21 de desembre 2007

Vacances nadalenques

20 de desembre 2007

Repàs al compliment dels pròposits 2007

Fa quasi bé un any publicava els meus propòsits d'any nou, recollint un meme de l'amic Dani. És hora de fer repàs doncs del seu cumpliment:

1. Començar a fer natació regularment a Ingolstadt (a sumar amb l'acció ja començada a finals d'any de no utilitzar l'ascensor en les instal.lacions d'Audi).

L'acció de l'ascensor la vaig abandonar aviat, malgrat que tampoc l'agafo sempre. La natació, després de visites aïllades durant l'any, últimament sí l'he agafat més seriosament. Un miratge temporal de relativa calma a la feina em va fer tenir dues setmanes estrella de ritme regular. La nova onada prèvia a la sèrie 0 del projecte, m'ha tornat a la realitat, però l'important és que hi segueixo anant. No es pot dir que l'hagi complert, però els dos últims mesos han estat acceptables i caldrà seguir així l'any nou.


2. Entendre el bayerisch (i ja posats el swäbisch) i poder-hi dir alguna cosa + poder entendre l'alemany sense haver d'estar 100% concentrat (per poder desconnectar a les reunions).

En aquest camp he fet bons progressos. Segur que podia haver fet més, però tenint en compte la feina, estic content sobretot en el nivell de comprensió. Sobre parlar bayrisch, bé, quatre tonteries.

3. Viatjar a Suècia, Londres, Cuba, Txèquia, Polònia, Itàlia, Àustria i Suïssa com a mínim.

100%

4.
Llegir la revista "Investigació i Ciència".

100 %
5. Intentar moderar el meu caràcter.

No recordava haver-ho posat, jeje. S'ha intentat, malgrat que algunes situacions m'han fet perdre els nervis. No sé què opinen els què em coneixen. Encara es pot millorar molt.

6. Fer algun tipus d'inversió amb els diners.

S'ha realitzat. Després d'un inici prometedor, la realitat ha tornat. Diners no he perdut, però tampoc he obtingut grans rentabilitats. M'he fet ja un Excel per analitzar com m'està anant...

7. Incrementar el nombre d'amistats (no perquè estigui insatisfet amb les què tinc, sinó per la distància que em separarà durant un temps amb la majoria d'elles).

Malgrat seguir anant bastant per lliure, sí he agafat més confiança amb uns quants companys residents. OK.

8. No perdre l'anglès com quan vaig estar d'Erasmus.

He perdut però no tant. El viatge a Londres i veure sèries o pel.lícules en anglès ha ajudat. En tot cas sé que quan el torni a necessitar el podré recuperar més o menys ràpid.

9. Cuidar més l'ortografia d'aquest blog i el disseny d'ell en general.

Pel poc temps que disposo estic content. El canvi de disseny (que ja no he tocat) va ser agraït i la correcció general dels escrits crec que ha millorat.

10. Introduir-me en l'aprenentatge de la fotografia i practicar-la.

0%. Algun dia ho faré, en tot cas, mínim haurà de passar a propòsit 2009.

19 de desembre 2007

Els reptes pendents

Queda clar que el sistema político-econòmic actual no ha resolt els dos problemes esmentats en el post on comparava capitalisme amb comunisme. No només això, el més preocupant és que la tendència actual neolliberal i de política conservadora sembla que ens porta a fer passos enrere respecte al sistema de fa uns anys, on almenys a molt llocs d'Europa es va arribar a assolir un estat del benestar superior a l'actual. Estat que seguia basant-se en l'explotació dels països pobres per part dels rics (i com a tal no era una solució mundial i implica problemes com els de immigracions massives i guerres). Un estat del benestar que en alguns llocs la protecció del pobre era potser excessiva i com a tal, a l'igual que el comunisme, contribuia a matar la riquesa, i per tant necessitava certes correccions a la baixa com les que s'estan produint (aquí m'estic referint a països nòrdics, no a Espanya naturalment on mai hem arribat a tals nivells). Però si agafem als EEUU com a model de primera potència mundial, queda clar que no és el sistema a seguir. Un país sense seguretat social, amb un 30% de pobres, per més riquesa que generi, està donant passos enrere en el segon problema.
Actualment estem en una fase clara de retrocés. Les diferències entre països en desenvolupament i els països tradicionalment rics, acompanyades d'una globalització que permet als rics seguir-los explotant a l'hora que donant-los més informació sobre la grandesa del nostre sistema, generen tensions que deriven en immigracions, guerres i amenaces terroristes. Aquestes són utilitzades per les oligarquies dels països rics, amb el consentiment del poble, per retallar moltes llibertats individuals en nom de la "seguretat nacional". Tenim moltes més probabilitats de morir en un accident de cotxe, d'un infart de miocardi fruit de l'estrés laboral en el què estem immersos, que de morir en un atemptat terrorista... però estem disposats a acceptar que per evitar aquest se'ns controlin mails, trucades, se'ns filmi continuament, no se'ns permeti portar un miserable desodorant quan puges en un avió i sens registri completament sense haver cap indici de sospita.
Els nivells d'educació i cultura estan baixant. La cultura de l'oci (molt necessària en l'estat del benestar) i els avanços tecnològics (també molt lloables en sí) porten als pares a oblidar-se de l'educació dels fills i aquests a abandonar (en comptes de complementar) la lectura per la televisió, el mòvil i internet sense control. A l'escola deixem d'ensenyar matemàtiques (base de la ciència i de la capacitat humana d'abstracció), filosofia (que t'ensenya a pensar) i història (que t'ensenya qui som i perquè i t'ajuda a no repetir errors del passat) per una falsa preparació científica molt més especialitzada, que podria ser ensenyada més endavant. El resultat, estem creant unes masses socials estúpides i com a tals més fàcils de manipular (i explotar) per una oligarquia de rics.
La societat del consum que ens ven el capitalisme ens fa més esclaus. Treballem més i més hores per poder comprar coses que en molts casos ens són completament inútils i acabem arraconant. Un dret fonamental, com és el de la vivenda, es converteix cada cop més en un luxe (especialment en el nostre país), que només pot ser adquirit després d'una vida d'esclavisme laboral.
Durant uns quants anys podíem pensar que les societats més avançades caminaven en direcció a resoldre els dos problemes. Actualment podem dir que clarament avancem en el primer problema i tornem a retrocedir en el segon. L'egoïsme inherent en el gènere humà (i probablement en la naturalesa com a font de supervivència) porta a què tot sistema evolucioni cap als interessos d'una minoria oligàrquica de concentració de riquesa i poder. La majoria esclava d'aquesta minoria ho accepta fins a uns certs límits, que quan es sobrepassen, acaben en una revolució on la riquesa en un primer moment es reparteix cada cop entre més gent. És el desenvolupament de la història humana. Per això actualment hi ha un major nombre de gent que viu bé respecte cap altre moment de la història.
El repte és que algun dia assolim la solució definitiva.

" Resolved los dos problemas, estimulad al rico y proteged al pobre, suprimid la miseria, poned un término a la explotación injusta del débil por el fuerte, poned un freno a los celos inocuos de los que están en camino en contra de los que han llegado; ajustad matemática y fraternalmente el salario al trabajo, acompañad con la enseñanza gratuita y obligatoria el crecimiento de la infancia y haced de la ciencia la base de la virilidad, desarrollad las inteligencias mientras os ocupáis de los brazos, sed a la vez un pueblo poderoso y una familia de hombres felices, democratizad la propiedad, no aboliéndola, sino universalizándola, de manera que todo ciudadano, sin excepción, sea propietario, cosa más fácil de lo que se cree; en dos palabras, aprended a producir la riqueza y aprended a repartirla, y tendréis conjuntamente la grandeza material y la grandeza moral. "

Los miserables. Victor Hugo.


18 de desembre 2007

Capitalisme vs comunisme

El viatge a Cuba va significar sens dubte la fi de qualsevol creença més o menys idealista en el comunisme. Fins llavors sempre havia pensat que era un sistema utòpic degut a la corrupció humana. A Cuba em vaig adonar que el problema és més fons, de concepte. Tinc clar que el neocapitalisme extrem cap al què ens dirigim no és ni molt menys el sistema ideal i com a tal probablement acabarà caient algun dia pel seu propi pes, sigui en forma més o menys violenta i revolucionària (com la història ens mostra) o com a evolució progressiva a un nou sistema millor, que pot agafar idees comunistes a combinar amb coses bones del capitalisme. Però tinc clar que el comunisme significaria un pas enrere respecte a democràcies socialdemocràtes capitalistes en l'evolució humana. El comunisme va fracassar definitivament el segle passat i li queda poc per acabar de morir (com a macrosistema econòmic) en els pocs llocs on sobreviu a base d'un model cada cop més mixte amb el capitalisme.
Feia temps que volia escriure sobre això, però les llargues discusions dels comentaris fruit del post sobre Cuba m'han desdit de fer-ho perquè ja havia escrit llargament sobre el tema aplicat a la illa caribenya. Així que passo la paraula novament a Victor Hugo, qui en el segle XIX (arran de la revolució de 1830 a Paris) ja feia una gran reflexió sobre el tema que per mi resumeix perfectament la dicotomia entre ambdos models i és plenament vigent:

"Todos los problemas que se proponían los socialistas, las visiones cosmogónicas, dejados aparte el ensueño y el misticismo, pueden ser elevadas a dos problemas principales.
Primer problema: producir la riqueza.
Segundo problema: repartirla.
El primer problema contiene la cuestión del trabajo.
El segundo contiene la cuestión del salario.
En el primer problema se trata del empleo de las fuerzas.
En el segundo de la distribución de los goces.
Del buen empleo de las fuerzas resulta la felicidad individual.
Por buena distribución es preciso entender no distribución igual sino distribución equitativa. La primera igualdad es la equidad.
De estas dos cosas combinadas, poder público por fuera, y felicidad individual por dentro, resulta la prosperidad social.
Prosperidad social significa el hombre feliz, el ciudadano libre, la nación grande.
Inglaterra (*) resuelve el primero de estos problemas. Crea admirablemente la riqueza; la reparte mal. Esta solución, que no es completa más que por un lado, la lleva fatalmente a los dos extremos: opulencia monstruosa y miseria monstruosa. Todos los goces para algunos, todas las privaciones para los otros, es decir, el pueblo; el privilegio, la excepción, el monopolio, el feudalismo, nacen del trabajo mismo. Situación falsa y peligrosa que asienta el poder público sobre la miseria privada y que enraíza la grandeza del Estado en los sufrimientos del individuo. Grandeza mal compuesta, en la que se combinan todos los elementos materiales y en la cual no entra ningún elemento moral.
El comunismo y la ley agraria creen resolver el segundo problema. Se engañan. Su repartición mata la producción. La partición igual anula la emulación. Y, por consiguiente, el trabajo. Es un reparto hecho por el carnicero, que mata lo que reparte. Es pues imposible detenerse en estas pretendidad soluciones. Matar la riqueza no es repartirla.
Los dos problemas requieren ser resueltos juntos para quedar bien resueltos. Las dos soluciones han de ser combinadas y no hacer de ellas más que una."

(*) Exponent de capitalisme per aquells temps

Los miserables. Victor Hugo

17 de desembre 2007

Wir sind helden

Feia temps que no inaugurava cap nova secció dins del meu blog, així que per anar diversificant una mica els temes, inauguro amb aquest post una nova temàtica, encara que repassant el passat he reclassificat un post per entrar en aquesta categoria. No sé si aquest any escriuré els propòsits d'any nou, però si ho faig segur que un ha de ser anar més a concerts. I fruit d'aquests espero escriure sobre els grups per aquí en aquesta nova secció, una doble motivació recíproca.
Començarem doncs explicant el primer concert pagant després de molts anys (l'únic al què havia anat era Mago de Oz). Va ser a Munich a finals d'octubre (on he descobert que s'haurà d'estar atent a la cartellera) i es tractava del meu grup alemany preferit: Wir sind helden.
Grup de pop-rock fundat l'any 2000 a Berlin, està format per 4 membres: la cantant, guitarrista i compositora de lletres, Judith Holofernes, i tres homes (Pola Roy, Mark Tavassol i Jean Michel Tourette) a la bateria, baix i guitarra i teclats. En aquests 7 anys porten publicats tres àlbums: Die Reklamation (2003), Von hier an Blind (2005) i Soundso aquest any. El grup es va donar a conèixer amb la cançó "Guten Tag", a partir de la qual van aconseguir el concracte discogràfic per treure el primer àlbum que va tenir molt èxit en territoris germanòfons. Des de llavors els seus posteriors àlbums també han gaudit d'un notable èxit, amb un estil que s'està tornant probablement més comercial.
Un servidor els va descobrir durant el seu Erasmus a Aachen, on en moltes festes sonava la què per mi segueix sent la seva millor cançó: Denkmal. D'allà va sortir el primer àlbum, que es pot escoltar sencer sense problemes. A partir d'aquí he anat seguint més o menys el què han anat treient, malgrat que els àlbums següents ja no els trobo tan rodons. Especialment el segon àlbum era bastant fluix, salvant el "Nur ein Wort". El seu últim disc potser no té cap tema tan destacat però recupera en línies generals l'estil del primer. De totes maneres segueixen essent el millor grup alemany que conec.
El concert presentava un públic molt variat. Hi havia una majoria adolescent (especialment de públic femení), però es podien trobar gent de diferents franges d'edat fins als 30 llargs. Entretingut, el directe però no és el millor que tenen. Massa formals, massa rotllo entre cançons, que trenca el ritme quan venen els millors temes. Lògicament com a estranger que tampoc entenia tot el què es deia (i menys amb les cerveses que duia a sobre), i que volia sobretot escoltar la seva música, aquests comentaris són en part injustos, doncs molta part del públic sí semblava connectar més amb ells. En tot cas, considero ben pagats els diners per ells.
Com a presentació d'ells us deixo doncs amb el seu Denkmal. Altres temes destacats: Ist das so?, Rüssel an Schwanz, Monster, Soundso, Für nichts garantieren, The Geek, Nur ein Wort.

16 de desembre 2007

La guerra santa islàmica

Ahir sortia a la Vanguardia la noticia de què en alguns països islàmics les tendes venen dues versions de samarretes oficials del Barça: la normal i una amb un escut on s'ha modificat la creu de Sant Jordi per una barra vertical. Fa uns dies l'Inter de Milà ja va tenir "problemes" al decidir portar una samarreta especial per commemorar la seva efemèride on també es lluïa una creu de Sant Jordi, el què va provocar la indignació de la premsa turca (i aquests volen entrar a la UE?) ja que consideraven que era un símbol intimidador cap al Fenerbahce, i per tant demanaven els tres punts (sí, home, i què més?). I és que es clar, la creu és apologia de les creuades... Suposo que el sable amb la mitja lluna d'Aràbia Saudí no té res a veure amb la seva Guerra Santa que ha d'acabar imposant l'islam a la resta de la humanitat.
Fa un any es va montar un gran escàndol internacional perquè una revista danesa es va atrevir a caricaturitzar a Mahoma. Una clara falta de respecte cap als seus símbols.
La veritat que en començo a estar fart de totes aquestes notícies. Segur que hi ha molta gent musulmana que no creu amb totes aquestes tonteries i que el què arriba és fruit de radicalismes. Per això no els hi donem més publicitat. Ignorem els crits d'aquests radicals, no els hi donem veu en els nostres mitjans. I defensem els nostres valors de llibertat d'expressió i els símbols de la nostra cultura (que a pesar de ser ateu reconec la influència que ha tingut el cristianisme en la nostra societat). Prou baixades de pantalons i crítiques a humoristes que només fan la seva feina, prou canviar samarretes i escuts. Samarreta amb franja vertical, samarreta falsa i llicència perduda per vendre productes oficials del Barça.


Catan Erweiterung 5-6 Spieler

El probablement millor joc de taula que he jugat mai tenia un problema. Per disfrutar-lo de veritat calia ser quatre persones justes, el què donava molt poca flexibilitat a la trobada. Aprofitant aquesta època de regals, jo m'he fet el meu propi, un cop he aconseguit trobar gent per aquí per jugar de tant en tant, i sobretot amb una tornada a Barcelona propera. L'extensió de Catan per 5 o 6 persones solventa l'únic inconvenient del joc original i segur introdueix noves variants tàctiques a tenir en compte en les seves partides. Com sempre està tot molt ben calculat i com jugant 6 podria ser interminable fins que et toqui el teu torn (i es podrien acumular moltes cartes a perdre en cas de sortir un 7), en aquesta extensió s'introdueix una nova variant tàctica: després de cada torn d'un jugador, s'inicia un torn intermig on qualsevol jugador pot aprofitar per construir o comprar cartes de desenvolupament (sense tirar ni poder negociar).
Quines ganes d'estrenar-la!!

15 de desembre 2007

Vier Minuten

Amb uns quants mesos de retard finalment vaig poder veure Vier Minuten (Quatre minuts), pel.lícula alemanya que va arribar recentment a les pantalles barcelonines. Són comptades les obres germàniques que s'acaben projectant en els nostres cinemes; d'una banda pel domini omnipresent americà, de l'altra perquè el cinema teutó no destaca especialment excepte en les comptades excepcions que últimament han triomfat a nivell internacional. Per aquest motiu era sens dubte un film a veure.
Guanyadora de nombrosos premis nacionals i alguns d'internacionals, la segona obra de Chris Kraus (després de Scherbentanz) narra la història d'una professora de música heptagenària (Monica Bleibtreu) que descobreix un talent insospitat en una jove reclusa (Hannah Herzsprung) d'una presó de dones. Marcades ambdues per un passat ple de records traumàtics, la primera intentarà explotar el talent de la segona pel "bé de la música", com no es cansa de repetir, malgrat que en el fons manté l'esperança de què aquesta actuï com a element purificador del seu caràcter violent i element d'esperança per un futur que podria ser més feliç. Ambdues protagonistes comparteixen moments de caire diferent: tensions degut a la (massa?) típica rectitud i inflexibilitat de la professora cap a actuacions contràries al seu gust, fins a escenes de fort caràcter emocional entre ambdues.
La pel.lícula és un nou exemple de relació professor-alumne, caient pel meu gust en un abús excessiu de certs clichés, malgrat que manté l'estil realista típic del més pur cinema europeu, allunyat de les grandiositats que solen acompanyar els guions de Hollywood. Així com el treball (tant de guió com interpretatiu) dels dos personatges principals és encomiable, no es pot dir el mateix de la resta de personatges secundaris, també molt previsibles, però tan poc treballats que algun frega el patetisme en algunes escenes. Els flaixbacs cap al passat de la professora ens expliquen la seva trista història i ens revelen un detall inesperat de la protagonista, que explica en part la relació que manté amb la seva alumna, sense que però la història en sí acabi de lligar amb la trama principal.
Respecte a la música (Annette Focks) probablement serà de grat pels amants de la música clàssica, malgrat que a un servidor (amb la seva mala oïda musical) li va quedar la sensació que la seva grabació deixa bastant que desitjar, fet ratificat en diverses crítiques llegides.
El millor sens dubte és una brillant escena final, on la jove protagonista, acceptant el seu destí i davant l'oportunitat única que se li ha brindat, decideix lliberar-se i mostrar el seu talent innat oferint quatre minuts de música excelsa amb el piano, amb una "performance" poc convencional i rebel.
Una pel.lícula acceptable pels amants del cinema independent europeu.

11 de desembre 2007

Ingratitud juvenil

"(...) lo que se llama, con demasiada dureza en ciertos casos, ingratitud de los hijos no es siempre tan reprochable como se cree. Es la ingratitud de la Naturaleza. La Naturaleza, ya lo hemos dicho, mira hacia adelante. La Naturaleza divide a los seres vivos en seres que vienen y seres que se van. Los seres que se van dirigen la vista hacia la sombra, y los seres que vienen la dirigen hacia la luz. De ahí el devío, que para los viejos es fatal, y para los jóvenes involuntario. Este desvío, primero insondable, aumenta lentamente como toda separación de ramas. Las ramas, sin desprenderse del tronco, se alejan. No es culpa suya. La juventud va hacia donde se halla la alegría, a las fiestas, a los parajes luminosos, a los amores; la vejez va hacia el final. No se pierden de vista, pero no existe ya un lazo tan estrecho. Los jóvenes sienten el enfriamiento de la vida; los ancianos el de la tumba. No acusemos a los jóvenes."

Los miserables. Victor Hugo

10 de desembre 2007

Estupidesa humana o alemanys capquadrats?

A Audi, a diferència de SEAT, a part d'entrar per portes vigilades per encarregats de seguretat (accés per proveïdors), també hi ha portes giratòries per on els treballadors poden (podem) entrar amb el carnet d'Audi. Avui (no sé perquè, espero descobrir-ho demà) quan anava a sortir, va i el carnet no m'ha deixat sortir. Havia entrat pel matí amb tota normalitat, però sencillament per la tarda començava a pitar i fer llums vermelles. La resta de la gent (poca, a aquestes hores a Alemanya) sortia amb normalitat, així que el problema no era de la porta, sinó del carnet. De cop veig al Franz Bichlmeier, responsable de càlcul de resistència de llarga durada, i dic, buf, menys mal, em deixarà sortir picant dos cops amb el seu carnet. Però no, malgrat saber perfectament que treballo allà (sobretot després de què porta els últims mesos donant pel cul per culpa de què va ser incapaç de calcular les fixacions a carrosseria que necessitava un dipòsit de combustible i clar a dia d'avui aquest encara es cau, sic), no m'ha deixat. Malgrat saber que l'alternativa és anar fins a la porta principal, sortir i donar una volta a tot el centre tècnic per una carretera de nit fins a arribar al pàrquing on tenia el cotxe (uns vint minuts, que després d'una jornada de 11 hores i a 2 graus és el què més ve de gust), no m'ha deixat. Cagant-me amb la "capquadreria" alemanya, truco al Jorge per saber si li queda molt per sortir i decidir si pujo i segueixo treballant fins que plegui ell, i llavors veig al Robert Jantz, experimentador del departament. Segon intent i aquest cop la lògica ha imperat. Suposo que el primer cas només era un nou cas d'estupidesa humana.

09 de desembre 2007

EK-223 Weihnachtsabendessen i Nürnberg

Aquest cap de setmana tocava un nou sopar de Nadal, aquest cop el del departament d'Audi, al qual no pertanyem, però en el qual tenim el nostre lloc de treball. I bé, la veritat que va ser semblant a l'any passat, només que canviant el menjar bavarès per un buffet italià força bo, que ens va permetre menjar peix acceptable entre d'altres coses. Per la resta, doncs inici amb el discurs del jefe, repassant projectes i els que hi estan implicats (aquest any per al Q5 ja només hi havia presència 100% ibèrica), uns quants temes (força insuportables) de trombó i corneta d'un company i la seva dona i com aquest any faltava el Marcus (el nostres coordinador i director teatral), doncs el company del trombó el va voler sustituir explicant comptes nadalencs bavaresos amb més pena que gràcia. La resta del sopar, doncs com era d'esperar per les diferències d'edat i cultura entre els tres mosqueters i la resta, doncs bastant aïllats en la nostra "spanische Ecke", només trencada en moments puntuals pel Herbert.
Una mica agobiats després de quasi 4 hores de sopar, vam marxar i després de molt de temps vaig tornar a sortir per Ingolstadt (no compto la festa de residents perquè era una festa pseudo-privada). Primera copa a l'Outzerie, dues més al Lago Bar, l'estrena personal a una disco relativament nova, el Makis, que com a lloc està molt bé però que la música agobiava, i finalment una nova baixada als inferns de l'Icekeller, on la sobreexplotació del local em va acabar agobiant i decidir anar a casa.
Cosa que havia d'haver fet abans per no haver-me de llevar a les 9 i amb tota la ressaca agafar el cotxe cap a Nürnberg, on havia quedat amb la Iris. Per sort l'últim Gelocatil que em quedava va anar fent el seu efecte durant l'autopista i vaig arribar en un estat presentable.
A pesar d'estar relativament a prop d'Ingolstadt, la veritat que no havia tornat a Nürnberg des de fa un any, quan a penes començava la meva estada alemanya. I naturalment aquell dia només l'havia vista de nit, sense que m'acabés d'impressionar. Un gran error del qual s'ha d'aprendre, doncs Nürnberg efectivament, tal i com diu la gent, és molt més interessant del què m'havia esperat després d'aquella primera visita, on m'havia perdut moltes coses. A més del bonic (però típic alemany) centre amb els seus mercats nadalencs, plaça major i esglésies, Nürnberg té el seu castell des del qual es pot contemplar tota la ciutat, la casa d'Albrecht Dürer (en un preciós racó de la ciutat al costat de la muralla que rodeja el centre) i sobretot racons espectaculars en les zones més noves del centre al voltant del riu. Probablement una ciutat més maca que München per anar a passejar un dia on un vulgui desconnectar d'Ingolstadt. El seu famós mercat de Nadal em va servir per fer algunes compres de regals nadalencs. I tot plegat va ser una bona excusa per veure de nou a la Iris, amb qui aquest cop hi va haver menys problemes de comunicació (sembla que al final aconseguiré comunicar-me bé amb qualsevol alemany vingui d'on vingui) i ens vam poder posar al dia de les nostres vides, ara que un servidor està molt més gandul amb el mail. Llàstima que no poguéssim dinar en una típica tasca d'especialitats en salsitxes de Nürnberg. Al final vam acabar en un italià, on lògicament també van acabar el Marcos i l'Elena, i és que la ciutat per aquestes dates està plena de gent i turisme, a pesar de què l'escalfament climàtic hagi acabat amb les imatges del mercat nadalenc ple de neu.

+ Fotos

La trilogia Bourne

Amb el "Ultimatum de Bourne" es tanca la probablement millor sèrie de pel.lícules d'acció dels últims temps, es tanca la trilogia que començava fa 5 anys amb "El caso Bourne (The Bourne Identity)", dirigida per Doug Liman, i continuava amb èxit amb "El mito de Bourne (The Bourne Supremacy)", on es canviava de mans al director Paul Greengrass, qui repeteix i s'encarrega de tancar així mateix la saga.
Tal i com em va passar amb Saw, el fet de pertànyer a un gènere normalment esgotat i amb poques idees com és el dels thrillers d'acció i persecucions, ha fet que entrés tard a la saga, fins al punt de no haver-les vist puntualment al cinema.
La trilogia Bourne compta amb els ingredients necessaris del cinema d'acció: un heroi fort i ben plantat, lluites cos a cos, amb armes, persecucions increïbles amb cotxe, moto i qualsevol mitjà de transport imaginable, i lògicament fregant sempre l'impossible. La mort persegueix al nostre heroi però per més rivals que es trobi al camí sempre acaba sortint victoriós. No diria que la pel.lícula destaqui especialment pels seus efectes especials: aquí no es parla de grans atemptats contra el món, sinó que les tres pel.lícules són exclusivament l'intent de caça i captura del protagonista. Les tres obres tenen però el seu estil propi (probablement donat pel cinematògraf Oliver Wood, que sí participa en les tres obres), amb acció imparable i moviments vibrants de càmara i efectes matrix suavitzats per intentar ser més verosímils en les lluites cos a cos.
Què fa però d'aquesta trilogia especial i que hagi assolit l'èxit que té? Suposo que un primer mèrit el té la història. Saturats sempre d'agents pro-governamentals que defensen els interessos dels EEUU o Gran Bretanya i en missions salvadores pel país o el món, aquí la història es molt més senzilla. Bourne és un agent especial de la CIA que troba un vaixell enmig del mar i que ha perdut completament la memòria. Poc a poc anirà descobrint les seves habilitats i qui és, però es trobarà amb una CIA que vol borrar-lo del mapa, com a testimoni d'operacions ilegals dels EEUU que és. La criatura contra l'estament oficial que el va crear. L'altre punt clau són unes trames sense pausa que mantenen a l'espectador enganxat al seient durant la durada (raonable) dels films. Els moments sentimentals es redueixen al mínim imprescindible per conèixer la humanitat del protagonista. El tercer punt important és la credibilitat de l'impossible. Moltes accions són completament exagerades i cap mortal sobreviuria, però es trasmet una sensació de realitat dins de l'obra. No és com un Bond que lluita contra 50 i no se li ha arrugat el smoking.
Però sens dubte el gran encert de la saga és l'elecció del protagonista: un excel.lent Matt Damon, que probablement sigui dels pocs actors amb un físic d'heroi, però capaç de transmetre duresa, intel.ligència, serietat i sentiments a través del seu rostre.
El Ultimatum de Bourne és el perfecte final a la saga. Nova entrega d'accions per multitud de ciutats del món. En ella descobrim finalment tota la veritat (parcialment ja revelada en les anteriors entregues) sobre el programa de reclutació que el va portar a convertir-se en un agent especial per fer les feines brutes de la CIA, i el protagonista es troba finalment amb els seus creadors...

03 de desembre 2007

Stanley Kubrick Collection

Tinc pocs DVDs originals i crec que ja les tinc totes, però quan he vist la oferta no m'he pogut resistir. Vols combatre la pirateria? Posa les coses als preus que li toquen.


02 de desembre 2007

Sopar residents EK i festa residents 30-11-07

Van passant els caps de setmana i ens anem acostant a les tan desitjades vacances de Nadal. Aquest cap de setmana ha vingut marcat (mai millor dit) per la gran festa del divendres al Cafe Paradox d'Ingolstadt.
Si comptem però com a cap de setmana fer quelcom especial després de la feina, aquest cap de setmana començava ja dijous amb el sopar de residents d'EK, convocat pel extraoficialment cap de projecte de SEAT per al AU416. Sopar de pizzes i Weizen al clàssic Casa Rústica, i que crec que va sorprendre positivament els 14 que hi vam anar. Potser la invitació sonava una mica a compromís, però al final les cerveses van trencar el gel inicial i vam acabar rient molt i fins i tot allargant amb el jefe a fer una caipirinha al Outzerie.
I el divendres venia el plat gran: la festa anual de residents. L'excusa era el concert que feien el grup Tokata a la sala subterrània del Cafe Paradox. Tokata és un grup format per dos residents (Eli a la guitarra i Juan a la bateria), una nòvia de resident (Anna posant la veu) i un company alemany al baix. El seu repertori de versions pop i rock espanyol i anglès van amenitzar l'inici de la nit, abans que es passés a la sessió variada de winamp, mentre l'alcohol anava caient al ritme que incitaven els cubates a l'espanyola a tres euros. Potser massa barat perquè els records es van perdent a mesura que avança la nit i un es desperta a les 14h a casa el Fran, que molt amablement em va oferir un matalàs a casa seva (propera al local i que m'evitava agafar un cotxe, que no hauria passat del primer arbre que m'hagués trobat al pas). Una gran festa que però m'ha sacrificat el cap de setmana, doncs la ressaca d'ahir va ser tan de campionat que ni forces vaig tenir per veure el derbi. I és que és el que passa quan un porta tants caps de setmana tranquil i de cop es fot la festa de l'any.

Fotos festa

27 de novembre 2007

I ara en Woody...

Primer va ser la Red Bull Air Race i ara és en Woody Allen qui anuncia que no rodarà les dues pel.lícules addicionals que estaven previstes en el nostre territori. Realment sembla que és més interessant promocionar la nostra ciutat a base d'alcohol barat i deixar destrossar la ciutat als hooligans britànics. Una llàstima l'ocasió perduda davant d'un dels millors directors del cinema actual.

26 de novembre 2007

Entrevista a Artur Mas

Ahir publicava la Vanguardia una entrevista al líder de la oposició a Catalunya, Artus Mas. Sense haver estat mai votant de CiU (ni tinc intenció a curt-mig plaç de ser-ho), crec que estic d'acord en moltes de les coses que comenta. I si mal no recordo és ja el segon cop que destaco en aquest espai manifestacions seves.
Estic d'acord amb què el poble català (i aquí incloc com en Pujol a tothom qui hi visqui i hi treballi) hauria de tenir el dret a decidir sobre qualsevol tema, arribant com a punt culminant a tenir el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui necessàriament, com molts espanyols es temen, la independència del país. De fet, actualment qualsevol referèndum crec personalment que es perdria per majoria, i en cas de poder-lo fer oficialment, encara més. Estic d'acord amb ell en què actualment plantejar la independència és un tema que divideix més que uneix, i que estem en un punt on la societat catalana ha de mostrar unió per lluitar contra una sèrie de grans temes que afectaran el nostre futur proper (especialment econòmics, que són els que ens haurien d'unir a tots). Estic d'acord en què s'haurien d'acordar una sèrie de prioritats primordials (especialment en infraestructures i educació, que també crec són els principals temes a resoldre, tema vivenda a part que és un problema més nacional i dono per utòpic), i tots els partits unir-se per buscar i reclamar solucions concretes. Estic d'acord amb l'anàlisi que fa d'ICV (i trobo molt gran l'exemple dels 80 km/h, ja sabeu àmpliament criticat des d'aquesta pàgina).
No acabo d'estar d'acord amb l'anàlisi empresarial que fa de Catalunya. Oblida que moltes empreses catalanes són depenents de multinacionals estrangeres, que en qualsevol moment poden decidir marxar cap a d'altres localitzacions més barates (motiu pel qual en el seu dia també van venir aquí). Estem d'acord en què a més de SEAT i tot l'entramat que mou, hi ha bons ciments en televisió, alimentació, química-farmacèutica i bancs i caixes. Afegiria que a més tenim un grandíssim potencial en biomedicina i biotecnologia, sector on entenc caldria apostar fortament per convertir-nos verdaderament en referència mundial. Ara bé, a més de la iniciativa empresarial, no cal oblidar que ni les nostres universitats són grans referències investigadores, ni hi ha un bon feeling universitat-empresa, som dels països que inverteixen menys en I+D i a més Catalunya és dels llocs on es posen més tràmits burocràtics per a la creació d'empreses. Així que no espantem responsabilitats, que des del Govern hi ha moltíssim a millorar.
Ara bé, què falla del seu discurs? Doncs el què ell mateix denuncia, la falta de credibilitat de la classe política actual, començant especialment per ell. I és que aquesta unitat que ell reclama, s'havia de començar demostrant en aquell Estatut que havia sortit del Parlament (i que ara sembla que tothom reclama), i no en aquesta broma de mal gust que ens van acabar venent, amb una gran part de culpa del protagonista d'aquesta entrevista que, novament amb una clara tàctica (fallida) personal i partidista per tornar ràpidament al poder perdut, va vendre a la nació per un plat de llenties. Si aquest és l'home que ha de dirigir la refundació del nacionalisme anem ben arreglats.

25 de novembre 2007

El circ de la F1

Ahir llegia la notícia de què l'escuderia Mc Laren havia entregat interessadament a la premsa una sèrie d'informació, segons la qual es demostrava que l'escuderia Renault havia tret profit de secrets tècnics a través d'un ex-empleat seu. Després d'anys on la Formula 1 per mi ha anat perdent interés degut a la dificultat dels avançaments en carrera (ai, què lluny queden aquelles boniques lluites Prost-Senna), sembla que el circ del motor vol afegir un ingredient més a l'emoció de les tàctiques d'equip i parades en els boxes: els tribunals. I és que aquest any, quasi que l'emoció màxima l'hem tingut amb decisions (controvertides) dels comisaris de les curses i amb processos judicials, a part de la disputa personal entre els dos candidats al títol de Mc Laren, que van acabar regalant el campionat a Ferrari. Sincerament no crec que sigui la millor manera d'incrementar l'interés per veure les curses, que un servidor personalment ja fa anys que no mira.
Ara bé, el què em sorprèn de la notícia és la frase "McLaren afirma que 33 fichas con datos técnicos fueron copiadas en 11 disquetes en marzo de 2006 y cargadas en septiembre en un ordenador propiedad de Renault". Per favor, en plena època de DVDs, Pendrives, discs durs portàtils miniatura, algú prèn la informació amb 11 disquets??? De 3 i mig o de 5 i quart? Va home va. Crec que l'últim programa que em vaig gravar amb disquets múltiples va ser el mític Day of the Tentacle.

24 de novembre 2007

Pollastre a la Bitburger

Feia molt que no em posava a experimentar a la cuina. Crec que l'últim cop que vaig preparar quelcom que no sabia com sortiria, va ser a Manresa, amb el Lluc, amb els llibrets de llom farcits de salmó fumat. Va ser un experiment casual fruit d'una distracció. Com els dos feiem de vegades la compra setmanal junts, ens repartíem el què havíem comprat, per fer una sèrie de plats a casa d'un o altre durant la setmana. I aquella, doncs bé, el llom va quedar a casa meva, i el pernil i el formatge a casa d'ell i en canvi el salmó fumat (pensat per una altra cosa) amb mi. Va ser mirar-nos i dir, perquè no? I efectivament, deliciosos, sencillament recomenables.
I ara, en aquesta tarda d'hivern alemany, esperant a què a les 8 comenci el Barça i ja amb gana perquè he esmorzat frugalment a les 11 i m'he cascat una hora de piscina sense haver jalat res més, doncs he decidit tornar a experimentar:
1 patata. 1 ceba. 2 cuixes de pollastre. Espècies variades (sal, pebre, orenga, basilisc). 1 Bitburger.
Fregir prèviament la patata, la ceba i el pollastre. I després tirar totes les espècies i la Bitburger i deixar-ho fer a foc lent tapat. El resultat? Als comentaris quan ho hagi provat.

Somnis que s'esvaeixen

Des de ben petit sempre m'han agradat els cotxes. A EGB quan m'avorria a classe dibuixava (suposo com tants altres nens) cotxes en els marges de la llibreta. A pesar de la sempre meva poca habilitat i paciència per dibuixar a mà o per qualsevol activitat que tingués a veure amb la plàstica (sempre la meva gran creu en l'expedient escolar), a casa podia passar-me hores dibuixant i pintant els cotxes que veia per la televisió del Paris-Dakar. Ja de més gran, quan vaig tenir el primer PC i sortien els primers programes rudimentaris de dibuix CAD, vaig dissenyar (vista lateral) tota una gama de cotxes d'una hipotètica marca pròpia, passant per tots els nínxols de mercat possibles. Suposo que si algun dia em posés a regirar per casa encara els trobaria en la carpeta on els tenia guardats i de tant en tant els contemplava.
Així que quan va arribar el moment d'elegir què volia fer la vida, vaig acabar desestimant altres idees que havien passat pel cap (astrònom, biòleg marí) i vaig decidir-me per la carrera d'enginyeria industrial amb un clar objectiu: acabar en una marca de cotxes desenvolupant models. Malgrat lògicament tenir el somni de poder treballar algun dia en alguna gran marca puntera (sempre he tingut especial predilecció per BMW), hi havia una empresa clara candidata on acabar fent carrera professional, la marca que sempre he viscut a casa, tant a través del meu pare com del meu tiet, clients incondicionals de la marca.
La carrera em va obrir la mentalitat i vaig descobrir moltes altres coses que m'agradaven, però finalitzada aquesta, vaig decidir començar pel camp que sempre m'havia atret. Així vaig començar a Gestamp, un important proveïdor del món de l'automoció, on pel fet de ser una empresa gran fusió de moltes petites i en procés de creixement, vaig poder adquirir una experiència increïble en els dos anys que vaig estar. Aquesta em va portar a fer el salt (professional que no econòmic) que m'oferia la possibilitat de fer una estada participant en el procés de desenvolupament d'un futur model d'una marca premium. Actualment sóc el responsable a del Vorbau (estructura davantera de la carrosseria estructural del cotxe), de tots els carenats i passarrodes de sota pis, de totes les plaques anticalòriques de les zones motor i túnel de transmissió i de tots els insonoritzants acústics de la zona motor del futur model. A la meva edat sencillament ni en els millors somnis podia haver imaginat tant.
No tot han sigut camins de roses. He patit l'infravaloració de categoria per la feina que estava realitzant (finalment solventada), he patit la sobreexplotació d'assumir responsabilitats al.lienes, finalment parcialment solventada després de llargues queixes, no per les hores adicionals que suposava, sinó per la imposibilitat de realitzar correcta i professionalment totes les tasques que estava assumint. Finalment he patit el què considero (subjectivament) una injustícia econòmica, que sabent que no ha estat malintencionada sinó fruit de la burrocràcia d'una gran empresa, ningú sembla capaç de solventar. A pesar de tot això, passades les ires inicials, un seguia disposat a aguantar tot per treballar en el què sempre havia somniat.
Fins ara, on un està desorientat. Un simple mail, sí redactat i promogut inicialment per mi, però recolzat per una gran majoria que hi va participar activament, fart d'escoltar cada dia queixes de companys que progressivament augmentaven el seu descontentament, purament per una falta d'informació clara. Un simple mail on es transmeten una sèrie de dubtes que es volen aclarar aprofitant una propera visita (llargament esperada) de personal. Purament una acció en favor de l'empresa per discutir obertament els sentiments i preocupacions d'un personal que estem desplaçats 1500 km de la nostra empresa orígen, on se'ns porten automàticament molts assumptes personals. Una acció per millorar la satisfacció de tots, sense amenaces, sense crítiques a cap persona, sense reclamacions que no siguin aclaracions o la possibilitat d'oferir el nostre punt de vista sobre determinats punts.
Un mail massa innocent per una gran roda que gira indefectible i independentment dels membres que en formin part. Un mail, que ben o malintencionadament malentès, sembla haver-se convertit en una caça de bruixes en busca del líder d'una rebel.lió que només existeix en les ments d'unes persones que precisament estan massa allunyades de la realitat i per això els hi demanem que vinguin. Una rebel.lió que imaginen capitanejada pel benjamí de tots els residents, per un dels nouvinguts, que si disposés de la capacitat imaginada d'erigir-se en líder sobre una sèrie de professionals amb molta més experiència i edat que ell, no entenc com no el proposen per un càrrec important.
I ara ha començat la pressió psicològica sobre aquesta ovella negra que trenca el moviment harmònic dels engranatges invariables que mouen una gran empresa. Ara entenc a l'amic Carles, que canviava una feina a Siemens per una a una enginyeria més modesta, fart i desmotivat de formar part d'una empresa on un no podia influir en res.
Potser tampoc sóc un home per una gran empresa? Quin preu té treballar en el què sempre has somniat? Cal renunciar als teus ideals, manera de ser i caràcter per sobreviure a una gran empresa? Estic disposat a fer-ho?
Incertesa i desconcert. Actualment descobreixo que a pesar de mostrar públicament el caràcter fort i segur que tenia el meu pare, interiorment tinc un caràcter més sensible i dèbil com el de ma mare. Meravelles combinatòries de la genètica.
El mail del Charly esperant resposta a una proposta d'anar a fer la volta al món junts. Potser és el què necessito per reflexionar i decidir què vull fer a la vida. Tic tac tic tac.

Meme, avui va d'escriptoris

Feia temps que no recollia un meme, però aprofitant que estic païnt l'esmorzar abans d'anar a nedar i degut a la sencillesa d'aquest, em permeto recollir l'últim del meu transmissor personal d'aquest tipus de posts.
Avui us obro les portes doncs al meu escriptori. La foto és del Nil, lloc on no he estat, però em va encantar la foto. En aquest cas va ser feta per la Marta, la pàgina flickr de la qual aprofito l'ocasió de recomenar. A diferència del Marc, mai he tingut fotos pròpies o d'experiències viscudes en primera persona. Passada l'època de tenir la foto d'algun amor platònic famós, sempre he tingut fotos de paisatges (terrestres o espaials) capturades de la web. De fet actualment en l'ordinador fix de Barcelona hi tinc una foto d'un eclipsi lunar. També sóc en aquest sentit bastant conservador i la mateixa imatge es pot quedar durant anys sense canvis.
A diferència del Dani, la meva disposició d'icones o accesos directes no presenta cap ordre especial. Sencillament és el fruit de com s'han anat instal.lant els programes en l'ordinador. Els dos forats que es poden observar són resultat de descàrregues d'arxius posteriorment borrades que han deixat la seva petjada en la imatge.
Com es pot comprovar l'escriptori no és una part essencial del meu ordinador, però si algú vol recollir aquest meme, seguiré xafardejant el què tingueu la resta de la gent.

20 de novembre 2007

I avui... client!!

Realment una de les coses dolentes que tenia treballar en un proveïdor era l'actitud "òbvia" que sempre havies de mantenir de "el client sempre té raó"i haver-te d'empassar coses que en igualtat de condicions no faries, lògicament tot per el bé de l'empresa.
Amb el canvi d'empresa en principi passava a l'altre banda, al costat obscur del poder (bé, el client final són els compradors, però com a éssers individuals realment normalment el poder és limitat). La teoria però no es va cumplir: per una banda marxava a Audi a fer de "proveïdor d'enginyeria" i convertir-me en un esclau (d'ambdues empreses), on quan convé sóc un Audianer més i quan no un extern sense més. Quedaven els proveïdors de les meves peces, on un comprobava que a Alemanya els proveïdors porten uns fums... que sorprenentment Audi almenys permet. I sense ser un Audianer de veritat doncs ja et pots imaginar.
Però avui sí, avui un s'ha sentit client. Tot s'ha de dir, gràcies a l'únic proveïdor amb el què hi ha hagut un bon treball, l'únic al què quan m'han demanat favors, els he fet de gust, perquè també són els únics que han ajudat quan ho he necessitat, els únics que entreguen les coses quan les demanes, els únics realment proactius amb el disseny... a pesar de no ser proveïdors de desenvolupament. Ja van ser els què em van donar entrades per l'IAA (junt amb Gestamp, però aquí era fàcil tirar dels antics companys) i avui, doncs m'han portat els regals de Nadal. Un rellotge-termòmetre-alarma electrònic que tinc a partir d'avui a la taula (per fi podré tancar finestres o engegar l'aire acondicionat amb una prova objectiva). I un Sudoku-Kakuro electrònic per entretenir-me als avions. Gràcies Lydall-Gehardi!! (propaganda gratuïta però no crec que els lectors d'aquest espai comprin mai plaques anticalòriques per un cotxe).

18 de novembre 2007

Prunn 17-11-07

Segon cap de setmana consecutiu per Ingolstadt, però lògicament no era plan de seguir amb la tranquilitat de l'anterior, així que aprofitant que aquesta setmana m'he plantejat (per fi) posar-me seriosament a fer una mica d'esport cada dia (tres dies a la piscina i flexions i abdominals a casa els dies que no hi anava), calia muntar algun plan que a l'hora que visitàvem quelcom nou, fèiem una mica d'esport. Així que després de preguntar entre residents, el David i jo vam decidir anar, a pesar del mal temps, a veure el castell de Prunn, aconseguint timar a última hora al Roger i la Mireia, així com el Ricard que degut a la seva lesió de genoll ens esperava a les parades programades.
La sortida de l'excursió era des d'Essing, poble situat a l'est del Altmuhltal, d'on surt un camí de dues hores i mitja enmig del bosc en direcció al castell de Prunn. Després d'una primera pujada bastant forta i constant, el camí es tornava més suau, però entre la nevada i la neu que hi havia, i algunes zones mal senyalalitzades hi va haver moments de petit dubte sobre si arribaríem al destí final. El paisatge boscós era bastant monòton, però poc acostumats a fer excursions amb neu (que a més era neu pols), va fer les nostres delícies. De pas estrenava les meves botes de trekking impermeables comprades el dia anterior. Finalment vam arribar al castell, que ni era gran cosa, ni es podia visitar perquè l'estaven restaurant, així que el premi final en realitat va ser el gran dinar que ens vam fer en el poble de Prunn.
Per la tarda, tornada més ràpida per la vora del riu Altmühtal, on les botes vam començar a demostrar que eren noves i em van destrossar els turmells. Com a final d'etapa, novament Essing i el seu pont de fusta més llarg d'Europa. La tornada també mereixia un premi, concretament unes Kristallweizen al poble de Kehlheim, per tancar un dia d'esport, neu i molts riures.

+ Fotos

16 de novembre 2007

Una mica d'humor si us plau...

Realment en aquest país els polítics sempre han de gastar temps i recursos en tonteries. La noticia catalana del dia és la "indignació" que el president ZP fes broma sobre les Rodalies. Entendria l'enuig si això es fes en el Parlament, però en un programa d'humor, on el presentador et deixa la broma a ou, doncs trobo molt bé que el president la faci. És de salut mental i democràtica poder fer humor sobre qualsevol tema, les nostres misèries, defectes, tragèdies i complexes, sempre que es sàpiga fer sense mal gust i no em sembla el cas.
Que la situació de Rodalies és inadmissible i que s'ha de demanar responsabilitats al govern central i el president està clar. Però en comptes de criticar tonteries com aquesta, podrien també ser més proactius i ajudar a reconduir la situació. Més indignant que fer broma trobo la majoria d'aquests polítics que tan critiquen van en cotxes oficials amb una patrulla que els hi obre pas davant dels embussos diaris que es formen. Davant la incompetència que cada dia ens demostren, més valdria que es quedessin també col.lapsats, així no podrien provocar els merders que monten.

13 de novembre 2007

I avui fa ja un any...



Paco Ibáñez. Coplas a la muerte de su padre (Jorge Manrique)

12 de novembre 2007

Ratsch & Tratsch i Catan

Després d'uns últims mesos frenètics on no he parat massa, ha arribat l'hivern a Ingolstadt i amb ell s'han acabat els plans de cap de setmana (tot i que alguna cosa haurem de fer). En tot cas, la veritat és que de tant en tant va bé i realment necessitava un de descans, d'estar molt per casa, mirar pel.lis, tennis, aprofitar per netejar i planxar una miqueta i mirar per la finestra com neva. De totes maneres alguna coseta sí que vaig fer, entre elles anar per segon any a l'obra de teatre que fa anualment el meu coordinador d'Audi, en un grup amateur. Aquest any s'havia millorat l'acústica, el sopar només es podia fer abans de l'obra (beure sí podies demanar per sort) i sobretot la meva comprensió del bavarès ha millorat bastant, el què em va permetre entendre un 25% (molt millor que el 5% de l'any passat). Gens malament tenint en compte que altres alemanys no baveresos entenien el 50% (com els companys seatons de departament estan de vacances em va tocar anar amb els Audianers). I és que encara que a Audi es parli molt bavarès, en el llenguatge de feina només canvia l'accent i pronunciació, però en una obra teatral d'ambient rural fins i tot les paraules poden ser molt diferents. L'obra era una comèdia sobre la rumorologia que es crea al poble quan un pagès rep una carta de Minga (Munich en bavarès) i no vol dir el seu contingut. Malgrat no entendre la majoria d'escenes gracioses, vaig entendre la trama, el final (important, saber què cony deia la carta) i la dedicatòria que e van fer en les paraules posteriors del coordinador (actor i director), acabada l'obra.
Després, doncs un any després, per fi he pogut estrenar el Catan amb gent d'aquí. Dues partides intenses que ens van mantenir fins les 4h, la segona amb victòria local en una d'aquestes partides que m'agraden tant en què tothom està amb 9 punts (bé, jo estava amb 8 però vaig fer el salt al 10 en una ronda). La primera, una de les partides més rares per distribució dels materials. Espero que en aquest fred hivern que ens espera aquest hagi sigut l'inici per futures nits de vici.

11 de novembre 2007

Cassandra's Dream

Woody Allen sempre ha dit que volia ser un escriptor de tragèdies, però que com en els seus inicis agradava més el seu costat còmic, li acabaven sortint tragicomèdies. I sembla que instal.lat en la seva veterania i amb una llarga filmografia a les seves espatlles està disposat a cumplir el seu objectiu inicial, més proper a la seva visió de la vida.
Cassandra's Dream tanca la trilogia fílmica a Londres (després de Match Point i Scoop) i forma junt amb "Delitos y faltas" i "Mach Point" una trilogia noir de melodrames criminals que plantegen dilemes morals sobre els motius que arrosseguen a un a perpetrar un crim i les seves conseqüències posteriors. És sens dubte la tragèdia que l'autor estava buscant. Delitos y faltas barrejava una història d'infidelitat molt semblant a la posterior Match Point, però combinada amb la tragicomèdia amorosa típica del director i en aquell cas actor a la vegada, constant en moltes de les seves obres. Match Point era un drama en tota regla que ja trencava l'estil habitual d'Allen, però no penetrava tant en els sentiments del protagonista i es centrava en bona part en analitzar la sort que influeix tan decisivament en les nostres vides. En la seva última obra, Allen aprofundeix molt més en les consciències dels dos actors principals (molt bona interprtació d'Ewan Mc Gregor i menció especial per un Colin Farrell que borda el seu personatge), consumant un drama autèntic amb tints de tragèdia grega.
Cassandra's Dream explica la història de dos germans de classe mitjana-baixa londinenca (Allen s'allunya finalment del món aristocràtic d'obres anteriors) amb moltes dificultats econòmiques. Ian (McGregor) és un jove emprenedor amb somnis de fer grans negocis per instal.lar-se en la classe alta. La seva falta d'èxit el porta a estar ajudant al restaurant del seu pare, home mortificat per l'èxit del seu cuñat, ric empresari amercià que sempre ha ajudat a la familia. El conèixer a Angela (Hailey Atwell), jove actriu arrogant arribada a Londres, el farà embogir sobremanera. Terry és un mecànic que porta una vida simple amb la seva nòvia, però que la seva ludopatia el carrega de deutes. Ambdós compren un veler de segona mà, el Cassandra's Dream, per navegar els caps de setmana i somniar en les seves fantasies. La visita sorpresa del tiet Howard (Tom Wilkinson) els hi obre les portes a l'esperança... però aquest voldrà un gran favor a canvi.
Amb una excel.lent banda sonora de Paul Glass i la mencionada excel.lent interpretació dels dos protagonistes, la pel.lícula atrapa a l'espectador en el dilema amb el què s'enfronten els dos germans, transmetent perfectament els sentiments humans d'ambició i culpa. Però finalitzada la visualització del film a un li queda la sensació de què li falta quelcom a l'obra per arribar a l'altura de les millors creacions. Probablement un final excessivament precipitat, que no conclou com es mereix l'excel.lent disecció humana de tot el film.
En tot cas una bona notícia que Woody Allen torni al terreny de les bones pel.lícules, després d'una obra molt més fluixa com va ser Scoop. Esperem que mantingui la tònica en l'esperada Vicky Cristina Barcelona rodada en la nostra estimada ciutat.

10 de novembre 2007

Neustadt

Aquesta setmana la gent d'Audi va decidir tenir un premi cap als SE-Sprechers (responsables de peces) que tant dur estem treballant en el desenvolupament del futur Q5 i ens van invitar un parell d'hores al circuit de proves de Neustadt. Aquest es troba a una mitja hora de camí i malgrat ser relativament petit, permet als experimentadors i responsables de cotxe complet fer proves rodant sobre el cotxe sense haver de fer un viatge especial.
L'experiència va estar divertida. Desgraciadament cap teníem el carnet per conduir prototips, així que en el Q5 només vam poder anar com a paquets, el què no va impedir poder comparar les sensacions generals del cotxe amb les dels competidors més immediats, que sí vam poder conduir: BMW X3 i VW Tiguan.
Tot i ser un circuit més petit que el d'Idiada per exemple, i molt més que el d'Ehra (situat al nord d'Alemanya i on es realitzen les proves més serioses), Neustadt disposa de diferents pistes: Schnellbahn (circuit oval), Schlechtweg (pista de curves amb asfalt en mal estat), dos Handlingskurse (carreteres de muntanya amb bon asfalt) i d'altres que no podíem accedir (recta amb diferents tipus de sotracs, circuit acústic en pista forestal, descens prolongat, etc. Naturalment el què més gràcia fa per algú que com jo mai havia estat en un circuit d'aquestes característiques és el circuit oval, per ser diferent al què un es troba en la realitat. La veritat que a la primera volta no dóna massa sensació de seguretat el carril de l'esquerre que té una inclinació que sembla quasi una paret vertical, i menys amb cotxes 4x4 que semblen més fàcils de volcar. Però un cop un agafa confiança descobreix que efectivament estan ben dissenyats i que un pot agafar la corba a 200 km/h i deixar les mans del volant. Divertida és la senyal al final dels revolts: final de limitació màxima a 200 km/h.
En quant als models provats, he de reconèixer (malgrat que la meva opinió naturalment és imparcial) que em quedo amb el nostre model. Queden algunes coses a millorar, però encara queda fins el SOP, i ja en la fase que estem la dinàmica, acústica i confortabilitat del cotxe estava per sobre la competència.
Una gran experiència i tot un detall per part d'Audi, que sens dubte en quant a polítiques de motivació al personal està a anys llum de la nostra empresa origen.

Primera nevada de l'any

07 de novembre 2007

El orfanato

Fa poc més d’any Guillermo del Toro saltava a la fama després de deleitar, primer al públic espanyol i després a la resta del món, amb la seva esplèndida obra El laberinto del Fauno. Instal.lat ja en aquest pendestal el director mexicà presenta i produeix (a l’estil Tarantino) l’òpera prima de Juan Antonio Bayona, que ha acabat fent-se amb la plaça destinada pel cinema espanyol per intentar guanyar l’Òscar a millor pel.lícula de parla no anglesa.

El orfanato és una obra d’aquest gènere tan difícil de trobar, com és el terror piscològic. I és que pel.lícules de terror mai falten a les cartelleres, però costa molt veure quelcom diferent a una pel.lícula d’ensurts on assassins o éssers esfereïdors (més o menys sobrenaturals) apareguin instàntaniament acompanyats d’una pujada del volum de la música. El terror de El orfanato (malgrat incloure algun ensurt que altre) és més proper al Resplandor de Kubrick que a l’Alien de Ridley Scott (que no per això deixa de ser una obra mestra referent del gènere). La història és en realitat un drama que comença quan Laura (correcte Belén Rueda) i el seu marit compren l’orfanat on ella es va criar per instal.lar-hi una petita residència per nens discapacitats. Simón, el seu fill adoptat, començarà a jugar amb amics imaginaris, el què s’acabarà convertint en un malson per la mare.

Amb un ritme lent però sense pausa, amb una música tranquil.la allunyada de les estridències habituals en el gènere, la pel.lícula endinsa a l’espectador en un sentiment d’angustia i por cap al sobrenatural, inquietant-nos fins i tot en escenes completament previsibles (un, dos, tres, pica paret...). La trama intenta combinar la realitat quotidiana (amb la constant investigació de la policia del cas, per trencar l’efecte d’irrealitat de moltes pel.lícules on les víctimes mai recorren a mitjans disponibles) amb els efectes sobrenaturals, i acaba lligant perfectament al final tots els fils argumentals que ha anat creant. El final, sense ser sorprenent, és una correcta conclusió per a una obra, que es sustenta molt en les grans interpretacions femenines. Tant amb el pànic, desconcert i amor cap al seu fill de Belén Rueda, com les interpretacions secundàries però inquietants de les veteranes Montserrat Carulla i Geraldine Chaplin (en la gran escena de la mèdium).

Lluny de la perfecció i crítiques desmesuradament eufòriques de certs mitjans nacionals, l’obra també té alguns punts criticables. Argumentalment es fa difícil de vendre que els fets passats narrats no fossin ni descoberts, ni investigats ni sospitats per ningú i per tant passin ràpidament a l’oblit. El personatge del pare (Fernando Cayo) tampoc està especialment treballat, tant a nivell de guió com interpretativament, actuant de formes més que discutibles i sense expressar convincentment a l’espectador la desesperació que en teoria també pateix.

Respecte a la comentada semblança a d'altres films (Los Otros i el Sexto Sentido), malgrat que entri en el seu terreny argumental de la interacció entre els vius i els morts, és una pel.lícula amb una història independent. Està clar que El orfanato no és especialment innovadora i recorre a recursos del gènere ja ensenyats prèviament. Per aquest motiu no serà una obra mestra. Però això no li treu que sigui una molt bona pel.lícula, recomenable per als seguidors del terror fílmic i que representa un gran debut d’aquest director espanyol en un camp on el cinema nacional tradicionament no sol destacar especialment.

06 de novembre 2007

La (ir)responsabilitat periodística

Durant les últimes setmanes ha estat notícia més o menys constant el cas del noi d’Olesa que va agredir física i verbalment a una menor sudamericana, essent gravat per les càmeres del vagó del tren on ambdós circulaven. El fet, lamentable, va ser inicialment obviat a nivell judicial, el què va significar una magnificació irracional i irresponsable per part de molts mitjans periodístics, les conseqüències de la qual estan encara per veure. Vagi per davant que condemno l’actuació de Sergi Xavier i que defenso que aquest tipus de comportament hauria de tenir un càstig sever per part de la justícia, tant si es tracta d’una agressió racista, com sexista, com completament gratuïta. Seria la manera d’acabar amb certs dominis de minories violentes degut a la por que la majoria té a aquesta violència. Però no és menys cert que lamentablement sucessos com aquest (o molt més greus) són molt habituals en la nostra societat, sense crear-se tant rebombori. La magnificació desproporcionada del cas ha portat a tota una sèrie de despropòsits que haurien d’invitar a la reflexió de tots plegats:

- L’agresor protagonista s’ha convertit en una estrella mediàtica fugaç, rebent fins i tot ofertes astronòmiques per donar exclusives a certs mitjans (on està el codi deontològic del sector?) i en alguns moments quasi incentivant a què gent com ell repeteixi agressions semblants degut a aquesta propaganda gratuïta.

- Una part de la societat llatinoamericana s’ha volcat en una campanya mediàtica demanant una justícia desproporcionada. A l’embaixador que ve aquí a donar lliçons democràtiques li diria que se’n torni al seu país, a arreglar els molts problemes que tenen i que provoquen l’emigració en massa del seu poble.

- Els clans violents sudamericans (que també existeixen) han iniciat una sèrie d’accions intimidadores contra l’agresor, que de moment han provocat que hagi de canviar de domicili. Ens imaginem el què pot passar si ara alguna banda de Latin Kings matés a l’agresor? Una greu esquerda social completament innecessària d’haver tractat el cas com es mereixia.

- El testimoni passiu que va tenir la desgràcia de ser gravat (doncs ara sabem que no anava sol al vagó) i l’identitat del qual ningú va pensar en protegir, ha estat sotmès a un linxament mediàtic i social que no mereix. Què còmode és jutjar a algú sentat en el sofà de casa o rodejat de xofers i guardaespatlles (quina ràbia em van fer els polítics que es van afegir a les crítiques). El cert és que la resposta de cadascú en aquests casos és imprevisible i un si ha de trobar per saber què hauria fet ell en el mateix cas. Però queda clar que la majoria de gent que normalment roman immòbil davant de casos semblants (com he comprovat en les experiències personals viscudes) no és ningú per criticar a aquest pobre xicot, que va quedar paral.litzat per la por esmentada anteriorment.

Una por de la societat que augmenta si la justícia és excessivament tova, com desgraciadament tenim, però que també augmenta davant del periodisme catastròfic que s’està imposant, com molt bé reflexava en els EEUU el documental Bowling for Columbine.

05 de novembre 2007

Saw IV

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

A un ritme frenètic que no deixa passar ni un any entre pel.lícules, ha arribat a les pantalles la quarta entrega de la nova saga de terror d’èxit. Sense el seu director original (James Wan), que ha passat a produir la resta i deixar la direcció en mans de Darren Lynn Bousman, la nova història macabra de Jigsaw segueix mantenint la tònica general de les anteriors entregues.

Quan acabava la tercera i sabent ja que com a mínim quedaven dues obres més (com efectivament es confirma en un final que novament deixa clarament oberta la porta a una cinquena -i definitiva?- entrega més), els seguidors de la saga es preguntaven com seguirien les futures històries: serien preqüeles o seqüeles de la història fins llavors explicada, un cop mort l’assassí protagonista? Doncs aquí novament ens sorprenen els guionistes i finalment no és ni una cosa ni l’altra, però tranquils que Jigsaw no ressucita. El què no implica que els seus sàdics jocs hagin perdut espectacularitat ni sentit purificador per als condemnats, i és que fins després de la seva mort encara queda molta corda per recórrer. En aquesta quarta entrega, al més pur estil Lost, una sèrie de flaixbacs ens introduiran en la història del nostre protagonista i com es va convertir en l’assassí en sèrie més temut dels EEUU. En el “present”, aquest cop la seva víctima principal és el comandant Rigg, a qui sotmet a una “gincama” de proves preparades que l’acosten (i ens acosten) a la ment de Jigsaw.

Saw IV ofereix tots els ingredients que han donat esplendor a la saga. Per començar un guió treballat, en aquest cas força complicat i recomenable portar fresques les anteriors, especialment la tercera, malgrat que com sempre una sèrie de flaixos ens aniran narrant els punts més complicats de la trama. I per descomptat una bona dosi de sang i fetge, que acosta més l’obra al cinema gore que al de terror. El problema? Doncs que ja en van quatre i lògicament l’efecte sorpresa cada cop està més gastat, a més que la història general es va fent menys creïble. Però realment importarà massa això als fans de la saga? Vistes les nul.les alternatives existents podem predir la probable continuïtat de bones taquilles per aquesta i per la següent.

24 d’octubre 2007

IAA Frankfurt

Ja fa dies que es va acabar però fins ara no he pogut parlar d'ell. L' IAA és un dels salons de l'automòbil més importants del món, on cada dos anys es presenten moltes de les novetats de l'any següent. Especialment de constructors alemanys, que juguen a casa. Aprofitant l'exili laboral en el què estem, ens vam ajuntar uns quants per anar a visitar-lo i veure per on es mou la competència i les tendències del món del motor en general.
El lema estrella d'aquesta any, quedava clar ja només entrar, i era el medi ambient. Queda clar que el canvi climàtic cada cop preocupa a més gent i el sector del motor no es vol quedar enrere, dins de les restriccions que li otorga l'economia personal de la gent (tothom s'omple la boca d'ecologia però pocs estan disposats a pagar molt més per un cotxe ecològic) i el poder del petroli (que fa que sigui molt dificil canviar tot el sistema d'infraestrctures actuals). Així que la solució actual provisional queda clara, la tecnologia híbrida, que totes les marques s'encarregaven d'explicar. De totes maneres segueixo pensant que l'èxit del Prius (que ni molt menys va ser el primer), s'ha basat en ser un model exclusivament híbrid, i com a tal permet a la gent "fardar" d'ecologia. Així que totes les marques que presentaven futures versions híbrides també caldrà que diferenciïn ostensiblement les versions normals de les híbrides per tenir èxit.
Fora d'això, dins el poc temps del què vam disposar per intentar visitar un saló molt gran (ni de bon tros ho vam aconseguir), doncs vam veure algunes de les novetats presentades. Les presentació més important venia probablement del nostre consorci (i no és propaganda gratuïta), amb el nou A4, que per nosaltres de totes maneres no era cap novetat. Jaguar presentava la seva competència. Aquí va una foto d'un servidor amb el Vorbau (allotjament motor) del qual derivarà el del Q5 i del qual sóc responsable. Tot i que ja estava en venta, per molta gent probablement seria la primera visió de l'espectacular R8 que Audi havia tret pocs mesos abans. Per la seva banda SEAT presentava probablement amb el Tribu un dels millors prototips del saló, i que malgrat arriba tard, esperem acabem comercialitzant. Un altre que tampoc deixava indiferent era l'imponent X6 de BMW, que poca sortida però se li preveuria a Europa (una altra cosa són els EEUU que no deixa de ser un mercat important).
El trío alemany competia no només en models, sinó també en la presentació dels seus propis pavellons, i aquí cal reconèixer la derrota d'Audi com a marca més del consorci VW, respecte a les independents BMW i Mercedes. Molt juvenil era especialment el de Mini, que era realment una disco dins del saló. La marca britànica depenent de BMW presentava a més el Clubman, un altre mostra de com vendre imatge cool a partir de dissenys discutibles.
La diada va portar també moments de dieta alemanya i de visions més interessants que els cotxes. I és que per molts segur que el més interessant de SEAT era això i del saló aquesta bellesa.

23 d’octubre 2007

Krakau 20-10-07

Després d'unes setmanes de visites, el finde passat tocava un viatge llargament programat i esperat amb moltes ganes: Cracòvia. Desgraciadament hi va haver una baixa d'última hora per lesió, però la resta (Jorge, David, Alfonso i un servidor) ens dirigíem a descobrir aquesta bonica ciutat polonesa i especialment a comprovar si la rumorologia popular de la festa nocturna era certa o no.
En arribar la primera sorpresa va ser certificar que l'apartament que teníem en ple centre i per un preu espectacular de 25 € la nit estava efectivament genial. Dues habitacions dobles, sofà llit, menjador, cuina americana, sala d'estar, dos banys, tot modern i impecable.
Prèviament a la festa s'havia d'omplir l'estómac. La ciutat no és fàcil en aquest sentit, restaurants se'n veien molts, però la majoria estaven buits. Finalment ens vam decidir per un davant l'apartament, on dues noies autòctones que feien propaganda del lloc ens vam acabar convencent. Caret per la ciutat que era, però almenys ple i realment vam menjar exquisitament les especialitats locals.
Per sort la nit de la ciutat tal i com ens havien promès no té res a veure amb el desert dels restaurants. Això sí, cal anar d'hora en comparació amb horaris espanyols. La ciutat està plena de bars, pubs i discos, bars musicals, la majoria en soterranis que es converteixen en autèntics laberints plens de sorpreses en forma de noves sales. La música dominant és techno-dance bastant comercial dels últims anys i l'ambient és molt bo. Les belleses femenines locals són abundants i bé, segons diuen si un va suficientment a sac (s'ha de ser molt directe, evitant jocs seductors que s'allarguin), accessibles. Lamentablement no vam ser capaços d'acabar de rematar amb la tàctica que ens havien dit, però intents i diversió no van faltar. I és que la oferta nocturna és de qualitat i variada en quant a locals, la majoria sense entrada a pagar. Els cubates són però a l'alemanya i sinó un ha d'anar a xupitos de vodka (de qualitat variable, vaig provar el millor probablement mai begut, però d'altres que feien realment mal) o d'altres especialitats locals (com un amb un alcohol de 95º amb granadina i redbull que només servien de 8 en 8, dos rondes per suposat).
La primera nit acabava per mi a les 4 (amb una taja considerable), i la primera nevada de l'hivern per tornar a casa. I a les 9 de peus degut a l'energia de l'Alfonso, que ho acabaria pagant de cara a la segona nit. Descartada una excursió a Auschwitz (6 hores), vam decidir veure el centre, que té forces llocs d'interés i l'arquitectura del qual s'allunya de la ciutat comunista que un es troba a les afores. Plaça del mercat, nombroses esglésies, carrers acollidors i el Wawel (castell) destaquen com a llocs d'interés. El dinar va ser molt local, en un típic Bar Mlzeny, que ve a ser com una cantina comunista, on el dinar dels quatre va costar com un plat del sopar anterior. Un cop s'ha d'experimentar. Per la tarda, curta visita, migdiada i al vespre vam anar al barri jueu, o zona més bohèmia de la ciutat, on vam sopar com senyors en un argentí i vam fer les primeres copes. Després vam seguir la festa, descobrint nous llocs i repetint-ne alguns, mantenint-se la bona tònica general. Com a llocs a destacar, el 9, Midgard Club, Cien Club, Prozac i Lubu Dubu+Paradox(+Kitsch si algú li va l'ambient gay). Controlant més els xupitos, un va poder aguantar millor la nit i tancar tots els locals que visitàvem per tornar a les 6 a casa.
I a les 9:15 novament de peu, aquest cop per intentar visitar les mines de sal que hi ha a la vora i amortitzar turísticament més la visita. Les mines són espectaculars, enormes, amb sales i capelles construides sota terra fins a uns 15o m de profunditat. Llàstima que el cansanci que duiem a sobre i el haver de fer una visita guiada de dues hores en perfecte polonès (per falta de temps nostre), no va fer que l'acabéssim de disfrutar com es mereix.
Ja de tornada vam veure les últimes voltes de la F1 (gran victòria de Raikonnen) a l'aeroport de Munich i cap a casa a descansar el què no havíem fet.
Cap de setmana perfecte que tindrà continuitat amb d'altres visites a ciutats d'Europa de l'est que val la pena descobrir: Bratislava, Budapest, Ljubljana, Riga, Tallin, Istanbul, Estocolm, Sant Petersburg? Schaumamal.

Fotos

16 d’octubre 2007

El món (apart) dels polítics

No hi ha res que em faci més ràbia dels polítics que quan prenen les seves decisions unilaterals, al marge del què pensa la majoria de la societat i molts experts, i amb una sobèrbia impròpia d'algú que no deixa de ser un representant temporal de la (majoria?) de la nostra societat. L'última és la confirmació del conseller Saura de l'aplicació a partir de l'any que ve de la impopular mesura de limitar a 80 km/h en tot l'entorn de l'àrea metropolitana de Barcelona. Ja vaig deixar clar en el seu dia la meva postura sobre aquesta mesura. Però el què més ràbia en fa, és que immediatament després que el RACC presenti un informe que desacredita els càlculs fets pels experts governamentals, es confirmi amb tota la xul.leria que s'aplicarà la nova restricció (por mis huevos) i es pasa a desacreditar a una entitat independent de reconegut prestigi, dient barbaritats com que no els hi importa la salut de la gent o que el RACC vol que els cotxes segueixin contaminant (suposo que deu cobrar per gram de CO2 llançat a l'atmosfera). L'informe confirma el què ja vaig enunciar, lògicament amb més arguments i molt més ben explicat i detallat, un informe que no només expressa una opinió contrària a la del govern (com la meva), sinó que agafa l'estudi d'aquest, mostra els errors i refà els càlculs: només això hauria de sobrar per com a mínim considerar-lo abans de carregar irreflexiblement. També dóna una solució alternativa, molt més conservadora que la que ja proposava en el seu dia (que sí seria una proposta coherent d'unes esquerres ecologistes de veritat), però que efectivament seria molt més eficaç. I que és la que en realitat s'està aplicant a Alemanya, malgrat els exemples falsos donats pel Conseller. Efectivament en les mateixes Autobahn i en els mateixos trams on un servidor ha experimentat els límits de velocitat d'un vehicle, també un servidor ha arribat a anar a 60 perquè així ho indicaven els panells lluminosos que regulen en funció del trànsit. És la solució coherent tenint en compte la tecnologia actual disponible i que de veritat ajuda a reduir embussos i accidents, i de retruc, la contaminació.

15 d’octubre 2007

Audi A3 Sportback 2.0 TDi

5 mesos després i ja superats els 9200 km (a pesar que al juliol vaig fer 0 km degut a les vacances) toca canviar de nou de cotxe. Moment de despedir-se d'aquest A3, que si no fos perquè el seu equipament era tan bàsic, diria que l'he disfrutat més que el A4 (que tampoc era cap maravella equipada, però algunes coses cada cop més normals com ordinador de bord i regulador de velocitat sí tenia, faltant en ambdós el comandament de ràdio des del volant que fins i tot el Peugeot té). He perdut llantes d'aleació per tapacubs, els elements electrònics mencionats i l'estabilitat i poc soroll de l'A4 (malgrat que l'A3 per ser més modern està millor aïllat, la diferent disposició del mateix motor envia més sons a l'habitacle). Però a canvi he guanyat un cotxe amb el què em sento més identificat, més petit, més manejable, més divertit de conduir, més fàcil d'aparcar en grans ciutats (això sí quan torni em costarà no tenir el sensor de pàrquing) i més addient per la meva edat i imatge. Amb ell he batut de nou el rècord de velocitat de velocímetre, 235 km/h en aquests paraïsos que són les Autobahn quan no hi ha trànsit, i he fet viatges de molts quilòmetres amb un consum contingut. Dissenyat per SEAT en el seu moment, l'A3 Sportback és un cotxe que combina magníficament l'esperit esportiu del model de 3p que va portar a la marca dels 4 anells a l'èxit, amb una practicitat que es veu amb unes places posteriors equivalents a les d'un A4, i tot amb un disseny que personalment m'agrada més que el 3p. D'ell seguirem disfrutant amb la pròxima entrega, que promet però encara millors experiències al volant, ja que per fi, m'ha tocat un S-Line equipat com Audi mana.

14 d’octubre 2007

Zum Geburstag viel Glück 13/10/2007

Coincidint amb el meu vint-i-sisè aniversari he rebut l'última visita que tenia programada, esperant que hi hagi gent que s'animi encara en un futur pels mesos que queden. Marxat el Lluc el dimarts, el primer en arribar era el Dani el dimecres. Fins divendres lamentablement poc temps vam poder passar junts (coses de la feina): ell tenia les seves primeres experiències alemanyes per Nürnberg i München, i als vespres feiem les primeres partides de Carcassone i preníem les primeres cerveses alemanyes a l'Outzerie i la Diva.
Divendres arribaven un parell més: el Joanda i l'Ivan, i recent recollits ens reuníem els quatre a München, on feiem una visita ràpida pel centre, feiem la primera Mass a la Hofbräuhaus i sopàvem a l'Augustinerkeller, perquè les visites s'iniciessin als menjars greixosos i de postres dolços típics d'aquí. Després feiem una copa a un bar cubà recomenat pel Jorge, local amb molt bon ambient, cambrera simpàtica i tocona i que promet alguna nit més de diversió en la capital bavaresa. Com el segurata d'un segon bar ens espatllava la continuació de la nit, decidíem posar rumb a casa per continuar amb el vici i començar amb l'hegemonia del cap de setmana del Joanda al Carcassone.
El dissabte tocava descobrir un nou lloc de la regió: el Chiemsee, o mar de Baviera. Es tracta del llac més gran de la regió i des del poble de Prien es pot agafar un vaixell que et porta a dues illes del centre del llac: la Herreninsel (illa dels homes) i la Fraueninsel (illa de les dones). La primera és més gran, però fora del palau construit pel "rei boig" (el mateix que Neuschwanstein) no té res massa especial. Molt més bonica és la segona illa amb un poble on es respira una tranquil.litat absoluta i es gaudeix d'un paisatge espectacular: llàstima que els núvols tapessin el fons dels Alps!
Cap al vespre vam tornar a Ingolstadt, on vam gaudir d'un bon sopar turc (en restaurant, res de Döners), vam fer una cerveseta a la Diva i la lesió del peu del Dani va impedir un Amadeus. El què no vol dir que no ens passéssim probablement encara millor fent copeo per casa i jugant, per fi de nou, al Catan i després al Carcassone. A més, el trío maravella em van emocionar amb dos grans regals que han de portar més hores de vici i diversió: l'ampliació "Constructors i comerciants" pel Carcassone i el "Condottiere".
Avui, curta visita per la ciutat i el moment més trist de les visites: la seva marxa. Fins la propera.

Fotos