Les fugues a la NBA i el bàsquet europeu

Un any més la lliga acb i d’altres lligues europees han patit noves estampides de jugadors europeus cap a la lliga nord-americana, la segons tothom (increiblement també la nostra premsa) “millor lliga del món”. Especialment sangrant ha estat l’any per al campionat nacional, ja que si es confirmen les intencions dels jugadors, ens hem quedat sense Scola i Navarro, els últims MVPs i màxims anotadors de la competició. No ha tingut tant ressò, però els Pistons també han birlat al Barça a Cheick Samb, un pívot africà que estava jugant en el segon equip i que tenia potencial per convertir-se en un home important en un futur pròxim.

Quan jo era petit quasi ningú discutia la supremacia americana en aquest esport. Bàsquet ràpid, espectacular, grans estrelles mediàtiques i un nivell molt superior al dels grans homes europeus, que malgrat anaven millorant seguien a anys llum del què es veia a l’altre continent. Però les diferències s’han anat retallant fins a capgirar-se: primer va ser passar de disputar les competicions internacionals de seleccions amb estrelles NBA en comptes d’universitaris, quan aquests ja van deixar de ser competitius, i en els darrers anys ja s’ha assistit al fracàs d’aquests. EEUU fa temps que no guanya i fins i tot en amistosos entre equips ja guanyen els grans europeus. L’última final de la NBA va ser la pitjor de tota la història, amb unes anotacions mitjanes lamentables (a pesar de jugar 8 minuts més) i un espectacle deplorable. Els últims MVPs de la lliga van ser europeus, Nowitzki de la regular i Parker de la final. El bàsquet americà, basat en un joc purament individual de les grans estrelles, acaba avorrint als qui veuen més enllà d’una pilota anant amunt i avall constantment i el consideren un dels esports més tàctics que existeixen. Com diu l’amic Marc, el millor de la NBA són les 10 millors jugades de la setmana, espectaculars degut a l’atleticitat dels jugadors negres.

Davant d’aquest panorama la pregunta és si hi ha algú en tota Europa que vegi el problema i estigui disposat a lluitar per frenar aquest fenomen, que de persistir, convertiria el bàsquet europeu en una lliga de futbol argentina (JD dixit). És a dir, formaríem els jugadors, els veuríem un parell d’anys (o no, com amb en Samb) i després marxarien al nou món. Feta la fortuna, ja convertits ens mamuts, tornarien als seus clubs d’origen, a retirar-se mirant de buscar un últim èxit. Que això ens passi a la UE dels 25, construïda precisament per poder ser una potència mundial, és trist però lamentablement és cert i passa en molts d’altres àmbits més traumàtics que el bàsquet sense que ningú hi posi remei.

I jo dic, vist en panorama, no seria més lògic lluitar per fer una lliga europea forta que que el Reial Madrid porti anys sospirant per entrar a la NBA? No ens enganyem, els què marxen actualment ho fan sobretot per diners. O realment li compensa esportivament a Pau Gasol jugar 82 partits a l’any per quedar últim de la “millor lliga”, rodejat de jugadors mediocres, sense cap aspiració passats els 2 mesos de competició, en comptes de guanyar copes, lligues i eurolligues amb l’equip on des de petit devia somniar jugar?

No és tasca fàcil, però tampoc em sembla tan complicat intentar posar fre a aquesta tendència. Si precisament els equips de bàsquet ja van ser pioners trencant amb el funcionariat de la FIBA, tant els hi costa reunir-se per crear una lliga realment capaç de fer ombra a la NBA?

Es tracta de què els equips més poderosos creïn una Eurolliga de debò, competició principal del continent, i que realment els enfronti a tots entre ells, evitant formats llargs, avorrits i injustos com els actuals. Si es tracta d’una lliga regular única o de dues conferències com la NBA per minimitzar els desplaçaments més llargs seria cosa a definir pels clubs. Naturalment passada aquesta lliga regular haurien d’arribar els playoffs entre els millors, per acabar elegint el millor equip. Establir mesures americanes com els límits salarials per fomentar l’igualtat entre equips podria ésser estudiat.

Les competicions nacionals no haurien de perquè desaparèixer i haurien de servir per definir els equips participants. Probablement en aquest cas amb una simple lliga regular n’hi hauria prou (donat per exemple a Espanya les 3 primeres places) i la Copa (que podria donar la quarta plaça) a l’estil acb seria la competició per mantenir un format espectacular, estil Final Four (però a 8).

La creació d’una nova competició continental potenciada hauria de ser l’inici d’un cercle virtuós com el d’en Laporta: aconseguir patrocinadors importants, incrementar els contractes televisius, vendre la marca Eurolliga al món (en marketing sí que hem d’aprendre de la NBA), fomentar el retorn de les estrelles europees i incrementar el nombre de seguidors. Per aquest últim objectiu, s’hi afegeixen dos nous reptes: fer créixer l’interés en països importants amb menys tradició (Alemanya, França i Regne Unit especialment) i aconseguir un millor tracte dels mitjans de comunicació en països tradicionals. Aquí em refereixo especialment a Espanya (no sé com és la situació a Itàlia o Grècia), on a pesar de ser els actuals campions del món, la lliga acb no ha disparat l’interés tant com s’esperava. I és que malgrat una bona cobertura dels partits, segueix fallant una premsa esportiva tradicionalment futbolista, que sembla vulgui enfonsar qualsevol altre esport col.lectiu. No es tracta de superar el futbol (a EEUU el bàsquet és el tercer esport), però sí de donar la cobertura informativa que es mereix el SEGON esport nacional (encara que mirant les notícies sembla que ho siguin abans el tennis, la vela, el golf o la F1, quina casualitat tot esports individuals). Els diaris segueixen dedicant més de mig diari al futbol (hi hagi o no notícies) i dues planes al bàsquet (hi hagi o no notícies). Els informatius segueixen sense donar el resum de la jornada, els resultats i la classificació com fan per exemple amb la 2ª A de futbol. Els periodistes segueixen alabant la política de fugues a la NBA. I falten programes de bàsquet que despertin l’interés de la gent i expliquin el què de bones a primera un no veu en un partit perquè la gent gaudeixi realment d’aquest esport.