Norditalien 25-08-07

Si el primer cap de setmana van ser bastants quilòmetres de ruta, el segon ja va superar qualsevol esquema. Pas per quatre països (i podien haver estat 5 d'haver volgut) i visita sobretot d'un país que sorprenentment encara no formava part de les meves experiències turístiques: Itàlia.
El cap de setmana però va començar ja divendres a les 12, hora que vaig decidir plegar per fer la visita a la fàbrica d'Audi amb ell. Interessant segur per la gran majoria, no tant per mi que ja havia vist qusi tot el què ensenyaven, no en la línia del A3, però si en la del nou A4 Avant, que compartirà la mateixa que el Q5 que estic contribuint a desenvolupar. Acabada la visita ja posàvem rumb a Itàlia, passant això sí per mitja Baviera i creuant completament Àustria. La primera parada i nit s'havia decidit a Bolzano, nom que a molts ens recorda el famós teorema matemàtic. Pel demés la ciutat té un centre petit i bastant maco, amb alguns castells rodejant la ciutat i molta zona peatonal. Capitol del Sudtirol, Bolzano és curiosa per la barreja d'italià i alemany que parla la gent. La festa no pintava massa bé, però per prendre unes copes sí té força bars amb terrasses plenes de gent jove.
Dissabte d'hora sortíem a fer la ruta, amb primera parada a Trento, també més famosa per coses externes a la ciutat en sí, en aquest cas un Concili dels més importants de la història del catolicisme. Més maca que Bolzano, a més del Castello dil Buonconsiglio, la ciutat té novament un casc antic força interessant, a més d'interessants vistes als últims cims dels Dolomites. Creuant aquests i mostrant vistes al vall on està Trento s'accedeix per carretera al Llac de Garda, un dels destins turístics més visitats pels alemanys. La població més coneguda és probablement la més nòrdica (i per tant propera als germànics), la Riva del Garda que junt amb un nucli tranquil i bonic, ofereix platges de gespa junt al llac (l'aigua està congelada per això) i nombroses possibilitats de lloguer d'embarcacions per navegar per les seves aigües. Les vistes a més són probablement les més maques, ja que les muntanyes alpines arriben just fins a la vora del llac.
Pel costat est del llac, una preciosa carretera segueix tota la vora amb magnífiques vistes de la natura, com dels bells pobles que han sabut conservar una estructura racional de casetes baixetes per no destrossar el paisatge com en molts d'altres llocs de la nostra costa nacional. El pas dels quilòmetres ens mostren la transició dels Dolomites a les planícies del sud del llac. Un cop arribat al sud, la ciutat propera més important és Verona, una ciutat molt maca, amb un riu que la creua, un coliseu romà, la casa de Julieta i pel què es veu un interessant ambient nocturn a l'estiu. Desgraciadament no el vam poder comprovar perquè havíem apostat per fer nit a Milan, sens dubte la decepció del viatge. Ciutat grisa, industrial, quasi tota ella podria ser un Hospitalet o Badalona. Si mai algú hi ha d'anar que no sigui a l'agost, doncs aquest recorda la Barcelona de fa 15 anys, és a dir, completament deserta. Només en el centre hi ha una mica d'ambient, pel poc turisme que hi havia visitant Il Duomo, espectacular catedral molt diferent a d'altres típiques gòtiques. Junt a ella es troben les Galeries comercials, amb el pas cap a la plaça de la Scala, formant l'únic conjunt que val la pena visitar. Els restaurants de la zona recorden als de la Rambla de Barcelona, havent de buscar molt per trobar un lloc on la timada sigui moderada. La festa en aquesta zona és inexistent i per poder prendre una copa o gaudir d'ambient juvenil (amb botellons a la espanyola però cuirosament no tant sorollosos) cap anar a la zona de la Porta de Genova i Porta Ticinese. Trobar una disco oberta és tota una odissea i quan per fi t'aconsellen una en la zona prop del castell (Old fashion), un no pot entrar perquè no hi ha cap noia... en un grup de dos.
Intentant oblidar la nit vam llevar-nos per anar a Como, ciutat principal i més meridional del llac de Como, famós perquè en George Clooney hi té una casa. Como no és gran cosa com a ciutat, és l'entrada al llac, però aquest està molt brut en la seva vora. L'interessant és novament agafar la carretera que voreja aquest llac més estret i revirat, en un pas realment estret entre aigua i muntanyes, que novament van creixent a mesura que un va cap al nord. Com a poble a destacar Menaggio, on vam parar a dinar. El costat oest del llac, malgrat ser aquest completament italià, quasi copia la frontera amb Suïssa, que queda pocs quilòmetres més enllà... però salvant les muntanyes. Nosaltres ho vam fer pel Passo dello Spluga (o Splügenpass), el més alt de tots, amb el punt més elevat a 2000 mm (partint dels 300 de Chiavenna), amb una carretera revirada com poques i una carena preciosa on encara es podien observar rierols fluint pel desglàs de la neu que encara quedaven en els cims més alts. Allà es troba un també amb una presa que forma un llac d'aigua pura i cristal.lina. Precisament en el punt més elevat del pas ensopega un amb la frontera entre ambdós països.
Dos quarts de sis i encara a Itàlia, calia posar-se les piles per baixar el port, creuar totes les autopistes suïsses (fregant aquest la frontera amb Liechstenstein), entrant breument a Àustria i finalment donar el gas a fons a Alemanya per arribar a una hora decent que permetès tornar a a rutinària vida laboral el dia següent.

Fotos