29 de setembre 2008

Je parle pas français

Però espero ben aviat començar a xapurrejar-lo

28 de setembre 2008

Haggard

Concertàs el d'ahir de Haggard a la sala Mephisto. Realment no és que conegués en excès el grup, però un dels meus objectius precisament és acabar de descobrir en concert grups dels què conec alguna cançó interessant. Així que quan l'Aitor em va proposar acompanyar-lo a veure'ls no vaig dubtar un moment. Fins fa dos dies tenia 6 cançons d'ells i esperant qua possessin més de l'últim disc Tales of Ithiria me'l vaig descarregar fa uns dies (per cert, amb una versió de la cançó Hija de la luna de Mecano). Per sort meva les 6 cançons van sonar el concert, junt amb altres que mantenien el nivell. I és que Haggard no és un grup comú. Per començar són 15 membres, dels quals ahir n'hi havia 13 o 14 tocant el seu metal medieval característic. Les seves cançons contenen fragments en nombrosos idiomes, des del seu alemany original, passant per anglès, francés, italià, suec o rus i fins i tot amb alguns passatges en llatí. El líder i motor de la banda és Assis Nasseri, el cantant que li dóna la veu greu heaviata, guitarrista i compositor de les lletres. La barreja d'aquesta veu greu amb la de les dues sopranos Veronika i Suzanne i esporàdicament amb el tenor Fiffi és un dels grans secrets de Haggard. Naturalment junt amb les melodies medievals i renaixentistes que sorgeixen de la riquesa d'instruments que es reuneixen a l'escenari. En total més de dues hores de concert amb un gran ambient i que van merèixer de sobres els 22 € pagats d'entrada. Per als què es vulguin iniciar a més de la mostra que us deixo podeu escoltar The Final Victory, Herr Mannelig, Eppur si muove o The observer.


27 de setembre 2008

Che, el Argentino

No hi ha dubte que el Che Guevara és un dels més grans mites de l'era moderna, sinó el què més. El metge argentí, que veiem a "Diarios de motocicleta" donant la volta per Sudamèrica i que el va conscienciar de les injustícies dels governs dictatorials que dominaven el continent, s'acabaria convertint en un revolucionari que sacrificaria la seva vida per lliberar pobles de règims tirans. Lluny de voler idealitzar aquí aquest personatge (que també té lògicament el seu costat obscur com a responsable de moltes morts), el fet indiscutible és que el Che s'ha convertit en la imatge de l'idealisme i la rebelió juvenil, i com a tal símbol portat per molts joves que poc coneixen del personatge.
La intenció del director Steven Soderbergh (Erin Brockovich, Ocean's Eleven i seqüeles, Traffic) i els seus productors era acostar al gran públic amb una obra molt documentada la vida d'aquest mite. La idea era però recollir bàsicament els aconteximents que van desembocar amb la seva mort a Bolívia el 1967. Es van adonar però que la revolució cubana (fet pel què s'ha fet més conegut) era important per entendre els episodis posteriors de la seva vida, fins a allargar tant la història que en van sortir dues pel.lícules: l'actual "Che, el Argentino" i la pendent d'estrena "Guerrilla".
L'obra que avui ens ocupa comença a Mèxic, l'any 1955, moment en què Fidel Castro i Ernesto Guevara es coneixen i junt amb 80 guerrillers més s'embarquen un any després cap a Cuba, on iniciaran una guerra de guerrilles, que en tres anys portarà a l'enderrocament del règim de Batista. Al llarg de les més de dues hores de pel.lícula s'alternen imatges en color de la revolució cubana amb imatges interpretades en blanc i negre de l'estada del Che a Nova York, amb fragments d'una entrevista concedida a la televisió americana i del seu discurs davant les Nacions Unides. Ambdues es combinen perfectament per entendre una mica millor el caràcter de la revolució i el protagonista.
Tenint però tots els ingredients per ser un gran èxit, el llargmetratge de Soderbergh no acaba d'enganxar. Especialment la primera part es fa bastant pesada, amb nombroses escenes "instrascendents" on es veuen els preparatius a la selva del grup que comanda el Che. Algunes històries es deixen caure sobre l'espectador sense una introducció prèvia que aclari realment els fets. La pel.lícula és una bona manera d'introduir-se a la revolució cubana sense haver-se de llegir un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però es troba a faltar un major aprofundiment sobre el protagonista, anècdotes més representatives del seu caràcter, històries que expliquin millor la seva relació amb Fidel Castro i potser també alguna escena més novel.lada que faci l'obra més entretinguda. La segona part ho és més però a base d'una major acció quan els revolucionaris comencen a entrar a places importants. Potser això són pecats d'una introducció no prevista a l'obra que en realitat es volia fer (la pendent "Guerrilla"), la qual cosa podrem valorar després de veure-la.
Així que de moment ens quedarem amb una pel.lícula correcte però que no atrapa a l'espectador, molt ben filmada amb les càmares digitals RED de baix pressupost, amb l'habitual mestria del director per jugar amb el temps i els colors i el blanc i negre, i amb unes notables caracteritzacions del Che (per part d'un Benicio del Toro molt adequat en aquest paper) i Fidel (per part d'un més desconegut Demián Bichir).

Sombreros

Els espectacles de dansa eren una activitat que mai m'havien cridat l'atenció en especial. Casualitats de la vida, mentre pujàvem el riu Mekong amunt en direcció a Pnhom Penh, vaig conèixer en el vaixell a un francés d'arells vietnamites que parlava un excel.lent castellà i que va resultar ser el director de produccions de dansa contemporània Dominique Laulanné. Vam estar xerrant una bona estona, ell volia practicar un castellà que normalment no pot utilitzar, a mi sempre m'agrada conèixer la vida de gent nova, especialment quan estan molt allunyats de l'entorn en el què em moc.
D'aquella conversa van sorgir dues invitacions per veure l'estrena dijous de l'obra "Sombreros", que fan fins demà al TNC, dirigida artísticament per Philippe Decouflé, un dels referents de la dansa contemporània moderna. L'espectacle és magnífic i va arrencar minuts i minuts d'aplaudiments enfervorits del públic que abarrotava les grades de la sala gran. I és que és un espectacle divers, molt esbojarrat, amb moments de tot: petits diàlegs divertits en català i francès, escenes de dansa més seriosa amb música més greu i escenes de dansa còmica amb música de pel.lícules. Deixant apart la qualitat dansaire dels intèrprets (que un profà en la matèria no té suficients coneixements per jutjar), la verdadera sorpresa i excel.lència de l'obra és la magnífica combinació de la dansa i la mímica amb efectes audiovisuals d'última generació, que permeten jocs increïbles d'ombres, imatges i efectes visuals que provocaran les delícies fins i tot de l'espectador novell en aquest art.

26 de setembre 2008

Dia horribilis

Hi ha dies que més val no llevar-se... Avui ha estat un d'ells. 6:50, despertador, suc de taronja, dutxa matinal, vestir-me, agafar bolso, comprovar claus... Claus, merda, on estan les claus del Peugeot? Calma, respira, un, dos, tres, busca bé. Buida el bolso completament, res, mira pel terra, res, mira menjador, res. Les vas perdre ahir (el pitjor és que ahir sortia i al treure l'ipod m'adonava que m'havia deixat el mòvil i que duia les claus del cotxe quan no les necessitava, però em va fer mandra pujar de nou). Merda, l'autobús de SEAT ja ha sortit i les de reserva... a ca la mare. Ja estàs llevat... venga, pilla el metro (sense ipod). Més de mitja hora més tard... obre la porta, pam, cadena. Ding dong, hola, he perdut les claus. 8:15, Marina, no arribes abans de les 9 a la feina, burocràcia obligada per arribar tard, un dia on tenies un paper preparat per marxar després de dinar (dino a les 12h). Feina? Jorge, de vacances, zero. Truca al jefe, agafa-te'l de festa i aprofita per fer coses. Markus? (bla, bla, bla) Cap problema. Bona notícia? Bé, en aquell moment trepitjava una especie de ferro en U que traspassava la sola de la bamba i se'm clavava al peu. Bé, podem anar als bancs a certificar les conseqüències de la crisi sobre els meus FI i així no he de gastar dissabtes matí llevant-me aviat. Primera aturada (a peu), Caixa d'Enginyers, 8:30. Oh, el banc que sempre obre, obre a les 9h. Bé, ves a esmorzar. 6 euros oferta entrepà més beguda? Tamos locos? Quin mal fa el turisme. Entra als carrerons del Born nord a veure què trobes... Per fi, un bar normal. Suc de taronja i xapata truita espanyola amb pernil i formatge. 9:15, ara sí, primer certificat de defunció Caixa Enginyers. Ramon? Ei, que no he trobo el tiu al què m'has dit que enviés el mail. Envia-li a aquest. Ramon? Està de vacances, fora d'oficina. A la merda, ho enviem dilluns. Segona parada Merchbanc. Segon certificat de defunció del meu capital. Opcions? Consolidar pèrdua o esperar a què algun dia es recuperi tot. Putu capitalisme, em refaré amb la teva moneda. 20 € per substituir la camisa fiestera que vaig perdre amb la taja de Sant Joan i 22 € pel llibre de moda de Stieg Larsson. Venga, agafa metro (què fa 10 minuts parat a Universitat?) i ves al restaurant on vas anar ahir, a veure si hi ha sort i les vas perdre allà. Negatiu. Bé, tocarà fer-ne unes de noves, sort que hi ha un taller Peugeot al costat de casa. Deixa les coses a casa, riu una mica amb un mail (no saps com te l'agraeixo) i cap allà. Mec, obrim de nou a les 15h. Torna a casa, menja quelcom ràpid i torna cap allà. 66 € la clau amb comandament i t'has de fer l'espadí a un altre lloc. Ai, no, avui està tancat. Hi ha un altre que potser obre. No contesten, per sort entra un transportista i sí, avui obren, però a partir de les 16:30. Bé, temps per riure amb un capítol de la sèrie preferida. Merda, plou. Camina fins a Rambla Badal-Sants amb la merda soles que rellisquen un ou. Espadí fet, torna a pujar. Oh, cartell de plaça per llogar a l'edifici. Truca, oh, ho sento, avui ja el venen a veure. Ves a buscar el cotxe, torna el taller, configura tot, entera't que l'antena de ràdio no es pot desmontar (l'adaptador d'ipod queda condemnat a sentir-se amb interferències per Barcelona) i sí, a les 18h arriba a casa cansat i fastigejat. Sí, aquest ha estat el meu 26 de septembre per oblidar i he decidit no tornar a sortir de casa. Ben fet, el Barça de bàsquet ha perdut novament, ohh, però m'he fotut dues birres i viciant-me a la Wii amb els compis he salvat una mica el dia. Bona nit i fins demà.

Kus l'observador

26/09/08. Metro L1. Parada Rocafort. Aprox. 12:30. Garrulilla rossa tenyida puja amb mare garrulilla morena, ambdues s'intercanvien somriures. Garrulilla rossa va escoltant un ipod que se li cau al terra. 12:33. Parada Hostafrancs. Puja garrulillo escoltant ipod, veu a garrulilla i intercanvia una frase de menys de 10 segons a l'hora que li acosta el mòbil. Garrulilla somriu a la seva mare (deducció personal sense certesa de ser real) i escriu el seu mòbil. Kus para orella. Garrulillo li pregunta el nom: Perdona, como te llamas? Garrulilla torna a somriure a la seva mare encongint-se d'espatlles. Li diu. Ell somriu. Ella li pregunta el nom. Ell li diu. Ell es recolza sobre la porta i se la queda mirant somrient sense dir res. Pi, pi, pi. Plaça de Sants, hora de baixar.
And... why not? Don't think, do it.

24 de setembre 2008

Dexter

Finalment ho he aconseguit. Trobar una sèrie que m'enganxi i que permeti superar més amenament les llargues pauses intertemporals de la sèrie de les sèries. Seguint però la manera de fer d'ella, abans de descobrir-vos la nova troballa, haureu de passar prèviament per la història que l'ha precedit. Història que ja vaig començar a explicar fa uns mesos amb Herois (de la qual finalment no vaig veure la segona temporada) i va continuar amb Dexter.
Dexter era una sèrie de la què esperava molt. A diferència de Prison Break (que no he vist) o Herois, els comentaris de la gent aquí eren unànims. No només això, sinó que un dels elements que em va ajudar a enganxar a Lost a través del seu blog no només la lloava, sinó que li feia decaure la seva passió per Lost en una quarta temporada que jo vaig trobar excel.lent, relliscant només en una finale que no va estar potser a l'alçada de les anteriors. Les crítiques a Lost augmentaven, els seus resums dels capítols baixaven de qualitat... fins al punt de passar l'exclusiva de seguiment de Lost a l'excel.lent pàgina todoseries del meu compi Lequerico.
Potser de vegades quan les expectatives són tan altes, la decepció és més gran de la què per justícia hauria de ser. Dexter és una sèrie trencadora, un assassí en sèrie que causi les simpaties de l'espectador no és un argument gens habitual. Naturalment el protagonista és el millor de la sèrie, amb la seva moral inculcada pel seu pare per controlar els seus impulsos, amb la seva fina ironia, amb els seus pensaments en off que va airejant al públic per anar-lo coneixent millor. Però no em va enganxar, els seus capítols excessivament llargs (60 minuts), d'estructura i temàtica força repetitiva, la simplicitat de la resta de personatges, la seva exasperant relació amorosa, la trama principal que avança tan lentament... Anava mirant els capítols més per inèrcia que per estar enganxat realment i l'única sessió múltiple va ser al final amb els dos últims, havent de reconèixer que en aquest cas el final sí va ser el millor de la sèrie (a diferència d'Herois on és una mica decepcionant).
Així que seguint els consells del guru de les sèries, si una no t'entusiasma, passa a la següent ja que l'oferta actual és infinita. D'aquesta manera just arribar al pis em van donar les primeres temporades de Damages i Californication, que encara no he vist, fins que arribat el septembre i amb una mica més de temps per mirar quelcom em van dir que m'oblidés d'elles de moment per passar a veure la què realment ho ha aconseguit. Una temporada en tres setmanes i acostant-me a la meitat de la segona...

BAM 2008

Després d'un any d'absència obligada per l'exili alemany, aquest any tornava a poder disfrutar de les festes de la Mercè, malgrat que el mal temps i altres plans les han desvirtuat una mica. Com sempre el plat estrella per mi són els concerts del BAM, gratuïts, de música alternativa o grups novells i que des que hi vaig començar a anar cada any m'han permès descobrir grups nous per escoltar i que en algun cas s'han convertit en preferits, com Vive la fete o Mendetz.
L'assistència personal meva ha estat però el 2008 bastant flueixeta, limitant-me a només tres concerts, dos dels quals eren de grups ja coneguts. Això sí, com a mínim després del Forum i el Macba d'altres anys, aquest cop els escenaris elegits eren nous per mi, l'antiga fàbrica Damm i la preciosa plaça del Rei.
El primer concert va ser dels barcelonins Mishima, grup que vaig descobrir lleugerament en el meu primer any de BAM i que aquest cop vaig gaudir majorment del seu pop alternatiu de caràcter mes intimista. Acte seguit van tocar els més coneguts Antònia Font, a qui encara no havia vist mai en viu malgrat els amics que tinc seguidors del grup. El seu directe em va corroborar el què ja havia conclòs de les cançons seves que havia escoltat: que és un grup que té cançons molt bones, animades i festives, i cançons que no encaixen gens amb el meu gust musical. En tot cas l'ambient va estar molt bé malgrat el gran públic assistent.
El descobriment d'aquest any doncs s'ha reduit a la madrilenya Lourdes amb el folk molt intimista cantat en anglès de Russian Red, una de les revolucions de l'indie espanyol de l'últim any i que comptava amb un públic força nombrós i entès. Potser massa tranquil pel meu gust i amb un estil que en moltes cançons és massa semblant, la cantant (capaç de cantar quasi a capella, tocant una guitarra, el xilofon o una maraca) desprèn una connexió amb el públic que fa el concert atractiu.
Més extensa és doncs potser la llista de concerts pendents i llurs grups entraran a la llista de pendents d'escoltar i qui sap si entrar a la categoria de ser escoltades per l'ipod mentre un passeja per Barcelona: Facto Delafe y la flores azules (dels quals ja conec la seva excel.lent mar el poder del mar i que volia aprofitar per veure com era la resta de la seva discografia en directe), Love of lesbian, The Secret Society i The Long Winters (grups dels què he sentit parlat però encara no he entrat a conèixer-los), i Vetusta Morla (després de la recomenació d'un dels meus principals introductors a grups indie després d'haver assistit al concert).

21 de setembre 2008

Vicky Cristina Barcelona

Probablement una de les pel.lícules més esperades de l'any després del rebombori que va portar la seva filmació a la nostra ciutat, coincidint amb les festes de la Mercè ha arribat per fi l'última obra de Woody Allen, que després del canvi de Manhattan per Londres de les últimes obres, torna a traslladar-se aquest cop de ciutat per acostar-se a la nostra realitat mediterrània. Que ningú esperi però del director neoyorquí un profund coneixement de la nostra cultura i societat, doncs en aquest sentit la pel.lícula tira bastant de clixés de turista de pocs dies al nostre país. La poca societat catalana que apareix, o no es mostra (com els amics bohemis del pintor) o no sembla massa real (com l'alta societat que intenta mostrar). I malgrat que Vicky representa en principi una estudiant de màster en cultura catalana, aquesta brilla per la seva absència.
La bona notícia és la imatge que es dóna de la ciutat de Barcelona: tota una postal de ciutat romàntica, europea, mediterrània, moderna... Si algú es queixava dels suposats diners destinats per aconseguir la pel.lícula, no ens podem queixar del resultat. Millor propaganda segur no podíem tenir, més aquest cop que Woody ha triomfat fins i tot a la seva terra.
Introduccions sociopolítiques a part, "Vicky Cristina Barcelona" no necessita de les carències explicades per ser una gran obra, sense arribar però a la categoria d'obra mestra ni entrar en el
palmarés particular del propi director. Allunyant-se dels temes més trascendentals de la seva última pel.lícula londinenca, "Vicky Cristina Barcelona" torna a l'estil carecterístic de Woody amb el format de comèdia lleugera dramàtica amb l'amor, les indecisions i els traumes psicològics com a protagonistes.
Vicky i Cristina són dues amigues americanes qui, invitades per un conegut afincat a Barcelona, decideixen passar un estiu a la capital catalana. Ambdues són molt diferents, la qual cosa no impedeix que ambdues caiguin rendides a l'encant ibèric d'un pintor bohemi (Juan Antonio) que coneixen casualment. La pel.lícula però guanya especialment quan apareix Maria Elena, l'ex-muller de Juan Antonio i llur relació encara marca profundament a ambdós. Protagonista és també la veu en off que va narrant la història i els pensaments dels protagonistes, aturant-se de tant en tant per donar pas a escenes "en viu" més dramàtiques. Bastant criticat en certs cercles, per mi li dóna un toc original a la pel.lícula, malgrat que el recurs en sí no ho sigui en absolut.
Comèdia divertida i amena, la pel.lícula compta a més de l'habitual brillant direcció amb una escenografia excel.lent que ajuda a vendre Barcelona (i Oviedo, a la qual els protagonistes passaran un decisiu cap de setmana). Però gran part de l'èxit de l'obra es deu sens dubte a l'excel.lent interpretació dels protagonistes espanyols: un esplèndid (com sempre) Javier Bardem i una molt almodovariana Penélope Cruz que acaba de donar l'empenta necessària a la pel.lícula a partir de la seva aparició. Més modesta és la interpretació de les dues "guiris", Rebecca Hall i especialment Scarlett Johansson, qui de totes maneres només per la seva bellesa ja compensa la seva aparició en la pantalla.
I com no, quan un director és també músic, havia de destacar la banda sonora, molt mediterrània, amb molt toc de guitarra espanyola i amb una enganxosa i omnipresent cançó de fusió dels barcelonins Giulia & Los Tellarini.
Si a tots aquests arguments se li suma poder veure molts racons magnífics de Barcelona, no cal dir que la pel.lícula és recomenable no només per al tradicional public seguidor del director, sinó a qualsevol amant d'una bona comèdia i de la nostra ciutat.
P.D.: si normalment ja recomano sempre veure la versió original, en aquest cas és imprescindible.

18 de setembre 2008

El servei avui en dia

No m'he quedat amb el teu nom, però et vull donar les gràcies a tu, hostessa anònima de Lufthansa, que sense ser la més jove, sense ser la més maca, m'has alegrat el dia. I me l'has alegrat pel teu somriure permanent, pel teu caràcter servicial, per la teva preocupació constant pel benestar de cadascun dels passatgers... Servint el què tothom t'anava demanant sense perdre la compostura ni el riure a la cara, servint de tal manera que bessar líquid sobre el passatger sigui impossible, memoritzant els passatgers que estaven en aquell moment adormits per preguntar-los-hi després si volien el menjar o beure que s'havien perdut, servint sense problemes segones rondes a qui ho demanés malgrat estar ple l'avió, recollint objectes que a la gent se li puguin haver caigut... Pot semblar estrany, però avui en dia és tan difícil trobar gent d'atenció al públic que facin la seva feina a la perfecció, que un se'n troba a algun se li queda gravat en la memòria i li crea una satisfacció que hauria de ser norma... Però l'última persona que recordo va ser la cambrera del Mama cafè un dia que vaig sopar amb l'Anna, també servicial, somrient, parlant en català (sí, avui en dia no és tan trivial d'aconseguir) i extremadament professional, deixant caure recomenacions subtils (profitoses pel negoci) sense fer-se en cap moment pesada. I d'això ja deu fer ben bé més d'un any...

13 de setembre 2008

Tres versions de la vida

Novament tirant de promoció ens vam tornar a costar al teatre, en el què espero sigui un hàbit que poc a poc anem agafant... a la vegada que espero que també el nivell teatral pugui una miqueta. I és que "Tres versions de la vida" va estar bé pel preu reduit que es va pagar, però no crec que valgui el preu normal de taquilla.
Tragicomèdia de Yasmina Reza, l'obra és una triple visió sobre un mateix fet: els Finidori es presenten un dia abans al sopar de l'Enric i la Sònia, portant la mala notícia de què s'acaba de publicar un article molt semblant al què havia anat preparant l'Enric i del qual depenia un possible ascens.
Essent bona la idea i comptant amb una bona interpretació l'obra es fa amena durant l'hora i mitja de representació, però no arriba a entusiasmar probablement per l'excessiva semblança (especialment entre les dues primeres parts) de les tres versions de la vida.

12 de setembre 2008

Wall-E

Realment els temps dels dibuixos animats han canviat considerablement. Lluny queden les produccions de Disney amb la què hem crescut moltes generacions i que a l'hora que feien riure als més petits, provocaven l'ensopiment més gran a molts dels nostres progenitors. Amb el temps els creadors de dibuixos animats han après que al final a la sala hi ha gent de totes les edats i cada cop són més habituals les bromes i paròdies que no van dirigides precisament als nens.
Wall-E i, com no, novament Pixar, donen una volta més a la femella, i demostren que el cinema d'animació no té limitacions i no té perquè estar renyit amb res. Moltes crítiques i cineastes amateurs la definiexen com la millor pel.lícula d'animació de la història, i essent probablement així (tampoc m'agraden els superlativismes ni les afirmacions tan categòriques), cal aclarir prèviament alguns conceptes. I és que Wall-E no competeix amb les pel.lícules de dibuixos (cartoons) convencionals, sinón que està en una altra esfera que li permetria competir en qualsevol certamen de cinema general, excepte lògicament en els apartats propis d'interpretació. En aquest sentit, i malgrat presentar alguns gags típics del gènere que provocaran les rialles dels més petits (i no tan petits), no és segur l'obra més divertida a la què portar els teus fills d'edat més reduida (probablement riuran molt més en el divertit curt inicial Presto).
Pixar crea amb Wall-E una obra integral que aglutina molts gèneres i històries. Utilitza l'animació per fer ostentació de la tècnica digital disponible actualment. Els paisatges, els efectes espacials, combinats amb l'excel.lent música són espectaculars. Però a partir d'aquí crea una excel.lent història de ciència ficció dramàtica barrejada amb una surrealista història d'amor entre robots, que amb una gran parquedat de diàlegs aconsegueix expressar sentiments molt humans. Si a tot això se li suma el missatge crític a la insostenibilitat de la nostra societat actual, expressat però molt diferentment a la típica moral ecologista que normalment acompanyaria una obra de dibuixos animats, i les magnífiques paròdies a algunes grans obres de la història del cinema (especialment notables les de 2001), realment un s'adona que no només està veient la millor pel.lícula d'animació de l'any (extensible en el temps), sinó probablement una de les pel.lícules de l'any.

07 de setembre 2008

Vídeo amb les fotos de Vietnam

Per evitar el tràngol d'haver d'estar clicant 300 fotos del viatge i intentar fer més amena l'activitat de mostrar les fotos, aquest cap de setmana m'he introduit en l'apassionant món de la creació de vídeos partint de fotos, de la conversió de formats i de la pujada de vídeos en el Youtube. Us deixo doncs amb aquesta modesta creació que complementa l'extensa informació escrita del mes d'agost.


02 de setembre 2008

Propòsits de septembre

Ja sé que normalment es fan per any nou però després de dos anyets sense fer quasi res per Ingolstadt, un cop sembla que la vida se m'estabilitza durant un temps a Barcelona i reduint considerablement el nombre de viatges, tocava intentar fer novament el típic propósit de posar-se en forma. Així que el dissabte em vaig anar a apuntar al C.N. Mediterrani i avui he estrenat l'equipament comprat ahir al Decathlon. Com a primer dia han estat només 1000 metres (això sí forçant una mica el ritme) i amb un intent fallit per poc de 100 metres papallona. Piscina olímpica descoberta (ja li queda poc) amb un carril per mi sol quasi tota l'estona. Realment, el Medi mola més. Demà toca provar el gimnàs.