29 d’abril 2006

Impressions japoneses

Molt interessant el viatge que vaig anunciar d'empresa al Japó. Als qui us agradi mirar fotos, teniu una selecció en el link de l'esquerre. Per una vegada va ser un viatge més de plaer que empresarial (glups, espero que els jefes no entrin per aquí...), una setmaneta per allà i temps de treball relativament poc, dues reunions que ens van fer perdre un matí en el cas de Mazda i matí i mitja tarda en el de Nissan, més algunes connexions a Internet (amb el maleït teclat japonès!!) per solventar algun problemilla de les nostres tasques. Però la resta, doncs turisme i descubrir aquesta cultura tan diferent a la nostra.
Malgrat que no em va agradar, he de dir que molts cops la sensació era com la reflexada en la pel.lícula Lost in translation. Jo i el meu catxondo company de viatge erem els únics que ens enteníem en aquell país (o amb la traductora que pagàvem el dia de Nissan, que ens va acompanyar i explicar coses durant bona part del dia). I és que realment la llengua fa molt, i mai en cap país m'havia sentit tan aïllat com en aquell país. Els motius, mai havia estat en un país amb un índex de desconeixement de llengües extrangeres com aquell, quasi ningú parla anglès. Ambdues reunions van ser amb traductores (una ratllada!!), però és que a més ni en hotels de luxe, ni en punts d'informació (increïble!!), ni en restaurants, ni gent del carrer (executius i tot) parla més que quatre paraules d'anglès amb les quals mig sobrevius. L'altra gran problema és el seu complicadíssim alfabet (ho hauria de dir en plural, perquè sembla que en tenen 3). En d'altres llocs almenys pots "llegir" fàcilment, potser no saps què vol dir, però per situar-te en un mapa o intentar buscar alguna paraula en el típic diccionari de paraules bàsiques pots. Aquí no.
Els restaurants demanes senyalant amb el dit i creuant els dits per veure què sortirà (encara que alguns llocs tenien fotos dels plats). De fet alguns cops no saps si estàs demanant ni tan sol un plat o una beguda. Un dia estava dirigint el meu company a la zona d'ambient que ens havia dit l'enginyer de Ford. Em va trucar el jefe, i xerrant em vaig desorientar. Com situar-te en el mapa? Com preguntar a algú? Al final va ser parar a una dona, ensenyar-li el mapa i movent el dit sobre ell i encongint les espatlles perquè entengués que no sabíem on estàvem. La resposta va ser posar el dit sobre on estàvem. Així de primàries eren les converses. Al final també em vaig convertir en un expert de la xarxa de rondalies i metro de Tokyo, però el primer dia veure un mapa amb 50 linies, cents de parades i tot escrit en japonès, era un mareig.
Un altre gran problema és la seva cultura de la "bona educació" que consisteix en haver-te de dir sempre que sí, tan si és que sí com si és no t'he entès (com si és no, de fet la traductora ens va dir que la diferència entre el sí i el no, no és sempre clara, el què faltava si ni dos conceptes tan fàcils i antagònics tenen clars, com ens hem d'entendre?).
Hi ha però alguna ajuda al turista, almenys a Tokyo. El metro i el tren surt la propera parada escrita en anglès i com el sistema de tarifes per zones és molt complicat hi ha màquines per ajustar l'import quan surts (Fare adjustment machines). Això ho vaig trobar una bona idea perquè et permet anar improvisant sobre la marxa, sense pensar en el bitllet comprat. Naturalment el sistema consisteix en què hi ha tanques per entrar i sortir, sino seria molt fàcil timar. Com de fet ho era al bus d'Hiroshima! Un pujava i s'havia de fixar en el número que brillava. Quan arribaves a lloc miraves l'import que sortia a sota de la parada on havies pujat. Si no tenies abonaments que picaves automàticament, pagaves a una guardiola del conductor. La cosa està en què nosaltres aprofitàvem per descarregar-nos de totes les monedes petites i sempre vaig pensar que el conductor no podia comprovar si la gent li pagava el què tocava.
Però probablement ho feien, perquè si una cosa donava la sensació era de ser gent molt honrada. De fet, els nivells de delinqüència són molts baixos i la gent era sempre molt amable (no ens podíem comunicar però veies un intent d'ajudar-te).
Pobresa i indigents tampoc se'n veia, la traductora ens va dir que hi començava a haver-n'hi i ens va ensenyar quatre xaboles blaves al costat del riu. Però és que eren quatre en una ciutat com Tokyo, li hauríem d'ensenyar totes les que hi ha pels voltants de Barcelona!!
El menjar malgrat no saber molt cops què era ni com es deia el plat estava molt bo. Dir que els restaurants japonesos de Barcelona són bastant autèntics, així que és una bona manera de descubrir aquella cuina. El problema que hi trobo és que no és una dieta variada, i al final tant arròs (segons el meu company els ulls axinats deuen venir del restrenyiment que deuen dur), peix i marisc acaba cansant i un li entra de gust un entrecot com deu mana.
A tot arreu et porten a més un tè que jo personalment trobava molt dolent. Podies demanar també aigua, que era de l'aixeta, bona i gratuïta, o cervesa japonesa (molt corrents), vi francès en general o saque, que es veu fred o calent, però que jo no trobava massa bo. No m'extanya doncs que com ens van dir el whisky guanyés terreny (que era també la nostra beguda per la nit en els hotels), més bon gust i menys ressaca (no vam beure tant saque com per comprovar-ho, però es veu que és demolidor).
A nivell electrònic estan per suposat molt avançats. A Tokyo hi ha el barri de Jihabara, només amb tendes electròniques. Les coses més avançades són però pel seu món japonès (software, diferent tensió, diferents connexions a la xarxa...). Hi ha però també seccions internacionals on pots trobar coses com els ipods o alguns models de càmares en anglès amb garantia internacional i bé de preu perquè els extrangers no paguen impostos. Tenen però un problema amb la tecnologia, hi estan molt més enganxats. Tothom va sempre amb el mòvil. Suposo que a l'inici tanta gent al metro xerrant devia ser increïble, així que ara està prohibit parlar amb ell a quasi tot lloc públic. Resultat: vagons plens en silenci i tothom amb el mòvil enviant sms o jugant amb ell. Suposo que enviar sms era dificil perquè sempre els veies buscant caràcters en llistes interminables, però la veritat que era molt trist veure a tothom així. Fins i tot quan vaig pujar a la torre de Tokyo de nit, hi havia moltes parelletes (veure la immensa Tokyo de nit era molt romàntic) i els veies als dos sense xerrar cadascú amb el seu mòvil.
Segueixen sent gent treballadora, però el mite s'està suavitzant i estan adoptant costums més occidentals fent festa els caps de setmana, això els porta a què el divendres sigui el dia de desfasament general. Executius donant l'espectacle al restaurant (tirant-se molles, exprimint-se llimones al l'ull de l'altre, trencant gots) i tornant amb l'últim metro veies gent encorbatada que no s'aguantava (literalment!).
En canvi mantenen costums tradicionals com la cerimònia del tè de les geishes, que vam intentar mirar una estona un dia en un parc. Realment per mi allò era un suplici i la pobra gent que esperava al tè semblava però fascinada veient totes les mil i una coses que aquella dona li feia al tè amb una parsimònia que posava dels nervis. Espero que almenys estigués bo.
El què em van encantar són els souvenirs, cosa que quasi mai compro i que aquest cop em vaig gastar com mai ho havia fet. Alguns regals però d'altres directament per decorar-me l'habitació i si no fossin tan cars directament hauria acabat fent un petit racó del Japó d'ella perquè hi havia moltes coses que m'agradaven.
En fi, una bona experiència pagada per l'empresa (podrien ser tots els viatges iguals), en un proper post explicaré més les coses turístiques visitades i la raó per la qual pagat per mi no tornaria a aquest país.

3 comentaris:

Flop! ha dit...

jajaja, llimona a l'ull... XD digue'm simple, pero es el que m'ha fet mes gracia de tot ;)

Aixo els passa perque el 90% dels japonesos son metabolitzadors lents, el que fa que l'alcohol els afecti mes i mes rapid.

Salut!

xerop ha dit...

Doncs a mi m'ha sobtat això del sí i el no... com pot no estar claríssim sempre??
(Llàstima que jo no tingui cap dada científica a aportar com el Flop!...)

sukkus ha dit...

Sí, Dani, a mi també em va sobtar molt, viure en un món on el sí i el no no estan clars, jo crec que em costaria. Joder, si són els antònims per antonomàsia