Wir sind helden

Feia temps que no inaugurava cap nova secció dins del meu blog, així que per anar diversificant una mica els temes, inauguro amb aquest post una nova temàtica, encara que repassant el passat he reclassificat un post per entrar en aquesta categoria. No sé si aquest any escriuré els propòsits d'any nou, però si ho faig segur que un ha de ser anar més a concerts. I fruit d'aquests espero escriure sobre els grups per aquí en aquesta nova secció, una doble motivació recíproca.
Començarem doncs explicant el primer concert pagant després de molts anys (l'únic al què havia anat era Mago de Oz). Va ser a Munich a finals d'octubre (on he descobert que s'haurà d'estar atent a la cartellera) i es tractava del meu grup alemany preferit: Wir sind helden.
Grup de pop-rock fundat l'any 2000 a Berlin, està format per 4 membres: la cantant, guitarrista i compositora de lletres, Judith Holofernes, i tres homes (Pola Roy, Mark Tavassol i Jean Michel Tourette) a la bateria, baix i guitarra i teclats. En aquests 7 anys porten publicats tres àlbums: Die Reklamation (2003), Von hier an Blind (2005) i Soundso aquest any. El grup es va donar a conèixer amb la cançó "Guten Tag", a partir de la qual van aconseguir el concracte discogràfic per treure el primer àlbum que va tenir molt èxit en territoris germanòfons. Des de llavors els seus posteriors àlbums també han gaudit d'un notable èxit, amb un estil que s'està tornant probablement més comercial.
Un servidor els va descobrir durant el seu Erasmus a Aachen, on en moltes festes sonava la què per mi segueix sent la seva millor cançó: Denkmal. D'allà va sortir el primer àlbum, que es pot escoltar sencer sense problemes. A partir d'aquí he anat seguint més o menys el què han anat treient, malgrat que els àlbums següents ja no els trobo tan rodons. Especialment el segon àlbum era bastant fluix, salvant el "Nur ein Wort". El seu últim disc potser no té cap tema tan destacat però recupera en línies generals l'estil del primer. De totes maneres segueixen essent el millor grup alemany que conec.
El concert presentava un públic molt variat. Hi havia una majoria adolescent (especialment de públic femení), però es podien trobar gent de diferents franges d'edat fins als 30 llargs. Entretingut, el directe però no és el millor que tenen. Massa formals, massa rotllo entre cançons, que trenca el ritme quan venen els millors temes. Lògicament com a estranger que tampoc entenia tot el què es deia (i menys amb les cerveses que duia a sobre), i que volia sobretot escoltar la seva música, aquests comentaris són en part injustos, doncs molta part del públic sí semblava connectar més amb ells. En tot cas, considero ben pagats els diners per ells.
Com a presentació d'ells us deixo doncs amb el seu Denkmal. Altres temes destacats: Ist das so?, Rüssel an Schwanz, Monster, Soundso, Für nichts garantieren, The Geek, Nur ein Wort.

La guerra santa islàmica

Ahir sortia a la Vanguardia la noticia de què en alguns països islàmics les tendes venen dues versions de samarretes oficials del Barça: la normal i una amb un escut on s'ha modificat la creu de Sant Jordi per una barra vertical. Fa uns dies l'Inter de Milà ja va tenir "problemes" al decidir portar una samarreta especial per commemorar la seva efemèride on també es lluïa una creu de Sant Jordi, el què va provocar la indignació de la premsa turca (i aquests volen entrar a la UE?) ja que consideraven que era un símbol intimidador cap al Fenerbahce, i per tant demanaven els tres punts (sí, home, i què més?). I és que es clar, la creu és apologia de les creuades... Suposo que el sable amb la mitja lluna d'Aràbia Saudí no té res a veure amb la seva Guerra Santa que ha d'acabar imposant l'islam a la resta de la humanitat.
Fa un any es va montar un gran escàndol internacional perquè una revista danesa es va atrevir a caricaturitzar a Mahoma. Una clara falta de respecte cap als seus símbols.
La veritat que en començo a estar fart de totes aquestes notícies. Segur que hi ha molta gent musulmana que no creu amb totes aquestes tonteries i que el què arriba és fruit de radicalismes. Per això no els hi donem més publicitat. Ignorem els crits d'aquests radicals, no els hi donem veu en els nostres mitjans. I defensem els nostres valors de llibertat d'expressió i els símbols de la nostra cultura (que a pesar de ser ateu reconec la influència que ha tingut el cristianisme en la nostra societat). Prou baixades de pantalons i crítiques a humoristes que només fan la seva feina, prou canviar samarretes i escuts. Samarreta amb franja vertical, samarreta falsa i llicència perduda per vendre productes oficials del Barça.

Catan Erweiterung 5-6 Spieler

El probablement millor joc de taula que he jugat mai tenia un problema. Per disfrutar-lo de veritat calia ser quatre persones justes, el què donava molt poca flexibilitat a la trobada. Aprofitant aquesta època de regals, jo m'he fet el meu propi, un cop he aconseguit trobar gent per aquí per jugar de tant en tant, i sobretot amb una tornada a Barcelona propera. L'extensió de Catan per 5 o 6 persones solventa l'únic inconvenient del joc original i segur introdueix noves variants tàctiques a tenir en compte en les seves partides. Com sempre està tot molt ben calculat i com jugant 6 podria ser interminable fins que et toqui el teu torn (i es podrien acumular moltes cartes a perdre en cas de sortir un 7), en aquesta extensió s'introdueix una nova variant tàctica: després de cada torn d'un jugador, s'inicia un torn intermig on qualsevol jugador pot aprofitar per construir o comprar cartes de desenvolupament (sense tirar ni poder negociar).
Quines ganes d'estrenar-la!!

Vier Minuten

Amb uns quants mesos de retard finalment vaig poder veure Vier Minuten (Quatre minuts), pel.lícula alemanya que va arribar recentment a les pantalles barcelonines. Són comptades les obres germàniques que s'acaben projectant en els nostres cinemes; d'una banda pel domini omnipresent americà, de l'altra perquè el cinema teutó no destaca especialment excepte en les comptades excepcions que últimament han triomfat a nivell internacional. Per aquest motiu era sens dubte un film a veure.
Guanyadora de nombrosos premis nacionals i alguns d'internacionals, la segona obra de Chris Kraus (després de Scherbentanz) narra la història d'una professora de música heptagenària (Monica Bleibtreu) que descobreix un talent insospitat en una jove reclusa (Hannah Herzsprung) d'una presó de dones. Marcades ambdues per un passat ple de records traumàtics, la primera intentarà explotar el talent de la segona pel "bé de la música", com no es cansa de repetir, malgrat que en el fons manté l'esperança de què aquesta actuï com a element purificador del seu caràcter violent i element d'esperança per un futur que podria ser més feliç. Ambdues protagonistes comparteixen moments de caire diferent: tensions degut a la (massa?) típica rectitud i inflexibilitat de la professora cap a actuacions contràries al seu gust, fins a escenes de fort caràcter emocional entre ambdues.
La pel.lícula és un nou exemple de relació professor-alumne, caient pel meu gust en un abús excessiu de certs clichés, malgrat que manté l'estil realista típic del més pur cinema europeu, allunyat de les grandiositats que solen acompanyar els guions de Hollywood. Així com el treball (tant de guió com interpretatiu) dels dos personatges principals és encomiable, no es pot dir el mateix de la resta de personatges secundaris, també molt previsibles, però tan poc treballats que algun frega el patetisme en algunes escenes. Els flaixbacs cap al passat de la professora ens expliquen la seva trista història i ens revelen un detall inesperat de la protagonista, que explica en part la relació que manté amb la seva alumna, sense que però la història en sí acabi de lligar amb la trama principal.
Respecte a la música (Annette Focks) probablement serà de grat pels amants de la música clàssica, malgrat que a un servidor (amb la seva mala oïda musical) li va quedar la sensació que la seva grabació deixa bastant que desitjar, fet ratificat en diverses crítiques llegides.
El millor sens dubte és una brillant escena final, on la jove protagonista, acceptant el seu destí i davant l'oportunitat única que se li ha brindat, decideix lliberar-se i mostrar el seu talent innat oferint quatre minuts de música excelsa amb el piano, amb una "performance" poc convencional i rebel.
Una pel.lícula acceptable pels amants del cinema independent europeu.

Ingratitud juvenil

"(...) lo que se llama, con demasiada dureza en ciertos casos, ingratitud de los hijos no es siempre tan reprochable como se cree. Es la ingratitud de la Naturaleza. La Naturaleza, ya lo hemos dicho, mira hacia adelante. La Naturaleza divide a los seres vivos en seres que vienen y seres que se van. Los seres que se van dirigen la vista hacia la sombra, y los seres que vienen la dirigen hacia la luz. De ahí el devío, que para los viejos es fatal, y para los jóvenes involuntario. Este desvío, primero insondable, aumenta lentamente como toda separación de ramas. Las ramas, sin desprenderse del tronco, se alejan. No es culpa suya. La juventud va hacia donde se halla la alegría, a las fiestas, a los parajes luminosos, a los amores; la vejez va hacia el final. No se pierden de vista, pero no existe ya un lazo tan estrecho. Los jóvenes sienten el enfriamiento de la vida; los ancianos el de la tumba. No acusemos a los jóvenes."

Los miserables. Victor Hugo

Estupidesa humana o alemanys capquadrats?

A Audi, a diferència de SEAT, a part d'entrar per portes vigilades per encarregats de seguretat (accés per proveïdors), també hi ha portes giratòries per on els treballadors poden (podem) entrar amb el carnet d'Audi. Avui (no sé perquè, espero descobrir-ho demà) quan anava a sortir, va i el carnet no m'ha deixat sortir. Havia entrat pel matí amb tota normalitat, però sencillament per la tarda començava a pitar i fer llums vermelles. La resta de la gent (poca, a aquestes hores a Alemanya) sortia amb normalitat, així que el problema no era de la porta, sinó del carnet. De cop veig al Franz Bichlmeier, responsable de càlcul de resistència de llarga durada, i dic, buf, menys mal, em deixarà sortir picant dos cops amb el seu carnet. Però no, malgrat saber perfectament que treballo allà (sobretot després de què porta els últims mesos donant pel cul per culpa de què va ser incapaç de calcular les fixacions a carrosseria que necessitava un dipòsit de combustible i clar a dia d'avui aquest encara es cau, sic), no m'ha deixat. Malgrat saber que l'alternativa és anar fins a la porta principal, sortir i donar una volta a tot el centre tècnic per una carretera de nit fins a arribar al pàrquing on tenia el cotxe (uns vint minuts, que després d'una jornada de 11 hores i a 2 graus és el què més ve de gust), no m'ha deixat. Cagant-me amb la "capquadreria" alemanya, truco al Jorge per saber si li queda molt per sortir i decidir si pujo i segueixo treballant fins que plegui ell, i llavors veig al Robert Jantz, experimentador del departament. Segon intent i aquest cop la lògica ha imperat. Suposo que el primer cas només era un nou cas d'estupidesa humana.

EK-223 Weihnachtsabendessen i Nürnberg

Aquest cap de setmana tocava un nou sopar de Nadal, aquest cop el del departament d'Audi, al qual no pertanyem, però en el qual tenim el nostre lloc de treball. I bé, la veritat que va ser semblant a l'any passat, només que canviant el menjar bavarès per un buffet italià força bo, que ens va permetre menjar peix acceptable entre d'altres coses. Per la resta, doncs inici amb el discurs del jefe, repassant projectes i els que hi estan implicats (aquest any per al Q5 ja només hi havia presència 100% ibèrica), uns quants temes (força insuportables) de trombó i corneta d'un company i la seva dona i com aquest any faltava el Marcus (el nostres coordinador i director teatral), doncs el company del trombó el va voler sustituir explicant comptes nadalencs bavaresos amb més pena que gràcia. La resta del sopar, doncs com era d'esperar per les diferències d'edat i cultura entre els tres mosqueters i la resta, doncs bastant aïllats en la nostra "spanische Ecke", només trencada en moments puntuals pel Herbert.
Una mica agobiats després de quasi 4 hores de sopar, vam marxar i després de molt de temps vaig tornar a sortir per Ingolstadt (no compto la festa de residents perquè era una festa pseudo-privada). Primera copa a l'Outzerie, dues més al Lago Bar, l'estrena personal a una disco relativament nova, el Makis, que com a lloc està molt bé però que la música agobiava, i finalment una nova baixada als inferns de l'Icekeller, on la sobreexplotació del local em va acabar agobiant i decidir anar a casa.
Cosa que havia d'haver fet abans per no haver-me de llevar a les 9 i amb tota la ressaca agafar el cotxe cap a Nürnberg, on havia quedat amb la Iris. Per sort l'últim Gelocatil que em quedava va anar fent el seu efecte durant l'autopista i vaig arribar en un estat presentable.
A pesar d'estar relativament a prop d'Ingolstadt, la veritat que no havia tornat a Nürnberg des de fa un any, quan a penes començava la meva estada alemanya. I naturalment aquell dia només l'havia vista de nit, sense que m'acabés d'impressionar. Un gran error del qual s'ha d'aprendre, doncs Nürnberg efectivament, tal i com diu la gent, és molt més interessant del què m'havia esperat després d'aquella primera visita, on m'havia perdut moltes coses. A més del bonic (però típic alemany) centre amb els seus mercats nadalencs, plaça major i esglésies, Nürnberg té el seu castell des del qual es pot contemplar tota la ciutat, la casa d'Albrecht Dürer (en un preciós racó de la ciutat al costat de la muralla que rodeja el centre) i sobretot racons espectaculars en les zones més noves del centre al voltant del riu. Probablement una ciutat més maca que München per anar a passejar un dia on un vulgui desconnectar d'Ingolstadt. El seu famós mercat de Nadal em va servir per fer algunes compres de regals nadalencs. I tot plegat va ser una bona excusa per veure de nou a la Iris, amb qui aquest cop hi va haver menys problemes de comunicació (sembla que al final aconseguiré comunicar-me bé amb qualsevol alemany vingui d'on vingui) i ens vam poder posar al dia de les nostres vides, ara que un servidor està molt més gandul amb el mail. Llàstima que no poguéssim dinar en una típica tasca d'especialitats en salsitxes de Nürnberg. Al final vam acabar en un italià, on lògicament també van acabar el Marcos i l'Elena, i és que la ciutat per aquestes dates està plena de gent i turisme, a pesar de què l'escalfament climàtic hagi acabat amb les imatges del mercat nadalenc ple de neu.

+ Fotos

La trilogia Bourne

Amb el "Ultimatum de Bourne" es tanca la probablement millor sèrie de pel.lícules d'acció dels últims temps, es tanca la trilogia que començava fa 5 anys amb "El caso Bourne (The Bourne Identity)", dirigida per Doug Liman, i continuava amb èxit amb "El mito de Bourne (The Bourne Supremacy)", on es canviava de mans al director Paul Greengrass, qui repeteix i s'encarrega de tancar així mateix la saga.
Tal i com em va passar amb Saw, el fet de pertànyer a un gènere normalment esgotat i amb poques idees com és el dels thrillers d'acció i persecucions, ha fet que entrés tard a la saga, fins al punt de no haver-les vist puntualment al cinema.
La trilogia Bourne compta amb els ingredients necessaris del cinema d'acció: un heroi fort i ben plantat, lluites cos a cos, amb armes, persecucions increïbles amb cotxe, moto i qualsevol mitjà de transport imaginable, i lògicament fregant sempre l'impossible. La mort persegueix al nostre heroi però per més rivals que es trobi al camí sempre acaba sortint victoriós. No diria que la pel.lícula destaqui especialment pels seus efectes especials: aquí no es parla de grans atemptats contra el món, sinó que les tres pel.lícules són exclusivament l'intent de caça i captura del protagonista. Les tres obres tenen però el seu estil propi (probablement donat pel cinematògraf Oliver Wood, que sí participa en les tres obres), amb acció imparable i moviments vibrants de càmara i efectes matrix suavitzats per intentar ser més verosímils en les lluites cos a cos.
Què fa però d'aquesta trilogia especial i que hagi assolit l'èxit que té? Suposo que un primer mèrit el té la història. Saturats sempre d'agents pro-governamentals que defensen els interessos dels EEUU o Gran Bretanya i en missions salvadores pel país o el món, aquí la història es molt més senzilla. Bourne és un agent especial de la CIA que troba un vaixell enmig del mar i que ha perdut completament la memòria. Poc a poc anirà descobrint les seves habilitats i qui és, però es trobarà amb una CIA que vol borrar-lo del mapa, com a testimoni d'operacions ilegals dels EEUU que és. La criatura contra l'estament oficial que el va crear. L'altre punt clau són unes trames sense pausa que mantenen a l'espectador enganxat al seient durant la durada (raonable) dels films. Els moments sentimentals es redueixen al mínim imprescindible per conèixer la humanitat del protagonista. El tercer punt important és la credibilitat de l'impossible. Moltes accions són completament exagerades i cap mortal sobreviuria, però es trasmet una sensació de realitat dins de l'obra. No és com un Bond que lluita contra 50 i no se li ha arrugat el smoking.
Però sens dubte el gran encert de la saga és l'elecció del protagonista: un excel.lent Matt Damon, que probablement sigui dels pocs actors amb un físic d'heroi, però capaç de transmetre duresa, intel.ligència, serietat i sentiments a través del seu rostre.
El Ultimatum de Bourne és el perfecte final a la saga. Nova entrega d'accions per multitud de ciutats del món. En ella descobrim finalment tota la veritat (parcialment ja revelada en les anteriors entregues) sobre el programa de reclutació que el va portar a convertir-se en un agent especial per fer les feines brutes de la CIA, i el protagonista es troba finalment amb els seus creadors...

Stanley Kubrick Collection

Tinc pocs DVDs originals i crec que ja les tinc totes, però quan he vist la oferta no m'he pogut resistir. Vols combatre la pirateria? Posa les coses als preus que li toquen.

Sopar residents EK i festa residents 30-11-07

Van passant els caps de setmana i ens anem acostant a les tan desitjades vacances de Nadal. Aquest cap de setmana ha vingut marcat (mai millor dit) per la gran festa del divendres al Cafe Paradox d'Ingolstadt.
Si comptem però com a cap de setmana fer quelcom especial després de la feina, aquest cap de setmana començava ja dijous amb el sopar de residents d'EK, convocat pel extraoficialment cap de projecte de SEAT per al AU416. Sopar de pizzes i Weizen al clàssic Casa Rústica, i que crec que va sorprendre positivament els 14 que hi vam anar. Potser la invitació sonava una mica a compromís, però al final les cerveses van trencar el gel inicial i vam acabar rient molt i fins i tot allargant amb el jefe a fer una caipirinha al Outzerie.
I el divendres venia el plat gran: la festa anual de residents. L'excusa era el concert que feien el grup Tokata a la sala subterrània del Cafe Paradox. Tokata és un grup format per dos residents (Eli a la guitarra i Juan a la bateria), una nòvia de resident (Anna posant la veu) i un company alemany al baix. El seu repertori de versions pop i rock espanyol i anglès van amenitzar l'inici de la nit, abans que es passés a la sessió variada de winamp, mentre l'alcohol anava caient al ritme que incitaven els cubates a l'espanyola a tres euros. Potser massa barat perquè els records es van perdent a mesura que avança la nit i un es desperta a les 14h a casa el Fran, que molt amablement em va oferir un matalàs a casa seva (propera al local i que m'evitava agafar un cotxe, que no hauria passat del primer arbre que m'hagués trobat al pas). Una gran festa que però m'ha sacrificat el cap de setmana, doncs la ressaca d'ahir va ser tan de campionat que ni forces vaig tenir per veure el derbi. I és que és el que passa quan un porta tants caps de setmana tranquil i de cop es fot la festa de l'any.

Fotos festa