Love of lesbian (DJ Amable remix)

El discurso del rey

Nominada a 12 oscars, El discurso del rey és l'enèssima mostra del bon fer general del cinema britànic, especialment quan de representar històries del passat es tracta. En aquest cas, Tom Hooper, guanyador de diversos Globus d'Or per diferents teleseries angleses, ens acosta a una història simple, però a l'hora poc habitual i conmovedora , i que ens explica fets verídics probablement poc coneguts per la gran majoria dels espectadors.
En una època on Hitler convertia a les grans masses cap al nacionalsocalisme en gran part per les seves grans dots com a orador, en el bàndol anglès curiosament un dels candidats al tron patia greus problemes de tartamudeig, defecte en la parla que l'acomplexaria en la seva vida pública. El discurso del rey és la història d'Albert, qui després de la mort del seu pare, i de l'abdicació del seu germà Eduard VIII en menys d'un any, es convertiria en el rei George VI de Gran Bretanya, pare de l'actual reina Isabel II.
Després de nombrosos intents infructuosos per solventar la seva disfunció lingüística, Isabel, dona d'Albert, coneix a Lionel Logue, un curiós logopeda de dubtosa reputació però bons resultats. El llavors encara Duc de York decideix posar-se en mans de tant irreverent personatge, la qual cosa desemboca en la història de superació personal i amistat desigual sobre la qual gira tota la trama. Aquesta relació permetrà acabar tenint a l'Imperi Britànic d'una veu que encoratgi al poble en el què seria l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Tom Hooper sap portar la història cap al terreny comercial, sense per això perdre credibilitat en la seva creació. Personatges carismàtics, tocs d'humor i dramatisme quan cal, i escenes grandiloqüents on la perfecta sintonia entre la banda sonora i el discurs de la pel.lícula posaran la pell de gallina a l'espectador. A l'hora les necessàries dosi de context històric, amb un magnífic reflex de la pèrdua de poder de les monarquies modernes del segle XX, on el paper del rei quasi es veu reduït al de símbol del poble (sic), mitjançant la lectura de discursos que guiin a la gent... Tot poder de decisió de la noblesa sobre el futur d'una nació havia sigut erradicat després de la primera guerra Mundial...
Com no podia ser d'una altra manera, la pel.lícula compta amb una excel.lent realització i ambientació històrica, a l'hora que amb unes maravelloses interpretacions de Colin Firth en el paper de George VI i Geoffrey Rush en el de logopeda, i un perfecte complement en el secundari d'Helena Bonham Carter com a esposa del rei.
Pel.lícula que no decebrà a ningú i candidata seriosa a assolir bastant dels grans premis dels Oscars.

The XX - Shelter

La meva participació al programa El secret de Catalunya ràdio

I l'enllaç oficial al podcast de la web de Catalunya Radio.

The Bravery

El problema d'un reproductor de poca capacitat és que sempre apareixen les mateixes cançons. El problema d'un de gran és que pots estar molt temps sense escoltar-ne de bones. No entenc com he pogut estar tants mesos sense escoltar aquell gran primer disc d'aquest grup.

De dioses y hombres

De Dioses y hombres és la nova pel.lícula del francès Xavier Beauvois, guanyadora del premi del Jurat a Cannes, i que es basa en la història verídica de 8 monjos cistercenses que van decidir quedar-se, en els anys 90, en el seu petit monestir del nord d'Argèlia malgrat la pujada del fonamentalisme islàmic que amençava a estrangers i musulmans que no compartissin la seva visió radical i desviada del Corà. La pel.lícula es centrarà en les reflexions conjuntes que realitzaran els eclesiàstics, amb la por per la seva vida per una banda, i el seu deure cap a una comunitat musulmana amb la qual conviuen des de fa anys amb perfecta sintonia per l'altra.
Malgrat l'interès que pugui despertar el tema (a qui no, ni cal que es plantegi la possibilitat d'anar-la a veure), i malgrat una crítica professional que de forma general la deixa bastant bé, un servidor no es pot sumar davant aquesta corrent general perquè no comparteix aquesta visió de fer cinema. I és que una història com aquesta probablement mereixi ser coneguda per més gent, però si un director no pensa en el públic, l'excès de realisme que grava i capta amb la càmara, s'acaba convertint en badalls primer, cops de cap després i mirades al rellotge finalment, això en els casos més seriosos (altres potser desitjaran internament agafar un fusell, convertir-se en fonamentalistes i acabar amb els monjos a mitja pel.lícula, i que em perdonin aquests per al comentari).
De dioses y hombres té dos únics mèrits per un servidor: posa en públic una història poc coneguda i interessant, i dóna la sensació de reflexar bastant bé la fe d'uns homes religiosos per qui res té més sentit que haver entregat la seva vida a Déu i la resta és secundari (malgrat els dubtes que molts ells també expressen, donant humanitat als què no tinguin una fe tan forta). Però curiosament, en una història d'heroicitat, ni els actors, ni el director, aconsegueixen transmetre aquella empatia necessària cap a l'espectador per sentir verdaderament el seu destí. Si això se li afegeixen els múltiples abusos del Sr. Beauvois, les conseqüències són les descrites anteriorment. Abusos en plans fixes que s'allarguen inacabablement abans de passar a la següent escena, un recurs perfectament lícit, però aquí sobreutilitzat i en molts casos injustificadament perquè la imatge no transmet res especial. Abusos dels salms dels monjos, única banda sonora en tota la pel.lícula (excepte una alleujadora peça de música clàssica en una escena de marcada firma francesa), que tranquilament ocupa una mitja hora que es podia haver escurçat la pel.lícula i l'hauria fet molt més apta per a tot aquell a qui no li encanten aquests cants (sobretot tenint en compte que a partir del segon no aporten cap missatge nou). Abús en el ritme lent, lentíssim de la pel.lícula, no es tracta de fer un thriller, però parlar de monjos no ha de voler dir que tot passi a dos per hora. I en general abús de molts diàlegs més buits que la solemnitat de l'obra vol fer creure, i alguns dels quals es podia haver sustituit per alguna escena que fes somriure a l'espectador; personalment, crec es podia haver explotat més la relació dels monjos amb el poble musulmà amb el què conviuen, i amb el qual a l'inici es mostra la seva plena integració.
No vull dir amb aquesta crítica que la pel.lícula no pugui agradar a ningú (crítics de debò a part), senzillament és una opinió personal sobre una història que, sense haver-la de destrossar a la manera de hollywood, si es podia haver dramatitzat una mica més, afegir-li alguna dosi d'entreteniment i fer-la més apta per a tothom. Difícilment crec que no avorreixi a ningú de la meva generació o més joves, però tampoc crec entusiasmi a molts de més grans. Un servidor més d'una vegada ha defensat el cinema apte per a minories, però no troba que aquesta història en sigui mereixedora.

Animal kingdom

Si a un li proposen anar a veure una òpera prima d'una producció australiana, l'únic actor conegut de la qual és Guy Pearce (L.A. Confidential, Memento, El conde de montecristo, En tierra hostil o The Road), probablement no entrarà essent conscient del petit diamant pulit que està a punt de trobar-se. Animal Kingdom no és la típica òpera prima prometedora d'un nou director que presenta les seves credencials per continuar la seva carrera posteriorment, el típic llargmetratge que agrada pel seu estil però que li falten pulir certs detalls, sino que es tracta d'una obra excel.lent en tots els seus sentits.
Deu anys confesa David Michôd ha tardat en acabar un complex i profund guió i posar-lo a les grans pantalles, un treball elaborat que aconsegueix davant l'espectador tots els propòsits que el guinosta i director confessa. Animal Kingdom ens transporta al món de la xusma de Melbourne, una ciutat especial que segons el director aconsegueix convertir als delinqüents en estrelles de televisió. Malgrat la llunyania que aquesta societat pugui resultar per a l'espectador, David Michôd aconsegueix transmetre una realitat que mostra aquesta integració universal de la delinqüència dins qualsevol societat, a l'hora que mostra aquesta particularitat de la ciutat australiana per donar-li aquest punt de novetat que tot espectador agrairà mentre li resulti creïble.
Joshua "J" Cody perd la seva mare a punt de fer la majoria d'edat i mancat de referents decidirà posar-se en contacte amb la seva àvia Smurf, qui l'acollirà. Això l'introdueix a la vida mafiosa dels seus tiets, dels quals la seva mare l'havia intentat allunyar, i ràpidament la seva vida passarà a córrer el mateix perill que ells.
Animal kingdom és una pel.lícula devastadora, que no estalvia moments dramàtics o de duresa, i a diferència de la majoria de pel.lícules de delinqüents la seva acció estalvia qualsevol excès que li faci perdre la seva credibilitat. Amb el ritme pausat característic de la societat australiana, la pel.lícula avança sense pausa, amb girs de guió inesperats però congruents, que mantenen l'interès durant tota l'obra. Una magnífica banda sonora que combina perfectament amb plans sostinguts durant uns segons inacabables transmet l'angústia necessària sobre el què està a punt de succeir sense haver de recórrer a falsos artilugis sonors. La fotografia també és excel.lent, demostrant que David Michôd no ha descuidat cap detall en la seva estrena. La interpretació també és molt correcta malgrat la desconeixença de la majoria dels intèrprets, i amb tots aquests ingredients no és estrany que l'obra guanyés el premi del jurat de Sundance.
Poques vegades una òpera prima es converteix en una obra mestra, però David Michôd aconsegueix amb Animal kingdom, des del poc tradicional cinema de les nostres antípodes, aquest resultat.

También la lluvia

Probablement el públic acostumat a les pel.lícules més aviat intimistes i de baix pressupost d'Icíar Bollaín quedaran una mica sorpresos davant la superproducció que ara ens presenta amb También la lluvia, i que l'ha portat a ser seleccionada per l'Acadèmia de Cine espanyola per intentar lluitar pels propers Oscars. La directora madrilenya, que debutava com a directora de llargmetratges el 1995 amb Hola, estás sola? i portava a la gran pantalla de forma magistral la lacra de la nostra societat que és la violència de gènere amb Te doy mis ojos (2003), segueix fidel al seu cinema de denúncia social, però intenta donar un pas endavant aquest cop posant-se al capdavant d'una obra d'extrema complexitat, tant per la història en sí com pels mitjans requerits.
También la lluvia explica la filmació (fictícia) d'una pel.lícula sobre la colonització espanyola de les Amèriques, amb l'arribada de Cristòfol Colom (Karra Elejalde), l'inici de l'esclavització de les tribus indígenes (amb la seva posterior reacció de resistència) i especialment la figura de Fray Bartolomé de las Casas (Carlos Santos) com a primera veu defensora dels drets dels indígenes. La pel.lícula està dirigida pel jove realitzador Sebastián (Gael García Bernal) amb l'ajuda del productor de cine Costa (Luis Tosar) i compta amb l'ajuda de nombrosa població local com a membres del casting. La gravació de la històrica Santo Domingo on va atracar l'expedició de Colom es realitza en aquest cas a Bolívia, i en mig d'aquesta esclata la Guerra de l'Aigua que realment va tenir lloc l'abril de 2010 en el país sudamericà (degut a l'intent de privatització de l'aigua per part del govern). Aquest conflicte influirá sobre el rodatge i marcarà profundament a alguns dels seus protagonistes.
Per a aquest complex guió, Bollaín s'ha encomenat a Paul Laverty, guionista habitual del director Ken Loach, qui també sol realitzar pel.lícules de caire social. Més enllà de la narració de les dues trames (real i fictícia) que s'entrecreuen, También la lluvia "parla de reistència i amistat" (segons paraules de la pròpia directora) i es recrea (potser en excès) en els paralelismes i contradiccions dels nostres protagonistes, que ocupen i defensen ideals molt diferents entre la seva vida real i la què representen en el film que estan gravant. Malgrat que tot això es va justificant de forma perfecta durant la pel.lícula, sense que es puguin trobar incongruències de guió, i l'interès de reflexar en pantalla la "doble moral" que arrosseguem la majoria de membres de la societat occidental, el cert és que el resultat manca de certa credibilitat dels protagonistes de la pel.lícula envers l'espectador.
I aquest és probablement l'únic defecte que se li pugui atribuir a una obra molt ben realitzada tècnicament, amb un guió complex i elaborat, un bon ritme de pel.lícula, amb un bon casting d'actors (fins i tot el debutant indígena Juan Carlos Aduviri com a líder revolucionari) i un interessant missatge social sobre un problema tan greu com és el de l'aigua, font necessària de vida, representat de forma bastant neutral, sense entrar en demagògies i donant veu a ambdues parts. Però aquest defecte probablement sigui suficientment important com per deixar cert regust amarg al paladar d'alguns espectadors i que la separi del què podria ser una obra mestra.

Intel.ligència i maldat genètica

Sempre he sostingut que l'home és genèticament "cabró" i que la moral és un invent humà per seguir evolucionant en societat i frenar els impulsos que tenim internament preprogramats que asseguren en última instància l'instint de supervivència. L'enveja, la gelosia, la mentida, la violència respecte els nostres congèneres són les reaccions naturals del nostre subconscient, enfront de les quals una sèrie de valors morals evolucionats al llarg dels segles de convivència social s'interposen per evitar que cada dia ens matem els uns als altres (o almenys encara més del què ja ho fem en realitat). Aquesta moral, més o menys forta segons l'individu i l'entorn en el què hagi crescut, és vençuda en alguns casos on la supervivència (reproductora, física de l'individu o els seus descendents, portadors dels nostres gens més enllà de la nostra vida) està en perill. Òbviament, hi ha altres casos, on altres factors, ja sigui de bogeria (falla genètica) o poquíssima moral per l'entorn d'educació, facin invertir el pes d'aquestes dues balances.
L'article Tamaño cerebral e inteligencia dels biòlegs Maddalena Bearzi i Craig Stand i publicat a la Revista Investigació i Ciència d'aquest mes m'ha reafirmat internament en aquesta teoria i ampliar-la associant aquests valors "negatius" no a l'home en concret, sino al desenvolupament de la intel.ligència. Malgrat que el missatge principal de l'article versa més sobre la relació entre tamany cerebral i intel.ligència, i com aquesta es manifesta en grau menor en altres espècies, una possible conclusió es pot extreure en la meva línia argumental. Quasi tothom reconeixerà que la intel.ligència és el principal tret característic que ens diferencia als homes de la resta d'animals i ens hagi permès quasi monopolitzar el nostre planeta (i si seguim així fins i tot portar-lo potser a la seva destrucció, però això és un altre tema). El rasge físic més important que sembla la causa d'aquesta és, entre d'altres, el nostre tamany cerebral excepcionalment gran respecte al nostre cos, si ho comparem amb la majoria d'espècies. En concret, el nostre coeficient d'encefalització és de 7, quan normalment es mou al voltant de la unitat. Però hi ha altres espècies amb valors relativament grans d'aquesta proporció, animals dels quals ja deduíem certa intel.ligència i sobre els quals s'ha aprofundit en l'estudi del seu comportament. Parlem en concret dels dofins (coeficient entre 4 i 5 segons espècies) i els ximpanzés (2,34).
En ambdos ja havíem notat certs comportaments socials, capacitat d'utilitzar i fabricar utensilis (els dofins sense brassos utilizen meduses que els protegeixen el bec quan remouen el fons marí) i certa capacitat de llenguatge primitiu. Aquests trets s'han observat i descrit en major profunditat, confirmant-se fins i tot els més "polèmics" com el llenguatge. S'ha demostrat la capacitat dels ximpanzés d'aprendre lexigrames, símbols abstractes que representen paraules, així com lleguatges de símbols en dofins, que eren capaços de discernir quan se'ls hi comunicava ordre sense sentit. Aquesta capacitat sembla demostrar que ni que sigui en un ordre més primitiu els sons que emeten entre ells són un tipus de llenguatge. També s'ha demostrat que ambdos tenen la capacitat de reconèixer-se a sí mateixos davant d'un mirall, signe distintiu de la consciència, considerada fins llavors exclusiva dels humans. Però entre tanta intel.ligència, la major observació dels seus comportaments es ha ensenyat imatges menys bucòliques d'aquests animals apreciats generalment i considerats benèvols i pacífics (els dofins han guanyat la fama de ser l'únic animal, a part de l'home, capaç de mostrar altruisme, en salvar a alguns humans ofegant-se).
L'engany s'ha demostrat com un comportament practicat per ambdues espècies. En el cas dels dofins en una situació de captiveri per aconseguir més menjar (concretament amagant objectes que els hi queien als visitants i que entregava als monitors quan cap altre dofí del parc estava present). En el cas dels simis s'ha observat l'engany en situacions de llibertat com a estratègia reproductora, especialment entre elements de baixa jerarquia (i és que els ximpanzés també estan organitzats per classes o castes, ens sona?). La violència també és pràctica habitual en ambdues espècies i no només a l'hora de caçar per aconseguir aliment. Les seves organitzacions en clans les porta a defensar el seu territori com nosaltres defensem les fronteres dels nostres països, de manera semblant a com nosaltres també devíem fer a la prehistòria. En aquesta defensa, la violència sense contenció entre individus de la mateixa espècie hi és present com a estratègia de supervivència. Fins i tot la violència masclista sembla tenir els orígens en els començaments de la intel.ligència. Lluny de l'amor que a vegades poden mostrar els humans, o les demostracions de força entre mascles d'espècies menys intel.ligents o seduccions colorides com les dels galls d'indi, ximpanzés i dofins mostren hàbits violents de reproducció sexual que s'acosten més a la violació en grup. Concretament s'han observat coalicions de dofins mascle per aïllar femelles, evitar que s'escapin i després forçar-les sexualment. També els simis formen grups que no només protegeixen el territori, sino que rapten femelles d'altres comunitats per posteriorment violar-les. De fet l'intel.lecte dels ximpanzés sembla força maquiavèlic, basat en serveis i favors que es deuen entre membres i amb modificació d'aliances per a benefici propi.
Serà doncs la intel.ligència en general doncs l'orígen de molts dels valors més negatius que som capaços d'observar en els humans? Formarà part d'alguns dels gens que han demostrat major capacitat de supervivència? Els detractors de la meva teoria parlen de la bondat dels nadons... Com molts mamífers, aquests no tenen capacitat de supervivència i completen molt bona part del seu desenvolupament en els primers mesos de vida, fase on probablement l'entorn els inculqui bona part d'uns valors morals, que probablement no portin preprogramats com els què resten dins el seu subsconscient.

Biutiful

Amb Biutiful el director mexicà Alejandro González Iñárritu torna quatre anys després de Babel a la gran pantalla, trencant la seva relació amb el guionista Guillermo Arriaga, amb el qual va aconseguir la fama amb obres tan destacades com Amores Perros, 21 gramos o l'esmentada anteriorment. Si el guionista debutava fa un parell d'anys i força desapercebudament com a director amb Lejos de la tierra quemada, Iñárritu torna desempallegant-se dels guions d'històries creuades que ja començaven a sonar excessivament repetitius, però seguint fidel a la representació de drames quotidians i les relacions entre persones. En les nostres pantalles, la seva nova obra arriba amb la publicitat afegida que dóna avui en dia haver rodat a Barcelona, malgrat que la imatge que d'aquest film se n'extreu és bastant diferent a la publicitat no tan subliminal de Vicky Cristina Barcelona.
I és que malgrat el títol positivista, amb incorrecció ortogràfica simpàtica inclosa, Iñárritu aprofundeix en els límits del dramatisme per presantar-nos la imatge més fosca i trista de la nostra societat. El protagonista Uxbal és un home que sobreviu dins de Barcelona a base de martingales diverses i relacions amb la immigració il.legal xinesa que produeix imitacions de baix cost que seran després venudes pel top manta africà. Mentre la seva vida s'enfondra, els intents del protagonista per redimir-se, per salvar el seu amor amb una ex-dona amb problemes psicològics, així com cuidar dels seus fills, es veuran interposats per un destí fatal contra seu rodejat d'obscuritat. Malgrat no poder qualificar-la de sensacionalista, doncs la pel.lícula reflexa amb un alarmant realisme vides que són plenament reals (alguna escena un tant efectista a part), Biutiful conmou a moments i deprimeix sense compassió a l'espectador fins a límits probablement excessius per al gran públic.
Amb una rigurosa direcció, la pel.lícula destaca sobretot per l'excel.lentíssima interpretació d'un Javier Bardem estel.lar que no sembla tenir límits en el seu treball d'actor. Bardem transmet un realisme esfereidor al seu personatge, fins i tot en nombrosos primers plans aguantats en el temps. Per al públic local, destacar el paper secundari d'Eduard Fernández com a germà del protagonista.
La fotografia i música monòtones incrementen, probablement de forma innecesària, un sentiment depressiu que s'allarga quasi 2 hores i mitja, amb una primera mitja hora un tant avorrida que es podia haver escurçat d'alguna manera per fer un conjunt una mica més digerible.
En resum, Biutiful és un correcte drama realista ideal per percebre unes misèries de la nostra societat sobre les quals estem generalment excessivament immunitzats i despertar una consciència que tenim adormida. Amb un Bardem que torna a mostrar unes capacitats infinites d'interpretació. Però queda clar que l'espectador ha de conscienciar-se prèviament del què va a veure si no vol espatllar algun moment d'alegria que tingués planejat per després del cinema.