La gran triomfadora dels Oscars d'enguany representa el retorn dels germans Coen a la senda de l'èxit des dels ja llunyans "The Big Lebowski" i "Fargo". És també l'obra culminant del Western modern que últimament s'està posant de moda, ja sigui amb d'altres creacions destacables del gènere, com amb pel.lícules que es pengen falsament l'etiqueta.
Clars exponents del cinema independent americà, Joel i Ethan porten magníficament a la pantalla la novel.la de Cormac McCarthy, creant una inquietant pel.lícula que manté l'espectador expectant durant les seves dues hores de durada, a pesar d'un ritme lent, necessari d'altra banda en moltes de les escenes per conseguir l'efecte desitjat. Els dos germans guanyaven amb aquesta pel.lícula tres dels Oscars més importants d'aquest any: millor pel.lícula, direcció i guió adaptat.
El quart recau en un brillant Javier Bardem, que es va convertir en el primer espanyol en guanyar un Oscar d'interpretació, ni que sigui com a millor secundari. Paper certament discutible, doncs Anton Chigurgh és clarament el protagonista d'aquesta obra, si bé el seu paper no és d'un tradicional protagonista entorn del qual gira la trama. Llewelyn Moss i Ed Tom Bell comparteixen aquest protagonisme, també magníficament representats per uns convincents Josh Brolin i Tommy Lee Jones, però és el psicòpata llunàtic d'irrisori pentinat interpretat per Bardem l'únic omnipresent en l'ambient, fins i tot en la seva absència.
A la Nordamèrica de principis dels 80, un veterà del Vietnam (Moss) troba una sèrie de cotxes ple de morts mentre està caçant antílops. S'apoderarà d'un maletí ple de diners que per desgràcia d'ell serà perseguit per diverses bandes, però sobretot per un Chigurgh, la bogeria del qual el fa ser imprevisible als seus adversaris. Tom Bell representa el sheriff, a punt de retirar-se en una època de transicions, que digirà les activitats del cas.
Intrigant, violenta i jugant perfectament amb els entorns visuals, "No country for old men" retindrà a l'espectador fins a un final certament desconcertant (per fidelitat a l'original literari), que no desfà però el bon treball anterior.
24 de març 2008
No es país para viejos
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Hola, Jordi
Feia molt de temps que no feiem comentaris als blogs respectius. En el meu cas, perquè vaig molt enfeinada i no tinc gaire temps de fer crítiques. I també perquè no he trobat massa pel·lícules dignes de fer-ne.
Vaig veure "Juno" i volia escriure alguna cosa, però al final la feina em va vèncer. També vaig veure "No es país para viejos" i, ja que tu has fet la teva crítica, trobo el moment per contestar-te.
Sorprenentment, potser és una de les poques vegades que no estem d'acord.
M'explicaré. Abans de res, marcaré una sèrie de premisses bàsiques:
1- no tinc res contra els germans Coen.
2- sé que el film és un film de gènere (el western) i que, per tant, comporta una sèrie de maneres de fer i de llocs comuns - com la violència, la duresa del paisatge i de les persones, etc.- que li són inherents.
3- No he llegit el llibre i, per tant, no puc calibrar la fidelitat o la qualitat de l'adaptació cinematogràfica.
Dit això, a mi la peli no em va oferir res de nou (ni de vell). No em va tenir en absolut pendent del que passava, m'importava un rave la història i em va resultar tan aliena a mi i a la meva realitat (quan dic "meva" vull dir nostra, catalana, espanyola, europea) com si fos un relat de ciència ficció. Amb la diferència que algunes històries de ciència ficció són molt divertides, i aquesta peli només esperava que s'acabés.
Estic d'acord amb la bona feina d'interpretació. Tommy Lee Jones m'encanta i Bardem, malgrat el pentinat del qual tanta broma es fa, també. El final també em sembla encertat.
Però mira, ja començo a estar tipa de tanta pseudointel·lectualitat. Que si els Coen, que si el cinema independent... Tot aquest tipus de cinema em sembla absolutament desfasat. Sempre són interessants les reflexions sobre la violència, sobre la conducta humana, però aquest estil de fer-les li resten universalitat, quan en realitat la seva capacitat de tenir una dimensió universal és el que converteix en bona una obra d'art. Estic cansada que tot el planeta hagi d'empassar-se els gèneres americans, aquesta mena de bogeria que només ells entenen en uns paisatges desagradables a la vista i que et fan agrair infinitament als déus haver nascut lluny d'allà.
En fi, no ho sé. Potser et semblo massa dura, però m'agraden molt més (ho saps de sobres) les nostres pel·liculetes de baix pressupost fetes a Londres, a París, a Berlín o a qualsevol punt de l'Estat espanyol.
Per pelis llunyanes ja tenim La Guerra de les Galaxies.
I trobo que els germans Coen (que han fet pelis bones, indubtablement, encara que tampoc no siguin els meus preferits) ja podrien anar plantejant-se una certa innovació en la seva manera de fer.
Sincerament, no sé on li veus tu que és una peli "intrigant", "inquietant" i que "manté l'espectador expectant durant les seves dues hores de durada". A mi tot allò em va sonar a xinés.
Una abraçada,
Anna
NOTA: Contesta'm, eh? que aniré consultant el teu blog. No desaprofitem mai el saníssim exercici de fer polèmica.
Hola Anna,
tota una alegria tornar-te a veure per aquí. La veritat que jo últimament també he estat una mica desconnectat del cinema i només un cap de setmana on em vaig quedar a Ingolstadt va fer que veiés unes quantes. Espero que quan torni a Barcelona recuperi el ritme habitual, ja queda poc :). Però veient que el teu blog tampoc s'actualitzava pensava que potser havies decidit deixar-ho, cosa que comprobo que afortunadament no és així.
Bé, ja està bé que després de tantes crítiques coincidents, trobéssim alguna discrepança. Està clar que Juno és una pel.lícula molt més refrescant, entretinguda i potser innovadora. Jo no sóc un fan acèrrim dels Coen, em van agradar les dues obres anteriors esmentades però sense alabar-les tant com molta gent va fer. Tampoc No country for old men em sembla tan espectacular com molts diuen i per valorar el mereixement dels seus Oscars hauria d'haver estat més ficat en el què s'ha fet aquest any, i no és el cas.
Dit això, he de reconèixer que em va agradar i que la bogeria de Bardem em descolocava suficientment com per estar expectant en veure què passaria. Té el mèrit d'agradar-me sense que el western sigui un gènere que m'entusiasmi, però dins d'aquest té moltes coses l'obra que em van convèncer.
Les preferències de cadascú per mi van apart en una crítica, jo també prefereixo el cinema realista europeu (bé, les bones obres, perquè també hi ha cada conyàs...), però com a amant del cinema m'agrada veure de tot i critico dins de cada context. L'universalitat que comentes és molt difícil d'aconseguir: segur que per un americà profund les pelis europees que comentes també li semblen tan llunyanes com a tu aquest western. Els Coen són americans i trobo lògic que facin coses del seu país, una altra cosa és que la industria americana (que no els Coen o qualsevol altre director en concret) ens bombardegi amb les seves obres fins a saturar.
Naturalment sobre gustos no hi ha res escrit i a més cadascú té les seves experiències. Potser per edat has vist més westerns que jo i a tu l'obra no t'aporti res de nou, que per mi sí. En tot cas, i com començava dient, un plaer tenir-te aquí de nou comentant.
Salut
Jordi
Sí, sí, com sempre, no dius cap tonteria. Els teus raonaments em semblen molt vàlids. Sí que és possible que, a aquestes alçades de la meva vida, un western m'aporti molt poc. Però també reconec que, en la meva crítica, hi havia una mica de ràbia soterrada, perquè estic una mica tipa de la preeminència ianqui a totes hores. I això sense menysprear cap bona pel·lícula, ni cap bon actor, ni res de res. Que consti. Però sí que ha arribat un punt en el qual m'interessen més altres coses.
Jo també m'alegro molt de tornar a xerrar amb tu.
Salut i fins aviat,
Anna
Deixa el teu comentari