Impressionants els playoffs que està fent el Barça. 85-71, 0-2, classificats per la gran final i el més important de tot, classificats per l'Eurolliga de l'any vinent (i per tant amb possibilitats que després de cinc temporades em torni a abonar al Palau si fan un projecte competitiu). Felicitar doncs en primer lloc a Xavi Pascual per haver assolit l'objectiu que se li va marcar quan va assumir les rendes de l'equip (demanar-li el títol d'Eurolliga en les circumstàncies que hi ha hagut aquesta temporada seria completament injust). El bo d'en Xavi ha demostrat que aquest equip sí valia, que Acker i Ilyasova sí podien ser jugadors importants, que tots els jugadors poden contribuir als èxits i posant en entredit les teories d'un suposat tècnic de "perfil alt" com havia de ser Dusko Ivanovic. Un bon exemple per als enemics dels perfils baixos que ja estan crucificant a Guardiola i Creus abans de començar a fer la seva feina. En Xavi ha aconseguit el què mai hauria aconseguit Dusko per més anys i milions que se li donessin: psicològicament tenir a tota la plantilla integrada i partícep de l'equip, saber quins homes són els què et poden donar títols (i saber quins són importants per moments determinats però que no poden ser setmana rere setmana els protagonistes), saber que a pesar que el joc exterior blaugrana ha de ser determinant per guanyar els homes interiors també existeixen, i treballar més solucions tàctiques ofensives i defensives que el bloqueig a base o aler per tirar de tres o la defensa individual "amb actitud". Felicitar a tècnic i plantilla per l'excel.lent joc que estan mostrant en la fase decisiva de la temporada i que han portat a aconseguir el què semblava impossible fa unes setmanes: superar les dues primeres eliminatòries per contundents 2-0.
Curiosament repetim aquest any el guió de l'any passat: ens classifiquem per la final contra pronòstic i remontant el factor pista, i arribem a una final on passem a ser favorits. Ara cal doncs que l'equip no s'adormi com vam fer l'any passat i no ens conformem en haver salvat l'objectiu prioritari. Ara cal guanyar un títol, cal tornar a ser campions de la lliga acb. Aquest any les coses encara es presenten més favorables: a banda del favoritisme que ara se'ns atorgarà, recuperem el factor pista per la gran final (cosa que no es va donar l'any passat). No m'entra cap mena de dubte que si seguim mantenint el nivell actual el campionat està al nostre abast.
24 maig 2008
Amb aquest equip SÍ es podia fer més
Expiación
Basada en la novel.la homònima Atonement de Ian McEwan, l'última creació de Joe Wright (Orgullo y prejuicio) és una de les pel.lícules més interessants de l'any passat, rebent nombrosos premis i nomacions, entre elles la de Oscar a millor obra.
A l'hora de criticar Expiación s'ha de dividir la pel.lícula en les diverses parts que la componen. La primera és sublim, cinema en estat pur. En l'Anglaterra prèvia a la Segona Guerra Mundial se'ns presenta a una família aristocràtica, en la qual Cecilia tindrà un romanç amb el jardiner (i quasi fill adoptiu de la família) Robbie Turner. La germana petita Briony, fantasiosa i gelosa, observa escenes d'ambdos enamorats que no arriba a comprendre del tot, el què la portarà a testificar en fals, portant en desgràcia la relació de la parella. La posada en escena d'aquesta part és perfecta. Magistrals actuacions on els silencis expressen més que molts diàlegs, presentació d'escenes des de diferents punts de vista amb salts constants en el temps i interrupcions abruptes, joc de càmara i fotografia del més alt nivell i una banda sonora que encaixa perfectament amb les escenes. Tot plegat crea una atmosfera d'espectació que atrapa a un espectador que es va perdent i reenganxant a la trama (gens complicada però mostrada de vegades parcialment) constantment.
Aquest cinema d'alt nivell es perd però en la segona part on el protagonista masculí es veu obligat a anar a la guerra. Les escenes durant la guerra mantenen el bon treball a nivell fotogràfic i d'escenificació (maravelloses imatges les de la platja de Dunkirk) però tota la força argumental es ve a baix i acaba resultant un tant tediosa.
No millora molt la tercera part on descobrim a una Briony major d'edat i que comença a comprendre el què va fer, enrolant-se com a enfermera voluntària per expiar les seves penes i intentant recuperar el contacte amb la seva germana que la repudia per la seva acció quan tenia 13 anys.
El final és molt bo i emociona a l'espectador, si bé sembla que no es sabia com escenificar-lo millor en l'obra cinematogràfica. El format triat és la d'una Briony en plena vellesa i explicant mitjançant una entrevista televisiva la seva última novel.la autobiogràfica, Expiació, que resulta ser la pel.lícula que hem estat veient. En aquesta entrevista se'ns desvetlla la veritat i ficció de la història, així com la força de les paraules i la literatura per canviar les vides.
Una pel.lícula doncs irregular però que deixa grans moments d'un prometedor director. La interpretació a més és excel.lent, destacant l'adolescent Saiorse Ronan (Briony quan té 13 anys) i els dos protagonistes Keira Knightley i James McAvoy que transmeten el seu amor profundament. Destacar també que a diferència d'altres pel.lícules, l'actuació de tres actrius diferents (Romola Garai als 18 anys i Vanessa Redgrave en la vellesa) en el paper de Briony no desentona gens. Menció apart mereixen la gravació i fotografia de l'obra, així com una excel.lent banda sonora de Dario Marianelli, que finalment li va valer l'únic Oscar aconseguit.
22 maig 2008
Maria Antonieta (2006)
Quan un es posa a veure una pel.lícula d'època, en principi aspira a conèixer la història verdadera que s'ha elegit per portar a les pantalles. Lògicament són lícites certes llicències cinematogràfiques que puguin desvirtuar lleugerament la història en favor d'un major dramatisme que diferenciï l'obra d'un documental. Però en aquest cas, Sofia Coppola (aclamada per mi exageradament per la seva anterior obra "Lost in Translation") s'excedeix en aquesta llibertat de creació.
El guió escrit per ella mateixa no només reescriu completament la història, sinó que a més la simplifica tant que les dues hores acaben resultant avorrides. Un personatge històric que intentava segellar l'aliança entre els imperis francesos i austro-hongarès, que dins de França va crear des de principi molta controvèrsia pels seus orígens i, un cop reina, per la seva vida privada i d'inmisquir-se de forma controvertida en política, per acabar finalment guillotinada durant la Revolució Francesa, era una bona base per crear una història molt més completa. De tota aquesta biografia una hora es gasta amb l'arribada a França i repetint de forma esgotadora escenes dels seus problemes matrimonials. La segona hora es centra en la seva vida privada, per continuar de forma precipitada i posant amb calçador, els succesos més famosos de la protagonista. El seu final previ a la guillotina és probablement el més destacable.
Si el guió fluixeja, no parlem de la direcció. Els personatges i diàlegs són simples, l'evolució de la protagonista en 19 anys (tant física com mentalment) és inexistent, la representació de l'època (fora del vestuari que li va valdre l'únic Oscar que va obtenir) és poc creïble. I per si no era suficientment difícil per l'espectador entrar en l'atmosfera d'època després de tant despropòsit, allà arriba la seva banda sonora anglòfona amb música del segle XXI per rematar la feina.
Total, que si hem de salvar alguna cosa, destacarem l'actuació de Kirsten Dunst amb la caracterització d'un personatge que podia haver donat molt més de sí.
21 maig 2008
Catalunya independent?
Sorprenent l'estudi que va publicar ahir la UOC i del qual s'han fet ressò diferents mitjans de comunicació importants. Segons aquest no caldria esperar al 2014 (almenys dins de clau catalana) per obtenir una victòria en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Llegint l'informe complet, la majoria de resultats publicats poden ser factibles, i també estic segur que després dels últims aconteixements dels darrers anys molta gent s'ha adonat que certes coses han de ser gestionades de forma més local. Però d'aquí a pensar en una majoria pro-independència hi ha un gran pas que no observo ni molt menys a la nostra societat. M'agradaria veure el perfil dels 1.108 enquestats!
Die Fälscher
Los falsificadores ha estat la guanyadora d'aquest any en els Oscars com a millor pel.lícula de parla no anglesa. La producció austríaca (amb col.laboració alemanya) comença amb un interessant i enigmàtic inici que només és un curt pretext per a mostrar-nos el tatuatge del protagonista: ex-integrant d'un camp de concentració. A partir d'aquí la càmara ens porta ràpidament (tant com els seus constants moviments típics del rodatge sobre espatlla) al passat i concretament a un camp de concentració.
Així que sí ens trobem novament amb una pel.lícula del ja bastant explotat tema del genocidi jueu en la segona Guerra Mundial. Excepte per als amants del tema, la pel.lícula no aporta pràcticament res de nou. Ni té el dramatisme i realisme de grans produccions com "La llista de Schindler" o "El pianista", ni li dóna un enfoc original com la grandíssima "La vida és bella". Los falsificadores es queda en un entremig que no sap si és un drama (lògicament les típiques escenes de jueus en ossos, d'assassinats gratuïts no hi falten) o una comèdia (els nostres privilegiats protagonistes no els hi va tan malament i hi ha algunes escenes que freguen el somriure). El millor de l'obra és la història que pretén explicar, malgrat que la manera no és la millor: la probablement per molta gent desconeguda trama de falsificacions de la lliure esterlina i del dòlar que van portar a terme els nazis, amb l'ajut de presoners (tots ells jueus?) experts en aquest art. L'objectiu final de la pel.lícula no queda molt clar: si es tracta de remarcar l'heroicitat dels jueus retrassant la falsificació del dòlar i ajudant (decisivament?) a la derrota dels Nazis a la guerra, el protagonista elegit és erroni per aconseguir el dramatisme necessari en una obra així. En comptes de l'indefinible i incoherent Salomon Sorowitsch (magníficament interpretat per un efectiu i personal Karl Markovics) hauria d'haver estat el jove que realment saboteja les falsificacions. Si es pretén, com sembla, centrar-se en el món de les falsificacions, realment aquest passa bastant en un segon pla, en favor d'escenes típiques i carregades de clichés dels camps de concentració o d'altres de realisme més que discutible (com un oficial alemany invitant a un jueu presoner a conèixer la seva família de forma pública).
La història del director i guionista austríac Stefan Ruzowitzky no aconsegueix penetrar i emocionar a l'espectador, si bé tampoc es fa avorrida. Deixar indiferent a l'espectador tractant d'aquest tema no es pot, però, considerar un èxit, així que sorprèn negativament la decisió del jurat de donar-li un guardó, que per descomptat no mereix.
Playoffs acb: semis
Després de què ahir finalitzessin uns apassionants quarts de final i sense massa temps per descansar, demà continuen les sèries amb la primera semifinal.
DKV Joventut -FC Barcelona
Pels blaugrana, la primera final que els espera. I és que si la Penya ha realitzat ja una temporada exitosa (com feia molts anys que no gaudien) i aspira a convertir-la en excepcionalment històrica (cas d'aconseguir el triplet Copa, ULEB i Lliga), per al Barça es tracta de l'última opció per salvar la temporada... i la següent. Aquesta semifinal és la que decidirà si el Barça jugarà l'any que ve l'Eurolliga (i per tant podrà començar a construir novament un altre projecte de futur) o en la ULEB Cup (amb la conseqüent temporada de transició en el purgatori).
La Penya ha estat sens dubte el millor equip de l'any però arriba amb certs dubtes. Contra els gironins han patit molt més del previst i l'equip sembla haver perdut la frescura ofensiva i agessivitat defensiva constant en el seu joc, probablement fruit del cansanci físic de la temporada. A més jugaran el primer partit sense haver tingut pràcticament temps per descansar i preparar-lo. El Barça per contra sembla arribar en un dels seus millors moments. Amb les tèoriques estrelles de principi de temporada que sembla que comencen a rendir (Ilyasova i Acker), un Lakovic que també sembla mostrar una certa recuperació i la resta de jugadors participant en el joc, el Barça haurà de repetir la gesta de l'any passat contra el TAU i superar una eliminatòria sense avantatge camp. Sona a obvietat, però el Barça haurà de mirar de parar a Rudy, jugador clau ja normalment i encara més en aquests playoffs. Les últimes derrotes de l'equip badaloní han vingut acompanyades d'actuacions discretes de la seva gran estrella. El primer partit serà clau i per mi decidirà l'eliminatòria (2-1 o 0-2).
TAU-Unicaja
Increïble la gesta d'Unicaja, si bé podia ser esperable. Un any més s'ha repetit la maldició de l'actual campió, que novament ha quedat eliminat en semis. Només que aquest any ha estat a més, per primer cop, amb una victòria del vuitè sobre el primer. Ara Unicaja mirarà de repetir la gesta del Manresa fa deu anys, quan aconseguia el seu sorprenent únic títol de lliga superant el factor pista en totes les seves rondes. Finalment N'dong sembla estar recuperat i del seu estat físic final dependran bona part de les seves possibilitats davant el poderós joc interior dels vascos. Com és habitual Cabezas i Berni han arribat a la fase decisiva en el seu millor moment i la seva garra catapultarà el seu equip, especialment en el partit a Màlaga.
És per això que el TAU ha de fer valer la seva avantatge camp. La baixa de Planinic està sent compensada amb un novament magnífic Prigioni (irregular durant la temporada) i Rakocevic va superar miraculosament la seva lesió per mostrar la seva millor versió a casa davant Pamesa. Junt amb la consistència de Mickeal i Splitter hauria de ser suficient per superar a Unicaja assegurant a casa (2-1). Però atenció a les sorpreses tàctiques que pugui plantejar l'amic Scariolo, el Madrid ja sap de què parlo.
