Dorian - Cualquier otra parte

Zona 80

Aquesta setmana han fet una col.locació massiva de noves senyalitzacions grogues "Zona 80" a les incorporacions de l'A2, B23 i imagino la resta de vies ràpides en la zona de limitació a 80 km/h. Certament, alguna vegada havia pensat que quan jo entro a l'autopista, no he de perquè saber si estic en una zona 80 o no, i en alguns llocs la primera indicació venia bastant tard, afegiríem en algun cas, després del primer radar. Però clar, quan un veu que la col.locació de senyals ha estat tan massiva que, en alguns casos, la nova senyal quasi tapa l'antiga que li queda al darrere, un es pregunta de quin conseller o ministre és familiar o amic el resposable de l'empresa que les fa...

Una educación

Nominada a tres Oscars aquest any (millor pel.lícula, actriu i guió adaptat), "An education" és una producció britànica que ens porta al Londres de principis dels anys 60, una època marcada per l'austeritat post-guerra. La història es basa en les memòries de la periodista britànica Lynn Barber, concretament en la seva etapa d'adolescència, en un guió adaptat per Nick Horby, autor d'Alta fidelidad entre altres llibres. La direcció corre a càrrec de la directora danesa Lone Scherfig (Willbur wants to kill himself)
La protagonista en la pel.lícula és Jenny, brillant estudiant de setze anys que somnia, impulsada pels seus pares, en estudiar Literatura anglesa a Oxford. Un dia coneixerà a David, jove adult benestant, qui ràpidament la seduirà quan la introdueix en una vida aparentment més glamurosa i excitant. França representa en aquella època probablement un model a molts països d'Europa d'una cultura més lliberal, sofisticada i apassionada, on l'amour és el centre de molts somnis, entre ells els de la jove estudiant, qui creu trobar en David al seu príncep blau. L'encant i imaginació d'aquest sedueix així mateix als aparentment estrictes pares de la noia. Un futur de durs anys d'universitat per ser una dona amb estudis es contraposa a la possibilitat d'un futur més fàcil com a muller del seu estimat que la introdueix a la vida adulta...
Una educación és una pel.lícula moralitzant, el podríem considerar com un conte modern portat a la gran pantalla. La trama i el final són bastant previsibles i enfocats a la moral que es vol transmetre a l'espectador amb aquesta història. En canvi, la posada en escena i la representació d'aquella època, no només a nivell d'escenografia, sino també de reflex de les maneres de pensar i fer de la gent, sembla bastant aconseguida. Però per sobre de tot, destaquen les grans interpretacions dels seus protagonistes, especialment de la jove Carey Mulligan, qui amb els seus 24 anys aconsegueix representa la jove adolescent. Sens dubte el gran descobriment de la pel.lícula i una actriu a seguir. Amb ella es complementa molt bé el seu convincent amant (Peter Sarsgaard), mentre que Alfred Molina (interpretant a Jack, el pare), dóna el toc de comèdia necessari a l'obra. De testimonial es pot qualificar el paper d'Emma Thomposon, com a directora de l'institut.
An education és doncs una pel.lícula molt correcte, amb magnífiques interpretacions, sobre una relació entre una menor i un adult, però no és cap obra mestra. Probablement en un any més prolífic qualitativament no hauria arribat tant lluny, però com bona representant anglesa supera la mitjana del cinema americà.

Sensations Freetrack

No vas tenir prou amb la nevada d'ahir? Vas tenir problemes per dominar el cotxe? T'agradaria adquirir una mica més de seguretat sobre neu o fer uns derrapatges amb un cotxe que no sigui teu i un circuit preparat per l'ocasió?
SEAT t'invita a través del Club SEAT a l'experiència Sensations Freetrack, un petit curs de conducció gratuït sobre la neu, i sobretot un lleuger divertimento. I és que conduir un 4x4 amb neumàtics de contacte doncs facilita bastant les coses i permet fer una mica el brètol sense perill.
Abans d'ahir ho hauria recomenat per gent que estés pels voltants de la Molina (parquing 3), esquiant o fent d'altres activitats, doncs la seva durada (menys d'una hora) no compensa pujar i baixar només per ell. Però després de veure com conduien alguns ahir, no els hi vindria malament provar-ho...

Què bonica és la neu en aquest país

M'hauria agradat haver vist la neu tal com surt en aquesta foto, amb el blanc a la vora d'un mar encabritat. Podia haver estat això ahir diumenge i probablement l'hauria disfrutat més. El paisatge a SEAT recordava a Ingolstadt, desgraciadament sense càmera per immortalitzar-ho. Tornar a treure un pam de neu d'un cotxe tapat per ella, no m'esperava tornar-ho a fer en aquestes latituds, i fins i tot feia gràcia recordar-ho.
Però passats aquests breus moments, la crua realitat ha fet acte de presència, pels què necessiten agafar transport per fer vida normal, una nevada és això:
Dues hores per aconseguir sortir del polígon de SEAT, tots sortint encara més a la mateixa hora que normalment, suposo que el merder dels mossos obligant a posar cadenes als què anaven direcció Igualada, algun que altre camió imprudent que l'haurà liat en alguna rotonda... El cas és que després de donar la volta del camí habitual i avançar a pas de tortuga per l'alternatiu, finalment empalmava amb l'autovia, desapareixent els fantasmes de la pernoctació en l'oficina.
Sorprenentment el Martorell-Barcelona ha estat ràpid (meny de mitja hora). Tothom a pas de tortuga però per una vegada pel carril de la dreta, així que alguns pocs podíem circular tranquilament per un desert carril de l'esquerre amb neu suficientment xafada i no gelada per circular sense cadenes a 80-90.
Primera broma de la nit: senyal de la bifurcació Diagonal-Cinturó Litoral amb 9 i 8 minuts com un dia normal!! Clar, sobretot la Diagonal que ja estava col.lapsada a la mateixa A2 (previsible amb la Ronda de Dalt tallada). Canvi de rumb: direcció Gran Via. Tràfic fluid fins arribar al creuament, aix, perquè no he seguit allà, la bombeta Zona Franca se m'ha iluminat i no sé si amb massa èxit. Mitja hora en una rotonda (perquè la gent col.lapsa les carreteres?? perquè no deixar passar la gent en comptes de tallar el pas i empitjorar la situació??), amb un intent fallit de sortida (sense sortida) cap a Can Tunis. Passat l'embús, tram comfortable pel port i Zona Franca, fins arribar al Passeig de la Zona Franca. Mitja hora en les immediacions de Plaça Cerdà, per descobrir que la Ronda del Mig estava tallada per la neu, clar, només és un tunel. Després m'informaven que era pels problemes dels conductors en les sortides del nord de la ciutat, però què tal permetre el pas fins on es pot, especialment deixar passar les vies de Badal que tallen la ciutat pel mig?? Com la Gran Via estava obviament col.lapsada, enèssim pla B, asquest sí amb èxit. Desviació cap a Montjuïc fins a buscar un carrer que creués la Gran Via, em portés a la Bordeta i d'allà finalment a Carretera de Sants i ja sí Rambla del Brasil per dalt fins a casa.
16.36 fitxava de sortida a SEAT. 20.45 obria el pany de casa. Tot per una mica de neu per una vegada anunciada. Entenc que no estem tan preparats com els nòrdics, però tan poc??

En tierra hostil

Amb nou nominacions als Oscar i nombrosos premis internacionals, En tierra hostil es presenta com una de les grans competidores davant d'Avatar de James Cameron. Difícil d'entendre són aquestes sobtades corrents crítiques positives que ara col.loquen a la fins ara desapercebuda Kathryn Bigelow com a directora d'obres mestres. The Hurt Locker és una pel.lícula amb certs mèrits per a l'espectador general, però té uns grans problemes com per a poder-la considerar una obra de referència.
En tierra hostil és una pel.lícula de guerra, concretament l'acció es situa a Bagdad en l'actual conflicte d'Iraq. Un grup d'artificiers es dedica a desactivar bombes que els insurgents col.loquen quasi diàriament per la ciutat. La pel.lícula, filmada en un estil quasi documental, ens acosta la tensió i la pressió psicològica de la guerra, sense grans pretensions d'acció ni d'històries d'heroicitats més pròpies de la ficció que de la realitat.
El problema de tanta realitat ve quan la documentació de l'obra és més aviat inexistent. Fins i tot per l'ull més inexpert, moltes situacions presentades sorprendran a l'espectador, i només cal entrar als comentaris de l'Internet Movie Data Base per comprovar la indignació dels militars que l'han vista. La realitat de la guerra, que sembla voler mostrar l'obra, se'n va en orris quan sembla que el grup de militars protagonista actua lliurement sense una clara coordinació ni la jerarquia bàsica en tot exèrcit. Algunes accions tan seves com dels rebels semblen completament incoherents i impròpies de gent professional. Per això sorprenen els elogis quasi unànims de la crítica, En tierra hostil reflexa molt bé alguns aspectes de la guerra, però en altres naufraga estrepitosament, quedant molt clar que un no aprendrà d'ella les actuacions reals dels militars a la guerra de l'Orient Mitjà.
Més enllà de tot això, la pel.lícula manca de diàlegs interessants (la qual cosa és certament creïble pels protagonistes que representa) i les diferents missions que es mostren acaben fent-se repetitives. El millor és la tensió que s'aconsegueix transmetre a l'espectador, que s'endinsa en l'ambient i la pressió de la guerra difusa, aquella que no és la dels mísils ni tirotejos constants, sinó barrejada en la vida d'una ciutat que intenta seguir el seu curs. Però les més de dues hores no s'acaben justificant davant un guió repetitiu que no avança.
Una pel.lícula bèl.lica més que, malgrat les crítiques positives, no marca ni molt menys cap fita en el gènere. Més de dues hores de missions poc reals, amb una tensió molt real, però saturant.

Jo de gran vull obrir un centre mèdic a la Campana

Deu anys després, per fi toca renovar el maleït tríptic rosa, anomenat també oficialment permís de conducció, i obtenir un carnet portable a la cartera digne de ple segle XXI. Lamentablement, cercant per Internet, la modernització de l'administració en les renovacions de DNI no ha arribat encara a la DGT, així que tocava passar per la Campana. I prèviament, clar, la famosa revisió mèdica per demostrar que sóc apte física i psíquicament per obtenir-lo.
Així que a les 8 del matí un es planta allà i decideix entrar al primer centre mèdic que ha trobat, sorprès davant la presència d'un "botones" que li obria la porta. Un cop a dins 5 administratius i administratives, atenent a la gent, que almenys en aquella hora tampoc era una gran massa (per cert, l'altre dia vaig fer-me una higiene bucal i també n'hi havia tres tot i que en la mitja hora que vaig estar esperant no vaig veure ningú més que entrés).
Bona notícia. Ja que no et donen el carnet a l'instant, la DGT autoritza a aquests centres mèdics a presentar-li els papers i ha donar-te ells mateixos un de provisional, per d'aquesta manera estalviar-te les cues de la Campana. I el millor de tot, aquesta gestió la fan de franc. Clar que s'han de tenir-los molt grossos publicitar-te això quan t'estan cobrant 65 € per la següent revisió (sumant-li les taxes de la DGT la broma acaba sortint per 87,5 €!!!):

- Sala d'espera. Et crida el primer metge per fer-te la revisió de la vista a la consultaa 1. Et tapa un ull, llegeixes una línia de lletres, el mateix amb l'altre i fora.
- Sala d'espera 2. Et crida un segon metge i, a la consulta 2, et posa davant el doble comandament per fer la prova psicomotriu (bé, aquest cop almenys me l'han deixat completar, no com quan me'l vaig treure). El metge mentre la fas, surt a fora, s'acaba, i al cap d'una estona torna a aparèixer amb una xocolatina a la mà, mira els resultats, i molt bé.
- Novament sala d'espera 2. Abans de seure un altre administratiu et crida perquè signis el paper amb el qual expediran el teu carnet. Tornes a seure i esperes al tercer metge (que surt d'una consulta 4, agafa el bloc d'expedients pendents i va cridant des de la consulta 3). Mentrestant un veu com el metge 1 i 2 van xerrant, fent bromes, menjant xocoatines, només interrumpent tan frenètica activitat quan arriba un nou client (anava a dir pacient, però...) i l'enllesteixen en menys d'un minut. Per cert, un també es pregunta, mirant la TVE 24h que hi havia posada, perquè en els esports es repassen els 4 equips espanyols de futbol de l'Europa League (abans coneguda com a UEFA) i, quan arriba el bàsquet, només destaquen la meritòria victòria a casa del Madrid davant Montepaschi (obviant les no menys importants a domicili de Barça i Caja Laboral -abans TAU- i la derrota condemnatòria d'Unicaja).
- Finalment el tercer metge em crida. Típica broma sobre el meu naixement a Madrid, què hi feia ma mare allà ja que els dos cognoms són catalans, quina és la meva professió, per quina empresa, si sempre m'obligaven a anar "trajeao y encorbatao", perquè hi anava avui doncs, de què era l'acte on anava, sobre què treballava, si el cotxe elèctric seria una realitat, si la carrera havia estat difícil, un breu resum de la seva carrera, si fumava, si bevia, si agafava el cotxe normalment, si agafava moto també... I entremig, dues vegades si m'havien operat i de què, quatre vegades si prenia medicaments i tres si tenia al.lèrgies, diabetis o asma.

Mitja hora després recollia el meu resguard provisional per tres mesos (a portar junt amb el tríptic) fins que m'enviïn a casa el carnet definitiu. A la sortida, òbviament, el botones m'ha obert la porta. És el mínim que es pot demanar després de l'estafa a la què un està obligat a participar.

Sherlock Holmes

L'adaptació de Guy Ritchie del mític detectiu londinenc probablement s'allunyi de la imatge tradicional que molts tenen en ment d'ell, però no per això deixa de ser fidel a l'original, que no és altre que el què se'ns descriu en les línies de les novel.les i contes de Sir Arthur Connan Doyle. I és que de la imatge del detectiu amb barret i lupa, gavardina i pipa, només aquesta és última és segura, mentre que la resta formen part de l'imaginari de les nombroses representacions (teatre, còmic, cinema i dibuixos animats) que el cèlebre personatge ha tingut. El personatge recreat per un correctíssim Robert Downey JR. presenta les característiques bàsiques que se li presuponen, tals com l'astúcia, perspicàcia, intel.ligència i sagacitat, inclou l'ironia i el sarcasme de superioritat en la relació cap a la majoria d'humans (especialment en la seva afectuosa relació amb l'inspector Lestrade) i mostra les seves habilitats i manies menys conegudes, com el seu art per la boxa i la música (malgrat que aquí es canviï el seu violí per una espècie de banjo), la seva general asociabilitat si no és per resoldre un cas, els seus experiments amb animals i molt, massa, de refiló (políticament incorrecte per una obra comercial?) la seva addicció a les drogues (soluciones injectades diluïdes de cocaïna, i morfina esporàdica). Una visió bastant fidedigne del Holmes dels primers temps, on encara els anys de relació amb el seu fidel amic Doctor Watson (brillant Jude Law), no havien suavitzat les seves formes ni l'havien convertit en un ésser més apte per a la societat (fet temporal que es veu reforçat perquè el seu amic encara no ha contret matrimoni). Serveixi com a curiositat que la pel.lícula va comptar amb el suport i va passar el server filtre dels Irregulars de Baker Street, un grup d'experts sobre el personatge.
El què no es pot negar és que Guy Ritchie fa de Sherlock Holmes una adaptació al seu gènere (el cinema) i al seu temps (segle XXI), obtenint un resultat excel.lent amb un thriller entretingut que transmet a l'espectador les sensacions d'intriga i acció i humor puntuals que tenien les novel.les. Fins i tot la major llicència que es pren amb l'aparició i relació de la Irene Adler (personatges mencionat en les novel.les i que apareix a "Escàndol a Bohèmia) és perfectament lícita i comprensible, més quan s'ha tingut l'encert de reinventar el personatges explicant una història inèdita sense basar-se en cap novel.la concreta que podia haver encorsetat molt més la trama i per tant fer-la menys apte a l'adaptació cinematogràfica moderna que es buscava.
Respecte a la història en sí, tot i ser nova, podria ser perfectament una novel.la de Conan Doyle. Lord Blackwood (interpretat pel sobri Mark Strong de Rock'n'Rolla) és l'autor d'uns crims rituals que és descobert per Holmes i Watson. Malgrat això, avisa abans de la seva condemna, que tot forma part d'un pla molt més gran i sobrenatural, que posarà en escac als nostres protagonistes, qui s'hauran d'endinsar en aquest món obscur per descobrir-nos el truc de tot plegat i evitar els malvats propòsits del seu enemic.
Com correspon a un thriller dels nostres temps, les escenes d'acció tenen el seu protagonisme, convertint el nostre Holmes del segle XIX en un James Bond boxejador del XXI, amenitzant tot plegat amb el recurs, des del meu punt de vista molt encertat, de flaixejar-nos prèviament els càlculs meticulosos del prodigiós cervell del nostre protagonista abans d'iniciar l'atac. Aquesta acció ben combinada amb efectes especials moderns i la intriga pròpia de la trama, fan passar volant les dues hores de pel.lícula.
Ritchie recupera doncs el bon camí que sembla recuperà amb Rock'n'rolla, i readapta per a les grans pantalles i les noves generacions, un personatge mític de la literatura, al qual dota de gran dinamisme amb el seu segell artístic personal, sense que això impliqui infidelitats importants per als lectors i fans dels llibres originals. Per als fans d'ambdós Holmes, la bona notícia és que el final queda clarament obert una seqüela, on el Professor Moriarty sembla reviurà els seus duels contra el famós detectiu del 221B de Baker Street.

La cinta blanca

Definitivament Michael Haneke no és per mi. Em queda donar-li una última oportunitat amb la seva obra més famosa, Funny Games (de la qual fa poc va fer un remake propi), però després de "Das weisse Band" i Caché, fa quasi quatre anys, un servidor comença a pensar que el món de la crítica i els jurats de certamens gira completament al revés que el meu quan es tracta de parlar del director bavarés. Serveixi aquesta breu introducció per no desencoratjar al potencial espectador, doncs un modest servidor no pretén desacreditar una pel.lícula guanyadora, entre d'altres, de la Palma d'Or de Cannes, però sí és important saber què es va a veure i potser rebaixar les expectatives per acabar amb millor sabor de boca.
La cinta blanca ens porta a un llogaret rural del nord d'Alemanya, uns mesos abans de la I Guerra Mundial. Extranys actes de violència assetgen alguns membres de la comunitat, instaurant la por, la maldad i la desconfiança en el poble. Tot relatat des dels innocents ulls d'un jove professor enamorat, qui acaba essent testimoni de la crueldat i hipocresia de certes families.
Novament no li treuré mèrits al director pel treballat plantejament de la seva obra, però la seva posada en escena acabarà essent novament una tortura per a la gran majoria d'espectadors. Quasi dues hores i mitja d'acció quasi nul.la, per representar la violència d'uns nens marcats per una educació religiosa molt estricte i la hipocresia dels adults que els encobreixen, em semblen excessives. Si hi afegim la seva tradició personal de no posar cap tipus de banda sonora i l'elecció del blanc i negre (aquest últim punt encertat per mi), queda clar que no ens trobem davant d'una obra apte per a tots els públics per més que la majoria de crítics sembli que ho intentin.
Tampoc estic d'acord amb l'apreciació que en fan molts com a magnífica reflexió sobre la incubació de l'ou del nazisme que neixeria molts anys després. Probablement també el propi Haneke ens vulgui dir això, amb un final forçat que poca connexió sembla tenir amb la resta de la trama. Probablement sigui aquest missatge de més que em falta trobar en les seves pel.lícules, que sempre em deixen la sensació de faltar-m'hi alguna cosa més o que no l'he sabut captar. Però si aquest és el missatge de més que em falta, trobo que la reflexió és completament frívola.
En l'apartat positiu destacar la interpretació de la majoria de protagonistes, especialment els nens que transmeten perfectament una inquietant innocència, així com la capacitat de transmetre la intriga a l'espectador malgrat tractar-se d'un desenllaç anunciat i la poca acció imperant. També el treball de fotografia, que li ha valgut la nominació a l'Oscar en aquest apartat tècnic.
En resum, La cinta blanca és una bona història i una bona pel.lícula en els seus aspectes més tècnics, però l'estil personal de Haneke la farà apte pels seus seguidors i poca gent més. Sobre les interpretacions que se'n vulguin fer d'ella, cadascú que arribi fins on vulgui...

Un tipo serio

Amb a "A serious man" els germans Coen tornen a les grans pantalles i confirmen el seu estat de gràcia tot i el seu ritme anual que porten marcant des de No country for old men. Fidels al seu estil es tracta d'una pel.lícula poc ortodoxa, el sentit de la qual queda obert a diferents interpretacions de l'espectador. Una obra feta per la diversió dels seus directors, a més de la dels espectadors. El seu inici ja és tota una declaració d'intencions: on fabulós conte ambientat a la freda Polònia del segle passat. Què té a veure amb la resta de la pel.lícula? Res o quasi res. Però com ens confessen els dos germans, els hi venia de gust començar amb un conte jiddish... i com no se'n sabien cap, se l'han inventat.
Passada aquesta breu introducció, la història es situa a la segona meitat dels anys 60, en una ciutat del mig-oest dels Estats Units, en una petita comunitat jueva (únic enllaç amb el conte inicial) inspirada en la infantesa de la parella de guioniestes-directors. Larry Gopnik (caracteritzat per l'actor teatral Michael Stuhlbarg) és un professor d'universitat que intenta explicar la paradoxa de Schrödinger als seus alumnes, i en canvi de cop no aconsegueix entendre què ha passat amb la seva vida. I que els maldecaps es comencen a succeïr tant en l'àmbit professional com sobretot personal, i la vida normal que portava el nostre normal protagonista es desfondra, motiu pel qual decideix recórrer a la sabiduria dels rabins de la comunitat per intentar entendre les causes i buscar solucions a la seva sobtada desgràcia.
"A serious man" ens acosta al món de les tradicions jueves mirant la vida de la família i l'entorn protagonista. La tragèdia del professor anirà acompanyada de nombroses situacions còmiques, donant-li el toc personal característic dels seus creadors. Tot, per intentar transmetre segons la meva interpretació personal, especialment del seu tallat final, que a la vida a vegades ocorren certes situacions que no podem controlar i que quan no hi ha possible solució, s'han d'acceptar els fets tal com són i tirar endavant.
Aquesta última creació no està al nivell de la seva polioscaritzada obra de fa dos anys, probablement ni de l'última Burn after reading, però "Un tipo serio" segueix sent una entretinguda pel.lícula fidel a una manera de fer cinema diferent basada en els notables guions originals dels seus creadors.