XI Travessa Almeda-Montserrat

La vida porta cada dia moments molt diversos, però pocs m'han fet sentir més orgullós que quan aquest matí a les 6:58 acabava la XI Travessa Almeda-Montserrat. 53,252 km segons l'organització (que comprovarem amb el tracking del GPS dels meus companys), en una caminada nocturna entre Cornellà i el Monestir de Montserrat amb 1445 metres de desnivell acumulat.
Per un servidor, que mai ha estat un portent físic, plantejar-se la participació en un acte així era fins fa poc una quimera. Tot un seguit de circumstàncies van fer que m'hi animés a participar-hi i avui, amb les cames fortament adolorides, puc narrar l'experiència de l'exitosa participació.
18:15: arribada a l'Almeda, on el Loren, el Jordi i jo podem inscriure'ns còmodament abans de l'arribada massiva de participants i mentre esperem la resta del nostre grup: Mario, Luís i Pérez.
Com queda bastant per la sortida, després de prendre una mica el sol, agafem forces amb una primera birreta amb fruits secs.
19:10: xupinazo que dóna inici a la caminada amb 450 inscrits i algun ilegal més.
19:25: després de creuar Cornellà, veure el nou estadi de l'Espanyol i la zona olímpica de la ciutat, creuem per primera vegada el Llobregat mentre sona la música del pont sobre el riu Kwai.
23:00: primer avituallament oficial (entremig dos petits subministraments d'aigua), amb entrepà complet de butifarra amb ceba i birreta. S'han completat els primers 20 km fins a Sant Andreu de la Barca a peu pla i ritme de caminada ràpida, en un trajecte entre el riu i l'autovia A2 de no gaire bellesa paisatgística i que tendia a recordar totes les indústries que un es troba cada dia de camí a la feina.
23:40: 5 km adicionals amb les primeres rampes lleugeres i la tercera edat (*) imposant un ritme excessivament fort. L'arribada al segon avituallament coincideix amb la notícia de la consecució de la lliga per part del Barça, celebrada amb focs artificials en els pobles del voltant.
01:20: arribada al tercer avituallament en una masia, després de 7 km variats. Pujada i baixada per camins estrets de gran bellesa entre la vegetació, per acabar sortint a una carretera secundària en pujada que ens donava vistes aèries sobre la factoria de SEAT. El tap format per dos dones en el tram estret és recuperat per un nou ritme fort liderat per una tercera edat gloriosa. El cansanci comença a fer efecte.
03:10: arribada al quart avituallament, situat en el quilòmetre 40. Tram de 8 km que es fan llarguíssims i es converteixen en un infern. Mario i la tercera edat s'escapen de la nostra vista, i Loren i jo intentem completar el tram amb moltes penes i treballs. La rascada del peu dret amb la bamba i el dolor dels tendons de la part de darrere del genoll esquerre em confereixen un caminar coix, que intento combatre amb un ibuprofeno, que a més d'alleujar (que no eliminar) el dolor, m'acabaria donant un efecte placebo decissiu. El tram prossegueix en pujada per la carretera secundària anterior, per fer una baixada per bosc trenca genolls fins arribar a Olesa, la qual creuem per bosc durant els polígons industrials, per després acabar creuant pel seu interior una població que es feia interminable.
05:00: arribada al cinquè i últim avituallament abans de l'arribada. El trajecte comença amb la pujada fins a Esparreguera, on un servidor comença a notar que físicament i mental, quelcom ha canviat en un servidor. Després de creuar el bonic centre de la vil.la, ens endinsem en el bosc que ens ha de portar fins a Collbató. Amb l'arribada de les primeres pendents importants, l'ordre del nostre grup canvia sobtadament. Amb unes forces sortides de no ser on, adelanto als demés i començo a tirar comandant el grup format per l'altre Jordi i la tercera edat, despenjant-se la resta.
06:58: arribada al Monestir. Després d'un descans mínim començava l'ascens a Montserrat. Ràpidament els dos Jordis ens desmarquem i comencem a remontar posicions. Per la nostra desesperació comprovem que el teòric desnivell entre 350 i els 700 metres i escaig de la meta, es converteix en un seguit de pujades i baixades per la muntanya. Quan definitivament el camí es fa tan sols ascendent, amb la primera claror diurna substituint la visibilitat minsa de les llanternes (amb un parell de caigudes per cap), les cotes d'alçada superen les nostres previsions fins a assolir els 900 metres. Entremig el creuament amb un institut de Terrassa provoca l'estrés per intentar-los avançar el més ràpidament possible pel tap que estan formant. Finalment el camí desemboca en una baixada de 200 metres asfaltats fins al monestir, descens que intentem fer en un trot lent però demolidor, amb el qual arribem fins al nostre objectiu.
Finalment són 11 hores i 48 minuts per acabar entre els 60 primers de 450 participants, resultat excel.lent vist el patiment sofert en certs moments i a l'objectiu únic que hi havia d'acabar. Objectiu que finalment assolia la resta del nostre grup.

(*) Tercera edat: amb tot el meu efecte, em refereixo a Luís i Pérez, qui demostraven tenir uns 60 anys envejablement ben portats, acabant tan sols a 9 minuts dels dos Jordis i tirant en la majoria del recorregut de la resta del grup. Qui arribés així a la seva edat!!

Fotos

Final Four 2009

73-71, el resultat d'una gran final bipolar, on Panathinaikos va aconseguir fer valer l'enorme avantatge aconseguida en el primer temps, i on lamentablement el Barça no hi va poder ser, després d'una desgraciada semifinal contra el CSKA.
Un gran estrés per arribar al camp cinc minuts abans que comencés el partit (i sortir animant per TV), però la gran emoció de la Final Four es va acabar en menys de dues hores... Malgrat que perdre era una opció perfectament possible davant els tres "monstres" que havien assolit la resta de places. Però clar, l'esperança de tornar a ser talismà en una segona Eurolliga sempre estava, i si no, com a mínim arribar a la final i gaudir de dos partits amb tensió.
El CSKA, però, es va encarregar de llançar-nos la gerra d'aigua freda, a part d'una manera que fa molt mal: després de dominar tot el partit i ensenyar-nos en els cinc minuts finals les mancances que ens han impedit aconseguir quelcom més. No en va, el CSKA (a més de tenir sis títols) acumula quatre finals seguides, amb dos victòries el 2006 i el 2008. I això es va notar... Sí, els àrbitres van pitar amb diferent criteri... però el Barça provocava faltes que són més difícils de pitar i en canvi en feia de més ingènues. CSKA va demostrar perquè és la millor defensa de la competició, especialment quan es va posar les piles a la segona part, i els seus jugadors claus van sorgir en els moments importants, menció especial per un espectacular Siskauskas, que amb el seus 28 punts es va convertir en botxí.
Per banda blaugrana, només David Andersen (precisament fitxat de CSKA) mostrava el perquè del seu fitxatge després d'una temporada irregular i en general dolenta, i mostrant-se a la pista com qui està en el seu ambient. Santiago també va rendir en el seu nivell esperat, i Lakovic va llançar l'equip en la primera part, per desaparèixer en els moments claus. La resta de la plantilla va estar per sota l'esperat, com superats pel pes de les circumstàncies. Vazquez i Ilyasova van estar lluny del nivell que poden tenir, enfrontant-se això sí a pivots superiors als habituals i sense rebre pilotes clares, sense haver de crear-se la jugada. Basile tampoc va ser el de les grans ocasions... Però especialment Navarro va fallar. Sí, per la seva fitxa, pel seu carisma, per l'experiència acumulada en anteriors finals amb el Barça i amb Espanya, d'ell s'havia d'esperar molt més que intentar només el triple (amb baixos percentatges). A la primera meitat els arbitres no el van deixar entrar en joc amb tres faltes riguroses, però a la segona tampoc va sorgir, més que amb algun triple final quan ja tocava remontar. No, un jugador que aspira a ser (i cobra ja com) una estrella del basquet europeu, ha de rendir molt més en un partit així. Si no està encertat en el tir, ha de ser capaç de penetrar i obrir al company desmarcat quan rebi ajudes. Tampoc en Xavi Pascual va saber posar ordre en els minuts finals de desconcert, amb un equip desorientat al veure's havent de remontar, després de dominar durant 35 minuts... En fi, un equip que ha demostrat durant l'any que podia ser campió, però al què li falta potser una mica més d'experiència per ser-ho. Esperem que sigui l'any que ve a Londres.
Eliminat el Barça, només quedava gaudir de l'ambient en la resta de partits. Interessant semifinal grega, amb grans aficions (que n'aprenguem!), bon joc, poca defensa i emoció fins al final. Entretingut partit de consolació, que no és tal, però on el Barça per primer cop després de 10 Final Fours (9 perdudes i 5 partits d'aquests), aconseguia la tercera plaça. I final de gran nivell, on CSKA va demostrar ser un equip amb personalitat i capaç de sobreposar-se a una final decidida, per acabar posant la por al cos a un Panathinaikos just guanyador. Cinquè títol pels grecs i setè per Obradovic (amb quatre equips diferents i quart amb l'equip grec), demostrant perquè és el gran gurú d'Europa.

Rumb cap a la segona

Déjame entrar

Oskar és un nen marginat i solitari en la freda societat sueca de començaments dels 80. Un dia arriben uns nous veïns, amb una estranya nena d'edat propera que no sent el fred, amb la qual té l'esperança de poder connectar. La seva arribada coincideix amb
Poc més es pot explicar d'aquesta pel.lícula per poder-la gaudir plenament, malgrat que les nombroses referències i crítiques que se n'estan fent aquests dies després de la seva estrena fàcilment poden desvetllar-ne més detalls, probablement necessaris per a què alguns es decideixin a anar-la a veure, però a la vegada excessius (com va ser el meu cas) per a qui prefereixi deixar-se sorprendre per una obra d'un cinema escandinau, que rarament arriba a les nostres pantalles.
Aquest rar honor l'ha assolit la creació de Tomas Alfredson, uns quants mesos més tard, després de guanyar el passat festival de Sitges, premi a afegir a molts d'altres guanyats en diferents festivals internacionals de cinema fantàstic o de terror. Perquè Déjame entrar és sense entrar en més detalls una pel.lícula de terror i una bonica història d'amor infantil a la vegada, una obra que no destacarà pels seus nombrosos moments d'angoixa, però sí pels seus comptats moments de terror pur i autèntic, sense fàcils recursos de provocar l'espant amb imatges sobtades i pujades de volum. La violència acompanyada d'imatges sàdiques serà un recurs també utilitzat amb compta-gotes, de tal manera que l'espectador no tingui temps a immunitzar-se o acabi trivialitzant el què veu (malgrat que estem en una societat on ja hi estem completament acostumats).
Però per sobre de tot això, Déjame entrar destaca pel seu realisme, malgrat explicar la història d'un personatge fantàstic (... o no). Pot sonar estrany destacar això en una pel.lícula de terror, però els sentiments que transmet la pel.lícula, d'amor, de soledat, de comprensió és un dels seus punts forts. Però l'intent de buscar el realisme en la seva màxima expressió va més enllà i es reflecteix en el més mínim detall de l'obra, com amb la gravació acurada i ressaltada dels sons quotidians... el caminar sobre la neu, el picar la porta, vessar un líquid. Probablement sigui aquest realisme i l'estil pausat característic del cinema nòrdic, els què posats en una obra fantàstica de por li donin aquest toc original i atraient per l'espectador. Sense treure-li mèrit per això als molt aconseguits efectes especials en els moments on la fantasia passa a l'atac.
En resum, no serà un servidor el què posi "Déjame entrar" pels núvols, ni la qualifiqui d'obra mestra com molts estan fent, però sí recomano a l'espectador ampli de mires a anar a veure una obra diferent, original i ben feta, independentment de si s'és amant del gènere de terror, i sense deixar de veure-la pel sol fet del seu país d'origen. El seu èxit de taquilles en els països on s'ha anat estrenant, ha fet que també hi hagi versió doblada en cinemes comercials, opció que mai recomenaré, però que entenc facilitarà a alguns el decir-se per anar-la a veure.

I have a dream...

No em consta que tinguem pensat fer-lo, però qui sap si és un d'aquells secrets que es treballen a la república independent de disseny... Ara bé, si mai treiem quelcom així, està clar que jubilo prematurament la meva actual joguina de la competència. L'altre dia llegíem a la revista Mundo SEAT que el somni del manager de carrosseria és desenvolupar un descapotable... ja en som dos.

Gran Torino

Malgrat els seus ben propers 79 anys, Clint Eastwood està en plena forma, així que poc temps després de la seva última obra, ha arribat a les nostres pantalles una nova pel.lícula que supera encara l'anterior, malgrat ser obres molt diferents.
En aquest cas, a més Eastwood demostra el seu excel.lent moment assumint perfectament el paper d'actor protagonista, interpretant a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, que després de quedar vidu, decideix passar la seva última etapa de la vida en la seva casa de sempre, en un barri tradicional transformat per l'arribada massiva d'immigració de diferents procedències. De caràcter esquerp i envoltat d'una família de fills i joves aprofitats amb nets maleducats, Walt trobarà l'amistat en entre els seus odiats veïns asiàtics, a la vegada que farà front als seus dimonis interiors ajudat per un jove reverend que coneix en el funeral de la seva muller.
Malgrat que l'argument pot semblar bastant típic i de fet la trama és bastant previsible (fins i tot el desenllaç), Gran Torino és una obra mestra excel.lentment portada i interpretada. El seu ritme just en cada moment, lent però sense pausa, la caracterització d'un Walt no només com un típic veterà de guerra, sino amb molts més matisos, escenes amb el to just d'humor, el reflex de la societat actual, amb l'egoïsme dels fills, la soledat de la vellesa, els problemes socials que genera el racisme i la creació de guetos... Gran Torino és una pel.lícula senzilla, sense les pretensions de moltes grans produccions, sense els arguments concrets que podien tenir les seves darreres obres, sense efectes sonors ni grans efectes especials, sense una gran banda sonora, fins i tot amb una interpretació de secundaris criticable, però que d'alguna manera aconsegueix atrapar i agradar a tot públic.
Clint Eastwood aconsegueix amb la seva excel.lent direcció i interpretació fer que tots els elements que intervenen en una pel.lícula girin com un engranatge perfecte, i d'aquesta manera aconsegueix fer una obra mestra, d'una petita història que gira al voltant del Gran Torino del 72, el valuós cotxe del protagonista.
Cinema en estat pur per despedir-nos de Clint Eastwood com a actor, en una obra 100% seva.

Una de nassos...

El problema de tenir un nas gros, és que el moreno paleta comença en el teu rostre.

Setmana santa a Napoli

Després de tanta Gomorra... i Gomorra, i Il Divo, i un company de pis del nord d'Itàlia que anomena "terrones" com a pitjor insult del món a la gent del sud de Roma, tenia ganes de tornar a Itàlia i explorar terres més meridionals... Tot i que la primera sorpresa va ser descobrir en el mapa, quan planejàvem el viatge, que Nàpols en realitat no està tant al sud com un es pensava.
En tot cas el viatge va estar bé. Vol puntual a Roma, dues horetes de tren Intercity i un ja està a Nàpols, sa i estalvi dels terratrèmols que assetjaven altres parts del país. Per cert, començo a sentir-me com un malastruc que porta desgràcies a països on viatja, salvant-se de moment d'elles. Obama tremola, EEUU is my next target (descomptant la Final Four de Berlin on no em faig responsable de les barbaritats que puguin fer els grecs).
Napoli, ciutat de màfia (efectivament alguns assassinats vam llegir als diaris), però que un no percep si es mou per zones cèntriques. Ciutat de trànsit boig, però res de l'altre món per qui ha estat a Vietnam (de fet es pot conduir sense masses problemes si un li fot morro al volant). Ciutat portuària, però sense veure el trànsit frenètic que un s'imagina pel volum de negoci que mou. Ciutat de pizzes, variades i bones, però que excepte el gran consell del Valerio (recepcionista del recomenable Hostal La Controra), no haurien estat les millors que he provat mai: apunteu el lloc, pizzeria Starita, prop de la parada de metro de Materdei. Ciutat d'esglésies, però cap de tan impressionant com la més desconeguda Cappella dei Sansevero, on fins i tot els més profans apreciaran per primer cop l'art de l'escultura. Ciutat de turons, però en què les úniques bones vistes globals des de les alçades s'obtenen des del Castel Sant'Elmo. Ciutat de castells, destacant el dell'Ovo per repetir les vistes des de primera línia de mar. Ciutat amb vistes a l'imponent Vesuvi, però que la calitxa costera i la contaminació difuminen sobre manera. Ciutat amb un encant però especial, amb els seus carrerons estrets, la roba estesa al carrer, els cotxes destrossadíssims i els tripijocs que es mouen al carrer. Com és habitual a Itàlia, i en aquest cas, incrementat, la festa brilla per la seva absència, així que almenys agafeu un bon alberg: Hostel of the sun per qui vulgui alguna cosa més cèntrica que el recomenat anteriorment.
I què hi ha més enllà de Napoli? Doncs ben a prop amb el tren, la mítica ciutat de Pompeia, convertida en runes però ben conservada gràcies a la cendra del vulcà que va acabar precisament amb ella. Una visita molt recomenable per fer-se una idea, de veritat, del què era una urbe romana. Aquí no es veuen només edificis en planta com a Empúries, sinó que moltes estructures conserven restes suficients per transportar-se en el temps. M'agradaria poder aconsellar algun poble coster entremig per disfrutar d'una "bona" birra mirant el mar, però lamentablement només puc dir-vos que Torre del Greco no ho és. Una de les sorpreses del viatge ha estat comprovar com aquesta regió viu completament d'esquenes al mar i la de diners de turisme que perden per a això... Però probablement la màfia n'ingressi bastants més amb les sevs activitats, per a les quals interessa que hi hagi el mínim d'atenció, i per tant, turisme.
Més opcions per la zona, illes. N'hi ha tres. La més famosa i glamurosa és Capri, i allà es van dirigir les mosses, parlant-ne maravelles. Ischia és l'altra illa gran i muntanyosa. Però jo us parlaré de Procida, que és on vaig anar amb l'Aitor, recomenats per la recepcionista de l'alberg. Procida és l'illa autèntica, l'illa dels napolitans. Probablement sigui menys espectacular arquitectònicament i en quant a natura que les altres, però el seu encant rau en poder-la patejar sencera en un dia i veure la vida quotidiana que s'hi respira. La façana litoral de la seva població principal portuària té molt encant, així que bastants racons de l'illa, com les vistes des del convent cap al petit port pesquer de l'altra rivera. En aquest port gaudíem precisament del primer sol estiuenc en una terrassa saborejant el primer vino bianco matinal. Després arribaria la sessió de platja de sorra negra, abans de prosseguir amb la volta perimetral de l'illa, amb visions des de la platja més gran cap a Ischia. El major però potser de l'illa és que molts trams s'han de fer en carretera, amb el conseqüent estrés de trànsit en via estreta que provoca. En tot cas, va ser una jornada completa, amb vinets, birres, caminates, rissottos amb peix i marisc, sessions de sol i natura, més els viatges amb vaixell pel golf.
La resta de dies van transcórrer en cotxe per la relativament desconeguda costa amalfitana, llur encant es demostra per ser la localització de nombroses pel.lícules, no només italianes. El recorregut destacat és el que va per la costa des de Salerno fins a Sorrento. Una carretera plena de corbes, a l'estil de les costes del Garraf, amb precioses vistes, i pobles magnífics entre els què destaquen Amalfi i Positano. Abans i sortint-se de la ruta, val la pena pujar fins a Ravello per contemplar la costa des de les alçades. Camí cap a Sorrento, desviar-se cap a Nerano, per gaudir d'una platja de pedra molt tranquileta, i seguir després cap a Termini per agafar la carreretera que porta a la punta de la península de Faro. El cotxe no arriba fins al final, però la caminada posterior amb vistes a Capri, i els espectaculars penya-segats que t'esperen a la punta, són de les millors experiències que un rebrà en el viatge. Finalment Sorrento és el poble més turístic de la zona, lluny de la bellesa de Positano, però agradable amb els seus carrers a peu pla més amples plenms de botiguetes, i sorprenentment amb la mateixa manca d'oferta d'oci nocturn que l'altra. En el camí de retorn a l'autopista que torna a Nàpols, només destacar Castellammare di Stabia si algú vol comprovar com es pot desaprofitar un poble amb passeig marítim i la platja més descuidada del planeta.
Tot plegat va omplir la setmana santa, escapant-nos de la feina i les llargues pluges que estan afectant les nostres terres, i gaudir, a més dels encants esmentats, dels primers rajos de sol de l'any capaços de posar-te una mica moreno.

Fotos

Experiències frikis lostianes

El passat divendres em vaig estrenar en una de les sessions de Bharma per veure el capítol 5x10 de Lost. Desgraciadament de l'experiència van quedar un parell de reportatges audiovisuals amb intervenció pròpia (ATENCIÓ SPOILERS).

L'inici d'una nova era??

"La reforma més profunda del sistema financer des de 1945" publica avui la Vanguardia que és l'acord que ha assolit el G-20 per fer front a l'actual crisi econòmica mundial i donar el tret de sortida a una nova etapa amb una economia més regulada, posant fi als paraïsos fiscals, als paquets poc transparents i als guanys desorbitats dels directius bancaris. Una nova era on el comerç mundial ha de ser el motor de l'economia.
Espero que tot plegat no sigui una obra de teatre i s'enterri el neoliberalisme, en favor d'un model més solid, basat en la generació de riquesa real i no en l'especulació. On els beneficis surtin de l'activitat dels sectors tradicionals, i el sector sigui el sector que ajudi a finançar la resta i no un món de diners imaginaris que ningú sap d'on surten. Un nou motor que segueixi generant riquesa i que aquesta, dins les desigualtats inevitables (doncs tampoc crec en el comunisme), arribi a més ciutadans del món perquè almenys es cubreixin les necessitats més bàsiques de tothom. Un pas endavant, amb les fortes injeccions de diners que es faran, per avançar a un sistema productiu més sostenible amb el nostre planeta de forma més ràpida abans no sigui massa tard.
Tot plegat sona a utopia, però esperem que almenys una petita part es faci realitat a mig plaç. I de moment, a curt plaç, esperem sigui el tret de sortida per la recuperació definitiva de les borses i dels fons d'inversió que a alguns ens van fer perdre uns quants diners l'any passat.