins llavors havia estat una no especialment feliç mestressa de casa) se sent útil de cara a la societat... ni que sigui fent activitats reprobables pels sectors conservadors d'aquesta.

Coses a fer quan estàs a punt de morir...

No, no cal que sigui Denver, però tampoc serà Ingolstadt; recolliré el teu meme i no serà ni avui, ni demà, ni dintre de tres setmanes, si m'ho permets serà dintre d'uns mesos, vivint de nou a Barcelona (compartint pis? posem que sí). Posarem que és un dia entre setmana amb temps estiuenc. Em llevo i sé que a les 12 de la nit la meva vida s'acabarà.

7:00: em llevaria a la mateixa hora que cada dia, com si anés a currar (a SEAT?).
7:40: a pesar de les restriccions d'aigua gaudiria d'un dels meus plaers, dormir-me sota la dutxa amb aigua molt calenta. Em vestiria ràpidament i sortiria de casa, ipod amb cançons cinc estrelles a l'oïda i mòbil desconnectat. Agafaria un autobús (no aniria a treballar clar) i contemplaria la gent i la ciutat amb un somriure (trist?) a la boca.
8:10: arribo a Plaça Catalunya. Passejo sense pressa pel Raval, Barrri Gòtic, Les Rambles... Arribo al Port de Barcelona. Em dirigeixo al barri de la Barceloneta, esmorzo un entrepà amb una clara en un bar front de la platja... Contemplo el mar en un dia assolellat.
11:20: entro als cinemes Icària i em fico en una sala d'alguna pel.lícula que m'atregui, no massa llarga, per despedir-me del setè art. Abans de començar el film, connecto un moment el mòbil i truco a ma mare. Avui he demanat festa per fer gestions de bancs i vinc a dinar.
13:30: després de pujar pel carrer Marina, arribo a casa i dino amb ma mare. No li dic res sobre el meu final, però disimuladament li expresso aquells sentiments que de vegades als fills (i més a mi) ens costa expressar.
15:00: surto de casa i agafo el metro cap a la universitat. Recorro alguns dels seus racons, demano si per fi ha arribat el meu títol, saludo a algun professor i el venedor de la llibreria (li compro una novel.la), contemplo a les noves generacions... Vaig a la sala d'ordinadors, escric unes línies i les guardo en un word al pendrive. Faig una cervesa al bar i aconsegueixo un peta, pagant el què calgui. Envio un sms a tots els contactes del mòbil: a les 19h al Galway.
17:30: vaig a casa i agafo el cotxe. Pujo al castell de Montjuïc i miro la ciutat des de la seva magnífica perspectiva. Deixo la novel.la comprada en algun racó.
19:00: arribo al Galway aparcant malament el cotxe. Invito a totes les begudes als què hagin vingut i comparteixo els últims riures. No dic res, només que he decidit deixar el curro per fer una volta al món...
21:00: agafo el cotxe i aparcant malament em dirigeixo a algun restaurant de luxe de la ciutat. Demano el millor plat i una ampolla del millor vi.
22:30: Torno a agafar el cotxe i em dirigeixo a alguna sortida sud de la ciutat. Ja fora d'ella i amb poc trànsit dono gas a fons i saludo a alguns radars de la zona 80. De pas exploro per primera vegada el límit de velocitat del Peugeot.
23:00: entro de nou a Barcelona, m'aturo un moment en un cafè d'internet conegut, copio el text del pendrive al blog i publico el meu últim missatge. Envio un mail a tots els meus contactes amb el link a aquest post.
23:30: descapoto el cotxe i pujo per la carretera de Vallvidrera. M'aturo a l'aparcament des d'on es contempla la ciutat il.luminada de nit. Encenc el pur i lentament, contemplant la meva estimada Barcelona, recordant amb llàgrimes als ulls els meus éssers estimats i repassant la meva vida...
a les 24h em despedeixo dels meus quasi 27 anys d'existència.

L'educació en aquest país

Cada cop que llegeixo notícies sobre reformes educatives a l'estat espanyol o a Catalunya m'alegro més d'haver format part de l'última generació que va cursar el BUP i el COU. Des de llavors tota reforma m'ha semblat un pas enrere com m'han confirmat companys d'universitat de fora de Barcelona que van començar amb la ESO o amics amb germans més petits. Em sorprenia de la ESO que algú pogués arribar a enginyeria sense haver vist mai i tan sols què era un element químic (llavors ja em direu quan li parlaven d'entalpies i entropies).
Però sembla que les Conselleries de la Generalitat encara volen anar més enllà arran de la notícia publicada avui. Ja m'explicaran com un alumne de ciències pot prescindir de les matemàtiques en els seus dos anys previs a la universitat. M'agradaria saber quantes carreres científiques prescindeixen de les matemàtiques en el seu primer any i sobretot quantes realment no les necessitarien. Si no recordo malament en els dos últims anys apreníem a derivar i integrar, dues operacions complexes però imprescindibles en el món científic, base de la física i la química, i per tant també d'enginyeries, biologies, etc. Però és que a més les matemàtiques (que reconec que en el meu món laboral he necessitat utilitzar molt poc de moment i amb nivells de principi de batxillerat hauria tingut prou) són bàsiques per al desenvolupament de la capacitat d'abstracció humana. Sortint del titular també es redueixen (encara més) les hores de les nostres llengües, suposo que afavorir encara més el nivell d'analfabestime existent (només cal veure com escriu la majoria de gent). Sense llegir que es reforcin idiomes estrangers (que era el gran dèficit de la nostra època). Història (que ben ensenyada, no com en els nostres temps on la prehistòria es feia cada any i el segle XX es va fer un únic any i de passada, és bàsica per saber d'on venim i no repetir errors del passat) i filosofia (base del pensament humà) també redueixen, com no, el seu nombre d'hores.
Tot per potenciar les assignatures "especialitzades". El batxillerat és el camí a una especialització (universitària o de moduls professionals superiors) i precisament el què ha de fer és reforçar i aprofundir en les matèries troncals per arribar a la següent etapa amb una base consolidada, no només en el camp que un vol treballar sinó com a persona, el què inclou encara que un vulgui ser tècnic, saber expressar-se i saber pensar. Serà casualitat que la majoria de companys d'enginyeria havien tret grans notes de filosofia a la selectivitat? Suposo que avui en dia en el batxillerat tècnic ja ni s'imparteix... tot per poder estudiar suposo models simplicats (per la fluixa base matemàtica) de la dinàmica d'un vehicle (lògicament molt més motivant, però que ja es veurà a la carrera... si passen els càlculs i àlgebres de primer).

Sempre hi ha lloc per sorpreses en el reglament

Després de tants anys mirant bàsquet és difícil trobar accions que et sorprenguin. Aquesta passada jornada però el base de l'Iurbentia Bilbao (vaja temporada que estan fet per cert) Marcelinho Huertas ha demostrat que un s'ha de llegir completament el reglament, per veure quina innovació pot treure's un de la màniga. Pel què es veu en Ricky Rubio (casualitat que siguin ex-companys?) ja ho havia intentat en un europeu cadet, però la taula va fallar i lògicament tampoc hauria tingut la mateixa trascendència. Segur que a partir d'ara ho veurem més sovint.

Un àtom en l'univers observable... o ni això?

La majoria de persones pensen que la nostra existència té a la força un sentit que va més enllà de la pròpia existència com puguin tenir la resta d'éssers del nostre planeta. Nosaltres, única espècie intel.ligent i racional que ens hem trobat, no podem estar aquí fruit de la casualitat o ser un element més sense importància dins de l'univers conegut.
La Terra va començar essent el centre de tot i en aquest context aquest pensament tenia ple sentit. Però els cosmòlegs al llarg de la història s'han convertit en els grans enemics d'aquesta il.lusió humana. Primer va ser la teoria heliocèntrica que situava al Sol com a centre de l'univers i provocava un gran terrabastall a l'orgull humà. Es van anar descobrint més i més astres i ens vam adonar que cada cop erem una cosa més petita dins l'univers. El segle XX però va comportar un estudi molt més acurat del nostre sistema solar i vam descobrir que probablement la vida no és un element tan comú i fàcil d'aconseguir. Tot i que en els alguns satèl.lits com Europa o Titan no es pot descartar completament, sembla probable que en aquest sistema siguem els únics i segur els més desenvolupats amb diferència.
Però el mateix segle XX que ens tranquilitzava per una banda, també descobria que l'univers és molt antic (13.700 milions d'anys) i en conseqüència gran, format per milions de galaxies com la nostra i ja no parlem d'estrelles i planetes. Els cosmòlegs han volgut demostrar-nos que no deixem de ser un àtom dins l'univers.
I sembla que el segle XXI encara incrementarà més la nostra insignificància. No només s'estan descobrint a gran ritme nous planetes extrasolars, sinó que hem descobert que degut a l'energia obscura l'univers s'està expandint a un ritme accelerat. L'univers observable es podria descriure com una esfera de 92.000 milions d'anys llum (8.7*10^23 km) i sabem que l'univers és encara molt més gran perquè té regions que encara no hem observat (perquè encara no ha arribat la llum) i d'altres que mai podrem observar ja que la llum (a pesar dels seus 300.000 km/s) no viatja suficientment ràpid com per arribar al nostre planeta compensant l'expansió universal. Però no contents amb això, la teoria de cordes i especialment algunes conseqüències que se'n dedueixen poden fer-nos replantejar encara més la nostra visió de l'univers i la nostra existència.
La teoria de cordes és actualment la principal candidata a convertir-se en la teoria fonamental de la natura o Teoria del tot, és a dir la què finalment unifiqui la teoria de la relativitat (que explica la força de la gravetat i prediu les observacions de fets a gran escala) amb la teoria quàntica (que explica les altres tres interaccions naturals observades: força nuclear forta, força nuclear dèbil i força electromagnètica i que prediu molt bé les observacions de fets a petita escala i baixes energies). A nivell cosmològic, aquesta teoria ha de saber explicar no només l'energia obscura, sinó també la matèria obscura (matèria de composició desconeguda que no emet una radiació suficient per ser detectada, però l'existència de la qual s'infereix indirectament pels seus efectes sobre la matèria visible) i sobretot el període d'inflació posterior al Big Bang (fase de creixement exponencial de l'univers durants els primers 10^-35s i que explicaria la sorprenent homogeneïtat de l'univers observable).
Molt resumidament la teoria de cordes descriu tot element o partícula de l'univers com una petita corda (d'uns 10^-35 m), que pot tancar-se sobre sí mateixa o tenir els caps "lliures". Segons la vibració de la corda cada element adquiriria les seves propietats (massa, càrrega elèctrica, energia, etc.).
Si la teoria de cordes fos certa la predicció diu que l'espai tindria 9 dimensions en comptes de les tres que coneixem (en ambdos casos es sumaria el temps com a dimensió adicional). La forma que prenen aquestes 6 dimensions adicionals s'anomena espai Calabi-Yau, del qual però hi ha infinites formes possibles i cada una d'elles representaria un possible univers diferent. Univers si s'accepta que les 6 dimensions adicionals en realitat són molt petites i enrotllades sobre sí, tant que no podem percebre-les. Hi ha però també altres possibilitats que explicarien certs fenòmens observats i que implicarien que aquest espai Calabi-Yau fos en realitat un "multivers", format per molts universos paral.lels de diferents dimensions. A aquests objectes se'ls anomena branes de Dirichlet o D-branes, i segons alguns físics tèorics, el nostre univers (observable i no observable) seria només una D-brana de 3 dimensions (més el temps), flotant en un espai de 9 dimensions (més el temps), on hi hauria altres universos d'entre 1 i 7 dimensions. Més encara, en aquest multivers podrien existir antibranes, que equivalentment a la parella matèria-antimàteria, aniquilarien a la brana corresponent en cas de col.lisió entre elles (de forma progressiva, fragmentant-se en trossos o branes de 2 dimensions menys, el què explicaria que en aquest multivers les branes de poques dimensions com la nostra serien les més freqüents). En aquest multivers nosaltres ens veuríem "atrapats" dins de la nostra brana 3D (entre cometes doncs ja he posat abans com de gran n'és), però les interaccions de branes i antibranes en aquest multivers influirien en el nostre univers i podrien ser l'explicació a molts dels nostres interrogants.
Lògicament un model semblant implica molts més dubtes filosòfics. La pregunta ja no és si existeix vida en el nostre univers, si aquesta ha d'estar basada en les condicions semblants a la terrestre o pot estar basada en una altra química. Aquí parlem d'universos paral.lels on poden existir formes de vida idèntiques o éssers de dimensions diferents. També la pregunta sobre el nostre orígen canvia de sentit: el Big Bang podria ser la desmembració d'una D-brana 5 amb la seva antibrana, el nostre univers naixeria de la desmembració d'un altre. O pensant en un creador, havent-hi universos paral.lels, el nostre podria ser un experiment més en paral.lel amb la resta, sense que poguem saber què es busca en cada un d'ells.
Per suposat estem parlant d'una possible lectura d'una teoria que ni molt menys està contrastada (la gran crítica és que fins ara no ha pogut trobar cap manera experimental de comprovar-se), però el què sembla cert és els físics i cosmòlegs seguiran fent la vida impossible a qui intenti entendre el sentit de la nostra existència, i més que contestar preguntes, al més pur estil Lost, ens en crearan de noves.