I ara en Woody...

Primer va ser la Red Bull Air Race i ara és en Woody Allen qui anuncia que no rodarà les dues pel.lícules addicionals que estaven previstes en el nostre territori. Realment sembla que és més interessant promocionar la nostra ciutat a base d'alcohol barat i deixar destrossar la ciutat als hooligans britànics. Una llàstima l'ocasió perduda davant d'un dels millors directors del cinema actual.

Entrevista a Artur Mas

Ahir publicava la Vanguardia una entrevista al líder de la oposició a Catalunya, Artus Mas. Sense haver estat mai votant de CiU (ni tinc intenció a curt-mig plaç de ser-ho), crec que estic d'acord en moltes de les coses que comenta. I si mal no recordo és ja el segon cop que destaco en aquest espai manifestacions seves.
Estic d'acord amb què el poble català (i aquí incloc com en Pujol a tothom qui hi visqui i hi treballi) hauria de tenir el dret a decidir sobre qualsevol tema, arribant com a punt culminant a tenir el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui necessàriament, com molts espanyols es temen, la independència del país. De fet, actualment qualsevol referèndum crec personalment que es perdria per majoria, i en cas de poder-lo fer oficialment, encara més. Estic d'acord amb ell en què actualment plantejar la independència és un tema que divideix més que uneix, i que estem en un punt on la societat catalana ha de mostrar unió per lluitar contra una sèrie de grans temes que afectaran el nostre futur proper (especialment econòmics, que són els que ens haurien d'unir a tots). Estic d'acord en què s'haurien d'acordar una sèrie de prioritats primordials (especialment en infraestructures i educació, que també crec són els principals temes a resoldre, tema vivenda a part que és un problema més nacional i dono per utòpic), i tots els partits unir-se per buscar i reclamar solucions concretes. Estic d'acord amb l'anàlisi que fa d'ICV (i trobo molt gran l'exemple dels 80 km/h, ja sabeu àmpliament criticat des d'aquesta pàgina).
No acabo d'estar d'acord amb l'anàlisi empresarial que fa de Catalunya. Oblida que moltes empreses catalanes són depenents de multinacionals estrangeres, que en qualsevol moment poden decidir marxar cap a d'altres localitzacions més barates (motiu pel qual en el seu dia també van venir aquí). Estem d'acord en què a més de SEAT i tot l'entramat que mou, hi ha bons ciments en televisió, alimentació, química-farmacèutica i bancs i caixes. Afegiria que a més tenim un grandíssim potencial en biomedicina i biotecnologia, sector on entenc caldria apostar fortament per convertir-nos verdaderament en referència mundial. Ara bé, a més de la iniciativa empresarial, no cal oblidar que ni les nostres universitats són grans referències investigadores, ni hi ha un bon feeling universitat-empresa, som dels països que inverteixen menys en I+D i a més Catalunya és dels llocs on es posen més tràmits burocràtics per a la creació d'empreses. Així que no espantem responsabilitats, que des del Govern hi ha moltíssim a millorar.
Ara bé, què falla del seu discurs? Doncs el què ell mateix denuncia, la falta de credibilitat de la classe política actual, començant especialment per ell. I és que aquesta unitat que ell reclama, s'havia de començar demostrant en aquell Estatut que havia sortit del Parlament (i que ara sembla que tothom reclama), i no en aquesta broma de mal gust que ens van acabar venent, amb una gran part de culpa del protagonista d'aquesta entrevista que, novament amb una clara tàctica (fallida) personal i partidista per tornar ràpidament al poder perdut, va vendre a la nació per un plat de llenties. Si aquest és l'home que ha de dirigir la refundació del nacionalisme anem ben arreglats.

El circ de la F1

Ahir llegia la notícia de què l'escuderia Mc Laren havia entregat interessadament a la premsa una sèrie d'informació, segons la qual es demostrava que l'escuderia Renault havia tret profit de secrets tècnics a través d'un ex-empleat seu. Després d'anys on la Formula 1 per mi ha anat perdent interés degut a la dificultat dels avançaments en carrera (ai, què lluny queden aquelles boniques lluites Prost-Senna), sembla que el circ del motor vol afegir un ingredient més a l'emoció de les tàctiques d'equip i parades en els boxes: els tribunals. I és que aquest any, quasi que l'emoció màxima l'hem tingut amb decisions (controvertides) dels comisaris de les curses i amb processos judicials, a part de la disputa personal entre els dos candidats al títol de Mc Laren, que van acabar regalant el campionat a Ferrari. Sincerament no crec que sigui la millor manera d'incrementar l'interés per veure les curses, que un servidor personalment ja fa anys que no mira.
Ara bé, el què em sorprèn de la notícia és la frase "McLaren afirma que 33 fichas con datos técnicos fueron copiadas en 11 disquetes en marzo de 2006 y cargadas en septiembre en un ordenador propiedad de Renault". Per favor, en plena època de DVDs, Pendrives, discs durs portàtils miniatura, algú prèn la informació amb 11 disquets??? De 3 i mig o de 5 i quart? Va home va. Crec que l'últim programa que em vaig gravar amb disquets múltiples va ser el mític Day of the Tentacle.

Pollastre a la Bitburger

Feia molt que no em posava a experimentar a la cuina. Crec que l'últim cop que vaig preparar quelcom que no sabia com sortiria, va ser a Manresa, amb el Lluc, amb els llibrets de llom farcits de salmó fumat. Va ser un experiment casual fruit d'una distracció. Com els dos feiem de vegades la compra setmanal junts, ens repartíem el què havíem comprat, per fer una sèrie de plats a casa d'un o altre durant la setmana. I aquella, doncs bé, el llom va quedar a casa meva, i el pernil i el formatge a casa d'ell i en canvi el salmó fumat (pensat per una altra cosa) amb mi. Va ser mirar-nos i dir, perquè no? I efectivament, deliciosos, sencillament recomenables.
I ara, en aquesta tarda d'hivern alemany, esperant a què a les 8 comenci el Barça i ja amb gana perquè he esmorzat frugalment a les 11 i m'he cascat una hora de piscina sense haver jalat res més, doncs he decidit tornar a experimentar:
1 patata. 1 ceba. 2 cuixes de pollastre. Espècies variades (sal, pebre, orenga, basilisc). 1 Bitburger.
Fregir prèviament la patata, la ceba i el pollastre. I després tirar totes les espècies i la Bitburger i deixar-ho fer a foc lent tapat. El resultat? Als comentaris quan ho hagi provat.

Somnis que s'esvaeixen

Des de ben petit sempre m'han agradat els cotxes. A EGB quan m'avorria a classe dibuixava (suposo com tants altres nens) cotxes en els marges de la llibreta. A pesar de la sempre meva poca habilitat i paciència per dibuixar a mà o per qualsevol activitat que tingués a veure amb la plàstica (sempre la meva gran creu en l'expedient escolar), a casa podia passar-me hores dibuixant i pintant els cotxes que veia per la televisió del Paris-Dakar. Ja de més gran, quan vaig tenir el primer PC i sortien els primers programes rudimentaris de dibuix CAD, vaig dissenyar (vista lateral) tota una gama de cotxes d'una hipotètica marca pròpia, passant per tots els nínxols de mercat possibles. Suposo que si algun dia em posés a regirar per casa encara els trobaria en la carpeta on els tenia guardats i de tant en tant els contemplava.
Així que quan va arribar el moment d'elegir què volia fer la vida, vaig acabar desestimant altres idees que havien passat pel cap (astrònom, biòleg marí) i vaig decidir-me per la carrera d'enginyeria industrial amb un clar objectiu: acabar en una marca de cotxes desenvolupant models. Malgrat lògicament tenir el somni de poder treballar algun dia en alguna gran marca puntera (sempre he tingut especial predilecció per BMW), hi havia una empresa clara candidata on acabar fent carrera professional, la marca que sempre he viscut a casa, tant a través del meu pare com del meu tiet, clients incondicionals de la marca.
La carrera em va obrir la mentalitat i vaig descobrir moltes altres coses que m'agradaven, però finalitzada aquesta, vaig decidir començar pel camp que sempre m'havia atret. Així vaig començar a Gestamp, un important proveïdor del món de l'automoció, on pel fet de ser una empresa gran fusió de moltes petites i en procés de creixement, vaig poder adquirir una experiència increïble en els dos anys que vaig estar. Aquesta em va portar a fer el salt (professional que no econòmic) que m'oferia la possibilitat de fer una estada participant en el procés de desenvolupament d'un futur model d'una marca premium. Actualment sóc el responsable a del Vorbau (estructura davantera de la carrosseria estructural del cotxe), de tots els carenats i passarrodes de sota pis, de totes les plaques anticalòriques de les zones motor i túnel de transmissió i de tots els insonoritzants acústics de la zona motor del futur model. A la meva edat sencillament ni en els millors somnis podia haver imaginat tant.
No tot han sigut camins de roses. He patit l'infravaloració de categoria per la feina que estava realitzant (finalment solventada), he patit la sobreexplotació d'assumir responsabilitats al.lienes, finalment parcialment solventada després de llargues queixes, no per les hores adicionals que suposava, sinó per la imposibilitat de realitzar correcta i professionalment totes les tasques que estava assumint. Finalment he patit el què considero (subjectivament) una injustícia econòmica, que sabent que no ha estat malintencionada sinó fruit de la burrocràcia d'una gran empresa, ningú sembla capaç de solventar. A pesar de tot això, passades les ires inicials, un seguia disposat a aguantar tot per treballar en el què sempre havia somniat.
Fins ara, on un està desorientat. Un simple mail, sí redactat i promogut inicialment per mi, però recolzat per una gran majoria que hi va participar activament, fart d'escoltar cada dia queixes de companys que progressivament augmentaven el seu descontentament, purament per una falta d'informació clara. Un simple mail on es transmeten una sèrie de dubtes que es volen aclarar aprofitant una propera visita (llargament esperada) de personal. Purament una acció en favor de l'empresa per discutir obertament els sentiments i preocupacions d'un personal que estem desplaçats 1500 km de la nostra empresa orígen, on se'ns porten automàticament molts assumptes personals. Una acció per millorar la satisfacció de tots, sense amenaces, sense crítiques a cap persona, sense reclamacions que no siguin aclaracions o la possibilitat d'oferir el nostre punt de vista sobre determinats punts.
Un mail massa innocent per una gran roda que gira indefectible i independentment dels membres que en formin part. Un mail, que ben o malintencionadament malentès, sembla haver-se convertit en una caça de bruixes en busca del líder d'una rebel.lió que només existeix en les ments d'unes persones que precisament estan massa allunyades de la realitat i per això els hi demanem que vinguin. Una rebel.lió que imaginen capitanejada pel benjamí de tots els residents, per un dels nouvinguts, que si disposés de la capacitat imaginada d'erigir-se en líder sobre una sèrie de professionals amb molta més experiència i edat que ell, no entenc com no el proposen per un càrrec important.
I ara ha començat la pressió psicològica sobre aquesta ovella negra que trenca el moviment harmònic dels engranatges invariables que mouen una gran empresa. Ara entenc a l'amic Carles, que canviava una feina a Siemens per una a una enginyeria més modesta, fart i desmotivat de formar part d'una empresa on un no podia influir en res.
Potser tampoc sóc un home per una gran empresa? Quin preu té treballar en el què sempre has somniat? Cal renunciar als teus ideals, manera de ser i caràcter per sobreviure a una gran empresa? Estic disposat a fer-ho?
Incertesa i desconcert. Actualment descobreixo que a pesar de mostrar públicament el caràcter fort i segur que tenia el meu pare, interiorment tinc un caràcter més sensible i dèbil com el de ma mare. Meravelles combinatòries de la genètica.
El mail del Charly esperant resposta a una proposta d'anar a fer la volta al món junts. Potser és el què necessito per reflexionar i decidir què vull fer a la vida. Tic tac tic tac.

Meme, avui va d'escriptoris

Feia temps que no recollia un meme, però aprofitant que estic païnt l'esmorzar abans d'anar a nedar i degut a la sencillesa d'aquest, em permeto recollir l'últim del meu transmissor personal d'aquest tipus de posts.
Avui us obro les portes doncs al meu escriptori. La foto és del Nil, lloc on no he estat, però em va encantar la foto. En aquest cas va ser feta per la Marta, la pàgina flickr de la qual aprofito l'ocasió de recomenar. A diferència del Marc, mai he tingut fotos pròpies o d'experiències viscudes en primera persona. Passada l'època de tenir la foto d'algun amor platònic famós, sempre he tingut fotos de paisatges (terrestres o espaials) capturades de la web. De fet actualment en l'ordinador fix de Barcelona hi tinc una foto d'un eclipsi lunar. També sóc en aquest sentit bastant conservador i la mateixa imatge es pot quedar durant anys sense canvis.
A diferència del Dani, la meva disposició d'icones o accesos directes no presenta cap ordre especial. Sencillament és el fruit de com s'han anat instal.lant els programes en l'ordinador. Els dos forats que es poden observar són resultat de descàrregues d'arxius posteriorment borrades que han deixat la seva petjada en la imatge.
Com es pot comprovar l'escriptori no és una part essencial del meu ordinador, però si algú vol recollir aquest meme, seguiré xafardejant el què tingueu la resta de la gent.

I avui... client!!

Realment una de les coses dolentes que tenia treballar en un proveïdor era l'actitud "òbvia" que sempre havies de mantenir de "el client sempre té raó"i haver-te d'empassar coses que en igualtat de condicions no faries, lògicament tot per el bé de l'empresa.
Amb el canvi d'empresa en principi passava a l'altre banda, al costat obscur del poder (bé, el client final són els compradors, però com a éssers individuals realment normalment el poder és limitat). La teoria però no es va cumplir: per una banda marxava a Audi a fer de "proveïdor d'enginyeria" i convertir-me en un esclau (d'ambdues empreses), on quan convé sóc un Audianer més i quan no un extern sense més. Quedaven els proveïdors de les meves peces, on un comprobava que a Alemanya els proveïdors porten uns fums... que sorprenentment Audi almenys permet. I sense ser un Audianer de veritat doncs ja et pots imaginar.
Però avui sí, avui un s'ha sentit client. Tot s'ha de dir, gràcies a l'únic proveïdor amb el què hi ha hagut un bon treball, l'únic al què quan m'han demanat favors, els he fet de gust, perquè també són els únics que han ajudat quan ho he necessitat, els únics que entreguen les coses quan les demanes, els únics realment proactius amb el disseny... a pesar de no ser proveïdors de desenvolupament. Ja van ser els què em van donar entrades per l'IAA (junt amb Gestamp, però aquí era fàcil tirar dels antics companys) i avui, doncs m'han portat els regals de Nadal. Un rellotge-termòmetre-alarma electrònic que tinc a partir d'avui a la taula (per fi podré tancar finestres o engegar l'aire acondicionat amb una prova objectiva). I un Sudoku-Kakuro electrònic per entretenir-me als avions. Gràcies Lydall-Gehardi!! (propaganda gratuïta però no crec que els lectors d'aquest espai comprin mai plaques anticalòriques per un cotxe).

Prunn 17-11-07

Segon cap de setmana consecutiu per Ingolstadt, però lògicament no era plan de seguir amb la tranquilitat de l'anterior, així que aprofitant que aquesta setmana m'he plantejat (per fi) posar-me seriosament a fer una mica d'esport cada dia (tres dies a la piscina i flexions i abdominals a casa els dies que no hi anava), calia muntar algun plan que a l'hora que visitàvem quelcom nou, fèiem una mica d'esport. Així que després de preguntar entre residents, el David i jo vam decidir anar, a pesar del mal temps, a veure el castell de Prunn, aconseguint timar a última hora al Roger i la Mireia, així com el Ricard que degut a la seva lesió de genoll ens esperava a les parades programades.
La sortida de l'excursió era des d'Essing, poble situat a l'est del Altmuhltal, d'on surt un camí de dues hores i mitja enmig del bosc en direcció al castell de Prunn. Després d'una primera pujada bastant forta i constant, el camí es tornava més suau, però entre la nevada i la neu que hi havia, i algunes zones mal senyalalitzades hi va haver moments de petit dubte sobre si arribaríem al destí final. El paisatge boscós era bastant monòton, però poc acostumats a fer excursions amb neu (que a més era neu pols), va fer les nostres delícies. De pas estrenava les meves botes de trekking impermeables comprades el dia anterior. Finalment vam arribar al castell, que ni era gran cosa, ni es podia visitar perquè l'estaven restaurant, així que el premi final en realitat va ser el gran dinar que ens vam fer en el poble de Prunn.
Per la tarda, tornada més ràpida per la vora del riu Altmühtal, on les botes vam començar a demostrar que eren noves i em van destrossar els turmells. Com a final d'etapa, novament Essing i el seu pont de fusta més llarg d'Europa. La tornada també mereixia un premi, concretament unes Kristallweizen al poble de Kehlheim, per tancar un dia d'esport, neu i molts riures.

+ Fotos

Una mica d'humor si us plau...

Realment en aquest país els polítics sempre han de gastar temps i recursos en tonteries. La noticia catalana del dia és la "indignació" que el president ZP fes broma sobre les Rodalies. Entendria l'enuig si això es fes en el Parlament, però en un programa d'humor, on el presentador et deixa la broma a ou, doncs trobo molt bé que el president la faci. És de salut mental i democràtica poder fer humor sobre qualsevol tema, les nostres misèries, defectes, tragèdies i complexes, sempre que es sàpiga fer sense mal gust i no em sembla el cas.
Que la situació de Rodalies és inadmissible i que s'ha de demanar responsabilitats al govern central i el president està clar. Però en comptes de criticar tonteries com aquesta, podrien també ser més proactius i ajudar a reconduir la situació. Més indignant que fer broma trobo la majoria d'aquests polítics que tan critiquen van en cotxes oficials amb una patrulla que els hi obre pas davant dels embussos diaris que es formen. Davant la incompetència que cada dia ens demostren, més valdria que es quedessin també col.lapsats, així no podrien provocar els merders que monten.

I avui fa ja un any...

Paco Ibáñez. Coplas a la muerte de su padre (Jorge Manrique)