L'Estatut de Catalunya 2005

Casaulitats de la vida o no, la cosa és que ara mun pare compra aquests dies La vanguardia també els dissabtes (a part de la tradició de diumenge) perquè hi ha una col.lecció de llibres de museus del món. Aquest fet, en sí, intrascendent, va fer que ahir tingués l'oportunitat de rebre sense haver de fer cap esforç el text de l'Estatut de Catalunya i que tornés a aflorar en mi, un mínim d'interés per aquest fet històric segons tots els mitjans de comunicació (uns per bé, d'altres per mal), però que com en moltes d'altres coses la classe política que tenim ja m'havia fet avorrir. Probablement si no hagués estat per aquest fet casual, ni hauria buscat el text, ni m'hauria preocupat massa (de fet, ara a les notícies, m'he acostumat a fer zapping o no prestar atenció quan es parla de política, doncs realment les declaraciones que puguin fer aquesta gent cada dia m'avorreix més). Però com, ens agradi o no, la política o certes decisions polítiques ens acaben afectant, i donat que un Estatut no és una cosa que es redacti cada dia, vaig creure que a pesar de l'avorriment que comporta tot text jurídic, me l'havia de llegir, tot i que probablement si això segueix tirant endavant, el text que ens facin votar en referèndum un cop aprovat per les Corts espanyoles no s'assemblarà en res a l'actual.

Vull aclarir que el text que no m'he llegit és l'Estatut del 79, així que tampoc puc tenir una visió històrica dels canvis fóra dels que puguin haver ressaltat els mitjans de comunicació. Tenint en compte això, crec que el text acordat és força ambiciós dins de la realitat actual, la qual cosa no ha deixat de ser una grata sorpresa, ja que després de tota la comèdia que han fet els polítics, m'esperava realment un estatut de mínims que poc més aportaria. En aquest sentit suposo que és l'únic punt on es podria felicitar als polítics actuals, que realment de 135 vots, conseguissin que 120 (extrapolat un 89% de la població catalana) demani aquest estatut. En aquest sentit com a mínim aconsegueixen que a Madrid hagin de buscar altres arguments que la divisió de la socitat, ja que això no és un suport intern com el del Pla Ibarretxe, amb una majoria absoluta "justeta".

El què jo criticaria és que per arribar a aquest consens (que entenc ha de ser díficil d'aconseguir), s'hagi necessitat fer tanta parafernàlia. Jo estava convençut que s'acabaria aprovant l'Estatut a Catalunya amb els vots de PSC+CIU+ERC+ICV (i que la inclusió del PP com deien al principi era una utopia política), i tots ells ho sabien. El no aconseguir-ho era un lastre polític massa important per a tots ells (el país és secundari, com sempre l'important són els vots de cara a les següents eleccions), així que sabien que havien d'arribar a un acord. Per tant, calia fer-ho com ho han fet, amb un procés molt més llarg de l'establert, amb pseudo-intriga (tot teatre) fins al final, disputes contínues d'uns i altres, consells consultius i mesos i mesos de notícies parlant de les disputes entre ells? Amb això l'únic que han aconseguit són dues coses:

1) Que molta de la gent il.lusionada en un principi pel nou Estatut se li hagin passat les ganes i se n'hagi cansat.

2) Que s'ha donat ja molt temps i mitjans i arguments, perquè tota la maquinària centralista espanyola (sector ranci del PSOE, PP, diaris, teles...) ja estigui preparada per fer front a aquest nou Estatut quan arribi a Madrid. Ja sabem que un nou Estatut (sobretot ambiciós) costarà d'aprovar allà, però si es fa amb discreció interna i ràpidament, les tramitacions són més fàcils. I sino, només cal mirar la llei de matrimonis homosexuals, el PP, l'església estan ara posant-se les mans al cap i mirant què poden fer, però la llei està aprovada. Probablement si els polítics no haguessin anat a fer-se la foto del Mundial B d'hoquei, si no s'hagués fet tanta propaganda, avui Catalunya tindria selecció nacional pròpia... però quan es dóna el temps suficient, la maquinària de l'Espanya centralista és molt potent per posar els mitjans en contra.

Malgrat que s'hagi qualificat aquest moment d'històric, jo crec que aquesta mena de valoracions s'han de fer al final del procés, quan l'Estaut estigui aprovat, primer per les Corts espanyoles i finalment pels ciutadans de Catalunya. Si això s'aconsegueix i quan s'hagi vist com s'aconsegueix podrem començar a parlar del què s'ha aconseguit. Ara per ara, aconseguit no hi ha res. Com ja he comentat, jo crec que el text és força ambiciós i realista. Això vol dir que probablement un nacionalista el trobarà curt, no hi ha drets d'autodeterminació, el finançament queda encara força obert a pactes amb l'estat, no es concreten els drets històrics, però bé també crec que s'ha de ser pràctic i que fer un text que de segur rebutjaran per després passar-nos anys queixant-nos d'Espanya tampoc serveix de res. Així que crec que el text aprovat, dins de la realitat que tenim, és un pas endavant que ens hauria de deixar satisfets almenys uns quants anys. El problema és que molt em temo, aquest Estatut serà canviat substancialment a Madrid. De moment ja tenim a tot el PP i diaris espanyolistes traient les coses de la realitat, pronosticant catàstrofes i manipulant a l'opinió pública espanyola en contra nostra. I clar, el PSOE ja es veu obligat a canviar el discurs d'aprovarem el què surti d'una majoria de catalans, al, ara ens ho hem de mirar amb lupa per veure que tot sigui constitucional (una cosa per d'altra banda molt subjectiva com s'ha pogut comprovar en la comissió que vam fer aquí, així que imagineu com poden arribar a interpretar i tergiversar analistes espanyols cada un dels texts).

Finalment també m'agradaria acabar, que independentment de l'Estatut que acabi resultant, aquest en sí no ens solventarà cap problema, i que si els textos genèrics d'aquest (com el de qualsevol constitució) no van acompanyat per lleis i accions concretes dels governs, tot això queda en paper mullat. Al final, els que volem un estatut nou, és per dotar de més mitjans al govern d'aquí i esperar que aquest amb més mitjans pugui millorar-nos la vida. Així que o amb el nou estatut aconsegueixen més poder i més diners (amb el nou sistema de finançament que encara hauran de pactar amb l'estat) i aquest l'article de què tots tenim dret a una vivenda digne (per posar un exemple) es tradueix en la creació de més pisos públics i amb accions per frenar l'especulació, o ja podem agafar tots aquest el text i fregar-nos el cul amb ell.