19 de setembre 2011

El árbol de la vida

Brad Pitt, Sean Penn, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes d'aquest any, Terrence Malick (director de culte als EEUU)... La veritat que la carta de presentació de El árbol de la vida no podia ser més prometedora... però ens trobem davant el clar exemple on la opinió dels entesos del cinema estarà a anys llum de la gran majoria de la població. Poques vegades un servidor es planteja marxar de la sala abans de finalitzar una pel.lícula, però en aquesta ocasió en van ser diversos els moments, i de no anar acompanyat, probablement ho hagués fet.
Sean Penn? Posar-lo en gran en el cartell quan deu sortir l'esglaiadora xifra de 10 minuts i articula com a molt quatre frases té delicte, però efectivament té un paper important. Com si d'un genet de l'apocalipsi es tractés, Sean Penn ens avança els moments més sorprenents de l'obra, aquells moments on el drama que estàvem veient dóna pas a una barreja entre El maravilloso planeta azul o Misterios del universo... En total més de mitja hora llarga d'imatges realment maravelloses (sense ironia), que van des de xocs de meteorits amb planetes, fins a esser microscòpics navegant per líquids indefinits, passant per meduses o taurons nedant en les inmensitats del mar, o volcans entrant en eurupció... Tot plegat amenitzat amb música clàssica, òpera i tocs de Lothlorien en el Senyor dels Anells, mentre la veu en off de Jessica Chastain (i en algun moment el mateix Penn) van susurrant laments davant nostre Senyor buscant el sentit a la vida. Clar que entre mig de tanta profunditat de reflexió instrospectiva apareixen uns dinosaures que ens recorden a Jurassic Park i llavors és quan un servidor pensa... WTF???? Sento desvetllar la gran sorpresa de la pel.lícula, però algú ha ho havia d'avisar!!
En els primers moments de la pel.lícula i en un força llarg entremig entre els dos moments èpics descrits, transcorre la sinopsi oficial. Anys 50, petit poble americà, Brad Pitt fent de pare tirà (o més aviat bipolar), la dura relació amb el fill gran Jack, com aquest es va fent gran i es rebel.la contra el món... i com anys més tard, aquest fill (convertit en Sean Penn) segueix buscant respostes sobre el significat de la vida (marcat per un fet traumàtic que se'ns desvetlla però tampoc s'explica). Una vida que va passant també a cops d'imatges i música, de tant en tant interrumpuda per escenes més o menys breus on els actors tenen temps fins i tot per dialogar.
L'última mala notícia és que la pel.lícula dura 2h i 20 minuts, amb la qual cosa si algú encara està dubtant d'anar a veure-la, té temps per pensar-s'ho dos cops.
En favor de El árbol de la vida diré que el primer cop que vaig veure 2001: Una odisea en el espacio (potser amb 14 anys) no li vaig trobar el sentit i per tant no em va agradar. Anys després la descric com una avorrida obra mestra, amb escenes que mereixen estar al cap damunt de la història del setè art i que em posen la pell de gallina. Potser d'aquí vint anys li trobaré el sentit a aquesta petita tortura a l'espectador que vaig trobar una gran presa de pèl.