Remake (2006)

Pel.lícula estrenada fa uns mesos a les nostres pantalles (ja fora de cartellera), Remake és l'última obra de Roger Gual, director junt amb Julio Wallowits (en cartellera amb "La silla") de l'existosa Smoking room (2002). Aquest cop Roger va assumir el projecte en solitari, per desmitificar-nos una mica el moviment hippy dels anys 60-70.

Max és un home solitari,qui a la seva bellesa viu encara segons els ideals naturals en una masia, sense cap mena de tecnologia moderna al seu abast. Abans de vendre's la casa per emprendre el seu "últim gran viatge" decideix invitar un cap de setmana als seus antics amics del moviment (tots ells ja convertits en burgesos moderns) a aquell lloc on junts havien passat la seva joventut,aïllats de la societat i fent la seva particular revolució. A les dues ex-parelles (doncs tots han acabat divorciats) s'hi afegeixen els fills d'aquests i la nòvia d'un dells (una espècie de hippy post-moderna). Lluny de passar un divertit cap de setmana rememorant els vells temps, ben aviat apareixeran els traumes que cada un d'ells arrossega i les decepcions i frustracions que els va portar més endavant fer front a la dura realitat.

Una pel.lícula notable, que sense arribar al nivell de la seva òpera prima, és recomenable de visualitzar, sobretot per a aquells neohippies que només han vist la part bucòlica dels anys d'esplendor i no es pregunten què se n'ha fet d'aquella gent.

I mica en mica, de nou cap amunt

Sembla que després del cop dur que vaig patir fa unes setmanes, un mica en mica va vislumbrant una llum, amb la qual poder seguir amb la seva vida. La veritat que les dues setmanes passades a Barcelona em van anar de perles. A més de poder fer companyia a ma mare, de poder tramitar tots els papers perquè el gestor s'encarregui de tot, vaig poder gaudir d'unes vacances del treball i tenir temps per veure tots els amics que tinc a Barcelona i que moralment em van ajudar a tirar endavant.
Però va arribar el diumenge i era moment de tornar a Ingolstadt, la ciutat on m'estava instal.lant, i això va ser dur. Havia estat tan bé els últims dies a l'estimada Barcelona...
A més no podem dir que el retorn fos plàcid. Per començar vaig perdre la targeta de dèbit alemanya a l'aeroport del Prat. Així que corrent a trucar a l'amic Rio, perquè em donés el número per anul.lar-la. Allà una merda contestador automàtic que confonia el meu 5 amb 2 o 0, però finalment ho vaig aconseguir.
Un cop ja al meu pis, amb l'esperança de tenir Internet, em trobo que el splitter que havia de rebre per correu, l'havien tornat a l'oficina per no ser-hi i que ja havien passat els dies per poder-lo passar a recollir. Aquest va ser el pou.
Per sort, la sort va canviar a partir del dilluns tarda, a pesar del temps depressiu que ens està acompanyant des del meu retorn (boira tot el dia,això sí, almenys no fa tan fred, 5 graus constants). Així a la tenda de Telecom ja em van donar a l'instant un splitter (si en tenen,perquè no te'l donen amb el modem quan et dones d'alta?), així que el mateix dilluns ja tenia Internet (després d'alguns problemes per culpa el Firewall de windows). Dimarts una bona estona per culpa les actualitzacions de Windows pendents dels últims anys, però ara ja tinc ordinador que em va bé. Ahir em va arribar per fi també la mudança i la tarja del pàrquing pel Peugeot i dimarts ja va venir el propietari per començar a moure l'arreglar la cuina, així que espero abans de Nadal ja estar 100% instal.lat a la nova ciutat.
A més si podia pintar avorrit el tornar aquí de moment res de res. Dimarts van venir el Benja i el Ramon a fer unes birres i ahir hi havia sopar de despedida d'un resident... i festa de les veïnes. Molta noia de 19 anys, bon veure la majoria, això sí, fredes com a bones alemanyes. Però almenys vaig conèixer un colombià i una colombiana que vam congeniar ràpid i que em poden servir de nexe d'enllaç al grup, per anar entrant mica en mica.
Aquest diumenge per fi podré anar a München, on viu l'amic de la uni Carles, que em podrà ensenyar les maravelles que tothom parla d'ella. La vida doncs sembla iniciar-se per fi en aquestes gèlides terres.

Sommer vorm Balkon (Un verano en Berlin, 2005)

Un nou exponent del realisme filmogràfic alemany, tendent a representar recorrentment una classe mitja-baixa que lluita per viure en una societat on molta gent viu millor. En aquests cas les protagonistes són dues dones a la frontera dels 40 anys i que encara no han aconseguit una estabilitat en la seva vida. Una, aturada i amb un fill, lluita per trobar una feina i una parella, així com no caure en l'alcoholisme de la desesperació. Per a això s'ajuda de la seva veïna, soltera i també en búsqueda del príncep amb el què satisfer el seu desig maternal, que es dedica a cuidar gent gran per tal de sobreviure. Juntes passaran aquest estiu de les seves vides que ens mostra el film, amb un excés de realisme, sense llicència per la comèdia (com podria ser el cas de Bella Martha, un altre film alemany semblant de Sandra Mettelbeck, 2001) que faria més digerible l'obra.
Recomenable només per als amants d'aquest cine realista europeu, sense ser però una obra imprescindible del gènere.

Ja n'hi ha prou

Nova decepció del Barça de bàsquet aquest any. Avui era el primer clàssic de la temporada, contra l'etern rival, un Madrid que segueix amb pas ferm a la lliga, com a líder sòlid i indiscutible. Hi havia el dubte de veure quin Barça veuríem, si el que marxa líder de l'Eurolliga, o el lamentable i irregular equip de la competició nacional. I una vegada més hem vist el segon, comprometent-nos seriosament la classificació per la Copa del Rei (balanç 4-6 a falta de 7 jornades amb un calendari gens fàcil), el què seria un fracàs ben sonat.
Però el què em fa més ràbia és la manera de perdre. El Madrid ha sortit intens, amb ganes de mossegar, com hauria de fer tot jugador en un derbi així. Com es pot sortir sense tensió en un Madrid-Barça? El jugador a qui no li motivi un partit com aquest no mereix estar en el Barça. Fruit d'això l'equip blanc ja ha agafat avantatges importants, que ha anat gestionant amb sabiduria la resta del partit, completament humiliant en la segona part, on s'ha vist la impotència nostra per retallar unes distàncies que s'incrementaven constantment. Perdre així davant el màxim rival fa molt de mal.
No sé si és la millor solució (els canvis d'entrenador a mitja temporada en el bàsquet sempre han acabat amb fracàs), però jo ja en començo a estar fart d'Ivanovic, molt fart. Estic cansat de veure'l sempre queixant-se en cada partit de tot, canviant constantment d'homes, demanant una intensitat que en dos anys ha estat incapaç d'inculcar ni per a un derbi. Amb una plantilla amb Kasun, Marconato, Vazquez, Trias i Kakiouzis ens han doblat el número de rebots. En atac no veig més sistema que bloc directe a dalt, i penetracions d'homes exteriors en u contra u o doblant de qualsevol manera quan es veuen tancats. Cap jugada generada directament per als pivots. En defensa, canvis de marcatge després de bloqueig, que l'únic que genera són missmatches que si el rival és intel.ligent aprofita clarament (i a més, com normalment un dels pivots ja s'ha quedat fora de la zona, en cas de rebot, si l'equip rival va decidit a agafar-lo té superioritat). La política de canvis no l'entenc, hem tingut a la banqueta moltíssims minuts a Trias, que havia començat bé i l'únic amb Navarro que hi fot collons almenys, per tenir a un Kakiouzis, inferior en el rebot i avui negat en els seus arguments (bon tir de tres i percentatges excel.lents de dos). Fran Vázquez segueix en la tònica de demostrar que serà un dels grans blufs de la història.
Fa uns dies Dusko deia que sentia no coincidir amb la opinió pública del Palau, però que aquest era el seu bàsquet. Per mi ja se'l pot endur ben lluny.

La silla

Abans de tot avisar al possible lector que es tracta de cinema independent pur, una antítesi clara al cinema comercial. Malgrat els nombroses cartells que hi ha per la ciutat i només haver-hi un cinema projectant-la a Barcelona (el mític i envellit Casablanca), a la sala erem jo i una noia, en la primera setmana de projecció. No és una pel.lícula on s'expliqui una història, real o fantàstica, d'uns protagonistes. És una metàfora artística sobre l'angoixa existencial, la soledad...
En el seu segon llargmetratge després de l'excel.lent òpera prima Smoking room (on era codirector junt amb Roger Gual, qui feia uns mesos estrenava també una obra en solitari), el director argentí afincat a Barcelona, Julio D. Wallovits reivindica una manera diferent de fer cinema, que no pretén arribar a les grans masses, sino tan sols expressar-se mitjançant un estil propi.
Rodada en un polígon industrial (completament desert fora dels personatges que apareixen en la pel.lícula) als voltants de Barcelona seguim l'evolució d'ell (increïble Francesc Garrido), acompanyats en un principi per una veu en off que ens parla dels seus sentiments... i d'altres coses de la vida. Contemplarem la seva angoixa i decadència fins a trobar aquell objecte, aquella cadira, que sense ser especial en cap sentit, sembla donar un ordre a la seva vida. En la trajectòria veurem alguns altres personatges (Esther Bové, Alex Brendemühl, Ulises Dumont, Francesc Orella...), que tindran converses surrealistes però que ens parlen de la filosofia de la vida. Metàfores dialèctiques i visuals, al més pur estil d'un curtmetratge d'aquells que quasi ningú entèn el sentit. Sense més música que una melodia tristíssima de piano en alguns moments.
En definitiva una forma més de reflexar el món modern en què vivim, però escapant dels cànons que imperen actualment en el setè art.

Els edificis estatals

Ahir vaig anar al Registre Civil per buscar el Certificat de Defunció del meu pare i una Fe de vida de la meva mare. Feia molt de temps que no anava a un edifici de l'administració, però vaig poder comprovar que la modernització (menys en l'arc de seguretat de detecció de metalls) és una cosa completament aliena als nostres organismes.
No em queixaré en aquest post del servei, doncs per una vegada ho tenien tot i va ser prou eficient. Només em va fer gràcia el comentari de la funcionària d'informació a un home, dient: "si nosaltres som gratuïts; lents ho som una estona, però almenys som gratuïts" (concepte que podríem discutir, perquè suposo que part del 25% del meu sou que es queda l'estat bé deu anar a ells, però em va fer gràcia la franquesa amb què ho deia).
Però fins i tot en casos on no tens problemes, la imatge que dóna l'edifici en sí és força deplorable. Va ser només creuar la porta i em va venir al cap la imatge de les 12 proves d'Astèrix, quan aquest havia de fer front a la burocràcia romana per aconseguir el formulari A38.
Passat l'arc et trobes amb un edifici vell, mal pintat, ple de papers penjats amb un celo esgrogeït pels anys a la pared, cartells a mà, llistat de dependències caòtic, numeració de dependències sense cap mena d'ordre lògic, senyalització deficient, oficines amb tiquet d'ordre d'arribada i d'altres on es demana encara tanda... Perquè un edifici estatal no pot donar una imatge de modernitat, que donaria qualsevol edifici d'una entitat privada? Tampoc crec que requerís de molts diners, posar un cartell modern, no escrit a mà, on s'indiquessin clarament les dependències de l'edifici, la funció, el número (seguint una codificació ordenada) i la localització exacte en un mapa (per saber on fan les Fes de vida, has de veure un petit cartell, en una pared lateral que queda amagada, on s'indica que allà mateix es fan). Posar una màquina que ja donés número a l'entrada segons on anessis i una persona d'Informació, clarament visible al costat, per a la gent gran, no hauria de ser tan difícil.
En quant a la seguretat la modernitat és només a primera vista. Al sortir em vaig adonar que m'havia deixat la cartera en un banc i irreflexivament vaig girar-me i entrar corrent per on havia sortit. Al sortir, ja tranquilitzat per haver-la recuperat, em vaig adonar que havia entrat per la sortida (porta just al costat de l'entrada), per tant, sense passar per cap arc de seguretat i sense que ningú m'hagués dit res. Total, qui voldrà atemptar contra el Registre Civil? Però llavors perquè tanta pantomima?

Saw III

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

Tercera (i definitiva?) part de la probablement saga més sanguinolenta del segle XXI. Si a Saw descobríem a Puzzle, un rebuscat assassí amb ganes de posar a prova les ganes de viure de la gent a través de jocs esglaïdors, i a Saw 2, quan aquest semblava estar en mans de la policia, aconseguia tornar a deixar a tothom amb un pam de nas amb l'aparició d'una alumna seva (Amanda, l'única supervivent dels seus jocs macabres), quedava el dubte de veure si Saw 3 seria senzillament una continuació de la seva obra en mans d'Amanda.
Aquest és efectivament l'inici, però ben aviat l'espectador s'adona que Amanda no és Jigsaw (Puzzle). Tranquils als fans de la saga, Puzzle encara està viu. Sí, el tumor cerebral el reté ja tumbat en una llitera agonitzant en mans d'Amanda, però això no l'impedeix protagonitzar el seu últim (o penúltim?) joc (on la víctima haurà de superar diferents proves per aprendre a perdonar). Un joc molt treballat que centra quasi la totalitat del film, en el qual hi ha alguns flaixbacs al passat (sobretot a la primera part) on es descobreixen més detalls de la història que ja coneixem.
En comparació amb les seves predecessores, Saw 3 segueix mantenint l'estil de les anteriors: melodia principal, imatges esgarrifoses, sang i fetge, tortures molt treballades, joc rapídissim de càmara en l'agonia final, tensió en la presa de les futures víctimes i repàs ràpid final per a qui s'hagi pogut perdre, on s'explica que tot estava planejat. Lògicament no és la primera, però sí una molt digne tercera part, que potser estaria per sobre de la segona (que en línies generals era més fluixa però la salvava el grandíssim final amb el descobriment de qui era Amanda). Tota la trama teixida per Puzzle és apassionant, a pesar de què aquí sí que es fa més previsible cap a on va el final, i d'un parell de detalls que serien discutibles (la mort no pronosticada de la tercera prova i la reacció de la metgessa al final).
Posava en l'encapçalat definitiva en interrogant. I és que així com la segona part ja deixava clara l'existència de la tercera, aquesta semblava feta amb l'intenció o d'acabar-la aquí molt dignament, o de seguir si els productors seguien posant-hi diners (l'al.lusió de Puzzle a un últim joc i un flaixbac passat seu d'una història d'amor que no ens revel.la gran cosa són els indicis).
Doncs bé, sembla que els guionistes ja estan treballant en Saw 4 per a estrenar-la al Halloween de 2007. Però no només això, sino que l'actor Tobin Bell (Jigsaw o Puzzle) ha declarat que ha signat per 5 pel.lícules!!! Sembla difícil, després del final de la tercera, veure un gran futur més enllà de l'últim joc suggerit, però tampoc són descartables seqüel.les que ens portin al passat del personatge. Si els guionistes es veuen capaços de mantenir la capacitat de sorprendre a l'espectador com fins ara, benvingudes siguin.

Orgasme mundial

Des de la plataforma Global Orgasm es proposa a la humanitat un curiós repte/experiment. Es tracta de què el proper 22 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, tots els homes i dones en qualsevol lloc i hora del món tinguin un "orgasme global sincronitzat", durant i després del qual tothom pensi en la pau mundial.
Amb aquesta acció es pretèn produïr un canvi en el camp energètic del nostre planeta, que porti la humanitat a prendre consciència de la necessitat de pau.
Per als més incrèduls, hi ha fins i tot una base científico-empírica darrere aquesta idea. La universitat de Priceton porta a terme des de 1998 un projecte multidisciplinar anomenat Global Consciousness Project, segons el qual pretenen observar canvis en fets aleatoris (com tirar una moneda i veure si surt cara o creu) degut a efectes de la ment humana. Segons possibles interpretacions dels resultats, fets mediàtics com els atemptats del 11-S o el tsunami de l'índic alteren els resultats de fets aleatoris. Segons els promotors, això es deu a l'acció sobre els camps quàntics, que són la base de l'univers, i que si tots ens concentrem en un sentit, podem aconseguir grans resultats.
Tant per als adeptes com per als escèptics, no deixa de ser un curiós experiment per una bona causa, que no implica cap sacrifici, així que no estaria de més una àmplia convocatòria. En el meu cas, com a bon solter, ofereixo la meva disponibilitat a tota persona, preferentment del sexe femení, interessada a participar en l'event (fins a les 15h a Ingolstadt/Munich, entre les 15h i 17 en el vol München-Barcelona i a partir de llavors en qualsevol lloc de la capital catalana).

El laberinto del Fauno

De fantàstica es pot qualificar l'última coproducció espanyola de Guillermo del Toro. Fantàstica tant pel gènere que toca com per la qualitat de l'obra. He de reconèixer que després d'haver vist el trailer (que m'havien passat molts cops i des de fa molt de temps), no m'havia acabat de convèncer del tot per anar-la a veure. Semblava curiosa i original, que per una banda m'atreia, però per l'altra la barreja d'imatges de la Guerra Civil i ésser fantàstics pintava a anada d'olla que podia ser difícil de digerir. Finalment després de dues fervoroses recomenacions m'he decidit a veure-la i no puc més que recomenar-la als cinèfils del gènere fantàstic.
Com en l'última de Shyamalan, "La joven del agua", estrenada fa uns mesos, el director mexicà posa en contacte el món fantàstic amb el món real, només que en aquest cas, els éssers mitològics només són perceptibles per la nena protagonista, Ofèlia. Aquesta es troba amb la seva mare, greument malalta i a punt de parir, en les muntanyes del nord d'Espanya, on el nou marit (i pare del nou nadó) es troba intentant capturar a maquis després del final de la guerra civil.
En aquest cas la barreja de mons és també la barreja de dues històries completament diferenciades. D'una banda, la batalla del món real, entre maquis i militars franquistes, amb una excel.lent Maribel Verdú camuflada en el servei del cruel capità, i de l'altra la jove protagonista que contacta amb el Fauno i ha de superar tres proves per tal de comprovar si es tracta d'una antiga princesa desterrada en el món dels mortals.
Producció ben dotada econòmicament, els efectes especials i la caracterització dels personatges mitològics i històrics no tenen res que envejar a una superproducció americana. En contra del què podria semblar en el trailer la pel.lícula no es podria catalogar com a de terror. La trama fantàstica és purament d'aquest gènere, sense implicar sobresalts ni escenes especialment violentes, a pesar que alguns personatges no són precisament Heidi i que la història tampoc és un compte de fades. La crueltat i violència per contra ens la trobem en el món real, sense que s'abusi però d'imatges que fereixin la sensibilitat (que alguna hi ha).
El final és extraordinari en el sentit que sent únic, és feliç i trist a la vegada, defugint doncs de la tradició del gènere que solen acabar amb finals feliços després dels molts patiments i aventures previs.

Ficció

Si a "Krámpack" (2000) en Cesc Gay ens mostrava els descobriments i experiments del sexe i l'amor de dos adolescents i a "En la ciudad" (2003) ens mostrava la vida d'un grup d'amics urbanita en la seva diversitat, Ficció segueix la tendència creixent d'edat i ens porta a uns personatges ja en la quarantena.
L'Àlex (excel.lent com sempre Eduard Fernández) és un guionista de cinema introvertit que decideix passar uns dies a casa el seu amic Santi (Javier Cámara) a la Cerdanya, buscant la tranquilitat necessària per finalitzar la seva nova pel.lícula.

A casa de l'amiga comuna que és la Judith (Carme Pla) coneixerà a la Mònica (debut cinematogràfic de la Montse Germán), amiga d'aquesta que també ha vingut a passar uns dies. Aquests dies junts faran sorgir els dubtes del protagonista, qui es trobarà en un conflicte de sentiments, el conservador de ser fidel a la vida tradicional, a la seva dona (Àgata Roca), als fills, i el de llibertat i ganes de respondre a l'atracció que li provoca aquella dona.
Com és normal en la seva obra, el realisme demolidor és el tret més característic de la pel.lícula. Ficció és una història de silencis, mirades, pensaments, amb un ritme lent i colpidor. Un llargmetratge doncs que avorrirà a la majoria i encantarà als amants d'aquest estil. Per a un servidor, a qui aquest tipus de cinema li sol agradar, només troba a faltar alguna altra història paral.lela, per fer més interessant una obra que amb 107 minuts i tan "poca" història es pot fer un xic pesada per a qui no es senti 100% reflexat en els sentiments del personatge. Per la resta el treball dels actors és impecable, la fotografia molt aconseguida i la tranmissió de sentiments a l'espectador efectiva. Una bona creació a afegir en la llista d'aquest director barceloní.