Junggesellenabschied

Aquest cap de setmana m'he estrenat en el món de les Junggesellenabschied, o el què és el mateix les despedides de solter "autèntiques" (en contraposició al què els alemanys anomenen Polterabend, o despedida de solter conjunta de la parella). La víctima era en aquest cas l'Alfonsete, probablement el resident de SEAT més "catxondu", així que la cosa prometia. I efectivament, pels què estan en contra d'aquestes festes, he de dir que feia temps que no m'ho passava tan bé, que no reia tant, i ell a pesar de passar-ho malament en alguns moments també es va divertir com un campió, que d'això es tracta (putejar fins a un cert límit). El lloc elegit (lògicament Ingolstadt no podia ser opció per l'alt nombre de coneguts que ens podíem trobar) era Praga, sens dubte la ciutat més addient dins d'un radi d'acció de cotxe.
I això que vam començar amb certs problemes. Impuntualitats i errors en el camí van fer que el planing es retrasés en excès i la primera prova no fos tan lluïda com podia ser. Es tractava de fer-li creure que faríem "ponting", ja que aquesta era l'única condició prèvia que havia posat per la seva despedida. Durant un moment ho va arribar a creure, en parar els cotxes, posar-li els arnesos i un casc, però la localització elegida no va ser la millor per a la credibilitat de l'escena.
Passant pàgina vam dirigir-nos ja sense pausa cap a Praga, ens dirígiem ràpid a l'hotel i començàvem la posada en escena: de l'armari sortia una disfressa de torero i els tretze restants ens fèiem reconèixer a través de les samarretes amb el toro i el lema "Gran Corrida Praga 2007". Amb aquestes pintes sortíem al carrer, això sí fàmelics, assedegats i sense corones txeques. A sobre començant a repartir les octavilles de la gran actuació, amb el vent la montera se n'anava a parar a les aigües del Moldava. Semblava que la cosa no volia acabar de funcionar i el protagonisme es mostrava més tímid que l'esperat en la prova de repartir papers entre les noies maques que trobés pel carrer. Després de menjar quelcom ràpid, d'un parell de birres i de lliurar-lo de la tasca de repartir octavilles, però el nostre Fonsi va despertar i va començar a torejar a la gent mentre nosaltres informàvem de l'espectacle que s'esperava. Amb mitja hora de retard (com a bons espanyols) però ja havent entrat més en el climax arribàvem a la plaça de l'ajuntament, on vam fer la rotllana perquè ell comencés la "corrida" praguense. Malgrat aconseguir reunir en moments força públic, no vam obtenir la col.laboració d'aquest, així que uns quants (entre ells un servidor) vam haver de fer el paper de toro per a l'exhibició del matador. Tot plegat molt divertit i sense anar amb un gran nivell etíl.lic. Passada l'exhibició, passejada pel centre i el pont de Carles, amb la ràdio-CD tocant música taurina constantment, i l'Alfonso anava agafant més traça en fer gresca amb la gent del carrer, especialment amb noies. El paquet incrementat sens dubte era una gran atracció per al públic femení i el tocar-s'ho com un bon macho iberico una atracció per a madures estrangeres de turisme per la ciutat. Una bona passejada, rondes de cerveses, abans d'immortalitzar el moment amb una caricatura (impressionant el dibuixant) en el pont. Faltava la penúltima prova, novament en la plaça de fer d'estàtua i intentar aconseguir algun caleró fent d'home estàtua. Molta foto, rialles, però el públic no semblava acostumat a aquest tipus d'espectacle així que no va col.laborar com s'hauria esperat d'alguna cosa semblant a Les Rambles.
Cansats ja de tanta activitat vam anar a sopar a La bodeguita del medio, restaurant cubà de nivell, on no ens vam estar de res: mojitos xxl, parrillades boníssimes, postres, purs... a més de xerinol.la amb les cambreres cubanes, l'orquestra i part de la clientela.
Ja ben sopat tocava el clàssic, el striptease, que per motius de desconeixement de la ciutat es feia més fàcil aconseguir en un local d'alterni al qual ens portaven gratuïtament en limusina i la propaganda del qual ens havien donat durant les nostres passejades. Primera experiència en ambdos llocs, vehicle i local, en un lloc de bastant nivell. Complert però el tràmit (per cert, molt ben executat) tocava tornar a l'ambient de festa més familiar, és a dir, clubs i discos. Vam visitar-ne un parell, malgrat que el cansanci va fer acte de presència per desdibuixar una mica el final de festa, sense que però això desmereixés el què havia estat un gran dia.
El millor reportatge serà però el gràfic en quan disposi de l'abundant material fotogràfic que es va fer. Fins llavors, deixarem com a imatge visual d'aquest post les octavilles realitzades pel mestre Fran amb el meu suport puntual.

Fotos