(500) Días juntos

Com cada any, el festival Sundance de cinema independent americà, ens porta a les nostres pantalles alguna de les comèdies indies de l'any a l'altra banda de l'Atlàntic. Seguint els passos de Juno, aquest any ens arriba 500 días juntos o, títol original, 500 days of Summer, on Summer és el nom de la protagonista.
La pel.lícula del debutant Marc Webb comença declarant les seves intencions a l'espectador: aquesta no és una història d'amor, és una història de noi coneix a noia, però no la típica història de noi coneix a noia, és una història sobre amor. Això ens ho narra la veu en off que ens anirà guiant a través d'una pel.lícula amb diferents salts temporals, enrere i endavant, on veurem les escenes que marquen la relació de 500 dies entre els nostres dos joves protagonistes Tom Hansen i Summer Finn. Una relació marcada per la idea d'amor trascendental d'ell i que ella no comparteix. 500 días juntos no explica la típica història romàntica de final feliç, sino precisament aquella relació d'amor que es va acabar i un en el moment no va acabar d'entendre perquè.
Amb un plantejament relativament original, una banda sonora indie bastant decent i una bona interpretació dels dos joves protagonistes (prometedors Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschanel), 500 days of summer no acaba de convèncer i es queda lluny de les comèdies "sundance" dels anys anteriors que, tot s'ha de dir, havien deixat el llistó alt. Definida com a comèdia romàntica, en certs moments s'acaba convertint en una barreja de comèdia i drama que pot arribar a avorrir, amb absència d'escenes que arranquin ja no una riallada, sinó un somriure. Tampoc un s'acaba d'enganxar a una història, que malgrat intentar ser plantejada com més real que la típica romàntica "pastelón", no s'acaba de percebre com a creïble. El mateix passa amb els personatges, malgrat la bona interpretació dels actors i la química que es percep entre ells. Tan sols Summer, amb aquest halo de misteri que l'envolta, aconsegueix encisar a l'espectador, com a mínim fins a ben a prop del final... Un final, tot sigui dit, tan típic com tòpic.
En resum, 500 days of Summer demostra que no tota creació indie ha de ser ni bona ni cool i, malgrat diguin certs crítics, podeu viure tranquilament sense haver-la vist.

In the loop

Avalada per milions d'espectadors i per la lloança unànime de la crítica cinematogràfica, In the loop arriba a les nostres pantalles amb el cartell de comèdia britànica de l'any. Armando Ianucci, guionista i director de comèdies i shows televisius del Regne Unit, debuta en les grans pantalles amb una sàtira política clarament inspirada en els prolegòmens de la guerra d'Irak, sense que la pel.lícula s'atraveixi a explicitar-ho.
Els EEUU decideixen anar a la guerra (amb certa oposició interna) i els britànics, sempre atrapats en la doble disjuntiva entre la moral europea i els interessos americans, batallaran internament per decidir si hi acaben donant suport. L'obra, passant per alt els interessos que portin a aquesta decisió però sí criticant com s'hi pot arribar sense cap mena de base, mostra la feina de despatx interna entre les diferents diplomàcies, en un món ple de polítics ineptes, aconsellats per assessors i caps de comunicació d'igual o superior inutilitat.
Malgrat els elogis generals rebuts, la pel.lícula té certs handicaps per ser considerada una bona comèdia. En primer lloc la trama és innecesàriament enrevesada per a una obra d'aquest estil, la qual cosa unida a una primera mitja hora d'absència total d'humor, pot fer desconectar a gran part del públic. La manca global de gags és un segon problema notori; no és que un no rigui en tota la pel.lícula, però els gags estan mal repartits i s'allunyen de la fina ironia britànica tradicional, per caure en l'humor fàcil, basat, excepte un parell d'honroses excepcions, en l'insult constant i exagerat. Que ningú esperi doncs una sàtira política moderna de l'estil de les sèries dels vuitanta Sí, ministre i Sí, primer ministre, aquelles sí riques mostres del millor humor anglès. L'absència d'un referent real de la majoria de personatges, unit a la manca de carisme de la majoria d'ells (tant pel baix nivell d'humor que exhibeixen com del patetisme exagerat que mostren) és el tercer gran problema. En aquest context, les grans estrelles acaben sent els caps de comunicació britànics, especialment un Malcolm Tucker arximaleducat, qui amb el seu insult constant cap a tot ésser vivent i astúcia superior a la imbecilitat regnant, acaba guanyant-se les simpaties del públic. Les interpretacions dels diferents protagonistes, especialment Peter Capaldi en l'esmentat paper, són sens dubte el millor a destacar.
Una comèdia doncs dirigida a qui li agradi veure la classe política ridiculitzada fins a l'extrem (malgrat que actualment un no pot assegurar que la realitat no superi la ficció), però que situada en un context indefinit, no té tampoc la valentia d'atacar a objectius reals concrets. Sàtira política allunyada de l'humor irònic britànic, apte per qui vulgui riure esporàdicament a base d'insults constants i pífies de ministres imbècils. Per a la resta, sempre ens quedarà el Polònia, que a sobre és de franc.

Partir

Suzanne (Kristin Scott Thomas) és una dona en la quarentena a qui la vida acomodada que porta amb el seu marit i els seus dos fills li comença a pesar. Crescuts ja aquests dos últims, decideix tornar a exercir com a kinesioterapeuta, motiu pel qual el seu marit metge (Yvan Attal) decideix obrir-li una consulta reformant la caseta del jardí de casa. Aquestes obres de reforma les farà Iván (Sergi López), paleta català que provocarà en ella un desig irrefrenable que la portarà a deixar-ho tot per satisfer la seva passió.
Queda clar que l'última història de la directora francesa Catherine Corsini no es pot qualificar precisament d'original. El seu toc personal el dóna a través d'un comportament molt radical de la protagonista, vist sobretot des dels seus ulls i per tant amb un toc clarament feminista. La barreja amb un cert suspens (la pel.lícula comença amb un tret que fins al final no s'esclareix) i el context social que representen les dues classes marcadament diferenciades completen la trama de l'obra.
El millor de la pel.lícula són les interpretacions dels seus protagonistes. Novament cal recórrer a les produccions franceses per veure un artista reconegut de la nostra terra, en un paper que li ve con anell al dit, però que tampoc permet excessius lluïments. I és que la clara protagonista és ella, i l'actriu anglesa borda realment la interpretació del seu paper. Un paper, on probablement aquesta radicalitat buscada per la directora acaba per fer poc creïbles certes decisions i accions que acaba prenent, tot i que ja sabem tots que la realitat sempre supera la ficció.
En tot cas, moltes escenes no aprofundeixen suficientment perquè l'espectador pugui empatitzar amb la protagonista com presumiblement pretenia l'autora. Això malgrat que la majoria d'espectadors sí estaran d'acord en molts dels aspectes que denuncia explícitament el film: la violència de gènere psicològica, l'explotació de la dependència econòmica de la dona respecte el marit, l'ús que fa aquest del seu poder públic per lluitar contra la nova parella... Però d'alguna manera les decisions errònies que ella pren davant aquests abusos, l'egoïsme que de vegades sembla mostrar (un potser troba a faltar alguna escena més explicant la situació als fills), deixa la sensació d'una pel.lícula realista amb situacions que semblen excesivament exagerades.
Una obra que es deixa veure doncs per les bones actuacions dels protagonistes, però que no acaba de convèncer pel seu enfoc feminista massa simplista.

Avatar

James Cameron ha tornat. 12 anys després de la hiperoscaritzada Titanic, el director nordamericà porta a la gran pantalla una nova obra destinada a revolucionar la història del cinema com fa 25 anys ja ho va fer amb Terminator. Una revolució tècnica que a l'hora entreveu una porta de sortida de la indústria cinematogràfica davant la inevitable pirateria i la competència del DVD. Òbviament m'estic referint a la versió 3D d'aquesta pel.lícula, la qual no és només la recomenable malgrat el seu preu lleugerament superior, sinó que és la versió obligatòria per tot potencial espectador interessat en veure-la.
I és que tota innovació del film es queda en l'aspecte visual d'aquest, el guió per contra és de típica superproducció nordamericana, simple, previsible i de personatges plans. En un futur relativament llunyà no especificat, l'home ha arribat al satèl.lit de Pandora d'on s'extreu un mineral de gran valor. Tanmateix, els Na'vi, habitants més desenvolupats d'aquest preciós món natural, els impedeixen accedir de forma pacífica a les majors reserves minerals per trobar-se en llocs sagrats per a ells. En una barreja de missió científica, comercial i militar per tal d'acostar-se als nadius, es creen els avatars, éssers creats barrejant gens humans i na'vis i controlats per la ment humana. A partir d'aquí a l'espectador li esperen dues hores i tres quarts de pel.lícula d'aventures i bèlica, amb el lleuger punt romàntic de rigor i un rerefons ecologista que actualment sempre queda cool. Una obra comercial, entretinguda i políticament correcte, a la qual és millor no posar-se a buscar-li els típics errors de guió.
El què la fa única és doncs l'experiència 3D en una obra comercial en cinemes tradicionals, més enllà de les obres que cadascú hagi pogut veure en un cinema IMAX. La unió de la gran pantalla i el dolby surround amb les ulleres polaritzades que rep l'espectador abans d'entrar, transporten a aquest a endinsar-se en molts moments en el fantàstic món de Pandora. I és que l'efecte 3D ja aproxima molt més a l'espectador en cada escena, que es percep més real que el cinema tradicional, però guanya espectacularitat en les escenes d'acció i assoleix la màxima magnificiència en les precioses escenes dels boscos i paisatges de Pandora, escenes on un se sent com si estés dins d'ells.
Avatar marca doncs un nou estil de fer cinema que tindrà segur continuitat en properes produccions i que, més enllà de la qualitat global del film, tot amant del cinema hauria de viure (en 3D) per poder dir que va estar allà i opinar sobre ella.

Any nou, feina nova

No crec que aquest any faci propòsits d'any nou, però així i tot 2010 començarà amb novetats i per tant nous reptes. Malgrat que oficialment hi seguiré perteneixent, divendres va ser el meu últim dia al departament de Desenvolupament carrosseria, com a mínim en principi per un llarg temps. No canvio d'empresa, ni tan sols d'àrea (segueixo en l'I+D), però em fa l'efecte que la magnitud del canvi de feina serà comparable a quan vaig realitzar el fins ara únic canvi d'empresa.
Precisament, mirant avui enrere, fa cinc anys i molt poc que precisament m'incorporava a la meva primera feina com a llicenciat en enginyeria. Rellegint ara les reflexions que vaig fer en el moment de canviar a Centre Tècnic SEAT he de dir que el temps encara fa reafirmar-me més en què el meu inici a Gestamp va ser una excel.lent base formativa que ha marcat positivament la meva posterior trajectòria professional. Un trainée d'un any i deu mesos que em va permetre conèixer el món del proveïdor (l'altra cara importantíssima del món de l'automoció), de l'estampació i la soldadura, i conceptes generals d'empresa (sobretot a nivell de costos) que en poques primeres feines un pot accedir-hi.
Si penso ara amb aquests darrers tres anys i quatre mesos certament tampoc em puc queixar. Malgrat no ser el què primerament buscava al canviar, l'experiència finalment de quasi dos anys amb Audi desenvolupant el Q5 va representar un master enginyerial personal. No va ser només viure una experiència a l'estranger (molt valorat en els temps que corren), no va ser només treballar en un dels Centres d'I+D més avançats del món de l'automòbil, va significar aprendre a gestionar un munt d'informació, a aprendre sobre la marxa sobre el desenvolupament d'una plataforma d'un cotxe, a tractar amb proveïdors des del punt de vista client, a seguir fent de proveïdor d'enginyeria cap a Audi, a conèixer més enllà de les peces de xapa que primer ofertava i ara desenvolupava i entrar en el món tan diferent de les peces de muntatge, a conèixer el procès tan complicat com és fabricar una carrosseria, a fer les meves primeres presentacions davant persones d'alt nivell en alemany, a prendre decisions de responsabilitat tècnica sospesant els diferents interessos que té cada peça, però sobretot a adquirir una manera de treballar pròpia, basada en l'organització i metodologia alemanya i millorant-la amb la de vegades necessària improvisació espanyola.
Probablement no ha estat fins la meva tornada i incorporació com a SET Leader de la gamma Ibiza (desenvolupament de la versió Sport Tourer, dels models amb batería al maleter i manteniment de la gamma en mercat) que me n'he adonat de l'èxit d'aquesta manera de treballar organitzada. Efectivament aquest darrer any i poc he après també moltes coses a SEAT, una empresa on els costos adquireixen una magnitud molt més important que a la rica Audi, la qual cosa obliga a involucrar-se molt més en ells durant el desenvolupament. Fruit d'això també em vaig iniciar en les negociacions econòmiques amb els proveïdors en modificacions conflictives, veient-me a l'altra banda de la taula que en els meus inicis professionals. Tècnicament he après el desenvolupament d'un hut de carrosseria, amb uns requeriments molt diferents als d'una plataforma, mentre que el Q5 Hybrid m'ha donat la oportunitat de sentir la plena responsabilitat tècnica ni que sigui d'un projecte menor, buscant solucions per no repetir problemes del projecte anterior i aprenent dels errors en els detalls de les coses que un controla per primera vegada. Però sobretot m'he intentat formar en la gestió de projectes, aplicant la metodologia adquirida en l'eficàcia de les reunions i presentacions, i motivant als membres del meu SET a caminar tots en una direcció única buscant el be del cotxe (i per tant de tots) i no el de cadascun dels regnes taifes de tota gran empresa.
Em queda com a espina el no haver participat en el naixement del desenvolupament d'una carrosseria, doncs en tots els casos he partit d'una base ja feta que s'havia de portar al mercat, però òbviament tan poc temps no pot donar per tant. Cinc anys excel.lents professionalment amb canvis en el moment que la monotonia començava a fer acte de presència. I novament quan tornava a ser el cas, ha arribat una nova oportunitat promoguda des de la meva direcció per poder continuar amb nous reptes professionals, en aquest cas en el món de la investigació del vehicle elèctric, el què sembla ha de ser el futur a mig-llarg plaç del sector. D'aquesta manera podré deixar de parlar-ne d'ell des de la distància i poder emetre judicis basats en un coneixement més ampli. Una oportunitat realment motivant que combina els dos móns enginyerils que més m'agraden, els vehicles i l'energia, que em permetrà adquirir un coneixement més ampli del vehicle com a ens complet (especialment en el camp de motors, bateries i electrónica), deixar la D per passar a la I de l'I+D, i sobretot ser partícep de la gestació del què ha de ser el futur de l'automoció en el nostre país.

Perquè seguim sent un país segonmundista

Avui França, un dels països europeus que millor està suportant la crisi, ha anunciat un pla d'inversions generós per assegurar el futur i la competitivitat de l'economia francesa. La major part d'aquesta inversió anirà destinada a l'educació superior i a I+D, com és habitual en qualsevol país que pretén ser considerat una potència mundial.
A Espanya, per contra, el país que es queixa per no ser invitat al G-20 i el país europeu que pitjor està passant la crisi (amb un atur record dins la Unió Europea) i amb pitjors previsions pel 2010, la recepta està en rebaixar novament per l'any que ve les ja de per sí paupèrrimes inversions en les àrees que han de garantir el nostre futur. Seguim estant a la cua de l'educació en països desenvolupats (com cada any ens recorda l'informe PISA) i en inversió en I+D però malgrat tot, sembla que volguem insistir en anar baixant graons. Els mediocres polítics d'aquest país sembla que no s'adonen que el model de mà d'obra barata per a les multinacionals estrangeres o la construcció basada en una bombolla especulativa s'han acabat, i que el futur contra la competència productiva de països més barats passa per la investigació en noves àrees.
L'exemple francès elegit en les notícies d'avui parlava del cor artificial desenvolupat l'any passat per investigadors d'aquell país. Un joint-venture de professionals biomèdics i enginyers aeronàutics, dos camps on exportem a la resta del món molts dels nostres millors investigadors i enginyers desesperats per la falta de recursos d'aquest país.
Mantenir el poc teixit industrial important que ens queda (incentivant la investigació en els seus respectius camps) i fomentar amb ajudes públiques creixents (en comptes de minvants) nous camps amb potencial com poden ser la biotecnologia o la indústria d'energies renovables és el camí a seguir. Per a un servidor que ha treballat a la primera potència europea, no són bons professionals el què falten aquí, sinó líders capaços de guiar-nos en estratègies que vagin més enllà del benefici a curt termini, tant a nivell d'empresaris compromesos amb el país, com sobretot de polítics no corruptes que superin el molt deficient en la seva gestió.

Garbo, el espía. El hombre que salvó al mundo

El nom de Juan Pujol Garcia probablement no digui massa a molta gent, malgrat ser pública i notable la seva història. El magnífic documental d'Edmon Roch s'encarrega de desenterrar-la de l'oblit i donar-la a conèixer a tot aquells catalans i espanyols que desconeixen que un conciutadà seu va tenir un paper clau en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial.
Per a tot aquell que no la conegui, sens dubte la història del protagonista és el millor de la pel.lícula. La història d'un dels herois més surrealistes que probablement hagi existit mai, la història d'un espia agent doble de nazis i britànics que podria haver sortit d'un dels millors guions dels Monty Python, una nova prova que la realitat efectivament molts cops supera la ficció. La història d'un supervivent a través d'una imaginació pròpia de JRR Tolkien, que va aconseguir enganyar a tota l'Alemanya racional nazi i contribuir importantment a l'exitós desembarcament de Normandia. Un heroi capaç d'acabar sent condecorat amb les màximes distincions d'ambdos bàndols.
Més enllà de la història, però, el documental està excel.lentment plantejat en un estil gens habitual. Fuig de les típiques veus en off del gènere, de la interpretació artística del personatge, i ens narra la seva història a través d'entrevistes a experts en la seva vida, imatges reals d'època i nombroses escenes de llargmetratges que representen perfectament els aspectes més controvertits de la història. Aquesta curiosa combinació acaba resultant en un entretingut i divertit muntatge, digne d'APM, però amb dret a algunes escenes més emotives, que ens acosten a la vida de tan curiós i desconegut personatge, a l'hora que recreen i analitzen el transcurs i desenllaç de la guerra més decisiva en la història humana moderna.
Probablement alguns entendrien millor aquesta obra com a documental televisiu que com a pel.lícula de cinema, així que per no portar a malentesos, us deixo un trailer que reflexa molt bé l'obra que es va a veure.

La Cerveteca

La cerveteca de Barcelona era un lloc dels què tenia pendent de visitar dins la ciutat. Finalment ahir, impulsat pel Lluc, vaig conèixer aquest espai, davant del qual havia passat molts cops sense acabar-hi entrar.
Què és la cerveteca? És complicat de definir, però en tot cas una aturada obligatòria per tot amant de la cervesa. Sí, en primer lloc podríem dir que és un bar, sempre i quan un tingui clar que l'únic que podrà demanar són líquids fermentats de cereals, això sí, pels abstemis alguna versió no alcohòlica també és possible de trobar. Qui li agradi acompanyar-ho de matèria sòlida, hi ha una justa oferta de tapes. En tot cas, qui vulgui seure o assegurar-se almenys un lloc en taula dret, millor que intenti arribar abans de les 20h, moment en què s'omple especialment fins a l'horari de tancada a les 22h.
També és una botiga, doncs un pot comprar, en ampolles individuals o caixes, una àmplia varietat de cerveses de tot el món, de tots els tipus i preus. Les estanteries, bodegues i neveres repartides pel local són un passeig regal pels ulls dels amants d'aquesta beguda.
Per aquells que vulguin donar un pas més en el seu coneixement, ja sigui de cata com d'elaboració com d'assessoraments variats, la colecció de llibres del local, així com l'ampli coneixement professional de cadascun dels cambrers del bar seran la font ideal. En el nostre cas, la sort de trobar-nos un ex-company d'universitat amic dels impulsors va permetre'ns iniciar-nos una mica en el món de la fermentació, així com la teoria de la destil.lació. Tot plegat regat amb unes quantes cerveses alemanyes, belgues i americanes amb les què anar canviant de sabors, i culminant especialment amb la cervesa fumada de Bamberg, que malgrat la relativa proximitat amb Ingolstadt un servidor imperdonablement no havia tastat mai.

Link a la pàgina oficial

La dignitat de Catalunya

Malgrat l'avorriment polític que porto en els últims anys, malgrat haver-hi votat en el seu dia en contra per considerar-lo poc ambiciós, però acceptant el resultat que la majoria del meu poble va votar, avui m'ha alegrat sentir la iniciativa conjunta de 12 diaris catalans a l'hora de publicar un mateix editorial consensuat titulat la Dignitat de Catalunya. A l'igual que moltes altres institucions i mitjans m'adhereixo plenament a ell i per tant l'incorporo igualment a aquest modest espai, en defensa de la dignitat de la societat en la què visc i la meva pròpia:

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

Un lugar donde quedarse

Després de portar a la gran pantalla la depriment història de parella de la novel.la Revolutionary Road, el teatral director Sam Mendes gira completament la truita amb "Away we go", una comèdia romàntica lleugera bastant més positiva que l'obra de Richard Yates.
Guió original de Dave Eggers i Vendela Vida, la pel.lícula tracta d'una parella trentanyera que espera un fill que arriba abans de l'esperat i, perdut el suport dels avis decideixen recórrer el continent americà buscant un lloc on establir-se, criar-lo i començar una nova vida encara més feliç que la què porten. El film està estructurat com una road movie, només que en aquest cas els personatges que es van descobrint són coneguts dels protagonistes: una antiga cap de la Verona, la seva germana, una amiga d'infància del Burt, uns ex-companys d'universitat, el germà del Burt, tots ells amb les seves diferents i imperfectes famílies. Phoenix, Arizona, Madison, Montreal, Miami són els diferents llocs que es recorren per la pel.lícula fins a trobar la casa on viure i descobrir que l'important són ells i el fet que s'estimen.
Lluny de ser la comèdia de noi guapo coneix noia guapa, del romanticisme pastelón que allunya moltes obres de molt potencial espectador, Un luegar donde quedarse és una comèdia entretinguda apte per a tots els públics amb alguns moments hil.larants i molts de divertits. També hi ha lloc per algún moment més seriós i dramàtic, doncs la vida no és tota de color de rosa, però sense voler dogmatitzar sobre els problemes d'aquesta. Òbviament l'èxit de la pel.lícula es deu també a la bona química entre la parella protagonista, els televisius John Krasinski i Maya Rudolph, que tan bé aconsegueixen transmetre-la a l'espectador.
Queda clar que no és una obra mestra com l'American Beauty amb la què debutà en el setè art, però Away we go és una comèdia que, sense grans ambicions, diverteix a l'espectador d'una forma molt natural, sense sarcasmes ni exageracions irreals. Ideal parelles, sense excloure públics més amplis.