28 de maig 2006

Eugenèsia (I)

L'Eugènesia, un somni que han tingut i tenen moltes ments humanes, consisteix en intentar aconseguir una espècie humana superior a l'existent. Plató ja l'havia proposada en l'antiga Grècia i Francis Galton, al segle XIX va dissenyar un dels primers programes moderns per aconseguir-la. També és conegut el somni de Hitler d'erradicar races inferiors com jueus, negres, i crear mitjançant aquest principi una raça ària superior.
Segons Charles Galton Darwin va demostrar en el seu llibre "The next million Year" l'eugenèsia clàssica està condenada al fracàs, doncs és impossible conseguir un control total reproductiu i sempre hi haurà individus que surtin del programa.

El què ja no sembla tan impossible és que en un futur pròxim, si els avenços científics en l'estudi del genoma i en enginyeria genètica segueixen les expectatives actuals, és que d'aquí unes dècades aquesta sigui possible. Ha de renunciar l'espècie humana a intentar ser genèticament millor? Si ja ho hem anat fent amb espècies animals i vegetals que consumim, perquè negar-nos-ho a nosaltres?

Doncs bé jo crec que perquè sempre he pensat que en la variació hi ha el gust i que un moment on tots fossim iguals (que és en el què s'acabaria convertint un cop definit un cànon d'home/dona ideal) seria molt avorrit. A més l'home probablement tampoc tindrà mai un coneixement complet de les lleis naturals, qui ens assegura que anar jugant amb els gens de la gent per assolir aquest model no faci malbé altres coses i que al final hi hagi moltes incompatibilitats reproductives? D'altra banda deixaríem de conèixer l'evolució que la naturalesa amb les seves lleis ens deparava, doncs sembla que l'evolució ha estat tan ràpida degut a mutacions accidentals a les quals renunciaríem amb un control estricte de reproducció manipulat per nosaltres.
Per mi els avanços genètics s'haurien de dedicar exclusivament a l'erradicació de tot el què és consideri malaltia genètica. Però anar a buscar unes característiques especials en el fills de bellesa, intel.ligència, esportivitat seria un error. Que la naturalesa segueixi creant éssers variats i que cadascú es dediqui a la cosa per la qual es vegi més apte.

De totes maneres, sembla que l'actual posició oficial i més extesa és aquesta i la majoria de governs prohibeix les investigacions en aquests camps. Canviarà la mentalitat en els propers anys? Suposo que no en la gran majoria de les persones.

Es podrà però controlar? Ja sabem que hi ha científics treballant en això i els beneficis econòmics que es poden arribar a obtenir seguiran proliferant aquesta investigació. Més allà de les malalties, hi haurà esportistes disposats a pagar per millores genètiques (el dòping futur), gent rica que voldrà ser més guapa, intel.ligent, i amb molts diners per aconseguir-ho. Podran escapar tots aquests desitjos d'uns i altres als controls policials? Si en qualsevol altre tipus de delicte (terrorisme, drogues...) no s'ha aconseguit mai un control total és de preveure que no. La qual cosa ens porta a pensar que en un temps més o menys llunyà existirà una minoria de gent que de naixement serà genèticament superior.

(Basat en les reflexions sobre el tema de Breu història del saber - Charles van Doren)

27 de maig 2006

Breu història del saber (Charles van Doren)

Com diu la ressenya de la contraportada aquest llibre és ideal per a la gent com jo (i suposo que molta gent, o desgraciadament potser no tanta) que li agradaria adquirir coneixements generals i no tenen el temps suficient per dedicar-se exclusivament a l'estudi de la cultura. De fet, si fos professor d'història a l'Institut crec que treballaria amb aquest llibre com a base en comptes dels conyassos que teníem nosaltres. 575 pàgines escrites, sense gràfics ni dibuixos, però que resumeixen perfectament i de forma molt amena l'evolució del coneixement humà des dels temps més antics fins a l'actualitat. Coneixement expressat en les diverses corrents del saber humà: filosofia, art, música, literatura, ciència, religió, economia... És una obra global que posa ènfasi en l'evolució que ha anat tenint el coneixement i explica molt bé les causes de les situacions en cada època històrica, creant a més molts paral.lelismes històrics que inviten a la reflexió. En molts casos et dóna una visió dels fets curiosa i original, que evita simplicitats històriques com dir que l'Edat Mitjana va ser només una època fosca i de retrocés a tots nivells.
A diferència de la història que fèiem nosaltres, no es tracta de memoritzar tot el que es va descobrir al paleolític, ni saber-se la llista de reis visigots, sino descubrir com vivia la gent de cada època, quins coneixements tenien, quins van desenvolupar i analitzar la vida dels personatges més cèlebres de la època i les seves obres.
Al final l'autor fa certes previsions dels propers 100 anys, les quals són molt interessants en tant que són fetes per un estudiós que ha analitzat tota l'evolució del saber humà. De totes maneres, aquí no entra molt en detall ni decideix arriscar massa, però si que planteja qüestions interessants que ens trobarem segur en un futur no gaire llunyà. Qüestions podríem dir filosòfico-morals, que demostren que l'aniquilació de la filosofia que s'està produïnt en la societat actual (i sobretot a Espanya) no té sentit, doncs és un camp que segueix sent necessari per més que ens haguem decidit centrar i confiar exclusivament en la ciència.
En fi, un llibre que crec és molt recomenable llegir i fins i tot tenir, ja que també pot servir com a distreta obra de consulta a través de l'índex final de temàtiques, fets i personatges.

20 de maig 2006

Per una vegada...

I sense que serveixi de precedent estic d'acord amb el PP. Trobo que el lema del PSC per la campanya de l'Estatut és lamentable i indecent. De veritat pensen fer-me creure que aquest Estatut és un gran avanç quan no han sabut trobar cap lema que realment vengui les virtuts del text? En un referèndum sobre una cosa en concret es vota sí o no i la campanya s'hauria de basar en parlar sobre la cosa que s'està consultant. Però una vegada més els polítics juguen en una altra divisió i la lògica humana en política es veu que no és aplicable.

19 de maig 2006

Swiss Air i els idiomes

Aeroport internacional de Ginebra. 17/05/06. Hora: 19:05. Avió de Swiss Air realitzant el vol LX 1946.
Senyores i senyors, benvinguts al vol...
Sí, efectivament, la primera comunicació va ser en català. Acte seguit el mateix missatge de benvinguda en anglès (idioma internacional), francès (idioma oficial del cantón on hi ha Ginebra), alemany i italià (altres idiomes oficials de Suïssa). Al llarg del vol totes les instruccions es van fer en aquests idiomes i en aquest ordre descrit. Emocionat em vaig quedar amb aquesta deferència de la companyia cap al nostre idioma, que era l'idioma oficial de la destinació d'aquell vol i de la majoria de viatgers d'aquell avió. Sorprèn més en un món de l'aviació on creia que la nostra llengua estava completament marginada i ignorada. Però clar, estem parlant d'una companya suïssa, país amb més tradició democràtica i respecte cap a les quatre llengües oficials del país, per més quasi ningú a Suïssa sigui realment bilingüe.
A veure quin dia Iberia pren exemple!

I finalment campions!!!!


Hem tardat 14 anys, vam patir més del què ens hauríem pensat al principi, però finalment som novament campions d'Europa, ja en va dues i això vulguis que no ja et posa en un nivell més alt, doncs una la pot tenir qualsevol (Steaua de Buscarest sense anar més lluny, i València i Villareal com equips espanyols si han acostat). El millor és que finalment el post Ràbia pot quedar en mera anècdota, perquè un tros per ràdio i més per tele, vaig poder seguir la final, així que he viscut totes les copes d'Europa de la història del Barça de futbol i bàsquet (aquesta al camp) en directe.
Una búsqueda desesperada de vols no directes em va permetre trobar un Munich-Ginebra-Barcelona que em deixava a Barcelona just quan començava el partit. Molta sort també perquè era tot molt just i vaig sortir de Munich en retard, però a Ginebra també n'hi havia així que vaig agafar el segon vol i a més el segon avió va recuperar el temps perdut. Tot al segon, però l'important va ser estar allà. Patint i rajant de l'equip com a bon culé quan perdien i alegria desmesurada a l'empatar i al marcar el segon gol.
Ara a veure si aquest equip fa història i en guanya alguna més per seguir pujant esgraons en el ranquing d'equips històrics. Força Barça!!!

16 de maig 2006

Ens prenen per tontos

Avui s'han fet públiques per primera vegada les imatges del moment de la destrucció del pentàgon el 11-S. Fins ara havíem vist milers de vegades les imatges de les torres bessones, les d'un avió derribat en mig d'un bosc i les de part del pentàgon en runes. Aquestes anaven sempre acompanyades per la imatge d'un avió volant baix per Washington, com si jo no hagués vist mai avions volant baix per Barcelona (i ja no diguem la gent del Prat!). Casualment aquest videoafeccionat washingtonià no va ser tan viu com els novajorkesos per filmar-lo fins al moment que s'estrellés. També sorprenia que cap de les milers de càmeres que deu tenir el Pentàgon de seguretat no hagués filmat l'avió i el moment del xoc. Tampoc es veia cap resta d'avió (ni un trist tros d'ala) en les imatges posteriors, a pesar de xocar un avió contra un edifici que molt alt no és.
Tot això va portar a què molts escèptics no ens creguéssim aquesta història. Una teoria és que van posar alguna bomba en aquella zona de l'edifici. Objectiu: augmentar el gran atemptat de l'11-S per aconseguir el seus objectius. Potser algun dia escriuré sobre aquest montatge, però avui centrant-nos en l'actualitat us poso el famós video. De veritat algú es creu que aquest video demostra la teoria de l'avió?

14 de maig 2006

Formula 1 al Circuit de Catalunya

Avui he complert una dels somnis que tenia per complir en aquesta vida, que era anar un dia a veure un Gran Premi de F1. Fins ara el màxim que havia fet era anar a veure els típics entrenaments de pretemporada al febrer, que són gratuïts, coincidien amb les vacances de la uni entre semestres i permetien escoltar el soroll impressionant dels motors d'aquestes bestials criatures creades per l'home.
Però clar la F1 és molt més que aquest soroll i velocitat dels cotxes i divendres després del pal explicat ja en el meu post de la ràbia, vaig rebre la bona notícia de l'amic Markitus per aixecar-me la moral. Això és el bo de tenir amics, que quan més ho necessites, responen a la teva necessitat i el millor d'aquest cas és que l'oferiment va ser espontani sense saber encara la decepció que duia a sobre.
Total, que finalment avui hem anat 7 amics cap allà a veure el Gran Circ. Molta gent, marea blava de fans del gran odiat, un bon lloc a tribuna a l'ombra (en aquest cas m'he estrenat a "lo pijo", sense saber el patiment del sol, la calor i l'herba) i després de la prèvia de la Porsche Cup (que van increïblement lents en comparació però almenys s'avancen) ha començat la carrera. Tensió inicial perquè la gent no entèn que dret i sentat veu el mateix, però finalment la raó (o més aviat el cansanci) s'ha imposat i s'ha pogut gaudir del Gran Premi amb més comoditat. Tal i com sempre m'havia imaginat un ha d'anar allà per veure l'ambient i el soroll de 22 cotxes corrent a la vegada, però per seguir la cursa en sí, o t'ajudes de la pantalla amb imatges de televisió o et perds i et dediques a contemplar com els cotxes passen una i altra vegada la mateixa part del circuit. Suposo que abans devia ser millor, aquells temps on Senna, Prost, Mansell tenien disputes importants, però a la F1 actual desgraciadament això ha passat a la història i tot es decideix a boxes. Després d'unes quantes voltes sentin el 100% del soroll, finalment un acaba agraïnt uns cascs o taps per les orelles, que per sort avui duia com a bon novell. En fi, una bona experiència amenitzada després per unes birres i uns riures al tren. Llàstima només que hagi guanyat el capullo de l'Alonso.

12 de maig 2006

El desastre del Tripartit (i de la política catalana)

Dins del poc que la política il.lusiona en aquest món em vaig alegrar el dia que es va decidir formar el tripartit. No era el govern somniat, però si semblava el millor llavors. Es trencava la hegemonia de 20 anys al poder de CiU, masses anys per a qualsevol partit en democràcia. Entrava un govern amb aires nous, progressista i amb un partit com ERC que després de molts anys entrava en un govern i tenia la ocasió de demostrar què podia fer fora de l'oposició. El gran repte d'aquest nou govern era (no solventar els problemes diaris del ciutadà, doncs d'això rarament se'n parla), sino aprovar un nou Estatut (que si més no hauria de donar més possibilitats per aconseguir-ho i en cas contrari poder demanar responsabilitats més a prop).
Però poc després de la meitat de la legislatura el govern s'ha trencat després de milers de picabaralles internes i del gran cisme que ha provocat les diferents posicions de PSOE i ICV respecte ERC per al pròxim referèndum de l'Estatut. Així que després de l'insuportable i pessadíssim procés de l'Estatut que hem hagut de patir l'últim any, ara ens tocarà el referèndum i després novament ser convocats a eleccions i per tant suportar de nou una nova campanya electoral.
El problema serà amb quins ànims un va a votar (les eleccions, no el referèndum, que ho tinc molt clar). Haurem d'anar a votar molt probablement després de veure aprovat un Estatut que el senyor Guerra pavoneja d'haver "CEPILLADO". 25 anys més hipotecats per un marc que mai permetrà que el nostre govern pugui desenvolupar les seves competències com toca per falta de finançament i amb encara competències importants que seguiran sent regides des de Madrid. A qui hem d'agrair-ho? Doncs primordialment (com en l'Estatut del 79) a la incompetència i deslleialtat cap al país de CiU. Si al 79 els burros de CiU es reien dels vascos per no haver acceptat el nostre model de finançament en comptes del concert (encara se'ns en foten ells), ara el mal perdre en les últimes eleccions i les ganes de tornar al poder, han portat al senyor Mas a firmar un pacte clarament desfavorable pel país. On està la unió dels partits que es deia per defensar l'acceptable Estatut que sorprenentment per tots s'havia aconseguit pactar a casa nostra? En Mas ja té el què volia, eleccions anticipades per recuperar el poder, però espero que el poble català s'adoni d'aquesta estratègia i l'enfonsi en la misèria. El partit que ens haurà hipotecat 50 anys en un model insatisfactori, que ens seguirà obligant a pidolar (ja més que les romaneses del metro).
Amb aquesta acció CiU va posar en safata la tranquilitat als demés. El PSOE aconsegueix tirar endavant un Estatut retallat amb el suport de la majoria catalana, victòria per ZP sense res a dir. El PSC respira perquè no danya la seva imatge de què el PSOE li ha acabat retallant el què ells volien (tot i que es desgasta pels problemes interns del tripartit). I ICV un cop més ha demostrat ser una mera comparsa del PSOE, a qui només molesta per reclamar el tancament de les nuclears.
I mentrestant ERC ha demostrat que li falta molt per tenir la maduresa d'assumir el poder. S'ha vist involucrada en múltiples escàndols, més fruit de la seva innocència que d'una gravetat absoluta, i la direcció del partit no ha sabut navegar entre les aigües radicals de les seves bases i les moderades per mantenir-se al poder a tota costa. Els últims esperpents, el primer intent d'apostar per un estúpid vot nul en un referèndum (per sort solventat per les bases) i el deixar-se fer fora del govern en comptes de marxar ells mateixos.
Quedant com a alternativa l'"abans mort que votar-los" PP (per cert, ahir vaig rebre un FWD molt bo on es demostrava que per dur 4 milions de firmes amb mitja furgoneta n'hi ha prou en comptes de les 10 que van dur per fer l'espectacle contra l'Estatut), el panorama polític resultant més aviat és desolador. Com envejo els amics apolítics que els hi sua tot i no tenen aquestes frustracions.

Zona libre


Si algú per algun casual hagués d'anar a veure aquesta pel.lícula, en primer lloc li recomano que es prengui uns quants cafès o red bulls, en especial si es va a alguna sessió nocturna o després de dinar. Si no, és molt probable que les parpelles caiguin sobre els ulls per l'efecte del ritme lent, els diàlegs absurds, avorrits, repetitius, les imatges excessivament llargues... a menys que un decideixi sotmetre's a tortures visuals com a la Naranja mecànica. Road trip israelià de dues dones que es dirigeixen a la zona lliure de Jordània per recuperar els diners de la primera a un servidor li costa trobar el sentit de la pel.lícula, cosa que no tindria gran importància si almenys fos entretinguda. Però el guió brilla per l'absència d'acció o de diàlegs interessants (o són absurds sense gràcia, o repetitius sense dir res fins a posar dels nervis o quan expliquen coses interessants sobre la història de la zona són més avorrides que un professor d'història que no canviés de to en tota la classe). L'únic enginy és quan la protagonista explica la història del marit que després de fer moltes feines, s'adona que l'únic que hi ha segur a Israel és la guerra, per la qual cosa decideix fer fortuna blindant cotxes. Ni el veure a una irregular Natali Portman en una producció independent, ni a una Carmen Maura que apareix tan poc que està només per incrementar cartellera ni a la premiada a Cannes Hana Laszlo afegeixen interés a aquesta obra dirigida pel prolífic director isralià Amos Gitai. Qualsevol activitat que decidiu fer serà millor elecció que entrar a veure-la.

Ràbia

Això és el que sento després de saber avui que em perdré la final de la Champions per anar a una reunió amb Audi per parlar d'una oferta que jo no he fet. Però clar qui l'ha fet (el program manager de SEAT) té por a volar (que és cert i no li critico) i el meu jefe, doncs clar, no hi pot anar, perquè ell sí vol veure el partit i té el poder per fotre a un subordinat seu malgrat que ell cobra molt més. I el què em fa més ràbia és que quan m'ho ha dit (Jordi, tens algun compromís dimecres que ve?) no hi he caigut que era la final, però ell s'ha callat com un puta. Només, minuts més tard quan estava reservant els vols i he caigut en la compte i m'he queixat al company de SEAT (amb to de conya perquè no és culpa seva) en veu alta en el departament, tots han començat a riure i llavors sí, el molt puta ha sortit del seu despatx també per riure (del seu abús de poder, potser?). Qui riu últim riu millor diuen i espero que jo ho pugui fer ben aviat.

07 de maig 2006

Happiness (1998)

L'altre dia vam veure a casa l'Aitor aquesta pel.lícula, una de les tragicomèdies més sorpresives i inquietants que he vist en els últims temps. Crec que cap dels què estàvem allà, ens esperàvem el què vam veure, però tots vam acabar reconeixent que ens havia inquietantment agradat. Inquietant perquè amb un humor molt negre i visceral, la pel.lícula aconsegueix fer-te riure sobre coses que no tenen absoluta gràcia, sobre la debilitat diria que patològica dels personatges. Pel.lícula que malgrat el títol és absolutament devastadora i amb una realitat massa real i gens agradable. Perquè els personatges que allà apareixen estan en la nostra societat, i la soledat i desesperació que se'ns reflexa en més o menys grau un la pot haver viscut en algun moment de la seva vida, essent la frontera que porti a algú a la malaltia patològica dels protagonistes potser no tan llunyana del què la majoria pensem.
Cinema independent de qualitat, dirigida pel probablement poc conegut per la majoria Todd Solondz però interpretada (entre d'altres) pels ara més coneguts Seymour Hoffman (Truman Capote) i Lara Flynn Boyle, és una pel.lícula que amb el nexe de les històries de tres germanes amb problemes familiars/sexuals agradarà a qui no l'espanti el visualitzar la cruesa de la vida en la nostra societat.

06 de maig 2006

Red Bull Air Race

D'espectacular es pot qualificar la Red Bull Air Race que ha tingut lloc avui a Barcelona. Molta propaganda s'ha fet de l'event, el què ha atret segons els organitzadors la increïble xifra de 1.300.000 persones. De confirmar-se (si els números són com en les manis...) seria la concentració més gran de gent a Barcelona, superant les mítiques manis del retorn del president Tarradellas o contra la guerra d'Irak. I el fort és que tanta expectació ha fet desistir a molta més gent d'anar-hi, preveient l'allau humana que hi hauria a les platges de Nova Icària i Bogatell. Però la veritat que ha valgut la pena, jo que no he anat en cotxe ni transports públics, sino que venia a peu de fer un bon dinar al 15 nits amb el Sune i sun fill (company de l'empresa sueca amb qui hem negociat junts davant BMW els nostres preus) i amb un grandíssim lloc a segona fila de la sorra guardat pel Lluís i la Cris, no he patit massa els problemes de gent. Fins i tot la sortida ha estat prou ràpida.
I l'espectacle per qui no ha vist mai quelcom semblant era realment impressionant. Primer els entremesos dels paracaigudistes caient sobre la platja. I després veure 11 pilots malament del cap passant fregant per barreres de plàstic, fent girs, acrobàcies i superant els 400 km/h. I a sobre ha guanyat el favorit del públic, un hungarès veterà que ha fet les delícies de la gent (oblidant-se de l'únic representant espanyol que ha tingut una actuació discreta). Forces per sobre dels 11g i una de voltes sense perdre el somriure, que un es pregunta com hi ha gent capaç de fer aquestes coses.

01 de maig 2006

Volei platja

Per fi ha arribat l'estiu, atònits ens hem quedat quan hem arribat tot contents amb la nostra xarxa a la Nova Icària i hem vist que allò estava ple com al mig de l'estiu. El vent era fresc però la veritat que mentre ha fet sol feia un dia increïble.
Resignats doncs ens hem dirigit al nostre racó de la Barceloneta, amb el camp de mines que són les pedres que van sortint de no saps on.
I allà hem tingut els meus primers partits de la temporada i ha estat una jornada memorable. Erem 8 la qual cosa sempre va bé per jugar i no cansar-te tant (sobretot ara que el meu moment de forma és força baix). Teníem el Roig per montar bé la xarxa, que quedés ben tensada (no com la que surt a la foto de l'any passat). I hem fet un munt de partits, molt disputats, amb alternances, emoció i alguna bona jugada que altra.
M'encanta l'estiu, el poder anar amb poca roba, veure les maravelles del cossos femenins, fer activitats a l'aire lliure, que es faci fosc més tard, poder anar a la platja. I l'inici de la temporada de volei platja marca per mi el començament d'aquesta gran època de l'any.