El viatge

Doncs ja estem per aquí , de nou back to the USA després d’un llarg viatge de quasi tot un dia. 6 del matí dempeus, taxi per estrenar la recent inaugurada T1 de Barcelona, vol rutinari de Lufthansa fins a Frankfurt i trasbord a US Airways, la companyia que en un sol vol es carrega les poques “bondats” que havia venut als meus companys de ruta dels vols intercontinentals. Vols veure pel.lícules? Paga per comprar els auriculars (per sort un servidor tenia els de l’ipod per escoltar-ho en mono això sí). Barra lliure? Sí, de softdrinks. Antifaz per dormir? Pa qué? Si li sumem que l’avió és el més estret que he vist i que l’única zona una mica ampla a la cua de l’avió era d’ús exclusiu per les hostesses, tenim un grandíssim vol per passar-hi quasi nou hores. I encara que no estava a l’última fila com el Ramon, on la gent havia d’anar abrigada amb jaqueta i dues mantes. Això sí, tenia seient al mig entre una parella i una megattera marmota que feia impossible sortir del seient. Sort que com a mínim la selecció de pelis i música era passable, i entre l’entretinguda Duplicity (Dani, per fi ho he aconseguit) i 17 again (comèdia tonta americana passable), més els discos de Lady Gaga, Radiohead, Alanis Morrissette i la llista de Hits dels EEUU (perquè tan semblant a la nostra?) va acabar passant ràpid... fins l’hora de l’aterratge. Perquè llavors quedaven ¾ hora en pista, esperant a tenir una porta lliure (si us plau, un bus per venir-nos a buscar?). Primera potència mundial, diuen. Passats els rutinaris controls (que podien haver estat pitjors, tot i la pregunta perquè vens de Frankfurt si hi ha vols des de Madrid als EEUU? Sic), benvinguts a Philadelphia. La gent molt maca ens va guiar amb el tren per arribar a la Bus Station, i d’allà parell d’horetes fins a NY, on un taxi (sorprenentment barat) ens deixava a la gran triomfada d’hotel. 5a avinguda amb 28th Street, només girar la cantonada veiem la foto de l’Empire que us poso (sense zoom). Per 30 €, amb una neteja acceptable i bany compartit entre 4 habitacions, està realment prou bé.

Rumb als USA

I per fi han arribat, no sé si és la calor extrema d'aquest estiu o què era, però aquest any esperava les vacances d'estiu amb moltes ganes. Amb el mateix look rapat que l'any passat i acabat d'empaquetar tot, d'aquí a unes hores començarà el viatge que ens ha de fer creuar el gran bassal i tornar a posar els peus de nou 15 anys després als EEUU. Barcelona-Frankfurt-Philadelphia i d'allà bus fins a New York, un llarg trajecte fins a la primera aturada de la gran aventura americana. Veure com ha canviat la ciutat en aquest anys (i especialment el gran forat de les torres bessones), per a 3 dies més tard iniciar el road trip de veritat. Amb una motorhome made in USA tindrem tres setmanes per creuar el país, passant per Chicago, Rocky Mountains, Grand Canyon, L.A., Yosemite National Park i finalment San Francisco, abans d'inicar viatge de retorn parant i visitant Philadelphia. Entremig molts paisatges i indrets per descobrir i esperem anècdotes per explicar, que si tot va bé s'aniran narrant en aquest espai mitjançant el netbook. Bones vacances d'estiu a tothom!!

Fem un intercanvi?

Després de llegir la notícia sobre les ganes dels portuguesos per unir-se amb Espanya, em venen ganes d'oferir-los un intercanvi dels nostres estatus respectius. Clar que amb els inútils de polítics que tenim per aquí, potser el remei és pitjor que l'enfermetat.

LOL (Laughing out loud)

Malgrat el títol anglosaxó, LOL és una comèdia adolescent francesa que arriba per refrescar una mica la normalment ensopida cartellera estiuenca de la nostra ciutat. Bé, comèdia adolescent no seria la definició més exacta, més aviat comèdia sobre adolescents. No es tracta doncs d'una American Pie a la francesa, sinó com explica la directora Lisa Azuelos, una història explicada per una mare i basada en la seva experiència real. Sense arribar a les exageracions hil.larants, la pel.lícula sí sap trobar escenes divertides de situacions típiques de la sempre difícil etapa de l'adolescència. Sense tabús ni complicacions innecesàries, Azuelos sap retratar perfectament les noves generacions del msn, l'ipod, els mòvils i el portàtil que encara agreugen més la típica falta de comunicació entre pares i adolescents, a l'hora que reflexa els problemes eterns associats, els primers amors, l'inici al sexe, els estudis, les drogues... Pels què hagin viscut experiències en països de parla anglesa per aprendre l'idioma, també hi ha la part que ho recorda, en aquest cas recorrent això sí a situacions bastant més surralistes.
Amb un planter d'actors novells, Sophie Marceau posa la cara coneguda a la producció, en el paper d'una mare que intenta educar la maduresa de l'adult, a l'hora que els maldecaps de la seva vida personal li porten a situacions adolescents que dificulten la seva autoritat materna. En tot cas forma una excel.lent parella amb la jove Christa Teret que interpreta el paper de Lola, la seva filla, coneguda com a Lol en el seu cercle d'amistat.
Una més que acceptable comèdia francesa sobre un tema universal, que rememorarà vells temps als què ja hem passat aquella etapa i malgrat els bons records s'alegrarà d'haver-la passat definitivament.

Segueix el desafiament: ruta per la vall de Núria

Seguint amb els desafiaments EK-11 del Mario, aquest cop el repte era difícil de superar respecte la dura tercera prova. En tot cas, si no es van superar els km caminats o la durada torturadora de la prova, sí vam establir una nova cota en alçada que superava l'última excursió muntanyenca. Amb cinc pics superant els 2.700 metres i un màxim de 2861 m, el pròxim repte per després d'estiu és clarament superar la barrera dels 3.000.
Feia moltíssims anys que no estava a la vall de Núria, tants com deu, i si ho sé amb tanta exactitud és perquè l'últim cop va comportar una de les nits més anecdòtiques de la meva adolescència i que serà eternament recordada en les nostres converses. Aquest cop però no tocava pernoctar-hi, sino contemplar unes magnífiques vistes a les muntanyes i les valls pirinenques d'ambdues vessants de la frontera catalano-francesa. Aquest cop l'equip contava amb un reforç extern, qui junt amb el manyico del departament, descobria per primer cop un dels racons més coneguts dels nostres Pirineus.
Clar que la vall ha canviat bastant en els últims temps. A les barques del llac, les pistes d'esquí i l'imponent edifici hotel-santuari-centre comercial-bar-restaurant-alberg, se'ls hi han afegit nombroses explotacions turístiques (zones d'acampada, tobogans, granges, cavalls) que trenquen la màgia d'un racó on no s'hi arriba en cotxe. Per sort agafant aviat un dels nombrosos camins que enfilen cap als cims, un pot trobar una mica de pau a la natura i desconnectar de la vida diària a la gran ciutat. Aquesta va ser la sensació mentre pujàvem fins al coll d'Eina, moment on entràvem a la carena fronterera on s'ajunten nombroses rutes, i per tant, excursionistes, sense ser però excessivament massificant malgrat el magnífic dia que ens va acompanyar. Deixant el vent fred del coll pujàvem el pic d'Eina i seguíem fins al Noufonts, cim de la nostra ruta. Després d'una dura baixada amb les sandàlies que van acompanyar tots els ascensos i certs moments de dubtes, decidíem enfilar l'última pujada fins el Noucreus i el seu pic veí, per concloure amb el proper Fossa del Gegant. Moment de posar-se les bambes per procedir a una baixada que es va començar a fer pesada pel cansanci acumulat (per l'excursió, el partit de bàsquet del dia anterior i les poques hores dormides) i les rascades que començaven a aflorar als peus (potser seria moment de comprar unes bones botes de muntanya).
Per sort, sempre quedava una clareta a Ribes de Freser i un magnífic sopar en un tranquil àtic de Gràcia per descansar els peus i concloure una bona jornada sana i esportiva, que compensaven els excessos de festa i econòmics del també magnífic cap de setmana anterior a Calella de Palafrugell.

Fotos

Vacaciones de Ferragosto

Vacaciones de Ferragosto és la típica pel.lícula que un crític amb excessives ganes de donar-se-les d'indie pot espatllar al possible espectador. Dirigida i escrita per Gianni di Gregorio (guionista de Gomorra) i avalada per premis d'òpera primes en alguns festivals internacionals, la pel.lícula no és com alguns intenten vendre una brillant comèdia realista italiana d'obligada visualització.
Història basada en una anècdota personal del director que no es va arribar a produir, Vacaciones de ferragosto és una comedieta per passar l'estona, probablement molt millor en algun cinema a la fresca gratuït d'aquest estiu que pagant entrada en una sala de cinema.
Gianni és un home solter que viu amb la seva mare vidua, que degut els deutes acumulats, es veu mig obligat a acceptar acollir a casa seva a la mare de d'administrador de la comunitat durant la festivitat de Ferragosto. La mare s'acaba convertint en un pack de mare i tieta, a les quals se'ls hi acaba unint a mare del seu amic i metge de família. Rodejat amb tanta jubilada, Gianni se les veurà per tenir-les a totes contentes.
Sense ser una gran història, el cert és que hi havia bastant més potencial per fer-ne una bona comèdia, però el director sembla quedar-se a mig camí buscant una realitat excessiva en aquest gènere. Com ell mateix diu, buscava reflexionar sobre què hauria passat si fa uns anys li hagués passat el mateix que el Gianni de la pel.lícula, però tanta realitat no troba probablement l'atractiu de l'espectador, exceptuant potser el d'edats octogenàries (sense intenció de faltar al respecte) que es pugui sentir identificat amb els protagonistes.
En tot cas, qualsevol intent de veure-la ha d'anar acompanyat de la seva versió original, doncs gran part de l'atractiu de la pel.lícula rau amb la gràcia de l'expressivitat i accent de la llengua italiana.

Revolutionary road

En els últims temps, sembla que una bona novel.la és aquella que ofereix al lector acció, intriga, històries paral.leles que s'entrecreuen, històries impossibles o rocambolesques, sempre amb algun romanç que l'ameneixi. Entre tant best-seller actual, és agrable descobrir un clàssic de la literatura americana del segle passat amb un estil senzill i realista que no per això deixa de ser tant o més demolidora.
Havent rebut bones crítiques dels meus compis de pis sobre la recent pel.lícula de Sam Mendes, com en tantes d'altres ocasions, se'm va acabar escapant de les cartelleres, així que vaig decidir passar directament a l'obra escrita original. La novel.la de Richard Yates avançava ja als anys 50, en plena emergència de la classe mitjana americana, una mica el què anys després el mateix Mendes ens reflexaria a les grans pantalles amb certa ironia amb l'excel.lent American Beauty. Només que la crua realitat amb la què se'ns expressa fa molt més dura la sensació que provoca en el cos del lector.
Revolutionary Road ens parla sobre una parella, el Frank i l'April Wheeler, qui sembla viure el somni de classe mitjana americà. Parella jove, amb futur, feliçment casats amb dos fills, en una caseta tranquila en una urbanització als afores de Connecticut... Però a l'hora immersos en la monotonia de la vida quotidiana, en el treball còmode però gens motivador, en una vida social marcada per les aparences. Els seus intents per trobar l'extraordinarietat en les seves vides no seran senzills, i els alt i baixos de relacions de matrimoni assentat es veuran desembocats en un final esfereidor.
La naturalitat amb la què Yates aconsegueix entrar a l'interior dels protagonistes és la clau del gran èxit de la novel.la, la humanitat que destil.la segueix sent plenament vigent en els nostres temps.
Gens recomenable per parelles a punt de casar-se, per a la resta és una obra de lectura recomenada.

Comiat solter Lluitxi

Dos anys després de la meva estrena en aquest tipus de festes, arribava el moment de passar el primer comiat d'un amic de la meva quinta i estrenar-me com a co-organitzador de l'event, un càrrec que porta més maldecaps i responsabilitat del què un s'imagina d'inici.
La primera prova estava molt clara i d'ella sortia la disfressa que tota persona en procés de perdre la solteria ha de patir en aquests moments: cumplir el repte pendent que havia quedat precisament en la primera experiència en els karts. I realment una grandíssima experiència!! Aquest cop va ser canvi d'escenari al Genedakart de Badalona, però sobretot l'emoció de fer un gran premi amb tots els amics. Entrenaments i cursa per demostrar que el Berni és imparable, que el Xavi estava a prop si deixava fins la seva última energia i que el Rulo només em pot treure la tercera plaça amb ajuda dels comisaris de pista (sic). Finalment foto de germanor d'una activitat a repetir, això sí, sense lipotímics ques es passin les següents dues hores mig morts. Un petit accident que va trencar una mica els plans i amb la qual coneixíem una mica més de Badalona buscant una farmàcia d'urgència a l'hora que donàvem negoci al frankfurt del costat del Magic.
Passada la indisposició del colega, vam poder continuar amb el concurs de triples més lamentable de la història, però amb una bonica ocasió per a l'homenatjat per acomiadar-se d'alguns ex-companys sortint a fer flexions enmig de la pista a lo jimmy jump i obsequiant-los amb el brillant discurs "la ramona pechugona". Eliminat el bingo pel retard acumulat, procedíem a la batalla de la coliflor mentre es compraven les cerveses per acompanyar-nos fins a la Barceloneta, seu del I triatló tongazo de Barcelona.
El cansanci acumulat i el timig retardat reconduien la barató a la pujada de Sardenya fins a Arc de Triomf, cerimònia que posava al porotagonista una mica a to, a l'hora que finiquitava la seva brillant actuació del repte del dia. Qui diu que avui en dia no està de moda el bescanvi? Condó - ampolla aigua mig plena - llibre vell - coliflor - diari esportiu caducat - gorra - mocador boyscout - xurros - pales de platja - vareta princesa - cuberts amb tovalló - copa de cervesa - fragata de fusta a escala.
A casa seva, mitja horeta per enguixar-li el braç mentre li embrutàvem la dutxa, i cap al restaurant, on després del sopar, Anna Karda, la més gran bellesa d'Europa de l'Est reapareixia a l'escenari més sexy que mai per fer el seu (pen)últim striptease.
Eliminada la Gran putada per haver complert l'objectiu donat, només quedava al mestre demostrar les seves dots de boy per donar-li una emotiva sorpresa (i menys disgust de l'esperat pel guix :)) a la futura núvia i concloure de la millor manera la festa en un bar amb tots els grups que ens veurem a la boda (aquí sí, primera) de d'aquí dues setmanes.

Fotos

Sense rumb...

La credibilitat del bàsquet europeu en aquests moments està arribant sota mínims. No sé per on començar, si pel poc interès que m'estan suscitant els playoffs a tres partits de la lliga acb, o per l'enèssima reforma pendent de l'Eurolliga. Dos anys després, la situació del bàsquet europeu, lluny d'anar en bon camí, està fent importants passos enrere. El viatges en sentit invers de l'estiu passat van ser un miratge, demostrant-se que el diner rus i grec només va atreure a jugadors de cap a caiguda, mentre que les grans estrelles segueixen amb ànsia de creuar l'atlàntic en direcció oest. L'últim cas el tenim en un fins ara modèlic Ricky Rubio... Però no és aquest el principal problema. Més lamentable és que avui (un cop acabades les semifinals de l'acb), la lliga acb hagi decidit quin serà el criteri per participar l'any que ve amb l'Eurolliga... sense acord amb aquesta. Acord on es segueixen mantenint els injustos trienis, que la gran majoria de la gent ni sap què són. Com si no n'hi hagués prou amb escurçar la millor part de la temporada (amb unes semis a 3 partits que es fan curtíssimes), a sobre no saps els equips perquè estan lluitant (a banda del títol clar). Pitjor és la idea de l'Eurolliga, de voler blindar la seva competició a una sèrie d'equips i oblidar completament els mèrits esportius. No són prou condó les quatre places de les lligues potents i a sobre amb dues places amb triennis? No cal confondre crear una Eurolliga potent capaç de competir amb la NBA, amb intentar copiar un model NBA en una societat europea molt diferent. Que s'hagi d'incrementar el volum de negoci, no vol dir que ens carreguem els concepte d'esport i mèrit esportiu, que tant bé funciona amb el futbol per exemple, les coses bones del qual potser s'haurien d'analitzar. Cal urgentment un model estable d'Eurolliga, basat en classificació per mèrits esportius anuals, a l'estil de les lligues nacionals i la Champions. No pot ser que els basquetboleros ni poguem ni explicar a qui vulgui enganxar-se a aquest esport com funcionen les competicions cada any. Calen potser també reformes en certs detalls per aconseguir atreure l'atenció de més gent. Algú ha pensat que els constants talls en el joc posen nerviós a qui vol acostar-se a l'esport? (viscut amb el meu compi de pis). Que un esport tàctic necessita temps morts és clar, però calen els temps morts de televisió, sobretot quan aquests es poden demanar mig minut després d'un temps mort d'un entrenador. Les pauses que el públic americà agraeix, aquí són mal rebudes perquè trenquen la tensió del moment (i els diners de més que dóna la tele es perden potser en no captar nous adeptes). Un temps mort per equip i quart i amb un mínim de temps entre temps morts ja!!

Copa, lliga i champions!!!!

I finalment la temporada blaugrana de futbol ha acabat de somni, assolint un anhelat triplet, convertint-se en el primer equip espanyol de la història que ho aconsegueix. 25a copa, 19a lliga i 3a Copa d'Europa per un equip que definitivament s'ha convertit en un gran d'Europa. La temporada del Pep Team ha estat espectacular, fent-me gaudir com mai del futbol, amb un joc vistós i eficaç durant gran part de la temporada. Una temporada per emmarcar, mostrant un joc dominador i molt superior a la resta, amb moments memorables com el 2-6 al Bernabeu per sentenciar una lliga que qualsevol altre any s'hauria decidit mesos abans, i també amb moments èpics com el gol d'Iniesta que ens donava el pas a la final. Un gol que sens dubte és el què he cridar més en tota la meva vida, després de 180 minuts d'angoixa i patiment. La guinda la posa la final de champions més tranquila de les viscudes, superant clarament per 2-0 al Manchester de CR7 i Ferguson. Un equip que ha fet història i que en pot fer encara més si l'any que ve guanya les dues supercopes i el mundial de clubs, un repte no assolit mai per cap equip.
Felicitats Campions!!!!