29 de novembre 2010

L'anàlisi de les eleccions

Amb una mica de retard pels diferents viatges, però m'agradaria fer un petit anàlisi de les eleccions, els resultats dels quals han estat força esperats i sobre els quals excepte la tercera posició del PP me n'alegro. De totes maneres, recent arribat de Corea i mirant el programa de les eleccions em sorprenien certes reflexions que es feien.
En primer lloc felicitar-nos a tots del canvi. Mai podria votar al Sr. Mas després de la seva traició rebaixant un Estatut pactat per totes les forces a canvi d'una foto amb ZP, però sempre he dit que els canvis són bons i necessaris en democràcia, així que després de 8 anys a les tenebres i desgraciadament sense cap altra alternativa, tocava canvi i amb una victòria rotunda que no posés en dubte la presidència, però amb la bona notícia de no tenir majoria absoluta. Un govern fort per no necessitar coalicions, però amb la necessitat de pactar les seves lleis és la millor notícia quen podria tenir aquest país.
La debacle socialista era cantada. Sembla que no van saber veure que malgrat seguir governant, en les últimes eleccions ja van perdre més vots que en aquestes (en cadascuna més de 200.000 vots) i una segona reedició amb un president anodí i un fracàs de l'Estatut no els podia fer presagiar res de bo. Tampoc devia entendre l'electorat el gir espanyolista d'una campanya, on més que vendre's, negaven a la resta, una estratègia que mai m'ha convençut.
El PP era el segon gran triomfador de la nit, però certament si un analitza fredament les dades tampoc és que Catalunya s'hagi "pepitzat". Puja menys de 70.000 vots i en realitat té menys votants que els de 2003. El percentatge de vot és menor que el d'Aleix Vidal Quadras en el seu dia (també en les eleccions prèvies a un més que possible canvi a Espanya) i el seu rècord d'escons es deu més al demèrits dels contrincants, més que a mèrits seus. Bé farà la senyora Camacho de no creure's massa que ha conseguit res extraordinari si no se la vol fotre a les properes.
Iniciativa és la força de govern que salva millor les paperetes, tot i el desgast propi d'un govern en crisi, de la seva polèmica direcció d'Interior (regal enverinat en el seu dia del PSC del què han sobreviscut) i certes polítiques poc populars (com els famosos 80). Ho han aconseguit gràcies a un nou líder que dins l'escenari polític lamentable que tenim és dels més coherents en el seu discurs, la qual cosa sempre agraeix l'electorat.
La patacada d'ERC era molt i molt previsible, però sorprén la poca capacitat d'autocrítica del seu líder la mateixa nit, on encara vacil.lava amb discursos d'una excel.lent campanya (de veritat creu que les declaracions sobre Andalusia li fan algun favor?). Sempre he cregut que els votants d'ERC aprovaven el primer tripartit però haurien preferit una segona legislatura en mans de CIU. Si a això i afegim les picabaralles Carod-Puigcercós i declaracions i espectacles públics d'ambdos que queden molt bé a l'oposició però no s'entenen en un govern, no sé què esperaven. Més els hi val fer una neteja ètnica i una renovació profunda, si no volen que el partit de Macià i Companys passi a ser història en breu.
Més ara que els hi ha sortit competència, amb un sorprenent Laporta, que tirant d'imatge carismàtica com a president del Barça (malgrat els seus escàndols) i aprofitant la debilitat d'ERC i la poca base electoral demostrada per Reagrupament, ha aconseguit fer-se un espai important. Clar que les seves primeres imatges i discursos a la tele no van ser gaire lúcids, així que en els propers quatre anys caldrà que dignifiqui una mica la seva imatge si no vol perdre el terreny guanyat. Si ja bastanta gent reprovava certs comportaments com a president del Barça, ja no diguem com a presidenciable del país.
Si fa quatre anys deia que Ciutadans era pa d'una legislatura, he de corregir i felicitar al senyor Rivera per mantenir-se, fins i tot havent-se desfet de la poderosa base fatxa que el va erigir al poder. Gestionant perfectament un discurs de partit no nacionalista independent de Madrid i aconseguint molt vots de gent que no sap exactament què està votant, ha aconseguit mantenir i ampliar el seu feu. Missatges clars dins d'una política més incerta han permès trobar aquest espai que ara li ha de ser més fàcil conservar.
Finalment m'agradaria analitzar les "altres eleccions", les del 36% de possible votants que no es senten representat per cap dels partits abans mencionats ni els molts altres que aquest cop concorrien a les eleccions. Un percentatge que col.locaria a aquesta força obscura en la segona força del país, fregant els talons de CIU. I és que sorprèn, que aquests periodistes que durant la campanya mostraven el seu desacord en les imposicions electorals, sortissin tan campants dient que havia estat un èxit de participació. Menys del 60% és un èxit? Si fins i tot al 2003 havia estat més de 3 punts per sobre... Sembla que l'objectiu no és que la democràcia creixi en el país a mesura que van passant els anys, sino que no baixi encara més. Seguim: creixement de vots nuls, o la gent es torna cada cop més tonta i fa errors al votar o és una tendència in crescendo (0,26 al 2003, 0,69 ara), suposo per tot aquell que escolta que el vot en blanc afavoreix als grans i es pensa que amb el nul no (cosa certa només si aquesta opció fos hipermajoritària). Tendència mejor en els vots en blanc (0,91 al 2003, 2,95% fregant falsa representació al 2010), el descontentament democràtic segueix pujant però molta gent encara no sap com representar-lo. Escons en blanc també puja (del 0,23 al 0,6%) però perd posicions relatives per l'aparició de nous partits més coneguts. Si sumem les tres últimes opcions: 4,24%, bastant més que SI i C's. Cal difondre el missatge: la única manera de fer sentir una minoria descontenta democràtica que representa en part una majòria força gran de gent que ni va a votar és deixar algun escó en blanc. Una petita revolució que doni esperances a la gent competent per intentar governar-nos.

25 de novembre 2010

Informant des de Gwang Ju

Molt breument perquè el temps no em permet de moment res més, un servidor es limita a informar que va arribar en perfectes condicions a Gwang Ju (o almenys les que permeten iniciar un viatge de 15 hores en avió amb febre i una primera reunió al centre d'I+D de LG Chem amb 4 hores en cotxe fins a deixar-me per la nit a l'hotel). El conflicte entre ambdues Coreas en les seves aigües frontereres no ha tingut cap mena d'influència en la vida del país ni es preveuen reaccions en cadena que empitjorin la situació. Així que tocarà treballar en tecnologies verdes com si res no hagués passat. Jordi Caus, Racó del Kus, Gwang Ju, a punt d'iniciar el Forum Green Car.

14 de novembre 2010

La mosquitera

Quan una pel.lícula només la fan amb tots els seus horaris en els cinemes Alexandra i Casablanca, ja queda clar que està dirigida a un reduit públic selecte i cinèfil, que no té por d'enfrontar-se davant d'obres atípiques i arriscades i on l'explotació dels recursos del setè art passen per davant dels interessos taquillers.
La mosquitera és una obra escrita i dirigida per Agustí Vila, realitzador català poc conegut i que ens presenta el seu segon llargmetratge. Ell mateix defineix La mosquitera com una comèdia negra, sobre el què afegeixo que de tant negra que és, probablement sembli més un drama.
El nom de la pel.lícula és una metàfora d'uns personatges de classe mitjana-alta i urbana aïllats en general de la societat, de la qual s'intenten protegir, així com entre ells mitjançant aquesta mosquitera (en sentit figurat). L'obra versa sobre molts problemes personals reals reconeixibles, però retratats a través de situacions tant surrealistes, que d'aquí que es pugui definir una obra així com a comèdia. La mosquitera invita a la reflexió de l'espectador, que s'espantarà al descobrir que davant tant patetisme es poden reconèixer trets de persones del seu entorn real, sino d'un mateix. El surrealisme portat a l'extrem com a millor manera de reflexar la realitat que ens envolta.
La producció de Lluis Miñarro, productor que recolza els autors independents del nostre país, és una obra minimalista, filosòfica, que té la sort de comptar a més amb un bon elenc d'actors. Eduard Fernández ens porta el pare de família que busca el consol de la seva crisi de parella en la jove dona de la neteja (Martina García). El primer representa la incapacitat natural d'atraure el sexe oposat, la segona la necessitat i la desesperació. Emma Suarez (amb un magnífic i esforçat bilingüisme) ens porta la mare sobreprotectora del seu fill, qui també buscarà el consol en un jove amic d'aquest. Fill que s'aïlla de la crisi familiar mitjançant els animals que va portant a casa, el piano i substàncies tranquilitzants. Com a complements del nucli familiar tenim els pares del marit, interpretats per Fermí Reixach i Geraldine Chaplin, vives imatges de la vellesa quan aquesta és trista i solitària. I tanquem amb la cuñada, germana de la dona, maniàtica i amant de la disciplina, fins a extrems traumàtics per la seva nena.
En definitiva, La mosquitera ens presenta un món tancat d'una família irreal que supura plena realitat en les seves escenes surrealistes. Una petita perla apta per a un públic molt minoritari, però que s'ha d'aplaudir, per la valentia de plantejament que representa, i d'agrair per part d'aquells cinèfils amants d'obres diferents que se surtin del cànon que marquen els gustos majoritaris.

08 de novembre 2010

Pa negre

Probablement a molt espectador llegir sobre una pel.lícula sobre la guerra civil li tiri enrere, ha estat una temàtica sobreexplotada en el cinema nacional, cosa per altra banda lògica per ser una de les èpoques més especials dels darrers temps. Però no hauria de ser això motiu per descartar l'última obra d'Agustí Villaronga, una obra més asequible pel gran públic que la seva filmografia anterior.
Pa negre ens porta en realitat a un poble de l'interior de Catalunya en els primers anys de post-guerra, periode de pau encara queden moltes ferides obertes entre guanyadors i perdedors. L'obra és un perfecte retrat costumista sobre l'ambient rural, el poble on totes les famílies es coneixen i les relacions desiguals de classes dominen el dia a dia. És en aquest context en el qual se'ns presenta un assassinat que marcarà la vida del petit Farriol, jove brillant, la curiositat del qual el portarà a descobrir un món dels adults basat en la mentida.
Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, l'adaptació que en fa el director mallorquí és bastant lliure i basada addicionalment en d'altres obres del novel.lista. El millor del film és que no pretén ser moralista sobre els dos bàndols de la guerra civil, i a part d'una encertada i lleu reflexió generalista sobre vencedors i vençuts, s'allunya de la fàcil temptació de parlar de bons i dolents, del blanc i el negre, es limita a reflexar una època i una societat amb un realisme tant dramàtic com esfereidor. La duresa dels primers anys de post-guerra li permeten fàcilment crear una història que sembla un xic excèntrica, sense que l'espectador la senti com a irreal, i anar desvetllant-nos que no tothom és el què sembla. El drama negre presenta les dosis necessàries de thriller i d'humor en escenes infantils, dos ingredients necessaris per arrodonir un film que en cas contrari podria haver-se convertit en massa dur per la majoria del públic. I és que si un comentari se li pot fer a Pa negre, és que la història no dóna treva a l'espectador i es va tornant cada cop més tràgica a mesura que avança sense donar respir amb una mica d'optimisme o felicitat en els nostres protagonistes... No és la intenció de l'autor, qui més enllà de l'època que ens vol representar, ens explica en què es pot convertir un infant marcat pels actes del món adult que el rodeja.
Pa negre compta amb una excel.lent ambientació d'època, una preciosa fotografia i sobretot una interpretació excelsa. A part dels actors més reconeguts i menys sorpresius, com Eduard Fernandez o Sergi Lopez, que interpreten papers secundaris, destaquen per sobre de tots Nora Navas (en el paper de Florència, mare del jove protagonista) i un Roger Casamajor (Farriol) que té la gran oportunitat de seguir desenvolupant una prometedora carrera després d'aquest paper infantil inicial.
Pa negre no és una pel.lícula per tothom, però sí apta per tot aquell espectador interessat en la història i l'època en la què s'ambienta o en un drama realista gens positivista, però que sap combinar diferents ingredients cinematogràfics per no convertir-se en pel.lícula de mocador constant i aconseguir una producció nacional molt rodona.

05 de novembre 2010

Chichi: Em preocupa aquest Barça de bàsquet

Sé que escriure avui, després d'una derrota ahir a casa a l'Eurolliga sona a oportunista, però als amants del bàsquet que han parlat amb mi saben que el discurs que faré el tenia des d'abans de començar la temporada... Però per deixadesa vaig anar deixant el post pendent i ens vam trobar amb el primer títol de la temporada humiliant a un penós Madrid... i clar, no em va semblar ètic entrar amb fantasmes després de tal exhibició.
Però la temporada va avançant i el Barça sembla haver perdut pistonada respecte aquell equip que va meravellar l'any passat... però que incomprensiblement per molts va acabar perdent la lliga acb. Davant d'aquest panorama l'equip va decidir no tocar res, canviar un testimonial Trias per un 5 prometedor i més potent físicament per aturar grans pivots, i esperar a fer algun canvi en la línia exterior només si venia un Rudy Fernandez, que per més que s'especulés, era molt díficil que acabés tornant aquest any... com la NBA s'ha encarregat de demostrar.
El Barça d'aquest any està sent irregular, però ja portem dues derrotes a casa i no davant de primeres potències precisament. Sí és cert que hem tingut alguna exhibició, que Ricky està desconegut després del Mundial, que Navarro va començar molt fort, però sembla haver baixat una mica, que Lorbek i Vazquez estan irregulars i lluny del seu millor punt, que Perovic encara s'ha d'acoplar, que Basile està lesionat... Amb una millora en tots aquests factors l'equip pot pujar molt el seu rendiment. Però em preocupa la planificació de la línia exterior. Molt es va parlar a principis d'estiu del possible fitxatge de Rafa Martinez, qui finalment després d'afatar-se d'esperar, va decidir renovar per València per uns quants anys més. Per no "trencar" el vestuari si no era a canvi de portar una "superestrella" com Rudy (desestibilitzadora per cert segur de l'ambient), es va decidir renovar a un Basile (jugador estranger amb record de partits en el club i molt carismàtic) a punt de fer 36 anys i a un Grimau (el capi) amb 33. El resultat és lesió de Basile per quasi tota la temporada (i veient com torna) i un "capi" que fins i tot en aquestes condicions de "bonança" (base titular amb baix rendiment, aler lesionat, resta d'alers que han tingut molèsties) no només presenta unes estadístiques paupèrrimes (en la línia descendent que ja portava), sino que a sobre disposa de poquíssims minuts. La qual cosa porta a una sobrecàrrega de minuts i responsabilitat de Navarro i Mickeal, que tampoc són dos jovencells que diguem. Ja veurem com afecta això al final de temporada, que l'any passat no va ser precisament òptim.
Potser Chichi es pensa que tots els jugadors poden superar els 40 anys a l'èlit com ell, però en la meva modesta opinió vam errar l'elaboració de la plantilla. Estic d'acord que un equip que guanya i té bona química no s'ha de tocar gaire, però un que perd la lliga es pot tocar una mica i aprofitar per rejuvenir-lo per posar les bases del futur. Vam mantenir dos alers que han donat el seu bon rendiment però estan de cap a caiguda i un aspirant a campió d'Europa potser no es pot permetre aquests sentiments nostàlgics. Com a mínim un d'ells hauria hagut de marxar (i jo hauria apostat per Grimau, tot i que la lesió de Basile ara em faria canviar l'elecció, però això sí seria ser "xaquetero"). I donar entrada a l'excel.lent escolta bagenc com es va rumorejar... o a una de les rebel.lacions de la lliga, curiosament cedit per nosaltres al Fuenlabrada: quan tothom parlava de Djedovic, resulta que la perla es deia Rabasseda. Qualsevol dels dos donava sàbia fresca, mantenia el toc català al vestuari i el rol de capità de Navarro no l'hauria discutit ningú.
En fi, cal veure si la llarga lesió de Basile fa moure la plantilla, però queda clar que un fitxatge d'urgència mai serà com un de planificat.
Una altra cosa em preocupa: els errors que ens van fer perdre incomprensiblement la lliga s'estan repetint. Caldria que Xavi Pascual (excel.lent entrenador en general) analitzés les causes de moltes de les nostres derrotes... però això ho deixo per un altre dia.
No vull ser catastrofista, aquest equip pot guanyar encara moltes coses... però amb poc més podria passar encara més a la història i és una llàstima que ningú sembla voler posar el fil d'or a l'agulla.

02 de novembre 2010

A voltes amb el vot en blanc

El dimarts passat La Vanguardia em publicava en la seva edició impresa la carta que us avançava en primícia dies abans. Curiosament, o no, perquè certament les cartes d'aquests darrers temps solen filosofar més sobre el vot en blanc i l'abstenció que sobre les diferents opcions polítiques (perquè serà?)... en fi, deia que la meva carta anava seguida d'una altra que, fent referència a una altra, titllava la mesura dels escons buits com absurda... i antidemocràtica. Per sort, abans de tornar-me a escalfar per replicar, just el dia següent, sortia una carta publicada per Ramon Polo donant una resposta, la qual subscric i de la qual transcric la part significativa:
"Si s'ho mira bém veurà que és just al contrari. Escons buits per als vots en blanc és el què faria que els polítics es guanyessin el seu sou, i faria que la democràcia fos més transparent, ja que el Parlament seria la representació real del vot del poble. El cas hipotètic que planteja de tots els escons buits és ben senzill: s'haurien de repetir les eleccions i els polítics es posarien les piles. En canvi, amb el sistema actual, en cas d'una abstenció molt alta, això podria legitimar un cop d'Estat, ja que el Parlament no seria una representació fidel de la majoria, cosa que no passaria amb la comptabilització dels vots en blanc. Perquè els polítics prenguin bona nota i per a aquells que diuen que no voten per desafecció amb la classe política."