La silla

Abans de tot avisar al possible lector que es tracta de cinema independent pur, una antítesi clara al cinema comercial. Malgrat els nombroses cartells que hi ha per la ciutat i només haver-hi un cinema projectant-la a Barcelona (el mític i envellit Casablanca), a la sala erem jo i una noia, en la primera setmana de projecció. No és una pel.lícula on s'expliqui una història, real o fantàstica, d'uns protagonistes. És una metàfora artística sobre l'angoixa existencial, la soledad...
En el seu segon llargmetratge després de l'excel.lent òpera prima Smoking room (on era codirector junt amb Roger Gual, qui feia uns mesos estrenava també una obra en solitari), el director argentí afincat a Barcelona, Julio D. Wallovits reivindica una manera diferent de fer cinema, que no pretén arribar a les grans masses, sino tan sols expressar-se mitjançant un estil propi.
Rodada en un polígon industrial (completament desert fora dels personatges que apareixen en la pel.lícula) als voltants de Barcelona seguim l'evolució d'ell (increïble Francesc Garrido), acompanyats en un principi per una veu en off que ens parla dels seus sentiments... i d'altres coses de la vida. Contemplarem la seva angoixa i decadència fins a trobar aquell objecte, aquella cadira, que sense ser especial en cap sentit, sembla donar un ordre a la seva vida. En la trajectòria veurem alguns altres personatges (Esther Bové, Alex Brendemühl, Ulises Dumont, Francesc Orella...), que tindran converses surrealistes però que ens parlen de la filosofia de la vida. Metàfores dialèctiques i visuals, al més pur estil d'un curtmetratge d'aquells que quasi ningú entèn el sentit. Sense més música que una melodia tristíssima de piano en alguns moments.
En definitiva una forma més de reflexar el món modern en què vivim, però escapant dels cànons que imperen actualment en el setè art.