Juno

Recollint el testimoni de l'any passat de Little Miss Sunshine, Juno és la comèdia independent de l'any que ha aconseguit obrir-se pas en les taquilles i els reconeixements i premis en nombroses certàmens internacionals. Nominada a l'Oscar com a millor pel.lícula, millor direcció i millor interpretació femenina, l'obra es va conformar finalment amb el gens menyspreable premi a millor guió original (escrit per la ex-stripper Diablo Cody).
Juno és l'antitesi de la comèdia juvenil típica americana de riure fàcil ideal per veure en grup a poder ser amb unes quantes cerveses a sobre, i en comptes de centrar el protagonisme en noies despampanants a qui tots els nois es volen lligar, una mica a l'estil Napoleon Dynamite, fixa el seus ulls en la noia friki de l'institut, sense arribar però als extrems extravagants d'aquell.
Juno és la protagonista indiscutible del film, acaparant l'atenció de l'acció i la càmara durant la major part del metratge. Juno és la noia adolescent encantadorament irreverent, independent, que es creu més intel.ligent que la majoria i més madura que els adults. La seva constant provocació verbal no fa però més que disimular les pors interiors normals de l'adolescència. Juno quedarà embarassada accidentalment del seu millor amic i després de reflexionar entre abortament i adopció, decideix decantar-se per aquesta segona opció. Troba la què en principi sembla la parella ideal, però el camí al llarg de l'embaràs no serà de roses, el què provocarà el seu salt prematur cap a una maduresa adulta.
Naturalment una pel.lícula centrada en un únic personatge protagonista ha de comptar amb una esplèndida actuació si vol pretendre tenir èxit, i això aconsegueix una increïble Ellen Page que li dóna una naturalitat sorprenent al seu personatge. No desentonen la resta de caracteritzacions, que saben assumir a la perfecció el seu rol secundari però igualment necessari per al perfecte engrantage de l'obra.
L'excel.lent interpretació femenina no ens ha de fer obviar però el treball de direcció de Jason Reitman (segon llargmetratge després de "Thank you for smoking") i el refrescant guió d'aquesta falsa fàbula que sap transmetre irrealitat de compte de fades a l'hora que sentiments i realitats quotidianes, que sap divertir-nos a través de diàlegs intel.ligents i emocionar-nos en situacions dramàtiques.
Seria injust deixar d'esmentar les escenes amb interessants jocs de càmara, així com l'excel.lent banda sonora indie-rock, que contribueixen a maquillar un producte plenament recomenable i que s'ha convertit amb tot mereixement en una de les revel.lacions de l'any.