26 de febrer 2008

Innsbruck 23-02-08

Aquest cap de setmana començava la triatló de sortides de cap de setmana prèvies a setmana santa, vacances que obro a possibles visites disposades a fer alguna ruta per centre Europa amb la meva nova flamant adquisició, pendent de presentar.
El viatge però es realitzava amb l'antic A3 i tenia com a destí Innsbruck, ciutat austríaca que encara tenia pendent de visitar i que actualment podia fer en millors condicions després del viatge a Cuba. Així que divendres vespre, després d'un llarg i pesat viatge ple de caravanes, arribava a casa de la Marianne i l'Alexandra, que comparteixen amb dues estudiants més. Després d'un deliciós sopar seguit d'un copeo, en el què van anar arribant la Silvia, el nòvio de la Marianne i la Lili, la nit la continuàvem prenent alguna copa en el Jimmys, pel què sembla el bar més de moda de la ciutat i el nom del qual em recordava a la meva tendra adolescència en algua sortida esporàdica a la zona pija de Barcelona. El local estava força bé, malgrat que divendres es veia molt tranquil i amb gent més gran.
El dia següent ens llevàvem amb un sol esplèndid, que aprofitàvem per donar una volta pel petit però bonic centre de la ciutat (amb la casa daurada com a lloc més turístic) i fer un brunch a un... Tapas Bar. Sí, un bar espanyol, que com a mínim aquest cop si estava regentat per gent del país. Així que no em va importar fer un esmorzar tant típicament austríac com pernil serrà, formatge manxec, suc de taronja i pa que li faltava el tomàquet.
Ja amb l'estómac ple i una mica de ressaca del dia anterior, ens reuníem amb la Lili i la Claudia i agafàvem un espectacular tren-cable que puja a la falda de les muntanyes que rodegen Innsbruck. La ciutat en sí potser no és gaire especial, però les vistes als Alps que estan rodejant la ciutat són espectaculars. Clar, que millor són des de les pistes d'esquí, a on es pot seguir pujant amb telefèric fins a uns 2000 m, quedant la vall de la ciutat als peus d'un. Allà gaudíem del sol, la neu i la competició de salts acrobàtics que estaven fent. El temps era tan espectacular, que la meva roba no preparada per la muntanya va acabar sent la més eficaç de totes, a pesar de les crítiques rebudes prèviament.
Per la tarda baixàvem de nou a la ciutat, comprava un nou stock de cerveses per a la meva col.lecció de xapes, feiem una migdiada, sopàvem i ens dirigíem a un poble del voltant, on un grup d'amics d'elles feien un concert. Els lògicament desconeguts per mi Mohear resultaven ser un molt bo grup indie de barreges un tant peculiars però que em van encantar. Acabat el concert lògicament el bar del poble va anar-se buidant, així que la nit la vam continuar a un Jimmys que respecte al dia anterior s'havia transformat, estant a reventar i amb una bona festa.
Diumenge va ser temps de despedida per al retorn a Ingolstadt i carregar una mica les piles de cara als dos caps de setmana de viatge que queden.

Fotos

21 de febrer 2008

I per fi ja el tenim aquí...

20 de febrer 2008

Ehra i Audi TT V6 3.2 Quattro DSG

En una fase de projecte (encarant la recta final) on la feina cada cop es torna més rutinària i burocràtica, a costa de feina tècnica realment interessant i creativa, s'agraeixen dies com el d'avui per trencar la rutina.
S'havien de fer unes proves per testar l'encapsulat motor per països de males carreteres, i com cap experimentador d'Audi o SEAT estava disponible, doncs em va sortir a mi la possibilitat d'acompanyar a la gent de vehicle complet, com a responsable del departament de desenvolupament de carrosseria (per ser el constructor de la peça). Era una oportunitat per poder veure el desenvolupament de les proves a realitzar (bàsicament uns camins de bosc, amb zones especials amb sotracs, troncs, pas de riu (amb les típiques roques, etc.), on quasi m'he dedicat a tirar-me pedres contra el meu terrat, intentant fer-les més dures que el què la gent que havia de validar la peça tenia previst inicialment. Però finalment i per sorpresa de tots, la peça ha aguantat com una campiona, no essent de moment necessari el desenvolupament d'una versió especial (a falta de confirmació en la prova definitiva de Mèxic).
L'experiència però tenia a part d'altres components interessants.
En primer lloc es desenvolupava a Ehra, el circuit de proves del consorci VW, molt més gran que el de Neustadt. Naturalment no he pogut explorar totes les instal.lacions, que són inacabables, però un es fa la idea de tot el què hi ha i en concret he visitat les pistes offroad i la Schnellbahn (circuit d'alta velocitat). Aquesta última és llarguíssima, uns 20 km totals, corva oval peraltada on tornar a experimentar les sensacions de Nuestadt (com anar a 200 km/h en corba sense mans al volant) i unes rectes inacabables. Llàstima que com l'última vegada no hagi pogut conduir la nostra criatura per no tenir el permís de prototips.
En segon lloc, l'experiència m'ha permès agafar el vol diari intern del consorci entre els petits aeroports d'Ingolstadt-Manching i Braunschweig, tot un luxe només a l'alçada de les grans empreses. Una forma molt còmode d'unir Audi i VW, amb un avió mitjà d'hèlix, amb esmorzar i sopar inclòs i amb la comoditat d'haver de portar només el carnet d'Audi a sobre (lògicament un ha de reservar plaça anteriorment). En una horeta els dos centres estan units per aquesta línia xarter regular. Com l'últim vol és el que va de VW a Audi, m'ha sobrat cert temps per fer una curta visita a Braunschweig, ciutat universitària a més de tenir la fàbrica de VW, i amb un centre petit i bastant típic alemany.
I finalment, l'experiència ha conclòs amb el cotxe de servei que m'esperava a l'aterrar a Braunschweig. Al ésser el primer cop i amb l'excusa de no conèixer el camí, l'he demanat amb navegador i m'ha tocat un fabulós Audi TT V6 3.2 Quattro DSG negre. Seients de pell blanca, volant esportiu, canvi automàtic-seqüencial, suspensió esportiva i 247 CV. Sens dubte el millor cotxe que he conduit mai, cada trepijtada de l'accelerador tenia una resposta immediata, assolint els 200 amb uan facilitat increïble. Suspensió esportiva però més còmode del què esperava, una delicia. I a més li he pogut donar un parell de voltes a la Schnellbahn d'Ehra. Llàstima que els pneumàtics d'hivern hagin impedit superar els 220...

17 de febrer 2008

En suport a la Telecogresca

Llegeixo atònit la notícia de què la Telecogresca d'aquest any corre perill, novament per un ajuntament de Barcelona excessivament però interessadament regulador. Malgrat haver-hi participat només en la seva edició del 2000 (i a pesar de la rivalitat existent entre ambdues carreres), dono ple suport al comunicat emès per l'associació i els animo a què emprenguin iniciatives que permetin l'adhesió de la resta de la ciutadania per evitar un nou acte d'incompetència del nostre estimat ajuntament.

Comunicat oficial de l’Associació Cultural Telecogresca
:

Al llarg dels darrers 30 anys, la Telecogresca ha esdevingut la festa universitària més important de l’Estat Espanyol, convertint-se en un referent de la comunitat universitària de la ciutat de Barcelona. En les darreres edicions celebrades al Parc del Fòrum l’esdeveniment ha acollit més de 12.000 persones de públic, i ha comptat amb la presència de destacats artistes tant nacionals com internacionals.

Des de 1978, la Telecogresca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç desinteressat dels membres de l’Associació Cultural Telecogresca, integrada majoritàriament per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, així com per l’ajuda espontània de centenars d’estudiants universitaris que col·laboren en el muntatge de l’esdeveniment. En aquestes tres dècades, els organitzadors s’han guiat per la filosofia inicial d’oferir una festa de universitaris per a universitaris, amb preus assequibles, i artistes de primer nivell, fugint de l’afany de lucre que sovint caracteritza la indústria de l’oci nocturn.

Enguany, en el 30è aniversari de la primera edició de la Telecogresca, l’Ajuntament de Barcelona es nega a permetre la celebració de la festa en els termes en què s’ha fet durant tres dècades, posant així en perill la continuïtat d’una de les tradicions universitàries més arrelades a la ciutat. A continuació exposem el context històric en que s’emmarca la successió d’esdeveniments que han dut a l’Associació Cultural Telecogresca fins a aquesta desagradable situació:

Les primeres edicions de la Telecogresca es van celebrar al bosc del rectorat de la UPC. A finals de la dècada dels 80, amb el creixement de la festa, es va considerar que l’espai ja no era adient per a celebrar-hi la Telecogresca. Gràcies a la mediació del rector en aquella època, Gabriel Ferraté, es va aconseguir el compromís de l’Ajuntament de proveir un espai adient per a les futures edicions. És així com fins a l’any 2005 la Telecogresca va celebrar-se al Sot del Migdia de la muntanya de Montjuïc.

Després de l’edició de 2005, l’Ajuntament de Barcelona va comunicar a l’associació que la Telecogresca s’hauria de traslladar a l’espai del Parc del Fòrum de les Cultures, amb el pretext que s’havia condicionat aquest espai de recent construcció per a festivals multitudinaris.

Dos anys després, havent celebrat dues edicions de la Telecogresca a l’espai del Fòrum, amb el conseqüent esforç de canvi de localització, l’associació pot afirmar de forma objectiva que s’ha superat amb nota el repte de muntar una festa en el nou espai amb absoluta normalitat operativa. Així, les dues darreres edicions de la festa han estat el reflex que el nostre nivell organitzatiu és comparable al dels festivals més destacats de la ciutat, les promotores dels quals estan plenament professionalitzades.

Malauradament, a mitjans de novembre del 2007, en reunir-se els responsables de l’Associació amb l’empresa gestora de l’Espai Fòrum, BSM:SA, se’ns va comunicar que s’havia redactat una nova ordenança del districte que afectava al recinte i que no permetia la celebració d’actes multitudinaris en divendres més enllà de les 01:30, i en dissabte més enllà de les 3:30 de la matinada.

Tanmateix, aquesta normativa contempla quatre excepcions, que si tenien permesa la celebració en divendres, i que coincidien amb els altres festivals de música que es celebraven al Fòrum a part de la Telecogresca: Summer Case, Primavera Sound, Feria de Abril i Festes de la Mercè.

L’Associació Cultural Telecogresca va considerar i encara considera que aquesta nova normativa, de la que ha tingut coneixement de forma indirecta, suposa un greuge comparatiu en front d’esdeveniments de menys trajectòria i que tenen el recolzament de grans empreses. És, per tant, un tracte injust envers l’únic festival de música organitzat des de la iniciativa estudiantil i sense afany de lucre. En fer notar el nostre descontentament als fòrums públics, l’única resposta que hem rebut de l’Ajuntament és la reiteració en no permetre que la Telecogresca es celebri en divendres.

En fer-se ressò un mitjà de premsa de la situació que s’estava generant, l’alcalde de Barcelona va declarar que la Telecogresca havia de complir amb la normativa i que esperava assolir un diàleg fluid amb l’associació. A dia d’avui, les converses amb l’ajuntament es troben en un punt mort i ens és impossible contactar amb ells.

Sobta també que l’alcalde exigeixi a la Telecogresca el compliment estricte d’una normativa que neix amb quatre excepcions que corresponen els quatre esdeveniments destacats amb que competeix la festa.

Cal recordar que la Telecogresca és una festa universitària i, per tant, no seria viable la seva celebració en dissabte, donat que molts alumnes universitaris aprofitarien el cap de setmana per tornar a les seves poblacions d’origen. L’Associació es veuria mancada de gran part dels més de 500 voluntaris que any rere any col·laboren en el muntatge de la festa, a part de posar en perill les xifres d’assistència fent inviable econòmicament la Telecogresca.

Per tot l’exposat anteriorment, l’Associació Cultural Telecogresca vol manifestar el seu descontentament pel què entén que és un tracte injust i parcial per part de l’Ajuntament de Barcelona, i la voluntat de trobar solucions conjuntes que permetin la celebració de la festa en divendres, tal i com s’ha fet en els darrers 29 anys.

12 de Febrer de 2008
A.C. Telecogresca

Wendelstein 15-02-2008

Després d'un cap de setmana (com sempre agraït) per Barcelona, el cap de setmana del retorn començava el dijous, si s'entén com a cap de setmana el realitzar activitats que trenquin la rutina setmanal. Quasi un any després de l'última trobada amb algun Erasmus d'Aachen, aquest cop la visita de la Heli i la Outi a Munich, per passar un cap de setmana d'esquí pels Alps, donaven una oportunitat d'un nou retrobament. Sense formar part del cercle més íntim d'aquella gran experiència (que desgraciadament cada cop queda més llunyana), sempre fa il.lusió retrobar-se amb gent que fa temps que no veus (curiosament el diumenge en el retorn a Ingolstadt també em vaig trobar a l'aeroport de Barcelona a la Marta, noia de Terrassa també ex-Aachen). Un sopar a un argentí (de pas s'aprofitava l'ocasió per menjar bona carn que no fos de porc) i una copa al Killians van servir per refrescar alguns records i posar-nos al dia de les nostres vides.
De cara al verdader cap de setmana les previsions pronosticaven sol (oh!!) i fred polar (-12 i -14 de mínima a Ingosltadt, tot i que finalment han estat una mica més "càlides"). Així que res millor que aprofitar l'avinentesa per fer una visiteta als Alps alemanys, que un servidor poc amant de l'esquí com jo poc trepitja. Tancat Kehlstein fins al maig (o niu de l'àguila, una casa de Hitler en un cim alpí fronterer amb Àustria) l'alternativa ens l'oferia Wendelstein, un pic de 1838 m on es troba un observatori, un restaurant, unes petites pistes d'esquí i amb la possibilitat de pujar-hi amb cremallera i telefèric. El sol i el fred prometien a priori unes vistes espectaculars, així com l'oportunitat de tornar a tocar una mica de neu.
La convocatòria va tenir força èxit i finalment erem nou: José Maria, Josep, Juan Diego, Santos, Marcos, Roger, Elena, el David i un servidor (que aprofitava per posar cotxe i fer uns quants quilòmetres més abans de tornar-lo). El matí era fred però no tant com esperat (-6 graus) i efectivament assolellat. Uns quants quilòmetres per Autobahn, fins a arribar a les immediacions de Schliersee, un llac que ens donava la primera sorpresa a l'estar completament congelat i permetre'ns "patinar-hi" per sobre. Continuant direcció Bayrischzell, un es troba de sobte amb el telefèric que puja cap a Wendelstein. Allà vam decidir deixar-hi un dels tres cotxes de cara a la tornada, i amb els altres dos seguíem fins a l'estació del tren cremallera. Estació que finalment no era tan propera com esperada, sinó després d'uns 20 km que et porten a l'altra falda de la muntanya, després de passar per la zona baixa de les pistes, carretera amb revolts i pendents pronunciats, i fins i tot un peatge al final del trajecte!! Com acabàvem de perdre el cremallera de les 11, aprofitàvem per esmorzar unes salsitxes alemanyes (jo aprofitava per provar les Debreziner, una espècie de xoriçet alemany molt bo) i unes Weizen i Russen. Amb 24 € es pot comprar el tiquet combinat cremallera-telefèric i per 3,5 € més es té el servei de bus d'un lloc a l'altre. La pujada amb el cremallera dura una mitja hora, amb pendents força espectaculars i unes vistes que la boira del moment no ens va acabar permetre de gaudir. Un cop a dalt, la decepció. La boira tapava qualsevol tipus de vista i els camins panoràmics i cap a l'observatori estaven tancats per la neu. Així que curta estada pels voltants (hermita, mirador, tocar una mica de neu glaçada), algunes fotos amb les figures de l'artista de gel (molt gran les Mass de cervesa) i a fer un dinar bavarès, esperant que les previsions metereològiques optimistes del Juan Diego es cumplissin. I així va ser, les boires van escampar el suficient com per poder veure entre algun núvol els pics del voltant (entre ells el Zugspitze, la muntanya més alta d'Alemanya) i fer el descens amb sol. Desgraciadament aquest cop l'hora ideal hauria estat probablement entre les 17 i les 18h, quan ja no quedava ni un núvol, però a les quatre tanquen les instal.lacions. La tornada va ser amb parada al bonic poble de Schliersee, amb cases i fonts destacables d'estil bavarès, rives al llac (ja no tan glaçat com pel matí), i on vam aprofitar per fer un cafè de mitja tarda abans de tornar a Ingolstadt per veure si la lliga guanyava una mica en emoció (com afortunadament així va ser).

Fotos excursió a Wendelstein

El cesament d'Ivanovic

"No puc fer-ho millor del què estic fent amb l'equip que tinc". Aquestes desafortunades declaracions han provocat la destitució, obrint-se una nova etapa de transició en el bàsquet blaugrana. Sorprenent va ser aquesta sentència del tècnic montenegrí, que malgrat en costa creure siguin premeditades (per la imatge que tenia d'ell), tampoc s'entén que un sense voler caigui en un error tan greu. Després de fer el ridícul en la copa del rei, després d'estar contínuament qüestionat per tres anys on l'equip no ha aconseguit un esquema de joc clar, unes declaracions on directament ataca a la feina feta pel secretari tècnic i que a la vegada posa als jugadors en contra seva són una clara declaració d'intencions perquè et facin fora. Sabent que el seu futur a can Barça era impossible, sembla una renúncia al projecte per tal de tenir unes vacances pagades (amb la indemnització que d'esperar al final no li hauria correspost) fins a trobar un equip per a la següent temporada.
Personalment m'alegro del seu cesament. No estic d'acord amb les seves declaracions i crec que tenim un millor equip del què estem demostrant. El seu cesament hauria de servir per veure el potencial real dels membres de la plantilla, abans de realitzar la renovació necessària de cara a l'any vinent. Esperem que en Xavier Pascual apliqui un mínim de la lògica i anàlisi que acompanya a la nostra professió (és també un enginyer industrial) per saber portar amb una mica més de coherència als membres de la plantilla (i recuperar la confiança d'alguns casos perduts), així com dotar d'una major riquesa tàctica a l'equip per aprofitar millor els recursos (alguna jugada preparada perquè els nostres pivots puguin demostrar el seu potencial ofensiu?) i superar dies o fases de jocs de menys inspiració (alguna defensa alternativa, un major moviment de la pilota en atac que buscar bloquejos per al tir de jugadors exteriors...).
La seva tasca serà primordial. Confirmat a priori fins a final de temporada, el Barça té un clar objectiu primordial: obtenir una plaça per l'Eurolliga de l'any vinent. Aquest passa per apurar les opcions en la lliga regular (on no es podria perdre cap partit més i així i tot estaria complicat), i sobretot arribar als playoffs en un bon estat de forma per intentar aconseguir el títol o almenys ser finalista (i que el guanyador no fos algú diferent a TAU, Unicaja i el guanyador de la lliga regular). Sense aquesta participació de cara a l'any vinent, es fa impossible empendre qualsevol projecte de renovació amb aspiracions immediates (i després de tres anys de fracassos, vendre un nou any de transició seria catastròfic per a la secció). Tot el fum venut interessadament per la premsa local després de la xiulada (merescuda) a Laporta el dijous passat, amb la contractació de Messina i la columna vertebral del CSKA (Smodis, Andersen, Langdon) per l'any que ve, passen sens dubte per la consecució d'aquesta fita.
Qualsevol altres objectiu, com guanyar (participar-hi està molt bé però no ajuda per al futur) la Final Four de Madrid a dia d'avui forma part del terreny de la utopia...

12 de febrer 2008

Audi A3 Sportback Ambition S-Line 2.0 TDi DPF

Molt més guapo a priori quan me'l van entregar, finalment serà el cotxe que hauré disfrutat menys
a pesar de les expectatives inicials. Probablement ambdós A3os haurien d'haver arribat intercanviats. I és que el S-Line que acabaré de gaudir aquests dies és un cotxe d'estiu. Primer perquè aquesta imatge més esportiva de la foto va durar un cap de setmana, fins que va tocar posar-li els neumàtics d'hivern, i amb ells la pèrdua d'aquestes espectaculars llantes. Mai hauria dit que un cotxe podia canviar tant només amb elles, però certament amb neumàtics d'hivern el cotxe passa a ser molt més vulgar. Per fora, clar. Per dins l'acabat S-Line també es feia notar amb uns còmodes (però freds a l'hivern) seients de pell, una palanca de canvis més esportiva i el millor, un volant esportiu que tenia un tacte increïble. Però al contrari del què esperava aquest acabat S-Line no implicava que el cotxe anés per la resta més ben equipat... ans el contrari, amb aquesta versió perdia el sensor d'aparcament i sobretot, els seients calefactats que tan bé van l'hivern. A més el parabrises tenia una facilitat major en entel.lar-se i només ha faltat els últims temps on el netajaparabrises ha començat a fallar. Definitivament devia ser una versió a vendre per les nostres terres i segur que no pensada per vendre en països nòrdics.
El pitjor però el motor, que respecte l'anterior A3 passava a tenir el "modern" DPF (Diesel Partikel Filter). No m'he posat a mesurar el què deixa d'emetre a l'atmòsfera, però sí el què consumeix de més (passant de 800 a 650 km d'autonomia en conducció semblant). Així que la suposada avantatge ecològica és més que dubtosa i el forat a la butxaca pica, tot sigui per cumplir amb les normes anticontaminants EU*. A més es nota l'acció d'aquest element amb un menor reprís i sensació de potència, això sí, el cotxe era menys sorollós que l'anterior.
De totes maneres, no ens enganyem. Ara que l'hivern s'acaba tocava començar a disfrutar més d'aquest cotxe, les desvantatges del qual personalment mes les compensava el volant i el recuperar les llantes. Així que si he renunciat a ell, fent trampa i tornant-lo amb només uns 4 mesos i poc i uns 3000 km (en comptes dels 6 mesos i/o 8000 km de rigor) ha estat davant l'oportunitat única que ens ha sorgit degut a una renúncia de Deutsche Telekom a un pack de vehicles que havia de comprar. En unes setmanes presentaré la nova adquisició.

11 de febrer 2008

Copa del Rei 2008

Felicitats a la Penya pel seu merescudíssim títol de Copa aconseguit aquest passat cap de setmana. Naturalment a un servidor li hauria agradat més que el Barça hagués tornat a guanyar contra pronòstic com l'any passat, però no essent així m'alegro que ho hagin aconseguit els grans rivals de l'àrea metropolitana. Primer perquè feia molts anys que estaven intentar ressucitar de les cendres en les que van anar caient després de guanyar la Copa d'Europa i sorprenentment quedar-se sense patrocinador, i segon, perquè com diu l'acudit del diari sport, mirant els pocs partits que he pogut veure aquest any tinc envenja del joc que estan desplegant. Sí, veient el Barça un servidor es desespera i veient a la Penya (contra Pamesa i Tau, la final estava volant de retorn) un culé apassionat per aquest esport ha de reconèixer que es diverteix més veient el seu màxim rival després del Madrid.
El Barça no va repetir la gesta de l'any passat; aquest any no anava tan de tapat i el Iurbentia va posar-hi molta més il.lusió i va demostrar tenir-li la mesura presa al nostre equip. Els bilbaïns segueixen demostrant que a pesar de tenir una plantilla sense grans noms, són un equip i com a tal juguen. La Copa ha servit per demostrar que la seva segona plaça a la lliga i ser la millor defensa de la competició no és casualitat. Però malgrat que el Barça perdés només d'un punt i el TAU guanyés només de dos contra ells, la diferència mostrada en la competició va ser abismal. Ambdos equips grans van sortir sense la concentració necessària i el rival ho va aprofitar per obrir escletxa ràpidament. Però mentre el TAU va saber posar-se el mono de treball per reconduir la situació i passar a dominar el partit (fins a l'especulació final que els va portar a patir en els últims moments), el Barça va anar constantment a remolc, mostrant una sensació d'impotència preocupant. El recent aterrat Gary Neal va jugar més que molts jugadors fitxats a principis d'any per ser importants i després d'unes primeres jugades prometedores, va acabar per contagiar-se de l'individualisme imperant. Ja està bé d'enganyar-nos, el Barça actual no té cap mena d'esquema coherent ni en atac ni en defensa, i només sobreviu a base de la qualitat individual de certs jugadors i de les estones on pugui demostrar una concentració (individual) defensiva asfixiant. L'equip és inexistent i els temps morts no serveixen ni per saber fer una falta quan queden tres segons per acabar el partit.
La Penya ha tingut els seus altibaixos en els seus partits, però sap jugar més com equip, té recursos defensius interessants per intentar canviar dinàmiques de partit, i algunes individualitats que marquen en atac quan la resta no se'n surt. A més es permeten el luxe de donar espectacle, no en va són protagonistes de tres de les cinc millors jugades del campionat amb les quals despedeixo aquest post.

05 de febrer 2008

La gran seducción

Sincerament no recordo què em va fer apuntar la pel.lícula per baixar-me-la (a pesar de ser bastant recentment), però aquest diumenge mirant alguna cosa la vaig elegir precisament per això, tenia ganes de veure una pel.lícula completament inesperada.
La gran seducción és una comèdia canadenca, del director francòfon Jean-François Pouliot, qui amb aquesta obra realitzava la seva òpera prima en el món dels llargmetratges. La gran seducción no és una comèdia hilarant, és més aviat és una producció costumista que simpàticament ens acosta a un petit poblat pescador sotmès a una tràgica realitat cada cop més habitual: l'atur i la emigració cap a la gran ciutat.
Saint-Marie-La-Mauderne és un petit poble de 125 habitants, aïllat de la civilització degut al seu únic accés amb barca a través del mar, i l'esplendor de la qual es va acostar arran de l'actual crisi pesquera de la zona. La seva població es compon per tant d'antics pescadors que reben el subsidi estatal amb el qual anar sobrevivint i gent que en el sector serveis busca la calma que no trobarà enlloc més. Però alguna cosa pot canviar en aquesta població perquè els habitants recuperin la felicitat i l'orgull: una fàbrica d'envasos plàstics està disposada a afincar-se en el poble, si superen l'oferta d'un poble rival... i si aconsegueixen el metge resident amb contracte per 5 anys que demana la companyia asseguradora.
Per tant a l'igual com els hi passa en la realitat als habitants de l'illa escocesa de Jura, els habitants es troben amb el dilema de trobar un metge disposat a quedar-se allà aquest mínim de 5 anys. Com en aquest cas no hi ha masses diners a oferir, els habitants decideixen intentar seduir a un cirujà plàstic que hi estarà un mes per convencer-lo que no hi ha lloc millor on viure. Un joc teatral divertit de mentides i una mica de fàbula previsible ens faran passar una bona estona.
Guanyadora de diferents premis internacionals, amb una bona interpretració, és una bona pel.lícula recomenable, especialment per aquells qui troben a faltar més sovint en cartelleres obres de l'estil de Waking Ned.

Third degree

Aquest és el nick que em posaria Sawyer si estigués a la illa de Lost. Una xorrada però m'ha fet gràcia.

04 de febrer 2008

El sorteig de l'Eurolliga... i Gary Neal

Com era d'esperar no ha tocat un grup assequible (i possible) com hauria sigut per exemple Lietuvos, Maccabi i Aris, però això hauria estat un premi massa gran per al què s'ha demostrat fins ara. Així que ha tocat l'os dur més probable i clar favorit a primer de grup (CSKA Moscou) i tres equips que lluitaran per la segona plaça: el sempre incòmode Unicaja (oportunitat però de revenja per l'eliminació de l'any passat) i una Lottomatica de Roma que ja ens va enviar a la tercera plaça en la primera fase i amb qui no hauríem de tornar a ensopegar. Un grup doncs no senzill però tampoc impossible, i que en cas de passar segons implicaria uns més que probables quarts... contra el Madrid!! (amb el gust que donaria deixar-los fora de la SEVA Final Four).
Clar que perquè tot això passi hauran de millorar una mica les coses. Conscients de la necessitat d'un reforç per a l'equip, la dupleta IC ens ha tornat a obsequiar amb un altre jugador a ocupar la posició amb més overbooking de la plantilla: la de 2 (on ja tenim a Basile, Grimau, Acker i cada cop més Lakovic). A final de temporada quan probablement marxin els dos espero que en alguna d'aquestes declaracions punyalada que es solen fer sobre el passat, algun dels dos ens aclarin el més gran dubte que tinc del seu projecte: ha estat Savic incapaç en tres anys de portar un "3" autèntic a l'equip o ha estat Ivanovic qui sempre ha demanat jugar amb exteriors baixets?

Votar en blanc?

Des que es va retirar de la política activa i a pesar del seu anunci recent de què pateix Alzheimer, l'ex-alcalde de Barcelona i ex-president de la Generalitat s'ha decidit a torpedejar regularment l'oasi d'apatia que tenen establerts els polítics actuals amb sinceraments incòmodes del passat i ara demanant el vot en blanc en les pròximes eleccions.
La situació política actual no és molt diferent que la què em va portar a votar a Escons Insubmisos en les passades eleccions per a la Generalitat (a les municipals de Barcelona sí vaig tornar a votar partits convencionals ja que considero que són eleccions més properes i on un sí pot mirar diferents propostes que afecten al seu barri). Partit que, per cert, també es presenta a les generals i acaba d'obrir un bloc. En el meu cas aquest cop no votaré perquè en la meva novament condició d'exiliat (curiosament també em vaig perdre les últimes generals per estar vivint a Alemanya) ja faig tard novament, la qual cosa aquest cop em preocupa molt menys que en les anteriors on es donaven unes circumtàncies especials. Així que no cal que em trenqui massa el cap amb què hauria votat en cas d'haver-ho pogut fer.
No sé si aquestes són les eleccions ideals per votar en blanc, si tot i haver de governar amb partits catalans, obtenim el què obtenim, no em vull imaginar sense aquest poder. Però és interessant que un ex-president el demani, és una prova del nivell que estem tenint (i que teníem quan ell estava també per cert) i els arguments esgrimits són realment certs. Interessant però és la reflexió que fa sobre el gir europeu, potser sí que és el partit que falta, un partit europeïsta de veritat i intentar obtenir a Europa el què sembla impossible després de tants segles obtenir d'Espanya. Clar que per a això potser Europa també hauria de donar certs pasos endavant que no encara ha donat, com una Constitució que representi a la seva gent i un govern europeu, les decisions del qual afectin i arribin a la consciència de la població...

03 de febrer 2008

Catan Erweiterung Händler & Barbaren (II): escenaris nous

Com publicava en el post anterior, l'extensió comerciants i bàrbars disposa de 5 escenaris nous:

a) Die Fischer von Catan (els pescadors de Catan): el desert es substitueix per un llac i apareixen zones de pesca, tot associats també a números dels daus. Els jugadors a més de cobrar matèria prima en cada torn, cobren també cartes de peixos (que poden tenir 1, 2 o 3 d'ells) si tenen poblacions a la vora de les zones de pesca (1 carta si es té un poble, 2 si es té una ciutat). El peix, matèria de luxe, serveix per poder pagar les següents accions: 2 peixos envien al lladre fora de la illa (fins que torni a sortir un 7), 3 permeten robar una carta d'un rival, 4 agafar una matèria primera del banc, 5 construir una carretera i 7 comprar una carta de desenvolupament. Però atenció també es pot pescar una xiruca vella, la qual et resta un punt per la resta del joc...


b) Die Flüsse von Catan (els rius de Catan): a la illa de Catan apareixen dos rius que creuen zones de matèria prima, i acaben en zones pantanoses infèrtils. Cada carretera o poblat construit vora el riu dóna una moneda d'or. Els rius es poden creuar mitjançant ponts (màxim 3 per jugador), que valen dos totxanes i una fusta. El jugador més ric (número de monedes d'or) opté la carta de colon més ric (1 punt), mentre que la resta obtenen les cartes de colons pobres (-2 punts). Queda clar que aquest escenari és una lluita per estar als rius.



c) Der Zug der Karawanen (el tren de les caravanes): en el mig de l'illa un oasi de nòmades, que volen ovelles i blat per negociar, substitueix el desert. Quan un jugador construeix un poblat (o ciutat), s'inicia una ronda de negociació per atreure la caravana nòmada. Cda jugador posa tantes ovelles i blats com vulgui, i cada carta compta com un vot. La majoria de vots decideix on es posa el camell (en cas d'empat guanya el jugador que ha posat més cartes o en el seu defecte el jugador que acaba de construir). Els camells han de formar una caravana (màxim tres) que parteixen de l'oasi. Cada carretera construida per on passa la caravana compta doble de cara a la carretera més llarga. Cada població creuada pels camells val un punt més. La victòria es situa en aquest cas en 12 punts. L'escenari dóna un major valor a les ovelles, que normalment tenen menys sentit en el joc original.



d) Der Barbarenüberfall (l'asaltament dels bàrbars): en aquest escenari desapareixen el lladre i les cartes de desenvolupament normals (que es substitueixen per unes noves). També apareix un castell. Es comencen contruint 1 poblat i 1 ciutat. Dos bàrbars es situen en les caselles 2 i 12. Cada cop que algú construeix entren tres bàrbars a l'illa, situant-se un a cada casella de la costa amb els nombres que surtin de 3 tirades de daus consecutives amb diferents nombres. Quan 3 bàrbars arriben a un territori el conquereixen, deixant de donar matèria prima i destruint les poblacions que hi haguessin (es deixen tombades). Tampoc es poden construir carreteres o poblacions en ell. Les cartes de desenvolupament de l'escenari (que es juguen a l'instant i sense límit per torn) poden donar: expulsió d'un bàrbar, desplaçament d'un bàrbar a un altre territori (a voluntat) o caballers, que poden ser negres (i es poden situar en qualsevol camí lliure) o de la consagració (que parteixen del castell). Els caballers de cada jugador es mouen tres camins (que no tenen perquè ser carreteres) al final de cada torn. El pagament d'un blat permet moure un caballer cinc camins. Els caballers poden moure's lliurement per camins, carreteres i ciutats, siguin del jugador que siguin, però no poden haver-hi dos caballers a l'hora en el mateix camí.
Quan 4 caballers arriben a un territori conquerit el lliberen, fent presoners als 3 bàrbars, que es repartiran entre els jugadors que hagin aportat caballers (1 per cadascun mínim; si en sobra un pel què hagi aportat més caballers, o desempat amb daus, i 3 monedes d'or pel què perdi). 2 presoners donen 1 punt. Un dau de colors decidirà quins Ritter han mort en la lluita, rebent el jugador daminificat 3 monedes d'or per caballer perdut. 2 monedes d'or són intercanviables per una matèria primera. La regla del 7 es manté igual, a pesar de no haver lladre. Guanya qui arribi a 12 punts.



e) Händler & Barbaren (negociants i bàrbars): per restaurar el castell es necessita màrmol i vidres. A canvi el castell dóna eines de la seva ferrateria i sorra del riu. El màrmol (i també sorra) s'obté de la pedrera, a canvi d'eines. La vidreria necessita sorra i dóna vidre i eines. En aquest escenari desapareixen el 2 i el 12, les cartes de desenvolupament normals, i les cartes que donen 2 punts extres. 3 bàrbars es situen en els camins de l'illa (i s'aniran movent a voluntat del jugador que tregui el 7, robant una carta si el situa sobre una carretera d'un rival). Al començament cada jugador rep 5 ors i construeix un poblat i una ciutat, de la ciutat partirà el seu carruatge. Els carruatges es poden anar millorant, sota pagament de matèries primeres, podent fer fins a quatre millores (que signifiquen un punt adicional). Al final de cada torn, el jugador mourà el seu carruatge (4 moviments de base o més si l'ha millorat). Cada moviment significarà avançar més o menys en funció de si passa per camins o per carreteres, pagant peatge (or) si aquestes són d'un rival. Creuar-se amb un bàrbar també alenteix el pas, però hi ha la possibilitat d'expulsar-lo tirant els daus. Quan un carruatge arriba a un dels objectius (castell, pedrera i vidreria) obté una matèria primera a portar a un dels altres objectius. Quan hi arriba donant una matèria primera, a més suma un punt i certa quantitat d'or. Guanya qui arriba a 13 punts.


Catan Erweiterung Händler & Barbaren (I): variants noves

Ho reconec, m'he tornat un friki d'aquest joc. Així que després d'estrenar l'extensió per 5-6 persones aquest Nadal i comprovar que la gent a Barcelona també s'hi està enganxant, vaig prendre la decisió que tornaria d'Alemanya amb totes les extensions. Aprofitant que l'altre dia passava per davant la tenda, vaig començar amb l'extensió que no coneixia i només havia vist aquí: la Händler & Barbaren (comerciants i bàrbars).
Comerciants i bàrbars és la tercera extensió oficial del joc "Els colons de Catan" i va sortir tot just l'any passat. La seva aparició respon a les demandes de la gent, doncs el seu creador Klaus Teuber en principi tenia previst acabar la saga amb les dues extensions prèvies: Seefahrer (navegants) és una expansió espaial, Städte & Ritter (ciutats i caballers) és una expansió de profunditat en el joc.
Comerciants i bàrbars respon en general més a expansió de variants del joc original, tot i que també disposa de dos escenaris nous que aprofundeixen en la complexitat del joc. L'extensió disposa de 4 variants del joc original i 5 escenaris nous.
Les 4 variants són:

1) Freundlicher Räuber (lladre amable): el lladre no es pot col.locar en territoris amb jugadors que només tinguin els dos punts d'inici. Variant doncs bastant pobre i que no aporta res especial.

2) Ereignisse auf Catan (aconteixements a Catan): aquesta variant substitueix els daus per cartes que es barregen i que contenen els números. En cada torn el jugador en comptes de tirar els daus roba una carta. Algunes cartes a més de funcionar com a daus, contenen instruccions d'aconteixements que premien/castiguen algun jugador: destrucció de camins, cartes de material de premi, intercanvi de cartes de material entre jugadors... Aquesta variant pot ser interessant per canviar i contrarrestar una nit de mala sort amb daus "trucats".

3) Der Hafenmeister (el mestre de ports). Anàloga a les cartes que otorguen dos punts al què té el camí més llarg i al què ha jugat més cartes de caballers, apareix la carta que dóna dos punts al què disposa de més ports (mínim 3 punts en ports). Senzilla però interessant variant, pel meu gust a introduir immediatament en partides de joc base.

4) Catan für zwei (Catan per dos): interessant variant per encara fer més flexible el joc. Si en el seu dia criticava del joc que només és vàlid per 3 (sense ser tan genial) o 4 (màxim esplendor), i per això em vaig comprar l'extensió per 5 i 6 persones, amb aquesta variant s'amplien les possibilitats també per sota. La variant es basa en dos jugadors reals, i 2 jugadors neutrals controlats pels dos reals (sense estar assignat un a cadascun). Els dos neutrals no són competència per guanyar ja que estan limitats (per exemple només poden tenir pobles i no ciutats), però fan la funció necessària d'ocupar terreny i poder ser utilitzats per a molestar al rival real. A més s'introdueixen monedes que s'aconsegueixen quan un construeix a la costa (1) o al desert (2), o a canvi de cartes-caballer (2). Aquestes monedes permeten realitzar dues accions (robar dues cartes del rival a canvi de dues que un vulgui, o moure el lladre), a canvi d'una moneda o dues segons si s'està guanyant o perdent. Variant que pinta bé, a provar el dia que no es trobi a gent.

Weiber Fasching 2008

El partit del Barça de bàsquet va estar a punt de fer-me'l perdre per segon any consecutiu (malgrat que l'any passat l'excusa valia més la pena), però finalment vaig decidir que no podia tornar a Barcelona sense haver viscut una de les festes més importants d'Ingolstadt, festes majors de primavera i tardor a part. Es tracta del carnaval, que malgrat no ser tan important com a Köln, sí es celebra també per terres bavareses. A Ingolstadt el dia fort és el dijous gras, malgrat que aquí se'l coneix pel Weiber Fasching, o carnaval de les dones. I és que a més de les tradicions de tallar corbates a Audi com explicava l'any passat, per la nit la gent surt de festa, i el teatre (on es fa la festa més grossa) i tots els bars i discos s'omplen de dones (i homes... però aquests potser menys) disfressades. Si els homes es disfressen de dones, se'ls hi permet entrar abans de les 12 junt amb les dones.
Com els companys blaugranes no estaven per la tasca de sortir de festa després de fer 300 km i anar a treballar el dia següent, un servidor va improvisar recuperant la gorra jamaicana amb rastes per almenys anar a prendre algu i veure l'ambient. Així que vaig anar cap a la Diva, on es trobaven les nostres noies molt mones amb la seva disfressa de mosqueteres. Una birra i un cubata accelerat més tard, estava un pagant els 5 euros per entrar al Diagonal, un bar normalment molt tranquil, però que aquest dia es reconvertia en disco amb festa grossa. Allà estaven els nois amb unes disfresses impresionants de noies Abba. El local, com els demés, estava ple i amb molt bon ambient, probablement és el dijous de l'any on surt més gent de festa, doncs moltíssima gent no treballa al dia següent. Lamentablement no era el meu cas, que a les vuit estava fent l'examen oral de nivell d'alemany per al curs que (a bones hores) ens pagarà SEAT i després a treballar intentant aguantar la son el millor possible.

Fotos Carnaval al Diagonal

02 de febrer 2008

A punt de cremar una nova etapa... en comença una nova

Aquesta setmana passada ha portat una gran novetat que esperava amb il.lusió. Confirmada la meva data de retorn a Barcelona pel 31 de maig, quedava la tasca d'intentar solventar abans del retorn el meu futur allotjament. Després de molt de temps on he avaluat diferents opcions, per cap d'any em vaig decidir a comprometre'm amb tres amics per intentar l'experiència de viure junts. A diferència d'ells un servidor ja ha passat per molts pisos no paternals. Habitació rellogada en un pis a quatre amb alemanys a Aachen, habitació rellogada en residència d'estudiants a Aachen, habitació llogada a Manresa amb una cocainòmana, un operari polac i un transportista, habitació en pis d'estudiants a Manresa i actualment pis per mi a Ingolstadt. Quedava però encara una experiència pendent, prèvia a la què espero sigui un dia de pis propi amb família. Aquell pis de post-estudiants a Barcelona que fa anys tant havia parlat amb els amics Joanda i Lluís, finalment es farà realitat amb tres altres protagonistes, amb qui estic segur l'experiència serà igual de positiva. El Dani i el Marc ja han escrit els seus primers posts sobre el tema i són els capdavanters en l'aventura. Un servidor i el Txes ens incorporarem en breu per completar el pis.
Un pis que quan el vaig veure (després d'haver fet algunes visites a uns quants) em va semblar perfecte per a l'experiència que s'inicia, a l'hora que ofereix el nou repte de conèixer un nou barri com el de Les Corts, no tan cèntric com voldríem, però que promet d'altres compensacions.
Amb aquest quàdruple moviment, unit als fets per la resta d'amistats en els últims temps, podem dir que tots enterrem l'etapa d'estudiant depenent dels pares, iniciant conjuntament una nova etapa de la vida que espero sigui tan gratificant com de moment promet. Quines ganes de tornar a Barcelona!!

Brose Basket Bamberg vs FC Barcelona

El bàsquet és difícil de veure a Alemanya ja que no és massa popular. Per això no es podia desaprofitar l'oportunitat que a priori ens oferia el haver coincidit el "nostre" Barça en el mateix grup de l'Eurolliga que els "quasi" veïns Brose Basket de Bamberg.
Plegar més d'hora, 150 km i allà estàvem, al Jako Arena, amb una entrada on un només veu menjar i beure. Pizza i birra i cap a les grades de peu on teníem els nostres llocs, enmig de la correcta i pacífica afició del Bamberg i just darrere del Fanblock (on hi havia la penya grup de fans). Vam arribar amb temps i les mesures de seguretat eren inexistents, així que el Roger i jo aprofitàvem per anar a parlar amb el Jordi Robirosa i intentar veure si algun jugador se'ns acostava a saludar (sense èxit) per demanar-los alguna samarreta al final del partit.
A les 20:00 començava el partit. Un partit que quan vam comprar les entrades aparentava ser decisiu per aconseguir la segona plaça del grup, il.lusió frustrada després de la derrota anterior a casa contra la Lottomatica de Roma. Per tant finalment assistíem a un partit completament instrascendent... bé, no del tot, doncs el Barça es podia jugar no quedar com a pitjor tercer classificat i per tant entrar en el segon bombo de cara al sorteig de la segona fase. Objectiu que ràpidament es convertia en utopia. Per aconseguir-lo segur calia guanyar de 32 punts per superar al TAU, objectiu factible davant d'un equip que venia de perdre 85-37 davant del Partizan. També hi havia la possibilitat de guanyar sobre els 20 punts i esperar la derrota d'Unicaja a casa (fet que finalment tampoc succeí). Ni una ni l'altra, el Barça novament ni va sortir amb la concentració necessària i ben aviat vam haver de comprovar atònits com l'objectiu seria com a molt guanyar patint davant d'un equip, que amb tots els respectes, estaria a la leb si jugués la nostra competició nacional. El partit va ser tot un conjunt de despropòsits defensius (tirs i penetracions sense oposició que feien crèixer la confiança del rival) i ofensius (resumits amb un triple de Lakovic on la pilota va sortir llançada... cap enrere!!!). Al final un lamentable 65-69, bola en el tercer bombo i a l'espera d'un sorteig de cara una segona fase, d'on si no canvien molt les coses no passarem.
Desperdiciat l'objectiu de veure un bon partit de bàsquet, quedaven dos objectius més per complir. El primer era intentar sortir per la televisió. Per a això vam realitzar una pancarta per als jugadors i al rei dels pronoms febles Jordi Robirosa. Per a això també vam anar a parlar amb ell, però ni les càmares ens van fer un primer pla (les càmares eren de la televisió alemanya), ni el Robi es va dignar a nombrar-nos a pesar de què va al.lucinar bastant que haguéssim fet 150 km per venir a veure aquell partit i de tenir una pancarta dedicada (amb les tonteries que diu a cada partit ja podia haver-nos nombrat un moment ni que fos).
El segon objectiu era aconseguir alguna samarreta dels jugadors. Per això a la mitja part vam baixar fins a darrere la cistella amb la pancarta i vam cantar l'himne de l'equip mentre escalfaven de cara a la segona part. Sense que atragués cap gest especial de cap jugador. Només que un membre del staff se'ns acostés i ens donés uns quants banderins (oficials, oh!) de l'equip. Tan justos que ni van arribar per tots, ni en van sobrar per poder-li donar un al president de la penya de seguidors del Bamberg que se'ns va acostar al final del partit. Així que l'acció només va servir per conèixer a uns simpàtics estudiants espanyols que estaven d'Erasmus a Bamberg, això sí abillats amb samarretes de la selecció i banderes espanyoles amb el toro (sic). No eren queda clar seguidors del Barça, però estaven allà també intentant animar una miqueta, davant l'esclafant majoria alemanya del pavelló. Quina enveja va donar trobar-los, a un servidor li queda aquell temps ja molt llunyà en el record... Al final del partir novament el Roger i jo vam intentar baixar i cridar als jugadors, que es van limitar a saludar des del centre del camp sense atendre a les nostres peticions.
Cabrejats ens vam dirigir cap als cotxes i vam veure l'autocar que esperava l'equip. Últim intent, amb un fred glacial anar esperant un a un la sortida d'ells, sense aconseguir treure res més que la foto amb cadascun d'ells. Foto que es deixaven fer sense cap mena d'entusiasme. Només en Jordi Trias es va dignar a tenir un mínim de conversa preguntant què feiem, d'on erem, on vivíem, i mostrar així un mínim de simpatia. La guinda del pastís, en Jaka, que després de tardar molt més que la resta va ser incapaç d'esperar dos segons per fer-se la foto. Si encara després de'n Jordi, el més amable va ser en Dusko!!, a qui vaig adreçar un ànims Dusko en veure la seva cara (públic és el meu desgrat cap a la direcció que ha portat i està portant de l'equip, fet que no té res a veure amb el respecte com a persona).
Realment aquestes actituds del club i especialment dels jugadors no ajuden a crear una comunió amb l'equip. Tants anys animant a l'equip, abonat al Palau, vivint l'única Final Four guanyada, i la primera ocasió que un té per creuar-se amb ells, un se sent quasi despreciat. Entenc que és difícil tenir contents als aficionats en actes multitudinaris, però és que aquí erem 7. Set seguidors blaugranes que han fet 300 km entre setmana (amb la despesa de temps i econòmica que això suposa, a més de sacrificar la festa de carnaval d'Ingolstadt, una de les més importants de l'any) per veure un partit completament intrascendent contra un rival pèssim. Tothom té ganes de tornar a casa entre setmana quan acaba un partit a les 22h i ficar-se a l'autocar quan fa un fred glacial a fora, però això també val per al seguidor. Així que si com a persones son incapaços de valorar els sacrificis d'aquest últim, els seus sous desorbitats respecte als de la plebe haurien de ser motiu (voluntari o obligat pel club) d'una major consideració cap aquest.

Fotos del partit i amb els jugadors

01 de febrer 2008

Istanbul 26-01-08

Després de dos caps de setmana per Ingolstadt, amb una nova visita de l'Achim per aquí, alguna sortida de festa, algun dinar, algun sopar, algun aniversari i algun singstar, toacava reemprendre el ritme de viatges. I és que després de la visita del jefe de SEAT per aquí, sembla que es confirma la data de tornada del 31 de maig, així que no és qüestió de perdre el temps. Repetíem el quartet cracovià, el Ricard (baixa d'última hora en aquell viatge) i el Ramon, l'enamorat dels colors i símbols de la bandera turca.
El viatge ja el teníem programat d'abans de vacances i degut a una pujada de preus inesperada finalment volàvem a la ciutat turca el divendres pel matí en comptes de dijous a la nit. Així que per un dia que ens demanem de festa i m'he de llevar a les 5:20!! Vol sense problemes i al migdia arribem puntualment a Istambul, antigues Bizanci i Constantinopla, ciutat històrica i mil.lenària, islàmica en l'únic estat laic d'aquesta condició i situada en territori europeu i més internacional que la resta del país.
Des de l'aire Istambul sorprèn en primer lloc per la seva enormitat, no en va amb més de 10 milions d'habitants és una de les més grans del continent. A pesar d'això i de no comptar amb una modern sistema de transport públic, les úniques línies de metro i tramvia existents (una de cada) ens servien per portar-nos còmodament i directa al nostre hotel quatre estrelles situat en el centre històric de la ciutat. Deixar les maletes i a aprofitar el dia. Com era d'esperar entre setmana el trànsit per la ciutat és bastant caòtic, però un cop s'arriba a la zona monumental la cosa es pacifica. Bé, si per pau s'entén els crits entre mesquites quan toca anar a orar, i que justament coincidia amb la nostra arribada als voltants de la mesquita blava (Sultanahmed). Un espectacle a viure, però que per sort no es va repetir massa, doncs hauria fet perillar la nostra salut mental. Queda clar quan un els sent però que aquests càntics musulmans són l'origen del cant flamenc, tants segles amb l'Al-Andalus havien de deixar més petjada que l'Alhambra, l'estil arquitectònic mossàrab i algunes paraules del castellà. Lògicament el cant és l'avís per als locals per anar a la mesquita, així que com no es podia visitar durant l'acte vam aprofitar per veure els voltants (font turca, obelisc) i per menjar el primer (i curiosament últim) doner del viatge. Pa normal i absència de salsa demostren que el doner exportat és en realitat una barreja turco-grega a pesar de la rivalitat entre ambdós països.
Ja amb l'estómac ple entràvem (amb peus descalços) a la mesquita blava, que a pesar del seu nom, ni és blava per fora, ni domina especialment aquest color per dins. Per fora realment impresiona, més encara que la més històrica Hagia Sophia. És la unica amb 6 minarets i preciosa amb les seves formes abstractes. Per dins tampoc deixa indiferent, amb la seva cúpula i l'enorme llum d'aranya. Sorprèn la sencillesa amb una única sala i poca decoració d'or.
Amb els peus glaçats a pesar de l'omnipresent moqueta sortíem del temple de culte i en Jorge ens sorprenia a tots amb el rumor del viatge: Uma Thurman estava allà. Jo la vaig arribar a veure d'esquena i a pesar de les múltiples bromes, sembla ser que tenia raó.
Després de fer unes quantes fotos al capvespre, rodejàvem la mítica Hagia Sophia, candidata finalment no guanyadora a convertir-se en una de les set meravelles del món modern. L'espectacularitat de la seva veïna i el relatiu mal estat amb què es conserva el seu exterior donaven una certa imatge decepcionant d'ella. Tancada ja (tots els palaus i mesquites tanquen a les 16:00, així que realment el turisme s'ha de fer pel matí), vam deixar la seva visita interior per l'endemà, i aprofitàvem per veure les cisternes romanes del segle VII. Després ens decidíem per vagarejar una estoneta, la qual ens servia per descobrir l'habilitat lingüística dels promotors de restaurants: bon menjar més barat que Andorra (sic), català, castellà i euskera si cal, tot sigui per aconseguir omplir una taula més. Finalment però ens decidíem per un bar una mica xic, on vam fer la primera (i curiosament també última) fumada de Sheesha, acompanyada de te turc i un johnie walker. Una estona després sortíem molt apalancats del local i descartàvem la sauna de l'hotel per no matar del tot la nit, així que vam decidir anar a la zona nova a sopar i veure l'ambient nocturn. Una mica a l'aventura passàvem de nit pels carrers completament buits que rodegen el basar, molt bruts després del seu tancament fins a la recollida d'escombraries doncs l'absència de contenidors ens mostra que encara hi ha camí per recórrer fins a la seva completa internacionalitat. Passada aquesta primera aventura, repetiríem el camí uns quants cops més. Així arribàvem al pont Galata, que comunica amb la part moderna, malgrat que s'ha de caminar encara un bon tros per carrers de dubtós aspecte fins a arribar al carrer peatonal i voltants que porten a la plaça Taksim. Allà sí, Istambul es converteix en una capital europea, amb botigues, restaurants i bars. Sopar correcte (que no especial) en un restaurant turc acompanyats de música en viu i primera (i última copa de la nit) en un local amb música turca en viu també. Buscant canviar a una major internacionalitat ens vam adonar que Istambul no és la millor ciutat per sortir de festa i que malgrat que no falten bars musicals, d'atraients se'n veien pocs. Així que ens vam arriscar a deixar-nos guiar per un autòcton, buscant una zona de festa més alternativa... que va acabar resultant ser la zona d'alterni (que lògicament no era el què volíem). Així que taxi i a dormir.
El matí següent ens llevàvem d'hora, bufet lliure a l'hotel amb vistes al mar de Marmara i a visitar la Hagia Sophia, que per dins cumplia més amb les expectatives prèvies que un tenia. L'història mil.lenària de la ciutat es concentra en el seu interior. Al costat es troba també el palau de Topkapi, amb els seus jardins, edificis variats, el seu harem i el tresor imperial. El visitant també gaudeix de privilegiades vistes al mar i l'estret del Bòsfor.
En ben dinat tocava la visita obligada al Gran Basar, on la majoria ens vam instruir en el noble art del regateig. Unes hores després un servidor sortia amb un parell de mocadors de cap, un braçalet, una motxilla, un cinturó de cuir, una samarreta màniga llarga falsa Adidas i un cendrer, tot rebaixat a més de la meitat del seu preu original.
Com el peix escasseja a Alemanya, el sopar tocava fer-lo als restaurants del port sota el pont Galata. Amb l'art adquirit al basar entràvem a un local amb ampolla de vi, postres i xupito gratis i els preus del llenguado i la daurada rebaixats considerablement... el què no impedir que acabéssim pagant a nivells barcelonins per un sopar inferior a qualitat, que de totes maneres ens va treure el mono peixater que patíem. De pas ens trobàvem amb un exemple (inesperat) del masclisme (esperat) que encara impera en el país: homes fent de segurates a la porta del lavabo quan la seva dona el visita.
Segona nit, retorn a la zona europea. Aquest cop aconseguíem entrar a un bar musical ple de turcs (que monopolitzaven el públic femení del local) amb música techno-dance barrejada entre cançons internacionals i turques. Una estona després ens decidíem però a intentar buscar algun local més especial, missió novament fallida per no trobar els locals que ens deien o per no deixar-nos entrar. La nit acabava però a una hora raonable per a un viatge de turisme i amb poques hores per dormir si volíem aconseguir la missió del dia següent.
Acomplerta aquesta sí, llogar una barca (finalment només per nosaltres sis) i fer una ruta de dues hores pel bòsfor. Congelats pel fred que ens va acompanyar (especialment per la humitat i el vent) la ruta ens va permetre fer-nos una idea més global de la ciutat, la qual requereix per anar bé un parell de dies més que ens que vam tenir. Per fora però vam poder veure des del vaixell algun palau més (a destacar el de Dolmabahce), alguna mesquita, l'espectacular pont que uneix ambdós continents i una espectacular perspectiva de l'estret i el centre històric. També vam poder fer la parada obligada per posar el peu (i de pas escalfar-nos amb cafès i tes turcs) a la zona asiàtica.
Acabat el mini-creuer tocava ja tornar de nou a la realitat alemanya.
Pròxima parada: Varsòvia.

+Fotos