31 de desembre 2009

(500) Días juntos

Com cada any, el festival Sundance de cinema independent americà, ens porta a les nostres pantalles alguna de les comèdies indies de l'any a l'altra banda de l'Atlàntic. Seguint els passos de Juno, aquest any ens arriba 500 días juntos o, títol original, 500 days of Summer, on Summer és el nom de la protagonista.
La pel.lícula del debutant Marc Webb comença declarant les seves intencions a l'espectador: aquesta no és una història d'amor, és una història de noi coneix a noia, però no la típica història de noi coneix a noia, és una història sobre amor. Això ens ho narra la veu en off que ens anirà guiant a través d'una pel.lícula amb diferents salts temporals, enrere i endavant, on veurem les escenes que marquen la relació de 500 dies entre els nostres dos joves protagonistes Tom Hansen i Summer Finn. Una relació marcada per la idea d'amor trascendental d'ell i que ella no comparteix. 500 días juntos no explica la típica història romàntica de final feliç, sino precisament aquella relació d'amor que es va acabar i un en el moment no va acabar d'entendre perquè.
Amb un plantejament relativament original, una banda sonora indie bastant decent i una bona interpretació dels dos joves protagonistes (prometedors Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschanel), 500 days of summer no acaba de convèncer i es queda lluny de les comèdies "sundance" dels anys anteriors que, tot s'ha de dir, havien deixat el llistó alt. Definida com a comèdia romàntica, en certs moments s'acaba convertint en una barreja de comèdia i drama que pot arribar a avorrir, amb absència d'escenes que arranquin ja no una riallada, sinó un somriure. Tampoc un s'acaba d'enganxar a una història, que malgrat intentar ser plantejada com més real que la típica romàntica "pastelón", no s'acaba de percebre com a creïble. El mateix passa amb els personatges, malgrat la bona interpretació dels actors i la química que es percep entre ells. Tan sols Summer, amb aquest halo de misteri que l'envolta, aconsegueix encisar a l'espectador, com a mínim fins a ben a prop del final... Un final, tot sigui dit, tan típic com tòpic.
En resum, 500 days of Summer demostra que no tota creació indie ha de ser ni bona ni cool i, malgrat diguin certs crítics, podeu viure tranquilament sense haver-la vist.

29 de desembre 2009

In the loop

Avalada per milions d'espectadors i per la lloança unànime de la crítica cinematogràfica, In the loop arriba a les nostres pantalles amb el cartell de comèdia britànica de l'any. Armando Ianucci, guionista i director de comèdies i shows televisius del Regne Unit, debuta en les grans pantalles amb una sàtira política clarament inspirada en els prolegòmens de la guerra d'Irak, sense que la pel.lícula s'atraveixi a explicitar-ho.
Els EEUU decideixen anar a la guerra (amb certa oposició interna) i els britànics, sempre atrapats en la doble disjuntiva entre la moral europea i els interessos americans, batallaran internament per decidir si hi acaben donant suport. L'obra, passant per alt els interessos que portin a aquesta decisió però sí criticant com s'hi pot arribar sense cap mena de base, mostra la feina de despatx interna entre les diferents diplomàcies, en un món ple de polítics ineptes, aconsellats per assessors i caps de comunicació d'igual o superior inutilitat.
Malgrat els elogis generals rebuts, la pel.lícula té certs handicaps per ser considerada una bona comèdia. En primer lloc la trama és innecesàriament enrevesada per a una obra d'aquest estil, la qual cosa unida a una primera mitja hora d'absència total d'humor, pot fer desconectar a gran part del públic. La manca global de gags és un segon problema notori; no és que un no rigui en tota la pel.lícula, però els gags estan mal repartits i s'allunyen de la fina ironia britànica tradicional, per caure en l'humor fàcil, basat, excepte un parell d'honroses excepcions, en l'insult constant i exagerat. Que ningú esperi doncs una sàtira política moderna de l'estil de les sèries dels vuitanta Sí, ministre i Sí, primer ministre, aquelles sí riques mostres del millor humor anglès. L'absència d'un referent real de la majoria de personatges, unit a la manca de carisme de la majoria d'ells (tant pel baix nivell d'humor que exhibeixen com del patetisme exagerat que mostren) és el tercer gran problema. En aquest context, les grans estrelles acaben sent els caps de comunicació britànics, especialment un Malcolm Tucker arximaleducat, qui amb el seu insult constant cap a tot ésser vivent i astúcia superior a la imbecilitat regnant, acaba guanyant-se les simpaties del públic. Les interpretacions dels diferents protagonistes, especialment Peter Capaldi en l'esmentat paper, són sens dubte el millor a destacar.
Una comèdia doncs dirigida a qui li agradi veure la classe política ridiculitzada fins a l'extrem (malgrat que actualment un no pot assegurar que la realitat no superi la ficció), però que situada en un context indefinit, no té tampoc la valentia d'atacar a objectius reals concrets. Sàtira política allunyada de l'humor irònic britànic, apte per qui vulgui riure esporàdicament a base d'insults constants i pífies de ministres imbècils. Per a la resta, sempre ens quedarà el Polònia, que a sobre és de franc.

28 de desembre 2009

Partir

Suzanne (Kristin Scott Thomas) és una dona en la quarentena a qui la vida acomodada que porta amb el seu marit i els seus dos fills li comença a pesar. Crescuts ja aquests dos últims, decideix tornar a exercir com a kinesioterapeuta, motiu pel qual el seu marit metge (Yvan Attal) decideix obrir-li una consulta reformant la caseta del jardí de casa. Aquestes obres de reforma les farà Iván (Sergi López), paleta català que provocarà en ella un desig irrefrenable que la portarà a deixar-ho tot per satisfer la seva passió.
Queda clar que l'última història de la directora francesa Catherine Corsini no es pot qualificar precisament d'original. El seu toc personal el dóna a través d'un comportament molt radical de la protagonista, vist sobretot des dels seus ulls i per tant amb un toc clarament feminista. La barreja amb un cert suspens (la pel.lícula comença amb un tret que fins al final no s'esclareix) i el context social que representen les dues classes marcadament diferenciades completen la trama de l'obra.
El millor de la pel.lícula són les interpretacions dels seus protagonistes. Novament cal recórrer a les produccions franceses per veure un artista reconegut de la nostra terra, en un paper que li ve con anell al dit, però que tampoc permet excessius lluïments. I és que la clara protagonista és ella, i l'actriu anglesa borda realment la interpretació del seu paper. Un paper, on probablement aquesta radicalitat buscada per la directora acaba per fer poc creïbles certes decisions i accions que acaba prenent, tot i que ja sabem tots que la realitat sempre supera la ficció.
En tot cas, moltes escenes no aprofundeixen suficientment perquè l'espectador pugui empatitzar amb la protagonista com presumiblement pretenia l'autora. Això malgrat que la majoria d'espectadors sí estaran d'acord en molts dels aspectes que denuncia explícitament el film: la violència de gènere psicològica, l'explotació de la dependència econòmica de la dona respecte el marit, l'ús que fa aquest del seu poder públic per lluitar contra la nova parella... Però d'alguna manera les decisions errònies que ella pren davant aquests abusos, l'egoïsme que de vegades sembla mostrar (un potser troba a faltar alguna escena més explicant la situació als fills), deixa la sensació d'una pel.lícula realista amb situacions que semblen excesivament exagerades.
Una obra que es deixa veure doncs per les bones actuacions dels protagonistes, però que no acaba de convèncer pel seu enfoc feminista massa simplista.

27 de desembre 2009

Avatar

James Cameron ha tornat. 12 anys després de la hiperoscaritzada Titanic, el director nordamericà porta a la gran pantalla una nova obra destinada a revolucionar la història del cinema com fa 25 anys ja ho va fer amb Terminator. Una revolució tècnica que a l'hora entreveu una porta de sortida de la indústria cinematogràfica davant la inevitable pirateria i la competència del DVD. Òbviament m'estic referint a la versió 3D d'aquesta pel.lícula, la qual no és només la recomenable malgrat el seu preu lleugerament superior, sinó que és la versió obligatòria per tot potencial espectador interessat en veure-la.
I és que tota innovació del film es queda en l'aspecte visual d'aquest, el guió per contra és de típica superproducció nordamericana, simple, previsible i de personatges plans. En un futur relativament llunyà no especificat, l'home ha arribat al satèl.lit de Pandora d'on s'extreu un mineral de gran valor. Tanmateix, els Na'vi, habitants més desenvolupats d'aquest preciós món natural, els impedeixen accedir de forma pacífica a les majors reserves minerals per trobar-se en llocs sagrats per a ells. En una barreja de missió científica, comercial i militar per tal d'acostar-se als nadius, es creen els avatars, éssers creats barrejant gens humans i na'vis i controlats per la ment humana. A partir d'aquí a l'espectador li esperen dues hores i tres quarts de pel.lícula d'aventures i bèlica, amb el lleuger punt romàntic de rigor i un rerefons ecologista que actualment sempre queda cool. Una obra comercial, entretinguda i políticament correcte, a la qual és millor no posar-se a buscar-li els típics errors de guió.
El què la fa única és doncs l'experiència 3D en una obra comercial en cinemes tradicionals, més enllà de les obres que cadascú hagi pogut veure en un cinema IMAX. La unió de la gran pantalla i el dolby surround amb les ulleres polaritzades que rep l'espectador abans d'entrar, transporten a aquest a endinsar-se en molts moments en el fantàstic món de Pandora. I és que l'efecte 3D ja aproxima molt més a l'espectador en cada escena, que es percep més real que el cinema tradicional, però guanya espectacularitat en les escenes d'acció i assoleix la màxima magnificiència en les precioses escenes dels boscos i paisatges de Pandora, escenes on un se sent com si estés dins d'ells.
Avatar marca doncs un nou estil de fer cinema que tindrà segur continuitat en properes produccions i que, més enllà de la qualitat global del film, tot amant del cinema hauria de viure (en 3D) per poder dir que va estar allà i opinar sobre ella.

21 de desembre 2009

Any nou, feina nova

No crec que aquest any faci propòsits d'any nou, però així i tot 2010 començarà amb novetats i per tant nous reptes. Malgrat que oficialment hi seguiré perteneixent, divendres va ser el meu últim dia al departament de Desenvolupament carrosseria, com a mínim en principi per un llarg temps. No canvio d'empresa, ni tan sols d'àrea (segueixo en l'I+D), però em fa l'efecte que la magnitud del canvi de feina serà comparable a quan vaig realitzar el fins ara únic canvi d'empresa.
Precisament, mirant avui enrere, fa cinc anys i molt poc que precisament m'incorporava a la meva primera feina com a llicenciat en enginyeria. Rellegint ara les reflexions que vaig fer en el moment de canviar a Centre Tècnic SEAT he de dir que el temps encara fa reafirmar-me més en què el meu inici a Gestamp va ser una excel.lent base formativa que ha marcat positivament la meva posterior trajectòria professional. Un trainée d'un any i deu mesos que em va permetre conèixer el món del proveïdor (l'altra cara importantíssima del món de l'automoció), de l'estampació i la soldadura, i conceptes generals d'empresa (sobretot a nivell de costos) que en poques primeres feines un pot accedir-hi.
Si penso ara amb aquests darrers tres anys i quatre mesos certament tampoc em puc queixar. Malgrat no ser el què primerament buscava al canviar, l'experiència finalment de quasi dos anys amb Audi desenvolupant el Q5 va representar un master enginyerial personal. No va ser només viure una experiència a l'estranger (molt valorat en els temps que corren), no va ser només treballar en un dels Centres d'I+D més avançats del món de l'automòbil, va significar aprendre a gestionar un munt d'informació, a aprendre sobre la marxa sobre el desenvolupament d'una plataforma d'un cotxe, a tractar amb proveïdors des del punt de vista client, a seguir fent de proveïdor d'enginyeria cap a Audi, a conèixer més enllà de les peces de xapa que primer ofertava i ara desenvolupava i entrar en el món tan diferent de les peces de muntatge, a conèixer el procès tan complicat com és fabricar una carrosseria, a fer les meves primeres presentacions davant persones d'alt nivell en alemany, a prendre decisions de responsabilitat tècnica sospesant els diferents interessos que té cada peça, però sobretot a adquirir una manera de treballar pròpia, basada en l'organització i metodologia alemanya i millorant-la amb la de vegades necessària improvisació espanyola.
Probablement no ha estat fins la meva tornada i incorporació com a SET Leader de la gamma Ibiza (desenvolupament de la versió Sport Tourer, dels models amb batería al maleter i manteniment de la gamma en mercat) que me n'he adonat de l'èxit d'aquesta manera de treballar organitzada. Efectivament aquest darrer any i poc he après també moltes coses a SEAT, una empresa on els costos adquireixen una magnitud molt més important que a la rica Audi, la qual cosa obliga a involucrar-se molt més en ells durant el desenvolupament. Fruit d'això també em vaig iniciar en les negociacions econòmiques amb els proveïdors en modificacions conflictives, veient-me a l'altra banda de la taula que en els meus inicis professionals. Tècnicament he après el desenvolupament d'un hut de carrosseria, amb uns requeriments molt diferents als d'una plataforma, mentre que el Q5 Hybrid m'ha donat la oportunitat de sentir la plena responsabilitat tècnica ni que sigui d'un projecte menor, buscant solucions per no repetir problemes del projecte anterior i aprenent dels errors en els detalls de les coses que un controla per primera vegada. Però sobretot m'he intentat formar en la gestió de projectes, aplicant la metodologia adquirida en l'eficàcia de les reunions i presentacions, i motivant als membres del meu SET a caminar tots en una direcció única buscant el be del cotxe (i per tant de tots) i no el de cadascun dels regnes taifes de tota gran empresa.
Em queda com a espina el no haver participat en el naixement del desenvolupament d'una carrosseria, doncs en tots els casos he partit d'una base ja feta que s'havia de portar al mercat, però òbviament tan poc temps no pot donar per tant. Cinc anys excel.lents professionalment amb canvis en el moment que la monotonia començava a fer acte de presència. I novament quan tornava a ser el cas, ha arribat una nova oportunitat promoguda des de la meva direcció per poder continuar amb nous reptes professionals, en aquest cas en el món de la investigació del vehicle elèctric, el què sembla ha de ser el futur a mig-llarg plaç del sector. D'aquesta manera podré deixar de parlar-ne d'ell des de la distància i poder emetre judicis basats en un coneixement més ampli. Una oportunitat realment motivant que combina els dos móns enginyerils que més m'agraden, els vehicles i l'energia, que em permetrà adquirir un coneixement més ampli del vehicle com a ens complet (especialment en el camp de motors, bateries i electrónica), deixar la D per passar a la I de l'I+D, i sobretot ser partícep de la gestació del què ha de ser el futur de l'automoció en el nostre país.

14 de desembre 2009

Perquè seguim sent un país segonmundista

Avui França, un dels països europeus que millor està suportant la crisi, ha anunciat un pla d'inversions generós per assegurar el futur i la competitivitat de l'economia francesa. La major part d'aquesta inversió anirà destinada a l'educació superior i a I+D, com és habitual en qualsevol país que pretén ser considerat una potència mundial.
A Espanya, per contra, el país que es queixa per no ser invitat al G-20 i el país europeu que pitjor està passant la crisi (amb un atur record dins la Unió Europea) i amb pitjors previsions pel 2010, la recepta està en rebaixar novament per l'any que ve les ja de per sí paupèrrimes inversions en les àrees que han de garantir el nostre futur. Seguim estant a la cua de l'educació en països desenvolupats (com cada any ens recorda l'informe PISA) i en inversió en I+D però malgrat tot, sembla que volguem insistir en anar baixant graons. Els mediocres polítics d'aquest país sembla que no s'adonen que el model de mà d'obra barata per a les multinacionals estrangeres o la construcció basada en una bombolla especulativa s'han acabat, i que el futur contra la competència productiva de països més barats passa per la investigació en noves àrees.
L'exemple francès elegit en les notícies d'avui parlava del cor artificial desenvolupat l'any passat per investigadors d'aquell país. Un joint-venture de professionals biomèdics i enginyers aeronàutics, dos camps on exportem a la resta del món molts dels nostres millors investigadors i enginyers desesperats per la falta de recursos d'aquest país.
Mantenir el poc teixit industrial important que ens queda (incentivant la investigació en els seus respectius camps) i fomentar amb ajudes públiques creixents (en comptes de minvants) nous camps amb potencial com poden ser la biotecnologia o la indústria d'energies renovables és el camí a seguir. Per a un servidor que ha treballat a la primera potència europea, no són bons professionals el què falten aquí, sinó líders capaços de guiar-nos en estratègies que vagin més enllà del benefici a curt termini, tant a nivell d'empresaris compromesos amb el país, com sobretot de polítics no corruptes que superin el molt deficient en la seva gestió.

06 de desembre 2009

Garbo, el espía. El hombre que salvó al mundo

El nom de Juan Pujol Garcia probablement no digui massa a molta gent, malgrat ser pública i notable la seva història. El magnífic documental d'Edmon Roch s'encarrega de desenterrar-la de l'oblit i donar-la a conèixer a tot aquells catalans i espanyols que desconeixen que un conciutadà seu va tenir un paper clau en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial.
Per a tot aquell que no la conegui, sens dubte la història del protagonista és el millor de la pel.lícula. La història d'un dels herois més surrealistes que probablement hagi existit mai, la història d'un espia agent doble de nazis i britànics que podria haver sortit d'un dels millors guions dels Monty Python, una nova prova que la realitat efectivament molts cops supera la ficció. La història d'un supervivent a través d'una imaginació pròpia de JRR Tolkien, que va aconseguir enganyar a tota l'Alemanya racional nazi i contribuir importantment a l'exitós desembarcament de Normandia. Un heroi capaç d'acabar sent condecorat amb les màximes distincions d'ambdos bàndols.
Més enllà de la història, però, el documental està excel.lentment plantejat en un estil gens habitual. Fuig de les típiques veus en off del gènere, de la interpretació artística del personatge, i ens narra la seva història a través d'entrevistes a experts en la seva vida, imatges reals d'època i nombroses escenes de llargmetratges que representen perfectament els aspectes més controvertits de la història. Aquesta curiosa combinació acaba resultant en un entretingut i divertit muntatge, digne d'APM, però amb dret a algunes escenes més emotives, que ens acosten a la vida de tan curiós i desconegut personatge, a l'hora que recreen i analitzen el transcurs i desenllaç de la guerra més decisiva en la història humana moderna.
Probablement alguns entendrien millor aquesta obra com a documental televisiu que com a pel.lícula de cinema, així que per no portar a malentesos, us deixo un trailer que reflexa molt bé l'obra que es va a veure.

05 de desembre 2009

La Cerveteca

La cerveteca de Barcelona era un lloc dels què tenia pendent de visitar dins la ciutat. Finalment ahir, impulsat pel Lluc, vaig conèixer aquest espai, davant del qual havia passat molts cops sense acabar-hi entrar.
Què és la cerveteca? És complicat de definir, però en tot cas una aturada obligatòria per tot amant de la cervesa. Sí, en primer lloc podríem dir que és un bar, sempre i quan un tingui clar que l'únic que podrà demanar són líquids fermentats de cereals, això sí, pels abstemis alguna versió no alcohòlica també és possible de trobar. Qui li agradi acompanyar-ho de matèria sòlida, hi ha una justa oferta de tapes. En tot cas, qui vulgui seure o assegurar-se almenys un lloc en taula dret, millor que intenti arribar abans de les 20h, moment en què s'omple especialment fins a l'horari de tancada a les 22h.
També és una botiga, doncs un pot comprar, en ampolles individuals o caixes, una àmplia varietat de cerveses de tot el món, de tots els tipus i preus. Les estanteries, bodegues i neveres repartides pel local són un passeig regal pels ulls dels amants d'aquesta beguda.
Per aquells que vulguin donar un pas més en el seu coneixement, ja sigui de cata com d'elaboració com d'assessoraments variats, la colecció de llibres del local, així com l'ampli coneixement professional de cadascun dels cambrers del bar seran la font ideal. En el nostre cas, la sort de trobar-nos un ex-company d'universitat amic dels impulsors va permetre'ns iniciar-nos una mica en el món de la fermentació, així com la teoria de la destil.lació. Tot plegat regat amb unes quantes cerveses alemanyes, belgues i americanes amb les què anar canviant de sabors, i culminant especialment amb la cervesa fumada de Bamberg, que malgrat la relativa proximitat amb Ingolstadt un servidor imperdonablement no havia tastat mai.

Link a la pàgina oficial

26 de novembre 2009

La dignitat de Catalunya

Malgrat l'avorriment polític que porto en els últims anys, malgrat haver-hi votat en el seu dia en contra per considerar-lo poc ambiciós, però acceptant el resultat que la majoria del meu poble va votar, avui m'ha alegrat sentir la iniciativa conjunta de 12 diaris catalans a l'hora de publicar un mateix editorial consensuat titulat la Dignitat de Catalunya. A l'igual que moltes altres institucions i mitjans m'adhereixo plenament a ell i per tant l'incorporo igualment a aquest modest espai, en defensa de la dignitat de la societat en la què visc i la meva pròpia:

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

23 de novembre 2009

Un lugar donde quedarse

Després de portar a la gran pantalla la depriment història de parella de la novel.la Revolutionary Road, el teatral director Sam Mendes gira completament la truita amb "Away we go", una comèdia romàntica lleugera bastant més positiva que l'obra de Richard Yates.
Guió original de Dave Eggers i Vendela Vida, la pel.lícula tracta d'una parella trentanyera que espera un fill que arriba abans de l'esperat i, perdut el suport dels avis decideixen recórrer el continent americà buscant un lloc on establir-se, criar-lo i començar una nova vida encara més feliç que la què porten. El film està estructurat com una road movie, només que en aquest cas els personatges que es van descobrint són coneguts dels protagonistes: una antiga cap de la Verona, la seva germana, una amiga d'infància del Burt, uns ex-companys d'universitat, el germà del Burt, tots ells amb les seves diferents i imperfectes famílies. Phoenix, Arizona, Madison, Montreal, Miami són els diferents llocs que es recorren per la pel.lícula fins a trobar la casa on viure i descobrir que l'important són ells i el fet que s'estimen.
Lluny de ser la comèdia de noi guapo coneix noia guapa, del romanticisme pastelón que allunya moltes obres de molt potencial espectador, Un luegar donde quedarse és una comèdia entretinguda apte per a tots els públics amb alguns moments hil.larants i molts de divertits. També hi ha lloc per algún moment més seriós i dramàtic, doncs la vida no és tota de color de rosa, però sense voler dogmatitzar sobre els problemes d'aquesta. Òbviament l'èxit de la pel.lícula es deu també a la bona química entre la parella protagonista, els televisius John Krasinski i Maya Rudolph, que tan bé aconsegueixen transmetre-la a l'espectador.
Queda clar que no és una obra mestra com l'American Beauty amb la què debutà en el setè art, però Away we go és una comèdia que, sense grans ambicions, diverteix a l'espectador d'una forma molt natural, sense sarcasmes ni exageracions irreals. Ideal parelles, sense excloure públics més amplis.

19 de novembre 2009

El secreto de sus ojos

A principis de la present dècada el cinema argentí irrompia amb gran força entre el públic espanyol. El divertit i enrevessat thriller Nueve reinas i l'excel.lent tragicomèdia El hijo de la novia tenien bona part de culpa en mostrar un gran talent cinematogràfic provinent de l'Amèrica llatina i que aportava un estil diferent i aire fresc a les nostres pantalles.
Arran d'aquestes dues obres mestres arribaren una onada sobtada de produccions del país, algunes de bones obres anteriors a les dues esmentades, com El mismo amor, la misma lluvia, i moltes d'altres obres normaletes i en alguns casos fins i tot mediocres que van aconseguir saturar al públic d'un estil de diàlegs de vegades excessivament carregants.
Uns quants anys després de la cresta de l'onada, ens arriba una nova obra remarcable, amb la direcció novament a les mans de Juan José Campanella. Formant tàndem de talents, el paper protagonista recau en el Ricardo Darín que ens va maravellar fa uns anys i llur èxit l'ha portat a continuar amb diferents interpretacions cinèfil.les i teatrals també en el nostre país.
El secreto de sus ojos és una obra completa i rodona. Formalment se la podria qualificar com a thriller, en tant que narra un cas policíac que aconsegueix mantenir el misteri fins al final. Benjamín Espósito (Darín) decideix escriure una novel.la sobre un antic cas d'assassinat no resolt satisfactòriament al retirar-se del seu treball en el Jutjat Penal. La barreja dels records del cas amb un present on aquest es reobra es van intercalant fins a arribar a un final realment emocionant.
Però aquest fil conductor va acompanyat d'altres històries que es van desenvolupant paral.lelament, la història d'amor que il.lusiona i tortura al protagonista, la relació d'amistat entre ell i el seu ajudant del jutjat que va més enllà de la col.laboració laboral, els problemes familiars i amb l'alcohol d'aquest últim, la melancolia i sed de justícia de qui ha perdut el seu ésser més estimat, la corrupció d'un Estat acostumat a viure entre cops d'Estat, tot plegat banyat amb tocs d'humor esporàdics com tan bé saben combinar les grans obres argentines. Acompanyat d'un bon treball tècnic i de bones interpretacions de la resta de personatges, El secreto de sus ojos aconsegueix transmetre sentiments especialment intensos a l'espectador i que porten l'obra molt més enllà d'una simple pel.lícula de misteri.
Una excel.lent notícia pels amants del cinema argentí, que recupera amb aquesta pel.lícula el seu millor nivell.

08 de novembre 2009

Saw VI

Després de veure Saw VI d'il.legal gràcies a la controvertida (i lamentable) decisió del govern del nostre país de qualificar-la com a pel.lícula X i per tant prohibir la seva exhibició en els cinemes comercials (com sí han pogut fer la resta de països del món en l'estrena mundial de fa dues setmanes), només em cal que agrair aquesta mesura i per tant haver-me estalviat els 7 € d'entrada que m'hauria costat seguir amb la tradició que teníem establerta amb la resta d'amics seguidors de la saga.
I és que si ja deia amb la cinquena entrega que començava a ser un allargament innecessari de la història, la sisena part, com calia témer, és ja la confirmació definitiva fins i tot pels seguidors encegats, que els productors ja només busquen seguir vivint de la fidelitat de l'espectador, important-li ben poc aquest últim. Era desitjable que una saga de culte en aquesta darrera dècada, d'un gènere que semblava esgotat, tingués un final digne, però lamentablement no serà així. I dic serà, perquè com l'ambició humana no té límits, sembla ser que hi haurà encara una setena part, com un nou final obert ja deixava entreveure.
Amb un nou canvi de director, tret característic de sagues que s'allarguen en excès, la batuta de Kevin Greutert no aporta res de nou a l'obra. Es manté l'estil visual característic de les anteriors entregues, la mateixa violència fregant el gore (especialment en l'esfereïdora escena introductòria) i les mateixes trampes pseudomortals amb aire moralitzador dissenyades per Jigsaw des de la seva tomba. Uns últims jocs que deixa en la misteriosa caixa que rep la seva dona al final de la cinquena i que ella (de cop sembla que reconvertida en psicòpata com el seu difunt marit de qui semblava haver renegat) i l'alumne privilegiat Hoffman s'encarregaran de portar a terme. Les víctimes seran el propietari i els empleats d'una companyia d'assegurances de salut de dubtosa moralitat. Mentrestant l'inspector Hoffman tindrà cada vegada més complicat el seguir-se cobrint de les inspeccions policials sobre els assassinats de "puzzle". Certament les trames secundàries freguen l'absurd i no mereixen cap mena de credibilitat, mentre que la trama "sàdica", essent més del mateix que el vist fins ara, aconsegueix mantenir el tipus. El final, completament precipitat, és indigne per acabar amb la saga, però una setena part on l'ombra de Jigsaw ja serà inexistent (tot i que no subestimem la seva capacitat per anar deixant sobres) tampoc presenta especial interès.
En resum, una decepcionant sisena part per a tothom, especialment per als nombrosos fans de Saw, però també per a aquell morbós que degut a la seva absurda classificació com a X esperi veure una violència més extrema que la de les anteriors entregues o moltes altres obres del gènere.

01 de novembre 2009

Si la cosa funciona

Fidel a la seva cita anual, Woody Allen torna amb Si la cosa funciona al probablement estil de pel.lícules que més l'han caracteritzat en la seva basta filmografia. Després d'un relativament llarg parèntesi finalitzat amb la controvertida Vicky Cristina Barcelona, Woody retorna al seu Manhattan on es sent com peix a l'aigua i a la comèdia de diàlegs intel.ligents i sarcàstics. Alguna cosa a veure tindrà que l'escrivís en realitat fa 30 anys, projecte que va posposar indefinidament degut a la mort del còmic Zero Mostel, que era amb qui havia pensat per protagonitzar-la. Dècades després, el paper li ha caigut a Larry David, presentador d'un show televisiu que havia fet petites col.laboracions en Días de radio i Historias de Nueva York, i qui va ser el primer sorprès quan se'l va contactar per assumir aquest rol.
El cert és que l'improvisat actor se'n surt molt bé representant a Boris Yellnikoff, un arrogant físic retirat a qui li encanta passar-se el dia remugant sobre la gent i la societat. Irònic, sarcàstic, hipocondríac, el cert és que sorprèn que Allen no pensés en ell mateix per fer-lo, doncs en molts moments recorda a d'altres personatges interpretats per ell mateix. Probablement la recerca d'una major simpatia natural del protagonista n'ha estat la causa, amb un resultat que de totes maneres ha acabat sent encertat.
Boris coneix un dia a Melody, una ingènua i inculta jove del sud del país, qui escapant-se dels seus pares acaba a Manhattan demanant una llar on intentar començar una nova vida. Malgrat l'enorme diferència d'edat, de caràcter i de nivell cultural, el cert és que ambdos acaben estranyament congeniant, fins al punt d'acabar-se casant. La posterior arribada dels pares de la noia fruit de la seva recerca, acabarà fent canviar completament la vida de cadascun d'ells al posar-se en contacte amb la societat de la gran metròpoli.
En realitat la història és bastant simple, però el punt fort de l'0bra són els monòlegs (Woody recupera el recurs sempre efectiu de dirigir-se directament a l'espectador) i diàlegs que l'envolten. En ells destripa àcidament la societat americana actual, la seva gent, les seves creences, els seus defectes... Una magnífica reflexió sobre la raça humana moderna, presentada de forma intel.ligentment còmica.
Resumint Si la cosa funciona és Woody Allen en estat pur, no és cap obra mestra, però farà les delícies de tots els amants del seu cinema.

31 d’octubre 2009

Dictadura socialista

A partir d'aquesta nit s'acaben les promocions especials d'alcohol tipus 2x1 o happy hour. Es veu que al govern no li agraden les promocions comercials que puguin fer els bars per atreure a clients a certes hores de la nit i per tant s'ha de mirar de fer negoci multant una pràctica perfectament lícita en tant que no baixessin la qualitat servida. Ah no, que es fa per protegir als adolescents i a la joventut de la ingesta desmesurada de begudes alcohòliques. Clar, perquè encarir l'accés en bars a l'alcohol no és el què ha contribuit al creixement del botellón, contra el qual creia que també es volia lluitar. Perquè no cal ser gaire llumeneres per saber que qui vulgui beure, ho seguirà fent, i què més descontrolat hi ha que beure al carrer...
Precisament aquest últim cap de setmana, el govern espanyol va decidir també prohibir l'exhibició de Saw VI a les sales de cinema "normals", catalogant-la com a X, no per ser pornogràfica, sinó per una suposada violència extrema. Novament hem de protegir els nostres adolescents d'escenes que dubto molt superin tot el què està plenament accesible per Internet avui en dia, amb una mesura que per cert, no ha pres cap altre país del món.
Fa uns mesos llegia que la Generalitat ha creat un llibre de disseny vial, on per exemple, s'estandaritzava com havia de ser una rotonda, sense deixar llibertat ni a l'escultura que un vulgui posar al mig d'ella.
Malgrat considerar-me ideològicament d'esquerres (i votant en blanc a la pràctica), últimament em dóna la sensació que els segons governs socialistes espanyols i catalans estan legislant massa. Sembla que l'estat, com tota dictadura, hagi de ser responsable de regular absolutament tot, i no deixar res a la llibertat individual o confiar en l'educacio dels pares per exemple per regir el control sobre el què puguin fer els fills, com ha estat tota la vida. A més, moltes d'aquestes normes sonen absurdes i una despesa de recursos innecesària, en temps on tenim un 25% d'atur i on certs xoriços honorables estafen milions d'euros sense que cap administració prengués cartes en l'assumpte malgrats els indicis i els avisos rebuts.
L'estat ha de controlar la convivència entre els membres de la societat, però no ha de regular la llibertat individual de cadascú ni activitats comercials perfectament lícites i que per si soles no fan mal a ningú. 8 anys de bisocialisme potser estan sent masses, i malgrat em pesi, comença a ser hora de produir-se una rotació de poder.

28 d’octubre 2009

Agora

Ja fa tretze anys des que Amenábar maravellava al públic jove espanyol amb Tesis, o com fer un gran thriller sense res a envejar als de Hollywood amb poc pressupost. Un any més tard, amb Abre los ojos, es consagrava davant el gran públic nacional amb un nou thriller que barrejava amb menys èxit certa ciència ficció, però el seu posterior remake Vanilla Sky, ampliava la seva fama internacional, consagrada amb la superproducció de la magnífica i inquietant The others. Amb Mar adentro (drama biogràfic sobre l'eutanàsia) canviava completament de registre, però el talentós director seguia acumulant premis i reconeixements internacionals. Repaso la seva trajectòria, perquè ell és probablement l'únic director, del qual he vist tota la seva filmografia al cinema, i per tant, és la màxima icona de director del meu temps.
Amb Agora, Amenábar torna a canviar de gènere, i filma una superproducció espanyola rodada en anglès, cosa gens habitual en el nostre país, però necessària si es pretén recuperar la forta inversió necessària (50 milions d'euros). Agora entra en el món del cinema històric i ens trasllada a Alexandria, al segle IV d.C, en temps d'inici del desmembrament del Gran Imperi Romà. El cristianisme va guanyant adeptes enfront del paganisme fins llavors dominant, i progressivament la seva Església va adquirint dins la societat el poder que portarà a la civilització occidental cap als obscurs anys de l'Edat Mitjana. En aquesta època de transició, Hipatia, influent filòsofa i magnífica astrònoma de la ciutat egípcia, representa el símbol de la raó de l'Antic Món, hereva del saber de l'Antic Egipte.
Agora no és una superproducció de grans batalles ni efectes especials, la qual cosa no vol dir que no tingui acció en les escenes de disputes entre fanàtics religiosos o en la destrucció de la Gran Biblioteca d'Alexandria, episode tràgic en el saber humà de l'Edat Antiga. I és que Agora també versa molt sobre la ciència, la filosofia i l'astronomia en aquells temps, en diàlegs i discusions apassionants pels seus amants. Amenábar demostra que d'aquests temes també es poden fer escenes emocionants, com quant Hipatia descobreix que la clau a les seves preguntes està en l'el.lipse. L'amor d'un esclau envers la bella filòsofa també forma part de l'obra, història amb final propi de les tragèdies gregues clàssiques. Potser alguns hi trobaran a faltar les clàssiques escenes d'amor de pel.lícula romàntica, però Agora no dóna descans a l'espectador i centra les seves dues hores i poc en la història que vol explicar sense perdre el temps en escenes superflues (el director va retallar encertadament 20 minuts del rodatge després de la primera visualització en festival).
L'excel.lent ambientació de la ciutat d'Alexandria, amb el Far i la Gran Biblioteca, de les seves gents i institucions és el principal punt fort de la pel.lícula, que aconsegueix traslladar l'espectador a una altra època, com si l'espai-temps s'obrís de cop i ens permetés observar de cop el passat. També destaca Rachel Weisz en una gran interpretació de l'heroïna de la història.
Agora és una pel.lícula que no deixarà indiferent als amants de la història i la ciència, i que a l'hora permet reflexionar sobre el mal dels fanatismes religiosos, un tema que 1600 anys després segueix sent d'actualitat. Tot maquillat amb un treballadíssim format de superproducció apte per a tots els públics, però que pot defraudar a qui busqui acció descomunal i sexe gratuït.

18 d’octubre 2009

Moon

Moon era una de les grans atraccions del recent Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges després de l'èxit obtingut als EEUU i que l'ha convertida en nova obra de culte. Escrita i dirigida per Duncan Jones (fill de David Bowie), es tracta del seu primer llargmetratge, set anys després del seu debut amb el curt Whistle.
En uns temps on es torna a començar a parlar de tornar a la Lluna i anar fins a Mart, Moon ens porta de nou als paisatges lunars que tant debien maravellar a la humanitat quan la va trepitjar el 1969. La lluna és però, en aquest futur proper, encara un satèl.lit inhòspit, on un únic astronauta (Sam Rockwell) de l'empresa Lunar, ajudat de maquinària robotitzada, controla l'explotació minera de roca rica en He3 a la seva cara oculta i que s'ha convertit en la solució energètica terrestre. Tres anys de contracte per viure sol a molts quilòmetres del teu planeta, per lluitar cada dia contra la rutina i tu mateix, amb contactes exteriors només a través de vídeos gravats, i com a una única font de conversa instantània el robot central Gerty (veu de Kevin Spacey).
Moon recorda en alguns moments a 2001, l'obra mestra del mestre Kubrick, el seu ritme lent, les converses home-robot (malgrat que Gerty no té massa a veure amb Hall), les imatges espaials... La seva trama acaba sent però completament intel.ligible, però poc se'n pot desvetllar d'ella sense espatllar la festa al potencial futur espectador. En tot cas, sí es pot dir que el pitjor de l'obra és probablement l'excessiva previsibilitat d'aquesta, un cop l'espectador s'ha situat i comença a entendre el què està passant.
De totes maneres, això no desllueix completament un guió original d'una història interessant, que en contra de les tendències actuals, sap trobar la seva justa durada en una hora i mitja suficient per explicar el necessari i transmetre a l'espectador la soledat i desorientació dels magnífics paisatges lunars. I és que per crear obres mestres avorrides de més de dues hores s'ha de ser un geni com Kubrick, però amb bastant menys es pot fer una bona obra pels amants de la ciència ficció com aquesta (als què no els entusiasmi el gènere ni els paisatges lunars poden perfectament obivar-la).

15 d’octubre 2009

Malditos bastardos

Malgrat l'ambientació en la segona Guerra Mundial, que ningú esperi una pel.lícula històrica en Malditos Bastardos. Aquesta és Tarantino en estat pur, i els personatges nazis i jueus substitueixen aquest cop als gangsters habituals, per acabar explicant una altra sanguinolenta història de venjances com les què marquen la seva cinematografia.
La pel.lícula comença com el què no és, però el seu primer capítol (dels cinc amb els què es divideix la llarga trama) és sense cap mena de dubte espectacular i en ell se'ns introdueix a Hans Landa, un intel.ligent i sarcàstic coronel de les SS conegut com el Caçajueus. Comenten que Tarantino va estar a punt de desistir de fer la pel.lícula al no trobar l'actor ideal per interpretar a tant brillant personatge, fins que finalment es va topar amb l'austríac Christoph Waltz, la magnífica interpretació del qual li permetrà traspassar la seva fama local a nivells mundials. El tàndem Landa/Waltz és l'eix central de la pel.lícula i només ell justificaria el veure-la, tot i que òbviament aquesta presenta altres arguments.
Tan sublim primera part dóna pas al què realment és Unglourious Bestards i el cinema de Tarantino, una comèdia negra carregada de violència, tot i que probablement aquí menys que en anteriors ocasions. La segona part, probablement la més fluixa, ens introdueix al grup dels bastards, una guerrilla jueva americana que aterra a la França ocupada pels nazis per matar-ne tants com sigui possible. En ella apareix un Brad Pitt que sense massa esforç borda el paper d'un protagonista que probablement podria estar una mica més treballat a nivell de guió, a l'hora que afegeix més cartell a l'obra. També aquí veiem per primer cop les caracteritzacions iròniques de personatges històrics com Hitler, sense arribar a l'extrem de la ridiculitat absurda de la nefesta comèdia germànica Mein Führer. I aquí apareixen també les primeres escenes d'estil 100% Tarantino com l'aparació intrigant de l'ós jueu (Eli Roth) o la presentació del sargent Stiglitz (Til Schweiger, un habitual del cinema alemany), així com les tallades de caballera i la pallissa amb bat de beisbol que dóna la dosi de violència necessària en tota obra del director alternatiu americà.
La tercera part ens introdueix a Goebbels, a l'heroi de guerra Frederick Zoller (Daniel Brühl, Good Bye Lenin, Salvador) i a la supervivent jueva Shosanna Dreyfus (la precisosa Mélanie Laurent), però sobretot a una de les idees (potser un tant utòpica) que vol explicar Quentin en aquesta obra: que la força del cinema podria ser capaç d'acabar amb una guerra com aquella.
Operación Kino és la millor part Tarantiniana, en ella es prepara la traca final de desenllaç, i mereix una menció especial totes les escenes de la taberna, amb individus d'ambdos bàndols en el mateix lloc jugant un teatre molt especial.
Per si a algú li quedava algun dubte de la intenció de la pel.lícula, la cinquena i última part, demostra clarament que Tarantino no pretén que se'l prenguin seriosament amb l'ambientació històrica de la seva obra. Humor i acció es desenvolupen en la màxima potència, a l'hora que la trama gira diverses vegades de sentit fins a arribar a un final aconseguit que pósa punt i final a dues hores i mitja que tampoc hauria passat res si haguessin estat una mica menys.
Sense caure en divismes cap al director, i sense estar als nivells que Pulp Fuction van representar en la seva època, Malditos Bastardos és una brillant comèdia negra amb una ambientació diferent al què ens té acostumats, que no decebrà als seus fans i agradarà a molta d'altra gent no tan afí al seu cinema. Veure-la en versió original és en aquest cas imprescindible, doncs moltíssimes escenes es basen en els idiomes que es parlen, francès, anglès, alemany i un xic d'italià, en una obra multicultural amb actors natius per a cada una de les nacionalitats representades.

14 d’octubre 2009

De casa rural per l'Empordà i la Garrotxa

Finalment el passat pont del Pilar vam realitzar el típic projecte que els grups d'amics parlan constantment però que d'alguna manera sempre costa acabar de posar en pràctica: passar un cap de setmana de casa rural. Malgrat les dificultats de qui busca a última hora, la persistència del Dani va acabar trobant la magnífica casa dels Lledoners, una preciosa i comfortable finca rústica per a 8 persones situada a pocs quilòmetres de Besalú enmig dels camps, i a tir de pedra dels llocs d'interès de les comarques de la Garrotxa i l'Alt Empordà. Tot plegat a menys de dues hores en cotxe de Barcelona.
La casa l'estrenàvem el divendres nit els cinc pioners, en una nit de cervesetes i partida emocionant de Catan, abans de llevar-nos d'hora el dia següent per trobar-nos un cel ennuvolat que no permetia prendre grans riscos. Així que després d'una breu visita a Castellfolit de la Roca per esperar l'arribada de l'Achim i la Cristina, el grup augmentat a set realitzàvem la típica ruta de la Garrotxa passant per la Fageda de'n Jordà (encara a uns quants dies del seu esplendor tardorenc) i els volcans de Santa Margarida i el Croscat. Quatre hores de caminada lleugera, abans de recuperar energies amb un entrepà a Santa Pau, per acabar fent les compres a Banyoles i visitar abans de sopar el preciós poble de Besalú. El sopar donava pas a una partida de Party que em demostrava que no estaria malament veure de tant en tant alguns anuncis per la tele, a l'hora que rebíem a dos nous integrants del cap de setmana i comencàvem les primeres partides de Mafia, el joc que marcaria les nits del pont.
El diumenge començava amb un sol radiant i l'arribada de l'última persona que tancava el grup, per fer un esmorzar com déu mana abans de realitzar una excursió més exigent que la del dia anterior: la de Sant Aniol d'Aguja i el Salt del Brull. Una mica més de cinc hores pujant pels boscos de l'Alta Garrotxa seguint la llitera d'un riu bastant sec en aquesta època de l'any fins a arribar l'antiga església i l'abandonat monestir de Sant Aniol. Després un quart d'hora més per roques relliscoses porten a una cascada que a la primavera probablement sigui més espectacular. Malgrat tot assequible per tots els públics, l'atac de rinitis que em va acompanyar tota l'excursió la va fer més pesada del què era, però sempre quedava la barbacoa final a la casa per restablir aliments.
El dilluns servia per acomiadar-nos de la nostra casa durant el pont, amb ganes de repetir l'experiència, i fent un lleuger desviament fins a l'inhòspit Cap de Creus, en el far del qual una bona arrossada va posar punt i final abans de tornar a la gran ciutat.

05 d’octubre 2009

REC2

Poques vegades un es decideix a veure una segona part d'una pel.lícula de la qual no ha vist la primera part, però l'èxit i les bones crítiques d'amics sobre la primera part quan jo estava a Alemanya, el fet de tractar-se d'una saga de terror (i per tant amb una trama fàcilment recuperable) i la comoditat d'anar al costat de casa, em va fer acceptar el plan d'anar-la a veure.
El problema naturalment de fer això és que dificilment es veurà la primera part, no per la qualitat de la segona part, sinó per desvetllar aquesta tota la trama.
I és que REC2 és a continuació temporal de la primera part i a l'hora explica el misteri de l'extranya epidèmia que afecta a aquesta comunitat de veïns de l'Eixample. Probablement aquest desvetllament decepcioni a alguns, doncs precisament original no és. Però no és pas l'originalitat la basa d'aquesta doble producció de Jaume Balagaró. Rec no aporta res nou al cinema de terror que no s'hagi vist abans, però combina perfectament els recursos del gènere.
El tret més característic és la forma de gravació càmara en mà al més pur estil Blair Witch Project, només que en aquest cas de manera efectiva (sí, dec ser dels pocs que ni em va agradar ni em va fer por l'exitosa producció amateur americana). Aquí s'exploten els sorolls, la sensació d'angústia que provoca saber que passarà alguna cosa, però que estem limitats per una visió molt subjectiva d'un dels protagonistes. Per la resta, bona dosi d'ensurts, sang i tensió malgrat certa previsibilitat de la trama (en alguns moments una mica irreal), sembla ser que més que la primera part, doncs aquí no cal introduir l'història i entrem de plena en ella. El final de cert mèrit mostra estar més elaborat que la resta de la trama, i a part de posar un bon punt i final abans de sortir de la sala, deixa la història tancada si es vol... o oberta a una tercera part si les taquilles ho volen.
Perdent doncs la novetat pels què hagin vist la primera part, REC2 torna a demostrar que el cinema nacional és capaç de fer bones obres d'un gènere generalment reservat a l'imperi americà i recomenable per aquells que vulguin passar una mala estona... en el bon sentit de l'expressió.

28 de setembre 2009

Un parell de notícies del dia

Declaracions de Sanchez Llibre, parlant sobre Ricky Rubio, que no veu incompatible ser soci de l'Espanyol i jugador del Regal Barça. Completament d'acord, però té ous que ho digui el president d'un club que va acomiadar una jugadora del seu club femení per tenir unes fotos al facebook (en principi espai personal) amb la samarreta del Barça mentre veia la final de la copa del rei de futbol masculí.

La detenció de Roman Polanski, la seva oposició i els nombrosos suports rebuts especialment des de França i Polònia: sense entrar en la gravetat o no dels fets (en principi es va declarar culpable i va ser condemnat "només" per relacions consentides amb una menor de 13 anys) i en la presumta conspiració del fiscal que hi havia als anys 70 (investigat per la seva actuació) en el seu cas, el cert és que per molt genial director de cinema a dia d'avui és un trànsfuga de ls justícia d'un país, i aquest té tot el dret de deternir-lo després de molts anys fugint-ne. Que hi ha causes més importants i delinqüents més perillosos a detenir? Segur, però també ho és que la justícia hauria de ser per tothom igual, i que si la notícia fos d'un membre anònim ningú mouria un dit per ell (malgrat que aquest tindria molt menys recursos que els què es pugui permetre el director) i tothom l'estaria qualificant de pedòfil... Extradició sí, judici just també (i s'hi d'aquest surt que ja va cumplir la condemna que li tocava doncs endavant, però el llarg temps passat tampoc ha de ser motiu per sobreseure un cas, en tot cas per decidir la pena que tingui més sentit en aquests moments).

27 de setembre 2009

Indignat

Passeig marítim de la Barceloneta, 20:00 d'avui, enfront de l'Opium Mar. Un guardia urbà donant el seu millor servei a la societat o un boinilla de zona verda fent hores extres m'ha multat per aparcar en zona verda... un diumenge!! Ah, clar, espera, que es veu que ara l'ajuntament ha decidit estalviar i en comptes de canviar els senyals, és igualment vàlid posar-hi una enganxina a sobre, com per exemple en aquest cas, per dir que a diferència de la resta de zones verdes de la ciutat, els nombroses habitants del barri de la Barceloneta (especialment a la zona de l'Opium) tenen dret exclusiu per aparcar-hi tots els dies de l'any. Que l'enganxina (sotmesa a inclemències del temps o al vandalisme) estigui trencada i no es pugui llegir completament sembla que no és motiu perquè la resta de conductors de Barcelona no coneguem l'estatus especial que gauedeix aquest barri. En fi, la multa no és el què m'indigna més, feta la foto a la senyal, confío que un recurs serà suficient per fer entrar en raó a l'administració perquè procedeixi de forma més correcta.
El què m'indigna més, és que el funcionari al servei de la societat que el paga ha tingut els sants ous de fer un avís a la grua, que per sort no s'ha pogut completar per haver retirat jo el cotxe abans de la seva arribada. En cas contrari hauria tocat realitzar la consabuda patejada fins al dipòsit i haver de pagar de moment 15o € per poder retirar el meu vehicle. Creia que la grua era un servei per retirar cotxes que molesten, no qualsevol cotxe "mal" aparcat que no molesta a ningú (de fet ni als inexistents veïns de la zona perquè a aquella hora hi havia un munt de llocs lliures). Mentrestant, això sí, el centre de Barcelona cada dia fot més fàstic i pocs funcionaris es veuen allà, però això ja és desviar-me del tema...

01 de setembre 2009

Entrevista a James Muir

A la revista MundoSeat disponible a partir d'ahir hi havia una entrevista amb James Muir, el ja oficialment nou president de Seat, malgrat que l'anunci del relleu presidencial es va produir ja fa força mesos i que durant un temps ho ha estat en funcions. Un nou president que s'anunciava en ple moment d'incertesa (mentre es negociava el lloc de producció del futur Audi Q3) i que en contra del què sol ser habitual, es tractava d'un fitxatge extern al consorci (trencant la tònica de presidents alemanys de les últimes dècades), la qual cosa generava molts dubtes i pors fundades sobre quina era la intenció de VW Group i la missió encomenada al nou president. A més subtituia al probablement millor president de SEAT en els darrers anys, un Eric Schmitt, la dedicació del qual ha contribuit al un gran pas endavant de marca en temes de qualitat i canvis de mentalitat en molts treballadors i proveïdors.
La decisió final de donar la producció del Q3 a Martorell trencava una mica les teories més catastrofistes, però seguia quedant el dubte de qui era aquest nou vingut galès ex-Ford i Mazda i provinent d'una àrea (ventes) que molt rarament aporta candidats a president.
I he de dir que l'entrevista (una bona iniciativa per saber més de qui et dirigeix i a qui no tens accés normalment) m'ha sorprès positivament. Deixant de banda els seus valors (honestedad, franquesa, respecte i treball dur) i una edat i uns objectius personals que el poden tenir uns quants anys aquí (a diferència dels ex-presis que venien aquí temporalment com a salt de retorn en algun lloc del consorci), m'han agradat les idees clares que sembla tenir i l'anàlisi ràpid que ha fet dels problemes de la companyia. Aquí un recull de frases que m'han convençut (el primer paràgraf sembla extret de la meva boca en converses de menjador o amb algún amic parlant de l'empresa), només l'hi ha faltat dir que treurem un Ibiza descapotable:

"La gent ha tingut dificultats per definir què és la marca SEAT. (...) Quan llegeixes la definició de VW, Audi o Skoda, crec que qualsevol persona l'entén perfectament. (...) No s'ha tingut molt clar com definir-la ni com encaixar-la dins el llibre de marques del grup. I aquesta és la qüestió, és un dels assumptes que he estat intentant solucionar a la meva arribada. Necessitem una imatge de marca nítida. Crec que SEAT és de disseny, esportiva (no extrema) i jove. SEAT ha de ser una marca complemetària per a la resta de marques del Grup VW."

"L'estratègia de producte es basarà en oferir productes clau produits a Martorell. La nostra primera tasca ha de ser explotar la capacitat de la fàbrica al 100%. Això s'aconseguirà d'una forma tan senzilla como venent més cotxes. (...) Amb les unitats que vendrem basant-nos en aquests tres productes clau (Ibiza amb 3 versions, Leon amb 3 versions i Exeo amb 2 versions) més el Q3 ho aconseguirem. (...) De moment només m'nteressa el què es fabrica a Martorell, no el què es faci a Sudamèrica, Xina o on sigui, estem intentant fer massa coses al mateix temps sense centrar-nos en fer bé l'important."

"El competidor més adequat i rellevant per SEAT és Peugeot. (...) Té, especialment amb el 207, un perfil determinat i un estil adequat. Com a marca posseix una sèrie de valors que crec que SEAT hauria de tenir. Peugeot és un digne competidor, que a més, ven molt més que SEAT. I en aquest sentit hi ha molt on atacar."

"Per mi el primer és erradicar les pèrdues i aconseguir un volum sostenible. Hi ha tres coses fonamentals: guanyar diners, aconseguir una presència sostenible i tenir esperit guanyador. (...) L'esprit guanyador és, per dir-ho d'una manera més quantificable, tenir un clar lideratge en el mercat espanyol."

31 d’agost 2009

El fitxatge de Ricky Rubio ja fa pudor

Abans de marxar als EEUU començava a sonar la possibilitat que Ricky pogués venir al Barça, després d'anunciar que rebutjava l'oferta de la NBA per no ser econòmicament interessant, i rebutjava anar al Madrid per voler-se quedar prop del seu entorn fins que no emprengués l'aventura americana. Un mes després el culebrot basquebolístic de l'estiu segueix obert i, realment, comença a cansar.
Entenc les reticències de la Penya a vendre el seu jugador franquicia al Barça, però van ser ells junt amb el jugador els què van acabar en aquest carreró sense sortida on ambdós ja han dit clarament que un futur junts no és imaginable (i de fet la Penya ja ha tancat la seva plantilla amb tres bases). Fins i tot en aquest escenari tan favorable, el Barça ha fet l'esforç d'oferir la quantitat suposadament ofertada pel Madrid, convertint-se en el fitxatge més car de la història de l'acb d'acabar-se concretant.
Així mateix el Barça acull al fins ara nen mimat de la Penya, rescantant-lo també d'una situació insostenible on va jugar massa fort les seves cartes per jugar a la NBA sense tenir res tancat. O juga a la NBA quasi de gratis (sense estar segur de si triumfarà per més aptituds que tingui) o té la ocasió de seguir vivint on fins ara i a sobre jugant amb un equip amb les màximes aspiracions europees, amb un parell d'anys que són una perfecta oportunitat per acabar-se de formar com a jugador i persona, a l'hora que poder guanyar títols (que a EEUU probablement no veurà mai).
Molts creuen que tot plegat és massa car. Jo no ho crec així. 2.5 milions (3.5 milions ara - 1 milió que cobraríem d'aquí dos anys) i una fitxa de 800.000 € per dos anys, assegurant l'opció de retorn a can Barça si algun dia l'aventura americana surt malament, no és tan mal negoci. Un dels pocs bases que poden millorar el què tenim com McYntire demanava 3 milions per any, sense comptar un traspàs que no seria una ganga en un dels teus rivals per l'Eurolliga.
Deixant clar que el Barça obviament no fa tot això per altruisme, però complint amb les expectatives millor somniades per ambdos, a què ve ara aquest joc de deixar el contracte ja acordat amb el jugador i el pacte verbal amb el club en paper mullat, fent marejar la perdiu amb una oferta fantasma de Minnesota? Com pot sortir un ninyato de 18 anys a punt de convertir-se en el traspàs més car de la història (i a sobre només per 2 anys) fent unes declaracions on deixa clar que anar al Barça és un segon plat sinó un postre? No dic que ens creiem les típiques declaracions de jugador estranger dient que sempre havia estat del Barça i tenia posters d'antics idols, però una cullerada de forma en forma de teatre sempre és d'agrair.
A mi (i a mols altres aficionats) se m'estan inflant les pilotes i si fos del Barça donaria un ultimàtum d'un dia perquè ambdos signin els preacords. I sino, que es quedi el nen a Badalona (i a veure que fa el seu president amb el deute que té) o se'n vagi a la NBA, cobrant dos durus la Penya i veient si un nen de 18 anys fins ara mimat entre cotons triomfa en un nou país on es juga cada dos dies un joc molt més físic i després de llargs desplaçaments.
D'aquesta postura n'estaria un 100% convençut si en el mercat no hi hagués un tal Florentino, que malgrat tenir 16 homes en plantilla, seria ben capaç de tornar a tirar de talonari i beneficiar-se de la situació, Frack!!

29 d’agost 2009

La ruta sobre un mapa




26 d’agost 2009

Vídeo del coast to coast

24 d’agost 2009

Retorn via la històrica Philadelphia

Amb a penes dues hores mal dormides en el vol San Francisco-Philadelphia i amb el pes de la motxil.la de mà i la de portàtil a sobre, hem aparegut a les set del matí hora local a la històrica ciutat de l’estat de Pennsylvania, on la llarga escala de quasi 11 hores ens permetia agafar el tren per anar-la a visitar.
Els primers moments del dia han estat penosos. Adormits, cansats, amb l’esquena destrossada, passejàvem com zombies enmig d’una ciutat que fora el City Hall i un temple masònic, no semblava tenir massa a oferir. Per sort, l’entrada al Visitors Center, ens ha convençut per agafar un tour a peu guiat per l’Old City, on un guia molt motivat ens ha animat les següent dues hores ensenyant-nos els millors racons de la ciutat a l’hora que explicava una mica la història de la fundació de l’estat i la ciutat, la secta dels quarkers i el seu líder William Penn, el procés de la firma de la Declaració d’Independència i com Benjamin Franklin va adoptar Philadelphia com la seva pròpia ciutat (malgrat ser nascut a Boston). Un tour molt aconsellable, doncs la ciutat no ofereix cap arquitectura ni monument especialment destacable, així que el més interessant són les històries que hi ha al darrere. Probablement la ciutat de Pennsylvania sigui una de les què pot oferir més història, dins la curta història dels EEUU. Bastant més pesat és ja visitar els edificis per dins de l’Independence Hall, l’arxiu amb les còpies de la Declaració d’Independència i la Constitució i el Congress Hall, així com veure la famosa Liberty Bell, una campana que no té res especial però que com sempre els americans saben vendre especialment.
Amb l’esquena i les cames trencades, recuperàvem forces menjant el típic Cheese Steak de la ciutat al famós Jim’s Steak, abans de seguir penosament fins al tren que per fi ens portava de nou a l’aeroport, per ara sí, emprendre ja el definitiu vol que esperem ens acabi portant de nou a Barcelona.
Amb el coixí inflable i l’antifax personal a punt, despedeixo les cròniques del viatge en ple vol de tornada, esperant poder dormir el suficient per minimitzar el jet lag a l’arribada.

23 d’agost 2009

If you are going to San Francisco

Prepareu-vos per boira i fred hivernal encara que esteu en ple mes de agost. I és que malgrat ens temíem retrobar-vos amb la nostra estimada boira un cop entréssim a la ciutat, no era d’esperar els vents glaçats que l’acompanyaven, per posar dades al temps, 10 graus centígrads amb molta humitat i vent, fins al punt que el “baho” sortia de la boca al respirar.
Amb aquest temps hem vam començar a fer el guiri per la ciutat un cop deixada la caravana i fet el check in a l’hotel molt més ràpid del què les millors previsions ens podien fer pensar. Llàstima que part d’aquest temps guanyat es perdés fent la cua per agafar el turístic tramvia cremallera que sortint de Powell Station puja i baixa els turons empinadíssims de la famosa ciutat. Un espectacle (especialment veure el conductor i els mecanismes arcaics del vehicle) que val la pena contemplar. Després de veure el carrer més empinat del món (ple de revolts perquè els cotxes el puguin baixar), ens hem dirigit cap a la zona portuaria, on excepte l’Adri (que ja havia vist la ciutat i ha intentat infructuosament visitar sense reserva la presó d’Alcatraz), hem agafat unes bicis de lloguer, un excell.lent mitjà per recorrer la part de costa de la badia fins al mític Golden Gate, creuar-lo gratuitament fins a l’altre vora, i dirigir-se cap a l’encantador poblet de Sausalitos, on un pot prendre un ferri de tornada al port de SF. Tot i que el dia no va acompanyar (ni tan sols estant sobre el pont podíem veure l’estructura completa d’aquest), l’experiència és molt recomenable. Retornant les bicis cansats de pedalar contra el vent, i després de fer unes darreres compres, ens hem reunit tots de nou per acomiadar quasi el viatge amb un últim gran sopar amb musclos a la marinera i peix fresc a l’estil local, ben banyat tot d’un excel.lent vi blanc californià.
Avui, mentre l’Adri complia el seu somni de conduir una Harley de lloguer anant cap al Napa Valley, els demés hem caminat relaxats pel centre de la ciutat. Sorprèn (desgradablement) la multitud de homeless que hi ha als voltants de la zona de l’ajuntament i Market Street (on ens allotjàvem). Per la resta, essent diumenge, la ciutat estava molt tranquila, amb els seus mercadillos de fruita i un Finantial District desert. Union Square com a bon centre neuràlgic sí presentava més ambient i aprofitant el sol que ha dignat aparèixer al migdia, hem decidit enfilar cap als empinadíssims turons on es troba la Coit Tower. Val la pena pujar per les llargues escales de l’entrada est per veure com es pot construir un barri en ple penya-segat, respirant una gran tranquilitat sense cotxes i plens de jardins tropicals. La torre no és res de l’altre món, però ofereix una vista global des de les alçades de la ciutat, això sí, tot i el sol general, el Golden Gate seguia sotmès a la boira localíssima de l’entrada de la badia.
Tornant cap a l’hotel hem dinat a Chinatown, probablement el barri xinès més autèntic dels EEUU i per suposat el més dels què hem vist. També ho era el restaurant que per uns moments m’ha portat els records del viatge vietnamita de l’estiu passat en les mateixes dates.
Mentre reposàvem les cansades cames en un sports bar, la boira de la tarda tornava a tapar la ciutat i el fred ràpidament feia acte de presència, bon moment doncs per acomiadar-nos de la decepcionant (especialment pel temps) costa californiana i començar el llarg viatge de retorn cap a Barcelona.

21 d’agost 2009

Yosemite: entre grans sequoies i blocs de granit

L’últim dia de road trip estava destinat a explorar el Yosemite National Park, el primer parc natural designat com a tal als EEUU per preservar la bellesa natural que hi conté. Potser menys conegut a priori que el Yellowstone, el cert és que acaba rebent tants o més visitants i certament ho mereix malgrat que en el nostre cas no l’hem gaudit a la seva millor època, que hauria de ser cap al maig, quan les carreteres tallades per la neu s’obren al públic i les cascades provinents del desglaç flueixen amb els seus màxims cabals.
De totes maneres teníem clar què era el primer que volíem veure en aquest parc: les grans sequoies, arbres mil.lenaris supervivents d’altres èpoques gràcies a les seves sorprenents característiques ignífugues i insecticides que li proporciona la capa de tanina que li confereix el seu color vermell de l’escorça. Malgrat que el Ramon “se les imaxinava més grans”, els imponents troncs i les impressionants alçades dels membres més antics convertien a un servidor en una puça al seu costat. A diferència de Yellowstone, el parc de Yosemite ofereix més possibilitats i llibertat per endinsar-se en el parc, així que hem acabat fent una ruta de tres hores endinsant-nos en la Mariposa Grove, suant una mica entre sequoies i pins d’espectaculars dimensions.
Com el camí a Mariposa Grove és llarg i lent, hem hagut de descartar pujar a Glacier Point, des d’on s’haurien d’obtenir les millors vistes al Yosemite Valley, un vall esculpit en les últimes deglaciacions, formant parets de granit pulit d’espectaculars dimensions com El Capitan i Half Dome. Entremig, el riu Merced fondeja la vall entremig de l’abundant vegetació que oculta des de les alçades la intensa activitat humana que acull. En una de les platges de riu hem fet l’últim dinar de bistec a la planxa en la zona de picnic adequada, per després anar al Visitors Center, on després de veure un vídeo amb la història del parc, hem caminat infructuosament fins a les Yosemite Falls, les cascades més altes de Nordamerica... quan hi baixa aigua, que no és el cas a finals d’agost.
El sol començava a pondre’s i encara ens quedava unes hores de camí fins al final de la nostra aventura amb la caravana. Sortint per la sortida nord-oest per la US120 direcció a San Francisco, hem seguit les carreteres que ens han portat a Dublin, no pas la capital d’Irlanda, sinó el suburbi de San Francisco on es troba la oficina on tornar l’autocaravana. A la seva porta hem fet nit, esperant tornar-la demà el més aviat possible per poder visitar San Francisco. Temps per despedir-nos de la vella Daisy, que malgrat la seva edat i els problemes d’habitabilitat que hem tingut, ha sobreviscut miraculosament al tute de milles a la què l’hem sotmès aquestes darreres setmanes.
Milles: 236. Total acumulat: 5132 (8211 km).

20 d’agost 2009

Deixant la boira enrere

El matí en algun lloc enmig del no res a prop de Big Sur ha començat novament igual: amb boira densa. Realment amb els dies que portàvem somniant amb arribar a la costa californiana per prendre el sol i banyar-nos, el temps ha estat una autèntica decepció. Però, c’est la vie, així que tocava tirar endavant i enllestir la costa ràpidament. Seguint pels revolts de la US1 hem arribat a la badia de Monterey, fent aturada primer al tranquil i bohemi poble de Carmel, actualment governat per una minoria de classe rica heredera dels artistes que hi van emigrar després del gran terratrèmol de San Francisco. La platja aquí sí era més atractiva, però el maleït temps li treia part de l’encant i per suposat les ganes de banyar-se. Les tendes chic de la Ocean Avenue estaven la majoria tancades a primera hora, demostrant la tranquilitat en què viuen els habitants de les boniques casetes que formen la població.
La següent i última parada costera ha estat a Monterey, antiga capital de l’Alta Califòrnia en temps de domini mexicà. En el Fisherman’s Wharf, entremig de tendes de souvenirs i locals que venien tours per avistar balenes (que no és la bona època), sí hem pogut veure foques i lleons marins gandulejant en plataformes surants, comprovant el seu equilibri per dormir sense caure d’una estreta barana de fusta i les seves lluites per aconseguir lloc on dormir. Per la resta Monterey ofereix una mica d’història, la qual cosa en aquest país ja és quelcom diferent. L’antic govern mexicà, antigues cases de governadors i jutges en temps mexicans, adobes i el teatre municipal recorden el passat d’aquesta antiga capital. Pels amants de la literatura, també hi ha la casa on Robert Louis Stevenson va passar els últims anys, morint en la misèria, malgrat ser l’autor de la famosa novel.la L’illa del tresor.
Farts ja de tanta boira i amb la bateria auxiliar novament buida, decidíem tirar aviat cap al nostre últim destí abans de tornar l’autocaravana: el parc natural de Yosemite. Advertits per la Lonely de què els campings estarien plens, hem decidit parar al poble de Merced per demanar informació de campings abans de l’entrada al parc, on una amabilíssima voluntària ens ha aconseguit una plaça a un camping d’El Paso, poble últim abans d’entrar. Conduint primer per terres d’herba seca que recorden camps de blat i entrant posteriorment a les muntanyes de bosc mediterrani que condueixen al parc, per primer cop hem arribat a un camping amb temps per gaudir-lo, coincidint a més amb el primer camping amb ambient juvenil i amb una piscina on hem pogut fer el què portàvem tres dies desitjant. Prendre el sol, refrescar-nos a l’aigua, sopar en una taula a la llum de les estrelles escoltant la guitarra dels veïns i després la música del notebook i fer el resopó gaudint del sabor d’una bona birra americana.
Milles: 211. Total acumulat: 4896 milles (7834 km).

19 d’agost 2009

From Santa Barbara to Big Sur

El matí s’ha llevat com ve sent habitual des de que hem arribat a la costa de California. Amb boira, aquest cop amb lleugers plugims i tots. Així que fastiguejats de Santa Barbara per tot el cúmul de circumstàncies viscudes, hem decidit agafar la nostra RV i seguir tirant cap amunt. Agafant la Highway 101 enmig del temps quasi hivernal hem parat al sorprenent poble interior de Solvang, vil.la fundada fa dos segles per danesos i que encara conserva el seu estil propi. Casetes d’estil escandinau, botiguetes i pastisseries repartides pel mig del poble, sens dubte per un moment donava la sensació de tornar a estar a Europa, només els amples carrers recordaven el continent on estàvem. L’esmorzar amb Applestrude i te negre per escalfar-nos del fred exterior entrava en aquest ambient perfectament. Després d’una volta pel poble (amb compra de souvenir freak per mi) i conversar una estona amb la iaia de la informació turisme (perquè en aquest país la gent treballa fins tan gran?), hem posat rumb cap a la costa passant per paisatges de vinyes dels vins de la pel.lícula “Entre copas”.
Amb la boira que semblava que passat el migdia s’anava afeblint, hem parat a Pismo Beach, un poble surfer i més típic de costa segons els nostres estandars. Però la costa de California havia seguir decepcionant-nos i uns maravellesos cartells de no recomenat banyar-se per altes concentracions de bactèries ens provocaven un banyus interruptus. En tot cas hem aprofitat per fer una volta per un poble agradable i dinar el primer peix de tot el viatge.
Seguint ja per la US1 ininterrumpuda paral.lela a la costa, les primeres pedres i petits penya-segats han fet acte de presència, junt amb la plaga d’algues que segueixen tota la costa central, com a mínim en aquestes èpoques. A San Simeon, amb una mica de sol penetrant la boira, per fi hem complert un dels objectius: banyar-nos al Pacífic. Una cosa que ja havia fet però no des del continent americà. Aigua gelada i petites ones on poder-nos donar un lleuger gust, malgrat les algues visibles a mitja distància i les restes podrint-se en alguns trams de sorra entre mosquetes. A canvi el plaer d’estar completament sols en una platja deserta on els pelícans mostraven les seves habilitats per pescar peixos en caigudes kamikazes.
Quan el sol ha tornat a desaparèixer al cap de res, hem seguit tirant cap al nord, sempre seguint la famosa US1 i fent una parada obligada a un punt d’avistament d’elefants marins. Uns monstres del mar que al vespre clapaven plàcidament a la sorra obviant completament els sorpresos turistes armats de les càmares fotogràfiques.
El plan del dia era no estressar-nos i trobar un camping a una hora decent, però passat la rica mansió de Hearts Castle ens hem trobat que a l’hora que el paisatge augmentava de bellesa, els campgrounds estaven ja tots plens. Així que entremig de la boira que anava baixant sobre els penya-segats coberts d’arbres típics de cotes més altes, seguíem la preciosa carretera virada fins a Big Sur, on els guardes ens recomenaven acampar on fos, amb la seguretat que cap guarda ens podria dir res estant tots els campings plens.
I això hem fet, aparcar en una zona al costat de la carretera i posar-nos a dormir decepcionats d’una costa preciosa però poc apta pel bany i menys agradable entremig de tanta boira espessa.
Milles: 232. Total acumulat: 4685 milles (7496 km).

Fitxat per la policia

Hora aproximada: 00:35. Lloc: parquing d’un parc de Santa Barbara. Una hora i mitja després d’anar a dormir. Toc toc. Mmmm. Adri, has sentit que han picat? Mmm, no. Toc toc. Han picat de nou. És la policia? Merda.
Pijama d’estiu posat i antifaz aixecat al front obro la porta i dues llanteres m’enlluernen la cara. Efectivament és la policia. Good night sir. Good night... mmm, I suppose you are here because we shouldn’t be parking at this place.
Efectivament el cartell “Parking lot. Park closed from 10 pm to sunrise” es referia al parquing no al suposat parc que en plena nit ens imaginàvem formaven els arbres que es veien al voltant. Els cotxes amb parelles donant-se molt amor havien desaparegut. Yes, we have seen the signal (com no, era enorme) but we’ve understood it wrong, in a village where every 5 meters there is a signal with no RV Parking we thought here it would be allowed and the signal was referred to the park with these trees. No, there is no park, this is the park.
Are you alone in the car? No, I am with three collegues. Males or females? Unfortunately all males :). May I come in? Of course sir (deixant-li pas a l’hora que ocultava les escombreries amb birres i smirnoff ices buides). Li obro les cortines on els compis disimulaven seguir sobant. All right sir. Are you the owner from the RV? Oh no, it’s a rental one. Who is responsible for it? Me, sir. OK, may I see your ID? Yes, of course. On cony he fotut el passaport? Als pantalons, on estan els pantalons? Per allà tirats, bé, aquí, here it is. Un dels dos agents el pren, parla pel micro amb la comisaria i comença a apuntar nom i dades. L’altre pregunta d’on venim i aprofito per explicar-li una mica la nostra aventura. Yes, coast to coast, from NY to LA in two weeks, now going to north California this week. Oh, you are crazy men. Al tiu realment li mola el nostre viatge i la relació es torna més cordial (malgrat que fins el moment tot havia estat igualment molt formal i correcte). What are your plans for tomorrow? Well, we would like to visit something from Santa Barbara because today we arrived late and then continuing north. Ok, you are not allowed to stay here, I am sorry, we will not put a fine on you, it is not for people like you, but we have some problems with drugs, parties... Oh, yes, of course I understand, I suppose many people had parked with RVs here and it is not comfortable for the neighbours. Is there any campground nearby, we haven’t seen anything, we were tired, therefore we decided to stop here.
Primer el tiu que prenia les dades ens informa d’un camping més de 20 milles al nord ( a aquella hora!!), però per sort el què ja es començava a fer coleguilla, veient la meva cara de vaja pal si ara m’he de posar a conduir fins allà, el para. Hey, man, I am thinking about letting them sleep in Carrillos parking lot...I sí, el tiu agafa paper i boli i amb pels i senyals escriu com arribar-hi i m’ho explica a lo barrio sesamo. Un parquing a 3 milles dins el poble però al costat d’una gasolinera en una zona on no hi viu ningú. Thanks a lot agents and sorry for the incoviniences we caused. Good night. Definitivament podia haver estat pitjor (de fet segur amb els mossos pel mateix ho hauria estat).

18 d’agost 2009

Dedicado a Cristian

A day in L.A.

Canviat els plans inicials pels problemes de l’autocaravana i decidint sacrificar el sortir de festa per L.A. per poder fer amb més calma la ruta costera per California, ens quedava el dia d’avui per visitar el més important de Los Angeles amb la inestimable ajuda del nostre guia Adri, gràcies a l’experiència d’haver-hi viscut un mes fa tres anys.
M’havien parlat tant malament de Los Angeles, que tal i com sol passar en aquests casos, finalment no m’ha decebut tant. Això sí, és una ciutat per veure en cotxe i a diferència d’altres grans ciutats passades, aquí no ha estat cap problema conduir ni aparcar l’autocaravana en els seus carrers amples.
El matí ha començat encara més emboirat que la tarda d’ahir, finalment hem decidit prescindir del tècnic (que hauria arribat massa tard) al comprovar que la bateria auxiliar s’havia carregat completament durant la nit, i ens hem començat dirigint cap a Santa Monica, platja famosa de L.A. i escenari de la mítica serie “Los Vigilantes de la playa”. Clar que la boira matinal no feia tant atractius com un s’esperava ni el moll amb la nòria, ni el passeig per la platja amb les (quasi inexistents) ties bones patinant i corrent, ni les casetes de les vigilantes (amb elles a dins tapades amb mantes). En tot cas hem donat una volteta pel moll, Santa Monica i Venice, i envejant les grans instal.lacions que tenen per donar passejos amb bici i patins, i les nombroses pistes de volei-platja.
Després ha vingut la gran ruta en cotxe: pujant pel comercial Wilshire Bld fins Westwood, hem trencat per Veteran per passar pel campus de la famosa UCLA (University of California Los Angeles), i seguit pujant fins a Sunset Bld, on hem entrat al riquíssim barri de Bel-Air. Pujant pels seus carrerons empinats i regirats fins a Mullholland Drive, es podien entreveure grans mansions de gent capaç de tenir com a cotxe de carrer prenent pols un Bentley de 120.000 €. Les úniques persones presents pel carrer són tots els immigrants que es dediquen al manteniment de tant luxoses parcel.les, mentre luxosos esportius i descapotables sortien de tant en tant d’algun dels nombrosos revolts.
Mullholand Drive marca el límit de L.A. City com la nostra serra de Collserola, però tot i haver escampat ja la boira matinal, la contaminació ens negava les vistes d’aquesta enorme metropolis de 100x100 km. Així que baixant per una nova carretera per contemplar les cases luxoses de Beverly Hills, hem tornat a creuar el Sunset Bld per entrar a la zona del barri que ensenyava “Sensación de vivir”: amples avingudes amb altes palmeres i cases que a Barcelona serien de classe alta i aquí ho són de classe mitja. A Rodeo Drive, el luxe de les grans boutiques i tendes de joies competeix amb la major concentració de cotxes cars vistes en tants pocs metres.
Tres hores més tard malgrat fer tot això en cotxe sense parar, aparcàvem finalment a Hollywood, on a part de fer un bon dinar al Kodak Center, hem pogut passejar per la normalíssima avinguda amb les estrelles dels famosos ( per cert, adivineu la més fotografiada? Sí, Michael Jackson). Sorprenentment el Kodak Theater, lloc d’entrega dels Oscars es troba dins d’aquest centre comercial, que sense alfombra vermella i gent amb grans vestits, no té més glamour que la Maquinista. Les petjades de famosos es troben al proper Chinese Theater, posades sense ordre ni concert i difícils d’anar seguint amb l’aglomeració de turistes trepitjant-les i fotografiant-les.
El plan havia de concloure al Universal Studios Theme Park, un Port Aventura del cinema, pel qual estàvem disposats a pagar encara que fos només per agafar el tren que recorre els platós famosos de grans produccions. Però hem arribat massa tard, així que després de fer quatre fotos a l’entrada amb la bola de la Universal, hem posat rumb cap a la primera aturada de la costa que seguirem els dos propers dies: Santa Barbara.
En teoria poble costaner d’estil europeu, a la pràctica ha sigut la gran decepció. Primer: la boira del vespre i la marinada ja havien fet acte de presència. Segon: els restaurants tancaven a les 22h. Tercer: no hi havia ni un bar al passeig marítim ni al port ni al moll. Quart: cada dos metres hi havia una senyal dedicada a nosaltres (No RV Parking between 12 am and 6 am). Tot molt acollidor doncs, en un poble, això sí, amb cases americanes ben cuidades, un passeig marítim llarguíssim i una platja que si no fos pel temps tenia bona pinta. Finalment seguint el carrer de la costa cap al nord hem trobat un parc utilizat per les joves parelles del poble on un senyal dubtós ens decidia a aparcar per sopar i passar nit.
Milles: 147. Total acumulat: 4453 milles (7125 km).