Il Divo

Certament sembla que fer una paròdia d'un dirigent polític apta per la majoria dels públics és complicat. Com a mínim si faig cas als tres intents vistos personalment en els últims anys. Primer va ser la frustrada sàtira del nostre dictador, "¡Buen viaje, excelencia!!", portada a terme per uns Joglars amb qui he rigut molt en algunes obres de teatre malgrat la ideologia política del seu director, però que no van fer un gran debut en la gran pantalla. Pitjor encara era la versió alemanya de Hitler (Mein Führer), que ja vaig criticar en aquest espai.
Il Divo no té res a veure amb les dues obres abans esmentades. Comparar-les seria un insult a la qualitat cinematogràfica d'aquesta versió italiana, que porta a les grans pantalles un personatge menys conegut potser internacionalment i no per això menys important en la història interna d'Itàlia: Giulio Andreotti, set vegades primer ministre d'Itàlia i ministre divers en altres ocasions. En total un personatge clau en la política de la segona meitat del segle XX i a qui se l'ha acusat d'estar vinculat a la màfia i ser responsable intel.lectual de nombrosos assessinats.
Lluny però de presentar una pel.lícula de denúncia comú a l'estil més comercial, Paolo Sorrentino ens retrata aquest curiós personatge d'aspecte dèbil i poder descomunal a través d'una obra molt canviant i de recursos il.limitats. En ella no només ens fem una idea del caràcter del personatge (molt ben interpretat per Toni Servillo), sinó que se'ns bombardeja amb flaixos de molts fets controvertits de la història recent, a part de veure el funcionament i la decadència política que ha anat patint aquest país tan proper.
Probablement una obra mestra com diuen molts crítics, el major problema de Il Divo és que només és apta per italians bastant ficats amb la política i assassinats trascendents de la segona meitat del segle XX. Per la resta, moltíssima informació (directa o irònica) de la què se'ns dóna amb aquest format caòtico-grotesc se'ns escapa, quedant-te només amb una vaga idea d'un personatge amb frases com aquestes i malgrat tot sempre absolt de la justícia i supervivent de la mafia:
- Ho vam llegir als evangelis, quan a Jesucrist se li preguntava què era la veritat, ell mai responia.
- En les novel.les policíaques sempre es troba al culpable, en la vida real quasi mai.
- La mesquinesa d'un home bo és molt periollosa.
- El dictador més difícil d'odiar és un mateix.
- Sé que no sóc un home mitjà, però quan miro al meu voltant no veig cap gegant.
- Pensar malament del teu proïsme és un pecat, però has encertat.
- No tinc vicis menors.
- No és fàcil explicar Itàlia als estrangers, un país on els trens més lents s'anomenen ràpids i el Corriere della Sera surt pel matí.