30 d’octubre 2006

Scoop

Una mica decepcionant l'última obra de Woody Allen. Després d'una gran obra com Match Point, on per contra el director neoyorquí abandova el seu estil particular, el retorn a les comèdies enrevesades no sembla haver-li sentat massa bé. Repeteix això sí escenari respecte l'última obra, aquest Londres aristocràtic ple de clichés que no demostra conèixer tan bé com el seu tradicional Manhattan. També repeteix la seva nova musa (malgrat que sembla que no sortirà en la següent), la grandíssima actora i icona sensual del moment, Scarlett Johansson, qui en aquesta obra ni repeteix la magnífica interpretació de l'anterior, ni atreurà tant al seus fans del seu físic, emmascarada amb unes ulleres horribles i amb algun quilet de més. Torna a flirtejar el director amb les càmeres, amb un paper protagonista que als seus setanta-un anys de vegades frega ja en excés el patetisme.
És dolenta doncs la pel.lícula? No, ni de bon tros, és una comèdia entretinguda, amb alguns gags bons i alguns comentaris àcids que faran les delícies dels seus fans. Però no aporta res de nou a la seva filmografia i es troba un graó per sota de les comèdies que l'han portat a la fama.
Caldrà esperar a veure la següent obra, que tindrà l'alicient d'estar rodada a la nostra estimada Barcelona (sembla que Woody vol premiar al públic europeu fidel que l'ha encumbrat), per veure si recupera el seu millor nivell.

22 d’octubre 2006

Das Parfum - Die Geschichte eines Mörders (El perfume)

Pel.lícula basada en la famosa novel.la homònima de Patrick Süskind i que suposo serà estrenada en breu a les nostres pantalles. Un servidor ha tingut però la possibilitat d'adelantar-se, ja que en les pantalles alemanyes està en cartellera. Dirigida per Tom Tywker (director de Lola Rennt, una de les obres més conegudes del cine modern alemany), el film és una representació cinematogràfica quasi literal de la novel.la, narrant-nos amb una veu en off la història de Jean-Baptiste Grenouille, el més gran perfumer de la història, amb una capacitat olfactiva increïble i a anys llum de la què ha tingut mai qualsevol altre mortal. Entremig algunes escenes a ritme real, amb diàlegs escassos i on es produeixen les poques desviacions respecte la novel.la. Llicències del tot justificades pel diferent suport amb el què s'està explicant la història i que donen un major dramatisme a les escenes.
Per la resta ningú trobarà a faltar cap passatge, l'evolució personal del protagonista assassí és narrada amb tot detall, acompanyat d'imatges mostra de la tecnologia actual (no en va es tracta de la producció germànica més cara de la història). A destacar l'efectivisme de l'escena de la multitudinària orgia davant un Grenouille molt ben caracteritzat per Ben Whishaw.
Un film que no decebrà als fans de la novel.la, però que no sé si agradarà als complets ignorants de la història abans d'entrar a la sala. I és que l'excés de literalitat de ls història respecte la novel.la (fins i tot amb la narració en tercera persona) fa que el producte resultant potser no sigui el millor cinematogràficament parlant i a alguns els hi pugui resultar una història mancada de ritme (no sense falta de raó) i sense massa sentit (per la impossibilitat cinematogràfica de què un es pugui ficar en el cervell de l'assassí com el lector de la novel.la sí pot aconseguir). Pels espectadors catalans la pel.lícula afegeix l'al.licient de reconèixer els paratges i ciutats filmats en les nostres terres, així com reconèixer els rostres de la nostra dramaturgia barrejats entre els actors extrangers.
En tot cas, una bona posada en escena d'una de les obres literàries modernes més cobejades per a portar en la gran pantalla, i que després de grans esforços, renúncies i candidats es porta a terme en aquesta pel.lícula.

Los hijos de los hombres

Any 2027: els últims dies de l'espècie humana. Cap nen ha nascut en els últims 18 anys. Ell ha de protegir la nostra última esperança.
Amb aquest prometedor resum publicitari vaig decidir anar a veure aquesta setmana l'última obra del mexicà Alfonso Cuarón, director entre d'altres d'una bona pel.lícula com Y tu mamá también. Ben aviat però un descobreix que no ha anat a veure una obra de ciència ficció sobre uns fets futurs que podrien passar en cas de què alguna malaltia tornés a la nostra espècie infèrtil, perillant doncs la nostra existència. No, en realitat estem veient una fàbula catastrofista del futur bastant inmediat que podem tenir si el terrorisme i el moviment migratori continuen creixent sense solucions ni controls. Efectivament a l'any 2027, potser per aquesta inesperada plaga d'infertilitat o molt més probablement per els problemes actuals, el món s'ha convertit en un caos plagat d'actes terroristes i mig món sembla voler dirigir-se a una sòrdida Gran Bretanya (?). La plaga d'immigrants és controlada per l'estat a base de tancar-los en gàvies i camps de concentració, sense gaires miraments ni drets humans cap a ells. Els britànics són els únics que poden circular amb certa llibertat, sempre amb DNI a la mà i rodejats de policies que els vigilen i protegeixen de la peste immigrant. Per tot arreu cartells reclamant denunciar qualsevol ilegal que es vegi (com els cartells que actualment hi ha reclamant vigilar qualsevol acte o persona sospitosa d'estar relacionada amb el terrorisme islàmic).
És en aquest món on hi ha una associació ilegal, liderada per Julian Taylor (Julianne Moore), que vol reclamar pacíficament la igualtat entre els ésser humans, i per Luke (Chiwetel Eijofor), que proclama la "Revolució" (?) violenta. Entremig es troba involucrat Theodore Faron (Cliwe Owen), el nostre protagonista encarregat de vetllar contra els interessos de tothom de Kee, l'última dona fèrtil que sembla quedar. La salvació està en el Projecte Home, una espècie de Greenpeace pirata que va voltant pel món amb un vaixell i recollint les últimes esperances de salvació.
Després d'un inici que sense ser prometedor inspira certa curiositat a l'espectador, amb un retrat futurista d'ambient tètric molt ben aconseguit, la pel.lícula s'acaba convertint en una persecució (bastant dolenta per cert) constant entre tots els diferents membres que aspiren a fer-se amb aquest últim nadó. L'última mitja hora en el camp de concentració podria ser una pel.lícula de guerres i horrors a Bosnia, amb trets a tort i dret, un ambient angoixant i refugiats ferits, morts de gana amunt i avall. Una trama per mi bastant decebedora i que no es correspon amb el què un es pot esperar pel què s'anuncia, però que tindrà segur les seves crítiques positives en els amants del catastrofisme polític i de les ambientacions futuristes pessimistes (estil Naranja Mecànica), que és per mi l'únic aspecte a destacar de la pel.lícula (fallant-li per mi la resta a diferència de la obra de Kubrick).

13 d’octubre 2006

Quart de segle

08 d’octubre 2006

Homenatge a Nacho Solozabal

Amb moltíssim retard però avui finalment s'ha fet justícia i s'ha homenatjat al gran capità d'aquell equip de la dècada dels 80, que va portar al Barça de bàsquet a la primera línia de l'èlit europea i que només li va faltar guanyar la tan ansiada copa d'Europa. Avui se li ha retirat el número 7 que passa a formar part de les parets del vell però entranyable Palau, junt amb les samarretes retirades fa temps i quan tocava d'Epi i Jiménez. Un acte postergat però necessari per al cervell d'aquell equip, per algú que va estar 20 anys a can Barça, que va mostrar sempre una grandíssima professionalitat i fidelitat al seu equip de tota la vida. Fidelitat que demostrà en rebutjar algunes ofertes que li van arribar quan amb 34 anys el Barça va decidir incumplir la seva promesa de renovar-lo, a pesar d'haver estat el segon jugador en minuts i punts de la temporada. Fidelitat que mostrà en jugar el partit contra el CAI i revolucionar-lo en la segona part per dur l'equip a la victòria, a pesar d'arribar quan aquesta ja havia començat, el mateix dia que acabava d'enterrar el seu germà petit de només 16 anys. Un home que sempre ha mostrat una gran integració a les nostres terres catalanes i que des de la seva retirada intenta contribuïr a la formació del bàsquet català.
Personalment he de reconèixer que en la meva curta trajectòria com a jugador de bàsquet, en Nacho va ser un referent per mi. No era el meu ídol (en aquells temps més pro NBA meus ho era per suposat el gran Michael Jordan), però sí un jugador amb qui sempre em fixava i intentava imitar. Un jugador que potser tenia les seves limitacions físiques i tècniques, sobretot si el comparem amb els bases moderns, però que tenia un gran cap, feia millors als seus companys i sabia sempre com dirigir l'equip, assumint protagonisme anotador només quan feia falta. Unes qualitats que sincerament trobo a faltar en la majoria de grans bases actuals.

07 d’octubre 2006

El perro mongol

Preciós documental que podem gaudir aquests dies en les nostres pantalles, El perro mongol és una còmode oportunitat per descobrir un país força desconegut per la majoria de nosaltres (a pesar de les bromes fàcils que solem fer-ne). Aquesta coproducció germano-mongola ens presenta la vida dels Batchuluun, una familia de pastors nòmades. Nansal, la filla gran, es troba un dia un cadell perdut mentre camina en busca de fems per les inacabables praderes del país. De seguida s'encapritxa d'ell i el porta a la seva cabana, el què porta la desaprovació del pare per por a què sigui descendent de llops, que puguin acabar amb el ramat, el seu únic mitjà de subsistència. La tossudesa de la nena però intentarà acabar-se'l quedant i amb aquesta sencilla història com a fil conductor descobrirem a una gent que viu en el què és el nostre passat, el vincle ancestral de l'home i el gos, les creences en la reencarnació del budisme i les seves primeres influències modernes fruït de la globalització en què tots estem immersos. Tot això ambientat amb una fotografia de paisatges magnífics allunyats de qualsevol rastre de civilització. Civilització que porta uns maldecaps als quals els nostres protagonistes són completament aliens i que quan un veu la felicitat d'aquesta gent de vegades es pregunta si realment és evolució.

Estan bojos aquests... bàvars

El què està bé de viatjar és descobrir coses d'altres terres i sobretot trencar alguns tòpics. Ara que he començat ja la tercera experiència alemanya, un es sorprèn encara de què un poble tan en teoria seriós pugui encara sorprendre'm (valgui la redundància). És cert que aquest cop estic a Baviera, la regió que tothom diu que la gent és diferent i això tractaré d'anar explorant. La primera gran sorpresa va arribar aquesta setmana, en un sopar amb uns altres residents i el cap d'aerodinàmica d'Audi, que ens va explicar un curiós dret laboral del treballador bavarès.
Segons la legislació bavaresa tot treballador té dret ni més ni menys que a beure's DOS LITRES de CERVESA... DURANT la seva JORNADA LABORAL.
Així que la majoria d'empreses venen cervesa per als seus treballadors. I és que realment per aquesta gent la cervesa és com aigua. De totes maneres si mai em compro un Audi fabricant a Ingolstadt m'intentaré assegurar que ha estat fabricat en el torn de matí per si de cas.

02 d’octubre 2006

Pere Navarro, la DGT i els seus anuncis

Les campanyes de la DGT per disminuir els accidents i morts de trànsit sempre han sigut motiu de controvèrsia (que si imatges massa sàdiques, que si comparar algú circulant a 140 km/h amb un assassí amb sèrie...), però sens dubte l'última no té desperdici i supera tot l'anterior. Tal és l'obsessió del senyor Pere Navarro amb la velocitat (per cert, com pot ser director de l'organisme que regula el trànsit en les carreteres algú que manifesta obertament que odia conduir i els cotxes i que sempre que pot utilitza altres mitjans?), que sembla que la DGT s'ha oblidat de les pròpies normes de circulació. Sino aquí va la mostra que va sortir en la premsa escrita i radiofònica i que naturalment ja ha sigut retirada i corregida (després d'haver pagat una pasta que es podria haver dedicat a millorar punts negres). El gran consell que dóna la DGT és VIGILAR en els ADELANTAMENTS AMB CANVI DE RASANT. Creia recordar que aquests estaven prohibits, però es veu que pel senyor Navarro, mentre un no superi el límit de velocitat (moment en què hom es converteix en Jack el Destripador), és perfectament lícit.

01 d’octubre 2006

L'església del mar

Ja m'he acabat un dels grans èxits literaris d'aquest any al nostre país, L'església del mar, novel.la de l'advocat barceloní Ildefonso Falcones. Un bon màrqueting, el tractar de l'època medieval, que actualment està de moda, l'estar ambientada a Catalunya (majorment Barcelona) i aprofitant el rebut d'un gran èxit que tractava sobre construccions de catedrals, com és Els pilars de la Terra (Ken Follett), crec que han estat les claus d'aquestes nombroses ventes, més que la qualitat literària en sí. Es tracta realment d'una bona obra, que es llegeix fàcil i dóna la sensació d'estar ben documentada (i amb aclaracions finals de què és vertader i què inventat, cosa que s'agraeix en una novel.la històrica), malgrat que com comentava ahir en JD, sí que es nota l'origen de l'autor, amb una major explicació de les lleis i contractes mercantils del país que en d'altres aspectes de l'època. Encara que Santa Maria del Mar sigui un eix conductor de la història, que ningú esperi aquí un tractat arquitectònic com era l'obra de Follett, malgrat que això no desmereix en sí a la novel.la catalana. La distància que la separa d'una gran obra per mi és una prosa que no aconsegueix emocionar, entrar a l'espectador en la història. Un la llegeix diria com un espectador de la novel.la, però no acaba d'entrar en els sentiments dels personatges, identificant-se amb alguns d'ells i odiant als seus enemics. Una obra més doncs que ens narra com era l'Edat Mitjana, amb la gràcia això sí de reconèixer molt dels llocs que es descriuen.

Escons insubmisos

Farà unes setmanes el meu amic Flop ens va parlar un dia d'ells i del concepte vot negre, que no sé si existeix amb aquest nom, però que pot ser interessant per aquelles persones, que com jo en aquests moments, estan desenganyades més que de la política, dels polítics que tenim (no sé si en altres llocs són millors o no, però els nostres està clar que tenen molt a desitjar). Jo fins ara he estat sempre (en la meva curta vida electoral) votant d'ERC en tota mena d'eleccions (menys les últimes generals espanyoles que no vaig poder votar per estar a l'extranger i despertar-me massa tard per demanar el vot per correu). Però he de reconèixer que la seva actuació en la primera ocasió que han tingut per participar en un govern ha estat molt decebedora, amb greus errades d'innocència en el poder, poca fermesa en algunes idees bàsiques de programa, incoherències de partit i certes actuacions nacionalistes lamentables (l'última, el merder montat per en Portabella en el pregó de la Mercè, que sense entrar en discutir si Elvira Lindo era la persona més adequada, un cop elegida no cal sabotejar-li la seva actuació, i menys en nom d'una defensa de la llengua catalana, que poc favor li fa). Les alternatives entre partits amb representació poc prometedores són: el traïdor Mas, els mans lligades PSC, els espanyolistes PP i els happy-kumbes ICV.
Davant d'aquest ventall de despropòsits m'estic plantejant molt seriosament l'opció votar en blanc. Demostres que t'interessa la política perquè vas a votar però indiques clarament que no et sents indentificat amb cap dels representants que hi ha. L'únic problema és que degut a la llei d'Homdt beneficia els partits grans (degut a què tot partit necessita rebre un 3% com a mínim dels vots vàlids -i els vots en blanc així es consideren- per poder tenir representació). Això fa que sigui molt dificil per d'altres partits accedir a tenir representació, més quan els mitjans de comunicació només es fan ressó dels que la tenen (menys com denunciava avui en Toni Soler a la Vanguardia, els polèmics nouvinguts Ciutadans).
L'altre alternativa pot ser votar a alguns dels partits minoritaris, com fan alguns ciutadans, però normalment aquests solen ser partits amb ideologies molt radicals, tant d'extrema esquerra com dreta, que en cas d'aconseguir el poder s'acabarien convertint molt probablement en un dels partits ja existents (és molt fàcil ser radical quan no es té poder).
I llavors queda la última alternativa que he descobert recentment arràn del comentari del Flop i de l'article d'avui del Toni Soler: els Escons insubmisos. Recomano als què no saben què votar o pensen votar en blanc que entrin a la seva pàgina i valorin el què proposen. Es tracta d'una plataforma que denuncia moltes de les mancances que jo també he trobat a l'actual sistema democràtic. Per denunciar-ho ens proposen votar-los a ells com a mer acte de protesta, amb un equivalent de vot en blanc, que no perjudiqui als demés partits minoritaris. I ja que ells no es sentarien a les butaques del parlament, els diners destinats als parlamentaris serien donats a projectes de millora social. Ja que l'abstenció o el vot en blanc no sembla provocar cap reacció del polítics davant l'actual sistema i desengany ciutadà, potser les butaques buides ho faran. Sens dubte aquest partit no solventarà els problemes del país, però si tampoc saps o t'és igual qui ho farà (doncs algú està clar que guanyarà i no seran ells), votar aquesta gent pot impulsar canvis en el model democràtic. Jo crec que aquest cop els votaré, en el futur ja es veurà, però encara que torni algun dia a apostar per alguns dels partits convencionals existents, m'alegraré molt si algun dia treuen un escó.

El principi de la fi

S'han acabat els viatges freqüents que sempre anel.laves,
s'acaben les llargues passejades,
s'acaba la teva vista amb la que devores els llibres,
s'acaben les sessions cinèfil.les,
s'acaben les teves crítiques constants al món,
s'acaba la transmissió de saber i cultura que sempre ens has donat,
s'acaben els sudokus i crucigrames,
s'ha acabat la fortalesa que sempre has mostrat.
S'han acabat les teràpies,
s'han acabat les falses esperances,
buscant un miracle científic impossible d'esperar...
la vida com tot en aquest món s'acaba.