Drive

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.

El topo

Basada en la novel.la homònima de John Le carré de 1974, El topo (o Tinker Tailor Soldier Spy) ens acosta al món de l'espionatge des d'una perspectiva més real que la majoria de les moltíssimes pel.lícules d'espies que s'han portat a la gran pantalla. Ens situem al 1973, en plena Guerra Freda i per tant moment àlgid de l'espionatge en temps de teòrica pau. Una missió fracassada en la encara comunista Hongria costa el cap del responsable del Circus (Serveis Secrets Britànics), i amb ell cau també la seva mà dreta George Smiley. Aquest però és ràpidament reclutat de nou pel Govern per investigar des de l'ombra l'identitat d'un talp (agent doble) que es sospita està infiltrat en el mateix Circus treballant pels soviètics.
George Smiley (excel.lent Gary Oldman) és un agent retirat, molt allunyat dels clàssics James Bond, o fins i tot el més modern Jason Bourne. Però ens porta una visió molt real i poc coneguda de la gent que es dedica a aquest món, no en va John Le Carré és un expert del gènere amb nombroses obres basades en experiències autèntiques. El topo es podria qualificar quasi més un drama que un thiller d'espionatge pròpiament dit, un film marcat per un ritme lent i pausat que va avançant inexorablement per una trama que en certs moments es fa difícil de seguir, probablement per l'intent d'adaptació d'una novel.la complexa en poc més de dues hores (l'anterior adaptació fa 32 anys havia estat una telenovel.la de 7 capítols). Entremig la pel.lícula dóna pinzellades de les conseqüències que aquesta feina té en la vida personal dels agents, una vida gens personal marcada per les necessitats professionals.
Malgrat que la història enganxa i està acompanyada d'una imatge d'estil retro que ens acosta més a l'època representada, a El Topo li manquen probablement escenes per aconseguir una major connexió de l'espectador amb el film. No precisament més escenes d'acció, doncs no és la intenció de la pel.lícula, i les poques que hi ha són necessàries i estan ben resoltes, sino probablement escenes que permetin aprofundir majorment amb la resta de personatges. Curiosament, malgrat seguir la trama amb cert interés, arribat el moment de descobrir qui és el talp, l'espectador es sentirà amb una tensió mínima degut a la poca sintonia que s'ha establert entre aquest i tots els possibles sospitosos... Tampoc ajuda l'excessiva previsibilitat de les verdaderes intencions dels russos en aquesta història, que fa sentir a un servidor com un superdotat (sense ser-ho, senzillament per les excessives pistes que es van donant pel camí), capaç de donar una lliçó als responsables de la intel.ligència britànica.
Pel.lícula doncs correcta però no excel.lent del director suec Tomas Alfredson (Déjame entrar), que malgrat l'excel.lent realització, peca per un guió que dóna un paper massa secundari a personatges necessaris i amb actors capaços i clarament infrautilitzats com Colin Firth, Mark Strong o John Hurt. La sorpresa positiva, el més desconegut Benedict Cumberbatch en el paper d'ajudant d'Oldman.
Estem doncs més davant d'un drama que d'un thiller d'espionatge, però que sabent el què es va veure i sense esperar una obra mestra, entreté i acosta el veritable món dels espies al públic general, portant al cinema una novel.la d'un expert del gènere com és Le Carré.

Nader y Simin: una separación

Pel.lícula iraniana guanyadora de tres ossos en la darrera Berlinale, convertint-se en la primera pel.lícula de la història en aconseguir-ho.
Asghar Farhadi, director de A propósito de Elly, escriu i dirigeix aquesta melodrama realista sobre la responsabilitat, l'amor paternofilial, l'orgull, el sacrifici, l'honestedat o la religiositat.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) són un matrimoni en crisi, especialment per la intenció d'ella d'emigrar a l'extranger per viure en un món suposadament més lliure que l'actual estat islamista iranià i poder donar a la seva filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) la millor educació possible. Ell es nega, entre d'altres coses, per poder cuidar el seu pare malalt d'Alzheimer, i Termeh decideix quedar-se amb ells quan Simin decideix deixar la casa. Aquest fet obligarà a Nader a contractar a Razieh (Sareh Bayat) per cuidar durant el dia del pare. Un desafortunat incident acabarà en un procès de judici que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la pel.lícula i que servirà de fil conductor imprescindible, tant per mantenir una certa intriga necessària sobre el discórrer dels esdeviments, com sobretot per aprofundir en les diferències entre la parella protagonista, malgrat l'amor que sentin entre ells.
Farhadi teixeix una magnífica història, que arranca lenta i dramàtica per posar a l'espectador en situació, però segueix amb un ritme més viu i plena de petits girs i descobriments que ens rebel.len la naturalesa dels personatges. L'obra destaca pel seu realisme i reflexió sobre valors universals, sense que l'ambientació en un país tan diferent al nostre sigui excessivament rellevant com per no poder-se sentir identificat. Tots els personatges són cotidians i en general honestos, per la qual cosa la frontera entre el bé i el mal de les seves decisions és tan fina que a l'espectador li costarà decantar-se per un o altre o jutjar les seves accions. Aquesta és una de les grandeses de la pel.lícula, el desenvolupament d'uns personatges molt reals amb el seus entorns diferents, i allunyant-se del tòpic d'un judici entre bons i dolents, i que la va fer mereixedora de l'ós d'or a Berlin.
Les actuacions de tots els actors també és molt convincent, i no només les de la parella protagonista que es van fer amb els corresponents ossos de plata per les seves interpretacions. Algunes escenes transmeten un gran dramatisme que a l'hora sabem que és una possible realitat que ens podria passar qualsevol dia. El final obert, que deixa en l'imaginació de l'espectador la resposta al dilema final que es presenta, és un magnífic enginy per aconseguir mantenir la tensió i atenció de l'espectador fins a l'últim crèdit de la pel.lícula, malgrat que aquests estiguin en un altre alfabet incomprensible per la gran majoria.
Obra rodona per a qui vulgui veure un gran melodrama i que no hauria de tirar enrere a ningú pel seu orígen, ben el contrari és una magnífica oportunitat per acostar-nos a una manera de fer cinema diferent i veure que hi ha vida més enllà de Hollywood.

Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio

Steven Spielberg i Peter Jackson ens porten a les grans pantalles una superproducció d'animació del reporter de comic més famós de tots els temps. Sota la direcció del director nordamericà, qui va contactar amb el creador Hergé poc abans de la seva mort, Tintín, l'inseperable Milú, el capità Haddock, els germans Dupond i Dupont o la Bianca Castafiore deixen les vinyetes del comic per reencarnar-se en personatges de la més moderna tecnologia d'animació digital.
Dels 23 llibres creats per Hergé ha estat El secret de l'Unicorn la història elegida per donar el salt al cinema 3D (anteriorment s'havien portat a la gran pantalla pel.lícules de dibuixos animats clàssics). Una bona elecció per ser un dels comics més apassionants, amb una trama i intriga més complexa que altres llibres, i que deixa en safata als productors la creació de la segona part, en cas d'un èxit quasi assegurat, amb el Tresor de Rackham el Roig. La fidelitat amb el còmic és elevada i tan sols les escenes d'acció reben un punt d'exageració fins i tot respecte l'original per buscar, amb bon criteri, l'espectacularitat que el públic espera en una adaptació al cinema d'avui en dia. D'aquesta forma Tintin es converteix en alguns moments amb una barreja d'Indiana Jones i James Bond escapant de les mil trampes i accidents que se li posaran en el seu camí inesgotable per desentrallar la clau del misteri que se li posa davant.
Tècnicament la pel.lícula és fantàstica. Actors reals van encarnar els diferents personatges en un rodatge previ per capturar les seves interpretacions. Entre els més coneguts cal destacar a Jamie Bell (Billy Elliot) com a Tintin, Andy Serkins (El origen del planeta de los simios) com a Capità Haddock o Daniel Craig (actual James Bond) com al dolent Sakharine. Però el seu treball queda ocult a la vista dels espectadors per la posterior animació digital del material filmat. Això permet obtenir una imatge dels personatges increïblement semblant a la dels còmics i afegir espectaculars efectes especials en les nombroses escenes d'acció.
La història té un ritme frenètic que farà les delícies de l'espectador durant les poc menys de dues hores que dura la pel.lícula. Els "moviments de càmara" en moltes escenes són espectaculars i haurien de fer recomenable veure la versió en 3D, que desgraciadament un servidor no va poder veure, però que haurien de provocar sensacions encara més intenses.
Pel.lícula 100% recomenable per a tot amant del còmic i en general per a l'amant del cinema d'animació i d'acció amb la més moderna tecnologia. A Tintín la frontera entre el cinema d'interpretació i d'animació és més feina que mai, amb un resultat més que notable.

Paul Oakenfold - Southern sun

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.

Eva

Kike Maíllo, realitzador barceloní de prestigi dins de l'àmbit de la publicitat, debuta amb el seu primer llargmetratge en les grans pantalles, després de dirigir dos curtmetratges i la sèrie d'animació catalana trentanyera Arròs Covat.
Presentada a la secció oficial fora de concurs a Venècia i concursant en el darrer festival de Sitges, Eva ens porta a l'any 2041, en un món no gaire diferent al què coneixem (potser massa i tot), però on els robots comencen a formar part de la vida de la gent, ja sigui en forma clara de màquina o animal, com d'androides amb aspecte humà.
Alex (Daniel Brühl), un prometedor enginyer robòtic torna després de 10 anys a la seva ciutat, on la Facultat de Robòtica li encarrega dotar d'ànima a un nen robot extremadament evolucionat en la resta de facetes. Buscant un nen model especial en el què basar-se, Alex acabarà coneixent a Eva (Claudia Vega), la filla del seu germà David i Lana (interpretats pels actors revelació Alberto Ammann i Marta Etura en els Goya per Celda 211), i amb qui establirà ràpidament certa complicitat.
Eva vol reflexionar sobre les relacions i emocions que en un futur es podrien establir entre humans i androides, especialment quan la consciència i comportament d'aquests és tan avançada que es fa difícil no establir-hi vincles sentimentals.
Amb un rerefons doncs no especialment original però interessant, amb un bon treball per part dels actors protagonistes i amb una correcta realitzaciño, el debut del director barceloní patina però per un guió extramadament previsible i un ritme excessivament lent que comporta una certa sensació d'avorriment. La discontinuitat temporal entre l'inici i la resta de la pel.lícula és perfectament prescindible, i l'excessiu ènfasi en les relacions entre els protagonistes serà més del gust d'un públic de drama sentimental que del públic de ciència ficció que pressumiblament acudirà a les sales, i que probablement esperaria en paral.lel una trama de major acció i reflexió
científica. Només el personatge de l'androide Max (Lluis Homar) aporta alguna nota fresca per arrancar el somriure de l'espectador en el film.
El final, un cop desvetllat el què tothom ja porta una hora i quart esperant, presenta les escenes de major càrrega sentimental, que intenten fer còmplice a l'espectador davant el dur dilema davant del qual es troba el protagonista... Però tot i que ho aconsegueix en part, ja és massa tard, l'avorriment predominant en tot el què es porta anteriorment de pel.lícula acaba prevalent i desllueix el resultat final d'aquesta òpera prima, que malgrat tot, apunta a certes bones maneres (sobretot en l'aspecte tècnic) del director debutant.

La piel que habito

Si una cosa se li ha de reconèixer a Pedro Almodóvar és la seva capacitat de fer un cinema d'estil propi i de portar a les grans pantalles unes històries i uns personatges allunyats de la major part de la societat i de la resta de pel.lícules. Amb La piel que habito el director manxec explora un nou terreny de difícil classificació, abandonant les seves comèdies i drames, els dos gèneres als quals ha posat els seus ingredients tant personals i amb els quals ha omplert una prolífica i exitosa carrera.
Poca cosa es pot avançar de la pel.lícula sense caure en la crítica que explica massa. La piel que habito reflexiona sobre la identitat humana i la importància del rostre i la pell que ens allotja, sobre la justícia personal, la condemna i la venjança, sobre la follia, sobre algunes de les pitjors passions humanes. I això ho fa a través de un guió impactant, amb una història kafkiana i una atmosfera angoixant, dins d'una obra a la què li falta ritme per poder-la considerar thriller i por per ser de terror. Dins dels components de drama que també té, apareixen tocs d'humor i personatges "made in Almodovar", que donen un lleuger respir a la claustrofobia regnant.
Menció especial mereixen els actors, tots ells convincents en uns papers gens còmodes, destacant els dos protagonistes: Antonio Banderas en el seu paper d'eminent cirurgià plàstic i Elena Anaya en el de cobai humà. La fotografia sap jugar amb els canvis de brillantor i de llum necessaris en cada escena, arrodonint sempre l'efecte buscat en una pel.lícula que discorre majoritàriament en l'entorn d'una gran mansió rural.
Amb un ritme probablement massa lent i un excés de recreació visual en certes escenes, a la pel.lícula li costa arrancar l'atenció de l'espectador, però un cop aconseguit s'acaben digerint bé les quasi dues hores que dura, anant clarament de menys a més sense altibaixos. A partir d'aquí, la pel.lícula està clarament marcada per un guió tant surrealista, que tindrà adeptes i detractors (i aquells que no sabran exactament si els hi ha agradat o no), però que en cap cas deixarà indiferent.

El árbol de la vida

Brad Pitt, Sean Penn, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes d'aquest any, Terrence Malick (director de culte als EEUU)... La veritat que la carta de presentació de El árbol de la vida no podia ser més prometedora... però ens trobem davant el clar exemple on la opinió dels entesos del cinema estarà a anys llum de la gran majoria de la població. Poques vegades un servidor es planteja marxar de la sala abans de finalitzar una pel.lícula, però en aquesta ocasió en van ser diversos els moments, i de no anar acompanyat, probablement ho hagués fet.
Sean Penn? Posar-lo en gran en el cartell quan deu sortir l'esglaiadora xifra de 10 minuts i articula com a molt quatre frases té delicte, però efectivament té un paper important. Com si d'un genet de l'apocalipsi es tractés, Sean Penn ens avança els moments més sorprenents de l'obra, aquells moments on el drama que estàvem veient dóna pas a una barreja entre El maravilloso planeta azul o Misterios del universo... En total més de mitja hora llarga d'imatges realment maravelloses (sense ironia), que van des de xocs de meteorits amb planetes, fins a esser microscòpics navegant per líquids indefinits, passant per meduses o taurons nedant en les inmensitats del mar, o volcans entrant en eurupció... Tot plegat amenitzat amb música clàssica, òpera i tocs de Lothlorien en el Senyor dels Anells, mentre la veu en off de Jessica Chastain (i en algun moment el mateix Penn) van susurrant laments davant nostre Senyor buscant el sentit a la vida. Clar que entre mig de tanta profunditat de reflexió instrospectiva apareixen uns dinosaures que ens recorden a Jurassic Park i llavors és quan un servidor pensa... WTF???? Sento desvetllar la gran sorpresa de la pel.lícula, però algú ha ho havia d'avisar!!
En els primers moments de la pel.lícula i en un força llarg entremig entre els dos moments èpics descrits, transcorre la sinopsi oficial. Anys 50, petit poble americà, Brad Pitt fent de pare tirà (o més aviat bipolar), la dura relació amb el fill gran Jack, com aquest es va fent gran i es rebel.la contra el món... i com anys més tard, aquest fill (convertit en Sean Penn) segueix buscant respostes sobre el significat de la vida (marcat per un fet traumàtic que se'ns desvetlla però tampoc s'explica). Una vida que va passant també a cops d'imatges i música, de tant en tant interrumpuda per escenes més o menys breus on els actors tenen temps fins i tot per dialogar.
L'última mala notícia és que la pel.lícula dura 2h i 20 minuts, amb la qual cosa si algú encara està dubtant d'anar a veure-la, té temps per pensar-s'ho dos cops.
En favor de El árbol de la vida diré que el primer cop que vaig veure 2001: Una odisea en el espacio (potser amb 14 anys) no li vaig trobar el sentit i per tant no em va agradar. Anys després la descric com una avorrida obra mestra, amb escenes que mereixen estar al cap damunt de la història del setè art i que em posen la pell de gallina. Potser d'aquí vint anys li trobaré el sentit a aquesta petita tortura a l'espectador que vaig trobar una gran presa de pèl.

Crònica d'una tornada accidentada

Després d'haver matat unes quantes hores a Dar er Salaam i d'una espera a l'entrada de l'aeroport fins que els vigilants consideraven que ja podíem entrar segons el nostre vol, vam poder gaudir dels últims 15 minuts de l'anada de supercopa entre Madrid i Barça, sense que el marcador experimentés cap canvi des de la nostra arribada.
Ben poc després tocava embarcar i durant uns instants vaig pensar que per primer cop en la història un avió sortiria amb 45 minuts d'avenç respecte l'hora prevista. Però no. Les presses per embarcar encara no les entenc si després toca quedar-se a l'avió esperant a l'hora acordada: 2:15h del matí. Hora d'intentar dormir després de les vivències del dia.
El soroll de l'avió em desperta enmascarat amb el meu antifaç, sembla que ja ha arribat l'hora de sortir. Un parell de revolts i motors girant a plena potència, l'avió avança, enlaira les rodes davanteres... i de cop es deixa caure de nou a la pista i comença a frenar a fons. Encegat per l'antifaç l'única reacció que em queda és agafar-me al seient i resar, vull dir esperar, que encara ens quedi suficient pista. Després d'uns quants segons de processó interior, l'avió acaba de frenar dins de la seguretat de l'asfalt de l'aeroport. Romanguin sentats als seus seients. Sense més explicació l'avió es dirigeix de nou al finger. Llavors el pilot explica que lamenta el succeït, que es deu a una causa tècnica (sense més detalls) i que necessiten 50 minuts per reparar-ho.
Després d'intentar dormir infructuosament entre els crits (no per la tensió sino perquè parlen així) dels múltiples veïns italians, arriba l'hora de tornar a intentar enlairar-se. Aquest cop em trec l'antifaç. Una calma tensa regna a l'avió. La freda parella, que hores més tard descobriria que era belga i que sembla poc propensa a ensenyar mostres d'afecte en públic, trenca els seus hàbits i la noia que tinc al costat, en un ràpid gest disimulat li dóna un petó al seu xicot a l'hora que el mira com suplicant-li, digue'm que tot anirà bé carinyu. L'avió torna a entrar a la pista, motors a plena potència... i cap al mig de la pista i sense haver arribat a enlairar cap roda l'avió torna a frenar. El pilot clarament sabia on havia de mirar aquest cop i havia pres la maniobra sense massa convicció i disposat a abortar al més mínim problema, com tots li estem agraïts. Murmurs de decepció. Aquest cop ens fan baixar de l'avió. Esmorzar gratuït i notícies en dues hores i mitja.
Finalment la tornada es produeix amb més de quatre hores de retràs, pujant-nos en el primer avió d'Egyptair que arriba a Dar er Salaam, atrotinat i brut, però havent demostrat la seva capacitat per volar. El tercer intens, sota un cert neguit per part de tothom, es produeix finalment sense problemes. No hi ha aplaudiments, però l'alegria va segur per dins.
Al Caire òbviament el nostre avió cap a Barcelona havia marxat feia estona. A un servidor no li importava passar-se alguna nit pagada en la capital egípcia, però per sort per a l'expedició (on la resta de membres treballava la mateixa setmana), el pla B ja estava organitzat a la nostra arribada. El Caire-Roma, quatres hores i Roma-Barcelona. I un dinar reclamem!! A Roma intentem aprofitar el temps per intentar reclamar el retràs i veure quin suc en podem treure. Després de sortir de les zones d'embarcament trobem l'oficina d'Egypt Air, amb un treballador a dins i tot. Doneu-me tres minuts ens demana, mentre surt de l'oficina amb destí desconegut. Tres minuts són els què necessitava per tocar el dos i deixar-nos amb cara de ser timats per un venedor ambulant de Vietnam (diria Tanzània però eren tan innocents...).
Finalment, nou hores més tard del previst arribem a Barcelona i sorprenentment amb les motxil.les i tot. No està malament per un viatge que començava 39 hores abans amb un cotxe en fum...

Dedicat als meus companys de viatge que van patir igualment aquesta tornada

Ultimes notes de Zanzibar

El penultim dia (ultim habil) a Zanzibar comensava mes aviat del normal, despres d'una nova nit de relax a la vora de la foguera, i per sort, a diferencia dels demes dia, assolellat. D'aquesta manera l'hora i mitja de barca fins a l'illa de Mnemba va ser mes agradable que la nostra excursio a Misali. Pel cami una balena a la llunyania amenitzava els moments previs a les dues immersions en les aigues d'una illa que costa 300 euros trepitjar (i obviament no vam fer) i 3000 dormir-hi. La primera experiencia de submarinisme amb titol en terres exotiques va estar prou be, coralls i peixos diversos de colors i tamanys, una escena de tensio entre pop i morena... pero vam ser del 3% d'afortunats que no vam aconseguir veure tortugues. Tampoc dofins, que si els veien en canvi els que es quedaven a la barca fent snorkel.

A mitja tarda tocava migdiada com a previa a la gran nit. Al nostre apartament arribava una curiosa parella etop-alemanya, amb els quals feiem el copeo previ a baixar a la platja (despres d'haver-nos marcat, aixo si, un ultim homenatge culinari al nostre estimat Fishermans Restaurant).

La full moon party efectivament i final va demostrar ser LA (unica) nit de festa a Zanzibar. Mes gent que normalment i un altra actitud envers la nit, pero tampoc va ser la ostia. Sorpren que una full moon party decideixi passar de la platja en si, i es concentri dins una especie de bungalow bar, que amb una musica molt millorable ens oferia la pista de ball per intentar compensar les nostres ganes de festa fins a les 4 del mati... la sortida del sol tampoc semblava ser l'objectiu a seguir. En tot cas sense ser una nit memorable, vam acabar satisfets de poder tancar la nostra estada en una festa on ho vam donar tot.

Despres d'unes tres curtes hores de son tocava la tornada. Els anims (potser encara residus de l'alcohol de la nit) em feien passar els dos primers controls policials amb una perfeccio insospitada els primers dies a l'illa, pero el Suzuki encara ens havia de donar una ultima sorpresa. Un nou so sospitos apareix despres de passar un pas elevat, el qual al cap d'una estona el segueix una pudor a cremat que acaba amb el motor treient fum a la vora de la carretera... El viatge de tornada comensa a perillar... La trucada al servei 24 hores de la companyia de lloguer no es gaire tranquilitzadora: busco un cotxe per venir (repeteixo en una companyia de lloguer de cotxes, sic) i vinc cap alla. El vaixell zarpa en dues hores...

Pero Africa te algunes sorpreses reservades. En aquest cas un amable conductor que para per interessar-se pel nostre problema (quan ja teniem a tot el poble vei que s'havia acostat a veure el nostre cotxe entre la fumera), ens diu de comprar una corda per remolcar-nos i l'acabo convencent perque ens porti al port de Stone Town i truqui a la companyia de lloguer de cotxes explicant que deixem el cotxe alla. I dic Africa es una sorpresa perque imagino pocs paisos del mon on puguis no tornar un cotxe (ni la clau, que el nostre salvador decideix que es millor que es quedi en mans d'uns dels veins del poble vei on hem averiat) i el de la companyia de lloguer de cotxes es desplaci fins al port per donar-nos els billets del vaixell (que ens havia fet el favor de comprar el dia anterior) perque poguem prendre el nostre seguent mitja de transport a temps. Ni papers, ni dades de targeta bancaria, ni res a canvi. La paraula d'un compatriota seu dient que hi ha un cotxe tirat al mig de la selva amb la clau en mans de la casa mes propera.

Sense ser massa conscients de la sort tinguda, ens embarquem cansats en un ferry rapid entre Zanzibar i Dar er Salaam. Una pelicula de Mr. Bean alegra la primera hora de trajecte, pero la mala mar ha acabat amb les resistencies del Marcel i meves, que ens hem passat la segona hora intentant sobreviure a la borda traient-ho tot (per sort amb poca cosa a l'estomac per treure).

La cara de destrossats (pero contents de tornar a estar a terra ferma) amb la que hem posat els peus a la capital economica de Tanzania deu haver estat un dels motius de la clavada taxista per portar-nos a algun lloc per menjar. Curiosament, el ramadan actual (i per tant el tancament de restaurants durant el dia) ens ha portat al Jambo Inn, l'hotel que haviem seleccionat per dormir a Dar er Salaam... fins que vam decidir que no hi fariem nit. Finalment ens ha ofert menjar, vigilancia de motxil.les per poder donar una volta per la grisa capital tanzana (i morta en ramadan i diumenge) i una ultima connexio des d'on poder escriure les ultimes aventures mentre esperem fatigats la sortida del nostre primer vol a les 2 del mati.

L'aventura tanzana ha arribat doncs a la seva fi, fi d'un viatge tan complet que ens dona la sensacio que es va iniciar fa un munt de mesos, mentre a la vegada les poc mes de tres setmanes ens han passat volant. Magnific desti amb grans maravelles naturals i una gent molt agradable (ni els venedors de carrer i timadors son pesats), combinacio perfecta per poder recomenar un pais.