Audi A6 Avant 3.0 TDI Quattro

I aquest és finalment el cotxe amb el què tancaré la meva estada internacional a Audi. El premi al dur treball realitzat (malgrat que en realitat una casualitat de la què ens hem afavorit tots els residents) serà doncs gaudir aquests últims 3 mesos d'un cotxe que possiblement no tindré mai (o sinó tardaré molt en tenir). Amb quasi 64.000 € (4 vegades més que el meu cotxet de Barcelona) no serà el cotxe provat més car que hagi conduit, però sí amb diferència un que d'alguna manera em pertanyi (en realitat aquest tampoc) i disfruti durant un temps continu. Tampoc el més potent amb els seus 233 cv, però sí fent la mateixa consideració. Però sí serà segur amb el què hauré viatjat més ràpid (i molt probablement mai més hi superaré), doncs ja he fet una marca de 244 km/h que segur es podrà superar sense masses problemes en una nit sense trànsit doncs el cotxe no anava apurat. Però per sobre de tot és la sensació d'anar amb un cotxe d'una classe molt superior al què un està acostumat. Un cotxe enorme, luxós, silenciós, suau i equipat amb moltes coses que un no està acostumat. No és el cotxe que em compraria, massa gran per mi sol ara mateix, massa luxós i seriós per la meva edat, però per gaudir-lo uns mesos és tot un privilegi. M'agrada la seva estètica Avant, què lluny queden aquells temps on els familiars eren considerats cotxes d'enterramorts, m'agrada l'estabilitat que dóna la seva llarga batalla conjuntament amb la tracció a les quatre rodes i la potència i parell del seu poderós motor, aquest sí ja molt més adequat per moure l'elevat tonelatge d'aquesta bèstia. Combinat amb el canvi automàtic en posició S (sport) les arrancades són realment fulgurants. No passa el mateix quan es va amb la posició D (normal), on l'embragatge patina i dóna la sensació de frenar-te l'arrancada a menys que un li doni gas a fons. Acció que un ha d'intentar minimitzar, doncs precisament sobri no és la màquina, i baixar a uns nivells raonables en conducció ciutadana és realment dificil a menys que un faci arrancades pròpies d'un 600. Per sort en conducció a velocitat constant per autopista es conté bastant més. Un parell de fotos més per acabar, una posterior i una altra dels seus interiors, i una preocupació de què passarà el dia que torni al meu estimat 206 CC.

La verdadera historia del Club Bilderberg

Per un amant de les teories conspiratòries es presentava la lectura de la primera obra de Daniel Estulin sobre el Club Bilderberg com un atractiu llibre per reafirmar-me en les meves teories que el món no el governen els polítics, sinó el que el meu pare anomenava el "Gran Capital", empreses i gent rica i poderosa, els diners dels quals serveixen per portar el món per les sendes dels seus interessos. Molta gent no creu en aquestes "paranoies", oblidant que la seva única font d'informació que són els mitjans de comunicació generals pertanyen a aquests grans lobbies de poder. Quan un pregunta sobre els fets obscurs no aclarats que envolten a certs succesos (com podria ser un 11-S), la gent acaba afirmant que certes coses no es poden montar sense deixar proves. El més divertit del cas és que moltes proves efectivament són públiques, l'únic que no les fan públiques els periodistes que coneixem, i quan d'altres d'indepedents publiquen els seus llibres fruit de les seves investigacions els tractem de paranoics conspiracionistes (just el què volen els què hi ha darrere). Queda clar que pocs de nosaltres tenim el temps per poder comprovar totes les fonts, que certs periodistes poden elocubrar en excés sobre certes proves trobades, així que finalment un ha de fer una mica un acte de fe cap a un dels dos costats. Jo particularment em posiciono en el camp de què com a mínim hi ha dubtes raonables per creure que moltes coses estan dirigides, que a la gent que governa el món li importa ben poc la vida de la plebe i que certs successos com un 11-S són un muntatge per a fites més grans. El què no vol dir tant que el govern d'EEUU fes l'atemptat, com que tenint informació per evitar-lo no ho va fer, i potser va aprofitar per magnificar-lo teatralment amb successos poc clars (com el del pentàgon) per així tenir via lliure per fer la guerra on es vulgui del món i restringir llibertats amb la por al terrorisme com a pretext.

Serveixi aquest pròleg filosòfic per posicionar-me prèviament a la lectura d'un llibre així davant del possible lector d'aquest post. La verdadera història del Club Bilderberg no parla tant dels successos posats com a exemple (només indirectament on l'autor es posiciona dins dels conspiracionistes de l'11-S), com d'aquesta èlit de poder dirigida per grans families poderoses com podrien ser els Rockefeller, qui un cop l'any es reuneixen secretament junt amb membres invitats de renom (alts càrrecs de governs europeus i americans, dirigents dels principals mitjans de comunicació, empresaris d'èxit...). La versió oficial és que es tracta de reunions informals entre personalitats a títol personal, que de no poder-se mantenir el secret de sumari de les reunions, no podrien expressar-se com ho fan. Naturalment per Daniel Estulin es tracta del cap de l'iceberg de la major conspiració mundial, el grup que controla el món, que fa i desfà el què vol i del qual penja tot un entramat d'organitzacions que executen els seus desitjos. Els seus plans últims són que la ONU es converteixi en un autèntic govern mundial, l'únic amb exèrcit propi, i d'aquesta forma instaurar una dictadura on tots i tot estaria controlat per microxips implantats.

Daniel Estulin prova la participació de membres en el Club Bilderberg i la bibliografia que aporta per perseguir tots els entramats que hi pengen és extensíssima. D'aquesta manera se'ns pretén demostrar coses de les quals jo també n'estic convençut, com que tots els mitjans de comunicació americans de renom (siguin progressistes o conservadors) estan controlats en última instància per l'accionariat de Rockefeller (i que situacions semblants es donen en els demés països - opinió personal afegida). Que tot president dels EEUU, secretari o alt càrrec del govern ha passat pel CFR, un organisme controlat pel Club. Suposo que fins el menys conspiracionista de tots, a poca cultura que tingui, serà conscient que els pastons que valen les campanyes electorals són finançats per algú i que per tant elegim els dirigents que han passat unes primàries entre les grans fortunes. Sobra dir que mecenes purs n'hi ha pocs, així que al final s'espera d'aquests polítics accions que afovereixen els seus interessos. Digue'm que aquesta primera part és la millor documentada, però que en el fons no deixa en tot cas de demostrar coses tampoc gaire sorprenents.

Més controvertida pot ser la segona part, on els fets indiscutibles que esmenta l'autor poden estar sotmesos a explicacions diferents a les hipòtesis esgrimides per ell (i aquí sí que aquestes hipòtesis s'han de creure com a acte de fe a ell i a testimonis seus dels quals no es desvetlla el nom per la seva pròpia seguretat). Segons ell la creació de la UE és un pla del Club Bilderberg, com ho són els intents d'independència del Quebec i les futures creacions d'una unió americana i una asiàtica, previs a la fusió de totes amb la ONU com a únic govern mundial. Tot això amb una campanya de desmilitarització prèvia dels països i la pèrdua d'independència d'ells. En paral.lel els plans cap a la dictadura mundial passen per la desaparació dels diners en efectiu del món, la implantació de xips en tots nosaltres i la campanya de rentat del cervell dels ciutadans per part dels mitjans de comunicació, per tal que aquells ho percebin com a canvis positius per a la seva vida. Naturalment en un món així el control total sobre la població podria ser tècnicament possible: tothom seria fàcilment localitzable i a un suposat revel se li podrien fer desaparèixer totes les seves possessions amb un simple "error informàtic".

Per tant la conclusió final després de la lectura del llibre, és que a diferència d'altres llibres conspiracionistes llegits, no m'ha enganxat ni m'ha aconseguit convéncer. La primera part és força avorrida, amb tot un embolic d'entramats d'organitzacions i llistats de noms, on si bé apareix algun espanyolo persontage internacional de renom, la majoria són perfectes desconeguts per a la gran majoria no americana. A part del fet ja esmentat de què tampoc explica res extremadament sorprenent. La segona part, més digerible a l'hora de llegir, és en canvi més indigerible a nivell de contingut. Suposant (que ja és molt) que tot l'explicat siguin realment les intencions finals del Club, es fa difícil de creure que una empresa d'aquesta envergadura es porti a terme en el plaç de la vida dels seus membres. Més enllà, es fa difícil creure que un pla d'aquestes característiques es pugui portar a terme sense una participació més activa de les grans potències emergents asiàtiques (pocs membres dels quals han participat en alguna conferència d'aquestes). Però per damunt de totes aquestes consideracions, és molt difícil d'identificar-se amb un periodista que considera les lleis del tabac un gran greuge a la llibertat individual i un pla més del Club, que considera a Michael Moore com un titella del Club per realitzar el documental "Bowling for Columbine" en contra de la posessió d'armes (obviant que el seu documental Fahrenheit 9/11 dóna suport a les seves teories del succés), que considera l'Associació Nacional del Rifle com un actiu important per a una futura lluita de milícies contra els poderosos, que defensa la independència de les nacions, no per preservar la riquesa de les seves diferències culturals, sinó per garantir una suposada llibertat, per a la qual és preferible els estats de guerra contínues, diferències de riquesa i nivells de comoditat pretecnològics, que un món còmode i en pau amb un govern únic (essent conscient que això és una altra utopia), dins del qual sembla que no hi hagi cap altra possibilitat que ser tots més esclaus (del què ja som) d'una petita oligarquia.

This is England

Basada segons paraules del seu director en les experiències de la seva infantesa, This is England és un fidel retrat d'una part de la societat anglesa a principis dels 80. Els crèdits inicials van apareixent mentre diferents flaixos d'imatges ens situen en context: Margaret Thatcher, cub de Rubick, packman, primeres sessiones d'aerobic, moda dels 80, la guerra de les Malvines... Ens trobem a principis dels 80, concretament en el 83, després d'una victòria britànica a les Malvines i la reelecció de la "Dama de ferro", les polítiques neoliberals de la qual causaven el rebuig de certa classe treballadora.
Shaun (correcte Thomas Turgoose) és un noi de 12 anys, orfe de pare (mort durant l'esmentada guerra) i que viu amb la seva mare en un suburbi anglès. Víctima de nombroses burles, acabarà obtenint refugi en un grup de mods i skinheads adolescents amb els què aprendrà la satisfacció de sentir-se membre protegit d'un grup, l'orgull de representar una moda (la del cap rapat, camisa Ben Sherman i botes Doc Martins) i la diversió mitjançant l'anarquia destructora de ben materials, festes d'alcohol i porros i iniciacions al sexe (amb una relació un tant poc creïble amb Smell, una noia de 16 anys -tot un món en aquestes edats- que li treu dos caps).
Tot canvia el dia que apareix Combo (convincent Stephen Graham), un skinhead original del 69 (com es defineix ell mateix), arribat amb un company de presó amb el qual ha passat els últims 3 anys i mig tancat. Combo combat la seva soledat, infelicitat i frustració en la vida exercint el seu liderat en grup, escudat en idees polítiques nacionalistes angleses i xenòfobes, alimentades per partits d'extrema dreta. La seva arribada comportarà la divisió del grup, doncs aquestes idees polítiques i violència extrema no són compartides pels membres apolítics, l'estètica dels quals és només una moda, sensació de poder i identificació de grup. Combo aprofitarà el discurs de les Malvines i el dolor per la mort del seu pare per a atraure al petit Shaun en el seu grup.
This is England vindria a ser una versió anglesa d'American History X, intentant reflexar el moviment skinhead sorgit dins les classes treballadores angleses a principis dels 80. La història presenta un aire més documental i molt menys dramàtic que la projecció americana, on només el final té us tints simbòlics més propis de final hollywoodenc que de representant del cinema realista europeu. Aquest treball documental s'escenifica especialment en una escenificació perfecta dels principis dels 80s, els records dels quals estan profunds en el subsconscient de la memòria dels membres de la meva generació nascuda llavors. Més discutible pot ser la visió que es dóna del moviment skinhead, si bé trobo una maravella documental el separar els skinheads per moda dels membres "político-actius". És però el retrat d'aquests últims el potser més discutible. No és que la història de Combo no sigui real, és que potser no és la més representativa del moviment. Que ningú vagi a veure aquesta obra, esperant veure una versió cinematogràfica d'un "Diario de un skin". Combo és un degenerat confús i violent acompanyat per quatre penjats, no és una penya de joves afiliats a partits neonazis impartint por, pallisses i idees xenòfobes. Caure en la simplicitat de voler veure a tot skinhead amb ideals neonazis com el típic marginat de la societat, a l'atur, sense parella i que descarrega la seva frustració sobre les altres races, alimentat pel discurs de partits xenòfobs de què els immigrants treuen feina als locals, és representar (i minimitzar) només una part d'un moviment que en aquells temps ja tenia una major importància i abarcava un ventall més ampli de la població.
L'obra de Shane Meadows (Dead Man's Shoes) és doncs un bona pel.lícula amb caires documentals que reflexa notablement, malgrat la interpretació millorable de certs actors, una part de la joventut anglesa de classes treballadores dels 80s que es va orientar cap al moviment o estètica skin. No representa però ni el conjunt global de la societat anglesa en aquells temps, ni es pot considerar un tractat complet del moviment skinhead. En funció doncs del què un n'esperi s'escau la recomenació (o no) d'anar-la a veure.

Juno

Recollint el testimoni de l'any passat de Little Miss Sunshine, Juno és la comèdia independent de l'any que ha aconseguit obrir-se pas en les taquilles i els reconeixements i premis en nombroses certàmens internacionals. Nominada a l'Oscar com a millor pel.lícula, millor direcció i millor interpretació femenina, l'obra es va conformar finalment amb el gens menyspreable premi a millor guió original (escrit per la ex-stripper Diablo Cody).
Juno és l'antitesi de la comèdia juvenil típica americana de riure fàcil ideal per veure en grup a poder ser amb unes quantes cerveses a sobre, i en comptes de centrar el protagonisme en noies despampanants a qui tots els nois es volen lligar, una mica a l'estil Napoleon Dynamite, fixa el seus ulls en la noia friki de l'institut, sense arribar però als extrems extravagants d'aquell.
Juno és la protagonista indiscutible del film, acaparant l'atenció de l'acció i la càmara durant la major part del metratge. Juno és la noia adolescent encantadorament irreverent, independent, que es creu més intel.ligent que la majoria i més madura que els adults. La seva constant provocació verbal no fa però més que disimular les pors interiors normals de l'adolescència. Juno quedarà embarassada accidentalment del seu millor amic i després de reflexionar entre abortament i adopció, decideix decantar-se per aquesta segona opció. Troba la què en principi sembla la parella ideal, però el camí al llarg de l'embaràs no serà de roses, el què provocarà el seu salt prematur cap a una maduresa adulta.
Naturalment una pel.lícula centrada en un únic personatge protagonista ha de comptar amb una esplèndida actuació si vol pretendre tenir èxit, i això aconsegueix una increïble Ellen Page que li dóna una naturalitat sorprenent al seu personatge. No desentonen la resta de caracteritzacions, que saben assumir a la perfecció el seu rol secundari però igualment necessari per al perfecte engrantage de l'obra.
L'excel.lent interpretació femenina no ens ha de fer obviar però el treball de direcció de Jason Reitman (segon llargmetratge després de "Thank you for smoking") i el refrescant guió d'aquesta falsa fàbula que sap transmetre irrealitat de compte de fades a l'hora que sentiments i realitats quotidianes, que sap divertir-nos a través de diàlegs intel.ligents i emocionar-nos en situacions dramàtiques.
Seria injust deixar d'esmentar les escenes amb interessants jocs de càmara, així com l'excel.lent banda sonora indie-rock, que contribueixen a maquillar un producte plenament recomenable i que s'ha convertit amb tot mereixement en una de les revel.lacions de l'any.

Amb la boca callada està menys lletja

De vegades em sorprèn la ingenuitat (o imbecilitat) de certs personatges públics, que sembla que siguin incapaços de medir les seves paraules o preveure les conseqüències que tindran. Malgrat ser una simple dona d'un ex-president de la Generalitat, la senyora (?) Ferrusola podia haver esperat que els mitjans de comunicació es farien ressò de les seves desafortunades paraules, que poc favor fan a la nostra imatge com a poble. Com a imatge pública, ni que sigui secundària, de la nostra societat, si us plau quedis a casa gaudint de la seva jubilació i tingui la boca calladeta. Sense entrar a valorar el govern del president Montilla, respectant (i compartint) la seva opinió de què un President de la Ganeralitat hauria de parlar millor el català, com pot parlar de política d'integració a la immigració i excloure algú com a presidenciable pel simple origen d'una persona?

La ciudad sin tiempo

Publicada amb el pseudònim d'Enrique Moriel, la Ciudad sin tiempo és en realitat l'última novel.la de Francisco González Ledesma. Suposo que quan un autor ja conegut publica mitjançant un pseudònim és per mirar de rellançar una carrera que ja va cap avall, i la veritat és que la publicitat realitzada per l'Editorial Destino, junt amb el filó que li dóna el recent èxit de vendes "L'església del mar" han aconseguit l'objectiu perseguit. La novel.la però no és res de l'altre món, el què no treu que no sigui distreta i fàcil de llegir. A l'igual que l'obra de Falcones, el millor de la novel.la és on transcorre, un punt que sempre tindrà a favor qualsevol novel.la per a aquells enamorats com jo de Barcelona. En aquest cas, dos narradors, un vampir immortal que va sobrevivint al pas dels segles i formant part (de forma més o menys important) de les diferents èpoques de la història de la ciutat, i un narrador en tercera persona que es situa en el present, ens porten a racons coneguts (i d'altres d'oblidats) de la nostra ciutat. El llibre doncs utilitza la tàctica habitual en les novel.les modernes d'explicar dues històries en temps diferents, que es van alternant al llarg de les pàgines per tal d'enganxar de forma fàcil al lector, per finalment creuar ambdues històries en el seu final. A través el vampir anirem coneixent de manera fugaç la història de la ciutat des de l'edat mitjana fins als nostres temps. Certs capítols històrics són narrats de forma bastant frívola i el protagonista evita posicionar-se en la majoria de casos en cap bàndol. A canvi s'expliquen de tant en tant certes anècdotes, segurament desconegudes per la gran majoria i que sempre són benvingudes. La cultura i sabiesa que el pas dels segles li donen al nostre protagonista li permeten, adoptant sempre diferents personalitats, saltar de la clandestinitat a llocs públics de més o menys poder. La seva supervivència sempre vindrà marcada per l'intent de disimular el seu lentíssim envelliment, junt amb evitar el seu enemic, una espècie d'àngel immortal que representa el bé. I és que la novel.la intenta, sense massa èxit, la contraposició entre bé i mal, i entre religió i raó, aquesta protagonitzada per una lluita històrica entre dues famílies que es trasllada al present. Els intents de filosofia sobre aquests temes no deixen de ser més que això, intents.
En tot cas una novel.la de fàcil lectura i que a un servidor li va sentar de maravella després d'una obra tan densa com havia estat "Les miserables".

Venezia 08-03-08

Venezia, oh sole mío!! Bé, molt de sol no vam tenir, però aquest cap de setmana vam cumplir un altre destí pendent, Venècia, ni que fos a costa de perdre'ns el preciós prototip presentat per SEAT al saló de Ginebra i que anticipa les línies del proper Ibiza (final de la publicitat).
Venecia era un destí que em feia molta il.lusió, quan un ha viatjat ja bastant per Europa al final les ciutats s'assemblen cada cop més a alguna cosa ja visitada, així que una ciutat on en comptes de cotxes es troben canals amb gòndoles i barquetes havia de ser per força diferent. Sí, hi ha d'altres destins que pressumeixen de comparar-se amb la ciutat italiana, com Bruges, anomenada la Venècia del nord, que malgrat ser preciosa, no pot competir com les altres amb l'encant de l'original italià. És difícil que un surti encantat de veure una cosa de la qual ja s'esperava molt, però Venècia ho va aconseguir, a pesar d'un temps ennuvolat i fred (que per altra banda reduia el nombre de turistes que d'altra manera podrien arribar a ser agobiants) i d'una companyia que no era la perfecta per aquesta ciutat. I no és perquè faltessin precisament riures amb el David i l'Alfonso, fidels a les ganes de visitar món i passar-ho bé, sinó perquè la ciutat de l'amour no és París (també un destí preciós), sinó Venècia. Potser serà perquè a un servidor li encanta l'aigua, però l'encant d'una ciutat tota inundada és insuperable. El viatge amb gòndola el vam deixar pendent i és un moment que amb la companyia adequada m'agradarà compartir algun dia.
La ciutat no és precisament tampoc un destí de postal. Sí té llocs majestusos i monumentals, com l'espectacular plaça de San Marco i especialment la seva basílica d'un estil original i luxós. Esglésies i palaus tampoc falten, però no tots estan conservats a la perfecció. Hi ha carrers peatonals plens de botigues i turistes, però també racons que recorden els estrets carrers del nostre barri Gòtic i amb zones on les cases estan força destartalades. Però aquests racons menys turístics m'encanten, donen vida i realitat a una ciutat que no només és postal. Una mica més de vida nocturna, sobretot en forma de bars, la farien ja encara més perfecte. Probablement hi ha més del què vam veure, però la patejada del dia i els preus de les discos que sortien al nightlife-magazine ens van fer decidir per tornar relativament d'hora a dormir a l'hotel que teníem a Maghera (poble a l'altra banda del pont d'accés a l'illa de Venècia).
I què tenen en comú Venècia i Japó? Doncs que són els dos únics llocs on a un poc amant dels souvenirs li han agradat. Souvenirs de cristall de Murano i sobretot les màscares tradicionals dels famosos carnavals venecians realment em van atreure i convèncer per deixar-me novament diners en una despesa normalment poc habitual en mi.
Per la resta, Venècia va resultar ser cara quan d'omplir l'estómac es tractava. El què semblava una timada a Milà, ha resultat ser els preus d'Itàlia quan un està en una ciutat. Els plats no semblen cars (especialment si un surt dels llocs més turístics), però amb la beguda (especialment l'alcohòlica), servei, pa i impostos acaba un pagant un preu, on per més que la pasta estigui bona, un a Barcelona menjaria molt millor. En canvi curiosament els bars estaven a preus raonables, la clau està sens dubte en el servei. I dic que són els preus italians normals a Itàlia perquè en el retorn a Verona, vam descobrir que aquesta es movia en preus similars. Bé, en el cas dels nostres àpats en nivells molt superiors, però això va ser degut a que el nostre anfitrió en aquesta ciutat va decidir que el sopar del divendres i el dinar del diumenge (parades durant el camí) havien d'enterrar el mal record d'aquella paella regensburguiana. Efectivament la visita que feiem de camí al Gianantonio, l'aprofitava ell per obsequiar-nos amb els dos restaurants més luxosos de Verona, on el paladar va gaudir d'allò més i la butxaca es va buidar proporcionalment, a pesar de l'excel.lència del nostre amfitrió que no va escatimar invitacions a vins i licors d'alta qualitat. Si el divendres el lloc era de "nova cuina", és a dir, tot molt bo però si arribo a entrar amb gana em tallo les venes, el diumenge dinàvem a la Bottica del Vino, on a més d'una carta espectacular amb 3000 vins i amb licors que podien pujar a 45.000 euros l'ampolla (no he teclejat malament cap zero), el David i jo ens posavem les botes, després del plat de pasta de rigor (un boníssim ravioli gran), amb un deliciós Chateaubriand que ridiculitzava qualsevol filet provat mai.

Fotos

Anàlisi eleccions generals

Per segona vegada a la vida m'he quedat sense votar. A diferència de la primera, on les circumstàncies del moment van provocar-me ràbia per no poder votar a distància, aquest cop la sensació ha estat més d'indiferència. Naturalment, d'estar a Barcelona hauria exercit com sempre he fet el meu dret, però vist el panorama polític tan poc il.lusionador, un tampoc hi dóna masses voltes i reconeix que aquest cop (després de quasi dos anys vivint aquí), si no ha votat és perquè l'esforç adicional no valia la pena. De fet, els resultats han estat els què un s'esperava.
Així, encara que ZP es "cepillés" l'Estatut que havíem acordat, a pesar del Carmel, a pesar del retard de l'AVE i no saber quan arribarà a França, a pesar que malgrat governar el PSC la Generalitat amb ERC i ICV seguim sense conèixer les balances fiscals, a pesar que ZP ha demostrat que sota el seu "talante" s'amaga un gran mentider prometedor de fum, a pesar de no tenir una política energètica, a pesar del joc mercenari de prometre 400 € si surt president, a pesar de què els joves seguim sense poder accedir a una vivenda i a pesar de la crisi econòmica que comença a aflorar, el PSOE ha tornat a guanyar i augmentat escons, 5, dels quals per més inri, quatre els aconsegueix a Catalunya!!
Però el pitjor no és això. El pitjor sens dubte és que interiorment, en el fons m'alegro. Perquè l'alternativa de Rajoy, Acebes, Zaplana i Esperanza governant, realment provoca malsons. Aquesta és la trista realitat d'un país, on a sobre, més que aparèixer alternatives, en desapareixen. El daltabaix de IU pot ser la premonició de la seva desaparació, com anteriorment va passar en alternatives de dretes. Després de dos eleccions altament bipolaritzades, el model espanyol s'acosta més al bipartidisme americà, on les diferències entre ambdós partits grans es van reduint. Només entremig de tanta majoria apareixen els partits regionals, per rascar algún escó i que així duri. Aquesta és sens dubte l'única bona notícia de les eleccions: que el guanyador no ha aconseguit la majoria absoluta i per tant haurà de pactar.
Analitzant ja per partits, destacar que el PP potser hauria de començar a estudiar si l'insult constant a Catalunya (per part d'ells, però sobretot dels seus mitjans afins) realment els hi dóna tants vots útils com els què deixa de perdre directament a una regió amb un pes electoral molt important. Si després d'una legislatura de greuges socialistes mediàtics a la nostra terra, estan contents per guanyar un escó (més per demèrit dels rivals nacionalistes que per mèrits propis), mentre que el PSC en guanya quatre més, que s'ho facin mirar. Una política que provoca tan rebuig en molta gent, que fa que votin al rival només perquè ells no guanyin, sumat a la pèrdua de moltes possibles aliances (CIU o PNV), no sembla una estratègia coherent per recuperar el poder abans de què el país s'enfonsi o el partit governant cometi errors excessius (com els grans escàndols de corrupció del PSOE que van donar el govern al PP).
A nivell estatal, fora de la desfesta de IU, poc més queda a dir. La irrupció de UPyD amb un escó és tan temporal com la de Ciutadans (on han anat a parar?) en el seu dia a Catalunya, més amb el gir de la política antiterrorista del PSOE després del final de la treva. La resta de partits nacionalistes han mantingut més o menys els seus vots, perdent potser algun escó fruit de la bipolarització esmentada.
Curiosament on pot portar més conseqüències aquestes eleccions espanyoles és a Catalunya, on sí s'ha produït un bon terrabastall. Per una banda el PSC li ha aportat al PSOE la majoria dels escons guanyats, la qual cosa els reforça la idea de mantenir-se com a partit pseudo-(in)dependent. Si aquests grans resultats els utilitzen per apretar més al govern en favor de Catalunya és el que resta per veure. Iniciativa s'ha vist arrossegada per la corrent en favor del vot útil (expressió que em fa molt de riure, perquè serà que la gent que vota IU o Iniciativa no sap que són igualment escons per un pacte amb el PSOE) i ha perdut un escó, mentre el PP ha guanyat un escó pel demèrit nacionalista. Però la gran pategada se l'ha donada sens dubte ERC, amb uns resultats que portaran conseqüències. Recordem que després de molts anys d'hegemonia de CIU com a (única) alternativa nacionalista, ERC portava anys creixent, arribant a governar amb coal.lició a la Generalitat, i a les últimes generals s'havia posicionat com una alternativa real nacionalista (10 escons per CIU i 8 per ERC). Aquest llarg camí fet, se n'ha anat en orris i amb un retrocés electoral important, ERC ha perdut la meitat de vots i cinc escons que el retornen al grup mixt. El seu rival mentrestant guanya fins i tot un escó, amb la qual cosa desmonta l'excusa oficial de la bipolarització. Què ha passat doncs amb ERC? Doncs el què s'ha guanyat a pols amb una política erràtica, sorprenentment i excessiva submisa en els temes que importen a la majoria de la societat catalana (incloent a vots castellanoparlants que últimament havien guanyat), i realitzant sortides de to innecessàries en temes instrascendents en la nostra vida diària o ingènues en temes de sentiment nacional (que comparteix només una part de la població). Així que CIU, amb molta més experiència en el poder, ha sabut convertir una traició al país (la foto de Mas amb ZP pel plat de llenties que era l'Estatut retallat) en un argument convincent per a molta gent de què ells a l'oposició han estat més decisius que els republicans al govern. Tot això sumat naturalment a una elecció encertada de Duran i Lleida com a candidat (un polític molt ben valorat i amb bona imatge), enfront d'un Ridao que potser és molt bon estadista però li falta el carisma necessari per atreure la moltíssima gent que en realitat no s'ha llegit mai un programa electoral.

Eleccions municipals alemanyes

Aquest passat cap de setmana van ser les eleccions locals a Alemanya i per tant també a Ingolstadt. Com a resident de la Unió Europea i estant empadronat des d'un temps superior a 3 mesos, podia haver estrenat el meu dret de votar per primer cop a l'estranger. El viatge a Varsòvia però ho va fer impossible, en cas contrari probablement hauria exercit aquest nou dret. Sincerament no estic gens al dia de la política alemanya ja que el meu seguiment dels mitjans de comunicació del meu país d'acollida és nul, però suposo que hauria intentat buscar els programes i tinc clar qui hauria elegit: aquell que millorés les insfraestructures cap a Audi!! Una vergonya que cada dia es formin cues a les hores punta en certes cruïlles dissenyades lamentablement en els camins que porten a l'empresa que monopolitza la major part de la població local. No són cues exagerades, però vergonyoses perquè serien molt fàcilment superables i no crec que faltin diners en el consistori local i segur que Audi pagaria una part.
De totes maneres no sembla que això hagi estat el motiu principal de "càstig" cap al poderós CSU de Baviera. Sinó que ha estat la llei per la qual o els felicitaria clarament: la llei del tabac, que malgrat arribar més tard que en les nostres terres, aquí sí ha arribat seriosament i és general i es cumpleix a la perfecció; tot i que aquesta davallada electoral sembla que els pugui portar a suavitzar-la... He posat càstig entre cometes, perquè a pesar de la cara de derrota del reelegit alcalde Lehmann, aquest ha obtingut un 54% dels vots en les eleccions a alcalde i el seu partit un 44% a l'ajuntament. Pèrdua de majoria absoluta, però el segon partit ha tret un 16%!! El què m'ha sorprès és la baixa participació, 47%, a nivells de les últimes nostres. Potser degut a què a Baviera es dóna per fet que, fora de Munich, el CSU arrassarà.
De totes maneres potser millor no haver votat sense conèixer la realitat política del país. I és que avui parlant del tema a la classe d'alemany (molt amablement pagada per SEAT a tres mesos del meu retorn i que m'obliga a sortir a les 20h dos dies a la setmana ara que el projecte comença a estar tranquil) he après que hi ha un partit que sota el nom de "Republikaner" oculta als nous neonazis, en un partit però que ha aconseguit escapar de les ilegalitzacions. Clar, dir-se republicà en una república federal, o havia d'estar molt influenciat pels americans o havia de ser clarament una tapadera. El bipartidisme està per cert aquí lluny d'aconseguir-se, a diferència d'una Espanya que cada cop s'acosta més al model americà: PSD die Linke (IU), ÖPD (cumbes), die Grünen/Bündnis 90 (hippies dels 60 + socialistes ex-RDA), SPD (PSOE), FDP (CSU (CiU de Baviera), CDU (PP), Republikaner (neonazis), tots ells amb representació. Ah, sense deixar els independents, tercera "força" en realitat del consistori.
El millor però sens dubte el sistema electoral. Dues eleccions, una a alcalde, i l'altre per repartir-se els escons de l'ajuntament. I llistes electorals obertes! Un disposa de 50 vots, que pot destinar exclusivament a un partit, o repartir-los entre els noms de totes les llistes (3 vots màxims per candidat). En l'elecció de 50 vots a un partit es seleccionen automàticament els 50 primers noms de la candidatura, amb possibilitat de vet però a aquell polític que a un li caigui especialment malament. Al final els resultats electorals, acaben essent una classificació on al costat de cada candidat surten els vots aconseguits, la posició de la llista que tenia, la què ha acabat aconseguint, i les posicions guanyades o perdudes, com si d'una competició esportiva es tractés.

Warsaw 01-03-08

Divendres, nou cap de setmana, nova ruta per Europa. Aquest cop el destí era Varsòvia, on el quartet de Cracòvia repetíem país i ens disposàvem a comprovar si el mite de festa i dones espectaculars era exclusiu de la mítica ciutat o es feia extensiu a la resta del país. A més aquest cop s'afegien el Ricard i el Jaume a la festa.
Vol d'hora i mitja sense excessius problemes i després de la timada de turista amb el taxi arribàvem al nostre hotel amb lavabo modular. Era ja el vespre i no hi havia temps per perdre, així que mapa en mà ens dirigíem cap al centre, que finalment quedava una mica més lluny de l'esperat, res que no es pugui solventar amb una cervesa pel camí i alguna foto simpàtica fusió del nostre país amb Polònia. Decidíem fer la cervesa en un Rooster americà amb cambreres de minifalda-cinturó, i la birra inicial es va anar multiplicant i convertint en un sopar. Sopar que va significar la meva mort nocturna degut a l'all de l'hamburguesa, que em va portar a l'hotel degut a la meva alèrgia a aquesta substància. Així que d'aquesta primera nit només recomenar a futurs visitants de Varsòvia la discoteca Klubo Kawiarnia, que va acabar resultar ser de lo millor de la ciutat, tant per música (amb dos ambients) com pel públic femení.
Dissabte ens llevàvem, alguns amb més ressaca que altres, i amb el tramvia ens acostàvem al centre de la ciutat per visitar-la sota un temps ventós i plujós. Sens dubte no era el temps més acollidor però no ens va impedir veure el poc que hi ha per veure a Varsòvia. Un petit centre sorprenentment bonic de cases de colors, carrers estrets i places amb restaurants i bars. Més bonic del què en realitat esperàvem, malgrat que aviat està vist. Sí, Varsòvia va ser una víctima més de la destrucció de la Segona Guerra Mundial i com a tal la major part són noves construcciones socialistes (i grises per tant), junt amb un centre comercial més modern constituït per grans gratacels. Entremig agafàvem forces amb un dinar de delicioses especialitats poloneses, les quals ens van donar l'energia necessària per aguantar una caminata important de tornada a peu cap a l'hotel passant pel què havia estat l'antic guetto de Varsòvia. D'aquest però no queda res en peu més que un petit mur inscrit dins d'una comunitat de veïns... i que sincerament, no val la pena visitar.
Ja al vespre sopàvem de nou especialitats locals i visitàvem la zona de festa més cèntrica de la ciutat, situada especialment entre els carrers Mazowiecka i Nowy Swiat. Un parell de copes (no sense problemes per entrar) al Komisariat i després vam decidir probar quelcom nou amb l'Enklawa, bona discoteca ben ambientada, bona música i públic interessant que va provocar dues baixes al grup. La resta decidíem intentar tornar (o en el meu cas conèixer) al Klubo, però un dissabte a partir de les 2:30 ja estava ple i no deixaven entrar. Així que després d'intentar entrar sense èxit al Mono Bar (atrets per la descripció de l'ambientació com la Naranja Mecànica), acabàvem la nit sense massa èxit en el Zoo, no massa recomenabler per aquells no gaire amants del house.
A diferència de Cracòvia, diumenge teníem més temps per viure'l sense massa estrés. Un esmorzar-dinar en un dels nous centres comercials que s'estan obrint en aquells països (i que no difereixen gens dels nostres) i una mica de cultura i reflexió en el museu de la Segona Guerra Mundial, on un s'intenta fer la idea del què un succés així representa en la vida de la gent, a l'hora que aprèn una mica la tràgica història d'una Polònia situada entremig de l'Alemanya nazi i la Rússia stalinista i per tant va rebre per partida doble.
No hi va haver temps per més, bus de retorn a l'aeroport i tornada a München una mica menys accidentada que l'aterratge d'Hamburg, a pesar del cicló Enma que ens va fer sortir amb retràs.



Fotos