Cap de setmana barceloní

Sempre s'agraeixen els caps de setmana que un pot anar passant per Barcelona gràcies a la bondat del meu cap, malgrat que això no vol dir que els divendres no aprofiti el temps per SEAT i menys aquest que realment tenia l'agenda ocupada.
Aquest però realment em va deixar satisfet, vaig poder veure a molta gent (no tota com sempre), m'ho vaig passar bé sortint de festa (realment millor el dissabte que divendres, que m'estic adormint sempre, un ja no està per segons quines coses...), vaig celebrar el Sant Jordi amb la familia, veure a bastants de la uni (a part dels fixos Ferri i Charly) i passejar una mica per la sempre estimada Barcelona. Fins i tot acompanyat pel Vicente vaig (re)descobrir la Rambla del Poblenou, que realment està quedant molt bé com havia sentit. Una de les grandeses d'aquesta ciutat que sempre té llocs nous on anar, ja siguin nous o renovats.
També vaig tenir una nova dosi d'enveja (sana) veient aquest cop el pis que li ha caigut al Pau (que sí s'ha de reformar una mica, però que està molt bé i ben situat). Tot per tenir realment ganes de pillar-me un pis propi en aquesta ciutat i estar vivint allà definitivament.
Un bon cap de setmana que fa més dur el haver de tornar aquí a Ingolstadt, més quan arribes dilluns, hi ha 100 mails per llegir i tot de problemes esperant-te.

El comte de Monte-Cristo

Un dels motius de la baixa producció en aquest humil espai durant el mes passat i l'inici d'aquest mes (junt naturalment amb l'excés de feina, Lost i els viatges de caps de setmana) ha estat sens dubte la lectura d'aquesta grandíssima novel.la d'Alexandre Dumas. Més conegut per "Els tres mosqueters" (obra que també em va encantar), "El comte de Monte-Cristo" es podria situar al mateix nivell en quant a qualitat i a mi personalment diria que encara m'ha agradat més.
Coneguda per alguns potser per alguna de les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet (i que un servidor no ha vist), la història comença explicant la caiguda a les més grans desesperacions d'un ésser humà d'un home que ho tenia tot per ser feliç (a punt de casar-se amb la dona que estima i ser nomenat capità). La venjança de dos enemics seus, envejosos del seu pròsper avenir, el portaran a les masmorres del castell d'If, on passarà una eternitat tancat sense saber ni de què se l'acusa ni què s'ha fet dels seus ésser estimats. En aquest tètric lloc acabarà però descobrint un secret que li permetrà retornar a la llibertat convertit en el poderós i misteriós comte de Monte-Cristo. Immensament ric i madurat per les experiències a la presó i els seus posteriors viatges, aquest noble personatge sortit del no res enlluernarà la societat parisenca i s'acabarà convertint en un àngel venjador, encarregat de canviar la Providència, repartint la fortuna entre aquells ésser estimats caiguts en desgràcia... i sobretot aplicant els càstigs més implacables a aquells que l'havien arruïnat la vida.
Quasi 1600 pàgines en la versió "de butxaca" (de dos volums), l'obra destaca per una història fascinant, que enganxa a l'espectador i que malgrat ser força inverosímil, reflexa perfectament la major parts dels sentiments i accions humanes: l'alegria, la il.lusió, l'esperança, la desesperació, la gelosia, l'ambició, la traició, la venjança, la compasió, l'amor, la resignació, la sorpresa, la satisfacció, l'admiració, la fascinació, la incredulitat, la por, la humiliació, l'ànsia de llibertat, la independència, la submisió... Una obra mestra que a pesar del anys segueix mostrant-nos la naturalesa del gènere humà en la seva profunditat i complexitat.

Sonnig

Setmana increïble la què hem tingut aquí al sud d'Alemanya. Sol, 25 graus, en fi un temps plenament estiuenc que ha fet que passés el millor cap de setmana dels què m'he quedat a Ingolstadt. Divendres, després de plegar (aquesta setmana sempre més d'hora del normal, serà que el bon temps porta també menys feina?) vaig anar per fi a nedar per segon cop, aquest cop amb el Robert, però fer-ho veient que encara és de dia i entrant el sol pels finestrals és diferent. Vespre tranquil per descansar, a casa, mirant la pel.lícula "La vida de los Otros" i escrivint en aquest blog que tenia descuidat. Dissabte matí a comprar quelcom de menjar, aquest cop a peu per botigues en comptes de amb cotxe directe al parking del supermercat i gaudint del sol radiant. Per la tarda amb el Marco fent unes cerveses en els Biergartens (terrasses) que per fi ja han obert mentre el sol em cremava afectuosament la pell. Pel vespre segon sopar i copeo a casa amb el Ramon, el Robert, el Marco i el Marius, escoltant música remember, abans d'anar al Cocoon a ballar una mica. I el colofó avui: barbacoa al Baggersee i volei platja amb tota la plana major de residents de SEAT. Només ha faltat el banyet al llac, però per això encara haurem d'esperar una mica més. M'encanta l'estiu!!!

Ciudadanos de segunda

(Si alguien se siente frustrado por haber entrado en este artículo de opinión sobre el reportaje del título y no entender nada, puede utilizar el traductor indicado en la columna derecha)

Bé, finalment he tingut més paciència que la majoria dels meus amics i m'he acabat empassant els 46 minuts del polèmic reportatge de Telemadrid "Ciudadanos de segunda". De fet no m'estranya que molts no aguantessin els primers minuts, perquè realment la introducció i la síntesi final estan expressades de tal manera, que no entenc perquè la majoria de la població castellanoparlant en l'àrea metropolitana de Barcelona no ha emigrat a d'altres regions d'Espanya o a països de l'estranger davant la situació de persecució contínua a la què són sotmesos per la minoria de la societat catalanoparlant i les institucions públiques.
Ja centrant-nos en el nus del reportatge, aquest mostra certes realitats de Catalunya, algunes de les quals em semblen molt lògiques, però que la resta d'Espanya mai entendrà, d'altres poden ser més reprobables. En tot cas l'estudi és parcialista en quant que es centra només en els àmbits on el català està discriminat positivament i no a la inversa, però bé, aquest és el tema escollit.
El primer tema que tracta és el de l'escolarització. En aquest punt em sorprèn que es posi com a model el País Basc, una societat clarament fragmentada, en part degut a l'escolarització separada, i on la violència durant molt temps ha estat present diàriament i on encara existeix un grup terrorista que atempta en tot l'estat. La qual cosa em confirma que el major odi que molts cops es sembla mostrar cap a Catalunya és en gran part la defensa de la nostra llengua i el intent de convertir-la en una llengua vehicular més, que mai entendran la resta, a pesar de la major integració del nostre territori en l'estat espanyol respecte a d'altres comunitats. Mentre el País Basc, a pesar dels majors desitjos d'independència i el seu sentiment nacional, s'han limitat a defensar que els "típics" bascos puguin utilitzar el euskera, aquí s'ha intentat que tant català com castellà siguin les llengües de tota la societat, per evitar fragmentacions, i el fet que el català sigui
tan comú en molts àmbits és el que més reventa a la resta d'Espanya.
És cert que si la llei permet l'escolarització només en castellà fins a tercer curs, s'hauria d'intentar garantir, però no és menys cert que a la pràctica això és difícil de portar a terme si la majoria de la societat accepta el model existent, ja que els pares d'aquests nens són els primers què llavors es neguen a què el seu fill sigui separat i rebi un tracte especial (sic). És com si en una classe hi ha un nen diabètic i la resta haguessin de menjar també un menú especial, per tal que el primer es senti "normal". Si la majoria de la societat accepta un model, no pots estar en contra d'aquest i pretendre imposar el teu a la resta, perquè sinó et consideres especial (és que realment ho ets).
Sorprèn que quan a més es posen mitjans perquè la integració sigui més ràpida, amb les classes de reforç de català gratuïtes, aquestes es considerin sectàries. En quin país o regió es donen classes gratuïtes per defecte a gent vinguda de fora per tal que entenguin les llengües que allà es parlen i per tant permeti una major integració a la societat? Però el problema per ells és aquest, perquè un ha de necessitar parlar o entendre el català dins del territori espanyol? Això és el que mai entendran.
Una altra cosa és el tema de les 2 o 3 hores de castellà, però el problema aquí són els nous models educatius. Quan jo vaig estudiar no recordo haver tingut mai menys de 3 en castellà (a més de què no totes les classes han estat sempre en català com aquí es diu, sinó a criteri del professor) i a l'igual que amb el català, crec que és necessari, perquè fem la tasca professional que fem, considero indispensable la capacitat de poder-se expressar correctament. Això lamentablement cada cop és més difícil en els nous sistemes en què davant de tanta matèria especialitzada ja en ensenyança obligatòria, es descuiden per mi les ensenyances bàsiques: idiomes, matemàtiques, història, geografia, física, química, ciència natural, literatura i filosofia. Així que un nen interessat per la tècnica aprèn ja a l'institut coses que ja aprendrà quan faci enginyeria, però en canvi no sap què és un element químic, no sap qui és Cervantes o Kant i potser no sap expressar-se correctament, per posar un exemple. Per descontat que l'exemple de l'institut on no es donava ni una hora de castellà és reprobable, però no crec que hagin trobat cap altre exemple, sinó segur que l'haurien posat.
El millor però són sempre els nens interrogats al carrer, ocultes sempre les seves cares, però amb accents sempre estrangers, i a qui se'ls obliga a parlar en català al pati i a aprendre qui va fer el diccionari català (un tal Josep pel què es veu, de cognoms Pompeu i Fabra i Poch suposo), però no qui va fer el castellà (m'agradaria saber si la mateixa periodista ho sap). Les escenes són d'una naturalitat esfereïdora.
L'altre gran tema és el dels Països Catalans, concepte que sembla fa molt de mal a la resta d'Espanya i més que s'expliqui. Explicar que havia estat un imperi mediterrani és un sacrilegi (ai, no, és tergiversar la història). Per mi és tan natural com quan m'explicaven "el imperio donde nunca se ponía el sol", que també m'ho han explicat en escoles de Barcelona, ves per on. Explicar que actualment és un concepte per definir els territoris on es parla català és per mi tan natural com quan m'ensenyen (també a Catalunya) que el castellà és l'idioma que es parla a Espanya, a gran part de Sudamèrica, a Filipines i fins i tot els jueus sefardís (exemple comparable al nostre exemple de l'Alguer). Que el temps dóni la programació per aquest territori és tan fàcil d'entendre com que hi ha molta gent d'aquestes regions que sintonitzen TV3. Si volem saber el temps d'Espanya efectivament com diu el senyor Boadella, podem canviar de canal, perquè aquesta és la nostra pluralitat, que podem mirar ambdós tipus de mitjans, cosa que no passa a la resta d'Espanya. TV3 no emet en castellà i té tendències catalanistes purament per satisfer el públic que no troba aquestes alternatives en la resta de canals. Intentar veure en els Països Catalans un concepte polític és tan innocent, com utòpic creure que realment en cas de referèndum els ciutadans de tots aquests territoris votarien per uns Països Catalans independents.
El següent tema tractat he de dir que em posiciono més amb els autors del reportatge. És el de les sancions pels rètols en castellà. Una cosa és imposar els dos idiomes oficials en l'administració o organismes públics (cosa que tampoc semblen entendre), com a qualsevol regió amb idiomes oficials, l'altre és multar a un comerç privat per no posar Orchateria-Orxateria per exemple. Que tot ciutadà té el dret i el deure de conèixer ambdós idiomes oficials és clar, i per tant un també ha de tenir dret a què se l'entengui quan parla en català per obtenir un servei (cosa ni molts menys garantida a dia d'avui a pesar d'aquest suposat domini del català que ens volen fer creure). Una altra és que cadascú retoli com més li vingui de gust en les dues llengües oficials, doncs ambdós han de ser entesos també per tots. El comerciant intel.ligent entendrà que si satisfà a tothom té més probabilitats de vendre més, però això ja ha de ser iniciativa privada i si no és així, vol dir que en el fons el públic català tampoc es sent tant ofès per un rètol exclusivament en castellà. A mi personalment realment el rètol d'una botiga no m'importa, en canvi sí em molestaria un restaurant sense una carta bilingüe. La suma d'opinions personals al respecte faran que el propi mercat estableixi què és necessari i què no, i per tant la Generalitat no hauria de ser tan intervencionista.
En d'altres temes menorment tractats, per mi a la universitat l'únic que s'ha d'assegurar és que hi hagi sempre una possibilitat de rebre la classe en castellà, això a l'ETSEIB (on vaig estudiar) sempre ha funcionat (una altra cosa és que llavors molts diguessin que aquell horari els hi feia pal), no sé com és a la resta, però per mi això és un bon sistema perquè l'intercanvi estudiantil és positiu i ara que s'obren fronteres europees, no cal crear-ne més. Amb aquest sistema es segueix permetent que els què volem rebem la classe en el nostre idioma també ho fem. El el marc jurídic, més o menys el mateix, s'ha d'assegurar que hi hagi suficient oferta en els dos idiomes, però més que assegurar que el 100% dels magistrats siguin bilingües, és important garantir la bona i ràpida aplicació de la justícia. Sobre la persecució i agressions que gent espanyolista pugui haver rebut, naturalment és un fet lamentable que va en contra la llibertat d'expressió, però són fets que a l'inversa també es donen i com sempre perpetrats per una minoria extremista.
Resumint, es poden tenir diferents opinions sobre cadascun dels temes tractats, però queda clar que la imatge que mostra el reportatge no es correspon amb la realitat percebuda per la majoria dels catalans. El millor exemple el nostre grup d'amics, on ningú és de primera o segona, parli l'idioma que parli. Bilingüisme real per sempre.

L'estil periodístic i el model energètic

Esmorzant llegeixo avui el següent titular a la Vanguardia online: Vandellós -II inicia una parada per un sobreescalfament. Preocupat per una noticia força greu en cas de tractar-se del nucli, obro la noticia, dins la qual un se n'adona que es tracta d'un sobreescalfament d'un interruptor d'una de les fases que connecten la central amb la xarxa. És a dir, una noticia completament instrascendent, que quan succeeix en qualsevol altra tipus de central ni es menciona, i que no té res a veure amb la creació d'energia en sí, sinó en el seu "transport". Entenc que el periodista, portat per l'ego d'atraure el màxim nombre de lectors al seu article, busqui un titular morbós com aquest, però un diari seriós com la Vanguardia hauria de tenir filtres per tal que els titulars s'acabin adequant a la importància i realitat de la notícia. En cas contrari s'entra en irresponsabilitat periodística, doncs aquests mitjans han de tenir present que molta gent només llegeix els titulars.
Tampoc té desperdici però l'afegitó, "segons declaren aquestes fonts" (els titulars de la planta nuclear), quan aquestes senyalen que el sistema de connexió a la xarxa és convencional en totes les plantes de producció. Sembla com si el periodista, davant d'un tema tan espinós com el nuclear, no vulgui assumir sota la seva responsabilitat la "pressumpta" intrascendència de la incidència. Jo entenc que els periodistes no siguin uns entesos en certes matèries (sobretot les més tècniques), però, no pot contrastar el què senyalen aquests fonts amb d'altres fonts neutrals o fins i tot contràries a les nuclears per confirmar-ho, en comptes de posar en dubte la seva pròpia notícia?
Poc favor fan aquestes notícies poc professionalment escrites a una de les alternatives que tenim per intentar frenar un canvi climàtic, del qual sembla que ja se'n comença a ser més conscient (a tenor almenys de les notícies diàries al respecte que publiquen quasi tots els diaris). Una consciència que no es tradueix però en un debat seriós del model energètic a seguir en el nostre país. Fa poc el govern va presentar un pla estratègic, tan difós, que ni esmentava l'energia nuclear (segona font de producció elèctrica actualment), ja fos per descartar-la o per reactivar-la. Més quan l'energia hidroelèctrica (segona potència instal.lada) s'hauria de preveure en crisi si es compleixen els pronòstics de sequeres més importants els pròxims anys (ja que no deixarem de beure aigua per tenir electricitat). És com si intentant analitzar el potencial de la plantilla del Barça de l'any que ve, presentant la llista de baixes, altes i homes que es mantenen, en cap de les tres aparegués Puyol i Deco. Podríem dir si estem satisfets? Doncs actualment tampoc podem dir si realment en els pròxims anys podrem satisfer les nostres necessitats energètiques i complir el protocol de Kyoto, i si en cas afirmatiu ho farem a base de pagar fortunes en forma de drets d'emissió de CO2, electricitat francesa i gas estranger (amb el risc estratègic que això comporta).

Das Leben der anderen

"La vida de los otros" va ser la sorprenent guanyadora de l'Òscar a millor pel.lícula de parla no anglesa. Sorprenent com a mínim en el nostre país, on El laberinto del Fauno havia causat sensació, així com també a EEUU, com ho demostra els premis guanyats en la mateixa cerimònia en categories generals així com la nominació a millor guió original.
No entrarem en comparacions, doncs ambdúes pel.lícules són molt diferents, però sí que sorprèn del cinema germànic que essent en promig bastant mediocre, de cop i volta tregui grans obres com aquesta (l'altre exemple més recent probablement va ser Good Bye Lenin). Com aquella, l'obra escrita i dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck ens porta a l'alemanya de l'est, tema recorrent en aquest país, com ho ha estat la guerra civil a Espanya. Aquest cop no es tracta de veure aquell passat de forma humorística (característica que en general no és el seu fort salvant excepcions com l'anteriorment comentada), sinó d'una forma seriosa i mostrant-nos una de les cares amargues d'aquell règim: el control de la societat per mantenir el poder. Un estat semblant al presentat per Orwell en la seva novel.la 1984. En aquest cas els objectius de la Stasi són els artistes (escriptors, directors, actors...), elements generalment subversius i que amb les seves obres poden remoure consciències de la societat. En aquest cas ho aconsegueixen com a mínim amb el capità Wiesler (Ulrich Mühe), fidel addicte al règim socialista, qui veient la vida d'aquests altres a qui està encarregat d'espiar, el director teatral Dreymann (Sebastian Koch) i l'actriu i parella sentimental Christa-Maria (Martina Gedeck, la Bella Martha), reflexionarà sobre el trist de la seva existència, tan allunyada de l'amor i el pensament lliure dels seus subjectes. També s'anirà adonant que les tesis en què se l'ha inculcat, es deixen de banda pels interessos personals dels seus mandants (una de les grans causes de la caiguda socialista). A pesar de la seva reconversió ideològica, el sistema és poderós i el trio protagonista perdrà molt fins a la caiguda del mur, moment en què s'obre un nou món... no tan maravellós tampoc com podria semblar, una sensació molt extesa entre els alemanys de l'est, sobre la qual la pel.lícula ja no té temps de seguir endavant però que es deixa entreveure en les escenes finals.

L'eliminació del Barça i el sistema de l'Eurolliga

Ahir el Barça va dir adéu a les esperances que últimament teníem els culés de fer una gran temporada a pesar del penós inici de campanya. Sens dubte l'inesperat títol de la Copa del Rei havia estat un punt d'inflexió i des de llavors la trajectòria ha estat molt bona, remontant fins a la tercera posició en la lliga i confirmant els quarts de final de l'Eurolliga, amb l'esperança de jugar un cop més la Final Four, aquesta competició que se'ns dóna tan bé jugar, que no guanyar, però a la què sempre agrada participar. He de reconèixer que malgrat tenir poques esperances en guanyar el títol (Panathinaikos i CSKA són equips en aquest moment un graó per sobre a nosaltres), ha estat una decepció almenys no haver-hi arribat i a veure si sonava la sorpresa (perquè no una revenja de Paris a casa del Panathinaikos?). Més quan el rival de quarts era el més assequible possible, un Unicaja a qui se l'ha de felicitar per la lluita i coratge que ha posat en l'eliminatòria. No vaig veure el partit (grandíssim el servei de 3alacarta...), així que poc puc comentar, no sé com van estar els àrbitres, no sé com va jugar cadascú, només vaig anar veient les estadístiques via euroleague.net. Sí que Navarro ni Lakovic segons aquestes no van estar a l'alçada de les circumstàncies, tampoc entenc els minuts jugats per certs pivots del Barça quan Unicaja tenia la baixa de Santiago, però al no haver-ho vist m'abstindré d'aprofundir més.
El què sí és per fer-s'ho mirar és el sistema de competició de l'Eurolliga. Si fa uns dies parlàvem de la reforma de la lliga acb, pel bé del bàsquet també la màxima competició continental hauria de reflexionar una mica. Estem parlant d'una competició interminable, on abans d'aquests quarts s'han jugat 20 partits anteriorment. I el pitjor, sense cap motiu. Si la gent criticava la lliga regular, perquè en el fons els playoffs decideixen, aquella almenys serveix per definir els avantatges de camp segons els mèrits fets. En el bàsquet europeu aquest avantatge camp és important i només cal mirar històrics per veure quants cops s'ha trencat. Però a l'Eurolliga ni això. Després dels 14 primers partits (la primera inacabable i intrascendent lligueta), Unicaja, després de moltes jornades fora, acaba passant quart amb un balanç de 7-7 (-84 average), el pitjor balanç dels 8 quart finalistes. El premi? Trobar-se en la segona i decissiva lligueta enquadrat en el grup més fàcil, degut a la regla d'evitar equips del mateix país i de la primera lligueta. Grup més fàcil, tant analitzant el potencial dels equips, com essent l'únic amb què el primer va passar amb 4 victòries només (amb aquest balanç el Barça i d'altres quedaven segons). Així que després de les dues lliguetes, un Unicaja amb un global de 11-9, el pitjor dels 8 quart finalistes té el premi de jugar una eliminatòria amb 2 partits a casa i 1 a fora, element que ha acabat sent clau pel desenllaç d'aquesta. Que no s'entengui això com una excusa pel Barça (el greuge també el tenen la resta d'equips eliminats que amb millors balanços han jugat a fora i contra rivals més durs) o un demèrit per Unicaja, però sincerament no crec que sigui un sistema de competició massa just.

Praha Ostern 07

Praga (i Txèquia) era un lloc on feia molt de temps que volia anar. Està clar que actualment és un destí de moda, especialment per Setmana Santa, però tenint en compte que després del meu Erasmus havia arribat a escriure una carta de solicitud de treball a Skoda, doncs algun dia havia de descobrir com era aquell lloc. Els viatges a Austràlia, Japó i la Ruta Cochina havien impedit fins ara aquest esperat viatge. Aprofitant que actualment la ciutat em queda a tres hores en cotxe (fa dos mesos es va completar els trams d'autopista que faltaven en territori txec) i els quatre dies festius de Setmana Santa propiciaven finalment aquesta visita.
Visita que va perillar perquè finalment molts dels coneguts que tinc allà també aprofitaven els dies per marxar de Praga (ciutat amb més oportunitats de treball i sous més elevats, la qual cosa implica una concentració de gent de tot el país). El gegant Capa però va acabar quedant-se i per tant vaig poder tenir un allotjament i un guia nocturn per la ciutat.
Praga és doncs una ciutat preciosa, diria que potser és el centre més monumental que he vist mai. Tant el Stare Mesto (Praga antiga), com el Josenov (barri jueu) com els Mala Strana i el Hradcany a l'altra banda del riu Moldava són barris on un pràcticament només veu cases d'aspecte noble i estil noucentista, junt amb nombrosos edificis emblemàtics i de bella arquitectura. Una ciutat de postal, que durant Setmana Santa es veu envaïda pels turistes, confirmant encara més aquesta sensació d'estar davant d'una atracció turista. A pesar de ser el divendres dia laboral, tota activitat que es veia en la zona cèntrica estava destinada a recaptar els diners daquests a través de les múltiples ofertes de serveis, botigues i restaurants que un troba, així com els pagaments per voler visitar qualsevol cosa (ah, els museus gratuïts de Londres...). Certament era difícil trobar a algú txec no dedicat al sector turístic en el centre, donant una sensació de ciutat sense vida pròpia. Tot això no treu que passejar per la ciutat sigui un goig davant de tanta bellesa arquitectònica que forma un conjunt molt homogeni (sense edificis que desentonin). El riu i els nombrosos ponts que el creuen sens dubte li donen a més un encant especial. També la zona del castell i el parc de Mala Strana, que situats en un turó donen una magnífica vista de la ciutat en ambdós sentits (panoràmica de la metropoli quan un l'ha pujat i encantadora quan un l'observa des de baix). Realment sota el meu punt de vista la major part interessant són les vistes de fora, més la visita de les esglesies més importants, però moltes de les coses de pagament no valen la pena (inclòs la part de pagament del castell, que s'ha de visitar però sense agafar el tíquet per entrar a les zones restringides).
Sortint de la zona cèntrica un ja es troba en uns barris on es barregen antigues cases nobles en estat ja més degradat junt amb algunes construccions típiques comunistes (és a dir blocs de ciment grisos). El punt entremig un el troba al Novo Mesto (ciutat nova), bastant cèntric i on un ja pot trobar un ambient més txec i alguns carrers interessants per passejar.
En les hores lliures del Capa (que viu a Karlin, un barri proper al centre), mentre ens posavem al dia des de que vam marxar d'Aachen, saborejàvem l'excel.lent cervesa autòctona a preus irrisoris quan un coneix el local (menys d'un euro mig litre). Especialment em va sorprendre un local en plena zona turística, que ningú diria que és un bar, però que quan un entra, no només beu i menja baratíssim sinó que a més els diners van a parar a una escola de nens cecs. El divendres nit, junt amb la seva nòvia vam anar a casa d'uns amics seus eslovacs (Andre i Petra), on en un entretingut sopar, vaig seguir confirmant la sensació que a nivell de carrer ambdos països segueixen estant units. La nit de dissabte va servir per trencar la rutina treball excessiu i nòvia i sortint els dos de marxa al Lucerna (bonica disco cèntrica on per fi població autòctona i turistes eren capaços de barrejar-se), vam passar una gran nit rodejats d'algunes belleses txeques (malgrat que el viatge m'ha servit per trencar el mite de què realment totes estan increïblement bones com semblava dins la població limitada que vaig conèixer a Aachen).
Camí ja de tornada vaig fer la parada obligatòria al castell de Karlstejn (castell situat a 30 km de Praga en direcció a Plzen) per tal de descobrir una mica de la història del país en la visita guiada i veure paisatge més rural del país.
Una bonica ciutat que em queda molt a prop i que per tant és una tentació el tornar-hi. Següent cop el 12 de maig en la despedida de solter de l'Alfonso i com a mínim un cop més en un cap de setmana normal sense tant de turista i amb la resta de coneguts que viuen allà per visitar-los després d'uns anys sense veure'ns.

Fotos

Little Miss Sunshine

Comèdia nominada als Oscars d'aquest any, Little Miss Sunshine és una encantadora pel.lícula que sorprèn pel seu realisme i senzillesa i que combina perfectament certes històries i moments dramàtics amb un to general divertit que naturalment ha de tenir tota comèdia.
Els Hoover són una familia de classe mitjana americana. El pare (Greg Kinnear) està obsessionat en ser un guanyador (idea molt americana en aquest món capilista) i espera dels seus fills que així siguin, malgrat que no es pot dir que la seva vida professional estigui marcada per l'èxit. El fill gran, Dwayne (excel.lent Paul Dano), somnia en poder volar, a través de l'exèrcit, però està descontent de la seva situació de la vida, i admirador de Nietzsche realitza un vot de silenci. L'avi (Alan Arkin, guanyador de l'Oscar a millor actor secundari) intenta disfrutar al màxim de la seva vellesa sense importar-se massa per la seva salut. La mare (Toni Colette) intenta posar equilibri en aquesta curiosa familia, a la qual s'ha unit el seu germà homosexual (Steve Carell), després d'haver-se intentat suicidar. I no ens oblidem de la filla petita, l'Olive (Abigail Breslin), qui guanyadora d'un concurs de bellesa local té la possibilitat de convertir-se en Little Miss Sunshine en un concurs de bellesa i talent californià.
Amb els seus limitats recursos econòmics la familia decideix acompanyar a la petita al concurs, iniciant un road movie amb la seva vella VW Transporter. Còmiques i dramàtiques històries s'aniran trobant pel camí, on anirem descobrint una mica més les personalitats dels diferents membres, fins a arribar finalment a l'ansiat concurs, on la familia es desfarà de moltes de les seves angoixes en unes escenes finals hilarants.
Una magnífica història de Michael Arndt (premiat amb un Oscar per ella), molt ben interpretada i dirigida (duet Jonathan Dayton i Valerie Faris) que ens ve a dir (frase en boca de l'avi) que els realment perdedors són aquells que tenen tanta por de no guanyar que ni tan sols ho intenten. La vida ens pot somriure més o menys segons el moment però hem de trobar el nostre camí sense grans obsessions.

Cap de setmana ingolstadtià

Després de tant de viatge passat i previst, tocava un cap de setmana per aquí més tranquil. La veritat que dins dels què m'he quedat potser aquest ha estat el més productiu i satisfactori.
Ja va començar bé perquè divendres vaig fer el rècord de plegar d'hora des que estic aquí sense haver cap viatge programat: a les 17h. Això em va permetre passar per casa i descansar una mica abans d'anar de festa de nou a Regensburg. Era la despedida de la Maria, que lamentable ens deixa i torna a Barcelona, però abans calia fer la típica despedida amb sopar multitudinari i regals típics (llibre i monopoly d'Ingolstadt). A diferència de les altres al Castello, ella havia volgut anar a Regensburg, la qual cosa va semblar bé a tothom vista la bona experiència anterior. El sopar i el bar van estar prou bé, i només el Domus (disco) ens va fallar aquest cop, estant bastant buit i amb un DJ entestat a posar una música que no feia ballar al què era clarament la majoria de la disco (és a dir nosaltres). També és cert que el fet de conduir aquest cop (i per tant no beure) no va ajudar massa, però de totes maneres fins les 5:15 no arribàvem a casa (i perquè aquí els 90 km de distància anant a 200 es fan en poc més de mitja hora).
L'efecte Red Bull va fer que dissabte a les 10 i poc ja estés llevat, pero tampoc va estar del tot malament per poder fer unes quantes coses pendents: fer rentadores, còpia de claus del pis per donar-li al Ramon, escriure uns mails pendents, definir l'estada a Praga per la setmana que ve, escriure una mica al blog, enviar la postal pendent d'Ingolstadt per a la paret del pis del Jordi i el Raul, llegir, veure la final de tennis de Miami i sobretot poder cuinar tranquilament, fins a les 22 anar a veure el Barça a la Diva amb els demés i saborejar un parell de Jack Daniel's per compensar l'abstinència de la nit anterior. Cansat per les poques hores dormides acabat el partit cap a casa, així potser avui podria disfrutar de les previsions de sol que hi havien.
I així ha estat, almenys el matí, però el bo de no sortir és això, recent llevat i veient que no hi havia un núvol he decidit desenpolvar la ja bastant feta pols bici que em vaig pujar aquí dalt. Sort que aquí tot és pla ja que els frens davanters i el plat petit no funcionen, però bé la resta m'ha permès descobrir que a les afores de la ciutat hi ha un pantà del Danubi i que a la vora es troba un llac bastant gran ple de coses interessants per a l'estiu: pistes de futbol, bàsquet, ping-pong, minigolf, explanades de gespa per fer barbacoes... Suposo que quan els arbres i la gespa reneixin de la mort hivernal serà tot més maco. El millor a més és el que el llac permet el bany, així que almenys tindré un sustitutiu per les anyorades platges.
I aquesta tarda doncs per casa perquè he comprovat que el meu estat de forma és pèssim i estic baldat, però he aprofitat per donar el cop de cap i reservar d'una vegada els vols per les meves vacances estiuenques. Ja no hi ha volta enrere, sol o acompanyat Cuba m'espera.