El laberinto del Fauno

De fantàstica es pot qualificar l'última coproducció espanyola de Guillermo del Toro. Fantàstica tant pel gènere que toca com per la qualitat de l'obra. He de reconèixer que després d'haver vist el trailer (que m'havien passat molts cops i des de fa molt de temps), no m'havia acabat de convèncer del tot per anar-la a veure. Semblava curiosa i original, que per una banda m'atreia, però per l'altra la barreja d'imatges de la Guerra Civil i ésser fantàstics pintava a anada d'olla que podia ser difícil de digerir. Finalment després de dues fervoroses recomenacions m'he decidit a veure-la i no puc més que recomenar-la als cinèfils del gènere fantàstic.
Com en l'última de Shyamalan, "La joven del agua", estrenada fa uns mesos, el director mexicà posa en contacte el món fantàstic amb el món real, només que en aquest cas, els éssers mitològics només són perceptibles per la nena protagonista, Ofèlia. Aquesta es troba amb la seva mare, greument malalta i a punt de parir, en les muntanyes del nord d'Espanya, on el nou marit (i pare del nou nadó) es troba intentant capturar a maquis després del final de la guerra civil.
En aquest cas la barreja de mons és també la barreja de dues històries completament diferenciades. D'una banda, la batalla del món real, entre maquis i militars franquistes, amb una excel.lent Maribel Verdú camuflada en el servei del cruel capità, i de l'altra la jove protagonista que contacta amb el Fauno i ha de superar tres proves per tal de comprovar si es tracta d'una antiga princesa desterrada en el món dels mortals.
Producció ben dotada econòmicament, els efectes especials i la caracterització dels personatges mitològics i històrics no tenen res que envejar a una superproducció americana. En contra del què podria semblar en el trailer la pel.lícula no es podria catalogar com a de terror. La trama fantàstica és purament d'aquest gènere, sense implicar sobresalts ni escenes especialment violentes, a pesar que alguns personatges no són precisament Heidi i que la història tampoc és un compte de fades. La crueltat i violència per contra ens la trobem en el món real, sense que s'abusi però d'imatges que fereixin la sensibilitat (que alguna hi ha).
El final és extraordinari en el sentit que sent únic, és feliç i trist a la vegada, defugint doncs de la tradició del gènere que solen acabar amb finals feliços després dels molts patiments i aventures previs.