Deu anys després, per fi toca renovar el maleït tríptic rosa, anomenat també oficialment permís de conducció, i obtenir un carnet portable a la cartera digne de ple segle XXI. Lamentablement, cercant per Internet, la modernització de l'administració en les renovacions de DNI no ha arribat encara a la DGT, així que tocava passar per la Campana. I prèviament, clar, la famosa revisió mèdica per demostrar que sóc apte física i psíquicament per obtenir-lo.
Així que a les 8 del matí un es planta allà i decideix entrar al primer centre mèdic que ha trobat, sorprès davant la presència d'un "botones" que li obria la porta. Un cop a dins 5 administratius i administratives, atenent a la gent, que almenys en aquella hora tampoc era una gran massa (per cert, l'altre dia vaig fer-me una higiene bucal i també n'hi havia tres tot i que en la mitja hora que vaig estar esperant no vaig veure ningú més que entrés).
Bona notícia. Ja que no et donen el carnet a l'instant, la DGT autoritza a aquests centres mèdics a presentar-li els papers i ha donar-te ells mateixos un de provisional, per d'aquesta manera estalviar-te les cues de la Campana. I el millor de tot, aquesta gestió la fan de franc. Clar que s'han de tenir-los molt grossos publicitar-te això quan t'estan cobrant 65 € per la següent revisió (sumant-li les taxes de la DGT la broma acaba sortint per 87,5 €!!!):
- Sala d'espera. Et crida el primer metge per fer-te la revisió de la vista a la consultaa 1. Et tapa un ull, llegeixes una línia de lletres, el mateix amb l'altre i fora.
- Sala d'espera 2. Et crida un segon metge i, a la consulta 2, et posa davant el doble comandament per fer la prova psicomotriu (bé, aquest cop almenys me l'han deixat completar, no com quan me'l vaig treure). El metge mentre la fas, surt a fora, s'acaba, i al cap d'una estona torna a aparèixer amb una xocolatina a la mà, mira els resultats, i molt bé.
- Novament sala d'espera 2. Abans de seure un altre administratiu et crida perquè signis el paper amb el qual expediran el teu carnet. Tornes a seure i esperes al tercer metge (que surt d'una consulta 4, agafa el bloc d'expedients pendents i va cridant des de la consulta 3). Mentrestant un veu com el metge 1 i 2 van xerrant, fent bromes, menjant xocoatines, només interrumpent tan frenètica activitat quan arriba un nou client (anava a dir pacient, però...) i l'enllesteixen en menys d'un minut. Per cert, un també es pregunta, mirant la TVE 24h que hi havia posada, perquè en els esports es repassen els 4 equips espanyols de futbol de l'Europa League (abans coneguda com a UEFA) i, quan arriba el bàsquet, només destaquen la meritòria victòria a casa del Madrid davant Montepaschi (obviant les no menys importants a domicili de Barça i Caja Laboral -abans TAU- i la derrota condemnatòria d'Unicaja).
- Finalment el tercer metge em crida. Típica broma sobre el meu naixement a Madrid, què hi feia ma mare allà ja que els dos cognoms són catalans, quina és la meva professió, per quina empresa, si sempre m'obligaven a anar "trajeao y encorbatao", perquè hi anava avui doncs, de què era l'acte on anava, sobre què treballava, si el cotxe elèctric seria una realitat, si la carrera havia estat difícil, un breu resum de la seva carrera, si fumava, si bevia, si agafava el cotxe normalment, si agafava moto també... I entremig, dues vegades si m'havien operat i de què, quatre vegades si prenia medicaments i tres si tenia al.lèrgies, diabetis o asma.
Mitja hora després recollia el meu resguard provisional per tres mesos (a portar junt amb el tríptic) fins que m'enviïn a casa el carnet definitiu. A la sortida, òbviament, el botones m'ha obert la porta. És el mínim que es pot demanar després de l'estafa a la què un està obligat a participar.
26 de febrer 2010
Jo de gran vull obrir un centre mèdic a la Campana
08 de febrer 2010
Sherlock Holmes
L'adaptació de Guy Ritchie del mític detectiu londinenc probablement s'allunyi de la imatge tradicional que molts tenen en ment d'ell, però no per això deixa de ser fidel a l'original, que no és altre que el què se'ns descriu en les línies de les novel.les i contes de Sir Arthur Connan Doyle. I és que de la imatge del detectiu amb barret i lupa, gavardina i pipa, només aquesta és última és segura, mentre que la resta formen part de l'imaginari de les nombroses representacions (teatre, còmic, cinema i dibuixos animats) que el cèlebre personatge ha tingut. El personatge recreat per un correctíssim Robert Downey JR. presenta les característiques bàsiques que se li presuponen, tals com l'astúcia, perspicàcia, intel.ligència i sagacitat, inclou l'ironia i el sarcasme de superioritat en la relació cap a la majoria d'humans (especialment en la seva afectuosa relació amb l'inspector Lestrade) i mostra les seves habilitats i manies menys conegudes, com el seu art per la boxa i la música (malgrat que aquí es canviï el seu violí per una espècie de banjo), la seva general asociabilitat si no és per resoldre un cas, els seus experiments amb animals i molt, massa, de refiló (políticament incorrecte per una obra comercial?) la seva addicció a les drogues (soluciones injectades diluïdes de cocaïna, i morfina esporàdica). Una visió bastant fidedigne del Holmes dels primers temps, on encara els anys de relació amb el seu fidel amic Doctor Watson (brillant Jude Law), no havien suavitzat les seves formes ni l'havien convertit en un ésser més apte per a la societat (fet temporal que es veu reforçat perquè el seu amic encara no ha contret matrimoni). Serveixi com a curiositat que la pel.lícula va comptar amb el suport i va passar el server filtre dels Irregulars de Baker Street, un grup d'experts sobre el personatge.
El què no es pot negar és que Guy Ritchie fa de Sherlock Holmes una adaptació al seu gènere (el cinema) i al seu temps (segle XXI), obtenint un resultat excel.lent amb un thriller entretingut que transmet a l'espectador les sensacions d'intriga i acció i humor puntuals que tenien les novel.les. Fins i tot la major llicència que es pren amb l'aparició i relació de la Irene Adler (personatges mencionat en les novel.les i que apareix a "Escàndol a Bohèmia) és perfectament lícita i comprensible, més quan s'ha tingut l'encert de reinventar el personatges explicant una història inèdita sense basar-se en cap novel.la concreta que podia haver encorsetat molt més la trama i per tant fer-la menys apte a l'adaptació cinematogràfica moderna que es buscava.
Respecte a la història en sí, tot i ser nova, podria ser perfectament una novel.la de Conan Doyle. Lord Blackwood (interpretat pel sobri Mark Strong de Rock'n'Rolla) és l'autor d'uns crims rituals que és descobert per Holmes i Watson. Malgrat això, avisa abans de la seva condemna, que tot forma part d'un pla molt més gran i sobrenatural, que posarà en escac als nostres protagonistes, qui s'hauran d'endinsar en aquest món obscur per descobrir-nos el truc de tot plegat i evitar els malvats propòsits del seu enemic.
Com correspon a un thriller dels nostres temps, les escenes d'acció tenen el seu protagonisme, convertint el nostre Holmes del segle XIX en un James Bond boxejador del XXI, amenitzant tot plegat amb el recurs, des del meu punt de vista molt encertat, de flaixejar-nos prèviament els càlculs meticulosos del prodigiós cervell del nostre protagonista abans d'iniciar l'atac. Aquesta acció ben combinada amb efectes especials moderns i la intriga pròpia de la trama, fan passar volant les dues hores de pel.lícula.
Ritchie recupera doncs el bon camí que sembla recuperà amb Rock'n'rolla, i readapta per a les grans pantalles i les noves generacions, un personatge mític de la literatura, al qual dota de gran dinamisme amb el seu segell artístic personal, sense que això impliqui infidelitats importants per als lectors i fans dels llibres originals. Per als fans d'ambdós Holmes, la bona notícia és que el final queda clarament obert una seqüela, on el Professor Moriarty sembla reviurà els seus duels contra el famós detectiu del 221B de Baker Street.
02 de febrer 2010
La cinta blanca
Definitivament Michael Haneke no és per mi. Em queda donar-li una última oportunitat amb la seva obra més famosa, Funny Games (de la qual fa poc va fer un remake propi), però després de "Das weisse Band" i Caché, fa quasi quatre anys, un servidor comença a pensar que el món de la crítica i els jurats de certamens gira completament al revés que el meu quan es tracta de parlar del director bavarés. Serveixi aquesta breu introducció per no desencoratjar al potencial espectador, doncs un modest servidor no pretén desacreditar una pel.lícula guanyadora, entre d'altres, de la Palma d'Or de Cannes, però sí és important saber què es va a veure i potser rebaixar les expectatives per acabar amb millor sabor de boca.
La cinta blanca ens porta a un llogaret rural del nord d'Alemanya, uns mesos abans de la I Guerra Mundial. Extranys actes de violència assetgen alguns membres de la comunitat, instaurant la por, la maldad i la desconfiança en el poble. Tot relatat des dels innocents ulls d'un jove professor enamorat, qui acaba essent testimoni de la crueldat i hipocresia de certes families.
Novament no li treuré mèrits al director pel treballat plantejament de la seva obra, però la seva posada en escena acabarà essent novament una tortura per a la gran majoria d'espectadors. Quasi dues hores i mitja d'acció quasi nul.la, per representar la violència d'uns nens marcats per una educació religiosa molt estricte i la hipocresia dels adults que els encobreixen, em semblen excessives. Si hi afegim la seva tradició personal de no posar cap tipus de banda sonora i l'elecció del blanc i negre (aquest últim punt encertat per mi), queda clar que no ens trobem davant d'una obra apte per a tots els públics per més que la majoria de crítics sembli que ho intentin.
Tampoc estic d'acord amb l'apreciació que en fan molts com a magnífica reflexió sobre la incubació de l'ou del nazisme que neixeria molts anys després. Probablement també el propi Haneke ens vulgui dir això, amb un final forçat que poca connexió sembla tenir amb la resta de la trama. Probablement sigui aquest missatge de més que em falta trobar en les seves pel.lícules, que sempre em deixen la sensació de faltar-m'hi alguna cosa més o que no l'he sabut captar. Però si aquest és el missatge de més que em falta, trobo que la reflexió és completament frívola.
En l'apartat positiu destacar la interpretació de la majoria de protagonistes, especialment els nens que transmeten perfectament una inquietant innocència, així com la capacitat de transmetre la intriga a l'espectador malgrat tractar-se d'un desenllaç anunciat i la poca acció imperant. També el treball de fotografia, que li ha valgut la nominació a l'Oscar en aquest apartat tècnic.
En resum, La cinta blanca és una bona història i una bona pel.lícula en els seus aspectes més tècnics, però l'estil personal de Haneke la farà apte pels seus seguidors i poca gent més. Sobre les interpretacions que se'n vulguin fer d'ella, cadascú que arribi fins on vulgui...
01 de febrer 2010
Un tipo serio
Amb a "A serious man" els germans Coen tornen a les grans pantalles i confirmen el seu estat de gràcia tot i el seu ritme anual que porten marcant des de No country for old men. Fidels al seu estil es tracta d'una pel.lícula poc ortodoxa, el sentit de la qual queda obert a diferents interpretacions de l'espectador. Una obra feta per la diversió dels seus directors, a més de la dels espectadors. El seu inici ja és tota una declaració d'intencions: on fabulós conte ambientat a la freda Polònia del segle passat. Què té a veure amb la resta de la pel.lícula? Res o quasi res. Però com ens confessen els dos germans, els hi venia de gust començar amb un conte jiddish... i com no se'n sabien cap, se l'han inventat.
Passada aquesta breu introducció, la història es situa a la segona meitat dels anys 60, en una ciutat del mig-oest dels Estats Units, en una petita comunitat jueva (únic enllaç amb el conte inicial) inspirada en la infantesa de la parella de guioniestes-directors. Larry Gopnik (caracteritzat per l'actor teatral Michael Stuhlbarg) és un professor d'universitat que intenta explicar la paradoxa de Schrödinger als seus alumnes, i en canvi de cop no aconsegueix entendre què ha passat amb la seva vida. I que els maldecaps es comencen a succeïr tant en l'àmbit professional com sobretot personal, i la vida normal que portava el nostre normal protagonista es desfondra, motiu pel qual decideix recórrer a la sabiduria dels rabins de la comunitat per intentar entendre les causes i buscar solucions a la seva sobtada desgràcia.
"A serious man" ens acosta al món de les tradicions jueves mirant la vida de la família i l'entorn protagonista. La tragèdia del professor anirà acompanyada de nombroses situacions còmiques, donant-li el toc personal característic dels seus creadors. Tot, per intentar transmetre segons la meva interpretació personal, especialment del seu tallat final, que a la vida a vegades ocorren certes situacions que no podem controlar i que quan no hi ha possible solució, s'han d'acceptar els fets tal com són i tirar endavant.
Aquesta última creació no està al nivell de la seva polioscaritzada obra de fa dos anys, probablement ni de l'última Burn after reading, però "Un tipo serio" segueix sent una entretinguda pel.lícula fidel a una manera de fer cinema diferent basada en els notables guions originals dels seus creadors.
20 de gener 2010
La fàbula del formiguer
La formigueta arriba tard a l'entrada del formiguer, sabia que seria un dia poc productiu. Les formigues obreres estaven reunides davant el formiguer. Feia temps que el formiguer tenia problemes per aconseguir els recursos que l'abastissin, així que s'havia canviat de formiga reina i aquesta venia amb aires renovadors. Entre moltes altres coses, volia expulsar del formiguer a les formigues que menys aportaven, no tant perquè així toqués a molts més aliments per cap (doncs el formiguer és molt gran i les afectades molt poques), sinó sobretot perquè així la resta no es desmotivessin davant les actituds de les companyes insolidàries i a més totes sabessin que a partir d'ara només tindria lloc en el formiguer aquella que rendís com es volia.
Com la formiga reina no coneixia totes les formigues, havia demanat a les formigues coordinadores que es desfessin d'algunes de les formigues del seu grup. Aquestes van triar obviament les què menys els hi servien, en molts casos formigues gandules, però en altres, formigues poc útils pel grup tot i la seva bona voluntat. Les portaveus obreres no hi estaven d'acord, doncs en cap moment se'ls hi va consultar.
Per això davant del formiguer inciten a què avui les formigues obreres no portin recursos al formiguer. La majoria de formigues decideix seguir a les seves portaveus, no tant perquè creguin en elles, sinó perquè no estan d'acord amb algunes decisions de la formiga reina. I és que a algunes formigues expulsades se'ls hi ha construit un refugi perquè puguin sobreviure l'hivernpel seu compte, però a d'altres se'ls ha abandonat enmig del bosc en ple hivern. A més, moltes creuen que algunes formigues expulsades poc útils per portar aliments, podien haver-ho estat fent manteniment del formiguer.
Una minoria de formigues obreres, però, decideix fer com sempre, doncs creuen que portar més recursos és més útil pel formiguer, i que de totes maneres un cop expulsades les seves companyes tampoc es pot fer res, que les portaveus havien d'haver reaccionat en tot cas abans, la qual cosa ha enfurismat a aquestes últimes, que inciten a què la resta d'obreres agradeixin a les seves companyes treballadores.
La formigueta torna trista al seu cau del formiguer, veient que la desmotivació s'ha extès entre la majoria de les seves companyes obreres.
14 de gener 2010
12 de gener 2010
Red SOStenible
Perquè quan la justícia a aquest país és lenta per tot menys ara per tancar webs (segur el major problema que tenim) i perquè estic d'acord amb el contingut, m'afegeixo al manifest:
"Consideramos imprescindible la retirada de la disposición final primera de la Ley de Economía Sostenible por los siguientes motivos:
1 -Viola los derechos constitucionales en los que se ha de basar un estado democrático en especial la presunción de inocencia, libertad de expresión, privacidad, inviolabilidad domiciliaria, tutela judicial efectiva, libertad de mercado, protección de consumidoras y consumidores, entre otros.
2 - Genera para la Internet un estado de excepción en el cual la ciudadanía será tratada mediante procedimientos administrativos sumarísimos reservados por la Audiencia Nacional a narcotraficantes y terroristas.
3 - Establece un procedimiento punitivo “a la carta” para casos en los que los tribunales ya han manifestado que no constituían delito, implicando incluso la necesidad de modificar al menos 4 leyes, una de ellas orgánica. Esto conlleva un cambio radical en el sistema jurídico y una fuente de inseguridad para el sector de las TIC (Tecnología de la Información y la Comunicación). Recordamos, en este sentido, que el intercambio de conocimiento y cultura en la red es un motor económico importante para salir de la crisis como se ha demostrado ampliamente.
4 - Los mecanismos preventivos urgentes de los que dispone la ley y la judicatura son para proteger a toda ciudadanía frente a riesgos tan graves como los que afectan a la salud pública. El gobierno pretende utilizar estos mismos mecanismos de protección global para beneficiar intereses particulares frente a la ciudadanía. Además la normativa introducirá el concepto de "lucro indirecto", es decir: a mí me pueden cerrrar el blog porque "promociono" a uno que "promociona" a otro que linka a un tercero que hace negocios presuntamente ilícitos
5 - Recordamos que la propiedad intelectual no es un derecho fundamental contrariamente a las declaraciones del Ministro de Justicia, Francisco Caamaño. Lo que es un derecho fundamental es el derecho a la producción literaria y artística.
6 - De acuerdo con las declaraciones de la Ministra de Cultura, esta disposición se utilizará exclusivamente para cerrar 200 webs que presuntamente están atentando contra los derechos de autor. Entendemos que si éste es el objetivo de la disposición, no es necesaria, ya que con la legislación actual existen procedimientos que permiten actuar contra webs, incluso con medidas cautelares, cuando presuntamente se esté incumpliendo la legalidad. Por lo que no queda sino recelar de las verdaderas intenciones que la motivan ya que lo único que añade a la legislación actual es el hecho de dejar la ciudadanía en una situación de grave indefensión jurídica en el entorno digital.
7 - Finalmente consideramos que la propuesta del gobierno no sólo es un despilfarro de recursos sino que será absolutamente ineficaz en sus presuntos propósitos y deja patente la absoluta incapacidad por parte del ejecutivo de entender los tiempos y motores de la Era Digital.
La disposición es una concesión más a la vieja industria del entretenimiento en detrimento de los derechos fundamentales de la ciudadanía en la era digital.
La ciudadanía no puede permitir de ninguna manera que sigan los intentos de vulnerar derechos fundamentales de las personas, sin la debida tutela judicial efectiva, para proteger derechos de menor rango como la propiedad intelectual. Dicha circunstancia ya fué aclarada con el dictado de inconstitucionalidad de la ley Corcuera (o ley de patada en la puerta). El Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet, respaldado por más de 200 000 personas, ya avanzó la reacción y demandas de la ciudadanía antes la perspectiva inaceptable del gobierno.Para impulsar un definitivo cambio de rumbo y coordinar una respuesta conjunta, el 9 de enero se ha constituido la "Red SOStenible" una plataforma representativa de todos los sectores sociedad civil afectados. El objetivo es iniciar una ofensiva para garantizar una regulación del entorno digital que permita expresar todo el potencial de la Red y de la creación cultural respetando las libertades fundamentales.
En este sentido, reconocemos como referencia para el desarrollo de la era digital, la Carta para la innovación, la creatividad y el acceso al conocimiento, un documento de síntesis elaborado por más de 100 expertos de 20 países que recoge los principios legales fundamentales que deben inspirar este nuevo horizonte.En particular, consideramos que en estos momentos es especialmente urgentes la implementación por parte de gobiernos e instituciones competentes, de los siguientes aspectos recogidos en la Carta:
1 - Las/os artistas como todos los trabajadores tienen que poder vivir de su trabajo (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo B. "Estímulo de la creatividad y la innovación", de la Carta);
2 - La sociedad necesita para su desarrollo de una red abierta y libre (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo D "Acceso a las infraestructuras tecnológicas", de la Carta);
3 - El derecho a cita y el derecho a compartir tienen que ser potenciado y no limitado como fundamento de toda posibilidad de información y constitutivo de todo conocimiento (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo A "Derechos en un contexto digital", de la Carta);
4 - La ciudadanía debe poder disfrutar libremente de los derechos exclusivos de los bienes públicos que se pagan con su dinero, con el dinero publico (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo C "Conocimiento común y dominio público", de la Carta);
5 -Consideramos necesaria una reforma en profundidad del sistema de las entidades de gestión y la abolición del canon digital (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo B. "Estímulo de la creatividad y la innovación", de la Carta).
Por todo ello hoy se inicia la campaña INTERNET NO SERA OTRA TELE y se llevarán a cabo diversas acciones ciudadanas durante todo el periodo de la presidencia española de la UE.
Consideramos particularmente importantes en el calendario de la presidencia de turno española el II Congreso de Economía de la Cultura (29 y 30 de marzo en Barcelona), Reunión Informal de ministros de Cultura (30 y 31 de marzo en Barcelona) y la reunión de ministros de Telecomunicaciones (18 a 20 de abril en Granada).
La Red tiene previsto reunirse con representantes nacionales e internacionales de partidos políticos, representantes de la cultura y legaciones diplomáticas.
Firmado Red SOStenible
http://Red-SOStenible.net/colabora/
La Red Sostenible somos todo. Si quieres adherirte a este texto, cópialo, blogguéalo, difúndelo."
09 de gener 2010
Movimiento 140
Velocitat variable sí, movimiento 140 també. Una plataforma ciutadana està recollint signatures per actualitzar el límit màxim de velocitat en els trams rectes d'autopistes i autovies fins a 140 km/h. En la seva pàgina web, on es pot signar online, expliquen els seus motius i les dades estadistiques tretes de la pròpia DGT que demostren clarament que l'acumulació de radars en aquest tipus de vies és una mesura purament recaptatòria i no es correspon amb l'accidentalitat real. Cal distingir molt bé entre velocitat excessiva i inadequada. Per això també trobo bé la velocitat variable que s'ha implantat als voltants de l'àrea metropolitana de Barcelona: però no entre 40 i 80, sino entre 40 i 140. Reconec que el límit de 80 km/h en les hores punta que vaig a treballar ha reduit la sinistralitat en el tram d'autovia A2 que em porta al meu lloc de treball, amb la conseqüent reducció així mateix dels embussos per anar o tornar de la feina. Però en aquests mateixos trams, anar a 80 km/h per la nit, on en cap de setmana o en hores de poc trànsit, és un perill potencial de distraccions, la causa real més important d'accidents. De fet, encara m'agrada més l'estadística que surt publicada en l'article corresponent de la Vanguardia, on es veu que malgrat anar-se reduint progressivament la velocitat mitjana en vies ràpides en els darrers anys, el nombre d'accidents mortals en aquestes vies ha augmentat (tot i la reducció global que està havent-hi).
En fi, que qui vulgui signar, aquí ho pot fer còmodament, la intenció de la plataforma és presentar les signatures al congrés perquè aquest reflexioni sobre el tema.
07 de gener 2010
Número 9
Basada en el curtmetratge homònim escrit fa 5 anys pel mateix director Shane Acker, Número 9 és una de les pel.lícules d'animació per adults del moment. D'estètica obscura, 9 ens porta a una Terra en un futur indeterminat però no molt llunyà on l'espècie humana ha sigut exterminada després d'una guerra civil contra les màquines de guerra que se li han sublevat (no, no estic parlant de Battlestar Galactica). Els únics supervivents, a part d'un robot predador, són uns curiosos ninos a qui un científic els ha aconseguit dotar de vida. Cadascun dels nou ninos té una personalitat i habilitat diferents, bastant tòpiques per cert. L'arribada de número 9, l'últim en despertar i amb l'esperit més inquiet i aventurer, els portarà a descobrir la seva història i combatre les màquines supervivents.
El millor de la pel.lícula és l'estètica i animació d'aquesta, notant-se sens dubte en la primera la mà d'un dels productors, Tim Burton. Per la resta, l'obra decepcionarà a molta gent en primer lloc per la durada, una escasa hora i quart. Clar que desgraciadament molt més no hi ha per explicar en una història molt simple, poc original i carregada de tòpics (el nino eclesiàstic conservador i que domina a la resta a base de por i amagar la veritat és tan exageradament típic que no cola ni com a crítica subliminal; el canceller -hi ha cancellers en un país no alemany?- que causa la catastrofe mundial pels seus afanys militars sembla un retorn sense sentit a l'imperi nazi). Tampoc s'aprofundeix en la personalitat ni sentiments dels ninos protagonistes, excepte 1 i 9, la qual cosa converteix en missió impossible allargar més una història, el curt original de la qual durava tan sols 11 minuts.
Obra d'animació, doncs que en contra de la tendència de les últimes gran creacions del gènere, presenta com a quasi únic alicient la seva estètica, segur de grat per fanàtics de les creacions de Burton. Però per la resta, el film probablement decepcioni a la majoria. Difícil producció doncs aquesta que rarament compensarà en conjunt la despesa que val veure-la al cinema... però que en pocs altres mitjans es podrà potenciar el seu punt fort.
