Bloc o blog?

M'assabento, arran d'una carta d'un lector en un diari, de la guerra lingüística que s'ha aixecat dins la comunitat catalanoparlant sobre quin ha de ser el terme oficial en la nostra llengua per definir el terme anglès weblog, comunment abreviat com a blog.
Des d'aquest modest espai un servidor ha emprat sempre el terme anglès blog, desconeixent quin era l'estat oficial de la catalanització d'aquest terme. D'altres webs catalanoparlants han apostat per la derivació bloc, que avui descobreixo va ser oficialitzada a través del Termcat, sala d'espera per paraules susceptibles de ser adoptades pel diccionari normatiu. Descobreixo a la vegada però que aquesta decisió ha suscitat cert rebuig entre part de la comunitat d'escriptors catalans a la web, amb la qual cosa el debat està servit i s'haurà de veure quin terme arriba guanyador a l'oficialitat definitiva.
Coneixent l'existència de dos bàndols, des d'aquest petit racó seguiré promovent l'ús de la versió blog pels següents motius:

- No entenc la necessitat d'una adaptació fonètica en una paraula, la terminació de la qual amb -g no és aliena a la llengua (nàufrag, filòleg, pedagog...).
- Blog és una paraula nova sorgida d'un concepte nou i amb un significat únic i concís. Transformant-la en bloc, és donar-li a aquesta última un nou significat addicional i la necessitat en certs contextos d'haver de matitzar a què ens estem referint.
- Entenent que el derivat anglès blogger per referir-se a l'autor d'un blog, sí necessita adaptació fonètica catalana, m'agrada més ser un bloguista (més proper a periodista, columnista, artista), que oficialment un blocaire (que rima amb boletaire).

La soledad

Després d'un parell de curts i un prometedor debut en el món dels llargmetratges amb l'inquietant drama psico-killer "Las horas del día", Jaime Rosales ha tocat el cel amb la seva segona obra "La soledad", guanyadora de tres Goyas i dos de tant importants com són millor pel.lícula i director.
El director barceloní ens porta un cinema realista, on a través dels seus personatges se'ns motra la vida en estat pur. Sense música, sense efectes dramàtics, "La soledad" és una sèrie de seqüències on seguim la vida d'una sèrie de persones de diferents edats (partint de la trentena ja passada) i descobrint-nos moltes de les seves misèries de la vida quotidiana. A pesar del títol, els protagonistes no són tampoc persones especialment solitàries ni pretén ser exclusivament una reflexió sobre aquest sentiment humà, es tracta d'un retrat gens comercial de la societat espanyola actual (o almenys de part d'ella) amb alguns dels seus problemes, sense centrar-se en especial en cap d'ells ni entrar a valorar-los explícitament.
Rosales dóna més importància a la imatge que als textos o a la història en sí, que no deixen de ser (l'avorrida) quotidianeitat de moltes vides reals. Aquesta és fotografiada amb diferents trucs de càmara: divisions d'imatge que enfoquen la mateixa escena des de perspectives diferents, llarguíssims plans fixos o primer plans frontals extramadament propers. Un poema visual sobre la vida en estat pur.
No cal però portar a la majoria de gent a engany. A pesar dels premis i els elogis generals de la crítica especialitzada, "La soledad" no agradarà al 90% de la gent. Qui vagi al cinema a passar una estona divertida o a rebre grans missatges, s'ha equivocat de sala. Qui consideri que pagar o emprar el seu temps per veure la vida del carrer sense dramatisme és una estafa, pot buscar alternatives en les moltíssimes sales que projecten d'altres films. "La soledad" és una obra minoritària dirigida als amants del realisme europeu i els jocs visuals de la imatge, i capaços de suportar dues hores de realitat sense cap tipus de maquillatge i a un ritme lent.
Personalment aplaudeixo l'obra del director barceloní, un nou exponent de realisme cinematogràfic i especialment valoro el seu camp dels jocs visuals; sense caure però en lloances desmesurades, doncs a pesar del seu èxit en els Goyas (probablement en un any no excessivament qualificat en el cinema espanyol), no supera d'altres obres del gènere com pugui ser "En la ciudad", obra per altra banda més digerible per una major amplitud de públic.

Sweeney Todd

Nova obra de Tim Burton i com a tal nova incògnita prèvia sobre amb què ens sorprendria el famós i peculiar director. Entraria al grup de Mars Attack, Sleepy Hollow o el Planeta dels simis (com a dolentes al meu parer, reconeixent-li els seus mèrits), al de Charlie i la fàbrica de xocolata o La novia cadàver (com a bones obres) o al de Pesadilla antes de Navidad o Big Fish (com a obres mestres)?
En el meu cas l'acabaré classificant en el segon grup, reconeixent que el què no m'agrada de la pel.lícula és el seu gènere, el musical, que si bé en teatre no em desagrada si és una bona obra, en el cinema se'm fa més difícil de digerir, a pesar de notables excepcions com Moulin Rouge o aquesta nova creació del californià.
Pels amants de l'estètica i efectes Burton (entre els quals m'incloc fins i tot en les seves pitjors pel.lícules) Sweeney Todd no defrauda i l'obra li ve al pèl. La grisa i obscura Londres, on el color més viu i contrastant el dóna la sang (exageradament vermella) a raudals que vessarà el demoníac barber de Fleet Street. Macabra història que ja em va encantar de petit en la seva versió teatral i que m'ha entusiasmat reviure. Història de venjança, d'amor, d'obsessions, tot plegat amb una mica de sarcasme, exageració musical i humor negríssim. Amb un final espectacular que Burton escenifica preciosament.
Burton a més compta amb probablement els dos millors actors de l'actualitat per representar els papers dels tètrics protagonistes Sweeney Todd i Mrs. Lovett: el seu actor talismà Johnny Depp, i la seva dona Helena Bonham Carter. Els dos són els clars protagonistes davant d'uns secundaris millorables, llurs històries queden clarament en un segon pla.
A partir d'aquí que ningú es porti a enganys: és un musical pur i dur. Per tant, el 90% del temps se'l passaran cantant i la trama s'allargarà dues hores perquè tota cançó sempre conté repeticions reiterades del mateix missatge. Qui accepti aquest gènere i, a més (que ningú esperi un musical clàssic), sigui fan de Tim Burton és el potencial espectador que no en sortirà defraudat.

Fricazo!!!!!!

No es país para viejos

La gran triomfadora dels Oscars d'enguany representa el retorn dels germans Coen a la senda de l'èxit des dels ja llunyans "The Big Lebowski" i "Fargo". És també l'obra culminant del Western modern que últimament s'està posant de moda, ja sigui amb d'altres creacions destacables del gènere, com amb pel.lícules que es pengen falsament l'etiqueta.
Clars exponents del cinema independent americà, Joel i Ethan porten magníficament a la pantalla la novel.la de Cormac McCarthy, creant una inquietant pel.lícula que manté l'espectador expectant durant les seves dues hores de durada, a pesar d'un ritme lent, necessari d'altra banda en moltes de les escenes per conseguir l'efecte desitjat. Els dos germans guanyaven amb aquesta pel.lícula tres dels Oscars més importants d'aquest any: millor pel.lícula, direcció i guió adaptat.
El quart recau en un brillant Javier Bardem, que es va convertir en el primer espanyol en guanyar un Oscar d'interpretació, ni que sigui com a millor secundari. Paper certament discutible, doncs Anton Chigurgh és clarament el protagonista d'aquesta obra, si bé el seu paper no és d'un tradicional protagonista entorn del qual gira la trama. Llewelyn Moss i Ed Tom Bell comparteixen aquest protagonisme, també magníficament representats per uns convincents Josh Brolin i Tommy Lee Jones, però és el psicòpata llunàtic d'irrisori pentinat interpretat per Bardem l'únic omnipresent en l'ambient, fins i tot en la seva absència.
A la Nordamèrica de principis dels 80, un veterà del Vietnam (Moss) troba una sèrie de cotxes ple de morts mentre està caçant antílops. S'apoderarà d'un maletí ple de diners que per desgràcia d'ell serà perseguit per diverses bandes, però sobretot per un Chigurgh, la bogeria del qual el fa ser imprevisible als seus adversaris. Tom Bell representa el sheriff, a punt de retirar-se en una època de transicions, que digirà les activitats del cas.
Intrigant, violenta i jugant perfectament amb els entorns visuals, "No country for old men" retindrà a l'espectador fins a un final certament desconcertant (per fidelitat a l'original literari), que no desfà però el bon treball anterior.

Els quatre reptes d'Espanya

Davant la frenada que viu l'economia els pròxims governs hauran de posar uns ciments sòlids sobre els que assentar Espanya a la primera línia mundial. És prioritari acometre una sèrie de reformes per passar de ser un país desenvolupat a un país avançat.
Espanya no deixarà de crèixer però ho farà a un ritme inferior que d'altres països com Brasil, Mèxic o Corea. La raó és que mentre ells viatge amb l'AVE de la productivitat i la competitivat, Espanya ho fa en un comboi de rodalies. Un mercat laboral amb excessiva rigidesa reglamentària, una tasa de temporalitat tan alta com el Teide o empreses que prefereixen el "que inventen ellos" de Unamuno a esprémer-se el cervell frenen la locomotora del país. Les receptes són variades: internacionalitzar les empreses, millorar el nivell tecnològic, modernitzar el teixit productiu, potenciar la inversió en infraestructures i en I+D+i...

1) Educació: s'ha de buscar el consens.

Sense una millora en l'educació, continuarà el deteriorament de la nostra competitivitat. Hem universalitzat l'educació (comparativa 70s-actual: del 3 al 4,7% PIB, 100% matriculacions alumnes entre 6 i 14 anys, 33 vs 11 alumnes per professor, 2,5 milions analfabets vs 0,5) però el nivell és molt mediocre (només 35% vs 30% de tasa de fracàs escolar).
L'educació segueix sent un teixit que es teixeix i es desteixeix segons qui governi: logse, loce, loe... masses lleis en poc temps. Com un bon vi l'ensenyança cal deixar-la reposar en un bon barril de roure. És necessari el consens polític i una certa estabilitat en els plans.
S'ha de formar millor i pagar més als docents, d'aquí l'èxit de Finlàndia, on però esdevenir professor de primària no és un camí de roses. L'escola no és però l'únic pilar del triomfador model educatiu finlandès, hi ha un altre forjat amb formigó: la família (55% dels pares es consideren els primers responsables en l'educació dels fills, en front del 15% espanyol). La diferència radica en una bona política de conciliació familiar i laboral.

2) Immigració: problemes de desarrelament

Ràpida, intensa i amb pocs desajustos socials, així és la radiografia de la immigració espanyola. Un fenomen que s'ha digerit bé, però que pot ennuegar-se en el futur. S'ha d'estar atents als procesos d'integració de la segona generació, diferent a la primera, perquè ha nascut al país i vol tenir tots els drets, que no estan garantitzats per ningú. En la tranquilitat actual, ara és el moment de regular amb encert els fluxos migratoris i desenvolupar les millor polítiques d'integració per evitar incidents incendiaris com els de França.
La immigració seguirà sent una necessitat del mercat laboral, entre d'altres raons per la intensa caiguda de la natalitat. Convé però anar sentant les bases per atrauere a emigrants de major nivell educatiu que ajudin a incrementar la tasa de creixement potencial de l'economia.

3) Estat del benestar: reformar pensions i sanitat

Amb una esperança de vida qie augmenta un any cada dècada i una tasa de natalitat baixísima, si no s'acometen les reformes necessàries, el sistema vigent de Seguretat Social, en 20 o 30 anys no serà sostenible. Els majors de 65 anys passaran del 20% al 35% de la població i la força laboral passarà del 60% al 50%. El pagament de pensions representarà el 2050 el 15,7% del PIB (vs els 8,7% actuals). S'hauran de complementar la previsió pública i la privada, s'haurà de prolongar la vida laboral i les prejubilacions passaran a millor vida. La immigració no és una solució, perquè els primers immigrants començaran a rebre la seva paga junt amb els treballadors del baby boom.
El model actual de sanitat pública universal tampoc serà sostenible. La qualitat s'anirà deteriorant, hi haurà més llistes d'espera i el metge atendrà molt més gent. Per tant, si el ciutadà vol una sanitat de primera divisió haurà de recórrer de nou al seu compte corrent, s'ha de fer-li assumir al pacient una part del cost. Es el famós copagament ja vigent en països com Suècia, on hi poden haver excepcions. És necessari però incentivar a la gent perquè estalviï i es responsabilitzi del seu propi benestar.

4) Medi ambient: lluitar contra la dependència

Els efectes del canvi climàtic es notaran a Espanya a partir de 2020 en els recursos hídrics, les costes i la biodiversitat. Entre altres raons perquè la seva localització geogràfica la fa més vulnerable a la desertificació, perquè és el país de la UE amb més dependència del petroli i incumpleix greument el Protocol de Kioto.
Solucions a la ineficàcia energètica? És precís considerar l'energia nuclear com un element clau per garantir el subministrament i cumplir els compromisos mediambientals. A més les empreses han d'apostar a caball guanyador amb un gran pacte nacional contra el canvi climàtic. I les llars han d'actuar amb pautes de consum més responsables, primant els bens i serveis més sostenibles en front dels què no ho són. A més s'ha d'aconseguir un alt nivell d'independència del petroli impulsant fonts d'energia netes, el desenvolupament de nous combustibles i un millor aprofitament de l'aigua.

Extractes de l'article "Los 4 retos de España" (Valentín Bustos), revista Capital nº 91, que recull l'opinió de diversos experts econòmics i empresarials

Serem capaços d'estar a l'alçada del què es necessita? O seguirem amb les polítiques de crítica i insult constants i debats que desvien l'atenció, sense mirar de canviar res?

El truco final

L'última pel.lícula del director Christopher Nolan (Memento, Batman Begins) és un bon exemple de pel.lícula comercial, entretinguda, original, ben feta i amb grans interpretacions, demostrant que la industria nordamericana del cinema ens bombardeja amb moltes escombraries, entre les quals s'han de saber buscar les bones creacions com aquesta.
"The Prestige" és una curiosa barreja de gèneres: thriller, drama, fantasia, ciència-ficció, tots ells perfectament barrejats com per art de màgia (mai més ben dit). La pel.lícula explica la història de dos mags rivals, Robert Angier i Alfred Borden, excel.lentment interpretats per Hugh Jackman i Christian Bale. Situant-nos en el context històric dels finals del segle XIX a Londres, la pel.lícula reflexa molt bé el món de la màgia en aquells temps, ensenyant-nos la realitat dels enginyers (Cutter - Michael Caine) que hi havien darrere els trucs. En una bona part de la pel.lícula, l'obra es podria considerar un drama d'època molt ben caracteritzat. La rivalitat d'ambdos protagonistes els porta a intentar-se superar l'un a altre amb trucs i escenografies millors, a la vegada que les revenges constants entre ells porten a intentar enfonsar l'oponent a la misèria.
Un dia Alfred realitza un truc espectacular que maravella tot Londres. Robert s'obsessiona per tal de descobrir aquest truc fantàstic, entrant en escena una sempre sensual Scarlett Johansson (Olivia) que protagonitzarà un doble aparent triangle amorós que acabarà en tragèdia. En el terç final apareix també Nikola Tesla, un personatge històric que va fer nombrosos experiments sobre l'electricitat als Estats Units, i a qui visitarà Robert en el seu intent de superar el truc del seu enemic. En aquest punt entra en joc una ciència ficció, que pot molestar a certs espectadors degut al context tan històric i real que portava l'obra, però que s'ha de reconèixer està molt ben integrada i és completament lícita en una pel.lícula d'entreteniment sense més ambicions.
Amb l'ajuda de Tesla, Robert farà el seu gran truc, enllaçant perfectament al punt on començava la pel.lícula (la major part és un flaixbac que explica la història de la rivalitat d'ambdós) i on se'ns desvetllarà, en un final parcialment previsible, quin és de debò el truc final.

Ostern 2008: Visita de l'Aitor i Eslovènia

L'última Setmana Santa de la meva estada alemanya l'he passada a diferència de la majoria de residents per aquestes terres i aprofitant per seguir explorant el centre d'Europa, aquest cop amb la companyia de l'Aitor, qui aterrava el dimecres a terres alemanyes i amb la seva arribada portava la neu i el verdader hivern que fins ara no havia fet.
Efectivament, després d'un hivern amb un únic cap de setmana amb neu i de moltes setmanes quasi alemanyanament primaverals (on en cas de precipitacions eren en forma de pluja), les previsions el dimecres eren de setmana santa amb neu, sense temps per desesperació meva a poder fer ja el canvi recomenat de neumàtics al nou cotxe (canvi que no vaig decidir fer fa 15 dies per mandra i poques expectatives de neu quan ja entràvem a la primavera). Les previsions es confirmaven quan sortia d'Audi cap a l'aeroport enmig d'una forta nevada que per sort durava poc i per tant no tenia temps a quallar. Nevada que ens perseguia i arribava a Munich just quan iniciàvem la breu passejada pel centre de la capital bavaresa. De nit i amb fred i neu, què millor que entrar a la tradicional Hofbräuhaus a beure alguna Mass mentre l'Aitor es posava les botes amb els obligats Schweinshaxe (codillo) i Apfelstrudel (pastís de poma amb vainilla i nata). Desgraciadament un servidor havia de currar dijous, així que aviat empreníem el camí de tornada a Ingolstadt, ja amb un temps molt més tranquil i assolint els 250 km/h autolimitats de l'Audi A6.
Dijous, mentre un treballava i rebia les instruccions per substituir als companys de departament que marxaven de vacances la setmana que ve, l'Aitor visitava Nürnberg. Al vespre, feiem una partida de Carcassone i sopàvem quelcom per casa mentre seguíem els últims moments emocionants que donaven el pas del Barça de bàsquet als quarts de l'Eurolliga (i la paral.lela eliminació del Madrid), tot això abans d'anar a la Diva a veure'ns tres cubatazos per barba, mentre esperàvem (inútilment) primer a veure si podien retransmetre el partit i després a què per un dia l'equip ens donés una alegria.
Divendres ens llevàvem ben d'hora per fer els quasi 500 km que ens separen de Ljubljana. Netejar el cotxe de la neu i agafar la ja coneguda autopista fins a Salzburg, abans de començar a explorar terrenys nous. Concretament l'autopista que porta de Salzburg al país eslovè és tota una maravella amb espectaculars paisatges alpins (preciosos amb la neu que els acompanyava) i amb espectaculars tunels que creuen les muntanyes. Precisament l'últim d'aquests (de 8 km de llarg) és el què representa la frontera (actualment ja en desús) entre Àustria i Eslovènia.
L'antiga república iugoslava és un dels clars exponents de desenvolupament ràpid a l'Europa de l'Est, amb uns nivells molt propers a la tradicional Europa occidental, si bé encara hi ha coses que s'estan fent (com els últims quilòmetres de l'autopista a la seva capital). Sorprèn però el nivell assolit també per una bona part de la població, clar exponent del qual són uns cotxes moderns (i bastants de gamma mitjana i fins i tot alta) en el seu parc automobilístic. Només uns quants R5 i alguns autobusos passats d'anys mostraven els vestigis del passat, junt amb les típiques construccions grises i monòtones del seu inevitable passat socialista.
L'arribada a la capital Ljubljana era una mica estressant, especialment fins a aconseguir aparcar el cotxe en un parquing tancat i vigilat (precaució que avui titllaria d'innecessària) que quedés aprop del nostre alberg. Ja instal.lats sortíem a visitar aquesta ciutat, el centre barroc de la qual però és bastant assequible i visitable en tres hores sense presses. Després d'una ràpida hamburguesa eslovena en una parada del mercat a l'aire lliure, pujàvem al castell, des de la torre del qual es pot contemplar una tercera part del territori d'aquest petit país. Grans planícies entre els Alps austríacs i les muntanyes que separen Eslovènia de les seves antigues companyes iugoslaves. El centre, sempre al costat del riu a ambdues rives d'aquest, està format per bonics carrers i cases d'estil barroc i noucentista. Si un busca les restes de la muralla romana es trobarà així mateix amb un petit barri que sembla un poble rural, amb els seus camps i casetes individuals enmig d'una capital. Per fer alguna pausa nombrosos bars ben decorats poden servir per buscar la teòrica rivalitat que ens va dir el nostre amic Lluis entre les dues cerveses locals Lasko i Union (a la pràctica la rivalitat només va estar entre nosaltres dos, arribant però a la conclusió que cap d'elles era res de l'altre món), per provar un vinet en les abundants vinacoteques o acabar sopant en algun restaurant a un bon preu. De cara a la nit uns quants bars estudiantils (segur més plens en època lectiva) i la discoteca Bachus en ple centre (amb dues sales) permeten passar una bona nit.
Dissabte ens llevàvem ben aviat enmig d'una forta nevada per anar a la recomenació especial del Lluis: les coves de Skocjan. Malgrat haver vist diverses coves en la meva vida, res havia estat tan espectacular com aquestes, patrimoni de la humanitat per a la UNESCO. 3 km subterranis en una visita guiada d'una hora i mitja t'internen per diferents grutes amb espectaculars estalagmites i estalagtites de diferents formes i tamanys i per l'espectacular cova formada pel pas d'un riu subterrani de gran cabal. Una parada sens dubte obligada per qualsevol visitant del país. Les fotos no estan permeses, així que us deixo amb les fotos d'una pàgina web perquè us feu una idea, malgrat que no impresionen ni la meitat que el natural.
Aquest petit territori també oferia altres punts d'interés que preteníem visitar: el costaner poble de Piran, les coves de Postojna (entre Ljubljana i Skocjan) o el llac de Bled... L'aparició de la neu però va fer anular tots els plans, pasant a ser la prioritat poder sortir del país abans les coses no anessin a pitjor. Amb els neumàtics d'estiu però almenys amb tracció a les quatre rodes un servidor es va curtir una mica en un art que no domina gens: la conducció sobre neu. Moments de tensió, especialment per la gent que es dedica a anar frenant quan no toca, que per sort no van durar en excés ja que camí d'Àustria la nevada va parar i la carretera tornava a estar neta. D'aquesta manera el què podia haver estat un retorn infernal, va acabar essent més plàcid de l'esperat i ens va donar temps a desviar-nos fins a Regensburg, on ens podíem treure el mal gust de les birres eslovenes amb les Weizen bavareses i l'Aitor es despedia amb un nou sopar tradicional.
Arribats a Ingolstadt reventats, poques forces quedaven més que veure el capítol de Lost i anar a dormir, per el diumenge fer la típica visita de rigor de la ciutat, una partida de Carcassone i despedida fins divendres que ve, en què baixo a Barcelona.

Fotos

Audi A6 Avant 3.0 TDI Quattro

I aquest és finalment el cotxe amb el què tancaré la meva estada internacional a Audi. El premi al dur treball realitzat (malgrat que en realitat una casualitat de la què ens hem afavorit tots els residents) serà doncs gaudir aquests últims 3 mesos d'un cotxe que possiblement no tindré mai (o sinó tardaré molt en tenir). Amb quasi 64.000 € (4 vegades més que el meu cotxet de Barcelona) no serà el cotxe provat més car que hagi conduit, però sí amb diferència un que d'alguna manera em pertanyi (en realitat aquest tampoc) i disfruti durant un temps continu. Tampoc el més potent amb els seus 233 cv, però sí fent la mateixa consideració. Però sí serà segur amb el què hauré viatjat més ràpid (i molt probablement mai més hi superaré), doncs ja he fet una marca de 244 km/h que segur es podrà superar sense masses problemes en una nit sense trànsit doncs el cotxe no anava apurat. Però per sobre de tot és la sensació d'anar amb un cotxe d'una classe molt superior al què un està acostumat. Un cotxe enorme, luxós, silenciós, suau i equipat amb moltes coses que un no està acostumat. No és el cotxe que em compraria, massa gran per mi sol ara mateix, massa luxós i seriós per la meva edat, però per gaudir-lo uns mesos és tot un privilegi. M'agrada la seva estètica Avant, què lluny queden aquells temps on els familiars eren considerats cotxes d'enterramorts, m'agrada l'estabilitat que dóna la seva llarga batalla conjuntament amb la tracció a les quatre rodes i la potència i parell del seu poderós motor, aquest sí ja molt més adequat per moure l'elevat tonelatge d'aquesta bèstia. Combinat amb el canvi automàtic en posició S (sport) les arrancades són realment fulgurants. No passa el mateix quan es va amb la posició D (normal), on l'embragatge patina i dóna la sensació de frenar-te l'arrancada a menys que un li doni gas a fons. Acció que un ha d'intentar minimitzar, doncs precisament sobri no és la màquina, i baixar a uns nivells raonables en conducció ciutadana és realment dificil a menys que un faci arrancades pròpies d'un 600. Per sort en conducció a velocitat constant per autopista es conté bastant més. Un parell de fotos més per acabar, una posterior i una altra dels seus interiors, i una preocupació de què passarà el dia que torni al meu estimat 206 CC.

La verdadera historia del Club Bilderberg

Per un amant de les teories conspiratòries es presentava la lectura de la primera obra de Daniel Estulin sobre el Club Bilderberg com un atractiu llibre per reafirmar-me en les meves teories que el món no el governen els polítics, sinó el que el meu pare anomenava el "Gran Capital", empreses i gent rica i poderosa, els diners dels quals serveixen per portar el món per les sendes dels seus interessos. Molta gent no creu en aquestes "paranoies", oblidant que la seva única font d'informació que són els mitjans de comunicació generals pertanyen a aquests grans lobbies de poder. Quan un pregunta sobre els fets obscurs no aclarats que envolten a certs succesos (com podria ser un 11-S), la gent acaba afirmant que certes coses no es poden montar sense deixar proves. El més divertit del cas és que moltes proves efectivament són públiques, l'únic que no les fan públiques els periodistes que coneixem, i quan d'altres d'indepedents publiquen els seus llibres fruit de les seves investigacions els tractem de paranoics conspiracionistes (just el què volen els què hi ha darrere). Queda clar que pocs de nosaltres tenim el temps per poder comprovar totes les fonts, que certs periodistes poden elocubrar en excés sobre certes proves trobades, així que finalment un ha de fer una mica un acte de fe cap a un dels dos costats. Jo particularment em posiciono en el camp de què com a mínim hi ha dubtes raonables per creure que moltes coses estan dirigides, que a la gent que governa el món li importa ben poc la vida de la plebe i que certs successos com un 11-S són un muntatge per a fites més grans. El què no vol dir tant que el govern d'EEUU fes l'atemptat, com que tenint informació per evitar-lo no ho va fer, i potser va aprofitar per magnificar-lo teatralment amb successos poc clars (com el del pentàgon) per així tenir via lliure per fer la guerra on es vulgui del món i restringir llibertats amb la por al terrorisme com a pretext.

Serveixi aquest pròleg filosòfic per posicionar-me prèviament a la lectura d'un llibre així davant del possible lector d'aquest post. La verdadera història del Club Bilderberg no parla tant dels successos posats com a exemple (només indirectament on l'autor es posiciona dins dels conspiracionistes de l'11-S), com d'aquesta èlit de poder dirigida per grans families poderoses com podrien ser els Rockefeller, qui un cop l'any es reuneixen secretament junt amb membres invitats de renom (alts càrrecs de governs europeus i americans, dirigents dels principals mitjans de comunicació, empresaris d'èxit...). La versió oficial és que es tracta de reunions informals entre personalitats a títol personal, que de no poder-se mantenir el secret de sumari de les reunions, no podrien expressar-se com ho fan. Naturalment per Daniel Estulin es tracta del cap de l'iceberg de la major conspiració mundial, el grup que controla el món, que fa i desfà el què vol i del qual penja tot un entramat d'organitzacions que executen els seus desitjos. Els seus plans últims són que la ONU es converteixi en un autèntic govern mundial, l'únic amb exèrcit propi, i d'aquesta forma instaurar una dictadura on tots i tot estaria controlat per microxips implantats.

Daniel Estulin prova la participació de membres en el Club Bilderberg i la bibliografia que aporta per perseguir tots els entramats que hi pengen és extensíssima. D'aquesta manera se'ns pretén demostrar coses de les quals jo també n'estic convençut, com que tots els mitjans de comunicació americans de renom (siguin progressistes o conservadors) estan controlats en última instància per l'accionariat de Rockefeller (i que situacions semblants es donen en els demés països - opinió personal afegida). Que tot president dels EEUU, secretari o alt càrrec del govern ha passat pel CFR, un organisme controlat pel Club. Suposo que fins el menys conspiracionista de tots, a poca cultura que tingui, serà conscient que els pastons que valen les campanyes electorals són finançats per algú i que per tant elegim els dirigents que han passat unes primàries entre les grans fortunes. Sobra dir que mecenes purs n'hi ha pocs, així que al final s'espera d'aquests polítics accions que afovereixen els seus interessos. Digue'm que aquesta primera part és la millor documentada, però que en el fons no deixa en tot cas de demostrar coses tampoc gaire sorprenents.

Més controvertida pot ser la segona part, on els fets indiscutibles que esmenta l'autor poden estar sotmesos a explicacions diferents a les hipòtesis esgrimides per ell (i aquí sí que aquestes hipòtesis s'han de creure com a acte de fe a ell i a testimonis seus dels quals no es desvetlla el nom per la seva pròpia seguretat). Segons ell la creació de la UE és un pla del Club Bilderberg, com ho són els intents d'independència del Quebec i les futures creacions d'una unió americana i una asiàtica, previs a la fusió de totes amb la ONU com a únic govern mundial. Tot això amb una campanya de desmilitarització prèvia dels països i la pèrdua d'independència d'ells. En paral.lel els plans cap a la dictadura mundial passen per la desaparació dels diners en efectiu del món, la implantació de xips en tots nosaltres i la campanya de rentat del cervell dels ciutadans per part dels mitjans de comunicació, per tal que aquells ho percebin com a canvis positius per a la seva vida. Naturalment en un món així el control total sobre la població podria ser tècnicament possible: tothom seria fàcilment localitzable i a un suposat revel se li podrien fer desaparèixer totes les seves possessions amb un simple "error informàtic".

Per tant la conclusió final després de la lectura del llibre, és que a diferència d'altres llibres conspiracionistes llegits, no m'ha enganxat ni m'ha aconseguit convéncer. La primera part és força avorrida, amb tot un embolic d'entramats d'organitzacions i llistats de noms, on si bé apareix algun espanyolo persontage internacional de renom, la majoria són perfectes desconeguts per a la gran majoria no americana. A part del fet ja esmentat de què tampoc explica res extremadament sorprenent. La segona part, més digerible a l'hora de llegir, és en canvi més indigerible a nivell de contingut. Suposant (que ja és molt) que tot l'explicat siguin realment les intencions finals del Club, es fa difícil de creure que una empresa d'aquesta envergadura es porti a terme en el plaç de la vida dels seus membres. Més enllà, es fa difícil creure que un pla d'aquestes característiques es pugui portar a terme sense una participació més activa de les grans potències emergents asiàtiques (pocs membres dels quals han participat en alguna conferència d'aquestes). Però per damunt de totes aquestes consideracions, és molt difícil d'identificar-se amb un periodista que considera les lleis del tabac un gran greuge a la llibertat individual i un pla més del Club, que considera a Michael Moore com un titella del Club per realitzar el documental "Bowling for Columbine" en contra de la posessió d'armes (obviant que el seu documental Fahrenheit 9/11 dóna suport a les seves teories del succés), que considera l'Associació Nacional del Rifle com un actiu important per a una futura lluita de milícies contra els poderosos, que defensa la independència de les nacions, no per preservar la riquesa de les seves diferències culturals, sinó per garantir una suposada llibertat, per a la qual és preferible els estats de guerra contínues, diferències de riquesa i nivells de comoditat pretecnològics, que un món còmode i en pau amb un govern únic (essent conscient que això és una altra utopia), dins del qual sembla que no hi hagi cap altra possibilitat que ser tots més esclaus (del què ja som) d'una petita oligarquia.