El misteri de la il.lusió lunar

Segur que qualsevol de vosaltres alguna vegada ha mirat el nostre preciós satèl.lit i ha pensat: perquè es veu tan gran avui la lluna? D'altres de més observadors hauran percebut que el fenomen es dóna quan la lluna es troba a prop de l'horitzó, moment en què la majoria de la gent la percep entre un 50% i un 75% més gran que si la mira quan es troba en el seu zènit.
Es tracta probablement d'un dels misteris científics més antics sense resoldre: la il.lusió lunar. I se'l coneix per aquest nom perquè es tracta d'això mateix, d'una il.lusió, ja que no hi ha cap causa física o òptica que el pugui explicar. De fet es dóna també amb el Sol i les constel.lacions, però naturalment en la lluna és més fàcilment observable per la qual cosa ha acabat adquirint aquest nom.
Queda clar que la causa no és que la lluna pugui estar més propera a la Terra, doncs malgrat que el nostre satèl.lit té una òrbita excèntrica i hi ha variacions de fins a un 11% entre els punts més proper i allunyat, l'efecte que estem describint es dóna dins d'una mateixa nit (hi ha aproximadament unes sis hores de diferència entre la sortida i el zènit) i per tant la distància és als nostres efectes constant.
Tampoc és la causa com molta gent diu els efectes que pugui provocar l'atmosfera sobre la imatge que estem veient. Encara que mirant la lluna a l'horitzó la seva llum que veiem està atravessant una porció d'atmosfera més gran (aproximadament un radi terrestre), ni l'atmosfera actua com a lent d'augment, ni la refracció provoca aquesta il.lusió (aquest fenomen es pot mesurar i de fet fa que la lluna de l'horitzó es vegi en la nostra retina un 2% més petita i lleugerament aplanada). Tampoc ho fa l'efecte Rayleigh: les molècules d'aire absorbeixen més la llum blava que la vermella, per això el sol es veu vermell a l'alba o la posta i la lluna pot adquirir també tonalitats grogues o ataronjades en aquesta fase, però no intervé en el tamany percebut.
Per a qui es pugui mantenir escèptic sobre que no sigui cap causa física o òptica la provocant d'aquesta il.lusió es poden fer els següents experiments:
- Prendre fotos en diversos moments de la nit i comprobar que en les diferents exposicions si no s'han modificat els ajustaments de la càmara el diàmetre romandrà constant.
- Mirar directament la lluna a través d'un tub o sorprenentment mirant-la a través de les cames estant cap per avall.

Per tant tots els segles d'evolució científica ens han portat fins a aquest punt: des del segle passat han sorgit moltes teories psicològiques o dels processos cognitius que afecten a la nostra percepció visual que intenten explicar la il.lusió lunar, sense que de moment cap d'elles hagi aconseguit erigir-se com a teoria acceptada àmpliament per la comunitat científica. Aquí va un petit resum de les què un servidor ha trobat navegant:

a) Il.lusió de Ponzo:Veieu la línia allunyada més gran que la propera? Segons aquesta mateixa il.lusió alguns expliquen que els arbres, carreteres o entorn visual que tenim en la visió de la lluna fan el mateix efecte que els raïls en aquesta imatge. El problema és que la gent en un vaixell amb l'oceà com a única referència o els pilots d'avions també es veuen sotmesos a la il.lusió lunar. I és que aquesta sembla bastant més complexa com per explicar-la de forma tan senzilla: en el fons si mirem la imatge de Ponzo i la considerem en perspectiva per comparar-la amb la realitat 3D del món, la barra allunyada hauria de ser efectivament més gran en un món real per veure el què estem observant en aquesta imatge plana, la qual cosa òbviament no passa amb la lluna.

b) Llei de Emmert: el cervell calcula el tamany dels objectes percebuts en funció de la imatge retinal obtinguda (constant en el nostre cas) i la distància percebuda. Una percepció defectuosa de la distància lunar en l'horitzó (fent-la veure més a prop del què és) faria que el nostre cervell augmentés el seu tamany en la visió percebuda. El problema d'aquesta explicació és que no és suficient: perquè percebem igual de malament la lluna en l'horitzó tant si disposem de referències visuals properes (arbres, edificis, etc.) com si no les tenim? De totes maneres, sí que sembla que el cervell assigna una distànciapercebuda just darrere de l'última referència de la qual coneixem la distància. Així tots diríem que el sol o els núvols que estan a l'horitzó els percebem com just darrere de l'últim punt que la nostra vista abarca, malgrat que sabem que en realitat està molt més lluny.

c) El model del firmament aplatat. Segons aquesta teoria publicada en moltíssimes referències sobre la il.lusió lunar el nostre cervell té un model del cel que no es correspon amb la realitat, essent aplatat en comptes de semiesfèric. Això es deu a la falta de referències llunyanes que tenim quan mirem cap a dalt: els núvols, els ocells, els avions (que estan tots ells bastant més baixos que el límit celeste) són les úniques referències de les què disposem. Malgrat que sembla cert que el nostre cervell disposa d'aquest model que ens condiciona en les nostres percepcions, el problema és que aquesta teoria no explica la il.lusió lunar més general, segons la qual el 90% de la gent percep la lluna de l'horitzó com a més gran i més propera (segons aquesta teoria l'hauríem de percebre com a més llunyana). És la paradoxa del tamany-distància, que no hauria d'invalidar la teoria del model de cel aplatat com fan molts, sinó sencillament que no explica la il.lusió lunar. I és que també és cert que la gent que contesta que percep la lluna de l'horitzó com a més propera, ho pot fer precisament pel raonament de què l'està veient més gran.
d) Micròpsia i macròpsia oculomotor. Segons aquesta hipòtesi els músculs de l'ull intenten dirigir i enfocar a la distància de l'objecte de major interés dins el rang visual. De vegades però aquest ajust es produeix a una distància menor que la de l'objecte que jutgem, produïnt-se la micròpsia segons la qual l'angle visual és menor i l'objecte el percebem menor. La macròpsia és l'efecte invers, quan enfoquem a una distància més llunyana que la de l'objecte que jutgem.
Segons aquesta teoria quan mirem la lluna en l'horitzó, els ulls enfoquen a algun objecte que estigui pel camí. Però quan mirem cap a dalt enfoca a una distància d'entre 1 i 2 metres fent més petita la percepció visual de la lluna. Això es veuria suportat per l'efecte de voltants foscos, que provocarien que els ulls s'ajustin al focus nocturn d'1 metre.
De totes maneres sembla que les diferències d'angles visuals afectats per fenòmens de micròpsia i macròpsia són del voltant del 10% per la qual cosa no semblen suficients per explicar la il.lusió. A més la il.lusió lunar és percebuda també per gent amb defectes de focalització en els ulls.

e) Teories evolucionistes o hipotèsis de processos cognitius. Segons aquestes, sencillament el nostre sistema visual es basa en un teixit neuronal que en el nostre cervell crea les imatges que veiem en funció d'una sèrie de processos cognitius que són fruit dels segles d'evolució, així com de comparatives amb imatges vistes durant la nostra vida. En aquest complex sistema de visió, la nostra espècie estaria molt més preparada per veure els objectes propers, mentre que en objectes distants en l'horitzó els nostres sistemes de representació són menys adequats i no s'ajusten tant a la "realitat". De fet en una foto tirada a llarga distància, detalls com puguin ser una casa en una muntanya els veiem més petits que en la realitat. És com si el cervell intentés representar les coses llunyanes més grans, per aproximar-les al model de visió d'objectes propers en el qual ens hem desenvolupat. També hi ha teories que diuen que els objectes que ens queden enfront (com la lluna de l'horitzó) tendeixen a veure's més grans que objectes que ens queden a sobre el nostre cap. Un sistema visual d'aquest estil hauria estat una avantatge evolutiva, doncs permetria una percepció més ràpida d'un possible depredador que, en un mitjà terrestre com el nostre, en la majoria dels casos vindria d'una alçada similar a la nostra. En tot cas sembla clar que el nostre cervell no representa la realitat, sinó que crea imatges en funció dels estímuls rebuts i amb aquestes tenim la visió del nostre entorn que necessitem.

Per a qui vulgui aprofundir més sobre el tema recomano l'entrada en anglès de la wikipedia, i especialment els links externs que incorpora al final de l'article.

Probablement diverses d'aquestes hipòtesis intervenen en la il.lusió lunar (o moltes d'altres que tenim). Però fins que no siguin més profunds els coneixements sobre la visió que crea en realitat el nostre cervell, a partir de la informació de la retina i dels processos cognitius que els nostres circuits neuronals incorporen, probablement no tindrem resposta a aquesta pregunta que porta de corcoll als científics durant segles.

Post dedicat al meu amic Adri, qui em va fer interessar sobre el tema.

Nova temporada, nou fracàs?

Finalitzada la curta pretemporada basquetbolística (amb tots els efectius almenys), el balanç de la secció del Barça no pot ser més desolador. Derrota contra el Ricoh, victòria in extremis contra Cajasol i ridículs contra Penya i Bilbao en les dues competicions jugades fins ara: lliga catalana i supercopa.
Tan debò em mengi les paraules a finals d'any però la il.lusió que em trasmet aquest nou projecte és nul.la. Reconec que si les coses sortissin rodones en tots els sentits es podria intentar lluitar pels títols importants que queden: Copa, Lliga i en menor mesura Eurolliga (on PAO i CSKA estan trencant el mercat europeu, malgrat que almenys s'hauria d'intentar arribar a la F4 i un cop allà mai se sap). Però són masses si els que es necessiten: si Kasun acaba sent el pívot determinant que pot ser i sense fer faltes absurdes, si Fran Vazquez finalment demostra tot el potencial que té, si Trias segueix progressant, si Ilyasova explota increïblement degut a la seva joventut, si Acker quan es recuperi de la lesió acaba sortint un Bullock més complet, si Savic ens sorprèn en l'escasa setmana que queda per començar la lliga acb amb un fitxatge estrella en la posició d'aler...
Masses condicionals per una plantilla que compta amb un pressupost competitiu respecte la majoria d'Europa (PAO, CSKA i Olympiakos a part), per la qual cosa sí es pot denunciar el primer gran fracàs: una planificació patètica i una nova mostra que per més que Laporta hagi tornat a donar al bàsquet els diners que al principi li va treure, la secció no compta ni amb una direcció sòlida ni una estructura competent. No s'entén que un equip que hauria d'aspirar a tot entri en el mercat de fitxatges quan quasi tot el peix està venut i hagi de buscar entre les deixalles, no s'entén que es fitxi un jugador per tres mesos (prova de la confiança que es té en la qualitat del jugador), no s'entén que després de tres anys de projecte hagi estat impossible portar un 3 alt anotador, no s'entén que es descubreixi que l'estrella dels teus últims anys vol marxar sí o sí quan ja queda poc marge de maniobra, no s'entén que es (mal)gasti part important del pressupost en jugadors que aporten poc més del què podria fer un de cantera i per tant lliberar diners per jugadors titulars realment determinants, no s'entén que en el tercer any es comenci amb els mateixos errors que els anteriors (poca concentració inicial, mal balanç pilotes perdudes-recuperades, problemes amb el rebot a pesar de tenir un joc interior amb un físic important, poquíssims recursos tàctics ofensius i defensius)...

La immunitat reial

Avui llegia la notícia de les crítiques del senador vasc Iñaki Anasagasti al rei, les quals no són pas les primeres, i suposo que com llavors no tardaran en saltar les censures a les seves paraules. Sense combregar massa amb aquest polític, i a pesar de certes incongruències en la seva actitud, el cert és que és dels pocs que s'atreveix a criticar públicament i sense buscar com maquillar el missatge a aquesta institució que tots hem de respectar perquè així ho diu la nostra Carta Magna, intocable pel segle dels segles.
El cert és que últimament la Casa Reial no deixa de ser notícia. Primer va ser la famosa portada de a revista El jueves, que va implicar el "segrest" de la publicació, la rectificació per part de la revista i el procediment judicial que implicarà una forta multa al dibuixant i guionista. I els últims dies han estat la crema de fotos en la seva visita a Girona, el què pot implicar presó als protagonistes, com si no hi haguessin prous criminals lliures pel carrer per preocupar-se.
I és que lamentablement en aquest país tota democràcia, tota llibertat d'expressió xoca de front contra una institució per mi passada de moda, però que en cas de mantenir-se almenys s'ha de sotmetre al món modern i per tant a la crítica, com passa en d'altres països amb monarquies avançades. Clar, va ser el salvador de la democràcia, en un mitificat i fosc 23-F, on l'anàlisi oficial ignora que, mirat ara des de la distància, el principal beneficiat va ser ell, aconseguint un suport majoritari per part de la població, que ni molt menys disposava abans d'aquest pseudo-cop-farsa d'Estat. Suport que mica en mica va perdent per part d'una població que es pregunta si és just que algú disposi d'un càrrec de per vida sense ser el.legit, de si surt a compte mantenir tota una família en comptes d'un president de la república canviant cada certs anys i que més antipaties anirà creant mentre mantingui aquesta immunitat retrògrada de la què disposa.

Alabances als morts

Llegia avui a les cartes al lector de la Vanguardia una interessant reflexió sobre la mort, que no per coneguda, no m'ha deixat d'agradar com estava escrita, per la qual cosa em permeto reproduir:

" Lo bueno de morirse es que después de muerto todo el mundo habla bien de ti; lo malo, que dado el estado en que te encuentras tu autoestima no puede mejorar.
Al difunto le solemos minimizar los pecados y exaltar las virtudes. Hasta los más enemigos encontraran alguna bondad en el fallecido. Menos mal que todos los muertos están sordos, porque si no, al escuchar algunas alabanzas se morirían de risa.
Cuando nos morimos todos ganamos en prestigio social y, además, a los más notables y famosos les erigen estatuas o les ponen sus nombres a calles o plazas; lástima que para entonces ya no les haga ilusión.
A todos los muertos se les quiere mucho. Seguramente porque no dan malas contestaciones, son comprensivos, no dan un ruido, y además son generosos, pues nada es suyo.
¿Por qué tendremos tan buena opinión de los difuntos? ¿Será porque ya no nos hacen sombra ni les tenemos envidia? ¿Será por misericordia? ¿O será porque nos volvemos más humanos ante la realidad de la muerte conscientes de que también un día a nosotros nos llegará?"
(Pedro Serrano Martínez -Valladolid)

Situació habitual però que potser no tenim tan clar el perquè. Jo em quedo amb l'última opció, junt naturalment amb la falsedat que puguin amagar certes declaracions per tal de quedar bé en una societat que no accepta facilment les crítiques als què ja no ens acompanyen.

Oktoberfest i Neuschwanstein

Recuperat in extremis de la bronquitis vaig rebre la visita del Lluis i la Cris, primera visita que no puc recollir degut a l'IAA, però que no m'ho van tenir en compte esperant-me amb el sopar fet. Divendres va tocar treballar, mentre ells feien la ruta Rothenburg, Würburg i Bamberg, les dues últimes encara per descobrir per un servidor, sopar a casa i una copeta a la Diva abans de començar el cap de setmana de veritat.
Aquest començava dissabte amb la mítica Oktoberfest, festa que l'any passat em vaig perdre pels pèls al començar l'estança alemanya. Aquesta començava dissabte com era habitual des de primera hora del matí, la qual cosa no impedia que a les 10:30 no quedés ja un sol lloc per seure, a pesar que el dia d'inici no es serveix cap cervesa fins les 12:00, moment on les cabalgates arriben a les tendes i es dóna el tret de sortida (en una de les tendes principals l'alcalde trenca un barril amb una destral). La veritat que el fet era crític, doncs els cambrers només serveixen a gent en taula, així que la festa es podia convertir en un gran fracàs. La providència va fer que només entrar en la primera "Zelt", la de la cervesa Spaten, ens trobéssim de sobte al Jorge, el meu nou company de departament, habitant de Munich, ciutat on ha viscut forces anys. Els seus amics havien arribat a les vuit i amb ells ens vam poder sentar i demanar un parell de Mass (gerra d'un litre i mesura única de la festa) en les dues hores post-inici (de 12 a 14) en què vam estar. L'ambient estava encara força tranquil, però bé, he de reconèixer que aquesta festa tan coneguda no deixa de ser una versió cara (8 € era la gerra) i gran (en la nostra Zelt hi cabien 7000 persones i cada cerveseria en té una) de qualsevol festa alemanya, llegeixis Volkfest de qualsevol ciutat o poble (com la de tardor d'Ingolstadt que ha començat avui) o la Starkbierfest de la què ja vam parlar. La localització és la Theresienwiese, un parc força cèntric de la ciutat.
Amb una taja important degut a l'hora i el miserable Doner que vam menjar a posteriori ens vam dirigir al parc al costat de l'Isar, on ambdos personatges necessitàvem fer una migdiada. Vam seguir fins a l'Englische Garten i aprofitant el dia solejat que feia vam anar al punt central: el Biergarten de la Chineschische Turm, a mantenir el ritme. Un vol pel centre, per l'Olympiapark i sopar a un altre lloc mític de la ciutat: la Hofbräuhaus, on he de reconèixer que encara no havia estat. Es tracta d'una cerveseria important situada en ple centre, on naturalment en aquestes dates es vivia un ambient similar al de la pròpia Oktoberfest. Un bon lloc per saborejar les Weizenbier i menjar típic bavarès.
A l'anar a recollir el cotxe, nova multa alemanya, la veritat que el cartell no estava gens clar però el bo del cas és que em van cobrar 10 € per no tenir tiquet... quan si hagués hagut de pagar el què tocava hauríem hagut de pagar 20 €. Veure per creure.
Al dia següent tocava tornar a Neuschwanstein, lloc més visitat de tota Alemanya, castell inspirador del logo de Disney, construït pel rei bavarès Ludwig el boig. Efectivament el turisme es feia notar i vam decidir no visitar-lo per dins (recordo no ser especialment interessant), el què sens dubte el fa especial és la vista de fora i l'enclavament on està situat en ple peu del Alps. Una breu caminada pel bosc per gaudir de les vistes des del Marienbrücke, visita del poble de Füssen, de l'església de Wies (que impressionava molt més quan hi vaig estar de petit perquè encara no era turística com ara i te la trobaves perduda enmig de la Alpenstrasse), i finalment de Garmisch-Partenkirchen, ciutat famosa pels seus salts d'esquí d'any nou i les vistes al Zugspitze, cim més elevat d'Alemanya.
Hora de tornar amb tota la caravana muniquesa i per començar dilluns un nou dia, on tornava a tocar a treballar i després de la seva visita a la fàbrica d'Audi, despedir-me dels amics fins a la pròxima.

Fotos

Liderar

"Nada resulta tan estúpido como vencer; la verdadera gloria es convencer. "

Los miserables. Victor Hugo

Supermanager 2007-2008

Passat l'Eurobàsquet, comença tocar a concentrar-se en la Supercopa d'Espanya, l'inici de l'acb i sobretot... en el Supermanager!! Tres dies falten per obrir les inscripcions i els supermanageraddictes estem esperant que es publiquin preus de jugadors i veure si en la seva sisena edició hi ha alguna novetat de reglament important. Com no repetiré el rotllo de l'any passat, us deixo un interessant article que reflexa divertidament l'experiència supermanager.
En quant a la lliga privada Passotistes també arribarà a la sisena edició amb el següent palmarés:
2003 Jaime, 2004 kus, 2005 kus, 2006 Marc, 2007 Javi, algú vol sumar-se a la història?
Personalment, a més d'intentar guanyar naturalment (o sinó quedar almenys segon com en totes les edicions passades), seguirem amb dos equips, on el segon està molt clar: KUS MVP!! (equip on un servidor, fitxatge estel.lar d'Unicaja, serà membre fix de l'equip, menys quan sigui baixa per lesió).

Primera baixa laboral i primer metge a Alemanya

Ahir vaig tenir la primera experiència d'haver d'anar a un metge alemany. Tot va començar dijous passat, quan vaig sortir del curro amb un malestar general, lleuger mal de coll, cervicals carregadísimes i febre al vespre. Res que no hagi passat mai, vaig pensar, Paracetamol i aspirines, una bona suada per la nit, i al dia següent com nou. La suada però va faltar perquè amb calefacció, manta i nòrdic seguia tenint fred, així que divendres em vaig llevar malament i no vaig anar a treballar. Podia ser un principi d'angines, vaig pensar que amb divendres i tot el cap de setmana amb aquest tractament hauria de ser suficient. Naturalment vaig millorar, però sense tenir ja fred ni febre, les tardes seguien mostrant un empitjorament general. Ahir em vaig llevar bé i vaig decidir anar a treballar, però per la tarda recaiguda de nou, així que tenint l'IAA i la visita del Lluis i la Cris dijous vaig decidir fer el gran pas: anar a un metge a Alemanya (ni a l'Erasmus ni durant l'any que porto ho he necessitat mai).
Naturalment primer em vaig assessorar. Aquí no hi ha ambulatoris públics, només hospitals o metges privats, que cobren del pacient o de les mútues (Krankenkassen) a les quals tothom està associat. El meu jefe em va aconsellar la metgessa a la qual ell va i que no em queda lluny de casa, i parlant amb una residenta em va explicar totes les situacions possibles quan ensenyi la targeta sanitària europea. Per sort on vaig anar ja ho coneixien, així que el tràmit és pagar 10 € que et permeten visitar qualsevol metge durant un trimestre i la visita sí que corre a càrrec de la nostra Seguretat Social. A més, has de signar un paper dient quan marxes del país i dient que no has vingut específicament per rebre atenció mèdica. Les instal.lacions estaven impecables.
Passada la burocràcia, la visita va ser curta però satisfactòria. Una doctora que inspirava confiança i que em va diagnosticar bronquitis. Em va donar antibiòtics, 3 pastilles (i sí, realment venen caixes amb només tres pastilles) que fan efecte durant 10 dies, "perquè un enginyer d'Audi ja sé que no es quedarà 5 dies més al llit". Efectivament dijous he d'anar a l'IAA (saló de Frankfurt) sigui com sigui. Ara el meu dubte és saber si tan poca dosi d'antibiòtics seran suficients venint d'una Espanya on durant molts anys vam abusar d'ells.

Eurobàsquet: Final i conclusions

I la sorpresa va saltar. Ja avisava David Blatt el dia anterior, juga David contra Goliat, però David va guanyar. És a dir, el què tots amb dos dits de front pensàvem: que si Espanya jugava bé no havia de tenir problemes, però en un dia no massa encertat, els russos amb una defensa asfixiant i un joc que per alguna cosa els ha portat a la final (contra tot pronòstic) podrien sorprendre a qualsevol. I així va passar: Espanya va començar avançant-se clarament però mica en mica es va anar desfent davant d'una defensa russa cada cop més pressionant. No era el dia d'Espanya, molts tirs que normalment molt jugadors entrarien no ho feien (cal dir que Rússia tampoc va tenir un encert com el dia anterior amb Lituània), així que la final es va anar igualant fins a convertir-se en una final, no com les semis que tots desitjaríem veure, sinó de les que els nervis, la tensió, la defensa s'imposen sobre la resta. La segona part va estar molt igualada, fins que els locals van agafar una mica d'aire (59-54)... i els russos responguessin amb un últim parcial 0-6 que els hi donava la victòria (59-60). Últims segons d'infart: Holden anotava la cistella definitiva a falta de 2,4 segons, no sense que la pilota toqués diversos cops cistella i tauler. Pau Gasol va tenir l'últim tir, però no va acabar entrant. Clar que el problema ve ja d'abans, detalls que sumant porten a la derrota: 0 punts de Navarro, dues pilotes perdudes en els últims minuts decissives, 7 tirs lliures fallats per Pau, molts en els últims minuts, paupèrrims percentatges en tirs de dos, un Pepu excessivament conservador en certes decisions... Un mal dia que no amaga el bon campionat fet i que tenint en compte la joventut d'aquests jugadors, segur que esperen altres èxits. La plata no és un mal resultat, però la decepció entre molts aficionats és gran, doncs hauria estat el primer europeu i a casa (puc entendre el sentiment general si el comparo amb el què personalment vaig viure amb el Barça i la Final Four guanyada a Barcelona). Felicitant als russos que han fet un increïble campionat (les opinions dels experts els situaven en una potencial vuitena plaça) passem a certes conclusions del campionat:

1) Estant convençut que l'equip ha intentat aïllar-se al màxim, l'ambient d'eufòria general, de convenciment que es guanyaria segur el campionat segur que no ha ajudat a l'equip local. Especialment en el moment que et trobes un final igualat no esperat i pot entrar la por a perdre i decebre.
2) Vist des d'Alemanya el comentarista assegurava que TOTS els periodistes estrangers celebraven la victòria russa. Pel llegit en certa premsa i comentaris del periodista alemany durant el campionat està clar que la prepotència espanyola (més de premsa i personatges llunyans al bàsquet) no ha caigut gens bé entre els rivals. Molt lluny de l'imatge d'equip modest que guanyava a Japó recopilant simpaties. Prepotència que sorprèn (si no fos perquè coneixem massa bé aquest país) quan només s'ha guanyat un mundial: almenys l'actitud americana (que també desperta odis) ve després de dècades de domini basquetbolístic.
Tampoc cauen massa bé en d'altres latituds el teatre de certs jugadors (especialment Rudy, Navarro i els Gasol) davant qualsevol contacte i l'estar demanant antiesportives a cada falta del contrari com va passar en la segona part contra Grècia (una cosa és ser públic i l'altra part implicada). Són detalls a millorar en un equip que segons Pepu: “este equipo es muy importante, no sólo juega al baloncesto, es un equipo ejemplar por los valores que tiene. Es el mejor equipo de la historia del baloncesto”.
3) En un campionat on has de jugar 9 partits en 13 dies i amb el format especial que té, dóna igual quants partits guanyis o perdis, l'important és quins. Rússia (1a-1 derrota), Espanya (2a-2 derrotes), Lituània (3a però 1 derrota només), Grècia (4a amb 4 derrotes!!). Alemanya com sempre ha optimitzat aquesta mentalitat al màxim, quedant cinquena amb un equip lamentable i un Nowitkzi que només ha brillat en percentatges quan les defenses d'ajudes no existien. Eslovènia l'havia guanyada de 30... però va perdre en el partit decissiu que donava plaça segura al pre-Olímpic, plaça que aconseguirien fent fora a una decebedora França (8a), que també havia guanyat clarament als alemanys. Hi ha molts altres exemples: Croàcia (6a a pesar de perdre els 3 partits de la segona fase) o Letònia i Sèrbia (eliminades per perdre els partits fàcils just després de deixar totes les energies en partits impossibles) i en contraposició Israel i Portugal (que van passar sorprenentment sabent contra qui guanyar). Sorprenentment molts entrenadors no ho semblen tenir tan clar...
4) Les diferències entre bàsquet NBA i europeu són ja tan curtes que no només es veu jugant contra USA. Les grans estrelles, com els MVPs de fase regular (Nowitzki) i final (Parker) han brillat només en partits on les defenses d'ajudes no existien o deixaven molt que desitjar. Entenc per brillar el fer molts punts amb bons percentatges, no perquè t'has cascat la meitat de tirs de l'equip. Fa relativament poc, la seva sola presència assegurava medalla a ambdós combinats.
5) Finalment un 0 a l'organització. A més dels detalls de simbologia i seus dubtosament elegides, ha estat realment esperpèntic l'espectacle dels palcs VIP. Sillons en un camp de bàsquet? Realment de república bananera. Lamentablement que molts aficionats s'hagin quedat sense entrada perquè tots els pijos espanyols, a qui fins ara els importava el bàsquet una merda, poguessin tenir un sofà a primera fila on veure l'esport que ara és "in" perquè erem els millors del món. Personatges que molts fins al final no van ni venir, deixant no només buida la grada principal en partits on no jugava Espanya, sinó que es veien llocs buits fins i tot en partits dels locals. I això en la grada que enfoquen les càmares que retransmitien el partit!! Una grada que tampoc ha aportat la pressió necessària i que hauria pogut donar el toc que falta per aconseguir dos punts més que et donen el campionat (sense justificar la derrota per aquest fet) i que per sobre de tot ha fet desdibuixar l'ambient que es respira normalment en un pavelló de bàsquet i que tots els aficionats de sempre volien gaudir.

Galway

La veritat he de confessar que al començament, quan els meus amics van convertir aquest bar en el lloc de trobada habitual, no ho acabava d'entendre ni m'agradava massa. El descobriment va ser poc després de què jo iniciés la meva estada a Ingolstadt i, per una banda significava que quan tornava no anava a cap dels bars que jo coneixia i tenia bon record (ja sabem la distància també magnifica els records), i per l'altra no acabava de trobar la gràcia a un bar que no quedava a prop de ningú, que estava allunyat de les discos on solem anar i que semblava ser un bar irlandès més, amb poques possibilitats de lligar, i amb unes braves això sí molt bones. Sí, tenia un 2x1 de 12 a 1, però els preus bases fora d'aquest horari eren normals, ni cars ni barats (pinta 3 €, cubates 6 €...).
Mica en mica, a força d'anar visitant el local en els diferents viatges llampec de cap de setmana i, especialment tenint les dues setmanes de juliol per anar-hi més assíduament (el bicing hi ha ajudat), he entès i aplaudit el bon ull dels meus colegues. El Galway és un bar especial a Barcelona, un pub irlandès on hi ha un públic regular i fidel de la ciutat de Barcelona, així que no es respira ambient guiri. Els cambrers regulars (Sergio y Jorge) ben aviat s'encarreguen de què el client els hi agafi confiança, podent parlar amb ells si ets el primer en arribar de la colla. Aquesta confiança es transmet també amb detalls que pocs llocs ofereixen a la clientela de la nostra edat, com poden ser rondes de xupitos d'alcohol de qualitat. Aquest és un altre dels punts forts: no només trobes cerveses nacionals o d'importació diferents i tot tipus de licors, sinó que aquests són de qualitat, no com la tendència al garrafón (de més o menys qualitat) que s'estila lamentablement per la nostra ciutat.
En fi, un lloc agradable on es pot anar després de la feina, on es pot quedar per fer una cervesa amb algú, o iniciar una festa de cap de setmana entre cubates i dards. Recomenable sense possibilitat de quedar malament.
Més informació a la web del bar.