31 de maig 2007

Democràcia?

La veritat que després d'aquestes últimes eleccions (especialment a Catalunya i encara més a Barcelona) es fa difícil de vendre que el sistema que tenim s'anomeni democràcia, paraula que etimològicament deriva del grec i vol dir: poder del poble. Si agafem per exemple els resultats de la capital catalana, el grup guanyador (PSC) ha rebut menys d'un 15% del suport de tots els cridats a les urnes, i la coal.lició lògica que permetria un govern en majoria (el tripartit) representaria un miserable 23,5% de l'electorat. Ni tan sols un pacte de ciutat entre els dos grups majoritaris però rivals (PSC+CiU) obtindria quelcom que s'assemblés a una majoria ciutadana, tot just un trist 27%. Però clar ja partim d'una participació que ni ha arribat al 50%.
El més trist és que això es produeix en unes eleccions municipals, que potser no seran les més importants ideològicament parlant, però que a fi de comptes sí que afecten més a la nostra vida per proximitat. Són les úniques en què un servidor, malgrat no haver-ho fet mai, tampoc li importaria massa votar un partit de dretes si aquest tingués quelcom en el programa diferent i que cregués important per a la ciutat. Són les què un pot notar més les accions de govern (per bé o pel mal): metro les nits, bicing, zona verda, reconversió de la zona Fòrum, zones 30, construcció d'equipaments pel teu barri, busos del barri, asfalt sono-reductor, horaris de bars i discos, lleis cíviques, construccions de vivendes per joves... per posar alguns exemples més recents.
On radica el problema? Doncs en el cansanci que porta la gent a sobre de la classe política. No només no arreglen els grans problemes del país (per mi, vivenda, economia massa depenent de la construcció, falta de model energètic clar pel futur, falta d'inversió en I+D i de suport per a gent emprenedora, eficàcia de la justícia, i per molta gent, immigració, terrorisme i inseguretat ciutadana), sinó que a sobre els seus debats estèrils per la majoria acaben en no res. En el cas de Catalunya sens dubte pesa el cansanci post-Estatut. Jo no dubto que sigui una eina important per millorar les nostres vides, però per molta gent és quelcom secundari. Però independentment d'això, es van passar més d'un any per aprovar quelcom, per després desunir-se a l'hora de negociar a Madrid i acabar veient com el què s'aprovava no tenia res a veure amb el què vam votar aquí. I per això vam perdre tot un mandat, com volen que la gent valori la seva feina?
Com hem dit, això no hauria de pesar tant en unes municipals, però al desengany col.lectiu amb la classe política, aquí s'afegia en el cas de Barcelona uns programes calcats. Les grans promeses (aeroport de Barcelona i rodalies ferroviàries dignes d'un país del primer món) tothom sabia que no depenen del poder municipal. La resta, doncs tots més o menys el mateix (a excepció del traçat de l'AVE), metro totes les nits, extensió d'Internet, vivendes per joves... Vaig comparar els programes per al barri del Fort Pienc (el meu de moment) i l'única diferència entre TOTS els partits eren:
1) Què fer amb els Encants amb les noves Glòries? Tots deien que s'havia de buscar quelcom, i només ERC es mullava dient que el posarien a la Monumental (obviant que és un espai privat i que per tant no és tan senzill).
2) Si el dèficit de l'assistència primària es ressolia ampliant el CAP Marina (CiU i ICV) o fent-ne un de nou (PSC, PP i ERC).
El problema és que sense votar la gent no arregla res i l'únic que fa és posar les coses més bé pels partits i els seus grups de pressió, com bé comenta el Marc. No votar no és solució, dóna arguments de què la gent passa i mostra una despreocupació total, a l'hora que deslegitima qualsevol protesta que després el poble pugui fer (si la participació fos del 10% hi hauria gaire diferència amb una tirania?). Entenc que per mostrar el descontentament com a mínim s'ha de fer l'ús de votar en blanc o buscar d'altres alternatives en partits petits. Sens dubte que un 50% de vots blancs seria un missatge molt més revel.lador per deixar amb menys arguments a aquesta colla de vividors que no un 50% d'abstenció, a pesar dels missatges post-electorals hipòcrites de tots. Votar partits petits també és un toc d'atenció, l'aparició de les CUP ha inquietat a ERC, la de Ciutadans a PP i PSC, i PXC tristament no deixa de ser un avís de què el repte de la immigració no està sent tractat seriosament pels partits governants.
Les CUP no arribaran massa lluny, només roben en la Catalunya "profunda" el diàleg més radical perdut lògicament per ERC a l'intentar crèixer com a partit i tenir moltes errades en la seva estrena en el poder.
PXC esperem que no arribi massa lluny, això voldrà dir que no hem acabat com a França amb guetos d'immigrants crema-cotxes degut a la no-igualtat d'oportunitats i immigrants vivint de l'Estat només tenint fills. De moment la immigració no és un problema greu, però no hem d'oblidar que encara estem lluny dels percentatges que tenen molts països veïns. Ningú no es racista, fins que es troba vivint envoltat per gent forània que el fan sentir estrany i percep tractes de favor cap a ells. Com deia l'amic Joanda, la immigració no és un problema, és un repte, però realment depèn dels nostres polítics que aquest repte que pot portar-nos benestar a nosaltres i als què arriben, no es converteixi en un problema per no saber-la gestionar (i tant error és ser massa receptius i permissius, com no voler dona'ls-hi drets i explotar-los).
Pel què fa a Ciutadans, com ja vaig dir en les eleccions catalanes, de moment és el partit amb més potencial per ocupar un buit electoral que l'alta abstenció denota. A més sembla que seran el llumí per l'aparició d'un nou partit estatal, la qual cosa no trobo malament perquè no m'agrada el bipartidisme americà. Per això però hauran d'enriquir el seu missatge i treure's la careta. Ciutadans es queixava de l'oblit mediàtic rebut (ja sabem que els partits tradicionals tenen tracte preferent, precisament per la por a perdre el seu lloc), però certament el blog de la Vanguardia (diari més llegit a Catalunya), posat a la seva disposició com els altres "grans" , no podem dir que l'aprofitessin en excés. No només la seva candidata va ser la què va escriure menys, sinó que no vaig llegir una sola proposta a part de dir que asseguraria que tothom podria rebre l'ensenyança en castellà (cosa per més inri sobre la qual l'ajuntament tampoc té poder). Que un candidat que quasi li deu doblar l'edat (encomiable sincerament l'ús que en va fer en Trias) tregui un profit molt més gran d'un mitjà jove i innovador té com a mínim delicte (curiosament l'altre "jove", en Portabella, tampoc va tenir una activitat frenètica que diguem).
Algú s'anima a crear un partit per ocupar realment el gran buit existent a Catalunya?
Com el poble no sembla ser conscient dels problemes de no votar, quines són les solucions? L'amic Marc apunta al vot obligatori (ja existent en d'altres llocs), però ni sembla una solució massa agradable (bé, amb un referèndum previ com a mínim seria més "democràtic"), ni deu ser fàcil de castigar en cas d'incumpliment... ni crec que interessi als nostres acomodats. L'ex-presi Maragall (a bones hores ens descobreixes tota la realitat) apuntava a llistes obertes. Sense ser definitiu, sí que seria quelcom que ajudaria, doncs no deixa de ser penós que la nostra democràcia es basi en un sistema de partits, que internament són la cosa més dèspota que existeix. Clar que obertes de veritat, no com l'intent de primàries del PSOE de fa uns anys, on com no va sortir el candidat esperat, es va montar tal rebombori que va obligar a l'elegit a renunciar-hi. En el cas de municipals de grans ciutats també ajudaria la proposta que el regidor de districte sigui pel candidat més votat en aquell. Per suposat que programes diferenciats acompanyats de debats constructius i no de simple crítica a l'altri, seria també una gran noticía per afavorir la participació.
De totes maneres dubto ni que els polítics prenguin cap d'aquestes mesures, ni que la gent desperti, ni que la gent es manifesti davant la llunyania que aquells mostren envers les nostres vides. Desgraciadament sembla que la majoria només es mou per impulsos, i grans fets (com l'11-M) són els únics capaços de movilitzar la gent i provocar un tomb electoral.

30 de maig 2007

I Lost fins al febrer...

I ja s'ha acabat la tercera temporada d'aquesta gran sèrie, que ara puc dir porta camí de convertir-se en una de les millors (si no la millor, tot i que aquestes comparacions sempre són molt difícils de fer). El què està clar és que mai m'havia enganxat tant una sèrie de televisió, malgrat que jo quasi ja la podria considerar sèrie d'Internet, doncs tots els capítols han estat descarregats a través d'aquest mitjà.
Lost és una sèrie diferent, quan escrivia en aquella ja llunyana primera temporada dèiem que els seus mèrits eren els fenòmens misteriosos de l'illa (que es desvetllen en compta-gotes), la lluita per la supervivència, els flaixbacs dels personatges, per conèixe'ls i relacionar-los amb les decisions que prenen en el present (a més de trencar amb els escenaris de l'illa tropical) i la seva qualitat cinematogràfica. Mostràvem certes pors, semblava que el guió s'anava improvisant sobre la marxa i tenia pinta de poder-se allargar en excès. La segona temporada efectivament va baixar en qualitat, es va perdre molta part de la misteriositat i supervivència en l'illa, a canvi de descobrir que hi havia algú més per l'illa. Seguia estant bé, però no tant. Però aquí sí que puc dir als què estiguin en aquest punt, que vegin també la tercera, per mi la millor de les tres temporades, combinant el millor de les dues anteriors. Sí, finalment es comencen a donar respostes i els guionistes estan demostrant una capacitat per sorprendre i relacionar qualsevol detall de capítols que havies considerat instrascendent, que realment un per primer cop allotja l'esperança de què s'acabarà explicant quasi tot (tot?, serà molt difícil degut a què certes decisions s'han pres per raons externes al guió, però la imaginació de Carlton Cuse i Damon Lidelof sembla no tenir límits, així que res és impossible). Més quan ja s'ha fet públic que efectivament la sèrie serà llarga, tres temporades més fins al 2010, això sí a partir d'ara més curtes (16 episodis) per donar més dinamisme a cadascuna d'elles. Temps doncs suficient perquè ens puguin explicar tot el què encara queda, que no és poc, i temps per preparar-ho. Un dels mèrits a afegir a Lost és que sap evolucionar: els personatges principals evolucionen segons les seves experiències a l'illa, apareixen i ens endinsen sobre nous personatges i es troben nous recursos als què es comencen a esgotar (com els en altre temps lloats flaixbacs dels nostre losties, que sense desaparèixer en tots els episodis, sí han sigut reemplaçats esporàdicament per dos recursos nous de la tercera temporada molt interessants i que adquiriran segur importància en el futur, junt amb flaixbacs dels nous personatges). El què no canvien són els finals, per tercer cop consecutiu els guionistes ens han deixat a tots amb un pam de nas i amb unes ganes irreflenables de què passin els mesos de descans com més ràpid millor. Aquest cop l'espera serà més dura, ens quedem sense Lost fins al febrer...

29 de maig 2007

Borrachera de poder

Fa quasi 50 anys des que Claude Chabrol va debutar en l'art del cinema amb l'obra "Le beau Serge" que estrenava l'estil de la Nouvelle Vague, revolucionant el cinema francès amb un estil diferent que trencava la comercialitat imperant. Després d'una llarga trajectòria, on la seva filmografia ha anat transitant diferents estils (Les cousins, La femme infidèle, Le boucher, Les innocents aux mains sales, Une affaire de femmes, o més recentment la Dama de honor), Chabrol s'ha convertit en un referent del nostre país veí.
A Borrachera de poder (L'ivresse du pouvoir), el director mostra el món de la corrupció industrial en el món capitalista actual, basant-se en el relativament recent escàndol de la petrolera Elf, a pesar de la irònica advertència inicial: "com es sol dir, qualsevol similitud amb personatges reals és merament fortuïta". A diferència del cinema americà, el film no presenta el tema a base d'acció policial i grans complots. Tot el contrari, com a bon cinema alternatiu l'obra es centra en la figura de la jutgessa (fantàstica Isabell Huppert, a qui ja vam veure fa poc a Gabrielle), en com aquesta es va sentit més a gust amb el poder que li dóna el anar detenint a empresaris i polítics importants, a la vegada que la seva relació personal es va refredant irremediablement. La pressió psicològica, amb diàlegs plens de sarcasme, sobre uns acusats poc acostumats a estar ni que sigui en una cel.la VIP, els farà anar-se acusant, mostrant-nos a la vegada a uns personatges que el poder els ha portat a considerar normal les seves pràctiques. Unes pràctiques que naturalment continuaran existint per més accions d'aquestes que es realitzin, com s'acaba mostrant en l'irònica escena dels grans capos fumant els seus purs en una paròdia d'estil molt francès, aquest d'humor fred i sarcàstic.
Fins i tot un intent d'assassinat es veurà mancat de l'acció que molts els hi agrada trobar en el cinema, aquí l'acció la possa el constant canvi dels escenaris de justicia als privats, amb una gran varietat de recursos de filmació i una excel.lent direcció. La classe la posa aquesta magnífica actriu que amb una senzillesa i fredor esfereïdores aconsegueix transmetre tant a l'espectador.

28 de maig 2007

Sensacions oblidades

I després de molt de temps apagat, el cor torna a bategar.

25 de maig 2007

País pseudo-bananer

L’altre dia passejant amb el Xavi comentàvem que vivim en un país que de vegades sembla una república bananera, amb el problema que, clar, no ho és, així que en comptes de prevaler la llei del més fort com en aquells països, o la llei de la justicia democràtica, com en d’altres, el què acaba dominant és la llei d’uns quants. Així, que un s’estima molt la seva ciutat, però de vegades enveja certes coses de països més seriosos. Com a mostra del què estic intentant explicar, dues notícies d’aquesta setmana en els mitjans dels actualment meus dos països, per veure encara la distància que ens cal recórrer.

Ampuriabrava (notícia retransmesa a TV3 el 24/05/2007):

Una parella es disposava a entrar a la què és la seva segona casa en l’esmentada població. Sorpresos es troben amb el pany canviat i amb una família sencera vivint a dins. Com no aconsegueixen posar-se d’acord amb aquests “okupes”, denuncien el fet a la policia. La família ocupant al.lega que passejant del passeig marítim se’ls hi va oferir llogar la casa, que havien pagat l’entrada i certs mesos de lloguer i que a més havien fet reformes per valor de 2000 €. En descobrir l’estafa, van fer pressumptament una denúncia als mossos, de la qual aquests no en tenen constància. No pensen abandonar el pis sense ordre judicial en cas de què els autèntics propietaris tinguin la raó, i sense per suposat que se’ls hi retorni els diners pagats més les reformes, de les quals però no tenen cap rebut. 4 mesos després els propietaris no poden entrar encara al seu pis fins que la justícia no aclari els fets i per suposat no poden prendre cap mesura persuassiva per fer fora als actuals inquil.lins que mentrestant estan gaudint de la casa. Com el fet es va descobrir quan la familia okupa ja duia més de 24 hores en la propietat, els mossos no els poden desallotjar sense ordre judicial. El cas es pot allargar encara uns mesos més fins que la “justícia” decideixi actuar.

Munich (notícia publicada a Die Welt Kompakt el 21/05/07):

El passat dissabte, un motorista i la seva parella circulen per les autopistes circumval.lació de Munich, amb la mala sort que la seva bossa se’ls hi obra i comencen a perdre bitllets fins a una quantitat de 6000 €, amb els quals es dirigien a comprar-se un cotxe de segona mà. La primera notícia que rep la Polizei és la denúncia que fa un conductor, degut a què diversos conductors s’estan aturant enmig de l’autopista a recollir aquests bitllets fantasmes, amb el conseqüent perill per la seguretat vial que això comporta. Hores després la parella denuncia la seva pèrdua i a través de les càmares es comprova l’autenticitat dels fets.
A dia de dilluns la policia ha retornat a la maleurada parella 4.440 dels 6.000 € i a través de les càmares de circulació s’està intentant localitzar als conductors infractors que probablement tenen la resta dels diners. Aquests a més d’un delicte de seguretat vial serien acusats per troballa fraudulenta.

22 de maig 2007

El país en el què vivim

Dilluns 21 de maig, 16:00 aprox

Amb moltes ganes un servidor retorna de nou a la seva ciutat, a Barcelona, amb una setmana de vacances per davant. El sol llueix i, malgrat que el temps era similar d’on un ve, això constitueix un motiu nou d’alegria. L’aire, probablement més contaminat, tampoc és font de preocupació, un s’alegra de respirar Barcelona i poder tornar a estar amb els seus. Curta espera pel taxi i ja hi som, camí cap a casa.
L’alegria inicial es converteix però amb sorpresa i preocupació. La ràdio del taxi parla d’un país en crisi, amb una societat dividida, amb tortures policials a l’ordre del dia, on un grup terrorista està governant davant la desídia d’un govern que ho permet. Segons paraules textuals, una situació només comparable a les setmanes prèvies a la Guerra Civil espanyola.
Però on m’he ficat? Què ha passat en aquest temps que he estat fora? Com m’he pogut desconnectar tant? Què faig aquí de vacances quan el que hauria de preparar és l’exili a la meva tranquila Alemanya dels meus éssers estimats?
Davant d’aquesta situació catastròfica es justifiquen plenament els insults reiterats cap a les institucions estatals, les mateixes que impassives contemplen aquesta caiguda anunciada. Com no se n’adonen? Com no fan cas d’aquestes denúncies diàries que tan clarament ens mostren? I el poble, s’ha begut l’enteniment per no fer quelcom al respecte? Quan entrarà en raó com demana la presentadora?
Per sort, el viatge en taxi dura poc i arribo aviat a casa, on en realitat m’adono alleujat que no res no ha canviat, el país continua amb els seus problemes de sempre, però la gent pel carrer es mou amb tota normalitat. Llegint la premsa la situació és l’esperada davant d’unes eleccions municipals en breu. Tot ha estat un malson passatger...
el malson que cada dia ven aquesta emissora de la demagògia que es diu COPE.

21 de maig 2007

Österreich

Maig mes estrella en quant a ponts a Alemanya va portar una nova visita a Ingolstadt. Aquest cop el Sergi de la uni, amb el qual vaig aprofitar per anar a conèixer el país veí d’Àustria. Finalment la seva arribada el dimecres en una setmana curta i prèvia a 12 dies de vacances no va ser tan traumàtica com s’esperava i vaig poder-ho combinar per plegar a una hora raonable i anar a provar una mica de menjar bavarès i veure com l’Espanyol perdia novament una oportunitat immillorable per guanyar la UEFA (per un cop que anava amb ells...).

Dijous ben d’hora al matí però agafàvem el recent estrenat A3 que m’havien donat per intentar arribar al migdia a Viena, objectiu com sempre aconseguit gràcies al tram alemany sense límits. Sense masses problemes vam trobar el nostre fenomenal alberg, el Wombats Lounge, que sens dubte recomano a qualsevol que vagi a visitar la capital de la música clàssica: alberg jove d’atmosfera internacional, amb molt ambient, futbolín, billar, música, cocktails, ideal per matar la nit després de les caminades diàries i conèixer a gent d’altres llocs. En quant a la ciutat, realment és molt maca i monumental, però he de reconèixer que em va decebre una mica. Novament com en el centre de Praga un té la sensació d’estar en una ciutat postal, amb un centre conquerit plenament pels turistes i l’ambient austríac difuminat per suburbis inaccessibles al visitant de dos dies. També i sobretot havent estat fa poc a Londres un troba abussius el preu corrent de 10 € per qualsevol museu de qualsevol cosa relacionada amb la música o la història de l’imperi austro-hungarès. Això no treu però que el centre sigui preciós i mereixi la pena visitar-lo, però li falta l’ambient per realment voler-hi tornar-hi constantment. Fora d’això, Viena té el famós palau de Schönbrunn, amb un parc i jardins magnífics i una visita guiada de les estances que per qui no hagi visitat mai un palau reial té certa gràcia. Això sí, millor anar-hi aviat perquè les aglomeracions que es formen són esfereïdores. Acabades les atraccions turístiques, Viena és una ciutat plena de parcs, amb el Danubi a les afores i amb possibilitats de contemplar tota la seva extensió des de la típica torre de comunicacions o, més atractiu pels cinèfils, des de la mítica sínia de “El tercer hombre”. Objecte de múltiples visites és també avui en dia la Hundertwasserhaus, un edifici de llogaters diguem-ne que peculiar.

Passades dues nits a la capital, dissabte tocava anar a Salzburg, pàtria de Mozart. Pel camí, unes quantes parades. Linz, ciutat bastant important a mig camí i la visita de la qual és completament prescindible: típica ciutat germànica amb un centre correcte però monòton i suburbis sense cap interés. El què ja és més recomenable és entrar a Salzburg fent la ruta dels llacs amb parades a Gmunden i Bad Ischl. Sobretot en la primera localitat es poden disfrutar d’una magnífiques vistes al llac Traumsee amb muntanyes pre-alpines de fons.

En quant a Salzburg és una ciutat molt curiosa. Atravessada pel riu Salzach i rodejada de muntanyes, el seu centre es troba a les afores de la ciutat i quasi aïllat de la resta. Aquest però és interessant de visitar i presenta un bon ambient nocturn amb bona oferta de restaurants i bars. A més Salzburg és molt més que Mozart, com ho demostra la gran oferta cultural que ofereix. Pels visitants, res millor que les targetes per dies que et donen free-pass a qualsevol lloc. La de 24 hores val 21 €, que un amortitza ràpid si es visita com nosaltres el castell, es fa un tour amb vaixell pel riu, es veu el Schloss Hellbrunn (amb una divertida visita guiada per les fonts trampa d’un arquebisbe a qui agradava sorprendre als convidats), es visiten les cases de Mozart i es puja amb telefèric a la muntanya propera de Unterberg (1800 m), des de la qual es pot divisar la planície austríaca i el començament dels alps locals i alemanys. Una visita indispensable per qui visiti aquest país.

Un país que d’altra banda em va sorprendre. Me la imaginava com una Alemanya encara més arreglada (per això de ser més poca gent), però realment és una barreja del país germànic veí i els seus veïns de l’Est, amb carreteres no sempre amb gaire bon estat, trolebusos i tramvies d’època socialista. La gent, sense poder un jutjar amb tans pocs dies, encara sembla més freda que els propis alemanys, i això sí, l’única nota possitiva va ser l’idioma, que es sol dir que té un accent molt fort, però que vaig descobrir que s’assembla molt al bavarès que un mica en mica ja comença a entendre.

Fotos

14 de maig 2007

In the company of men (1997)

Pel.lícula descarregada degut a una llista de Top 50 del cinema independent en un d'aquests dies que un no sap què baixar-se, In the company of men és una bona mostra d'aquest tipus de cinema. Després d'haver vist el dimoni encarnat en múltiples pel.lícules d'assassins en sèrie, aquesta òpera prima de Neil LaBute ens endinsa a un "monstre" molt més proper a la realitat quotidiana que ens podem trobar, el de la persona que fereix als demés psicològicament... senzillament perquè pot.
Chad (Aaron Eckhart) és un jove executiu atractiu i exitós, qui convenç al seu company de treball Howard (Matt Malloy) en una trama per venjar-se del sexe femení pels molts afronts que aquests han rebut. Per això aprofitaran la seva estada temporal en una ciutat forània per seduïr a una jove secretària sorda, Christine (Stacey Edwards), i acabar-la humiliant.
In the company of men probablement serà considerada per certa gent com una obra misògina, però va molt més enllà. Mostra la crueltat humana amb una realitat que espanta. Però també fotografia molt bé el joc d'ambdós sexes en quant als sentiments amorosos i de les relacions. Christine és la víctima, però també ho acaba sent Howard, degut en part a aquesta tendència humana de deixar-se enlluernar per la persona equivocada. No vol dir això que Howard sigui un sant, sinó que aquest representa el personatge també tan real de la persona dèbil que s'alinea amb el dolent per sentir-se millor. El típic personatge manipulat i que intenta, amb la seva complicitat ferint els demés, sentir-se millor sense èxit en la seva existència. Un retrat molt real de la crueltat i els sentiments humans.
De gènere incert (té tocs d'humor negre però no es pot considerar una comèdia, sense que a pesar de la trama tampoc es pugui considerar un drama o una tragèdia), aquest film nordamericà és cinema independent pur: banda sonora pràcticament inexistent, alguns diàlegs complicats i surrealistes, acció nul.la, estructura poc convencional, recursos limitats i final desconcertant. Una bona obra psicològica pels amants d'aquest tipus de cinema, potser el referent més proper seria Hapiness.

13 de maig 2007

Playoffs 2007

Aquest cap de setmana ha finalitzat la lliga regular acb 2007. A pesar de la majoria de jornades en el liderat per part del Reial Madrid, en l'última jornada el TAU ha remontat i robat la primera plaça a l'equip madrileny, després de què aquest caigués en pista de la Penya, en un partit amb greus conseqüències pel Barça. Per una banda els badalonins es quedaven amb la tercera plaça, guanyant doncs la primera batalla (no pas la guerra encara) per fer-se amb la plaça sobrant d'Eurolliga per l'any que ve (TAU i Unicaja hi van pels triennis, per sort última edició on aquesta barbaritat està vigent, i Madrid com a campió de la Uleb Cup). Aquesta es decidirà entre l'equip restant que faci més mèrits, decidint en cas d'empat la classificació en la lliga regular. Per tant el Barça es veu obligat a fer-ho sempre millor que la Penya, és a dir, si la lògica s'imposa com a mínim arribar a la final, i en cas de que els badalonins també ho fessin, guanyar la lliga. La dificultat és encara afegida perquè la hipotètica semifinal seria contra el TAU, sincerament un servidor preferiria un Madrid en aquesta eliminatòria (aquesta possibilitat però era remota i passava perquè TAU hagués perduta casa contra Lagun Aro en l'última jornada). És cert que el Barça va guanyar fa unes jornades a la pista del TAU, així que res és impossible, però haurem de veure novament el millor Barça de l'any per superar a l'equip basc en una eliminatòria a 5 partits... sempre que comencem passant contra l'Akasvayu, que dirigit per Pesic, segur que no serà fàcil. Els gironins van defensar la cinquena plaça, relegant a un novament excel.lent Granca a la sisena, que intentarà per primer cop passar dels quarts de final d'una competició nacional davant un molt regular DKV. Pamesa i Unicaja tenien assegurades la setena i vuitena posició respectivament i només els hi faltava conèixer rivals. Valencians i madrilenys, i vitorians i malaguenys (reedició de la final de l'any passat), respectivament, completaran els interessants quarts, que vist el cada cop més igualat nivell acb podrien també acabar presentant alguna sorpresa. Dijous que ve es donarà el tret de sortida.

Junggesellenabschied

Aquest cap de setmana m'he estrenat en el món de les Junggesellenabschied, o el què és el mateix les despedides de solter "autèntiques" (en contraposició al què els alemanys anomenen Polterabend, o despedida de solter conjunta de la parella). La víctima era en aquest cas l'Alfonsete, probablement el resident de SEAT més "catxondu", així que la cosa prometia. I efectivament, pels què estan en contra d'aquestes festes, he de dir que feia temps que no m'ho passava tan bé, que no reia tant, i ell a pesar de passar-ho malament en alguns moments també es va divertir com un campió, que d'això es tracta (putejar fins a un cert límit). El lloc elegit (lògicament Ingolstadt no podia ser opció per l'alt nombre de coneguts que ens podíem trobar) era Praga, sens dubte la ciutat més addient dins d'un radi d'acció de cotxe.
I això que vam començar amb certs problemes. Impuntualitats i errors en el camí van fer que el planing es retrasés en excès i la primera prova no fos tan lluïda com podia ser. Es tractava de fer-li creure que faríem "ponting", ja que aquesta era l'única condició prèvia que havia posat per la seva despedida. Durant un moment ho va arribar a creure, en parar els cotxes, posar-li els arnesos i un casc, però la localització elegida no va ser la millor per a la credibilitat de l'escena.
Passant pàgina vam dirigir-nos ja sense pausa cap a Praga, ens dirígiem ràpid a l'hotel i començàvem la posada en escena: de l'armari sortia una disfressa de torero i els tretze restants ens fèiem reconèixer a través de les samarretes amb el toro i el lema "Gran Corrida Praga 2007". Amb aquestes pintes sortíem al carrer, això sí fàmelics, assedegats i sense corones txeques. A sobre començant a repartir les octavilles de la gran actuació, amb el vent la montera se n'anava a parar a les aigües del Moldava. Semblava que la cosa no volia acabar de funcionar i el protagonisme es mostrava més tímid que l'esperat en la prova de repartir papers entre les noies maques que trobés pel carrer. Després de menjar quelcom ràpid, d'un parell de birres i de lliurar-lo de la tasca de repartir octavilles, però el nostre Fonsi va despertar i va començar a torejar a la gent mentre nosaltres informàvem de l'espectacle que s'esperava. Amb mitja hora de retard (com a bons espanyols) però ja havent entrat més en el climax arribàvem a la plaça de l'ajuntament, on vam fer la rotllana perquè ell comencés la "corrida" praguense. Malgrat aconseguir reunir en moments força públic, no vam obtenir la col.laboració d'aquest, així que uns quants (entre ells un servidor) vam haver de fer el paper de toro per a l'exhibició del matador. Tot plegat molt divertit i sense anar amb un gran nivell etíl.lic. Passada l'exhibició, passejada pel centre i el pont de Carles, amb la ràdio-CD tocant música taurina constantment, i l'Alfonso anava agafant més traça en fer gresca amb la gent del carrer, especialment amb noies. El paquet incrementat sens dubte era una gran atracció per al públic femení i el tocar-s'ho com un bon macho iberico una atracció per a madures estrangeres de turisme per la ciutat. Una bona passejada, rondes de cerveses, abans d'immortalitzar el moment amb una caricatura (impressionant el dibuixant) en el pont. Faltava la penúltima prova, novament en la plaça de fer d'estàtua i intentar aconseguir algun caleró fent d'home estàtua. Molta foto, rialles, però el públic no semblava acostumat a aquest tipus d'espectacle així que no va col.laborar com s'hauria esperat d'alguna cosa semblant a Les Rambles.
Cansats ja de tanta activitat vam anar a sopar a La bodeguita del medio, restaurant cubà de nivell, on no ens vam estar de res: mojitos xxl, parrillades boníssimes, postres, purs... a més de xerinol.la amb les cambreres cubanes, l'orquestra i part de la clientela.
Ja ben sopat tocava el clàssic, el striptease, que per motius de desconeixement de la ciutat es feia més fàcil aconseguir en un local d'alterni al qual ens portaven gratuïtament en limusina i la propaganda del qual ens havien donat durant les nostres passejades. Primera experiència en ambdos llocs, vehicle i local, en un lloc de bastant nivell. Complert però el tràmit (per cert, molt ben executat) tocava tornar a l'ambient de festa més familiar, és a dir, clubs i discos. Vam visitar-ne un parell, malgrat que el cansanci va fer acte de presència per desdibuixar una mica el final de festa, sense que però això desmereixés el què havia estat un gran dia.
El millor reportatge serà però el gràfic en quan disposi de l'abundant material fotogràfic que es va fer. Fins llavors, deixarem com a imatge visual d'aquest post les octavilles realitzades pel mestre Fran amb el meu suport puntual.

Fotos

10 de maig 2007

L'energia obscura: la guia del nostre destí?

De la majoria de lectors d'aquest blog és conegut el meu ateïsme. No crec en l'existència de Déu, com a mínim segons els concepte que en té la majoria de gent. De totes maneres després de llegir una de les últimes teories astrofísiques que parla sobre l'energia obscura, he de reconèixer que és la primera teoria científica que he llegit, que sona plausible i que s'acostaria molt a aquest concepte (dins la definició de Déu com a causa de la nostra existència, de la configuració de l'univers tal com és, regulador de la seva evolució, i obviant naturalment conceptes ja més egocèntrics de l'espècie humana i qüestions morals del bé i del mal).

L'energia obscura és una energia omnipresent (un altre adjectiu normalment associat a Déu), que degut a la seva naturalesa s'extén per qualsevol lloc sense dominar en cap en especial (a diferència de la matèria que acumula energia localment). Aquesta omnipresència és la causa d'haver estat oculta durant tant de temps, junt amb la seva baixa densitat (es calcula uns 10^-26 kg/m3), que fa que tota l'energia obscura del sistema solar sumi la massa d'un modest asteroide. Aquesta baixa densitat provoca que els seus efectes només es puguin percebre a grans escales... el què no impedeix que hagi pogut tenir influència en l'estructura de les més petites escales.
Les observacions dels últims anys semblen mostrar que després del Big Bang l'univers va entrar en un període d'expansió que s'anava desaccelerant degut a l'atracció gravitatòria de la matèria. En un cert moment però passada la meitat de la vida actual de l'univers l'acceleració sembla que va canviar misteriosament de signe, amb la qual cosa l'expansió avui en dia s'està accelerant. L'explicació estaria en què en aquest precís moment l'energia obscura hauria passat a dominar a la densitat promig d'una matèria que degut a l'expansió s'havia anat allunyant entre sí, afeblint-se la seva atracció gravitatòria. Aquest moment de predomini sembla coincidir en fenòmens observats que fins ara tampoc tenien una explicació clara: la frenada de fusions galàctiques i activitats dels forats negres, amb conseqüències com el descens de la formació estel.lar i el predomini de les galaxies lenticulars.
Tot això pot sonar a molt llunyà pels nostres destins, però:
- si l'energia obscura no hagués existit les colisions de galaxies haurien seguit sent més freqüents i actualment l'univers estaria dominat per macroestructures galàctiques en costant fusió, i galaxies espirals com la Via Làctia, amb sistemes de massa rellevant, serien escases.
- si l'energia obscura hagués estat menys intensa hi haurien hagut menys fusions s'haurien format menys galaxies de tamany considerable, la formació d'estrelles hauria estat menor i fins i tot una major part de matèria bariònica (o comú en contraposició amb la matèria obscura, la que no interactua amb la radiació) podria seguir estant en forma gasosa.
És a dir l'energia obscura va deixar dominar la matèria perquè es formessin galaxies espirals i estrelles fins a una configuració semblant a l'actual, per en el moment oportú frenar el procés i donar una estabilitat a aquesta configuració (fet que pot haver marcat la possibilitat de la nostra existència). L'energia obscura també sembla que ens salvarà de la següent catàstrofe prevista astronòmicament en cas de sobreviure a la mort del Sol: la fins ara prevista col.lisió entre el Grup Local i el cúmul de Virgo.
Però l'energia obscura també ens podria portar al final de l'univers tal i com el coneixem, si la seva excessiva predominància amb el temps supera a la gravetat i trenca als objectes que aquesta lliga, disgregant la matèria per complet.
La clau pot estar en la seva constància durant el temps (com pressuposen actualment els models més senzills) o si aquesta varia: la resposta sembla encara llunyana degut al desconeixement que tenim del seu origen.

Basat en l'article "La mano invisible del universo" (Christopher J. Conselice), Investigació i Ciència abril 2007

06 de maig 2007

Infiltrados

Guanyadora de 4 oscars en el festival d'aquest any (entre ells 3 importants com millor pel.lícula, director i guió adaptat), Infiltrados (The Departed) és una adaptació americana del thriller de Hong Kong Juego sucio (Internal Affairs, 2002), obra que un servidor no ha vist i per la qual cosa la crítica es centrarà exclusivament en l'última creació de Martin Scorsese, sense entrar en comparatives amb la original.
Infiltrados trasllada la seva acció a Boston, on el capo de la màfia irlandesa Costello (Jack Nicholson) governa des de fa anys la ciutat, a pesar els intents continus de la policia estatal de Massachussets per poder-lo condemnar. Un dels seus secrets és tenir talps a la policia, l'últim dels quals és el jove Colin Sullivan (Matt Damon), qui aconsegueix fer una carrera meteòrica dins el cos policial. Dins d'aquest els inspectors Queenan (Martin Sheen) i Dignam (Mark Wahlberg) projecten la infiltració d'un jove policia irlandès amb un passat obscur, Billy Costigan (Leonardo Di Caprio), a la banda de Costello. L'obra ens comença explicant l'evolució dels dos talps, el seu passat i les seves accions fins a aconseguir llocs envejables dins les organitzacions on estan infiltrats. Naturalment això porta a un estretament del cercle que farà descobrir l'existència de dos traïdors en ambdós bàndols. Per la seva supervivència doncs els dos infiltrats s'hauran d'intentar descobrir, en una carrera desesperada que ha de portar al primer a l'èxit del seu bàndol.
Sens dubte entretinguda, a pesar de les dues hores i mitja de metratge, suportada sobretot per un bon guió original de la història, Infiltrados per mi però decep pel què podria haver arribat a ser. I és que si el famós director nordamericà potser mereixia alguna estatueta després d'una carrera amb grans obres com Taxi Driver o Goodfellas, el premi li ha arribat en la meva modesta opinió en una creació que no n'és mereixedora. I és que com a bon producte americà, ambientació, filmació, efectes especials i música (molt aconseguida l'escena amorosa amb Comfortably Numb de fons) estan molt cuidats, però també típic estadounidenc fallen coses de principi. Les històries dels dos protagonistes són poc creïbles, es gasta molt temps per a la seva caracterització, però tenim un jove exitós policia sense haver fet cap heroicitat que l'hagi catapultat tan ràpid a aquest lloc, i un jove clarament sospitós que a pesar de tot en pocs mesos es converteix en mà esquerre d'un mafiós, l'èxit del qual s'ha basat sempre precisament en la suspicàcia envers els demés. Tampoc covenç que quan la pressió es fa cada cop més forta, els caps de Sullivan li donin a aquest plens poders i suport, a pesar de decisions com a mínim sospitoses. El què més m'ha decebut però és que una història que podria ser molt més rica basant-se en matissos, en intentar mostrar els dos protagonistes com a no tan diferents a pesar d'estar en bàndols oposats, acaba esdevenint la típica lluita blanc-negre, bo contra dolent. Una de les escenes finals podria perfectament mostrar a un Sullivan que vol trencar amb la seva vida actual, ni que sigui per buscar la felicitat amb el seu amor, però s'acaba mostrant com un cobard a qui tot li importa poc i només vol salvar el cul. El final, malgrat no ser un possible final feliç que hauria estat indigne de l'obra i impropi de Scorsese, és però completament precipitat (imperdonable després de 2 hores i mitja) i de molta violència gratuïta.
En quant a l'actuació destacar per sobre de tots en Leonardo di Caprio, de qui no sóc especialment admirador, però que en aquesta obra sens dubte supera a la resta (fins i tot a pesar de la falta de sentiment en una escena desenllaç, en una nova mostra d'una direcció no tan brillant). En Jack Nicholson està correcte i li dóna un toc personal al seu personatge, com sempre, sense poder però en aquest cas explotar completament les seves grandíssimes condicions d'actor; mentre que en Matt Damon sorprèn negativament per una actuació desapassionada, per sota de les seves capacitats mostrades en d'altres ocasions en papers comparables.
Pel.lícula doncs entretinguda, especialment pels amants del gènere, i probablement recomanable tenint en compte les produccions americanes d'aquest any, però que queda lluny de ser una obra mestre, a pesar de què el guió original i el director tenien el potencial per haver-la aconseguit.

05 de maig 2007

Pont de l'1 de maig

Sens dubte no hi ha res com treballar per gaudir de veritat un pont. Després de mesos sense cap festa entre setmana, per fi ha arribat a Alemanya el mes de maig, mes dels ponts i les festes per excel.lència en aquest país. La veritat que es podria repartir més però suposo que el clima hi té bastant a veure, maig és un mes que sol fer bon temps, el fred ja ha passat i encara queda una mica per les vacances d'estiu.
El primer d'aquests ponts no podia haver anat millor, vaig desconnectar completament i vaig rebre la primera visita multitudinària, malgrat que per Ingolstadt per suposat vam estar poc.
El primer en arribar va ser el Pau, a Munich, i amb qui, després d'uns petits problemes de comunicació per trobar-nos, vam iniciar la ruta cap a Jena. Una bona tacada de quilòmetres amb un copilot preocupat per les elevades velocitats germàniques, però tres hores més tard arribàvem sense problemes al pis del Xavi David, tornant-li així la seva visita a Ingolstadt. Va ser una visita bastant llampec, no tant com la seva però quasi. Arribar, agafar una birra, baixar fins al centre, magnífic sopar, anar a prendre una birra amb un parell d'amigues seves (com sempre el món és tan petit que una d'elles havia estat d'Erasmus amb el Pau) i a dormir. Lamentablement tots ens vam deixar les càmeres, així que l'únic record fotogràfic de Jena és la foto matutina que vam fer la plaça del mercat. La crònica més extensa de la nit la deixo en boca del nostre esplèndid "Gastgeber".
Dissabte, havent matinat considerablement, vam anar a buscar al parell que faltaven, en Lluis i el Marc, que prop de les 9 aterraven a la pradera de Leipzig-Altenburg. I és que més que un aeroport allò és un camp de vaques amb un edifici que podria ser un restaurant de carretera. Això sí una mica més i ens claven una multa, ja que entre tanta tranquilitat vam aparcar al vell mig de l'únic carrer. Passades les bromes inicials ens vam dirigir cap a Leipzig, ciutat de la qual m'esperava bastant més. Té un centre tranquil, molt típic alemany, però sense res especial a destacar. Cert que les obres omnipresents potser la deslluïen, però el fet és que després d'esmorzar vam posar rumb cap a Dresden, ciutat ja més interessant i on ens esperava la Karolin, a qui no veia des del final del meu Erasmus.
Mentre ella acabava algunes coses, el quartet vam visitar el centre de Dresden, essent novetat en el meu cas la Frauenkirche ja finalment reconstruida. És increïble com d'una ciutat completament destruida durant la Segona Guerra Mundial estan refent el centre exactament com era llavors. Una gran decisió que a la llarga amb el turisme amortitzaran sobradament. Amb una calor més pròpia de latituds inferiors, el pla més covenient va ser començar una ruta de Biergartens, sempre guiats privilegiadament per la zizerone amb la què comptaven. Birra, birra, sopar (a un horari molt alemany), partida de Catan a l'alberg (com ho anyorava!!) i més birra. A diferència de la meva primera visita aquest cop sí vaig veure el Dresden nocturn, més alternatiu del què un es troba a terres de l'oest. Vam acabar en un petit club amb bona música i provant el futbolin alemany (o rememorant en el meu cas).
Passada la nit, despedint-me de la Karolin i el Stefan, vaig recollir a la resta en el seu alberg, no sense abans carregar piles amb un bon esmorzar abans de dirigir-nos a la República Txeca. Després d'uns quants quilòmetres i algun petit problema fronterer (sembla que quatre espanyols no poden anar amb un Audi matriculat a Ingolstadt, més que DNI necessitava ensenyar el carnet de treballador d'Audi) vam iniciar la ruta per la Txèquia interior occidental, molt allunyada del què un descobreix a Praga. Primer Cheb (poble on només cal veure la plaça major i on un descobreix que encara queda molt per fer), després Marianské Lazné (poble termal per avis) i finalment Karlovy Vary, poble on si aconsegueixis arribar al centre, descobreixis una bonica població turística. Acabat el turisme del dia, tocava anar a Plzen, temple de la cervesa Pils, en el què havia de ser la gran nit. I potser ho va ser, però no en el sentit esperat, això sí, riure ho vam fer una estona. L'alberg trobat pel Lluis per 6 €, com no, era de peli de terror i tenia com a conserje un vell anclat en la burocràcia comunista (mitja hora per fer els papers d'entrada!!). La ciutat ja aviat vam descobrir que no estava massa oberta al turisme ni al món, això sí, vam fer les cerveses més barates de la meva vida (poc més de 2 € per 2 litres!!), malgrat que amb la propina inconscientment desproporcionada vam iniciar el què en alguns anys serà la timada turista (com ja són molts llocs de Praga). Vist el plan la nit va ser tancats en la modesta habitació, fent una nova partida de Catan i iniciant els primers Comemierda del viatge.
Més interessant turísticament va ser el dilluns, malgrat iniciar-se amb mal peu matant un gat negre a la carretera (collons, els anys de mala sort que deu dur això). Primer Cesje Budejovisce (Budweis en alemany), una altra ciutat cervesera, origen de la Budweiser (famosa tristament per còpia americana). La ciutat és força maca, però destaquen sobretot les belles fèmines que recorren el seus carrers (quanta tia bona!!, sens dubte allà havíem d'haver acabat la nit anterior). La següent parada va ser Cesky Krumlov, un poble també a destacar amb un centre preciós, una torre amb vistes panoràmiques interessants i unes terrasses al costat del riu acollidores.
Aquesta era l'última parada txeca, abans de tornar a entrar a Alemanya (novament amb problemes fronterers pel mateix motiu) i dirigir-nos a Passau, bonica ciutat on conflueixen tres rius, però lamentablement bastant morta a l'hora ja que vam arribar. De totes maneres un pescador bavarés va posar l'anècdota al lloc, després de perseguir-nos per no haver contestat al seu Servus (salutació bavaresa). Tard i cansats vam dirigir-nos novament a ritme alemany cap a Ingolstadt a on arribàvem per la nit per fer la primera partida de Catan Atlantis (interessant variant per canviar) i continuar amb Comemierdas que van fer descobrir al Marc l'autèntic Jägermeister.
L'endemà poc temps hi va haver, volta pel centre d'Ingolstadt i cap a l'aeroport a deixar el trio amb el bon regust d'un bon pont. Res millor per rematar-ho que una Weissbier amb un sol radiant en un Biergarten del Baggersee amb el Fran per celebrar el nostre recent ascens.

Fotos