La red social

500 milions d'usuaris per tot el món, un dels principals exponents de la revolució 2.0 a Internet, la història de facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg, estava condemnada a passar tard o d'hora a les grans pantalles, i finalment ens ha arribat a través de la Red social. Afortunadament el projecte ha caigut en David Fincher, qui sembla que vol continuar ampliant estils dins de la seva filmografia particular. Si fa dos anys ja ens portava l'ambiós projecte de Benjamin Button, on trencava amb el gènere del suspens, amb la Red social Fincher ens porta un biòpic sobre el bilionari més jove de la història, amb un retrat basat en el llibre Multimilionaris per accident que sembla no ha agradat massa al protagonista. El procés creatiu i evolució de facebook fins a l'èxit se'ns mostra intercalat amb els dos processos judicials que ha patit Zuckerberg: un contra els germans Winklevoss, companys de Harvard, que l'acusen d'haver-se apropiat la idea de la pàgina, i l'altre contra Eduardo Saverin, cofundador de facebook i posteriorment apartat del negoci. Aquesta estructura és tot un èxit per mantenir l'interès al llarg de la pel.lícula, i ens ajuda a conèixer millor els personatges en dos espais temporals, permetent-nos agafar major perspectiva quan se'ns torna a narrar la història principal.
La red social ens explica una història apassionant sobre un informàtic emprenedor que malgrat el seu caràcter freak, egocèntric i bastant asocial, aconsegueix rodejar-se de les persones necessàries per portar el projecte endavant, seguint els passos adequats en cada moment per seguir creixent fins a convertir-se en un dels més grans negocis actuals, malgrat que algunes decisions el portin a guanyar-se algun enemic pel camí. La pel.lícula no pretén jutjar al protagonista i només ens mostra les conseqüències de les seves decisions. Però més enllà de conèixer a Zuckerberg (magníficament interpretat per Jesse Eisenberg), la pel.lícula ens mostra els comportaments socials actuals, àmpliament influenciats per l'eclisió de les noves tecnologies, i és una bona manera d'introduir-se al món de les xarxes socials per aquells que les desconeguin, i de reflexionar-hi per tots els què estem convençuts que cada cop tindran una major importància en la vida de les persones en els propers anys.
Entretinguda, divertida per moments, amb una bona i apropiada banda sonora, la Red social no és una obra mestra de Fincher com ho van ser Seven o El club de la lucha, però sí que és una molt bona pel.lícula que ens explica com es va gestar una de les més grans revolucions del què portem de segle XXI.

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

Espanya cumplint Kioto a canvi de...

L'altre dia llegia indignat que Espanya gastarà 638 milions d'euros (tot una pasta en aquesta època de retallada de despesa pública) per tal de cumplir amb el protocol de Kioto que va signar. De fet, no és que m'indigni que paguem per seguir mantenint els nostres compromisos amb un tema com el medioambiental, amb el qual ens juguem el futur del planeta, sino per la nostra inoperància una vegada més com a país. Resulta que Espanya ja era un país privilegiat dins la UE, doncs com estava en ple creixement i desenvolupament en el moment de signar, se li va permetre augmentar les seves emissions un 15% respecte els nivells de 1990, un luxe respecte al 8% de mitjana que havien de baixar els antics 15 de la UE. Doncs bé, resulta que en el període 2008-2012 es preveu que les nostres emissions augmentin un 35%, motiu pel qual cal pagar aquesta "multa", comprant drets d'emissions a països que estan per sota el què es va establir, o mitjançant la inversió en tecnologies verdes en tercers països. La pregunta és òbvia: si haguessim invertit intel.ligentment aquests 638 milions d'euros dins del nostre país en els darrers anys no hauríem aconseguit assolir els nivells que ens pertocaven, a l'hora que crear riquesa i ocupació (i un aire una mica més net) en el nostre país? Com deia aquell filòsof del Dinamita: reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

Buried (Enterrado)

D'exemples de cinema de suspens on el leitmotiv sigui l'empresonament dels seus protagonistes durant tota la película no en falten: Cube, Panic Room, Das Experiment, algunes de la saga Saw, són els exemples més recents que em venen a la memòria, deixant-me segur algun gran clàssic anterior... Però poques poden presumir d'una posada en escena tan arriscada com la de la producció espanyola (però filmada en anglès) del director Rodrigo Cortés, qui continua amb els llargmetratges després del seu debut fa 3 anys amb Concursante. Com el seu títol explicita, Buried posa la seva càmara a l'interior d'un taüt, on es desperta l'únic personatge (bé, quasi) que veurem en tota la pel.lícula. Mica en mica anirem descobrint més detalls sobre el nostre protagonista, així com de la seva situació de captiveri sota terra i les seves possibles sortides. M'encantaria poder parlar més sobre la trama, però Buried és d'aquelles pel.lícules on es fa més imprescindible saber-ne el mínim sobre ella, per la qual cosa em limitaré a encoratjar a tot amant del cinema a anar a veure aquest projecte experimental de qualitat. Perquè encara que sembli mentida el guió li treu un partit fenomenal als 90 minuts que dura i, malgrat que a priori pugui semblar impossible, la pel.lícula en cap moment es fa pesada tot i tenir un únic escenari (visual). Amb una senzillesa de plantejament com aquesta, Buried ens representarà de manera gens forçada innumerables situacions, sensacions i sentiments humans, demostrant que un bon guió pot aconseguir amb pocs mitjans el què grans superproduccions no aconsegueixen amb multimillonaris efectes espacials o visualitzacions 3D... Por, fàstic, ràbia, impotència, desídia, incompetència, odi, incomprensió, il.lusió, esperança, frustració, insensibilitat, desesperació, venjança, mentida, ansietat, immoralitat... són conceptes que ara em venen al cap pensant en diferents moments de l'obra, i que són transmesos de forma molt eficaç a l'espectador. La sensació de claustrofòbia és inherent al plantejament de la pel.lícula, però sense que aquest es faci en cap moment insuportable... El suspens lligat a tota la trama ens farà oblidar aquella, per la qual cosa poques excuses per no anar a veure una magnífica obra, que sense ser una obra mestra, sí deixarà el seu referent a la història del cinema pel seu original, experimental i encertat plantejament.

Petits moments culinaris

Anatomía de un instante

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.