17 d’agost 2011

Crònica d'una tornada accidentada

Després d'haver matat unes quantes hores a Dar er Salaam i d'una espera a l'entrada de l'aeroport fins que els vigilants consideraven que ja podíem entrar segons el nostre vol, vam poder gaudir dels últims 15 minuts de l'anada de supercopa entre Madrid i Barça, sense que el marcador experimentés cap canvi des de la nostra arribada.
Ben poc després tocava embarcar i durant uns instants vaig pensar que per primer cop en la història un avió sortiria amb 45 minuts d'avenç respecte l'hora prevista. Però no. Les presses per embarcar encara no les entenc si després toca quedar-se a l'avió esperant a l'hora acordada: 2:15h del matí. Hora d'intentar dormir després de les vivències del dia.
El soroll de l'avió em desperta enmascarat amb el meu antifaç, sembla que ja ha arribat l'hora de sortir. Un parell de revolts i motors girant a plena potència, l'avió avança, enlaira les rodes davanteres... i de cop es deixa caure de nou a la pista i comença a frenar a fons. Encegat per l'antifaç l'única reacció que em queda és agafar-me al seient i resar, vull dir esperar, que encara ens quedi suficient pista. Després d'uns quants segons de processó interior, l'avió acaba de frenar dins de la seguretat de l'asfalt de l'aeroport. Romanguin sentats als seus seients. Sense més explicació l'avió es dirigeix de nou al finger. Llavors el pilot explica que lamenta el succeït, que es deu a una causa tècnica (sense més detalls) i que necessiten 50 minuts per reparar-ho.
Després d'intentar dormir infructuosament entre els crits (no per la tensió sino perquè parlen així) dels múltiples veïns italians, arriba l'hora de tornar a intentar enlairar-se. Aquest cop em trec l'antifaç. Una calma tensa regna a l'avió. La freda parella, que hores més tard descobriria que era belga i que sembla poc propensa a ensenyar mostres d'afecte en públic, trenca els seus hàbits i la noia que tinc al costat, en un ràpid gest disimulat li dóna un petó al seu xicot a l'hora que el mira com suplicant-li, digue'm que tot anirà bé carinyu. L'avió torna a entrar a la pista, motors a plena potència... i cap al mig de la pista i sense haver arribat a enlairar cap roda l'avió torna a frenar. El pilot clarament sabia on havia de mirar aquest cop i havia pres la maniobra sense massa convicció i disposat a abortar al més mínim problema, com tots li estem agraïts. Murmurs de decepció. Aquest cop ens fan baixar de l'avió. Esmorzar gratuït i notícies en dues hores i mitja.
Finalment la tornada es produeix amb més de quatre hores de retràs, pujant-nos en el primer avió d'Egyptair que arriba a Dar er Salaam, atrotinat i brut, però havent demostrat la seva capacitat per volar. El tercer intens, sota un cert neguit per part de tothom, es produeix finalment sense problemes. No hi ha aplaudiments, però l'alegria va segur per dins.
Al Caire òbviament el nostre avió cap a Barcelona havia marxat feia estona. A un servidor no li importava passar-se alguna nit pagada en la capital egípcia, però per sort per a l'expedició (on la resta de membres treballava la mateixa setmana), el pla B ja estava organitzat a la nostra arribada. El Caire-Roma, quatres hores i Roma-Barcelona. I un dinar reclamem!! A Roma intentem aprofitar el temps per intentar reclamar el retràs i veure quin suc en podem treure. Després de sortir de les zones d'embarcament trobem l'oficina d'Egypt Air, amb un treballador a dins i tot. Doneu-me tres minuts ens demana, mentre surt de l'oficina amb destí desconegut. Tres minuts són els què necessitava per tocar el dos i deixar-nos amb cara de ser timats per un venedor ambulant de Vietnam (diria Tanzània però eren tan innocents...).
Finalment, nou hores més tard del previst arribem a Barcelona i sorprenentment amb les motxil.les i tot. No està malament per un viatge que començava 39 hores abans amb un cotxe en fum...

Dedicat als meus companys de viatge que van patir igualment aquesta tornada

14 d’agost 2011

Ultimes notes de Zanzibar

El penultim dia (ultim habil) a Zanzibar comensava mes aviat del normal, despres d'una nova nit de relax a la vora de la foguera, i per sort, a diferencia dels demes dia, assolellat. D'aquesta manera l'hora i mitja de barca fins a l'illa de Mnemba va ser mes agradable que la nostra excursio a Misali. Pel cami una balena a la llunyania amenitzava els moments previs a les dues immersions en les aigues d'una illa que costa 300 euros trepitjar (i obviament no vam fer) i 3000 dormir-hi. La primera experiencia de submarinisme amb titol en terres exotiques va estar prou be, coralls i peixos diversos de colors i tamanys, una escena de tensio entre pop i morena... pero vam ser del 3% d'afortunats que no vam aconseguir veure tortugues. Tampoc dofins, que si els veien en canvi els que es quedaven a la barca fent snorkel.

A mitja tarda tocava migdiada com a previa a la gran nit. Al nostre apartament arribava una curiosa parella etop-alemanya, amb els quals feiem el copeo previ a baixar a la platja (despres d'haver-nos marcat, aixo si, un ultim homenatge culinari al nostre estimat Fishermans Restaurant).
La full moon party efectivament i final va demostrar ser LA (unica) nit de festa a Zanzibar. Mes gent que normalment i un altra actitud envers la nit, pero tampoc va ser la ostia. Sorpren que una full moon party decideixi passar de la platja en si, i es concentri dins una especie de bungalow bar, que amb una musica molt millorable ens oferia la pista de ball per intentar compensar les nostres ganes de festa fins a les 4 del mati... la sortida del sol tampoc semblava ser l'objectiu a seguir. En tot cas sense ser una nit memorable, vam acabar satisfets de poder tancar la nostra estada en una festa on ho vam donar tot.
Despres d'unes tres curtes hores de son tocava la tornada. Els anims (potser encara residus de l'alcohol de la nit) em feien passar els dos primers controls policials amb una perfeccio insospitada els primers dies a l'illa, pero el Suzuki encara ens havia de donar una ultima sorpresa. Un nou so sospitos apareix despres de passar un pas elevat, el qual al cap d'una estona el segueix una pudor a cremat que acaba amb el motor treient fum a la vora de la carretera... El viatge de tornada comensa a perillar... La trucada al servei 24 hores de la companyia de lloguer no es gaire tranquilitzadora: busco un cotxe per venir (repeteixo en una companyia de lloguer de cotxes, sic) i vinc cap alla. El vaixell zarpa en dues hores...
Pero Africa te algunes sorpreses reservades. En aquest cas un amable conductor que para per interessar-se pel nostre problema (quan ja teniem a tot el poble vei que s'havia acostat a veure el nostre cotxe entre la fumera), ens diu de comprar una corda per remolcar-nos i l'acabo convencent perque ens porti al port de Stone Town i truqui a la companyia de lloguer de cotxes explicant que deixem el cotxe alla. I dic Africa es una sorpresa perque imagino pocs paisos del mon on puguis no tornar un cotxe (ni la clau, que el nostre salvador decideix que es millor que es quedi en mans d'uns dels veins del poble vei on hem averiat) i el de la companyia de lloguer de cotxes es desplaci fins al port per donar-nos els billets del vaixell (que ens havia fet el favor de comprar el dia anterior) perque poguem prendre el nostre seguent mitja de transport a temps. Ni papers, ni dades de targeta bancaria, ni res a canvi. La paraula d'un compatriota seu dient que hi ha un cotxe tirat al mig de la selva amb la clau en mans de la casa mes propera.
Sense ser massa conscients de la sort tinguda, ens embarquem cansats en un ferry rapid entre Zanzibar i Dar er Salaam. Una pelicula de Mr. Bean alegra la primera hora de trajecte, pero la mala mar ha acabat amb les resistencies del Marcel i meves, que ens hem passat la segona hora intentant sobreviure a la borda traient-ho tot (per sort amb poca cosa a l'estomac per treure).
La cara de destrossats (pero contents de tornar a estar a terra ferma) amb la que hem posat els peus a la capital economica de Tanzania deu haver estat un dels motius de la clavada taxista per portar-nos a algun lloc per menjar. Curiosament, el ramadan actual (i per tant el tancament de restaurants durant el dia) ens ha portat al Jambo Inn, l'hotel que haviem seleccionat per dormir a Dar er Salaam... fins que vam decidir que no hi fariem nit. Finalment ens ha ofert menjar, vigilancia de motxil.les per poder donar una volta per la grisa capital tanzana (i morta en ramadan i diumenge) i una ultima connexio des d'on poder escriure les ultimes aventures mentre esperem fatigats la sortida del nostre primer vol a les 2 del mati.
L'aventura tanzana ha arribat doncs a la seva fi, fi d'un viatge tan complet que ens dona la sensacio que es va iniciar fa un munt de mesos, mentre a la vegada les poc mes de tres setmanes ens han passat volant. Magnific desti amb grans maravelles naturals i una gent molt agradable (ni els venedors de carrer i timadors son pesats), combinacio perfecta per poder recomenar un pais.

12 d’agost 2011

Zanzibar: platges idiliques, turistes i cero festa

Despres de cent quilometres, uns quants controls policials i alguns batxes pel cami, arribavem a Kendwa, desti famos per les full moon partys que monta el ressort Kendwa Rocks. La lentitud en contestar els seus mails per culpa de la falta de connexions en el viatge, feia que la reserva que voliem fer arribes massa tard... i una hora despres d'arribar, trobar allotjament a la platja de Kendwa semblava missio impossible.
Finalment, canviant la idea inicial, pero de moment molt contents, acabavem llogant un apartament en un turo a cinc minuts de la platja, on fins ara hem compartit espais comuns amb una parella hebrea... a l'espera de si algu ocupa la tercera habitacio.
L'ambient inicial de Kendwa ens decebia una mica, especialment el primer raco cent per cent italia a la vora del Mocco Village. Al Kendwa Rocks l'ambient ja es mes internacional i l'hem fet centre neuralgic, malgrat que l'unic a oferir es una platja molt maca i comode per nedar (pero amb bastant turista i moviment de barques) i una barra. L'ambient nocturn: inexistent. Jambiani era una festa en comparacio!! Sembla que la full moon es l'excepcio.
El segon dia, despres d'una sessio de platja entre sol i tempestes, decidim explorar la veina Nungwi, amb una entrada triomfal al poble saltant un pas elevat que no he vist, com si enmig d'una peli d'accio estiguessim. Almenys per una vegada el Suzuki ha mostrat la seva robustesa. Durant els dies hem afegit problemes de bateria (que un autocton va solventar a cops de pedrades contra el contacte) i no disponibilitat de llums. Nungwi es veia mes concorregut (que no massificat), pero enlloc d'una gran platja esta format per caletes entre ressorts i restaurants. Una volta pel lloc, un bon sopar amb una taula al costat de les ones trencant... i una nova esperansa frustrada d'ambient nocturn. L'apalanque i el parellisme seguien sent la tonica dominant, tambe en el prometedor (segons les guies) Cholo's Bar. Una argentina que viu alla ens acaba de trencar tota esperansa. La full moon part sera l'ultim cartutx, just la nit abans de marxar!
El dia d'avui l'hem passat a les platges del nordest a Matenwe, on recuperavem un ambient de vent i marees, pero a l'hora mes idilic i tranquil, amb molt menys turista i mes pescador local. Dia tranquil previ a la traca final del viatge per als propers dies. Dema doble immersio a l'illa de Mnemba, per veure coralls, peixos diversos i amb una mica de sort: taurons (no perillosos). Per la nit, full moon party, que bona o dolenta, sera l'ultima a Zanzibar. I al mati seguent, el llarg viatge de tornada. Kendwa-Stone Town (cotxe) - Dar er Salaam (vaixell) - Barcelona (dos avions). Ens veiem el dia 15 a Barcelona (amb ultimes croniques i seleccio de fotos espectaculars).

11 d’agost 2011

Rumb a les platges de l'est: Jambiani

Despres d'una llarga espera per aconseguir un cotxe amb 4 portes i maleter decent, vam acabar aconseguint un Suzuki Vitara (aka Escudo aqui) que rapidament mostrava les seves deficiencies: direccio desalineada 45 graus, finestreta de copilot que no es podia pujar, accelerador que es clava, canvi automatic de funcionament precari... Els primers quilometres son estressants: gent i bicicletes per tot arreu, dhala-dhales que es van aturant, cotxes que van esquivant gent envaint el sentit contrari... Pero el pitjor arribaria amb els controls policials aleatoris. Alguns nomes per sdaludar i fer quatre bromes... Altres per inspeccionar el carnet durant 10 minuts. I altres (deguts en part a frenades no del tot afortunades per la meva banda) acompanyats de discursos morals sobre el que es un good i un bad driver i on a mesura que avansava la conversa no sabiem com sortiriem. De totes maneres, fins ara hem salvat tots els controls sense haver de sobornar a cap. Nomes ens queda la prova de l'ultim dia de tornada.
Seguint per amb el viatge, al cap d'una estona i ja mes confiat, arribavem a Jambiani, on teniem algunes problemes amb l'allotjament que creiem reservat, i acabavem finalment al Dhow Village. Un ressort low cost amb habitacions al mar i que resultava ser el centre neuralgic nocturn de la poblacio: Biendere!!
Els dos dies a Jambiani es poden resumir en platja, relax, sol, molt de vent i molt bon menjar. Especialment la llagosta de 2 kg del segon dia, brutal!! L'ambient nocturn no acaba de ser l'esperat. La primera nit el nostre local si va ser mereixedor del qualificatiu i entre el reggae, els cambrers catxondos, una foguera, el Marcel amb la guitarra, jo amb el djembe i un public escas que anava rotant pero va anar aguantant fins tard, vam acabar salvant-la prou be. La segona comensava be amb un concert de Wild Lettuce (un duo sudafrica de guitarra i cajon flamenc) al Coral Rocks, on acabavem ballant seguint el ritme d'un pare holandes que estava com una cabra. Pero acabat el concert, la tornada al Dhow Village no podia ser mes desencoratjadora. Ningu, la gent del dia anterior esfumada. L'unic grup no parelles que haviem vist dormint...
Aixi que malgrat la platja idilica i ambient relaxat decidim posar rumb al nord, on en teoria les platges haurien d'oferir banys possibles en qualsevol marea i una mica d'ambient nocturn. Propera parada: Kendwa, previ pas per Stone Town per tornar a treure diners.

10 d’agost 2011

Zanzibar: primera parada Stone Town

L'arribada a Stone Town amb el vaixell va ser bastant mes relaxada que el que anunciaven les guies. Sense massa problemes teniem solventat rapidament el taxi i l'allotjament, la qual cosa ens donava tot el dia per visitar amb la calma l'unica ciutat amb una mica d'encant arquitectonic el viatge. Fortament influenciada pel mon arab, el centre de Ciutat de Zanzibar es com un zoco de carrers laberintics en els quals es facil perdre's, pero tampoc cal entrar en panic i contractar un guia, perque es tan petit que finalment sempre s'arriba a algun lloc conegut.
Una de les primeres missions era trobar unes bermudes decents que substituissin el modelet d'emergencia de Pemba. El que semblava una missio senzilla es va complicar sobremanera, doncs enlloc en venien, fins a trobar la tipica tenda pija per guiris que va resultar ser l'unica opcio viable... Passat aixo, a l'hora que caminavem per la capital anaven arreglant temes: treure diners (no hi ha ciaxers enlloc mes de l'illa), tancar el lloguer del cotxe... i planificar una nit que teniem moltes ganes.
Primer contratemps: el Mercurys (Freddy va neixer a ciutat de Zanzibar) estava tancat per reformes dues setmanes, en teoria lloc de referencia nocturn. Segon contratemps: el Dharma Lounge que sortia a la Lonely ens diuen que esta tancat. Per mes inri uns muhaidins ens amenacen si tornem beguts a l'hostal en ple ramadan, sic. Tercer contratemps: arribem al Tatu (lloc que ens recomanen com alternativa) i esta buit buit (be, hi ha un home blanc amb la seva filla blanca i una femina negra sospitosa... que marxen al cap d'una estona). Optimistes de mena, decidim esperar que la festa vingui a nosaltres. En un quart d'hora arriba una parella de sordomuds i el local decideix deleitar-nos amb tot un repertori de musica romantica... Al cap d'una estona arriba tota una familia sencera... Party!!!!! Quan ja desesperavem decidim fer una ultima ronda kamikaze... que te premi. Finalment un grup internacional que treballava fent voluntariat a Dar er Salaam va acabar animant una mica una nit, que va comptar adicionalment amb espectacles de baralles entre prostitutes locals (una d'elles la primera que ens havia semblat i que al cap d'una estona havia tornat amb l'home, suposem despres de deixar la filla dormint) i mafiosos sicilians amb ganes de venjances amoroses.
Al dia seguent, tal com anunciava en l'ultim post, un cotxe ens esperava per anar a explorar les famoses platges de l'illa de Zanzibar.

08 d’agost 2011

De relax per Pemba

El primer mati a Pemba comensava amb una forta tempesta que ens feia pensar que tots els nuvols del dia anterior ens havien seguit fins a l'illa alternativa a Zanzibar. Una breu connexio a Internet per veure les previsions de temps no invitaven a l'optimisme, pero al sortir i veure que la tempesta havia passat, decidiem llogar un cotxe amb xofer durant mig dia per explorar la zona nord de Pemba.
El xofer Omar conduia per uns camins enfangats sense massa estil ni confort, pero la barreja de selva i poblats rurals amenitzaven l'hora de cami fins al nostre primer desti. Sorprenentment, les cases mig derruides i senzilles presentaven unes portes de fusta molt treballades que xocaven a primer cop d'ull. Els ultims reductes de civilitzacio desapareixien al penetrar en el bosc de Nwegi, al final del qual i despres de passar uns quants camps, ens trobavem de cop amb l'aillada platja de Vuwambili, on dos minuts despres de quedar-nos en banyador ens sorprenia una nova tempesta. Charly i un servidor aprofitavem per fer una mica d'esport sota la pluja i la cursa ens va acabar portant a un grup autocton de dones recollint algues i cloisses, a l'hora que descobriem estrelles de mar i altres bitxets remenant entre la marea baixa. Passada la tempesta, els homes apareixien per preparar els vaixells de pesca, i mentre el Charly es dedicava a fer un reportatge fotografic, la resta aprofitavem el sol per caminar per una platja deserta, on nomes la fauna de la selva propera trencava el silenci absolut.
El seguent desti era el far de Pemba, on el farer, previa propina, ens va recitar en angles la historia completa de la instal.lacio, sense deixar-se una coma del text que tenia apres. En tot cas, era el primer cop que estavem a un far, i tot i tenir menys glamur que el de Formentera, les vistes eren espectaculars.
La tarda finalitzava al Manta Reef Ressort, on podiem relaxar-nos sense ser clients en unes cadires amb vistes al mar i a la posta de sol que s'intuia entre els diferents nuclis de tempesta.
La tornada va ser una mica mes accidentada. Omar devia tenir pressa per recuperar les misses perdudes del dia i va imprimir un ritme que per sort nomes va acabar amb la vida d'un anec i algun pollet... i dic sort perque vam arribar a temer per la vida de molts habitants dels poblats per on passavem com si fos una autobahn alemanya.
El pop amb salsa de llet de coco posava el punt i final a una jornada tranquila pero mes completa del que semblava en un principi.
El dia seguent decidiem canviar el perillos cotxe per una barca que ens portes a l'illa quasideserta de Misali. La tempesta matinal ens alegrava el viatge d'anada, on per mes cansons que busquessim per alegrar el Deu Neptu, la pluja queia amb mes i mes forsa. Per sort, malgrat arribar calats, el sol apareixia a l'arribar a la platja de Misali, on ens esperava una jornada de relax de debo. Sol, lectura, una mica de snorkel entre coralls, nemones i peixos diversos i res en el que pensar. Per rematar-ho, una tornada en el dhow a vela que satisfeia la frustracio del Charly del dia anterior de no haver pogut sortir amb els pescadors de la platja.
Un nou sopar a hores angleses posava punt i final a l'ultim dia de Pemba. Al dia seguent un autobus ens recollia a les 5.45 per conduir-nos cap al vaixell que ens portaria a Zanzibar, ultim desti del nostre viatge, on despres d'una visita ahir a la bonica ciutat de Stone Town i una nit que mereix un post especial, estem a l'espera que ens donin un cotxe que ens permeti explorar l'illa en el que ens queda de setmana.

04 d’agost 2011

De Moshi a Pemba

Despres de donar un volt per Moshi, decidiem satisfer els nostres estomacs cansats del menjar monoton de la muntanya amb un bon sopar al restaurant Indoitaliano, on unes pizzes i uns steaks remullats amb unes quantes Kilimanjaro ens permetien recuperar forces i animar-nos a buscar alguna cosa mes en la nit de Moshi. La falta de taxis i uns crits clarament yankees provinents d'una terrassa d'hotel ens feien canviar els plans inicials i rematar la nit amb un parell de cerveses mes fins que les llums es van apagar, un cop el gran grup guiri va decidir plegar veles.
Al dia seguent, sis hores en autobus ens havien de portar de Moshi a Tanga, a la costa tanzana. El paisatge proseguia per les muntanyes del nordest i els pobles masais anaven transcorrent pel cami. Els nuvols, lluny de trencar-se, s'anaven compactant mes i mes, fins que finalment la tempesta tropical va iniciar-se, inundant completament el meu seient i obligant-me a buscar refugi en un altre seient.
L'arribada a Tanga no podia ser mes desoladora. Xafec increible d'aigua, sota la qual intentavem recuperar les nostres motxil.les entremig de tot de gent revolotejant oferint de tot. Completament xops, decidiem agafar un taxi i tirar els daus per buscar l'unica combinacio urgent amb Pemba, vistes les poques perspectives que oferia Tanga sota aquell temporal i un cop descartada la combinacio amb vaixell (no disponible fins dimarts de la setmana seguent).
Pero aqui es on tambe apareix la grandesa d'Africa. 15.30 entrem a oficina de Coastal Aviation al centre de Tanga. Sorprenentment acabem agafant l'avioneta de les 16.00 cap a Pemba des de l'aerodrom de les afores. Un curt pero satisfactori vol de 35 minuts ens allunyava de la pluja i ens permetia aterrar a la selvatica illa de Pemba.
El poc ambient i la poca hospitalitat dels hotels de Chake Chake (capital de l'illa) ens feien decidir a seguir viatjant aquell dia amb un nou transport: dhala-dhala fins a Wete, on la guesthouse de Sharook ens acollia amb els brasos oberts. Enmig del ramadan, aconseguiem sopar el tradicional pop a la brasa en una terrasseta per tancar un llarg dia de viatge. La mala noticia: la perdua de les bermudes, que a Wete nomes es podien substituir per un banyador que sortira en molt poques fotos...

03 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 6 i nit a Moshi

Poc secret te l'ultim dia del Kilimanjaro. Dels 3100 m s'ha de baixar als 1400 de Mewka Gate. Pel cami, sota una fina pluja caladora pel rain forest, aprofitavem per tancar amb el Bryson el tema propines. I es que malgrat la forta inversio que requereix pujar-lo, les condicions dels portejadors i guies no son massa bones, amb la qual cosa cal preveure entr 100 i 150$ en propines, que a mes (i no teniem contemplat) s'han de donar individualment a cada membre. Amb algunes cares que no haviem vist en tots els dies, repartiem finalment 50.000TZS a cadascun dels 12 suposats porters, als tres guies i al cuiner (sense distincio de classes com ens semblaven haver demanat).
Despres de pagar una ronda de cerveses a tot el grup (per acabar de treure'ls-hi un somriure), un bus ens recollia i ens ha portat a Moshi on finalment hem gaudit del que mes desitjavem despres de 6 dies d'expedicio: una dutxa!!!!
Sentint-nos de nou persones, aquest vespre ens toca descobrir una Moshi que sembla mes agradable que Arusha i dema agafar un autobus cap a Tanga, d'on haurem de concretar un mitja de transport cap a Pemba, l'illa desconeguda alternativa a Zanzibar.

02 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.

01 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 4

El quart dia o dia abans del cim, passava a ser el dia mes dur amb diferencia, malgrat que un pugui pensar que no te massa sentit, si a les 23h del en realitat mateix dia tocaria pujar al cim).
La ruta comensava amb una pujada grimpadora matadora des de barranco fins a 4300 m, des d'on es percebien magnifiques vistes al cim, a les zones mes baixes de la muntanya i als nuvols que semblaven tapar Tanzania. D'alla s'iniciava un cami senzill de baixada i pujada, fins a arribar a un fort desnivell grimpador, que s'havia de recuperar immediatament pujant per arribar a Karanga Hut, parada per dinar a 3900 m. Es a dir que despres de 4 hores trencadores caminant un s'adona que en realitat ha perdut alsada, i que els 700 m de desnivell que queden fins a Barafu Cap (4600 m) s'hauran de fer despres de dinar en una caminata de 3 hores i quart mes.
Reventats arribavem a Barafu on curiosament sopavem mes tard, la qual cosa ens deixava finament quatre hores per dormir despres del dia mes cansat fins llavors. A les 23h d'aquest dia comensava la gran ascensio, pero de cara al blog ho passarem a dia 5.