Comiat solter Lluitxi

Dos anys després de la meva estrena en aquest tipus de festes, arribava el moment de passar el primer comiat d'un amic de la meva quinta i estrenar-me com a co-organitzador de l'event, un càrrec que porta més maldecaps i responsabilitat del què un s'imagina d'inici.
La primera prova estava molt clara i d'ella sortia la disfressa que tota persona en procés de perdre la solteria ha de patir en aquests moments: cumplir el repte pendent que havia quedat precisament en la primera experiència en els karts. I realment una grandíssima experiència!! Aquest cop va ser canvi d'escenari al Genedakart de Badalona, però sobretot l'emoció de fer un gran premi amb tots els amics. Entrenaments i cursa per demostrar que el Berni és imparable, que el Xavi estava a prop si deixava fins la seva última energia i que el Rulo només em pot treure la tercera plaça amb ajuda dels comisaris de pista (sic). Finalment foto de germanor d'una activitat a repetir, això sí, sense lipotímics ques es passin les següents dues hores mig morts. Un petit accident que va trencar una mica els plans i amb la qual coneixíem una mica més de Badalona buscant una farmàcia d'urgència a l'hora que donàvem negoci al frankfurt del costat del Magic.
Passada la indisposició del colega, vam poder continuar amb el concurs de triples més lamentable de la història, però amb una bonica ocasió per a l'homenatjat per acomiadar-se d'alguns ex-companys sortint a fer flexions enmig de la pista a lo jimmy jump i obsequiant-los amb el brillant discurs "la ramona pechugona". Eliminat el bingo pel retard acumulat, procedíem a la batalla de la coliflor mentre es compraven les cerveses per acompanyar-nos fins a la Barceloneta, seu del I triatló tongazo de Barcelona.
El cansanci acumulat i el timig retardat reconduien la barató a la pujada de Sardenya fins a Arc de Triomf, cerimònia que posava al porotagonista una mica a to, a l'hora que finiquitava la seva brillant actuació del repte del dia. Qui diu que avui en dia no està de moda el bescanvi? Condó - ampolla aigua mig plena - llibre vell - coliflor - diari esportiu caducat - gorra - mocador boyscout - xurros - pales de platja - vareta princesa - cuberts amb tovalló - copa de cervesa - fragata de fusta a escala.
A casa seva, mitja horeta per enguixar-li el braç mentre li embrutàvem la dutxa, i cap al restaurant, on després del sopar, Anna Karda, la més gran bellesa d'Europa de l'Est reapareixia a l'escenari més sexy que mai per fer el seu (pen)últim striptease.
Eliminada la Gran putada per haver complert l'objectiu donat, només quedava al mestre demostrar les seves dots de boy per donar-li una emotiva sorpresa (i menys disgust de l'esperat pel guix :)) a la futura núvia i concloure de la millor manera la festa en un bar amb tots els grups que ens veurem a la boda (aquí sí, primera) de d'aquí dues setmanes.

Fotos

Sense rumb...

La credibilitat del bàsquet europeu en aquests moments està arribant sota mínims. No sé per on començar, si pel poc interès que m'estan suscitant els playoffs a tres partits de la lliga acb, o per l'enèssima reforma pendent de l'Eurolliga. Dos anys després, la situació del bàsquet europeu, lluny d'anar en bon camí, està fent importants passos enrere. El viatges en sentit invers de l'estiu passat van ser un miratge, demostrant-se que el diner rus i grec només va atreure a jugadors de cap a caiguda, mentre que les grans estrelles segueixen amb ànsia de creuar l'atlàntic en direcció oest. L'últim cas el tenim en un fins ara modèlic Ricky Rubio... Però no és aquest el principal problema. Més lamentable és que avui (un cop acabades les semifinals de l'acb), la lliga acb hagi decidit quin serà el criteri per participar l'any que ve amb l'Eurolliga... sense acord amb aquesta. Acord on es segueixen mantenint els injustos trienis, que la gran majoria de la gent ni sap què són. Com si no n'hi hagués prou amb escurçar la millor part de la temporada (amb unes semis a 3 partits que es fan curtíssimes), a sobre no saps els equips perquè estan lluitant (a banda del títol clar). Pitjor és la idea de l'Eurolliga, de voler blindar la seva competició a una sèrie d'equips i oblidar completament els mèrits esportius. No són prou condó les quatre places de les lligues potents i a sobre amb dues places amb triennis? No cal confondre crear una Eurolliga potent capaç de competir amb la NBA, amb intentar copiar un model NBA en una societat europea molt diferent. Que s'hagi d'incrementar el volum de negoci, no vol dir que ens carreguem els concepte d'esport i mèrit esportiu, que tant bé funciona amb el futbol per exemple, les coses bones del qual potser s'haurien d'analitzar. Cal urgentment un model estable d'Eurolliga, basat en classificació per mèrits esportius anuals, a l'estil de les lligues nacionals i la Champions. No pot ser que els basquetboleros ni poguem ni explicar a qui vulgui enganxar-se a aquest esport com funcionen les competicions cada any. Calen potser també reformes en certs detalls per aconseguir atreure l'atenció de més gent. Algú ha pensat que els constants talls en el joc posen nerviós a qui vol acostar-se a l'esport? (viscut amb el meu compi de pis). Que un esport tàctic necessita temps morts és clar, però calen els temps morts de televisió, sobretot quan aquests es poden demanar mig minut després d'un temps mort d'un entrenador. Les pauses que el públic americà agraeix, aquí són mal rebudes perquè trenquen la tensió del moment (i els diners de més que dóna la tele es perden potser en no captar nous adeptes). Un temps mort per equip i quart i amb un mínim de temps entre temps morts ja!!

Copa, lliga i champions!!!!

I finalment la temporada blaugrana de futbol ha acabat de somni, assolint un anhelat triplet, convertint-se en el primer equip espanyol de la història que ho aconsegueix. 25a copa, 19a lliga i 3a Copa d'Europa per un equip que definitivament s'ha convertit en un gran d'Europa. La temporada del Pep Team ha estat espectacular, fent-me gaudir com mai del futbol, amb un joc vistós i eficaç durant gran part de la temporada. Una temporada per emmarcar, mostrant un joc dominador i molt superior a la resta, amb moments memorables com el 2-6 al Bernabeu per sentenciar una lliga que qualsevol altre any s'hauria decidit mesos abans, i també amb moments èpics com el gol d'Iniesta que ens donava el pas a la final. Un gol que sens dubte és el què he cridar més en tota la meva vida, després de 180 minuts d'angoixa i patiment. La guinda la posa la final de champions més tranquila de les viscudes, superant clarament per 2-0 al Manchester de CR7 i Ferguson. Un equip que ha fet història i que en pot fer encara més si l'any que ve guanya les dues supercopes i el mundial de clubs, un repte no assolit mai per cap equip.
Felicitats Campions!!!!

Berlin, ich liebe dich!

El seguiment de la passada Final Four va comportar com efecte colateral el meu retorn a Berlin, una ciutat que com més cops visito, més m'encisa. Públic és el meu enamorament amb Barcelona, així com el gust per les grans capitals, Londres, Nova York, Paris... fins i tot la meva Madrid natal (com a ciutat of course). Però Berlin és un món apart, una ciutat capaç de rivalitzar seriosament amb la meva ciutat. Suposo que viure tot l'any seria diferent, el clima, el menjar són coses que sempre he trobat a faltar en les meves estades a l'estranger. Però fins i tot vivint amb bastant mal temps un mes a l'estiu, la ciutat ja em va enamorar. I en els breus retorns a ella, el sol magnífic alemany del mes de maig m'ha obert les portes a ella per gaudir-la en el seu màxim esplendor.
M'encanta de Berlin la tranquilitat que es respira en els seus carrers, l'enorme Tiergarten en ple centre per perdre't entre els arbres i oblidar-te que estàs en una metropoli, les vistes des de la torre d'Alexanderplatz, la diversitat d'ambients en els seus diferents barris, l'ordre i les cases arreglades de Berlin oest, i les cases fetes pols de Berlin est, l'ambient turc de Kreuzberg, l'oferta cultural infinita que ofereix, la festa alternativa que un pot trobar si va ben guiat, les platges artificials al costat del riu, els moviments underground que hi conviuen, els racons surrealistes amb els què un topa investigant pels seus carrers, el seu metro vell però que no tanca mai, la història recent i apassionant que ha viscut (molt recomenables els tours gratuits que s'hi ofereixen per fer un primer tast), la cosmopolitat d'una ciutat molt diferent a la resta del país... Una capital amb un índex d'atur i una quantitat de pisos buits inconcebibles. Viure-hi un temps seria un somni, llàstima que trobar-hi una feina interessant a dia d'avui sigui una utopia.

Fotos

XI Travessa Almeda-Montserrat

La vida porta cada dia moments molt diversos, però pocs m'han fet sentir més orgullós que quan aquest matí a les 6:58 acabava la XI Travessa Almeda-Montserrat. 53,252 km segons l'organització (que comprovarem amb el tracking del GPS dels meus companys), en una caminada nocturna entre Cornellà i el Monestir de Montserrat amb 1445 metres de desnivell acumulat.
Per un servidor, que mai ha estat un portent físic, plantejar-se la participació en un acte així era fins fa poc una quimera. Tot un seguit de circumstàncies van fer que m'hi animés a participar-hi i avui, amb les cames fortament adolorides, puc narrar l'experiència de l'exitosa participació.
18:15: arribada a l'Almeda, on el Loren, el Jordi i jo podem inscriure'ns còmodament abans de l'arribada massiva de participants i mentre esperem la resta del nostre grup: Mario, Luís i Pérez.
Com queda bastant per la sortida, després de prendre una mica el sol, agafem forces amb una primera birreta amb fruits secs.
19:10: xupinazo que dóna inici a la caminada amb 450 inscrits i algun ilegal més.
19:25: després de creuar Cornellà, veure el nou estadi de l'Espanyol i la zona olímpica de la ciutat, creuem per primera vegada el Llobregat mentre sona la música del pont sobre el riu Kwai.
23:00: primer avituallament oficial (entremig dos petits subministraments d'aigua), amb entrepà complet de butifarra amb ceba i birreta. S'han completat els primers 20 km fins a Sant Andreu de la Barca a peu pla i ritme de caminada ràpida, en un trajecte entre el riu i l'autovia A2 de no gaire bellesa paisatgística i que tendia a recordar totes les indústries que un es troba cada dia de camí a la feina.
23:40: 5 km adicionals amb les primeres rampes lleugeres i la tercera edat (*) imposant un ritme excessivament fort. L'arribada al segon avituallament coincideix amb la notícia de la consecució de la lliga per part del Barça, celebrada amb focs artificials en els pobles del voltant.
01:20: arribada al tercer avituallament en una masia, després de 7 km variats. Pujada i baixada per camins estrets de gran bellesa entre la vegetació, per acabar sortint a una carretera secundària en pujada que ens donava vistes aèries sobre la factoria de SEAT. El tap format per dos dones en el tram estret és recuperat per un nou ritme fort liderat per una tercera edat gloriosa. El cansanci comença a fer efecte.
03:10: arribada al quart avituallament, situat en el quilòmetre 40. Tram de 8 km que es fan llarguíssims i es converteixen en un infern. Mario i la tercera edat s'escapen de la nostra vista, i Loren i jo intentem completar el tram amb moltes penes i treballs. La rascada del peu dret amb la bamba i el dolor dels tendons de la part de darrere del genoll esquerre em confereixen un caminar coix, que intento combatre amb un ibuprofeno, que a més d'alleujar (que no eliminar) el dolor, m'acabaria donant un efecte placebo decissiu. El tram prossegueix en pujada per la carretera secundària anterior, per fer una baixada per bosc trenca genolls fins arribar a Olesa, la qual creuem per bosc durant els polígons industrials, per després acabar creuant pel seu interior una població que es feia interminable.
05:00: arribada al cinquè i últim avituallament abans de l'arribada. El trajecte comença amb la pujada fins a Esparreguera, on un servidor comença a notar que físicament i mental, quelcom ha canviat en un servidor. Després de creuar el bonic centre de la vil.la, ens endinsem en el bosc que ens ha de portar fins a Collbató. Amb l'arribada de les primeres pendents importants, l'ordre del nostre grup canvia sobtadament. Amb unes forces sortides de no ser on, adelanto als demés i començo a tirar comandant el grup format per l'altre Jordi i la tercera edat, despenjant-se la resta.
06:58: arribada al Monestir. Després d'un descans mínim començava l'ascens a Montserrat. Ràpidament els dos Jordis ens desmarquem i comencem a remontar posicions. Per la nostra desesperació comprovem que el teòric desnivell entre 350 i els 700 metres i escaig de la meta, es converteix en un seguit de pujades i baixades per la muntanya. Quan definitivament el camí es fa tan sols ascendent, amb la primera claror diurna substituint la visibilitat minsa de les llanternes (amb un parell de caigudes per cap), les cotes d'alçada superen les nostres previsions fins a assolir els 900 metres. Entremig el creuament amb un institut de Terrassa provoca l'estrés per intentar-los avançar el més ràpidament possible pel tap que estan formant. Finalment el camí desemboca en una baixada de 200 metres asfaltats fins al monestir, descens que intentem fer en un trot lent però demolidor, amb el qual arribem fins al nostre objectiu.
Finalment són 11 hores i 48 minuts per acabar entre els 60 primers de 450 participants, resultat excel.lent vist el patiment sofert en certs moments i a l'objectiu únic que hi havia d'acabar. Objectiu que finalment assolia la resta del nostre grup.

(*) Tercera edat: amb tot el meu efecte, em refereixo a Luís i Pérez, qui demostraven tenir uns 60 anys envejablement ben portats, acabant tan sols a 9 minuts dels dos Jordis i tirant en la majoria del recorregut de la resta del grup. Qui arribés així a la seva edat!!

Fotos

Final Four 2009

73-71, el resultat d'una gran final bipolar, on Panathinaikos va aconseguir fer valer l'enorme avantatge aconseguida en el primer temps, i on lamentablement el Barça no hi va poder ser, després d'una desgraciada semifinal contra el CSKA.
Un gran estrés per arribar al camp cinc minuts abans que comencés el partit (i sortir animant per TV), però la gran emoció de la Final Four es va acabar en menys de dues hores... Malgrat que perdre era una opció perfectament possible davant els tres "monstres" que havien assolit la resta de places. Però clar, l'esperança de tornar a ser talismà en una segona Eurolliga sempre estava, i si no, com a mínim arribar a la final i gaudir de dos partits amb tensió.
El CSKA, però, es va encarregar de llançar-nos la gerra d'aigua freda, a part d'una manera que fa molt mal: després de dominar tot el partit i ensenyar-nos en els cinc minuts finals les mancances que ens han impedit aconseguir quelcom més. No en va, el CSKA (a més de tenir sis títols) acumula quatre finals seguides, amb dos victòries el 2006 i el 2008. I això es va notar... Sí, els àrbitres van pitar amb diferent criteri... però el Barça provocava faltes que són més difícils de pitar i en canvi en feia de més ingènues. CSKA va demostrar perquè és la millor defensa de la competició, especialment quan es va posar les piles a la segona part, i els seus jugadors claus van sorgir en els moments importants, menció especial per un espectacular Siskauskas, que amb el seus 28 punts es va convertir en botxí.
Per banda blaugrana, només David Andersen (precisament fitxat de CSKA) mostrava el perquè del seu fitxatge després d'una temporada irregular i en general dolenta, i mostrant-se a la pista com qui està en el seu ambient. Santiago també va rendir en el seu nivell esperat, i Lakovic va llançar l'equip en la primera part, per desaparèixer en els moments claus. La resta de la plantilla va estar per sota l'esperat, com superats pel pes de les circumstàncies. Vazquez i Ilyasova van estar lluny del nivell que poden tenir, enfrontant-se això sí a pivots superiors als habituals i sense rebre pilotes clares, sense haver de crear-se la jugada. Basile tampoc va ser el de les grans ocasions... Però especialment Navarro va fallar. Sí, per la seva fitxa, pel seu carisma, per l'experiència acumulada en anteriors finals amb el Barça i amb Espanya, d'ell s'havia d'esperar molt més que intentar només el triple (amb baixos percentatges). A la primera meitat els arbitres no el van deixar entrar en joc amb tres faltes riguroses, però a la segona tampoc va sorgir, més que amb algun triple final quan ja tocava remontar. No, un jugador que aspira a ser (i cobra ja com) una estrella del basquet europeu, ha de rendir molt més en un partit així. Si no està encertat en el tir, ha de ser capaç de penetrar i obrir al company desmarcat quan rebi ajudes. Tampoc en Xavi Pascual va saber posar ordre en els minuts finals de desconcert, amb un equip desorientat al veure's havent de remontar, després de dominar durant 35 minuts... En fi, un equip que ha demostrat durant l'any que podia ser campió, però al què li falta potser una mica més d'experiència per ser-ho. Esperem que sigui l'any que ve a Londres.
Eliminat el Barça, només quedava gaudir de l'ambient en la resta de partits. Interessant semifinal grega, amb grans aficions (que n'aprenguem!), bon joc, poca defensa i emoció fins al final. Entretingut partit de consolació, que no és tal, però on el Barça per primer cop després de 10 Final Fours (9 perdudes i 5 partits d'aquests), aconseguia la tercera plaça. I final de gran nivell, on CSKA va demostrar ser un equip amb personalitat i capaç de sobreposar-se a una final decidida, per acabar posant la por al cos a un Panathinaikos just guanyador. Cinquè títol pels grecs i setè per Obradovic (amb quatre equips diferents i quart amb l'equip grec), demostrant perquè és el gran gurú d'Europa.

Rumb cap a la segona

Déjame entrar

Oskar és un nen marginat i solitari en la freda societat sueca de començaments dels 80. Un dia arriben uns nous veïns, amb una estranya nena d'edat propera que no sent el fred, amb la qual té l'esperança de poder connectar. La seva arribada coincideix amb
Poc més es pot explicar d'aquesta pel.lícula per poder-la gaudir plenament, malgrat que les nombroses referències i crítiques que se n'estan fent aquests dies després de la seva estrena fàcilment poden desvetllar-ne més detalls, probablement necessaris per a què alguns es decideixin a anar-la a veure, però a la vegada excessius (com va ser el meu cas) per a qui prefereixi deixar-se sorprendre per una obra d'un cinema escandinau, que rarament arriba a les nostres pantalles.
Aquest rar honor l'ha assolit la creació de Tomas Alfredson, uns quants mesos més tard, després de guanyar el passat festival de Sitges, premi a afegir a molts d'altres guanyats en diferents festivals internacionals de cinema fantàstic o de terror. Perquè Déjame entrar és sense entrar en més detalls una pel.lícula de terror i una bonica història d'amor infantil a la vegada, una obra que no destacarà pels seus nombrosos moments d'angoixa, però sí pels seus comptats moments de terror pur i autèntic, sense fàcils recursos de provocar l'espant amb imatges sobtades i pujades de volum. La violència acompanyada d'imatges sàdiques serà un recurs també utilitzat amb compta-gotes, de tal manera que l'espectador no tingui temps a immunitzar-se o acabi trivialitzant el què veu (malgrat que estem en una societat on ja hi estem completament acostumats).
Però per sobre de tot això, Déjame entrar destaca pel seu realisme, malgrat explicar la història d'un personatge fantàstic (... o no). Pot sonar estrany destacar això en una pel.lícula de terror, però els sentiments que transmet la pel.lícula, d'amor, de soledat, de comprensió és un dels seus punts forts. Però l'intent de buscar el realisme en la seva màxima expressió va més enllà i es reflecteix en el més mínim detall de l'obra, com amb la gravació acurada i ressaltada dels sons quotidians... el caminar sobre la neu, el picar la porta, vessar un líquid. Probablement sigui aquest realisme i l'estil pausat característic del cinema nòrdic, els què posats en una obra fantàstica de por li donin aquest toc original i atraient per l'espectador. Sense treure-li mèrit per això als molt aconseguits efectes especials en els moments on la fantasia passa a l'atac.
En resum, no serà un servidor el què posi "Déjame entrar" pels núvols, ni la qualifiqui d'obra mestra com molts estan fent, però sí recomano a l'espectador ampli de mires a anar a veure una obra diferent, original i ben feta, independentment de si s'és amant del gènere de terror, i sense deixar de veure-la pel sol fet del seu país d'origen. El seu èxit de taquilles en els països on s'ha anat estrenant, ha fet que també hi hagi versió doblada en cinemes comercials, opció que mai recomenaré, però que entenc facilitarà a alguns el decir-se per anar-la a veure.

I have a dream...

No em consta que tinguem pensat fer-lo, però qui sap si és un d'aquells secrets que es treballen a la república independent de disseny... Ara bé, si mai treiem quelcom així, està clar que jubilo prematurament la meva actual joguina de la competència. L'altre dia llegíem a la revista Mundo SEAT que el somni del manager de carrosseria és desenvolupar un descapotable... ja en som dos.

Gran Torino

Malgrat els seus ben propers 79 anys, Clint Eastwood està en plena forma, així que poc temps després de la seva última obra, ha arribat a les nostres pantalles una nova pel.lícula que supera encara l'anterior, malgrat ser obres molt diferents.
En aquest cas, a més Eastwood demostra el seu excel.lent moment assumint perfectament el paper d'actor protagonista, interpretant a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, que després de quedar vidu, decideix passar la seva última etapa de la vida en la seva casa de sempre, en un barri tradicional transformat per l'arribada massiva d'immigració de diferents procedències. De caràcter esquerp i envoltat d'una família de fills i joves aprofitats amb nets maleducats, Walt trobarà l'amistat en entre els seus odiats veïns asiàtics, a la vegada que farà front als seus dimonis interiors ajudat per un jove reverend que coneix en el funeral de la seva muller.
Malgrat que l'argument pot semblar bastant típic i de fet la trama és bastant previsible (fins i tot el desenllaç), Gran Torino és una obra mestra excel.lentment portada i interpretada. El seu ritme just en cada moment, lent però sense pausa, la caracterització d'un Walt no només com un típic veterà de guerra, sino amb molts més matisos, escenes amb el to just d'humor, el reflex de la societat actual, amb l'egoïsme dels fills, la soledat de la vellesa, els problemes socials que genera el racisme i la creació de guetos... Gran Torino és una pel.lícula senzilla, sense les pretensions de moltes grans produccions, sense els arguments concrets que podien tenir les seves darreres obres, sense efectes sonors ni grans efectes especials, sense una gran banda sonora, fins i tot amb una interpretació de secundaris criticable, però que d'alguna manera aconsegueix atrapar i agradar a tot públic.
Clint Eastwood aconsegueix amb la seva excel.lent direcció i interpretació fer que tots els elements que intervenen en una pel.lícula girin com un engranatge perfecte, i d'aquesta manera aconsegueix fer una obra mestra, d'una petita història que gira al voltant del Gran Torino del 72, el valuós cotxe del protagonista.
Cinema en estat pur per despedir-nos de Clint Eastwood com a actor, en una obra 100% seva.