30 de maig 2008

Amors platònics

Em venen al cap unes paraules de fa molts anys, temps adolescents, quan una amiga em deia que per trobar un el seu amor, necessita trobar primer el seu amor platònic. Després de tants anys, crec que finalment t'he trobat. Sé que mai els meus desitjos es faran realitat, sé que mai et fixaràs en mi com a mi m'agradaria, sé que ni tan sols t'arribaré a expressar mai els meus sentiments, sé que per tant ni tan sols arribaré a ser rebutjat. El nostre és un amor impossible... impossible per molts motius, cap dels quals no impedeix la certesa, que fins i tot superant-los... lo nostre tampoc funcionaria. I tanmateix, quan t'he vist tot això no ha impedit que el meu cor s'accelerés, que desitgés trobar una nova ocasió amb la què poder-nos veure, que en els somnis existís un món on ambdós poguéssim correspondre'ns. Somnis on poder acariciar-te i besar-te cadascun dels racons del teu cos. Somnis on poder expressar les sentiments que he tingut quan he estat al teu costat i que creia oblidats. Ha arribat el moment de tornar a Barcelona i espero poder-te tornar a veure algun dia. No en va, com deia la Vanessa ja fa uns quants anys, has de ser la guia que em porti a assentar el cap i descobrir algun dia el meu amor verdader.

28 de maig 2008

Barça-TAU: la gran final

En els últims 15 anys han estat presents en totes les finals de l'acb, però curiosament mai havien coincidit encara en l'última batalla per assolir el màxim títol nacional. Després de tants anys doncs és el moment de veure's les cares finalment, el tercer contra el quart de la regular, protagonitzant la primera final sense cap dels dos primers classificats.
Després de l'exhibició mostrada contra la Penya, el Barça es presenta curiosament com el favorit, més havent recuperat per aquesta gran cita l'avantatge camp. Però això pot ser una arma de doble fil: l'any passat també vam creure el mateix contra el Madrid, que ens va acabar superant amb relativa facilitat. Sembla que últimament a l'equip blaugrana se li dóna millor anar de tapat. Però és moment de què l'equip es reivindiqui i aconsegueixi l'ansiat títol. Seria una manera de demostrar que potser no ens cal una gran revolució, com fa unes setmanes la gran majoria pensàvem, sinó que de cara a l'any que ve amb quatre retocs podem fer un equip que aspiri a tot. El Palau és un infern difícilment inexpugnable (més en aquestes grans ocasions) i la plantilla és més completa que la del rival, així que no s'ha de fallar.
El TAU però és un equip a tenir en compte. No en va, malgrat els dubtes que ha despertat aquest any, és l'únic equip que ha arribat a totes les finals (comptant la Final Four com a tal) de l'any... però perdent-les. És doncs també la seva última oportunitat per salvar la temporada. Amb una banqueta menys profunda, cal destacar però tres homes que poden ser importants. Planinic, per la dificultat que sempre comporta defensar un base de tan alçada i gran tècnica. Mickeal per ser el tipus d'aler que precisament li falta al Barça i que a més últimament s'està convertint en el líder de l'equip, aportant en totes les facetes. I Splitter, un futur NBA que s'ha convertit en el 4 més determinant de la lliga. Interessant serà veure doncs el seu duel amb l'actualment irreconeixible Ilyasova. Si s'aconsegueix parar aquests tres homes hi haurà molt de guanyat, sense desmerèixer naturalment a la resta. Una resta, on cal destacar quin paper farà Rakocevic. Un home imparable quan té el dia, però que baixa molt el rendiment fora de casa i que és conegut per desaparèixer precisament durant les finals. Esperem que no decideixi despertar precisament en aquesta...

27 de maig 2008

Das ist schon vorbei

Avui han vingut a recollir la mundança i ara mateix el pis està pràcticament com quan us l'ensenyava, fa ja més d'un any i mig. Malgrat que quan fa tres mesos vaig presentar el meu Kundigung per deixar el pis, un ja es fa la idea que no hi ha volta enrere, és especialment en aquest moment quan un ja veu que aquesta etapa s'ha acabat definitivament. Sol en un pis quasi buit, les ganes ja d'arribar al nou pis són enormes.
Aquest passat pont em vaig acomiadar divendres de la festa d'Ingolstadt (curiosament amb la nit on hem interactuat més amb el públic alemany, haurà ajudat el ser només l'Alfonso i jo), vaig fer el passeig melancòlic per la ciutat escoltant la sessió indie de l'ipod (i descobrint curiosament racons nous) i a partir de demà comencen els comiats oficials. Dimecres: sopar de residents, dijous: partit de futbol i barbacoa vespertina amb els companys alemanys del departament (i algun altre amb qui el tracte ha estat molt gran), i divendres Brotzeit a lo gran a a la feina.
Dissabte serà ja el gran moment, per amb una llagrimeta als ulls deixar aquesta ciutat... i rebre amb gran alegria la benvinguda de nou a Barcelona i la colla de sempre.

25 de maig 2008

Fatih Akin i Auf der anderen Seite

Probablement la majoria de gent contestaria Good bye Lenin o La vida de los otros en cas de ser entrevistats per pel.lícules alemanyes que coneixen i els han agradat en els últims anys. Són efectivament dues grandíssimes produccions que han sorgit últimament i que superen notablement el nivell general ofert pel cinema d'aquest país, però la llista és sens dubte incompleta. En ella hi falten les obres d'un menys conegut director alemany d'orígen turc, Fatih Akin, del què em professo admirador i l'obra del qual, Gegen die Wand (Contra la pared) no va tenir en el nostre país incomprensiblement el ressó de les anteriors. Aquest any les nostres pantalles han rebut una nova obra mestra seva, Auf der anderen Seite (Al otro lado) i per aquells que hagin desaprofitat l'ocasió d'anar-la a veure als cinemas, els aconsello utilitzar els altres formats disponibles per introduir-se en la seva filmografia.
Al otro lado segueix fidel a l'estil d'aquest director que escriu els seus propis guions, sempre amb històries que transcorren entre les seves dues pàtries, la Turquia de les arrels familiars i l'Alemanya que l'ha vist nèixer. Històries del món de la immigració, un fenomen que per tots nosaltres és cada dia més comú. Les històries d'Akin són sempre d'un gran dramatisme, explorant els grans sentiments de les persones (amor, dolor, pena, esperança...) en personatges que per diferents motius es mouran entre dos països, que viuen una constant lluita en l'interiors dels seus personatges.
El títol no es refereix però en aquesta ocasió només als viatges a un o altre país, també és el pas que fan els seus sis protagonistes per posar-se al lloc de l'altre en les dues trames paral.leles que es van desenvolupant fins a creuar-se al final. Relacions entre diferents generacions (pares i fills), entre diferents classes socials i entre diferents cultures, incloent com a novetat en aquest film certs tocs polítics sobre la UE i el Kurdistan inexistents en altres obres. Els personatges són convincents en els seus papers i només alguns criticaran probablement un guió, per altra banda premiat a Cannes i molts altres festivals, on les casualitats per entrecreuar les històries són una constant.
Una mostra de cinema europeu d'alt nivell i una bona oportunitat d'entrar a la filmografia d'aquest director per aquells que encara no el coneguin.

24 de maig 2008

Amb aquest equip SÍ es podia fer més

Impressionants els playoffs que està fent el Barça. 85-71, 0-2, classificats per la gran final i el més important de tot, classificats per l'Eurolliga de l'any vinent (i per tant amb possibilitats que després de cinc temporades em torni a abonar al Palau si fan un projecte competitiu). Felicitar doncs en primer lloc a Xavi Pascual per haver assolit l'objectiu que se li va marcar quan va assumir les rendes de l'equip (demanar-li el títol d'Eurolliga en les circumstàncies que hi ha hagut aquesta temporada seria completament injust). El bo d'en Xavi ha demostrat que aquest equip sí valia, que Acker i Ilyasova sí podien ser jugadors importants, que tots els jugadors poden contribuir als èxits i posant en entredit les teories d'un suposat tècnic de "perfil alt" com havia de ser Dusko Ivanovic. Un bon exemple per als enemics dels perfils baixos que ja estan crucificant a Guardiola i Creus abans de començar a fer la seva feina. En Xavi ha aconseguit el què mai hauria aconseguit Dusko per més anys i milions que se li donessin: psicològicament tenir a tota la plantilla integrada i partícep de l'equip, saber quins homes són els què et poden donar títols (i saber quins són importants per moments determinats però que no poden ser setmana rere setmana els protagonistes), saber que a pesar que el joc exterior blaugrana ha de ser determinant per guanyar els homes interiors també existeixen, i treballar més solucions tàctiques ofensives i defensives que el bloqueig a base o aler per tirar de tres o la defensa individual "amb actitud". Felicitar a tècnic i plantilla per l'excel.lent joc que estan mostrant en la fase decisiva de la temporada i que han portat a aconseguir el què semblava impossible fa unes setmanes: superar les dues primeres eliminatòries per contundents 2-0.
Curiosament repetim aquest any el guió de l'any passat: ens classifiquem per la final contra pronòstic i remontant el factor pista, i arribem a una final on passem a ser favorits. Ara cal doncs que l'equip no s'adormi com vam fer l'any passat i no ens conformem en haver salvat l'objectiu prioritari. Ara cal guanyar un títol, cal tornar a ser campions de la lliga acb. Aquest any les coses encara es presenten més favorables: a banda del favoritisme que ara se'ns atorgarà, recuperem el factor pista per la gran final (cosa que no es va donar l'any passat). No m'entra cap mena de dubte que si seguim mantenint el nivell actual el campionat està al nostre abast.

Expiación

Basada en la novel.la homònima Atonement de Ian McEwan, l'última creació de Joe Wright (Orgullo y prejuicio) és una de les pel.lícules més interessants de l'any passat, rebent nombrosos premis i nomacions, entre elles la de Oscar a millor obra.
A l'hora de criticar Expiación s'ha de dividir la pel.lícula en les diverses parts que la componen. La primera és sublim, cinema en estat pur. En l'Anglaterra prèvia a la Segona Guerra Mundial se'ns presenta a una família aristocràtica, en la qual Cecilia tindrà un romanç amb el jardiner (i quasi fill adoptiu de la família) Robbie Turner. La germana petita Briony, fantasiosa i gelosa, observa escenes d'ambdos enamorats que no arriba a comprendre del tot, el què la portarà a testificar en fals, portant en desgràcia la relació de la parella. La posada en escena d'aquesta part és perfecta. Magistrals actuacions on els silencis expressen més que molts diàlegs, presentació d'escenes des de diferents punts de vista amb salts constants en el temps i interrupcions abruptes, joc de càmara i fotografia del més alt nivell i una banda sonora que encaixa perfectament amb les escenes. Tot plegat crea una atmosfera d'espectació que atrapa a un espectador que es va perdent i reenganxant a la trama (gens complicada però mostrada de vegades parcialment) constantment.
Aquest cinema d'alt nivell es perd però en la segona part on el protagonista masculí es veu obligat a anar a la guerra. Les escenes durant la guerra mantenen el bon treball a nivell fotogràfic i d'escenificació (maravelloses imatges les de la platja de Dunkirk) però tota la força argumental es ve a baix i acaba resultant un tant tediosa.
No millora molt la tercera part on descobrim a una Briony major d'edat i que comença a comprendre el què va fer, enrolant-se com a enfermera voluntària per expiar les seves penes i intentant recuperar el contacte amb la seva germana que la repudia per la seva acció quan tenia 13 anys.
El final és molt bo i emociona a l'espectador, si bé sembla que no es sabia com escenificar-lo millor en l'obra cinematogràfica. El format triat és la d'una Briony en plena vellesa i explicant mitjançant una entrevista televisiva la seva última novel.la autobiogràfica, Expiació, que resulta ser la pel.lícula que hem estat veient. En aquesta entrevista se'ns desvetlla la veritat i ficció de la història, així com la força de les paraules i la literatura per canviar les vides.
Una pel.lícula doncs irregular però que deixa grans moments d'un prometedor director. La interpretació a més és excel.lent, destacant l'adolescent Saiorse Ronan (Briony quan té 13 anys) i els dos protagonistes Keira Knightley i James McAvoy que transmeten el seu amor profundament. Destacar també que a diferència d'altres pel.lícules, l'actuació de tres actrius diferents (Romola Garai als 18 anys i Vanessa Redgrave en la vellesa) en el paper de Briony no desentona gens. Menció apart mereixen la gravació i fotografia de l'obra, així com una excel.lent banda sonora de Dario Marianelli, que finalment li va valer l'únic Oscar aconseguit.

22 de maig 2008

Quin patiment!!!!

Realment escoltar bàsquet per ràdio no és apte per cardíacs! 90-93 i 0-1.

Maria Antonieta (2006)

Quan un es posa a veure una pel.lícula d'època, en principi aspira a conèixer la història verdadera que s'ha elegit per portar a les pantalles. Lògicament són lícites certes llicències cinematogràfiques que puguin desvirtuar lleugerament la història en favor d'un major dramatisme que diferenciï l'obra d'un documental. Però en aquest cas, Sofia Coppola (aclamada per mi exageradament per la seva anterior obra "Lost in Translation") s'excedeix en aquesta llibertat de creació.
El guió escrit per ella mateixa no només reescriu completament la història, sinó que a més la simplifica tant que les dues hores acaben resultant avorrides. Un personatge històric que intentava segellar l'aliança entre els imperis francesos i austro-hongarès, que dins de França va crear des de principi molta controvèrsia pels seus orígens i, un cop reina, per la seva vida privada i d'inmisquir-se de forma controvertida en política, per acabar finalment guillotinada durant la Revolució Francesa, era una bona base per crear una història molt més completa. De tota aquesta biografia una hora es gasta amb l'arribada a França i repetint de forma esgotadora escenes dels seus problemes matrimonials. La segona hora es centra en la seva vida privada, per continuar de forma precipitada i posant amb calçador, els succesos més famosos de la protagonista. El seu final previ a la guillotina és probablement el més destacable.
Si el guió fluixeja, no parlem de la direcció. Els personatges i diàlegs són simples, l'evolució de la protagonista en 19 anys (tant física com mentalment) és inexistent, la representació de l'època (fora del vestuari que li va valdre l'únic Oscar que va obtenir) és poc creïble. I per si no era suficientment difícil per l'espectador entrar en l'atmosfera d'època després de tant despropòsit, allà arriba la seva banda sonora anglòfona amb música del segle XXI per rematar la feina.
Total, que si hem de salvar alguna cosa, destacarem l'actuació de Kirsten Dunst amb la caracterització d'un personatge que podia haver donat molt més de sí.

21 de maig 2008

Catalunya independent?

Sorprenent l'estudi que va publicar ahir la UOC i del qual s'han fet ressò diferents mitjans de comunicació importants. Segons aquest no caldria esperar al 2014 (almenys dins de clau catalana) per obtenir una victòria en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Llegint l'informe complet, la majoria de resultats publicats poden ser factibles, i també estic segur que després dels últims aconteixements dels darrers anys molta gent s'ha adonat que certes coses han de ser gestionades de forma més local. Però d'aquí a pensar en una majoria pro-independència hi ha un gran pas que no observo ni molt menys a la nostra societat. M'agradaria veure el perfil dels 1.108 enquestats!

Die Fälscher

Los falsificadores ha estat la guanyadora d'aquest any en els Oscars com a millor pel.lícula de parla no anglesa. La producció austríaca (amb col.laboració alemanya) comença amb un interessant i enigmàtic inici que només és un curt pretext per a mostrar-nos el tatuatge del protagonista: ex-integrant d'un camp de concentració. A partir d'aquí la càmara ens porta ràpidament (tant com els seus constants moviments típics del rodatge sobre espatlla) al passat i concretament a un camp de concentració.
Així que sí ens trobem novament amb una pel.lícula del ja bastant explotat tema del genocidi jueu en la segona Guerra Mundial. Excepte per als amants del tema, la pel.lícula no aporta pràcticament res de nou. Ni té el dramatisme i realisme de grans produccions com "La llista de Schindler" o "El pianista", ni li dóna un enfoc original com la grandíssima "La vida és bella". Los falsificadores es queda en un entremig que no sap si és un drama (lògicament les típiques escenes de jueus en ossos, d'assassinats gratuïts no hi falten) o una comèdia (els nostres privilegiats protagonistes no els hi va tan malament i hi ha algunes escenes que freguen el somriure). El millor de l'obra és la història que pretén explicar, malgrat que la manera no és la millor: la probablement per molta gent desconeguda trama de falsificacions de la lliure esterlina i del dòlar que van portar a terme els nazis, amb l'ajut de presoners (tots ells jueus?) experts en aquest art. L'objectiu final de la pel.lícula no queda molt clar: si es tracta de remarcar l'heroicitat dels jueus retrassant la falsificació del dòlar i ajudant (decisivament?) a la derrota dels Nazis a la guerra, el protagonista elegit és erroni per aconseguir el dramatisme necessari en una obra així. En comptes de l'indefinible i incoherent Salomon Sorowitsch (magníficament interpretat per un efectiu i personal Karl Markovics) hauria d'haver estat el jove que realment saboteja les falsificacions. Si es pretén, com sembla, centrar-se en el món de les falsificacions, realment aquest passa bastant en un segon pla, en favor d'escenes típiques i carregades de clichés dels camps de concentració o d'altres de realisme més que discutible (com un oficial alemany invitant a un jueu presoner a conèixer la seva família de forma pública).
La història del director i guionista austríac Stefan Ruzowitzky no aconsegueix penetrar i emocionar a l'espectador, si bé tampoc es fa avorrida. Deixar indiferent a l'espectador tractant d'aquest tema no es pot, però, considerar un èxit, així que sorprèn negativament la decisió del jurat de donar-li un guardó, que per descomptat no mereix.

Playoffs acb: semis

Després de què ahir finalitzessin uns apassionants quarts de final i sense massa temps per descansar, demà continuen les sèries amb la primera semifinal.

DKV Joventut -FC Barcelona

Pels blaugrana, la primera final que els espera. I és que si la Penya ha realitzat ja una temporada exitosa (com feia molts anys que no gaudien) i aspira a convertir-la en excepcionalment històrica (cas d'aconseguir el triplet Copa, ULEB i Lliga), per al Barça es tracta de l'última opció per salvar la temporada... i la següent. Aquesta semifinal és la que decidirà si el Barça jugarà l'any que ve l'Eurolliga (i per tant podrà començar a construir novament un altre projecte de futur) o en la ULEB Cup (amb la conseqüent temporada de transició en el purgatori).
La Penya ha estat sens dubte el millor equip de l'any però arriba amb certs dubtes. Contra els gironins han patit molt més del previst i l'equip sembla haver perdut la frescura ofensiva i agessivitat defensiva constant en el seu joc, probablement fruit del cansanci físic de la temporada. A més jugaran el primer partit sense haver tingut pràcticament temps per descansar i preparar-lo. El Barça per contra sembla arribar en un dels seus millors moments. Amb les tèoriques estrelles de principi de temporada que sembla que comencen a rendir (Ilyasova i Acker), un Lakovic que també sembla mostrar una certa recuperació i la resta de jugadors participant en el joc, el Barça haurà de repetir la gesta de l'any passat contra el TAU i superar una eliminatòria sense avantatge camp. Sona a obvietat, però el Barça haurà de mirar de parar a Rudy, jugador clau ja normalment i encara més en aquests playoffs. Les últimes derrotes de l'equip badaloní han vingut acompanyades d'actuacions discretes de la seva gran estrella. El primer partit serà clau i per mi decidirà l'eliminatòria (2-1 o 0-2).

TAU-Unicaja

Increïble la gesta d'Unicaja, si bé podia ser esperable. Un any més s'ha repetit la maldició de l'actual campió, que novament ha quedat eliminat en semis. Només que aquest any ha estat a més, per primer cop, amb una victòria del vuitè sobre el primer. Ara Unicaja mirarà de repetir la gesta del Manresa fa deu anys, quan aconseguia el seu sorprenent únic títol de lliga superant el factor pista en totes les seves rondes. Finalment N'dong sembla estar recuperat i del seu estat físic final dependran bona part de les seves possibilitats davant el poderós joc interior dels vascos. Com és habitual Cabezas i Berni han arribat a la fase decisiva en el seu millor moment i la seva garra catapultarà el seu equip, especialment en el partit a Màlaga.
És per això que el TAU ha de fer valer la seva avantatge camp. La baixa de Planinic està sent compensada amb un novament magnífic Prigioni (irregular durant la temporada) i Rakocevic va superar miraculosament la seva lesió per mostrar la seva millor versió a casa davant Pamesa. Junt amb la consistència de Mickeal i Splitter hauria de ser suficient per superar a Unicaja assegurant a casa (2-1). Però atenció a les sorpreses tàctiques que pugui plantejar l'amic Scariolo, el Madrid ja sap de què parlo.

20 de maig 2008

Lasgo - Cry

19 de maig 2008

Això s'està acabant


Menys de dues setmanes queden per terres teutones i comença el sentiment de comiat i una mica de pena per deixar això. Tot i que encara queden els comiats oficials de la setmana que ve, divendres passat va significar probablement el comiat a lo gran de la festa d'Ingolstadt.
Després d'un petit escalfament dijous amb el cumple del Roger, divendres arribava el Rulo de visita i anàvem directes a l'ambient: el (pen)últim (com diria l'amiga Encarna) dia de Volkfest ingolstadtiana. Allà bevia amb l'ajuda a estones de l'Oscar i els companys de carrosseria un parell de Mass amb el Rebele i la seva dona, fins que l'efecte de l'alcohol desbordava la festa i començava a saltar cap a les altres taules. A la Nordbräu Zelt no hi havia la festa de la setmana passada a la Zum Stifl però el nombre de gent va fer la resta. Animats per l'ambient i el gran nombre de gent que finalment ens havíem reunit decidíem continuar. A la Diva compensàvem algunes baixes amb grans fitxatges per proseguir la nit, en la qual cubates i locals anaven caient: Lago Bar, Amadeus, Eiskeller... Probablement la millor nit de festa per Ingolstadt (a l'alçada de la del Paradox però recordant-la) i que malgrat haver començat a les 19 i poc i acabat ben passades les 5 fins i tot es va fer curta.
Com curtes van ser les hores de son fins que el Rulo (que a partir de la Diva va ser baixa per cansanci) em va despertar per fer quelcom dissabte. Així que rumb a München, on per sorpresa ens trobàvem amb la celebració de la temporada del Bayern. Un equip que fa molta ràbia, pressupost més alt nacional amb diferència, celebren un doblet (lliga + copa) de poc mèrit en un any on equip Champions com són fan el ridícul a la UEFA davant d'un equip rus en posicions de descens i que curiosament acaba quedant campió. En fi, suposo que per un fan del Bayern i juntat amb la cervesa gratis que repartien devia ser un gran dia. Nosaltres passàvem de refiló per la seva festa, a l'hora que recorríem els seus carrers cèntrics, menjàvem a la típica Augustiner, veiem la ciutat des de les alçades de la torre de l'Olimpiapark, preníem quelcom al meu bar preferit de tardes (el Glockenspiel de la Marienplatz), sopàvem a un tailandès i rematàvem la nit al Buena Vista.
Diumenge apareixien les pluges que desvirtuaven una mica la visita de rigor a Ingolstadt, però que paraven puntualment per a la barbacoa de comiat del Frank Beekmans. El futur marit de la Lorena, una cosina del Rulo, i per tant el millor plan (no previst a l'hora de concretar la seva visita) per tancar un gran cap de setmana. Si és que el món no pot ser més petit...

Fotos Ingolstadt
Fotos München

257 KM/H...

O quan les línies d'autopista es converteixen en contínues

15 de maig 2008

Playoffs acb: quarts de final

Avui s'inaugura el playoff de la lliga acb. Un playoff del qual ha de sortir el nou guanyador de la màxima competició nacional i el nom de l'equip que acompanyarà a TAU, Unicaja, Madrid i Penya en la propera edició de l'Eurolliga (cas d'haver-hi algun, que en tot cas ha de superar la posició de la Penya en aquests playoffs). La gran novetat d'aquest any serà que tant els quarts com les semis seran només a tres partits (1-1-1), mantenint la final el clàssic (2-2-1): més emoció doncs per una banda, menys temps per guadir de la millor fase la de temporada per l'altra.

Reial Madrid-Unicaja Màlaga

Primer contra vuitè, a priori hauria de ser l'eliminatòria més desigual. Però l'Unicaja és realment un regal enverinat. Molt irregular durant l'any, no deixa de ser un equip amb una gran plantilla i amb un entrenador amb molts recursos tècnics i que sol planificar la preparació perquè l'equip arribi en aquests moments decisius en el seu millor moment. Per potencial de jugadors el nivell no seria tan dispar, però el Madrid tant l'any passat com aquest s'ha mostrat com el gran dominador nacional i amb una base sòlida que s'ha mantingut. L'avantatge camp davant un equip malagueny que durant la lliga regular s'ha mostrat molt més feble fora de casa hauria de resultar decisiva.

Tau Ceràmica Vitòria-Pamesa València

Quart contra cinquè hauria de ser l'eliminatòria més igualada. De no ser per les baixes vitorianes no la consideraria pas així. El Pamesa ha mostrat un bon nivell aquest any però sembla encara està lluny de ser un equip capaç de donar un pas endavant en els moments claus. Amb jugadors de gran qualitat com Shammond, Douglas o Milojevic, li falta probablement una banqueta més profunda per aspirar a grans coses. Però atenció perquè el TAU perd en aquesta primera ronda a dos homes importantíssims com Planinic i Rakocevic. És moments doncs perquè Jasaitis i Singleton demostrin el perquè del seus fixatges, i la resta d'homes importants (Prigioni, Mickeal, Splitter, Teletovic) es multipliquin. En tot cas l'avantatge camp també hauria de resultar decisiva perquè els vitorians passin ronda i en funció de l'evolució dels lesionats puguin aspirar a més.

DKV Joventut Badalona-Akasvayu Girona

L'equip que practica el millor bàsquet (i que va camí de recuperar les glòries passades després de guanyar ja Copa del Rei i ULEB Cup) contra la tercera temptativa consecutiva del nou ric Akasvayu per passar de primera ronda. La Penya és clarament favorita, amb un joc que ha passat per sobre de molts equips nacionals i estrangers aquest any, i una plantilla força compensada. Un equip clarament dependent de la seva gran estrella Rudy però que a la vegada té molts homes que aporten en partits diferents. Caldrà veure l'estat físic amb el què arriben però després d'una dura temporada, que ja ha comportat una clara baixada de rendiment en els últims partits de l'altra R (Ricky Rubio). Enfront un equip amb menys pressupost que altres anys però que ha anat de menys a més, que compta amb el MVP de la competició (Marc Gasol) i que sembla arribar a playoffs en un gran moment de forma. La sorpresa s'antulla però difícil.

AXA FC Barcelona-Iurbentia Bilbao

L'equip més llorejat des de la creació de l'acb contra un debutant en playoff. Barça favorit? Dubtós si tenim en compte que l'equip bilbaí ja ens ha eliminat aquest any de la supercopa acb, de la copa del rei i que ve de guanyar-nos el divendres passat en lliga. Com a nota positiva que mai han guanyat en un Palau, que haurà de ser el de les gran ocasions per superar ronda i fer decisiva l'avantatge camp obtinguda. Després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, caure-hi una tercera seria un fracàs absolut. El potencial de l'equip és lògicament molt superior, però s'ha de deixar de mostrar en comptagotes i treure-li el millor partit en aquesta fase decisiva.

De totes maneres les eliminatòries 1-1-1 són molt traïdores i deixen molt poca reacció. La lògica en les quatre eliminatòries seria un 2-1 o 2-0 per l'equip amb avantatge camp, però un començament amb 0-1 pot desembocar fàcilment en la sorpresa final.

Chichi Creus GM

He de confesar que la notícia em va agafar ahir ben bé de sorpresa, ni m'esperava que tan aviat es fes públic el nom del nou director general per la secció de bàsquet del FC Barcelona, ni molt menys m'esperava el nom de l'elegit. Superada la sorpresa inicial, m'alegro que finalment es prenguin decisions en una secció que després de l'afer Messina semblava sotmesa en l'inoperància i el caos més absoluts. Contràriament al què he llegit en algun cronista crec que l'anunci es fa en el millor moment: sí, demà comencen els Playoffs acb, però què millor pels jugadors actuals que saber que es pretén construir un projecte de futur (alguns mitjans tremendistes insinuaven el camí cap a la desaparició de la secció) i que el responsable que ha de decidir la seva continuitat o no està a les grades.
Sobre la idoneitat de Chichi Creus o no pel càrrec el temps ho dirà. Ni cauré en els elogis desmesurats d'alguns, ni el seu suposat "perfil baix" d'altres que sembla que només es pugui apostar per gent constrastada (com si el gran Savic hagués fet res espectacular cobrant 1.5 milions d'euros). Efectivament no té experiència en el càrrec, però efectivament és algú carismàtic, honest, amant, entès i seguidor d'aquest esport.
El gran dubte ara és saber si la seva arribada és una premonició d'una hipotètica futura contractació de Pepu com a entrenador un cop finalitzat els JJOO i ell és l'avançada fins a la seva tardana incorporació per anar perfilant l'equip. En tot cas una bona notícia saber que ja hi ha algú planificant el futur, un futur que dependrà també molt de l'actuació de l'equip en aquests Playoffs.

Pfingst: Königsee + Baggersee + Volkfest IN

Fa uns mesos el Marcos i jo decidíem anar a veure el probablement racó més preciós de Baviera, elllac Königsee, situat en un territori clarament obtingut a Àustria i tocant a Salzburg. El lloc ens va impressionar, però decididament no vam triar el millor dia...
Aprofitant el mini estiuet que ens ha tocat viure aquest inici de maig, tocava doncs repetir experiència però amb un dia assolellat com pocs se'n veuen en aquestes terres. Així sortíem amb l'Encarna, el Roger i la Mireia ben d'hora cap allà, on es trobaríem amb el Ricard i l'Alfonso cadascun d'ells amb tres visites per barba. Un bon grup de gent doncs per disfrutar de les maravelles del paisatge. Si al bonic llac d'aigua (potable!!) amb els seus tons verd-blavosos que havíem vist llavors se li sumen les vistes de les altes muntanyes que el rodegen encara amb el seu punt de neu, un entén els elogis generalitzats que rep aquest lloc de tots els seus visitants. Després del passeig en vaixell elèctric fins a l'altra punta del llac (únic mitjà possible), el Roger i jo decidíem donar-nos un banyet, no tan fred com un esperava, i desitjant no haver acabat amb la potabilitat de l'aigua. Un curt passeig et porta fins al Obersee, que també decidíem provar i que a pesar de la seva menor profunditat, estava bastant més fred. El temps però era immillorable i es podia anar passejant en banyador fins a assecar-se. La nota negativa la va donar la caseta amb la dona que serveix llet i formatges frescos, que estava en fase de remodelació. Això ens obligava a anar fins a la cascada més alta d'Europa i fer el camí de tornada fins al Königsee sense menjar res, cosa que solventàvem però a l'arribar amb un bon dinar bavarès a horari espanyol. Dotze hores més tard arribàvem de nou a Ingolstadt per en el meu cas estrenar la Volkfest d'Ingolstadt d'aquest any. És a dir una de les festes alemanyes a l'estil com l'Oktober: gerres de litre, música i balls sobre els bancs de la taula.
Diumenge tocava repetir l'experiència bona de l'any passat i vaig organitzar una barbacoa al Baggersee, el llac artificial que hi ha a Ingolstadt. Malgrat les nombroses absències de molta gent degut al pont, la convocatòria va ser força exitosa, si bé va significar realment un pas del testimoni a les noves generacions de residents que han arribat i que van ser la gran majoria dels participants. Una activitat que hauran d'anar repetir els pocs dies de sol que tindran en la seva llarga estada per Alemanya que encara els hi queda. Pel vespre tocava repetir Volkfest, canviant aquest cop de la tenda Nordbräu a la més petita Zum Stifl, on hi havia un grup molt més fiestero que el dia anterior i que ens va animar a anar demanant una Mass darrere l'altre fins al final (sobre les 23:30). Però lògicament no era plan d'anar a dormir amb tota la birra al cos, així que la ruta va proseguir completa: La Diva + Lago Bar + Eiskeller.
Després d'uns dies més de sol (que vam aprofitar amb el Jorge dimarts per anar al Biergarten Antonius Schwaiger), sembla que avui comença el canvi de temps que acaba amb l'estiu alemany. Els quasi 20 dies de temps increïble que hem tingut deu haver estat la jornada més prolongada de sol que he tingut mai en aquest país. Per sort, d'aquí no res podré tornar a gaudir de l'estiu verdader de la meva estimada Barcelona.

Fotos Königsee
Fotos Baggersee

12 de maig 2008

pingpong

Guanyadora de dos premis en el festival de Cannes de 2006, sorprenentment aquesta bona cinta del cinema alemany no ha arribat a les pantalles barcelonines fins aquest any.
Pingpong és una clar exemple de com es pot fer una molt bona pel.lícula sense massa pressupost i sense tenir una gran història. Efectivament la trama en sí no és especialment original: un jove que acaba de ser orfe decideix per sorpresa anar a passar uns dies de les vacances d'estiu a casa dels seus tiets i el seu cosí pianista. La seva arribada pertorbarà la vida estricte i rutinària que porten els seus familiars. Com el mateix cartell promocional ja suggereix, apareixerà entre tieta i nebot certa tensió sexual...
Malgrat que les comparacions sempre són perilloses quan de criticar una pel.lícula es tracta, pingpong té certs aires d'American Beauty, amb un estil però molt més sobri, tràgic i realista.
Quin és doncs el secret de pingpong? El magnífic control del tempo de la història, dels jocs i angles de càmara, de la interpretació dels seus quatre actors, que aconsegueixen en algunes escenes sublims transmetre els sentiments i sensacions dels personatges, en alguns moments amb certa claustrofòbia, a l'espectador. En aquest sentit destacar especialment l'actuació de la protagonista femenina (Marion Mittelhammer) que emet una extraordinària sensualitat en l'obra, a l'hora que representa magníficament el seu paper de mestressa de casa pija amb atacs d'histèria.
No és una obra perfecte i algunes escenes no acaben d'estar massa aconseguides o no acaben d'encaixar harmònicament en el producte final, però en el seu conjunt és una obra destacable amb algunes escenes magistrals: la visió de l'espatlla d'Anna que trasmet perfectament l'atracció que sent el nebot adolescent, l'escena de la relació entre ambdos o l'agonia asfixiant d'una de les escenes finals... Un debut en resum molt prometedor del jove director Matthias Luthardt, a qui caldrà seguir de prop després d'aquesta esperençadora òpera prima.

11 de maig 2008

I am the champion!!!

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus de nou.
Aquest cap de setmana ha acabat la 6a edició de la Supermanager i després de dos anys de subcampionats torno a regnar en la nostra especial lliga privada Passotistes. Ha estat un any complicat, molt més del què mostra una classificació final on la diferència aparent s'ha assolit en les tres últimes jornades. El gran nivell d'informació donat aquest any per la pròpia acb.com en la taula de mercat de la lliga virtual ha elevat considerablement la qualitat general dels participants, que obtenien sense perdre gens el temps dades tan importants com valoracions per pujar i perdre diners o minuts jugats. Això va fer que a pesar de tenir un inici molt bo (sense arribar al grau del 2005 on un magnífic començament em va portar a la 27a posició de l'absoluta a la jornada 7), les jornades anaven passant sense aconseguir pujar posicions considerablement. Els altres campions també fluixejaven, però Charly, Carrasclet, Lluitxi i el debutant Jordi Contreras imposaven un ritme frenètic. I quan un començava a destacar apareixia també de darrere en Pau Gil per sumar-se a la lluita final per la victòria junt amb el Carrasclet i un servidor, amb alternances fins al final. Just és reconèixer però que s'hauria de veure què hauria passat si en Charly no hagués marxat a fer la volta al món... Mostra de la duresa d'aquest any és que a diferència d'altres anys de domini absolut del guanyador, aquest només he guanyat en broker i rebots d'específiques, quedant AliGil (Pau) primer en anotació, Lluitxi dominant els triples (amb gran duel entre... els seus dos equips) i BarMarc en assistències (també duel estelar amb el seu germà i jo, amb una assistència de diferència final entre cadascú).
Contràriament al què és habitual el meu final ha estat perfecte, el què m'ha permès acabar en el què diria ha estat la millor posició en l'absoluta de tots aquests anys: 193è (amb més de 300.000 equips). Medalles TOP500 i SM250 i diria que també record personal de puntuació final. No només això, sense haver-ho seguit acabo de descobrir que he quedat primer de la classificació local (també per primer cop), sense saber exactament qui està inclòs (queda clar que no és tota Barcelona, potser Districte postal?) però amb 979 equips rivals.
Un any on clarament s'havia de disposar de Rudy i Marc Gasol com a fixos (dos jugadors que novament l'any que ve probablement no hi seran), i Reyes i Splitter quasi sempre. No ha estat un mal any pels bases, on entre Ricky, Lakovic al principi, Sada, Sergio Sanchez al final i Shammond i Marcelinho més regulars durant l'any, sempre hi havia alternatives. Més dificil ha estat pels alers degut a les fugues anuals de les grans figures: fora de Rudy la resta era constants alternatives entre jugadors amb ratxes (Douglas, Gomis, Bulfoni, Tomas, Mumbru, Mickeal, Ignerski, Stojic, Pecile...). Un any clarament nacional, els grans dominadors de la competició i amb un nivell força baix d'extracomunitaris.

09 de maig 2008

Kroatien 01-05-08

I finalment va arribar el moment, el de fer l'últim viatge important abans de tornar a Barcelona definitivament, almenys de moment. Quedava a la vista un possible viatge a Berlin l'últim pont, però la visita del Raul la setmana que ve ha precipitat la decisió de quedar-me a Ingolstadt l'últim cap de setmana.
A més què millor que despedir-se dels viatges centreuropeus que amb un viatge a lo gran a Croàcia, aprofitant el pont de l'1 de maig i sumant-hi el dilluns de festa. La companyia una vegada més, els irreductibles Alfonso i David, i afegint-hi aquest cop el Ramon, si bé probablement l'esperit més present (almenys en les llargues hores al cotxe) va ser algú altre...
L'aventura començava el dimecres 30 d'abril; aprofitant l'ambient prevacacional que es respirava per Audi ens escapàvem a les 11 del matí, si bé entre pitos i flautes deixàvem Ingolstadt enrere a les 12. Un llarg camí ens esperava... Alemanya, Àustria, Eslovènia i finalment Croàcia. 4 països i unes quantes cerveses al cotxe en una tarda com aquell qui res. Zagreb l'havíem de descartar molt a pesar meu per falta de temps, així que posàvem rumb cap a la costa. Morts de gana provàvem el típic Cevapcici en una àrea de servei mentre veiem els últims minuts de la segona semifinal de Champions (després de la decepció del dia anterior). Una hora ens quedava encara de camí, fins a intentar trobar Vinjerac, un poble que no sortia a cap mapa, ni al navegador (que descobríem que no tenia una gran base de dades del país) ni estava pràcticament senyalitzat enlloc. Allà havia trobat l'Alfonso el primer allotjament, només que amb aquestes confiances cegues en les noves tecnologies no va creure necessari imprimir cap mapa d'arribada dels què hi havia a les pàgines webs. Així que unes voltes en plana foscor i un parell de trucades a la desesperada recepcionista més tard, a les 0:00 aterràvem amb el flamant A6 a un preciós apartament Tamarix on havíem de passar la nit. Km: 905.4.
Set hores més tard, descobríem amb els primers rajos de sol difuminats pels núvols matinals Vinjerac. Un poble molt petit i poc urbanitzat, aïllat en plena ria, i on es respirava especialment una cosa: tranquilitat absoluta. Desgraciadament el nostre pla de viatge no ens permetia gaudir-la massa temps, així que partíem cap a la primera destinació: Zadar. Al nord de Croàcia però al sud de la Península d'Istria, Zadar és una de les ciutats costeres més importants del país.
Allà descobríem per primer cop unes de les poques marques que queden de la guerra civil que a principis dels 90 va acabar amb la independència del país respecte l'antiga Iugoslàvia: les marques de trets als murs dels edificis. Per la resta, Zadar té un encantador centre històric situat en una petita península amb un passeig marítim-port que l'envolta completament. Com és habitual a un servidor li canvia l'estat d'ànim en quant veu el mar, si bé en tota la costa croata és pràcticament impossible veure el mar obert degut a les nombrosíssimes illes que hi ha davant la costa i que fan que un no sàpiga mai si està veient mar, ria o llac. Decidíem encaminar la carretera que va bordejant la costa fins arribar a Sibenik, ciutat situada en una gran ria i amb un casc històric situat sobre un petit turó, en el cim del qual trobem un castell bastant fet pols però des del qual es tenen unes bones vistes. El centre ple de carrerons empedrats estrets en pendent és un bonic laberint on perdre-s'hi una estona. La gana començava a apretar i sortíem de la ciutat amb un objectiu clar: menjar garrí o be rostit en un grill de carretera com els què havíem estat veient pel camí. Missió impossible un 1 de maig a Croàcia: tota la carn està ja reservada per als locals que d'aquesta manera celebren el dia del treballador. Ni una trista costella per al turista. Així que ja quasi a les portes de Trogir i passades les 15h trobàvem un bon restaurant on menjar almenys quelcom que també es troba a faltar en terres teutones: un bon rissotto, peix i calamars frescos i vi blanc. Amb l'estomac ple i una mica tocats, feiem els postres a una terrassa marítima ja a Trogir. Poble costaner a les portes de Split, des del campanar de l'església es disposen de magnífiques vistes a la seva badia. 17:40 i 230 km per endavant fins al nostre destí final, la perla de l'Adriàtic: Dubrovnik. Aquí va començar l'infern del viatge. Fins a Split hi ha sempre dues possibilitats de viatge: la carretera nacional que va per la costa i que havíem seguit durant el dia o una moderna autopista de peatge. De Split en avall ja només hi ha la primera opció, amb nombrosos pobles i revolts però pel camí. Per si fos poc 7 km estaven tallats i l'itinerari alternatiu senyalat era una volta de 50 km!! per les carreteres de muntanya que es dirigeixen cap a la frontera amb Bòsnia. La costa croata queda també interrumpuda durant uns 10 km que pertanyen a l'única sortida al mar de Bòsnia i Herzegovina, sort que la doble frontera que un ha de creuar és de riure. Així que després d'un cansat viatge en plena nit que mai s'acabava arribàvem a les 11:30 a Dubrovnik, mitja hora després trobàvem el nostre alberg i una hora després ens ficàvem a dormir. Km: 1350.
L'endemà al matí dempeus per tastar l'esmorzar més barat de les nostres vides, suficients per donar-nos energies per visitar en ple sol la bella Dubrovnik. El què per la nit ens havia semblat un castell va resutar ser el centre emmurallat de la ciutat. Un centre que et transporta a temps passats. Completament peatonal, també amb bastantes pendents, i algun carrer i plaça principals més amples, Dubrovnik és una preciositat farcida de turistes. La principal atracció és pujar a les muralles i donar la volta completa, per veure des de les seves alçades la ciutat de dins i de fora, alguna illa propera i aquí sí, mar obert també. A punt de la insol.lació després del passeig per les muralles, partíem de retorn cap a Split, esperant-nos de nou l'infern del dia anterior. Per fer-lo més amè decidíem agafar forces a Bòsnia, al poble costaner de Neum. Allà ens donàvem el primer bany a l'Adriàtic sobre platja de pedra i dinàvem prenent el sol en una agradable terrassa. Amb mi al volant i amb plena llum del dia l'infern que restava es feia més ràpid, tanmateix ens alegràvem a l'arribar a Split a les 18h i per tant encara amb llum diurna!! Després d'estar buscant i trobar finalment el nostre magnífic apartament en ple centre peatonal de Split, donàvem una volta, aprofitant els últims rajos de llum natural, al què seria la gran sorpresa agradable del viatge. Split és una ciutat normal que té un centre històric situat dins del què havia estat el Palau de l'emperador romà Dioclecià. Aquest Palau va servir de refugi als habitants de la ciutat durant la decadència de l'imperi i el Palau es va reconvertir en una ciutat fortificada. Per la nit, sopar i alguna cervesa pel centre i un parell de copes a una animat port situat en una petita badia separada del centre. Km: 1615.
Pel matí donàvem un altre volt pel petit centre ja a plena llum del sol i en ben esmorzat partíem cap al nostre següent destí. Després de carreteres, pobles, ciutats i costa, canviàvem d'escenari: el parc natural de Krka. Un dels més famosos del país, el parc es situa al llarg dels últims km del riu Krka abans d'encarar cap al mar. L'entrada al parc es fa per la zona on el riu s'eixampla, es bifurca i forma nombroses cascades rodejades de vegetació i fauna que per sort no vam trobar (com alguna serp verinosa que anant amb xancles no hauria fet massa gràcia). Una parada sens dubte recomenable, el colofó de la qual es fer-se un bany al llac al final de les cascades principals. És l'únic lloc on es permet el bany i una oportunitat única de tastar la dutxa d'una cascada. Això sí, un ha de passar per unes patinadores roques per arribar-hi i sota l'atempta mirada dels turistes que contemplen i fotografien les cascades des del pont. Segur que el David i un servidor estem en aquests moments en el disc dur de molts turistes en forma de foto o vídeo. Un cop dins el parc et venen diferents rutes en vaixell, que cas d'anar just de temps són prescindibles. Nosaltres vam agafar la completa i si bé un servidor va disfrutar prenent el sol a la coberta, cal dir que són 4 hores que un gasta per veure tota l'estona el mateix riu sense res massa destacable. Parada en una illa petita amb un petit monestir i l'objectiu final és una petita cascada (menor comparada amb les del principi) en un lloc on l'únic que pots fer és dinar durant la pausa d'una hora que et donen. Havent gastat més temps del previst sortíem quasi a les 17h de Krka amb un llarg camí per recórrer fins a la península d'Istria. Clar que si el camí és per autopista o bones nacionals és diferent, de totes maneres fins les 22h no arribàvem a la nostra mobile home d'un camping proper a Porec. El destí havia sigut elegit pel Ramon, degut a la macrodisco Byblos que hi ha en aquest poble amb 5000 m2... que en aquesta època encara estaven tancats. Així que la nit va acabar amb un parell de cocktails en un terrassa chill out del poble. Km: 2179,2.
El bo del fracàs de la festa del dia anterior va ser poder-se llevar d'hora i fer un banyet a la platja del camping (novament amb pedra) i així estrenar costa croata pròpiament dita. El dia el dedicàvem a visitar el més destacat d'Istria. En primer lloc, Porec, bonic poble novament situat en una península i que a pesar del seu turisme ha sabut conservar l'encant amb cases baixetes i tradicionals. Pula, ciutat decebedora a pesar de les seves runes romanes, un coliseum amfiteatre força espectacular i un castell. Un exemple de com no saber aprofitar el potencial turístic que un té. I finalment Rovinj, novament poble costaner en una península en forma de turó i probablement el poble més bonic de la regió, on ens fèiem un bon homenatge de dinar. Era moment de despedir-nos de Croàcia per entrar a Eslovènia, amb l'objectiu de recuperar les visites perdudes per setmana santa degut al temps. El primer objectiu fallava però degut a les caravanes de l'operació retorn del pont. D'aquesta manera descartàvem Piran (que de totes maneres vistos tants pobles croats perdia part del seu interés) per intentar arribar a una hora decent a Ljubljana, ciutat on tornava dos mesos després. Gràcies a la simpàtica recepcionista del molt recomenable alberg Hostel Vila Veselova (especialment en comparació amb la mala experiència del Symbol Castle de setmana santa), salvàvem una nit sempre dificil com és un diumenge amb un bon sopar light i algunes copes en una petita ruta de bars obers. Km: 2484.
Ja dilluns visitàvem les coves de Postojna, més turístiques i massificades que les de Skocjan, però tant o més espectaculars i igualment recomenables. De tornada paràvem aquest cop sí també al bonic llac de Bled amb una illa al mig on es troba una església, on es pot arribar en barca cosa que no vam fer. I és que encara ens quedava sortir del país, creuar de nou Àustria i el sud de Baviera per 3184,7 km més tard tornar de nou a la què durant encara un mes més es pot considerar casa meva.

Fotos