29 de desembre 2006

Borat

Comèdia de l'any a Estats Units i en molts països del món, Borat és la pel.lícula protagonitzada per Sacha Baron Cohen, molt conegut per les sèries del personatge Ali G.
El film ha creat molta controvèrsia per fer humor sobre qualsevol cosa, sense respectar res (o fer humor sobre temes "moralment incorrectes"- per alguns). Com és habitual doncs en una creació així, el resultat són crítiques en els dos extrems, des dels que l'endimonien perquè l'humor els ofèn, fins els que l'entronitzen per "trencadora" (arribant un servidor a llegir d'un crític que els documentals sarcàstics com "Bowling for Columbine" ja no tenien cap mena de futur perquè Borat havia anat molt més enllà).
Respecte a aquesta última afirmació no puc més que mostrar el meu més gran desacord, així com clarificar al possible espectador què anirà a veure. I és que encara que Borat es vengui com a documental, no deixa de ser un fals documental, que serveix d'excusa per fer una road movie humorística (per tant qualsevol comparació amb la citada obra de Michael Moore o similars sobren perquè no tenen res a veure).
Borat es fa passar per un "periodista" de Kazajstan, on comença l'obra (encara que les imatges són de Romania), que viatja a Estats Units per conèixer la primera potència del món i veure si pot aprendre coses que serien profitoses per al seu país. Un cop a Nova York veurà un dia la imatge de la Pamela Anderson a "Baywatch" i decidirà travessar tot el país fins a conèixer-la i demanar-li matrimoni. En aquest viatge s'anirà trobant amb diferents personatges, les converses amb els quals produiran els gags del film degut a la suposada diferència cultural.
Aclarit això Borat té naturalment gags bons i gags dolents, però personalment no la trobo una pel.lícula de referència dins del cinema d'humor. És una pel.lícula més que si es veu amb amics (i a poder ser amb una mica d'estimulació alcohòlica) es passarà una bona estona, mentre que si es veu sol i sobri doncs excepte alguns gags puntuals, té també estones que es fan un pèl pesades.

27 de desembre 2006

Colapse

"Colapse, per què unes societats perduren i d'altres desapareixen" de Jared Diamond és un llibre recomanat per aquells qui vulguin reflexionar sobre la situació mediambiental actual. La veritat que quan el vaig comprar no ho vaig fer pas amb aquesta intenció, sinó més aviat atret pel títol i esperant una variant més històrica de les caigudes de civilitzacions passades. En aquest sentit el llibre s'ha allunyat bastant de les expectatives, ja que no és una recopilació de societats passades i els diferents motius que les van portar a la decadència. El llibre analitza certes societats del passat i el present, la majoria de poca transcendència respecte als grans imperis (Illa de Pascua, els mayes, els anasazis, els vikings, la Groenlàndia noruega i dels inuit, Nova Guinea i el Japó dels Tokugawa en el passat; i Ruanda, l'Illa de la La Española, Xina i Austràlia en el present). De totes aquestes societats analitza les seves polítiques mediambientals, mostrant els èxits i els fracassos de cada una. Finalment l'autor analitza la situació actual, els diferents comportaments de les grans multinacionals i d'altres agents de la societat actual i les esperances de futur. Així doncs, si bé el llibre té una part de component històric, la definició més correcte seria de llibre mediambiental. Dins ja d'aquest context, el llibre és certament interessant, perquè l'autor no és un fonamentalista ecologista i realment considero que els anàlisis que realitza són molt correctes, sense caure en preceptes generalistes. La crítica que si li pot fer és potser l'excessiva repetitivitat de molts arguments i exemples, que podrien haver fet resultar un llibre més curt (té 725 pàgines) i per tant amè per un públic més general.
Però sincerament el llibre m'ha fet reflexionar i descobrir coses interessants sobre un problema que li podem donar més o menys importància, però que ens afecta a tots i que ens pot portar a la crisi més profunda (en l'extrem a la desaparició de la nostra espècie, però l'autor tampoc és dels més catastrofistes). Sense pretendre ser un resum exhaustiu, alguns punts que m'han quedat del llibre:

- Hi ha multinacionals extraordinàriament correctes amb el Medi Ambient (l'exemple més sorprenent del llibre és el d'una indústria petrolera). Cap però ho serà espontàniament, ja que l'objectiu de tota empresa és guanyar diners, però algunes poden arribar a la conclusió que respectar el medi ambient els hi maximitza els seus beneficis. Segons el sector pot ser més o menys fàcil, però nosaltres com a ciutadans podem col.laborar a què les empreses arribin a aquesta conclusió.

- Malgrat que tendim a pensar en els cotxes i la indústria com els grans problemes mediambientals, aquests són molt més generals. Les societats del passat que van desaparèixer degut a males polítiques mediambientals ho van fer degut a desastres provocats per l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la deforestació. Aquestes activitats segueixen sent importants en l'actualitat en molts països i contribueixen sobremanera al desastre ecològic quan no es porten a terme de forma sostenible.

- En el món global en què vivim, la solució passarà per un món més sostenible en general. Que Japó sigui un exemple de política forestal des del segle XVIII, quan va invertir la tendència de desforestació i actualment té la superfície boscosa percentualment més alta, no és una solució quan és el principal causant de la deforestació en el món, degut a les seves importacions de fusta. Que Europa i EEUU exportin deixalles electròniques a Xina només trasllada el problema del seu tractament a un altre lloc del món. Que Xina, Índia i Pakistan (que acumulen un terç de la població mundial) creixin desmesuradament basant-se en tecnologies desfasades del primer món i altament contaminants, és un perill latent que ens afecta encara que Europa i/o EEUU i/o Japó de cop comencessin a respectar el medi ambient seriosament.

- La desaparició de les societats del passat mal gestionades ecològicament va ser molt ràpida a partir del moment de màxim esplendor. En alguns casos mai van ser conscients del problema, en d'altres no van voler renunciar a valors tradicionals que els van portar al desastre (en els casos de societats colonitzadores que van importar maneres de viure no sostenibles en el seu nou hàbitat) i en d'altres quan van veure el problema ja va ser massa tard.

Nadal a tres bandes

Després de l'any passat lluny de les tradicions nadalenques en les càlides terres australianes, aquest any ha significat el retorn als nadals habituals. I curiosament m'he adonat que en els últims anys una tradició d'aquestes dates és un programa de televisió: el Nadal a tres bandes. Després de perdre-me'l l'any passat i tornar-lo a veure en aquesta 13a edició, vaig reflexionar que excepte el programa esmentat havia vist tots els demés. Malgrat que sembla que el dia de Nadal la programació és de les pitjors perquè la gent està enfeinada en tasques més familiars, per mi a les 19.30 tinc sempre aquesta cita amb les millors caramboles del món. Si bé trobo que cada any s'allunyen més del billar tradicional, intentant combinar moltes modalitats esportives, és també d'agrair el mèrit de l'equip d'en Josep Maria Farràs (i els cracks Dani Sánchez i Mestre Parera) per després de tants anys seguir sorprenent al personal amb jugades meravelloses.

26 de desembre 2006

Déjà vu

Diuen que Jerry Bruckheimer (famós productor de Hollywood i sèries televisives, Piratas del Caribe i CSI entre d'altres) va decidir comprar el guió de la pel.lícula 48 hores després de la seva recepció, la qual cosa és una cosa poc habitual. Aquest, escrit per Terry Rossio (Shrek, Piratas del Caribe) i Bill Marsilii, qui es van conèixer en un xat d'Internet i van projectar aquesta pel.lícula des de fa molts anys, és efectivament per mi el millor de la pel.lícula. El millor perquè és un film diferent, en el fons una història d'amor posada en format de thriller (però tranquils els amants d'aquest gènere perquè no hi ha escenes pastelón), però amb una base de ciència ficció poc científica, bàsica per donar consistència a l'obra. Tot això partint de la idea de voler fer una pel.lícula sobre el déjà vu, aquesta estranya i misteriosa sensació de familiaritat que quasi tothom ha experimentat algun cop sobre un lloc, persona o situació, que en principi són completament nous per a un. Curiosament però (i aquí la confecció del tràiler enganya molt) el déjà vu en sí quasi no apareix a la pel.lícula, només a l'escena final i d'una manera bastant confosa.
Després de les tres últimes frases, molts podran pensar: mmm, i vols dir que està bé? I aquí és quan un ha d'advertir al potencial espectador: 1) no anar-hi si espereu realment una pel.lícula centrada en la sensació, com sembla indicar el tràiler, sinó oberts a veure un thriller. 2) no anar-hi si no us agraden les pel.lícules de guions enrevessats (tot i que es pot entendre). 3) no anar-hi si sou astrofísics teòrics o filòsofs que no us agraden les pel.lícules quan no s'ajusten a la realitat. Jo m'emmarcaria en aquest tercer grup en moltes pel.lícules, però no en Déjà vu, perquè en cap moment em dóna la sensació que l'objectiu de l'obra sigui explicar una història creïble (en aquest cas haurien situat l'acció en un futur bastant llunyà, en comptes de la Nova Orleans actual). És un thriller amb ganes d'entretenir, que acudint a la ciència ficció (saltant-se certs límits de les teories físiques involucrades) aconsegueix un guió entretingut, que enganxa a l'espectador, i que quadra al final tot bastant a la perfecció.
La història de la pel.lícula és la de l'agent especial Doug Carlin (excel.lent Denzel Washington, aportant el seu punt desenfadat habitual), qui entra en un operatiu especial del FBI després d'un atemptat contra un ferry ple de militars en el port de Nova Orleans. Durant la investigació, s'enamorarà d'una de les víctimes, Claire Kuchever, i això el portarà a intentar evitar la seva mort (i la dels més de 500 marines morts), "explorant fins els límits del dèjá vu" (com diuen les sinopsis oficials, malgrat que en realitat poc hi tindrà a veure, sense poder desvelar més).
Dirigida per Tony Scott (Top Gun, Man on Fire, Domino), es tracta d'una bona producció típica americana, amb suspens, bona música, acció, efectes especials, a la qual se li podria criticar però l'excessiva previsibilitat de molts moments de la pel.lícula, sense desmerèixer això el resultat final.

24 de desembre 2006

Gabrielle

Gabrielle és una pel.lícula desconcertant, d'aquestes que un surt del cinema i no sap descriure molt bé si el regust de boca és dolç, agredolç o amarg.
Ambientada en el Paris de finals del segle XIX, la pel.lícula és un combat de guerra psicològica entre Jean i Gabrielle, ambdós magníficament interpretats per Pascal Greggory i Isabelle Huppert. La història es basa en la novel.la "El retorn" de Joseph Conrad i es centra en la crisi matrimonial succeïda al cap de deu anys d'una relació, que amb el temps s'ha anat refredant, però que per a ell és plenament satisfactòria, ja que el sol fet de posseir-la és suficient (en paraules del propi protagonista, "com l'amor que sent un coleccionista quan aconsegueix la seva peça més preuada").
Un dia ell torna a casa i troba una nota en què ella l'ha deixat, però al cap de poques hores ella decideix tornar i això el desconcerta sobre manera. Començaran llargs diàlegs entre els protagonistes, en una lluita de poder i possessió inherents al matrimoni.
El problema potser de la pel.lícula és l'estil excessivament teatral de la història, que permet el lluïment dels actors però pot provocar cert avorriment en diverses etapes a l'espectador. El director (Patrice Chéreau) intenta combatre-ho servint-se d'eines pròpies del setè art, amb una sort diversa. Així si els canvis de blanc i negre a color, els jocs d'il.luminació i la narració en off d'ell sobre els seus pensaments poden ser trucs encertats, hi d'altres argúcies que no quadren gens amb l'estil de la pel.lícula: la música alta i tensa, quasi de pel.lícula de suspens, o els flaixos de frases en pantalla propis del cinema mut.

I ara a 80 km/h... (i el quart cinturó)

Fa uns dies el conseller de Medi Ambient va sorprendre a propis i estranys amb una nova mesura que pretén intentar que el nou Govern de la Generalitat apliqui a totes les vies dels voltants de Barcelona: reduir la velocitat màxima permesa dels 120 km/h actuals als 80 km/h. Venint d'aquesta conselleria, el motiu no és seguir fent mesures per reduir la mortalitat, sinó, està clar, reduir significativament la contaminació provocada pels vehicles.
No repetiré els meus arguments contraris a qualsevol mesura que es congratuli de disminuir gratuïtament la velocitat mitjana de les vies, sinó que em centraré en la pròpia proposta i els fins que busca.
En primer lloc m'agradaria posar en dubte la constitucionalitat de la proposta, al limitar-la només a les rodalies de Barcelona. Està clar que l'objectiu és l'àrea metropolitana on viu la meitat de la població catalana i per tant, el lloc on els efectes serien més notoris. Però si la mesura es pren perquè s'està convençut que un cotxe a 80 contamina menys que un a 120, la mesura hauria de ser per a tothom igual. O és que un ciutadà de Tarragona ha de tenir més dret a contaminar el món que jo (no oblidem que la contaminació es pot localitzar en certes zones, però que els efectes són globals)?
Apuntat això centrem-nos en el fi de la proposta. Realment que tots passem a circular a 80 reduirà significativament la contaminació atmosfèrica? No ho tinc tan clar. En primer lloc ens situarem en un escenari ideal: la circulació sempre és fluïda com per permetre circular a ambdós límits, i la gent respecta els límits. Pensant en aquest escenari el conseller devia pensar: el consum homologat d'un cotxe a 80 pot arribar a ser uns 2l/100 km inferior a 120, aquí tenim potencial per millorar. Sense posar en dubte els consums homologats, sí discrepo sobre els efectes reals. En la conducció real, a 120 tots els conductors amb intenció de no passar d'aquesta velocitat ja estan circulant amb la marxa més llarga que ofereixi el vehicle (5a normalment, 6a cada cop més cotxes nous). Aquesta és una marxa creada precisament per desofegar el motor i mantenir llargs trajectes a d'altes velocitats i amb un consum moderat. A 80, per contra, molts conductors (la majoria amb vehicles gasolina per no anar amb el motor en el límit baix de voltes) circularan encara amb 4a, marxa pensada precisament per obtenir parells considerables en avançaments en vies convencionals, i per tant que no ofereix un consum tan òptim. Així doncs fins i tot en aquest món ideal, els efectes de la mesura no serien tan significatius, ja que en una meitat dels conductors no implicaria l'efecte desitjat. Si a això hi sumem que a la majoria d'hores (precisament quan hi ha més vehicles i l'estalvi hauria de ser més important) no es pot anar ni a 80 ni a 120 perquè sempre hi ha embussos (font de contaminació per excel.lència, ja que consumim sense moure'ns i quan ens movem anem amb 1a en procés d'arrencada), queda clar que aquesta proposta és una nova solució absurda a la què ens tenen acostumats els polítics i feta més de cara a la galeria que buscant efectes pràctics.
Abans no se'l titlli d'antiecologista, deixa aquí un servidor la seva contraoferta per a aconseguir una reducció important de la contaminació, amb mesures que de ben segur seran més populars: acabar amb els embussos, que són la font principal de contaminació. Com? Creant una xarxa ferroviària de rodalies de primer nivell que permeti que la moltíssima gent que viu a Barcelona i treballa a fora o viceversa deixi d'usar el cotxe per agafar el tren (com amb el pas dels anys s'ha anat aconseguint a Barcelona, on estic segur que la majoria de la gent va a treballar cada dia amb metro o autobús, i que encara augmentarà més amb la futura L9 que precisament comunicarà els barris actualment aïllats). Aquesta xarxa de trens hauria de comunicar no només els pobles sinó, com en països europeus més avançats, polígons industrials grans com els què jo treballo. Això permetria unir molta gent que actualment viatja sola en un cotxe en un únic mitjà net com un comboi de tren (net, no perquè vagi amb electricitat -que d'algun lloc surt i no sempre és una energia neta-, sinó perquè en molts trams pot funcionar quasi sense electricitat). Aquesta actuació, junt amb una remodelació de les rondes perquè en tot tram tinguin com a mínim vorera per quan hi ha avaries o accidents, haurien de contribuir a millorar el trànsit de l'àrea metropolitana molt més i a un cost similar que no el quart cinturó, que només seguirà fomentant l'ús del cotxe i no solventa el trànsit a les entrades i sortides de Barcelona, que al final és on hi ha més embussos. Si ICV vol guanyar-se el respecte dels seus votants i de molts de potencials hauria de centrar els esforços en aquest punt del seu programa, més que llençar propostes impopulars i de poc efecte pràctic.

23 de desembre 2006

Doble racció de bàsquet

Degut a les festes nadalenques, avui coincidien en la petita pantalla, les retransmissions de dos partits molt interessants de la jornada 14 de la lliga acb.
En primer lloc el Madrid visitava la pista de l'Akasvayu, en el què era una dura prova a la seva condició d'imbatut. I així estat, el genial equip gironí ha aconseguit derrotar al líder, en el què ha estat un partit espectacular (91-88). Un partit entre dos equips que saben jugar a bàsquet, intens i amb molta emoció. El Madrid ha pesar de les baixes importants de Raül López i Hamilton ha plantat cara, amb un bon joc d'equip i les aportacions estel.lars de les seves dues estrelles, Bullock i Felipe Reyes. El Girona, com sempre ben dirigit amb la seva tripleta de bases, Marinovic, Mc Donald i Sada, amb un San Emeterio en un gran estat de forma i un Marc Gasol, que fins i tot ha estat decisiu amb el seu 8/8 en tirs lliures (el seu punt més feble fins ara), s'ha demostrat a sí mateix que realment és un clar candidat al títol. Magnífic el treball que està fent Pesic amb una plantilla que ningú hauria firmat al començar la temporada, però de la qual està traient el millor rendiment.
El segon partit era el gran clàssic català, Penya-Barça, en un duel decisiu per a les aspiracions d'ambdós de classificar-se per la Copa del Rei. I lamentablement he de tornar a escriure malament de l'equip d'Ivanovic, que novament ha decepcionat, i amb un insòlit balanç de 6-8 es complica molt la vida. De fet, potser seria una bona notícia no entrar-hi, a veure si algú pren alguna decisió per encarrilar la resta de temporada, ja que és increïble la imatge que està donant la plantilla més cara d'Europa. I el pitjor és que la Penya ha realitzat un partit ofensiu lamentable, amb un encert molt baix, i donant aire a un Barça que tenia enfonsat en el tercer quart. Però clar, és que el Barça ha regalat 23, 23 rebots ofensius al rival, i junt amb el balanç de pèrdues i recuperacions, ha donat ni més ni menys que 30, 30 tirs més al rival. Una barbaritat. Un base de 16 anys ha agafat 7 rebots, 5 d'ells ofensius. Amb aquestes dades és molt difícil guanyar (i només s'han quedat a 6 punts), però crec que cada cop queda més clar que aquest projecte no va enlloc i que els jugadors juguen nerviosos i desmotivats. Les cares ho diuen tot, i si en Dusko té una mica de decència hauria de presentar la dimissió ja. Per la Penya realment increïble en Ricky Rubio. Sorprenent com un nanu de 16 anys s'ha convertit en un referent per l'equip. No és només el què fa (intensitat defensiva, robar pilotes, rebots, direcció...), sino com transforma l'equip quan està a pista. En plena remontada blaugrana (liderada per Ukic, Grimau, Trias, Vazquez i Kakiouzis de 3, sic), ha hagut de sortir ell perquè l'equip verdinegre sortís del desconcert que duia a sobre. Si no li pugen els fums al cap molt ràpid, el futur d'aquest jugador és realment prometedor.

19 de desembre 2006

18 de desembre 2006

Els sopars de Nadal alemanys

Aquestes dues últimes setmanes han estat força plenes de sopars, que si sopars de Nadal d'Audi, que si sopar de treballadors extrangers, que si despedides de residents... No avorriré explicants els detalls de cadascun d'ells i em limitaré només als dos oficials d'Audi.
El primer era del departament més o menys del que estem treballant amb el projecte AU416, és a dir, els què ens veiem més o menys cada dia. Aquest va estar molt bé, vam quedar en un club esportiu del qual és soci el nostre coordinador, vam fer unes partides de Kegel (bitlles amb boles petites) i després vam sopar veient el Barça-Werder (també molt interessant, ja que tots els alemanys anaven amb el Bremen, allà les rivalitats no arriben a tant com Barça i Madrid aquí).
Però d'aquesta trobada destacar algunes coses bones dels alemanys. I és que la foto que veieu són el què serà a partir d'ara el nostre jefe (el Jochen, el pare Noel) i el nostre coordinador (elMarcus, l'angel), després de donar uns regals pagats per ells al Bernardo (esquerre, resident més antic de tots, ja 3 anys aquí) i als meus dos predecessors, com a comiat (el Jose, el del mig, del què he agafat una meitat del què duia, i el Jose Luis, el predecessor original). Realment aquesta gent sap separar molt bé el què és la feina i el què és després, i no fan cap paper seriós només pel fet de ser jefes. No m'imagino a cap jefe de SEAT ni Gestamp fent això. Realment era una quedada d'amics.
Per altra banda, després va venir el sopar oficial de departament, on hi ha gent del AU416 i gent d'altres projectes d'Audi, organitzat pel què fins ara era el nostre jefe (un home ja a punt de retirar-se). Llavors es va passar a l'altre extrem alemany, el de l'oficialitat i formalitat. Els seatons vestint d'esport i tots ells amb traje, corbata, les dones amb vestits de gala. El fins ara jefe nostre va fotre entremig del sopar un discurs que a Espanya li hauran caigut tomàquets com a mínim. Mitja hora ni més ni menys resumint l'any en l'aspecte laboral, avorrint als què ja sabem massa de què parla, i als acompanyants que no podien entendre la meitat del què deia (perquè a sobre utilitzava el llenguatge tècnic). Entre plats també hi va haver actuacions: el Marcus, teatrero com sempre, va explicar comptes de nadal, en rigurós bayerisch, així que poc vam entendre però semblaven divertits. I la nota final, el Thomas, un company de departament, que amb la dona es vam posar a tocar el trombó de vares i un altre instrument de vent a duo. El Jose i jo ens havíem de mossegar els llavis per no petar-nos de riure, però la gent per suposat allò s'ho mirava molt seriosament.
El contrast de les dues alemanyes, la horriblement formal i la extremadament informal entre gent que ja hi ha confiança, per més esgraons socio-laborals que els separin.

Il Vaticano FC

La veritat que quan he llegit el titular m'ha fet molta gràcia la notícia. Més que res que primer m'he imaginat a tota una sèrie de capellans i cardenals jugant contra el Milan vestits amb les seves disfresses eclesiàstiques habituals. Si estiguessim a dia 28 hauria pensat sens dubte que es tractava de innocentada del dia. Però no, l'article és seriós, resulta que ara la Santa Seu vol competir en el món del futbol. No sé quin motiu esgrimiran per a això, ja que a sobre no es conformen amb un equipet de regional on l'esperit d'esportivitat regni, sino que volen fer un equip punter amb el què anar a Europa i tot.
La pregunta obligada, és amb quins diners? Amb els que els hi donen els milions de feligresos de tot el món? No hi ha un millor destí on destinar-los? O potser és una operació de blanqueig de diners de les seves transaccions bursàtils i bancàries de dubtosa legalitat? En tot cas no poden esgrimir que és un negoci amb el què guanyar diners per a causes més humanitàries, perquè cada cop s'està demostrant que amb el què es gasta avui en dia, el futbol és una ruïna, tots els clubs espanyols estarien en bancarrota sino fossin pels "pelotazos" immobiliaris que han fet o estan pendents de fer. I clar, no crec que a Itàlia estiguin en una situació gaire diferent.
En fi, una nova mostra del camí de Jesús vist per l'església romana amb el què il.luminar a la humanitat.

17 de desembre 2006

Nürnberg i Ulm


Després de la setmana de festa que duia, i preveient que el finde que ve sigui també mogut (o això espero), volia recuperar en aquests dos dies de festa el ritme que turisme-visites iniciat fa dues setmanes a München.
Així que ahir dissabte, després de fer l'habitual compra setmanal i de lluitar contra la maleïda planxa, en ben dinat vam marxar amb el Ramon cap a Nürnberg. És el nostre últim cap de setmana aquí abans d'any nou, així que era l'última oportunitat per veure el seu famós Weihnachtsmarkt (mercat de Nadal). I sort que ho vam fer, perquè mira que n'he vist aquests dies, però realment aquest és l'únic que per mi valia la pena. Petitet, ficat en una plaça, amb parades variades en quant a coses que venien i uniformes en el disseny, i amb atraccions pels nens molt autèntiques, com correspòn als també anomenats Christkindelmarkt. A més aquest primer contacte va servir per verificar que efectivament a Nürnberg val la pena tornar-hi, la ciutat em va agradar molt a pesar del mal temps que per variar vam tenir, i fins i tot per anar de compres també pintava bé. I a l'igual que amb München queda a un cop de cotxe amb Autobahn sense limitació de velocitat.
Avui, a pesar com no del mal temps, he anat encara més lluny, a Ulm, ciutat ja pertanyent a la veïna i protestant Baden-Württemberg. Allà em trobava amb l'Iris, qui feia ja més d'un any que no veia, i tenia moltes ganes de tornar a veure. Llàstima que el seu schwäbisch m'hagi dificultat la comprensió ara que un s'està intentant acostumar al bayerisch. Buf, ara entenc els extrangers que venen a Catalunya. Espero en aquest parell d'anys ser capaç d'entendre ambdós dialectes (els més forts de l'alemany que es parla a Alemanya, Suïssa exclosa). Però a pesar d'aquesta petita dificultat i de la pluja el dia ha estat bé i hem visitat realment tot i contemplat la ciutat des del capdamunt de la torre de la majestuosa catedral gòtica (després de pujar una inacabable escala de cargol). La ciutat també té un casc antic molt bonic, amb uns rierols de muntanya que desemboquen al Danubi, al llarg del qual hi ha un tros de passeig molt ben arreglat. Per la resta, la ciutat ja es converteix en la típica ciutat moderna alemanya, amb la curiositat de ser el lloc de naixement del gran Albert Einstein.

Shisha

Mica en mica vaig complint els objectius de tenir coses que feia temps que hi anava al darrere i que, ara que finalment visc sol, volia anar aconseguint. Primer va ser la sandwitxera (des de que vaig deixar la meva segona residència d'Aachen la trobava a faltar), després el Catan, i ahir finalment la sisha.
Era un objectiu que volia comprar a Barcelona i portar amb la mudança cap aquí, però finalment no ho vaig aconseguir i em ratllava pagar el què demanen les tendes d'Ingolstadt. Ahir però vaig anar a Nürnberg i cap al final de la visita vaig trobar una tenda que les tenien d'oferta.
La shisha la vaig descobrir, com no, en els meus mesos d'Erasmus, primer a Paris, i després a Aachen, on en les barbacoes que es feien a l'estiu, venia el Yassir amb ella i es convertia amb l'amo de la festa. Després ja a Barcelona tant amb la Via com el Marc, com últimament en el bar Yaffa del costat de casa, havia pogut seguir gaudint-la. Sempre m'ha agradat el mareig relaxant que provoca, així com un gust bastant més bo que el del tabac.
Ara em falta trobar la gent amb qui compartir-la (els que més conec aquí, no semblen gaire entusiastes), ja que ahir la vaig voler provar a casa mirant una peli i la veritat, per a una persona, el mareig que un assoleix és massa heavy.

15 de desembre 2006

Festa per Ingolstadt (I)

Tot i que em feia pal últimament sortir per la meva nova ciutat, potser per por a no passar-m'ho gaire bé en comparació amb Barcelona, o per no tenir massa confiança amb gaire gent, la veritat que aquestes dues últimes setmanes han estat bastant entretingudes, entre sopars i festes.
Centran-nos en aquestes últimes, l'última setmana m'ha permès descobrir ja uns quants locals nocturns d'Ingolstadt.

Divendres passat no anava a sortir, ja que estava força cansat de la setmana. Així que havia quedat amb el també nou resident i quasi veí Ramon per anar a casa seva prendre algu i a sobar. Però ens va trucar el Blai i uns quants residents sortien i essent una invitació i essent nous, no era plan de dir que no. Així que després d'acabar el copeo ens vam dirigir a:

- La Diva: bar musical que ja coneixia, d'amo espanyol, on passen els partits del Barça i havia anat ja un dia a fer una copa amb un parell de residentes. El bar està bé, música espanyola, cubates decentment carregats per ser Alemanya i ambient molt familiar, ja que no és massa gran.

Després de xerrar una estona, a pesar del cansanci, em vaig animar per sortir amb ells al:

- Eiskeller: club que per l'estructura em recorda al Karma de Barcelona. 3 € entrada. No recordo en excés, per la barreja de cansanci i alcohol, però la música estava força bé (bastant comercial això sí), i hi havia molta gent. En una nit de més record ja acabaré la descripció, ja que sembla és un lloc força freqüentat.

Dissabte hi havia sopar de departament, del qual ja parlaré. En acabat, els companys vam anar de copes,trobant-nos que malgrat la pluja i el fred, molts bars estaven a reventar. Al final vam acabar en el sempre present pub irlandés de tota ciutat. Strongbow tranquil amb bon pop britànic i després el Robert (el becari del departament), el Ramon i jo vam anar cap a:

- Suxul: un altre club amb sala amb sofas a dalt i sala petiteta al soterrani. 5 € entrada. Música electrònica en ambdos casos, però més melòdic que moltes de les sales de house de Barcelona. La veritat que malgrat no anar gaire col.locat i ser pocs m'ho vaig passar molt bé. Alguna noia interessant, però no és el lloc més probable on pillar, pel poc percentatge de noia lliure.

Dijous, ahir, era la despedida d'un dels meus predecessors, el Jose Rio. Després del sopar al Castello (tradició seatona), vam agafar el cotxe cap a:

- Tanzhouse A9: la macrodisco d'Ingolstadt, en el veí poble de Lenting. 4 € entrada. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, a pesar de ser dijous. Gent molt variada, però el lloc no matava. El local està molt bé, gran, ben decorat, 4 sales... Però per ser una macro té un toc cutre considerable.La sala Oberbayer, amb música bavaresa que passa després a coses més comercials, era el feudo de camperols i camperoles. Gent en general més gran o joves, camperoles, sino com poden estar allà... Després hi havia la sala de música patxanga a l'inici i música negra després. La sala més plena, gent jove, bastantes noies maques, però la majoria de gent bastant palurdos... el què es creuen que perquè estan al A9 són els reis de la festa... Tercera sala, techno del més imfumable, amb gent friqui del techno i ties, que curiosament, són les que anaven del pal més guarro. La quarta sala segur que era la de millor música, però estava montada més com a bar i ahir no hi havia ningú. Dificil que agafi el cotxe per tornar-hi, més amb els controls que fa aquí la poli.

11 de desembre 2006

Die Siedler von Catan

I finalment va arribar el moment. Sabia que algun dia cauria en la tentació de comprar-me'l i la setmana passada va ser el moment.
Venia de jugar el dia anterior al Carcassone, a casa d'un resident seató que està lesionat i per tant no podia sortir.Vaig veure que li va molar el joc i que havia parlat amb un altre de fer quedades regulars per diferents jocs (Uno, Monopoly...). Tenia una base futura de possibles jugadors i només em faltava trobar la megaoferta: Catan i ampliació Atlantis per 25 €.
El Catan és un joc de taula i estratègia alemany molt famós tan allà com en d'altres països. De fet, el vaig descobrir durant el meu Erasmus, però curiosament no a Aachen, sino a Grenoble, en la meva visita al Charly. Després al tornar vaig veure el joc en el bar d'Erasmus d'Aachen i vaig viciar a una bona colla de gent. Ara l'objectiu és fer-ho aquí, i com ja és meu, al tornar, també amb els amics de sempre (que alguns i algunes ja el coneixen).
El joc en sí és bastant simple. Es tracta d'un terrori amb diferents regions, cadascuna de les quals dóna un tipus de materia prima determinada. Els jugadors es situen en les regions que poden (hi ha límits de jugadors per regió) i van obtenint la matèria prima, quan els dos daus sumen el nombre del 2 al 12, al qual cada regió va associat. Amb la matèria prima un pot construir camins i poblacions (pobles o ciutats). Quan surt un 7, apareix la figura del lladre, que es col.loca sobre una regió i bloqueja aquell número, deixant de donar matèria per a la regió. També hi ha cartes especials que es poden comprar, amb premi sorpresa, des de punts a matèria prima, etc.
L'objectiu del joc és sumar 10 punts abans que ningú. Els punts els donen les ciutats (2), els pobles (1), alguna carta especial (1), el què té el camí més llarg (2) i el què té més cartes de caballers especials (2). Hi ha també ports, on un pot construir i canviar matèria prima excendent per la que et falta de manera més econòmica. Els jugadors també poden comerciar per torns entre ells.
El què m'agrada més d'aquets joc és que cada partida és diferent. Les regions i els números als què van associats es disposen aleatòriament, així que la situació de la partida canvia i un l'ha d'analitzar bé al principi i evolucionar també coherentment (perquè al principi es necessiten unes coses i després unes altres). L'ordre amb el què es comença (també aleatori) marca també l'estratègia a seguir. Per tant hi ha molts factors que condicionen i canvien segons la partida, així que cadascuna és un repte nou i diferent. A més hi ha nombroses extensions. Jo coneixia la de Ritter & Städte (Caballers i ciutats), que va ser la partida més emocionant,però que allargava de l'hora i mitja de joc a les més de quatre (12 punts per guanyar, illa més gran, metropolis afegides i noves cartes especials, algunes amb poders destructors sobre el rival). També havia vist la Seefahrer (navegants), sense haver-hi jugat mai. I ara tinc l'Atlantis, que no coneixia, però dóna 2 nous escenaris i 8 versions noves de joc. Tot un potencial per explotar. I alguna d'altra hi deu haver...
El dolent de la versió normal és que és per 3 (acceptable) o 4 (guapíssim) jugadors. Clar,que també hi ha les extensions per més jugadors, que havent trobat aquesta megaoferta per començar, no descarto que també acabi en les meves mans.

09 de desembre 2006

Una mica sobre Ingolstadt

Encara que Ingolstadt és actualment coneguda sobretot per tenir una fàbrica important i la seu de la marca Audi, no es tracta d'una ciutat nova sense cap mena d'història. Ans al contrari, és una ciutat que històricament ha tingut un rol important dins de Baviera, ja sigui com a ciutat fortificada o com a centre d'estudi.
Les primeres referències escrites daten de 806 en documents de Carlemany (com a Ingoldesstat o lloc d'Ingold). Al 1250 se li van concedir els seus furs, i el castell antic (palau de la fortalesa medieval) va esdevenir residència ducal.
L'època de màxim esplendor va ser entre 1392 i 1447, quan la ciutat es convertí en capital del ducat de Bavaria-Ingolstadt. El Duc Ludwig el Barbut va impulsar les construccions de les edificacions gòtiques més imponents de la ciutat, com el Nou castell o la catedral. Entre 1492 i 1800 va ser seu de la primera universitat estatal de Baviera, convertint-se en un centre de culte. Al segle XIX es van contruïr nombroses fortaleses convertint-se en una ciutat militar.
Actualment Ingolstadt conserva molts restes d'aquesta història, formant el casc antic, quasi tot peatonal i en el qual es poden fer agradables passejades. Bordejant aquest nucli antic travessa la ciutat el Danubi. Sortint ja d'aquests límits, Ingolstadt es converteix en una moderna ciutat alemanya, com és habitual amb una gran extensió pels seus 120.000 habitants, degut a les nombroses cases de poca alçada. A la part nord es troba el món Audi, amb la fàbrica, el centre de disseny, l'edifici corporatiu i l'Audi Fòrum, seu de congressos, recepció de clients VIP, cinema, restaurant i ara a l'hivern una pista de patinatge. D'allà s'inicien també les visites guiades a la fàbrica.

+fotos

07 de desembre 2006

Estan bojos aquests bàvars (II)

Vist les sorpreses que deparen aquesta gent, sembla que aquest tema podrà desembocar en una saga, i qui sap, potser fins i tot una categoria. Aquí van dues sorpreses més que últimament ha deparat aquesta gent:

1) El primer cap de setmana que vaig passar a Ingolstadt, com us podeu imaginar molts plans no tenia, així que vaig decidir acceptar la invitació del meu coordinador d'Audi, per anar a veure una obra de teatre amateur, en la qual ell actuava. No cal pas dir que per descomptat no em vaig enterar de quasi res de l'obra, doncs per suposat era en bavarès, que no és una llengua perquè no hi ha versió escrita, ja que qualsevol semblança fonètica amb el Hochdeutsch és pura coincidència (o això em sembla a mi de moment). De totes maneres no ajudava tampoc gens la manera en què es visualitava la obra. Un esperava una sala amb cadires incòmodes com a bon teatre amateur que era... i va i es troba amb tres taules enormes on la gent estava sopant i bebent birra durant l'obra, sense aturar per res el servei de cambrers durant els tres llargs actes en què consistia.

2) Ahir va venir aquí Nikolaus, o el què és el mateix el nostre Pare Noel. Aquesta gent sempre ha de ser una excepció en tot, i si a la resta del món és el 25 de desembre, aquí és el 6. Suposo que llavors el 25 als nens no els hi deixen veure canals de televisió internacionals...

06 de desembre 2006

Audi A4 2.0 TDi

Un dels avantatges que té estar treballant per Audi (ni que sigui externament a través d'una altra marca del consorci com SEAT) és el poder disposar d'un vehicle de la marca pel mòdic preu de 125 €/mes, assegurat a tot risc i tot inclòs menys benzina. Cada 8000 km o 6 mesos l'has de canviar. De moment el primer que m'ha tocat és aquest de la foto, equipat ja per fi amb pneumàtics d'hivern, la qual cosa no impedeix (com em temia) portar aquestes precioses llantes, en comptes dels tapacubs cutres que porten la majoria (que clar, s'ho han de pagar ells). En teoria m'hauria de tocar un A3, però inicialment he estat de sort i m'ha tocat un A4. Sort més que res, perquè un cotxe així tardaré suposo en tenir-lo (si és que mai me'n compro un d'aquest estil). Difícil al principi per agafar-li les mesures (sort de l'avisador acústic per aparcar), però un cop familiaritzat dóna goig conduir-lo. En les ràpides Autobahn sense enterar-se'n un està ja per sobre els 180 km/h, sense que el cotxe mostri cap mena d'esforç. L'estabilitat en un cotxe ja amb una batalla considerable és notable en comparació amb els cotxes que he tingut fins ara. I el més pràctic clar, és un cotxe alemany, així que porta la calefacció elèctrica als seients, que va de conya per escalfar-te ràpid sense haver d'esperar a què la calefacció comenci a tirar aire calent (d'aquesta manera no cal començar a conduir pel matí amb bufanda i abric per després axixarrar-te abans d'arribar a lloc quan el cotxe ja està calent).
Si em poso el traje un dia ja semblaré algú respectable i tot.

03 de desembre 2006

München 03-12-06

Avui he sortit per fi d'Ingolstadt. No és que la ciutat estigui malament ni que la setmana hagi estat avorrida (cada dia menys dijous he tingut plan), però després de no veure el sol cap dia per culpa la boira del Donau (Danubi), doncs un ja tenia ganes de veure'l. A més tothom parlava molt bé de la ciutat, de la qual guardava pocs records però bons.
Aprofitant que la Montse i el Pello venien per veure uns amics, doncs he convocat al Carles amb qui ja havíem quedat per veure's un dia, i fer una petita reunió ETSEIB en terres muniqueses.

Una primera visita més turística per recordar coses oblidades i un bon temps per xerrar amb el Carles, a qui feia anys que no veia i teníem coses per posar-nos al dia. Entremig, doncs una volta pel centre, la típica Schweinwurst, les fruites banyades de xocolata freda (boníssimmmm), un cafè a l'equivalent del nostre Zürich i una caminada per l'Englische Garten. Una dia tranquil i agradable per conèixer una part de München. Caldrà completar-la més endavant amb una nova visita que ja m'han promès per veure els barris més autèntics. Un cop ja instal.lat espero que aquest sigui l'inici de findes de viatjar, que era un dels propòsits de la meva estada aquí. El pròxim si tot va bé, Nürnberg.

02 de desembre 2006

Els supers alemanys

Una cosa que m'agrada dels supermercats alemanys (o com a mínim aquí a Ingolstadt, perquè fa uns anys a Aachen no eras pas així) és el servei que han posat per tal de què ells mateixos et posin les coses en les bosses. Realment és una comoditat, perquè no hi ha res més estressant que fer la compra de solter per tota una setmana, i que la caixera vagi comptant tot a tota pastilla, mentre un intenta posar-ho de qualsevol manera en les bosses. Mai tens temps d'acabar i ja t'estan cobrant i donant el canvi. El guardes a la cartera i ja t'estan caient al damunt els productes del següent client, mentre tú acabes a corre cuita de guardar-ho tot i endur-te les bosses corrents.
Aquí es dóna uns lloc de feina (que curiosament no l'estan ocupant pas immigrants com un podria pensar) per un servei que realment és útil. Et demanen si vols que t'ho facin i si dius que sí, allà tens a la persona posant-ho tot ordenadament, ja sigui en bosses o caixes que un porti, o en bosses de paper reciclat si no tens res. Com ho tenen molt per mà en un tres i no res tens tot ben col.locadet, evitant que coses fràgils quedin al fons, que els congelats toquin coses que no s'han de mullar, etc. I un pot pagar tranquilament per marxar amb el carro ja ben carregat.