30 d’octubre 2005

François Ozon: 8 femmes (2002)

Probablement arribarà aviat a les nostres sales l’última obra d’aquest controvertit director francès, doncs “Le temps qui reste” acaba de guanyar l’espiga de plata i el premi a millor interpretació masculina en el recent festival de cinema de Valladolid.
Mentre esperem que arribi avui parlaré de la pel.lícula que va fer fa 3 anys i que vaig veure ahir en el DVD.

Acompanyat per un gran cartell d’actrius franceses de totes les generacions (Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Virginie Ledoyen, Emmanuelle Béart, Ludivine Sagnier...), el genial director francès ens proposa una trama detectivesca estil Agatha Christie disfressada en forma de comèdia satírica delirant i amb talls musicals on les protagonistes s’obren als seus sentiments. Una barreja doncs curiosa i arriscada que dóna un conjunt força surrealista que provocarà sens dubte opinions molts contràries. Però aquesta és una de les característiques de n’Ozon, el de crear pel.lícules força surralistes i gens convencionals. Com a mínim en les dues que he vist fins ara, aquesta i Swimmin Pool, molt diferent entre elles, d’estil, argument i ritme, però originals i amb un estil molt personal ambdúes. I això és el què m’agrada d’aquest director, el saber que vas a veure una cosa diferent i que sent d’ell tampoc saps molt bé què vas a veure.
Caldrà doncs esperar a l’estrena comercial de la seva nova creació per veure amb què ens sorprèn aquesta vegada i mentrestant seguiré indagant en la seva filmografia passada.

29 d’octubre 2005

Quilombo

Aquest és el nom d'un bar de copes a on vaig acabar ahir, en una nit on anàvem guiats per les amigues d'una amiga. He de reconèixer que és el segon cop que he quedat amb elles, i els dos cops m'han acabat portant a llocs curiosos, o si més no diferents a l'ambient en què estic acostumat a moure'm, la qual cosa m'agrada per canviar d'aires.

El primer cop va ser Cafe Royal, un bar musical amb pista de ball força gran als voltants de Plaça Reial, bon lloc gratuït per moure l'esquelet fins les 3, amb una barreja de gent internacional, una mica xic i amb música electrònica gens comercial.

El d'ahir era un bar de copes curiós, amb música en viu, bé, no sé si sempre serà així, però en l'estona que jo vaig estar van tocar la guitarra dos personatges diferents, sentats entre la gent i acompanyats d'un grup d'amics, com si es tractés d'un altre grup de clients. El local disposa d'un parell de taules a l'entrar, una barra entre mig i la sala principal, no massa gran, on tota la clientela està sentada en taburets amb taules petites entremig. Quan un entra allà pensa que no hi ha lloc, que allò està ple, però només cal demanar a un dels imaginatius cambrers, perquè de manera increïble et faci lloc per un grup de 14 persones com erem ahir en el vell mig del local. Naturalment la comoditat i l'amplitud no serien les paraules que definirien com un està en el Quilombo, però si un s'ho pren amb humor i s'apunta a l'ambient amb el bar cantant algunes de les cançons que el músic està tocant, acaba apreciant l'encant del lloc. També s'ha de dir que per sort ahir quasi ningú estava fumant, la qual cosa és d'agraïr en un local així, doncs del contrari suposo la meva percepció hauria estat més negativa. No sé si va ser mera casualitat o degut a les característiques del lloc atrau a gent no fumadora, o fumadors que entenen que allà és millor abstenir-se.

Com a recomenació, no demanar birra i si es fa, d'importació, doncs el preu mínim és 4 €, per la qual cosa surt més a compte demanar altres coses, com el mojito especialitat de la casa, molt bo i per 5 €.

Desgraciadament ahir estava molt cansat i no em vaig quedar massa estona, però si algú hi vol anar algun dia, trobarà a aquest narrador una persona que l'acompanyi.

23 d’octubre 2005

Lucro cesante

Des de fa 2 setmanes estic assistint a un curs pagat per l'empresa sobre Direcció de projectes, un curs on t'expliquen moltes coses lògiques, però bé, serveix per estructurar-te una mica i aprendre d'anècdotes que puguin sortir dels professors que expliquen batalletes seves, i que ajuden a fer més amena una classe diària de 18 a 21 posterior a tota la jornada laboral normal.

Una de les coses que van sortir l'altre dia i que em van sorprendre és el concepte de Lucro cesante, una clàusula que un client et pot mirar d'introduïr i que s'ha d'evitar a tota costa. No aprofundiré molt sobre el tema, doncs probablement un abogat podria explicar-ho molt millor, però el concepte es basa en una compensació que et pot demanar el client degut a una falta teva en el servei que li dones, cobrint aquesta compensació el suposat benefici que aquest hauria pogut obtenir.

Aplicat en un exemple del món on treballo, jo ja sabia que hi ha penalitzacions (que trobo naturals) per exemple per falta de subministrament d'una peça segons els programes de subministració del client. És a dir que si la meva empresa no subministra, per exemple un montant A d'un cotxe i el client ha de parar degut a això 2 hores la línia de montatge final, la meva empresa haurà de pagar el cost d'haver tingut la línia engegada i els treballadors sense fer res. Però si tú has acceptat el Lucro cesante en el teu contracte les conseqüències poden ser molt més terribles, ja que l'empresa pot desvariejar fins a l'infinit el benefici que hauria obtingut, i et pot carregar el cost dels 50 cotxes que hauria produït en aquelles 2 hores, no només en preu de venda, sino també amb els ingressos que les marques obtenen després amb reparacions, serveis de post-venda, peces de recanvi, etc. O anar encara més enllà i dir que aquells 50 cotxes eren els primers que pensava vendre a tal país, i que com a tals eren productes estratègics amb els que pensava vendre'n després 2000 més al llarg de l'any i carregar-te tot això a tú.

Naturalment és un jutge qui ha de determinar la raonabilitat o no del benefici que demana el client, així que un es pot imaginar que al final qui hi surt guanyant de tot això són els bufets d'advocats d'ambdúes empreses. De fet es veu que ja hi ha bufets especialitzats en Lucro cesante i en la defensa contra aquest. Però també ens podem imaginar que això ho tens amb un client als EEUU i que et toca un jutge que ensorra la teva empresa.

El més fort que trobo d'això és que pel que es veu és una pràctica força generalitzada en certs projectes el intentar colar-la. I això entre empreses client-proveïdor, no entre empreses competidores entre elles. On està la solidaritat empresarial?. Per mi això és un exemple més de què aquest capitalisme cada cop més extrem on estem anant no va enlloc i acabarà per petar. Fins ara els meus exemples eren en aquesta fixació d'obtenir més i més beneficis i fer fora la gent dels seus llocs de treball tot i no tenir pèrdues. Però això ja és fins i tot a nivell d'entre empresaris. Perquè enlloc de mirar de viure tots bé i quedar-nos cadascú la nostra part del pastís, cada cop més la tendència és a fagocitar-se els uns als altres per acabar-nos-el menjant tot i patir després l'empatx?

22 d’octubre 2005

Una historia de violencia

Una parella americana amb dos fills viu una vida plàcida en la petita ciutat americana de Millbrook. Són feliços amb el somni americà i la vida plàcida d'aquest petit lloc on tots es coneixen. Un dia dos assassins entren en el petit cafè del Tom Stall, qui frustra l'¡ntent de robatori, salva la vida d'una de les seves empleades i mata als dos assaltants. El Tom es coverteix en el nou heroi nacional i és el focus dels mitjans de comunicació. A partir d'aquest moment, la vida dels protagonistes canvia radicalment, degut a l'aparició d'un extrany personatge que es creua en les seves vides.

Dirigida per David Cronenberg (La zona muerta, M. Butterfly, Spider, Crash), el guió de John Olson es basa en una novela gràfica de John Wagner. Els protagonistes són Viggo Mortensen (El senyor dels anells) i la sorprenent Maria Bello (Asalto al Distrito 13) i compta amb la col.laboració de l'Ed Harris i William Hurt com a actors més destacats.

La història com el títol evidencia parla sobre la violencia, una violencia brutal que un es podria trobar qualsevol dia, allunyada de la violència espectacular i coreogràfica de les pel.lícules del gènere. Però en el film no es veu només aquesta, sino també les conseqüències que aquesta té sobre una familia, com l'aparició d'aquesta en les seves vides, les canvia completament. Ambientada als EEUU, on la història queda més verídica, el director pretén reflexionar sobre ella en un context més general, tot i que aquest marc implica en certa mesura una velada crítica a la societat nordamericana.
El director combina magistralment escenes de diferents registres, en els quals la parella protagonista es mou a la perfecció. Fora de les escenes violentes, també hi ha lloc per a les més íntimes, sentimentals i que plantegen dos grans dubtes sobre els que m'ha fet reflexionar més el film en realitat: Realment podem conèixer 100% a algú? Pot realment algú viure al marge del seu passat?

15 d’octubre 2005

Stopespanyolisme: carta a stopnacionalismo

Señores,

supongo que si les escribo es debido a la indignación que siento cuando leo páginas como las de ustedes o muchos de los medios de comunicación estatales, probablemente los mismos que leen ustedes, o que estan detrás también, puesto que no se han dado a conocer, permitan que así como ustedes sospechan de la conspiración nacionalista catalana y sus grandes empresas, nosotros también podamos sospechar de ustedes. Antes de empezar con la respuesta a ciertas de las cosas que dicen, también lamentar las amenazas que ha recibido su colaborador, hecho profundamente lamentable (en el caso que sea cierto, permitan también las sospechas, pues puestos a malpensar como hacen ustedes, también puede ser un hecho inventado para reforzar sus más bien pobres argumentos).

En primer lugar eso sí, me gustaría felicitarles por tener la deferencia de poner como número 1 del boicot a la Caixa, puesto que esto debe ser lo único que nos unen a ustedes conmigo. Yo también llevo años haciéndoles boicot e intentando convencer a la gente de ello, pues aparte de ser unos ladrones que cobran a uno hasta por respirar y a pesar del supuesto nacionalismo que ustedes ingenuamente les otorgan, son los principales responsables de que hoy en día en Catalunya aún sigamos pagando peajes en nuestras autopistas, para nada en mejor estado que las fantásticas autovías de las que muchos de ustedes pueden disfrutar gratuitamente, y encima causantes, para más inri, de muchos de los atascos que sufrimos.

Sin embargo como el boicot se dirige en general a las empresas catalanas y por consiguiente a la mayoría del pueblo catalán (sí, contra Catalunya, no a esa minoría nacionalista que usteden dicen), pues no me puedo estar de mostrar mi desacuerdo. En primer lugar me gustaría decirles que el nuevo Estatut cuenta con el apoyo de una gran MAYORÍA del PUEBLO CATALÁN. Por si no lo leyeron, todos los partidos que lo han aprobado tenían este punto en su programa electoral, fue lo que más explicaron en campaña, por lo que es de suponer que la gente que los votó no se puede sentir ahora defraudada (los de CIU, ERC , ICV seguro que no, y como mucho alguno del PSC que quisiese un nuevo Estatut, pero no "tan" nacionalista). Descontando hasta estos últimos, sigue siendo una gran mayoría, piensen que si hasta Manuela de Madre se ha tomado el Estatut tan a pecho, ella responde a la imagen de muchos votantes del PSOE de ninguna tradición nacionalista. Por consiguiente, ustedes no van a despertar a ninguna masa dormida catalana, pues todos son conscientes de ello, sino que van en contra de Catalunya y buscan, como es lamentablemente habitual, satanizar al pueblo catalán y crear un odio irracional entre ambos pueblos. Gracias a algunas estancias en el extranjero donde he convivido con otros españoles, vascos, gallegos y catalanes que estaban en el mismo sitio, he podido constatar, que realmente probablemente todos podríamos vivir mejor en el marco, si quieren, de un país común como actualmente, pero que acciones como la suya y la campaña informativa centralista estatal alimenta un odio entre todos nosotros, difícilmente superable si uno no tiene la suerte como yo de poder conocer a gente de muchas otras regiones.

Ustedes hablan de campaña informativa nacionalista, lavado de cerebro (lo mejor es que ponen a la Vanguardia como ejemplo, un diario que se niega a publicar una versión en catalán, me gustaría saber como se les pondrían los pelos si leyesen/oyesen medios realmente nacionalistas), pero en cambio se mofan cuando nosotros decimos lo mismo de sus medios. Por lo tanto, yéndome al campo estrictamente de la lógica, no es ningún argumento válido. Lo que sí es cierto (y lo pueden comprobar si algún día se dignan a pisar nuestra tierra) es que nosotros accedemos sin esfuerzo a todos los medios, los nuestros y los suyos. En mi tele y la de todos los catalanes, tenemos TVE, Tele 5, Antena 3, Canal Plus... y TV3. En nuestras radios oímos la COPE, la SER... y Catalunya Ràdio. En nuestros quioscos se encuentran con la misma facilidad el ABC, la Razón, el País, La Vanguardia... y el Avui, El punt. Por lo tanto, sin demasiado esfuerzo y hasta sin quererlo, uno acaba accediendo a toda la información, vista desde todos los puntos de vista, mientras que en el resto de España lamentablemente, se debe tener un espíritu más inquieto y tener un cierto nivel de cultura para acceder a opiniones que no sean las casi unánimes del centralismo español que propugnan la gran mayoría de medios estatales. Por eso realmente me veo "obligado" a perdonar la ignorancia que ustedes y la mayoría de españoles muestran sobre la realidad catalana, pues es realmente difícil formarse otra opinión cuando a uno le estan machacando cada día con lo mismo. Pero al menos, sirva este párrafo para hacerles pensar quién es el que está sometido a un lavado de cerebro.

Sobre el Estatut en sí, nada más lejos de la realidad de ser un instrumento para una futura independencia. Si viviesen aquí y conociesen un poco mejor nuestra realidad, constatarían que los primeros no interesados en hacer un referendum para la independencia somos los nacionalistas, pues perderíamos rotundamente. El sentimiento independentista aparece precisamente con acciones como las suyas, oyendo a los políticos del PP, a los del PSOE como Ibarra, a los militares, a los medios como la COPE o el ABC, pero les puedo asegurar que si después de tantos siglos ustedes entendiesen de una vez por todas que lo único que reclamamos es que España entienda que es un estado plurinacional, y que nosotros no hablamos catalán "pa joder" (sino porque es nuestra lengua desde hace muchos siglos, antes que nuestros pueblos se unieran debido al casamiento de los reyes católicos) y que tenemos una cultura distinta que queremos conservar después de tantos siglos aguantando represiones de su Estado (ha habido de todo, como ustedes dicen, pero me gusta como pasan de puntillas por el punto histórico, ¿aún negaran que no ha habido muchos períodos de represión? En ese caso mejor vayan a una biblioteca y lean un poco). El día que ustedes entiendan eso, estoy seguro que los niveles de independentismo caerían bajo mínimos. Sin embargo el paso del tiempo democrático y el comprobar que esta comprensión no sólo no llega sino que vamos a peor, y con acciones como la suya, lo único que consiguen es el efecto contrario. Por cierto, en el Estatut se reconoce al castellano como lengua oficial y que debe ser enseñada, y todo ciudadano tiene el derecho de utilizarla y el deber de conocerla, lo único que hacemos es equiparar al mismo estatus nuestra lengua de siempre y poner medidas para evitar la desaparición, como lamentablemente está pasando en otros estados que no se preocupan por lenguas minoritarias en un mundo cada vez más globalizado. Les puedo garantizar que el nivel de castellano de la gente es bastante mejor que el de catalán en la gran mayoría de la población, así que no deben de temer por su supervivencia en Catalunya.

Si hablamos de financiación, el otro gran tema, si leen bien los artículos verán que lo se pide ni la mitad de lo que otras regiones ya tienen (léase Navarra, País Vasco), que se sigue hablando de solidaridad para con las regiones más pobres de España y que el dinero que donaríamos a España (recogido por nosotros) debe ser pactado por una comisión BILATERAL Catalunya-España, así que no sé donde está nuestro unilateralismo en este tema. Creo recordar en su página que ninguneaban nuestra contribución, como si otras regiones no aportaban, en ese caso nada más fácil que hacer públicos los números de nuestro déficit fiscal, como tanto tiempo llevamos reclamando. Quizás es manipulación nacionalista, pero según nuestro gobierno y medios, éste es mucho más elevado que el de cualquier región rica de otro estado, y como ustedes se empeñan en ocultar los datos oficiales del Estado, permitan que sea lógico que nos creamos lo que nos dicen (sino, ¿por qué no los publican abiertamente y que todo el mundo sepa la verdad?). Quizás entonces no podrían seguir insultándonos cada dia con que somos insolidarios.

Sobre el tan polémico preámbulo (ya dije cuando me leí el Estatut que el error era poner eso al principio, muchos de ustedes hacen como un personaje del PP -no recuerdo ahora muy bien quién era- que decía, que empezó ahí y ya no siguió, ¿pa qué?), permítanme que sea menos nacionalista que muchos de mis amigos y realmente me sea igual la palabra que quieran poner, pues el preámbulo no sirve para nada, no otorga ningún derecho, para mi lo importante es el resto. Pero puesto que es el argumento que más utilizan sobre nuestras intenciones separatistas, dejen que les ponga una de las definiciones de la RAE sobre esa palabra tabú "Nación": Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Efectivamente, según esta definición Catalunya es una nación, y eso no conlleva nada de lo ustedes dicen, realmente sería la constatación de que España entiende que es un Estado plurinacional, como Suiza por ejemplo, sin que ello conlleve deseo de división del Estado. Deseo que en caso de existir, es de madurez democrática reconocer el derecho a la autodeterminación como en Suiza y Canadá (creo que decían que esto en países desarrollados no pasaba, pero ambos están bastante más adelantados que el nuestro), pudiéndose ejercer (como en el Quebec) o no (como en Suiza donde ya estan contentos y por ello no lo ejercen).

Sobre la constitucionalidad del texto, que ustedes mismos se ríen, que hasta nosotros admitimos que no lo es, un par de cosas:

1) El consejo nuestro que lo evaluó determinó los que ustedes dicen, pero tras ello se retocó y no quedaron tantos. También apuntar que éstos apuntaban a dudas sobre la constitucionalidad y en muchos casos con división entre ellos. Hasta si uno recurre al Tribunal constitucional, muchas veces hay división entre los magistrados, de lo que se deduce que la constitucionalidad o no de un punto es muchas veces subjetiva (ese gris que tanto reclaman en la historia).

2) Aún pudiendo ser algun punto inconstitucional, puesto que se han seguido todos los procedimientos democráticos del Estado, se debe debatir la conveniencia o no de ellos en la Cortes. A veces parece que la Constitución es invariable por los siglos de los siglos, cuando en todos los estados democráticos se reforman cada ciertos años, pues la sociedades evolucionan en el tiempo.

Finalmente esperar que este mail sirva como ejemplo de qué no todos nuestros argumentos se acaban con sois unos fachas y espero que si como ustedes dicen son sólo un grupo de amigos, les sirva para reflexionar sobre sus acciones y entender un poco más nuestras aspiraciones. Lamentablemente, no creo que su página se trate sólo de un grupo de amigos, por lo que este mail probablemente acabará en la basura o servirá para tergiversar argumentos y ponerlos en su página de si eres nacionalista... con sus propias palabras. Grande sería mi sorpresa, si este mail fuese contestado educadamente con argumentos más trabajados que los que publican en su página dentro de un marco de diálogo constructivo.

Saludos

14 d’octubre 2005

I ja van 24...

Acabo de pensar, com passa el temps!!, i això em fa veure que un s'està fent gran. Ahir va ser el meu aniversari, i ja en van 24. L'aniversari és una cosa que un celebra amb il.lusió de fer-ne fins als 21, dels 22 als 24 que acabo de fer, els veus amb indiferència, i suposo que a partir dels 25, un ja es va desil.lusionant per cada any que un fa, no sé, no ho he viscut, però ho noto, perquè aquests 24, la indiferència no ha estat tanta com els 22 o els 23, hi ha com una por amagada al subconscient que ja veu que els millors anys de la vida, del cos, s'estan quedant enrere. Al curro tothom els mirava amb enveja, els 24, qui els tingués, i jo ja pensava que jo també tiraria enrere. Potser no és tant l'edat física, potser és que és el primer aniversari en què un està currant ja estable, d'aquí res vindrà també el primer aniversari a l'empresa... Un ja va sempre més cansat, les festes en divendres acaben abans... Però ens resistim, a pesar de no ser una bona notícia ho celebrem, ahir era l'home més feliç del món quan els meus companys de pis (que casualment tenien planejat un sopar per ahir, sense saber quin dia era per a mi) van sortir amb un pastís amb un 24 a dalt, amb un grup de gent, alguns ja més coneguts amb aquests mesos, d'altres desconeguts, cantaven l'aniversari feliç. Ahir estava ple de goig quan vaig arribar a casa (de currar, fins tard, 20.30, el treball no perdona, és igual quin dia sigui per a tú) i vaig començar a llegir els sms que tenia en el meu mòvil personal i a rebre trucades de gent. Ahir era el més content mentre privava els garrafons dels companys de pis, com els vells temps, fumava fins a entrar en un altre món, oblidant-me del dia següent, i per primer cop avui he anat a la feina encara mig tajat, sense dutxar, sense afeitar, amb ressaca estomacal, per fi trencar les regles per a tornar-les a seguir un cop arribat allà com es podia... En fi, com sempre he dit, cada etapa té els seus punts a disfrutar, i aquesta també els té, 24 ja dona certa perspectiva per mirar al passat i sentir anyorances, però mai s'ha de deixar de mirar el futur i mirar-lo de viure i disfrutar al màxim.

12 d’octubre 2005

El gafe d'Ivanovic

Després de veure diumenge passat la final de la lliga catalana de bàsquet em preocupa el gafe que té l'entrenador que hem fitxat per a les finals. Malgrat que el joc del Barça no em va convèncer, crec que molts dels fitxages encara han de demostrar i poden fer molt més, i així i tot es va arribar (després d'una primera part nefesta nefasta) amb dos finals (el del temps reglamentari i el de la pròrroga) que estaven guanyats, i com en la final de l'acb de l'any passat es van acabar perdent de forma estúpida i incomprensible. I aquí no hi ha l'excusa de jugadors joves, cony tenim una plantilla experimentada com per deixar-se perdre d'aquesta manera. Serà que tenim un entrenador gafe????

Fora d'això anàlisi semblant al que ja vaig fer, remarcant el gran estat de forma de Navarro i els meus dubtes seriosos sobre Williams (Vujanic, recupera't aviat!!!), però com a mínim gafe o no, tornem a tenir un entrenador que no es seu, no para de cridar, s'emprenya i almenys no posa tan nerviós com el peix bullit Montes.

En fi, aquest cap de setmana comença la veritat, lliga acb i serà el moment de començar a analitzar com s'han fet les coses. Jo crec que al principi patirem bastant perquè falta molt per acoplar, però per sort el bàsquet es decideix a partir del març.

The Take (La Toma)

Interessant documental canadenc dirigit per Avi Lewis i escrit per Naomi Klein, la periodista que va saltar a la fama pel seu llibre Nologo sobre el moviment antiglobalització en les seves primeres èpoques. A part de rebre com a regal el seu nou llibre per la compra de dues entrades (sort que anava acompanyat, l'únic que l'hauré de compartir :)), el documental ens mostra el perquè de la crisi argentina i ens ho mostra com a fracàs d'un model i avanç de les conseqüències a escala mundial del capitalisme globalitzat. També ens mostra una alternativa, el moviment cooperativista que està surgint a Argentina (lamentablement com és habitual la peli arriba amb massa retard al nostre país, doncs transcorre al 2003 en paral.lel amb les eleccions que porten a Kirschner al poder). Aquest moviment està format per obrers que "okupen" fàbriques tancades pels empresaris i les recuperen per a produïr i vendre ells.

Documental interessant que no es fa pesat i que et fa reflexionar sobre si realment un altre model econòmic, un món més just és possible i mostra una mica l'esperit de: "El pueblo unido, jamás será vencido". Posa en qüestió també el model tradicional de política, malgrat que per a això lamentablement no hi apareix cap alternativa, i mira que m'agradaria. L'únic però que li faig és que tampoc mira de reflexar massa, ni aprofundir en la crisi argentina, sino que utilitza l'exemple d'aquesta i el nou moviment allà sorgit com a propaganda del seu moviment, carregant totes les culpes al capitalisme internacional i al FMI, que naturalment van tenir-hi a veure però en conjunció amb molt altres factors. També peca potser d'utòpica i reflexiona poc de fins a quin punt això seria exportable com a model a escala mundial o és realment només una solució d'emergència sorgida per la lluita d'una gent que de cop i volta s'ha trobat desesperada i sense res.

De totes maneres considero la visió un exercici recomenable per a incitar a una reflexió crítica del model actual i no caure en el conformisme.

09 d’octubre 2005

Insomni

Sota aquest títol podria començar a parlar sobre els meus problemes per dormir, però no és ni de bon tros aquest el pròposit per avorrir-vos avui, sino parlar de la nit d'ahir, que malgrat el títol, tampoc va ser el d'una farra boja sense fi.

Insomni és una marató teatral que s'organitza al casal del carrer Ali-Bey 120, un lloc on no hi havia estat des de petit quan hi anava allà a jugar amb altres nens del barri a jocs de taula o d'ordinador, en aquells temps on com a molt tenies un amic amb un amstrad que tardava mitja hora en arrancar. Ara és un lloc destinat a servir a grups de jovent per a sales d'assaig de música i teatre i organitzar events com el d'ahir, que era la serva tercera edició (i primera que jo hi anava aconsellat per un colega de la uni). La marató dura 12 hores, de 16 a 4, i en ella es fan en una sala petita tot un seguit d'actuacions teatrals, monòlegs, espectacles humoristes o de màgia. La durada d'aquestes sol ser (excepte alguna excepció) d'una mitja hora, la qual dona una certa flexibilitat per anar entrant i sortint, doncs lògicament ningú serà capaç d'aguantar les 12 hores veient-ho tot. La mateixa sala disposa d'una barra on anar a demanar la beguda per anar fent més amena l'estada (sobretot amb la calor que feia, únic però de l'esdevinement). Per a fer alguna pausa, res millor que el jardinet exterior amb una altra barra, taules per prendre la fresca i petar la xerrada i fins i tot zona chill out, on estar sentat al terra gaudint de la tranquilitat nocturna de la zona.

En quant a les actuacions, doncs com era d'esperar una mica de tot, però la curta durada i la varietat d'espectacles fan que puguis aguantar una bona estona sense fer-se pesat. Una bona oportunitat per a la gent jove de poder veure actuacions teatrals a baix cost en un bon ambient.

Especialment intrigat em va deixar l'actuació d'un mentalista, que després de moltes conyes que feien preveure un farsant amb certa gràcia, va acabar endevinant la paraula que havia el.legit a l'atzar una noia del públic dentre les múltiples pàgines d'un llibre, així mateix el.legit entre 5 possibles. Després d'estar parlant amb la noia un cop acabat l'espectacle, el truc és encara més indesxifrable...

08 d’octubre 2005

L'eclipsi

I finalment el somni es va cumplir. Després d'haver perdut l'oportunitat l'any 2001 de veure el primer eclipsi solar que hi ha hagut en els nostres territoris fins on m'arriba la memòria per culpa d'estar donant classes particulars en una casa on no tenien res que servís, aquest cop el vaig poder contemplar en tota la seva grandesa i amb els millors mitjans.

Anava amb el meu cotxe direcció a l'empresa equipat amb un CD, que havia llegit el dia anterior a la Vanguardia era un mitjà segur, malgrat que no permetia veure'l amb gran definició. I llavors em va venir la idea, per fi havia de servir d'alguna cosa estar currant al costat d'una de les nostres fàbriques, havia de trobar la pantalla per soldar, el mitjà més segur per veure-ho.

Van arribar les 11, vaig baixar a buscar-la i vaig sortir a fora. Efectivament, no hi havia ni un núvol al cel, però es notava clarament que hi havia molta menys llum del què és normal per l'hora que era. De totes maneres una ullada directe cap al cel, intentant mirar de reüll al cercle solar, no permetia distingir res especial. Llavors vaig alçar la pantalla posant-la davant els meus ulls. Vuala! Per fi els meus ulls contemplaven en la realitat (imatges ja n'havia vist és clar) com el nostre preciós satèl.lit s'interposava entre nosaltres i l'astre solar que ens il.lumina diàriament. Com si es tractés de la lluna en quart menguant, només una petita porció del sol amb forma d'ungla ens feia arribar la seva llum. Vaig mirar uns quants cops més, entremig dels companys que també miraven. Finalment havia complert una de les coses que volia veure amb els meus ulls en la meva vida, com a afeccionat que havia estat a l'astronomia (ara ho tinc una mica deixat per falta de temps) allò em feia una il.lusió especial, malgrat saber el què era i haver vist ja moltes imatges.

Ara només em falta completar el somni podent veure algun dia un eclipsi solar total... Per sort en principi encara em queden anys per poder-ho realitzar.

07 d’octubre 2005

Snooker

Avui he fet la meva segona partida de snooker de la meva vida i primera "sèria", o el què és el mateix, un un contra un i sabent més les regles. Hi he anat amb l'amic que de fet me n'havia parlat del joc i que fa uns dies hi vam anar uns quants i vam fer una partida conjunta entre 5.

Jo era la típica cosa que havia sentit anomenar, però que tampoc sabia molt bé com anava. Pels que no tinguin ni idea, és una espècie de billar americà, però amb una taula molt més gran (com el doble), i amb boles i forats molt més petits, és a dir té més dificultat ficar-les. La sistemàtica del joc és anar ficant boles, però a diferència del billar normal amb un cert ordre. Hi ha boles vermelles (bastantes) i després una de diferents colors: groc (2 punts), verd (3), marró (4), blau (5), rosa (6) i negre (7). Primer es tracta d'anar a ficar totes les vermelles. Després de ficar una vermella (1 punt), s'ha d'anar a ficar una de color (amb el seu valor). Les de color es recuperen i es tornen a deixar al seu lloc original, això fins que s'acaben les vermelles i llavors es tracta de ficar les de colors, de menys a més valor. El no tocar bola, tocar la que no toca (quan vas a color, cantes a per quina vas), ficar la blanca, tirar la blanca fora de la taula, penalitza amb 3 punts pel contrari. Si fiques la bola de color que no toca, el seu valor és sumat al contrari. El que m'agrada més del joc és que a part que has d'afinar molt més (així que és un gran entrenament pel billar normal) és que hi ha emoció fins al final, avui sense anar més lluny he anat perdent fins al final, i això que l'amic en sabia bastant més. En les tirades has de pensar més en com deixar la blanca per a la següent, tant si et toca tornar a tirar, com si li toca a l'altre. I el millor és que hi ha pals especials, sobre els que suportes el pal de tirar, p.ex. quan la bola blanca et queda molt lluny (penseu que la taula és enorme) o en posició incòmode, o un pal per passar per sobre de boles enganxades a la blanca i que molesten quan vols tirar.

En fi, que suposo que hi aniré més sovint a partir d'ara perquè enganxa, una experiència recomenable.

I per fi la lliga catalana

I amb ella el debut del Barça... No va ser un grandíssim partit, tot just estem encara amb pretemporada (malgrat estar jugant ja un títol), però vam poder veure unes quantes coses, que ja hi havia ganes després de tan temps sense veure bàsquet del Barça i després del pèssim any passat.

L'estil de joc com era d'esperar és d'intentar imposar un ritme ràpid i amb molta movilitat, una mica l'estil TAU (com és normal), però sense tenir a Calderón. L'objectiu seria defensar bé, controlar rebot i sortir al contraatac, és el joc amb el què ens sentirem més còmodes. El problema és que de moment tampoc vaig veure una gran defensa, com també era d'esperar veient el TAU dels últims anys entrenat per Ivanovic, així que ens divertirem més, però ni de bon tros tindrem un mur allà darrera com amb en Pesic. Amb joc ja més estàtic el què m'agrada és que no hi para d'haver bloquejos i moviments d'homes per anar movent la pilota, així que no veurem el què em posava més nerviós dels últims temps, d'estar un home amb la pilota i la resta parats mirant el què feia. L'altre gran canvi respecte Pesic i el nefast any passat són les nombroses rotacions, s'ha acabat el cinc inicial que juga molts minuts i una banqueta que ja es va desmoralitzant per no ser important. Aquí tothom sortirà a jugar i a donar el màxim, i sino, al cap de res a la banqueta. De totes maneres també és cert que vaig trobar certes rotacions excessives, una mica a l'estil Aito, de quan un comença a pillar la ratxa, et canvien, però no sé si era per dosificar les forces ara a l'inici.

Sobre els nous fitxatges:

- Shammond Williams: el que em temia. A pesar dels grans articles i comentaris de forers de l'acb, que si era un jugón, que si seria el cervell de l'equip, la representació d'Ivanovic a la pista... jo em temia un Goldwire, el típic americà flipat. Tampoc m'agradaria ser massa dur en un sol partit i espero empassar-me aquestes primeres paraules, però el seu partit d'ahir va ser pèssim. Nombroses pilotes perdudes, direcció de joc i selecció de tir dolentes. No és el tipus de base que m'agrada, així que entenc el fitxatge de Vujanic (en un principi estava en contra) i esperem la seva ràpida recuperació. O millora, o dura 2 dies en el Barça.

- Basile: se'l va veure molt poc, uns quants tirs fallats al principi i ja no va jugar més, suposo avís d'Ivanovic i tranquilitat pels afeccionats, ja que és un gran jugador però està acostumar tirar-ho tot, entri o no, i així al Barça res de res. El gran estat de forma amb el què ha arribat Navarro suposo ajudarà a què puleixi aquest punt. Fora d'això m'agrada el seu fitxatge perquè per primer cop posa pressió a Navarro, és un bon defensor i un jugador més que pot decidir un partit.

- Thornton: actuació correcta d'aquest nou americà, bon treballador, jugador d'equip, que pot aportar coses, moltes més que les que va mostrar ahir. L'únic però és que com deien molts forers, efectivament té un cos més de 2 que de 3, així que en certs partits no descarto minuts de Kakiouzis o Trias jugant de 3.

- Kakiouzis: suposo que encara adaptant-se després del gran europeu, va mostrar pinzellades de les moltes coses que també crec pot aportar (sobretot al principi, doncs quan va tornar a sortir a la segona part se'l va veure bastant més descentrat). Lluita pel rebot, bons moviments interiors i tir exterior, un altre bon jugador d'equip.

- Marconato: el fluix Eurobasket ens feia temer un Marconato en línia descendent, però ahir va demostrar l'encertat del seu fitxatge i va tancar les boques dels que el titllaven de jugador mediocre de 8 ppp-8 rebots. Sense Marc Gasol i amb una línia exterior (fora de Navarro) més fluixa del què serà normal, va mostrar que si convé pot assumir reponsabilitat ofensiva (19 punts), a més de rebot i intimidació defensiva.

Dels de sempre, grandíssim Navarro (esperem que segueixi la línia ascendent que mostrava fa un parell d'anys), currante De la Fuente amb un bon tir (un altre estiu que deu haver practicat el tir, aquest noi no ha d'anar mai a la selecció), gafe Grimau (un dia que tenia minuts io no ho feia malament i es lesiona), bon base reserva Sada (que serà cedit... o acabarà en el lloc de Williams), complement Fucka (s'ha acabat ser titular, aquest any toca aportar minuts de qualitat de 4 o 5) i motivat Trias (jo confio en la seva explosió aquest any, doncs Ivanovic ja el volia pel TAU i té molt potencial). Sobre aquest últim dir que el canvi amb hamilton que ha sortit publicat no el faria ni de conya. Entre un mercenari que va tenir una bona ratxa l'any passat i un culé de tota la vida que ha d'explotar, em quedo amb aquest últim, molt més polivalent a més, ajuda en el rebot gràcies a la seva envergadura, només li falta tendir a jugar més per dins (sembla que l'entrenament físic de l'estiu ha servit, se'l veia més fort malgrat que segueix sense tenir cos per lluitar contra moles).

Que un 5 més bo completaria l'equip, sens dubte, però això si ens n'anem a un Papadopoulos o algú així, no a un Hamilton, que si no fos seleccionable, no voldria ni el Fuenlabrada.

Sobre el Manresa, en la línia de l'any passat, equip fluixet que patirà per mantenir la categoria, cosa que farà si com habitualment posa el pundonor necessari per combatre la seva falta de qualitat interior, només Ricci, doncs Patterson juga més per fora. El joc exterior segueix sent correcte al mantenir l'estructura base i fitxat a Maravic. Esperem que aquest any a fora juguin a nivell més semblant que a casa per no patir tant.

02 d’octubre 2005

Una de guiris...

Estic caminant per un carrer de Barcelona en direcció al mar. Davant meu, a una certa distància, una parella de guiris van caminant. No semblen estar parlant entre ells, però la distància i el so del mp3 tocant Vive la fête a un volum suficientment alt com per no sentir els cotxes no m'ho permeten assegurar. De cop, l'home es separa d'ella, de forma natural, sense indicis de discussió ni res semblant. L'home s'atura davant d'un arbre i sembla com si anés a pixar (fuckin' guiri, do you that in your country?). Però no, quan arribo a la seva alçada, veig que l'home sencillament està com amagat darrere l'arbre, tot i que naturalment no hi quedava de la visió d'ella en el cas que aquesta s'hagués girat, que no ho ha fet. La mirava com encuriosit, com esperant alguna mena de reacció peculiar per part d'ella. La dona ja estava quasi a punt de creuar el carrer següent, jo restava entremig dels dos, a una distància d'una mitja illa, i ell uns quants passos més enrere que jo. En el moment de creuar, ella aprofita com per fer una mirada enrere, sense mostrar però cap expressió especial, i segueix caminant indeferent. Seguim la caminada, ara amb una lleguera costa amunt. La noia segueix caminant indiferent sense mirar enrere. Creuo el carrer, miro enrere i no veig a l'home. Neguitós miro al voltant, com pot haver desaparegut així de sobte, ah, no, està allà, ha creuat el carrer. La dona arriba al cap d'amunt de la costa, mira enrere, em veu a mi, ningú darrere meu. Mira cap a l'esquerre del carrer que acaba de trobar, desconcertada, es puja a una zona amb gespa, que queda lleugerament més elevada que el paviment de la vorera. Atalaia a l'horitzó amb la mà recolzada sobre el front (malgrat que no hi havia sol que pogués enlluernar), escorcolla els seus voltants, finalment el descobreix caminant tranquilament per la vorera de l'altre costat. Ell creua el carrer cap a ella, ella creua cap endavant, alentint el seu ritme (el mateix que jo per poder acabar la història). Finalment ell l'atrapa, es situa al seu costat, l'abraça per la cintura, li dóna un copet al cul amb el peu enregirat cap a darrere (taconàs a l'estil zidane) i segueixen caminant cap endavant junts.

Diàlegs d'òrgans interns

- I tú, no estaves prou bé com fins ara? Quan has tingut una estabilitat tan gran i placentera com aquests dos últims anys? No estaves bé així? T'has de tornar a complicar la vida?

- Mira això va com va, potser és que últimament tampoc estem tan bé, no creus? Potser necessitem que aparegui algú nou, especial, amb qui compartir i passar el temps que encara ens sobra. I de cop apareix algú que podria ser la persona i pam.

- I no vas curar amb l'últim cop, t'has de tornar a fixar amb algú que no coneixes?

- Jeje, bé, no et queixis, aquest cop almenys hi hem parlat ja, ja és tot un avanç, ara només espero que aquest cop no t'hi passis any i mig per a arribar a una relació de confiança i poder-la acabar de conèixer.

- Sí, clar, per tú és molt fàcil tot, com després no fas res, només marques la diana, però la resta, l'he de fer jo.

- Empentat per mi, q tú només saps que posar problemes.

- Sí, empentat per tú, doncs a veure si m'ajudes una mica més aquest cop i sabem almenys ja si hi pot haver futur o no, q no passi com l'últim cop.

- Bueno, vam guanyar una amistat.

- Sí, això sí, no he dit que fos una pèrdua de temps.

(...)

- Desvia't, gires a la dreta, passes per on treballa i després ja continues cap a on anem.

- Buf, em fa pal, les cames estan cansades, ja fem prou anant caminant i no amb metro.

- No siguis imbècil, tira cap avall, sempre tan manta, sempre el.ludint la responsabilitat, deixant per demà el que podem fer ara.

- Però i què cony dic, tampoc la conec, no vam parlar tant...

- Això és cosa teva, ja ho saps, tens 5 minuts per pensar, algu se t'ocorrirà (...) Ja estem quasi, tens alguna cosa?

- Algu hi ha...

- Mira, ja hi som.

- Ui, massa gent, collons pq tanta gent a aquesta hora? La gent no té res més a fer?

- Entra i deixa't d'excuses.

- No, no és un bon moment, que no ho veus? Què vols xerrar amb 3 companyes al costat i una cua a darrera de clients? Passem al tornar.

(...)

- Vinga, ja hi tornem a ser.

- Puta merda, està igual, un altre dia, o una altra idea, potser no és el millor venir a on treballa.

- Cony, però para't un moment, si ni l'has vist.

- Encara em veuran palplantat aquí davant mirant com un estaquirot.

- No home, ella està ocupada, i la gent del carrer, què cony t'importa?

- Tens raó.

- És maca, oi?

- Sí, sí que ho és. I era simpàtica.

- I li agrada el cine, perquè et queixis de les dianes que marco.

- Bé, això no m'ho va dir...

- Però ho sabem. Per què no li...?

- No, no siguis pesat, ja va dir q no, ho haurem de fer tots sols, com sempre.

- Jeje, com els vells temps, ja ho trobava a faltar.

- Doncs jo gens ni mica. Vivia molt més bé.

- Massa tard, ara ja et tinc agafat, ja pots començar a pensar que aquesta setmana no hem tret res.

- Una imatge d'ella per a somniar durant la semana.

- Amb què poc ens conformem!!

El fenòmen Akasvayu

Fa res ha acabat el primer partit oficial de l'Akasvayu (C.B. Girona),a quest club de bàsquet català participant de la lliga acb, que aquest any ha fet a priori un salt qualitatiu tant important (de la mà del seu nou i peculiar -pel nom- patrocinador) que ha aconseguit que durant l'estiu tothom parlés d'ells (fins i tot gent que no segueix el bàsquet).

Fitxatges mediàtics (com en Räul López i en Fran Vázquez), jugadors experimentats (Mc Donald i Dueñas), contrastats (German Gabriel i Kammerichs), internacionals lituans (Salenga) i la renovació dels dos pilars de l'any passat (Thompson i Myers), han fet saltar l'eufòria desmesurada en molts dels comentaris que s'han fet d'aquest equip (que si era el favorit per la lliga i la copa, que si com és que el Barça no fitxava el què fitxava l'Akasvayu, etc etc.). De moment, primer títol oficial i eliminats a la primera de canvi, la qual cosa no vol dir res (el Barça del triplet no va poder amb la lliga catalana tampoc) i de fet potser els hi fa un favor, per rebaixar una mica l'ànim exagerat del afeccionats i periodistes. Però el que queda clar, és que una cosa és posar noms a base de talonari i l'altra és conjuntar un equip (sino que li preguntin al Madrid de futbol), i que això sense treball i bona mà de l'entrenador (una altra de les incògnites d'aquest equip, serà la primera prova de foc per a l'Edu Torres amb gent que ha guanyat títols importants) no s'aconsegueix.

A partir d'aquí, el temps dirà quin és el límit de l'equip. Indiscutiblement el salt qualitatiu ha estat important i el Girona ha de deixar de lluitar per al no descens a optar a participar en copa i playoffs (sino el projecte hauria estat un fracàs), però marcar-se cotes més altes és per mi de moment un error. D'impossible no hi ha res (el Manresa amb el pressupost més baix de la lliga va guanyar una copa i una lliga), però tan cert com que el potencial de l'equip pot ser molt alt, també ho és que hi moltes incògnites sobre el rendiment de conjunt i de certs jugadors a nivell individual (estat físic de Dueñas i López, edad de Mc Donald, explotació del potencial de millora de Vázquez, adaptació de Salenga i Myers en rols diferents a fins ara...). Al final de temporada en tornarem a parlar i esperem que l'ensurt d'avui només hagi estat un avís positiu per a acabar veient una final Barça-Girona (amb victòria pel Barça clar ;)).

L'Estatut de Catalunya 2005

Casaulitats de la vida o no, la cosa és que ara mun pare compra aquests dies La vanguardia també els dissabtes (a part de la tradició de diumenge) perquè hi ha una col.lecció de llibres de museus del món. Aquest fet, en sí, intrascendent, va fer que ahir tingués l'oportunitat de rebre sense haver de fer cap esforç el text de l'Estatut de Catalunya i que tornés a aflorar en mi, un mínim d'interés per aquest fet històric segons tots els mitjans de comunicació (uns per bé, d'altres per mal), però que com en moltes d'altres coses la classe política que tenim ja m'havia fet avorrir. Probablement si no hagués estat per aquest fet casual, ni hauria buscat el text, ni m'hauria preocupat massa (de fet, ara a les notícies, m'he acostumat a fer zapping o no prestar atenció quan es parla de política, doncs realment les declaraciones que puguin fer aquesta gent cada dia m'avorreix més). Però com, ens agradi o no, la política o certes decisions polítiques ens acaben afectant, i donat que un Estatut no és una cosa que es redacti cada dia, vaig creure que a pesar de l'avorriment que comporta tot text jurídic, me l'havia de llegir, tot i que probablement si això segueix tirant endavant, el text que ens facin votar en referèndum un cop aprovat per les Corts espanyoles no s'assemblarà en res a l'actual.

Vull aclarir que el text que no m'he llegit és l'Estatut del 79, així que tampoc puc tenir una visió històrica dels canvis fóra dels que puguin haver ressaltat els mitjans de comunicació. Tenint en compte això, crec que el text acordat és força ambiciós dins de la realitat actual, la qual cosa no ha deixat de ser una grata sorpresa, ja que després de tota la comèdia que han fet els polítics, m'esperava realment un estatut de mínims que poc més aportaria. En aquest sentit suposo que és l'únic punt on es podria felicitar als polítics actuals, que realment de 135 vots, conseguissin que 120 (extrapolat un 89% de la població catalana) demani aquest estatut. En aquest sentit com a mínim aconsegueixen que a Madrid hagin de buscar altres arguments que la divisió de la socitat, ja que això no és un suport intern com el del Pla Ibarretxe, amb una majoria absoluta "justeta".

El què jo criticaria és que per arribar a aquest consens (que entenc ha de ser díficil d'aconseguir), s'hagi necessitat fer tanta parafernàlia. Jo estava convençut que s'acabaria aprovant l'Estatut a Catalunya amb els vots de PSC+CIU+ERC+ICV (i que la inclusió del PP com deien al principi era una utopia política), i tots ells ho sabien. El no aconseguir-ho era un lastre polític massa important per a tots ells (el país és secundari, com sempre l'important són els vots de cara a les següents eleccions), així que sabien que havien d'arribar a un acord. Per tant, calia fer-ho com ho han fet, amb un procés molt més llarg de l'establert, amb pseudo-intriga (tot teatre) fins al final, disputes contínues d'uns i altres, consells consultius i mesos i mesos de notícies parlant de les disputes entre ells? Amb això l'únic que han aconseguit són dues coses:

1) Que molta de la gent il.lusionada en un principi pel nou Estatut se li hagin passat les ganes i se n'hagi cansat.

2) Que s'ha donat ja molt temps i mitjans i arguments, perquè tota la maquinària centralista espanyola (sector ranci del PSOE, PP, diaris, teles...) ja estigui preparada per fer front a aquest nou Estatut quan arribi a Madrid. Ja sabem que un nou Estatut (sobretot ambiciós) costarà d'aprovar allà, però si es fa amb discreció interna i ràpidament, les tramitacions són més fàcils. I sino, només cal mirar la llei de matrimonis homosexuals, el PP, l'església estan ara posant-se les mans al cap i mirant què poden fer, però la llei està aprovada. Probablement si els polítics no haguessin anat a fer-se la foto del Mundial B d'hoquei, si no s'hagués fet tanta propaganda, avui Catalunya tindria selecció nacional pròpia... però quan es dóna el temps suficient, la maquinària de l'Espanya centralista és molt potent per posar els mitjans en contra.

Malgrat que s'hagi qualificat aquest moment d'històric, jo crec que aquesta mena de valoracions s'han de fer al final del procés, quan l'Estaut estigui aprovat, primer per les Corts espanyoles i finalment pels ciutadans de Catalunya. Si això s'aconsegueix i quan s'hagi vist com s'aconsegueix podrem començar a parlar del què s'ha aconseguit. Ara per ara, aconseguit no hi ha res. Com ja he comentat, jo crec que el text és força ambiciós i realista. Això vol dir que probablement un nacionalista el trobarà curt, no hi ha drets d'autodeterminació, el finançament queda encara força obert a pactes amb l'estat, no es concreten els drets històrics, però bé també crec que s'ha de ser pràctic i que fer un text que de segur rebutjaran per després passar-nos anys queixant-nos d'Espanya tampoc serveix de res. Així que crec que el text aprovat, dins de la realitat que tenim, és un pas endavant que ens hauria de deixar satisfets almenys uns quants anys. El problema és que molt em temo, aquest Estatut serà canviat substancialment a Madrid. De moment ja tenim a tot el PP i diaris espanyolistes traient les coses de la realitat, pronosticant catàstrofes i manipulant a l'opinió pública espanyola en contra nostra. I clar, el PSOE ja es veu obligat a canviar el discurs d'aprovarem el què surti d'una majoria de catalans, al, ara ens ho hem de mirar amb lupa per veure que tot sigui constitucional (una cosa per d'altra banda molt subjectiva com s'ha pogut comprovar en la comissió que vam fer aquí, així que imagineu com poden arribar a interpretar i tergiversar analistes espanyols cada un dels texts).

Finalment també m'agradaria acabar, que independentment de l'Estatut que acabi resultant, aquest en sí no ens solventarà cap problema, i que si els textos genèrics d'aquest (com el de qualsevol constitució) no van acompanyat per lleis i accions concretes dels governs, tot això queda en paper mullat. Al final, els que volem un estatut nou, és per dotar de més mitjans al govern d'aquí i esperar que aquest amb més mitjans pugui millorar-nos la vida. Així que o amb el nou estatut aconsegueixen més poder i més diners (amb el nou sistema de finançament que encara hauran de pactar amb l'estat) i aquest l'article de què tots tenim dret a una vivenda digne (per posar un exemple) es tradueix en la creació de més pisos públics i amb accions per frenar l'especulació, o ja podem agafar tots aquest el text i fregar-nos el cul amb ell.

01 d’octubre 2005

Ninette vs. Princesas vs. Obaba

Aquest dijous vaig anar a veure Obaba, la pel.lícula que acaben d'el.legir per a representar el cinema espanyol en la nominació a millor film de parla no anglesa, així que ja venia amb la idea d'escriure sobre ella. Però pensant que l'anterior dijous havia vist també Princesas i que Ninette també la vaig veure ja fa un mes, he pensat que estaria bé escriure sobre les 3 candidates i al final reflexionar sobre l'el.lecció feta.


Obaba és l'última creació de Montxo Armendáriz (Historias del cronen, Escenario móvil) i el guió es basa en la novel.la Obaboak de Bernardo Atxaga. La història es basa en la visita d'un cap de setmana que fa una estudiant de comunicació audiovisual (Lurdes) en el poble d'Obaba, disposada a reflexar a través de la seva càmara de vídeo el present d'aquell poble perdut per les muntanyes navarreses. Ben aviat però descobreix que els habitants d'aquell poble tenen moltes històries intrigants del seu passat que marquen les seves relacions actuals, i Lurdes es decideix a anar investigant en les seves vides i intentar comprendre tots els seus misteris. Sempre però sorgeixen detalls que se li escapen, la qual cosa la porta a seguir en aquesta tasca, més enllà del treball que primerament havia de fer.
El repartiment d'actors és destacat, amb actors de renom de diverses generacions, com Juan Diego Botto, Eduard Fernández, Pilar Lopez de Ayala, Mercè Sampietro, Pepa López... Pel que aquí escriu va significar a més el descubriment de la jove protagonista Bárbara Lennie (Más pena que gloria), a qui encara no havia tingut ocasió de veure-la en cap film anterior.
La pel.lícula se'm va fer personalment força pesada al principi, degut al seu ritme lent i presentació d'històries presents i passades de diferents personatges que no semblaven res especials. Malgrat això, la trama comença a guanyar interés en quant es comencen a veure les relacions de les històries de cada un dels habitants del poble i com al final tot acaba lligant. A destacar també però l'estil de filmació i la fotografia de la pel.lícula, per mi un dels seus punts forts.

Princesas, última obra de Fernando León de Aranoa (Familia, Barrio, Los lunes al sol), és la història de la transició entre la confrontació i l'amistat de les dues protagonistes, rivals al principi en la seva condició de prostitutes, una sent autòctona d'aquí i l'altra immigrant nou vinguda que treu a la clientela que busca l'exotisme. Segons el director, la professió d'ambdues protagonistes és casual, i que la pel.lícula es podia haver proposat amb qualsevol altre professió, malgrat que d'aquesta manera s'aprofita per acostar-nos una mica al món d'aquestes dones en la seva difícil vida, tret característic en les seves anteriors pel.lícules (Familia sobre un ser solitari sense familia precisament, Barrio ensenyant-nos la vida dels xavals en els suburbis d'una gran ciutat i los Lunes al sol mostrant-nos els parats de 50 anys qui tenen molt dificil trobar una nova cosa).
La pel.lícula efectivament no pretèn mostrar-nos el món de la prostitució en detall (no apareixen en cap moment proxenetes per exemple), sino la vida, els sentiments, els problemes, els somnis... de les dues protagonistes. Una (Candela Peña) amb el seu treball provisional fins a trobar l'home de la seva vida i ser feliç per primer cop en la seva vida (memorable l'escena en què ella està xerrant amb un home que ha conegut en una disco, i quan aquest li pregunta a què es dedica li confesa: Puta, posant-se ell a riure, és una escena que em va sorprendre perquè mai m'havia pensat en les dificultats que poden tenir aquestes dones per mirar de lligar "normalment"). L'altra (la debutant puertorriquenya Micaela Narváez) és una immigrant que té el seu fill amb la seva mare al seu país, i que a més d'anar-los enviant diners, aspira a aconseguir papers i poder-se'ls endur cap aquí.
Les dues protagonistes passen de la rivalitat inicial a l'amistat, donat-se cada una d'elles suport en les seves penúries que van sortint en la història. Un drama en tota regla, ja que malgrat que sí hi ha certes notes d'humor, aquestes no són tan habituals com en Los lunes al sol per exemple.

Ninette és l'aportació d'aquest any de José Luis Garci (Tio vivo c.1950, Historia de un beso, You are the one (Una historia de entonces) i és un homenatge al centari de Miguel Mihura (1905-2005), un dels màxims humoristes i dramaturgs expanyols del segle passat. Es tracta de l'adaptació de dues de les seves obres ("Ninette y un señor de Murcia" i "Ninette, Modas de París"), dedicades al seu personatge preferit Ninette, una noia parisina sexy, divertida, espontània, treballadora de les Galeries Lafayette.
És una comèdia senzilla, per passar una bona estona, que ens treurà alguns somriures, però mai una riallada, com és habitual en les pelis de Garci que he vist. Rodada al més pur estil Estudio 1, sense cap exterior, ni a la primera part que transcorre a París (quan l'Andrés viatja a París a visitar un amic i s'allotja a la casa dels pares de la Ninette), ni a Murcia (on té lloc la segona part), la pel.lícula es va una mica llarga, ja que en les 2 hores d'història passa molt poca cosa, la qual cosa s'uneix a l'ambient claustrofòbic de veure només 3 escenaris i la repetició recurrent de certes escenes. De totes maneres la pel.lícula es deixa veure, ens mostra també una mica als més joves l'Espanya carca dels temps franquistes, i va més enllà de l'atractiu que pel públic masculí tindrà sens dubte una espectacular Elsa Pataky, a qui es podrà veure sexy i nua.
Completen el repartiment altres actors destacats del cine espanyol tradicional com Carlos Hipólito, Enrique Villén, Mar Regueras, Miguel Rellán y Beatriz Carvajal.

Les 3 pel.lícules són doncs recomenables i presenten 3 estils diferents del cine espanyol, però cap d'elles és segons la meva opinió un film extraordinari. No crec que cap d'elles tingués possibilitats reals d'optar a l'Oscar i fins i tot no crec ni que arribin a les 5 nominades finals (tot i que això també dependrà de la producció que aquets any hi ha hagut en d'altres països). D'entre les 3 potser s'ha optat per la que té una trama més original, tot i que dubto que sigui l'estil que agradi a un tribunal americà. Jo de les 3 em quedaria potser amb Princesas, tot i que Obaba estaria molt a prop.