L'energia obscura: la guia del nostre destí?

De la majoria de lectors d'aquest blog és conegut el meu ateïsme. No crec en l'existència de Déu, com a mínim segons els concepte que en té la majoria de gent. De totes maneres després de llegir una de les últimes teories astrofísiques que parla sobre l'energia obscura, he de reconèixer que és la primera teoria científica que he llegit, que sona plausible i que s'acostaria molt a aquest concepte (dins la definició de Déu com a causa de la nostra existència, de la configuració de l'univers tal com és, regulador de la seva evolució, i obviant naturalment conceptes ja més egocèntrics de l'espècie humana i qüestions morals del bé i del mal).

L'energia obscura és una energia omnipresent (un altre adjectiu normalment associat a Déu), que degut a la seva naturalesa s'extén per qualsevol lloc sense dominar en cap en especial (a diferència de la matèria que acumula energia localment). Aquesta omnipresència és la causa d'haver estat oculta durant tant de temps, junt amb la seva baixa densitat (es calcula uns 10^-26 kg/m3), que fa que tota l'energia obscura del sistema solar sumi la massa d'un modest asteroide. Aquesta baixa densitat provoca que els seus efectes només es puguin percebre a grans escales... el què no impedeix que hagi pogut tenir influència en l'estructura de les més petites escales.
Les observacions dels últims anys semblen mostrar que després del Big Bang l'univers va entrar en un període d'expansió que s'anava desaccelerant degut a l'atracció gravitatòria de la matèria. En un cert moment però passada la meitat de la vida actual de l'univers l'acceleració sembla que va canviar misteriosament de signe, amb la qual cosa l'expansió avui en dia s'està accelerant. L'explicació estaria en què en aquest precís moment l'energia obscura hauria passat a dominar a la densitat promig d'una matèria que degut a l'expansió s'havia anat allunyant entre sí, afeblint-se la seva atracció gravitatòria. Aquest moment de predomini sembla coincidir en fenòmens observats que fins ara tampoc tenien una explicació clara: la frenada de fusions galàctiques i activitats dels forats negres, amb conseqüències com el descens de la formació estel.lar i el predomini de les galaxies lenticulars.
Tot això pot sonar a molt llunyà pels nostres destins, però:
- si l'energia obscura no hagués existit les colisions de galaxies haurien seguit sent més freqüents i actualment l'univers estaria dominat per macroestructures galàctiques en costant fusió, i galaxies espirals com la Via Làctia, amb sistemes de massa rellevant, serien escases.
- si l'energia obscura hagués estat menys intensa hi haurien hagut menys fusions s'haurien format menys galaxies de tamany considerable, la formació d'estrelles hauria estat menor i fins i tot una major part de matèria bariònica (o comú en contraposició amb la matèria obscura, la que no interactua amb la radiació) podria seguir estant en forma gasosa.
És a dir l'energia obscura va deixar dominar la matèria perquè es formessin galaxies espirals i estrelles fins a una configuració semblant a l'actual, per en el moment oportú frenar el procés i donar una estabilitat a aquesta configuració (fet que pot haver marcat la possibilitat de la nostra existència). L'energia obscura també sembla que ens salvarà de la següent catàstrofe prevista astronòmicament en cas de sobreviure a la mort del Sol: la fins ara prevista col.lisió entre el Grup Local i el cúmul de Virgo.
Però l'energia obscura també ens podria portar al final de l'univers tal i com el coneixem, si la seva excessiva predominància amb el temps supera a la gravetat i trenca als objectes que aquesta lliga, disgregant la matèria per complet.
La clau pot estar en la seva constància durant el temps (com pressuposen actualment els models més senzills) o si aquesta varia: la resposta sembla encara llunyana degut al desconeixement que tenim del seu origen.

Basat en l'article "La mano invisible del universo" (Christopher J. Conselice), Investigació i Ciència abril 2007