LOL (Laughing out loud)

Malgrat el títol anglosaxó, LOL és una comèdia adolescent francesa que arriba per refrescar una mica la normalment ensopida cartellera estiuenca de la nostra ciutat. Bé, comèdia adolescent no seria la definició més exacta, més aviat comèdia sobre adolescents. No es tracta doncs d'una American Pie a la francesa, sinó com explica la directora Lisa Azuelos, una història explicada per una mare i basada en la seva experiència real. Sense arribar a les exageracions hil.larants, la pel.lícula sí sap trobar escenes divertides de situacions típiques de la sempre difícil etapa de l'adolescència. Sense tabús ni complicacions innecesàries, Azuelos sap retratar perfectament les noves generacions del msn, l'ipod, els mòvils i el portàtil que encara agreugen més la típica falta de comunicació entre pares i adolescents, a l'hora que reflexa els problemes eterns associats, els primers amors, l'inici al sexe, els estudis, les drogues... Pels què hagin viscut experiències en països de parla anglesa per aprendre l'idioma, també hi ha la part que ho recorda, en aquest cas recorrent això sí a situacions bastant més surralistes.
Amb un planter d'actors novells, Sophie Marceau posa la cara coneguda a la producció, en el paper d'una mare que intenta educar la maduresa de l'adult, a l'hora que els maldecaps de la seva vida personal li porten a situacions adolescents que dificulten la seva autoritat materna. En tot cas forma una excel.lent parella amb la jove Christa Teret que interpreta el paper de Lola, la seva filla, coneguda com a Lol en el seu cercle d'amistat.
Una més que acceptable comèdia francesa sobre un tema universal, que rememorarà vells temps als què ja hem passat aquella etapa i malgrat els bons records s'alegrarà d'haver-la passat definitivament.

Segueix el desafiament: ruta per la vall de Núria

Seguint amb els desafiaments EK-11 del Mario, aquest cop el repte era difícil de superar respecte la dura tercera prova. En tot cas, si no es van superar els km caminats o la durada torturadora de la prova, sí vam establir una nova cota en alçada que superava l'última excursió muntanyenca. Amb cinc pics superant els 2.700 metres i un màxim de 2861 m, el pròxim repte per després d'estiu és clarament superar la barrera dels 3.000.
Feia moltíssims anys que no estava a la vall de Núria, tants com deu, i si ho sé amb tanta exactitud és perquè l'últim cop va comportar una de les nits més anecdòtiques de la meva adolescència i que serà eternament recordada en les nostres converses. Aquest cop però no tocava pernoctar-hi, sino contemplar unes magnífiques vistes a les muntanyes i les valls pirinenques d'ambdues vessants de la frontera catalano-francesa. Aquest cop l'equip contava amb un reforç extern, qui junt amb el manyico del departament, descobria per primer cop un dels racons més coneguts dels nostres Pirineus.
Clar que la vall ha canviat bastant en els últims temps. A les barques del llac, les pistes d'esquí i l'imponent edifici hotel-santuari-centre comercial-bar-restaurant-alberg, se'ls hi han afegit nombroses explotacions turístiques (zones d'acampada, tobogans, granges, cavalls) que trenquen la màgia d'un racó on no s'hi arriba en cotxe. Per sort agafant aviat un dels nombrosos camins que enfilen cap als cims, un pot trobar una mica de pau a la natura i desconnectar de la vida diària a la gran ciutat. Aquesta va ser la sensació mentre pujàvem fins al coll d'Eina, moment on entràvem a la carena fronterera on s'ajunten nombroses rutes, i per tant, excursionistes, sense ser però excessivament massificant malgrat el magnífic dia que ens va acompanyar. Deixant el vent fred del coll pujàvem el pic d'Eina i seguíem fins al Noufonts, cim de la nostra ruta. Després d'una dura baixada amb les sandàlies que van acompanyar tots els ascensos i certs moments de dubtes, decidíem enfilar l'última pujada fins el Noucreus i el seu pic veí, per concloure amb el proper Fossa del Gegant. Moment de posar-se les bambes per procedir a una baixada que es va començar a fer pesada pel cansanci acumulat (per l'excursió, el partit de bàsquet del dia anterior i les poques hores dormides) i les rascades que començaven a aflorar als peus (potser seria moment de comprar unes bones botes de muntanya).
Per sort, sempre quedava una clareta a Ribes de Freser i un magnífic sopar en un tranquil àtic de Gràcia per descansar els peus i concloure una bona jornada sana i esportiva, que compensaven els excessos de festa i econòmics del també magnífic cap de setmana anterior a Calella de Palafrugell.

Fotos

Vacaciones de Ferragosto

Vacaciones de Ferragosto és la típica pel.lícula que un crític amb excessives ganes de donar-se-les d'indie pot espatllar al possible espectador. Dirigida i escrita per Gianni di Gregorio (guionista de Gomorra) i avalada per premis d'òpera primes en alguns festivals internacionals, la pel.lícula no és com alguns intenten vendre una brillant comèdia realista italiana d'obligada visualització.
Història basada en una anècdota personal del director que no es va arribar a produir, Vacaciones de ferragosto és una comedieta per passar l'estona, probablement molt millor en algun cinema a la fresca gratuït d'aquest estiu que pagant entrada en una sala de cinema.
Gianni és un home solter que viu amb la seva mare vidua, que degut els deutes acumulats, es veu mig obligat a acceptar acollir a casa seva a la mare de d'administrador de la comunitat durant la festivitat de Ferragosto. La mare s'acaba convertint en un pack de mare i tieta, a les quals se'ls hi acaba unint a mare del seu amic i metge de família. Rodejat amb tanta jubilada, Gianni se les veurà per tenir-les a totes contentes.
Sense ser una gran història, el cert és que hi havia bastant més potencial per fer-ne una bona comèdia, però el director sembla quedar-se a mig camí buscant una realitat excessiva en aquest gènere. Com ell mateix diu, buscava reflexionar sobre què hauria passat si fa uns anys li hagués passat el mateix que el Gianni de la pel.lícula, però tanta realitat no troba probablement l'atractiu de l'espectador, exceptuant potser el d'edats octogenàries (sense intenció de faltar al respecte) que es pugui sentir identificat amb els protagonistes.
En tot cas, qualsevol intent de veure-la ha d'anar acompanyat de la seva versió original, doncs gran part de l'atractiu de la pel.lícula rau amb la gràcia de l'expressivitat i accent de la llengua italiana.

Revolutionary road

En els últims temps, sembla que una bona novel.la és aquella que ofereix al lector acció, intriga, històries paral.leles que s'entrecreuen, històries impossibles o rocambolesques, sempre amb algun romanç que l'ameneixi. Entre tant best-seller actual, és agrable descobrir un clàssic de la literatura americana del segle passat amb un estil senzill i realista que no per això deixa de ser tant o més demolidora.
Havent rebut bones crítiques dels meus compis de pis sobre la recent pel.lícula de Sam Mendes, com en tantes d'altres ocasions, se'm va acabar escapant de les cartelleres, així que vaig decidir passar directament a l'obra escrita original. La novel.la de Richard Yates avançava ja als anys 50, en plena emergència de la classe mitjana americana, una mica el què anys després el mateix Mendes ens reflexaria a les grans pantalles amb certa ironia amb l'excel.lent American Beauty. Només que la crua realitat amb la què se'ns expressa fa molt més dura la sensació que provoca en el cos del lector.
Revolutionary Road ens parla sobre una parella, el Frank i l'April Wheeler, qui sembla viure el somni de classe mitjana americà. Parella jove, amb futur, feliçment casats amb dos fills, en una caseta tranquila en una urbanització als afores de Connecticut... Però a l'hora immersos en la monotonia de la vida quotidiana, en el treball còmode però gens motivador, en una vida social marcada per les aparences. Els seus intents per trobar l'extraordinarietat en les seves vides no seran senzills, i els alt i baixos de relacions de matrimoni assentat es veuran desembocats en un final esfereidor.
La naturalitat amb la què Yates aconsegueix entrar a l'interior dels protagonistes és la clau del gran èxit de la novel.la, la humanitat que destil.la segueix sent plenament vigent en els nostres temps.
Gens recomenable per parelles a punt de casar-se, per a la resta és una obra de lectura recomenada.

Comiat solter Lluitxi

Dos anys després de la meva estrena en aquest tipus de festes, arribava el moment de passar el primer comiat d'un amic de la meva quinta i estrenar-me com a co-organitzador de l'event, un càrrec que porta més maldecaps i responsabilitat del què un s'imagina d'inici.
La primera prova estava molt clara i d'ella sortia la disfressa que tota persona en procés de perdre la solteria ha de patir en aquests moments: cumplir el repte pendent que havia quedat precisament en la primera experiència en els karts. I realment una grandíssima experiència!! Aquest cop va ser canvi d'escenari al Genedakart de Badalona, però sobretot l'emoció de fer un gran premi amb tots els amics. Entrenaments i cursa per demostrar que el Berni és imparable, que el Xavi estava a prop si deixava fins la seva última energia i que el Rulo només em pot treure la tercera plaça amb ajuda dels comisaris de pista (sic). Finalment foto de germanor d'una activitat a repetir, això sí, sense lipotímics ques es passin les següents dues hores mig morts. Un petit accident que va trencar una mica els plans i amb la qual coneixíem una mica més de Badalona buscant una farmàcia d'urgència a l'hora que donàvem negoci al frankfurt del costat del Magic.
Passada la indisposició del colega, vam poder continuar amb el concurs de triples més lamentable de la història, però amb una bonica ocasió per a l'homenatjat per acomiadar-se d'alguns ex-companys sortint a fer flexions enmig de la pista a lo jimmy jump i obsequiant-los amb el brillant discurs "la ramona pechugona". Eliminat el bingo pel retard acumulat, procedíem a la batalla de la coliflor mentre es compraven les cerveses per acompanyar-nos fins a la Barceloneta, seu del I triatló tongazo de Barcelona.
El cansanci acumulat i el timig retardat reconduien la barató a la pujada de Sardenya fins a Arc de Triomf, cerimònia que posava al porotagonista una mica a to, a l'hora que finiquitava la seva brillant actuació del repte del dia. Qui diu que avui en dia no està de moda el bescanvi? Condó - ampolla aigua mig plena - llibre vell - coliflor - diari esportiu caducat - gorra - mocador boyscout - xurros - pales de platja - vareta princesa - cuberts amb tovalló - copa de cervesa - fragata de fusta a escala.
A casa seva, mitja horeta per enguixar-li el braç mentre li embrutàvem la dutxa, i cap al restaurant, on després del sopar, Anna Karda, la més gran bellesa d'Europa de l'Est reapareixia a l'escenari més sexy que mai per fer el seu (pen)últim striptease.
Eliminada la Gran putada per haver complert l'objectiu donat, només quedava al mestre demostrar les seves dots de boy per donar-li una emotiva sorpresa (i menys disgust de l'esperat pel guix :)) a la futura núvia i concloure de la millor manera la festa en un bar amb tots els grups que ens veurem a la boda (aquí sí, primera) de d'aquí dues setmanes.

Fotos

Sense rumb...

La credibilitat del bàsquet europeu en aquests moments està arribant sota mínims. No sé per on començar, si pel poc interès que m'estan suscitant els playoffs a tres partits de la lliga acb, o per l'enèssima reforma pendent de l'Eurolliga. Dos anys després, la situació del bàsquet europeu, lluny d'anar en bon camí, està fent importants passos enrere. El viatges en sentit invers de l'estiu passat van ser un miratge, demostrant-se que el diner rus i grec només va atreure a jugadors de cap a caiguda, mentre que les grans estrelles segueixen amb ànsia de creuar l'atlàntic en direcció oest. L'últim cas el tenim en un fins ara modèlic Ricky Rubio... Però no és aquest el principal problema. Més lamentable és que avui (un cop acabades les semifinals de l'acb), la lliga acb hagi decidit quin serà el criteri per participar l'any que ve amb l'Eurolliga... sense acord amb aquesta. Acord on es segueixen mantenint els injustos trienis, que la gran majoria de la gent ni sap què són. Com si no n'hi hagués prou amb escurçar la millor part de la temporada (amb unes semis a 3 partits que es fan curtíssimes), a sobre no saps els equips perquè estan lluitant (a banda del títol clar). Pitjor és la idea de l'Eurolliga, de voler blindar la seva competició a una sèrie d'equips i oblidar completament els mèrits esportius. No són prou condó les quatre places de les lligues potents i a sobre amb dues places amb triennis? No cal confondre crear una Eurolliga potent capaç de competir amb la NBA, amb intentar copiar un model NBA en una societat europea molt diferent. Que s'hagi d'incrementar el volum de negoci, no vol dir que ens carreguem els concepte d'esport i mèrit esportiu, que tant bé funciona amb el futbol per exemple, les coses bones del qual potser s'haurien d'analitzar. Cal urgentment un model estable d'Eurolliga, basat en classificació per mèrits esportius anuals, a l'estil de les lligues nacionals i la Champions. No pot ser que els basquetboleros ni poguem ni explicar a qui vulgui enganxar-se a aquest esport com funcionen les competicions cada any. Calen potser també reformes en certs detalls per aconseguir atreure l'atenció de més gent. Algú ha pensat que els constants talls en el joc posen nerviós a qui vol acostar-se a l'esport? (viscut amb el meu compi de pis). Que un esport tàctic necessita temps morts és clar, però calen els temps morts de televisió, sobretot quan aquests es poden demanar mig minut després d'un temps mort d'un entrenador. Les pauses que el públic americà agraeix, aquí són mal rebudes perquè trenquen la tensió del moment (i els diners de més que dóna la tele es perden potser en no captar nous adeptes). Un temps mort per equip i quart i amb un mínim de temps entre temps morts ja!!

Copa, lliga i champions!!!!

I finalment la temporada blaugrana de futbol ha acabat de somni, assolint un anhelat triplet, convertint-se en el primer equip espanyol de la història que ho aconsegueix. 25a copa, 19a lliga i 3a Copa d'Europa per un equip que definitivament s'ha convertit en un gran d'Europa. La temporada del Pep Team ha estat espectacular, fent-me gaudir com mai del futbol, amb un joc vistós i eficaç durant gran part de la temporada. Una temporada per emmarcar, mostrant un joc dominador i molt superior a la resta, amb moments memorables com el 2-6 al Bernabeu per sentenciar una lliga que qualsevol altre any s'hauria decidit mesos abans, i també amb moments èpics com el gol d'Iniesta que ens donava el pas a la final. Un gol que sens dubte és el què he cridar més en tota la meva vida, després de 180 minuts d'angoixa i patiment. La guinda la posa la final de champions més tranquila de les viscudes, superant clarament per 2-0 al Manchester de CR7 i Ferguson. Un equip que ha fet història i que en pot fer encara més si l'any que ve guanya les dues supercopes i el mundial de clubs, un repte no assolit mai per cap equip.
Felicitats Campions!!!!

Berlin, ich liebe dich!

El seguiment de la passada Final Four va comportar com efecte colateral el meu retorn a Berlin, una ciutat que com més cops visito, més m'encisa. Públic és el meu enamorament amb Barcelona, així com el gust per les grans capitals, Londres, Nova York, Paris... fins i tot la meva Madrid natal (com a ciutat of course). Però Berlin és un món apart, una ciutat capaç de rivalitzar seriosament amb la meva ciutat. Suposo que viure tot l'any seria diferent, el clima, el menjar són coses que sempre he trobat a faltar en les meves estades a l'estranger. Però fins i tot vivint amb bastant mal temps un mes a l'estiu, la ciutat ja em va enamorar. I en els breus retorns a ella, el sol magnífic alemany del mes de maig m'ha obert les portes a ella per gaudir-la en el seu màxim esplendor.
M'encanta de Berlin la tranquilitat que es respira en els seus carrers, l'enorme Tiergarten en ple centre per perdre't entre els arbres i oblidar-te que estàs en una metropoli, les vistes des de la torre d'Alexanderplatz, la diversitat d'ambients en els seus diferents barris, l'ordre i les cases arreglades de Berlin oest, i les cases fetes pols de Berlin est, l'ambient turc de Kreuzberg, l'oferta cultural infinita que ofereix, la festa alternativa que un pot trobar si va ben guiat, les platges artificials al costat del riu, els moviments underground que hi conviuen, els racons surrealistes amb els què un topa investigant pels seus carrers, el seu metro vell però que no tanca mai, la història recent i apassionant que ha viscut (molt recomenables els tours gratuits que s'hi ofereixen per fer un primer tast), la cosmopolitat d'una ciutat molt diferent a la resta del país... Una capital amb un índex d'atur i una quantitat de pisos buits inconcebibles. Viure-hi un temps seria un somni, llàstima que trobar-hi una feina interessant a dia d'avui sigui una utopia.

Fotos

XI Travessa Almeda-Montserrat

La vida porta cada dia moments molt diversos, però pocs m'han fet sentir més orgullós que quan aquest matí a les 6:58 acabava la XI Travessa Almeda-Montserrat. 53,252 km segons l'organització (que comprovarem amb el tracking del GPS dels meus companys), en una caminada nocturna entre Cornellà i el Monestir de Montserrat amb 1445 metres de desnivell acumulat.
Per un servidor, que mai ha estat un portent físic, plantejar-se la participació en un acte així era fins fa poc una quimera. Tot un seguit de circumstàncies van fer que m'hi animés a participar-hi i avui, amb les cames fortament adolorides, puc narrar l'experiència de l'exitosa participació.
18:15: arribada a l'Almeda, on el Loren, el Jordi i jo podem inscriure'ns còmodament abans de l'arribada massiva de participants i mentre esperem la resta del nostre grup: Mario, Luís i Pérez.
Com queda bastant per la sortida, després de prendre una mica el sol, agafem forces amb una primera birreta amb fruits secs.
19:10: xupinazo que dóna inici a la caminada amb 450 inscrits i algun ilegal més.
19:25: després de creuar Cornellà, veure el nou estadi de l'Espanyol i la zona olímpica de la ciutat, creuem per primera vegada el Llobregat mentre sona la música del pont sobre el riu Kwai.
23:00: primer avituallament oficial (entremig dos petits subministraments d'aigua), amb entrepà complet de butifarra amb ceba i birreta. S'han completat els primers 20 km fins a Sant Andreu de la Barca a peu pla i ritme de caminada ràpida, en un trajecte entre el riu i l'autovia A2 de no gaire bellesa paisatgística i que tendia a recordar totes les indústries que un es troba cada dia de camí a la feina.
23:40: 5 km adicionals amb les primeres rampes lleugeres i la tercera edat (*) imposant un ritme excessivament fort. L'arribada al segon avituallament coincideix amb la notícia de la consecució de la lliga per part del Barça, celebrada amb focs artificials en els pobles del voltant.
01:20: arribada al tercer avituallament en una masia, després de 7 km variats. Pujada i baixada per camins estrets de gran bellesa entre la vegetació, per acabar sortint a una carretera secundària en pujada que ens donava vistes aèries sobre la factoria de SEAT. El tap format per dos dones en el tram estret és recuperat per un nou ritme fort liderat per una tercera edat gloriosa. El cansanci comença a fer efecte.
03:10: arribada al quart avituallament, situat en el quilòmetre 40. Tram de 8 km que es fan llarguíssims i es converteixen en un infern. Mario i la tercera edat s'escapen de la nostra vista, i Loren i jo intentem completar el tram amb moltes penes i treballs. La rascada del peu dret amb la bamba i el dolor dels tendons de la part de darrere del genoll esquerre em confereixen un caminar coix, que intento combatre amb un ibuprofeno, que a més d'alleujar (que no eliminar) el dolor, m'acabaria donant un efecte placebo decissiu. El tram prossegueix en pujada per la carretera secundària anterior, per fer una baixada per bosc trenca genolls fins arribar a Olesa, la qual creuem per bosc durant els polígons industrials, per després acabar creuant pel seu interior una població que es feia interminable.
05:00: arribada al cinquè i últim avituallament abans de l'arribada. El trajecte comença amb la pujada fins a Esparreguera, on un servidor comença a notar que físicament i mental, quelcom ha canviat en un servidor. Després de creuar el bonic centre de la vil.la, ens endinsem en el bosc que ens ha de portar fins a Collbató. Amb l'arribada de les primeres pendents importants, l'ordre del nostre grup canvia sobtadament. Amb unes forces sortides de no ser on, adelanto als demés i començo a tirar comandant el grup format per l'altre Jordi i la tercera edat, despenjant-se la resta.
06:58: arribada al Monestir. Després d'un descans mínim començava l'ascens a Montserrat. Ràpidament els dos Jordis ens desmarquem i comencem a remontar posicions. Per la nostra desesperació comprovem que el teòric desnivell entre 350 i els 700 metres i escaig de la meta, es converteix en un seguit de pujades i baixades per la muntanya. Quan definitivament el camí es fa tan sols ascendent, amb la primera claror diurna substituint la visibilitat minsa de les llanternes (amb un parell de caigudes per cap), les cotes d'alçada superen les nostres previsions fins a assolir els 900 metres. Entremig el creuament amb un institut de Terrassa provoca l'estrés per intentar-los avançar el més ràpidament possible pel tap que estan formant. Finalment el camí desemboca en una baixada de 200 metres asfaltats fins al monestir, descens que intentem fer en un trot lent però demolidor, amb el qual arribem fins al nostre objectiu.
Finalment són 11 hores i 48 minuts per acabar entre els 60 primers de 450 participants, resultat excel.lent vist el patiment sofert en certs moments i a l'objectiu únic que hi havia d'acabar. Objectiu que finalment assolia la resta del nostre grup.

(*) Tercera edat: amb tot el meu efecte, em refereixo a Luís i Pérez, qui demostraven tenir uns 60 anys envejablement ben portats, acabant tan sols a 9 minuts dels dos Jordis i tirant en la majoria del recorregut de la resta del grup. Qui arribés així a la seva edat!!

Fotos

Final Four 2009

73-71, el resultat d'una gran final bipolar, on Panathinaikos va aconseguir fer valer l'enorme avantatge aconseguida en el primer temps, i on lamentablement el Barça no hi va poder ser, després d'una desgraciada semifinal contra el CSKA.
Un gran estrés per arribar al camp cinc minuts abans que comencés el partit (i sortir animant per TV), però la gran emoció de la Final Four es va acabar en menys de dues hores... Malgrat que perdre era una opció perfectament possible davant els tres "monstres" que havien assolit la resta de places. Però clar, l'esperança de tornar a ser talismà en una segona Eurolliga sempre estava, i si no, com a mínim arribar a la final i gaudir de dos partits amb tensió.
El CSKA, però, es va encarregar de llançar-nos la gerra d'aigua freda, a part d'una manera que fa molt mal: després de dominar tot el partit i ensenyar-nos en els cinc minuts finals les mancances que ens han impedit aconseguir quelcom més. No en va, el CSKA (a més de tenir sis títols) acumula quatre finals seguides, amb dos victòries el 2006 i el 2008. I això es va notar... Sí, els àrbitres van pitar amb diferent criteri... però el Barça provocava faltes que són més difícils de pitar i en canvi en feia de més ingènues. CSKA va demostrar perquè és la millor defensa de la competició, especialment quan es va posar les piles a la segona part, i els seus jugadors claus van sorgir en els moments importants, menció especial per un espectacular Siskauskas, que amb el seus 28 punts es va convertir en botxí.
Per banda blaugrana, només David Andersen (precisament fitxat de CSKA) mostrava el perquè del seu fitxatge després d'una temporada irregular i en general dolenta, i mostrant-se a la pista com qui està en el seu ambient. Santiago també va rendir en el seu nivell esperat, i Lakovic va llançar l'equip en la primera part, per desaparèixer en els moments claus. La resta de la plantilla va estar per sota l'esperat, com superats pel pes de les circumstàncies. Vazquez i Ilyasova van estar lluny del nivell que poden tenir, enfrontant-se això sí a pivots superiors als habituals i sense rebre pilotes clares, sense haver de crear-se la jugada. Basile tampoc va ser el de les grans ocasions... Però especialment Navarro va fallar. Sí, per la seva fitxa, pel seu carisma, per l'experiència acumulada en anteriors finals amb el Barça i amb Espanya, d'ell s'havia d'esperar molt més que intentar només el triple (amb baixos percentatges). A la primera meitat els arbitres no el van deixar entrar en joc amb tres faltes riguroses, però a la segona tampoc va sorgir, més que amb algun triple final quan ja tocava remontar. No, un jugador que aspira a ser (i cobra ja com) una estrella del basquet europeu, ha de rendir molt més en un partit així. Si no està encertat en el tir, ha de ser capaç de penetrar i obrir al company desmarcat quan rebi ajudes. Tampoc en Xavi Pascual va saber posar ordre en els minuts finals de desconcert, amb un equip desorientat al veure's havent de remontar, després de dominar durant 35 minuts... En fi, un equip que ha demostrat durant l'any que podia ser campió, però al què li falta potser una mica més d'experiència per ser-ho. Esperem que sigui l'any que ve a Londres.
Eliminat el Barça, només quedava gaudir de l'ambient en la resta de partits. Interessant semifinal grega, amb grans aficions (que n'aprenguem!), bon joc, poca defensa i emoció fins al final. Entretingut partit de consolació, que no és tal, però on el Barça per primer cop després de 10 Final Fours (9 perdudes i 5 partits d'aquests), aconseguia la tercera plaça. I final de gran nivell, on CSKA va demostrar ser un equip amb personalitat i capaç de sobreposar-se a una final decidida, per acabar posant la por al cos a un Panathinaikos just guanyador. Cinquè títol pels grecs i setè per Obradovic (amb quatre equips diferents i quart amb l'equip grec), demostrant perquè és el gran gurú d'Europa.