27 de febrer 2011

Secuestrados

Tots hem escoltat diverses vegades notícies d'assalts a casa de gent, una experiència, que com comenta el director, tots ens imaginem com a esfereïdora, doncs sent horrible qualsevol succés, quan un arriba a casa d'alguna manera un se sent més segur, més protegit del què li pugui passar fora d'ell. Aquesta violació de l'espai íntim i protector és la temàtica que Miguel Ángel Vivas vol portar a la gran pantalla, història no original en sí, però que intenta portar en el pla de l'hiperrealisme, fugint del thriller sobreactuat i efectista, la qual cosa aconsegueix amb una tècnica molt depurada que li va reportar el premi en el festival de cinema de terror d'Austin i bones sensacions en el passat festival de Sitges.
La pel.lícula està marcada per la seva gravació en pla seqüència, i el conjunt d'ella (que representa transcorre en el temps de 4 hores) està composat per 12 plans. Aquesta tècnica aconsegueix la complicitat de l'espectador, qui va seguint el devenir dels protagonistes, sense poder-se escapar del seu destí. En canvi, més discutible és la tècnica de la pantalla partida que s'utilitza puntualment en alguns moments, no sempre de forma justificada, ja que distreu la tensió de l'espectador, que no sap on concentrar-se.
Secuestrados tracta de 3 lladres (dos rumanesos i un espanyol) que irrompen en una casa de luxe localitzada en una urbanització a les afores d'una gran ciutat, just el dia que la família es disposa a estrenar-la. Sense cap mena d'escrúpols, l'objectiu és aconseguir la major quantitat de diners, sense importar-ne les conseqüències. Les escenes estan rodades amb un gran realisme, amb plans sostinguts i il.lumacions naturals i una fotografia directa i crua. Però sorprenentment, el què hauria de ser una experiència molt tensa per l'espectador, no és tant com un podria esperar, i aquí és on la pel.lícula falla malgrat les bones intencions del realitzador i tot el seu bon treball tècnic.
El primer problema està en el guió, o quasi en la falta d'aquest. La idea de la improvisació dels actors en cada escena per buscar la seva major naturalitat probablement sigui encertada, però el guió bàsic que lliga la pel.lícula deixa bastant que desitjar. L'alineament d'un dels lladres amb les víctimes, i un final estrany, brusc i excessivament gore no ajuden a la credibilitat completa de la història, factor primordial en una pel.lícula d'hiperrealisme. I és que en una pel.lícula així, l'espectador no només s'ha d'identificar i solidaritzar amb les víctimes, sino també ha d'odiar els delinqüents, i aquesta part està molt menys treballada, amb unes decisions dels lladres bastant discutibles. Algunes imatges haurien de ser més explícites per aconseguir-ho, i sorprenentment la càmara no es concentra en l'escena, mentre que alguna imatge fregant el gore sense aportar res podria ser completament prescindible.
El segon problema és la irregular actuació. Molt desafortunada els lladres (també en part per culpa del guió i/o director), regular els pares (malgrat la bona voluntat que hi semblen posar), i només excel.lent en la jove Manuela Vellés, qui esperem aquest paper li doni noves oportunitats per comprovar si aquest talent aquí mostrat, va més lluny que representar escenes de terror i angústia amb un repartiment de recursos molt ampli.
En resum, Secuestrados és un producte de terror nacional acceptable, una mica allunyada dels clixés del gènere, amb una encertada búsqueda del realisme en una experiència que tots temem que algun dia ens pugui passar. El director mostra bones aptituds tècniques, que caldrà veure en futures produccions amb un guió més elaborat, i la interpretació de Manuela Vellés és l'altre gran alicient d'aquesta pel.lícula, que en general deixa la sensació d'haver pogut ser molt millor amb poc més.

23 de febrer 2011

Entrevista al president de la meva primera empresa

Probablement si hi haguessin més empresaris com ell i hi hagués la major sintonia entre empresa, universitat i govern que comenta, les coses ens anirien una mica millor que ara:

Entrevista al president de Gestamp Automoción
a (Expansión)

20 de febrer 2011

Valor de ley (True Grit)

Després del reconeixement oficial que van tenir fa 3 anys ens els Oscar, amb No es país para viejos, els germans Coen recuperen el gènere del western en una pe.lícula que de moment els ha reportat 10 nominacions, però que dificilment els hi permetrà repetir aquell èxit en les categories principals. True Grit recupera el western clàssic, adaptant una novel.la homònima de Charles Portis, que ja va ser portada a la gran pantalla el 1969, amb John Wayne com a protagonista.
Valor de ley situa la historia a Fort Smith (Arkansas) el 1878, on una jove irreverent de 14 anys Mattie Ross arribarà buscant a l'assassí del seu pare, amb ganes de portar-lo a la justícia. Per a això comptarà amb l'ajuda del veterà marschall Rooster Cogburn (Jeff Bridges), qui a canvi d'uns quants dolars que li puguin servir per mantenir les seves borratxeres, accepterà endinsar-se en territori indi, una terra de ningú on pressumiblement l'assassí haurà buscat refugi enmig d'altres delinqüents que se senten segurs en aquesta zona on val la llei del més fort. En aquesta persecució, s'afegirà el ranger texà LaBoeuf (Matt Damon), qui també està buscant a Tom Chaney (Josh Brolin) per un assessinat d'un senador texà pel qual s'ofereix una gran recompensa.
La pel.lícula és un western excel.lentment ambientat i filmat, amb un ritme lent, centrat en el viatge intrèpid dels seus personatges, més que en escenes d'acció que només s'ofereixen de manera puntual. La jove protagonista (magníficament interpretada per la debutant Hailee Steinfeld) aporta el seu aire fresc, que li dóna aire de pel.lícula d'aventures juvenil. L'obra va de menys a més, a mesura que avança la trama i els vincles entre els protagonistes es van profunditzant, però en general la nova obra dels germans Coen dóna la sensació d'aportar poc de nou al cinema. Només l'actuació estel.lar de Jeff Bridges (en contraposició a la decebedora interpretació de Matt Damon) puja el nivell d'una de les obres menys sorprenents i originals d'uns cineastes que acostumen a imprimir un segell més personal en les seves pel.lícules. La recuperació d'un clàssic del western, sense cap aportació especial més que una sòlida direcció i excel.lent fotografia, deixarà la sensació a molts espectadors d'estar veient un cinema i un gènere del passat amb mitjans tècnics moderns, amb el conseqüent dilema de si no seria millor revisar algun dels westerns de l'època d'esplendor del gènere.
En resum, una bona pel.lícula per aquell qui vulgui reviure un western clàssic dels d'abans o fans incondicionals dels germans Coen que no vulguin perdre's cap obra de la seva cinematografia. Per a la resta, pel.lícula correcta però prescindible, i probablement en aquestes alçades d'any trobin opcions més atractives en la cartellera.

18 de febrer 2011

Seria possible una Escandinàvia mediterrània?

"Copiar el método danés es fácil; conseguir sus resultados es más complicado."
"Porque podríamos aplicar exactamente el mismo protocolo que los daneses, pero en otras sociedades no funcionaría, porque ellos tienen cohesión social, complicidad: el empresario y los empleados reman en la misma dirección, y cuando el empresario les dice que hará lo posible por volver a emplearlos si ahora le ayudan a salir del mal momento, ellos le creen y él después cumple."
"En los países escandinavos esa confianza permea las relaciones laborales y el respeto a las leyes. Esa confianza en que empresarios y empleados cumplen les permite ser muy eficientes. En los países latinos esa cohesión, esa complicidad y ese respeto no son tan habituales."

Extret de la Contra de la Vanguardia del 16.02: entrevista completa aquí

12 de febrer 2011

Love of lesbian (DJ Amable remix)


06 de febrer 2011

El discurso del rey

Nominada a 12 oscars, El discurso del rey és l'enèssima mostra del bon fer general del cinema britànic, especialment quan de representar històries del passat es tracta. En aquest cas, Tom Hooper, guanyador de diversos Globus d'Or per diferents teleseries angleses, ens acosta a una història simple, però a l'hora poc habitual i conmovedora , i que ens explica fets verídics probablement poc coneguts per la gran majoria dels espectadors.
En una època on Hitler convertia a les grans masses cap al nacionalsocalisme en gran part per les seves grans dots com a orador, en el bàndol anglès curiosament un dels candidats al tron patia greus problemes de tartamudeig, defecte en la parla que l'acomplexaria en la seva vida pública. El discurso del rey és la història d'Albert, qui després de la mort del seu pare, i de l'abdicació del seu germà Eduard VIII en menys d'un any, es convertiria en el rei George VI de Gran Bretanya, pare de l'actual reina Isabel II.
Després de nombrosos intents infructuosos per solventar la seva disfunció lingüística, Isabel, dona d'Albert, coneix a Lionel Logue, un curiós logopeda de dubtosa reputació però bons resultats. El llavors encara Duc de York decideix posar-se en mans de tant irreverent personatge, la qual cosa desemboca en la història de superació personal i amistat desigual sobre la qual gira tota la trama. Aquesta relació permetrà acabar tenint a l'Imperi Britànic d'una veu que encoratgi al poble en el què seria l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Tom Hooper sap portar la història cap al terreny comercial, sense per això perdre credibilitat en la seva creació. Personatges carismàtics, tocs d'humor i dramatisme quan cal, i escenes grandiloqüents on la perfecta sintonia entre la banda sonora i el discurs de la pel.lícula posaran la pell de gallina a l'espectador. A l'hora les necessàries dosi de context històric, amb un magnífic reflex de la pèrdua de poder de les monarquies modernes del segle XX, on el paper del rei quasi es veu reduït al de símbol del poble (sic), mitjançant la lectura de discursos que guiin a la gent... Tot poder de decisió de la noblesa sobre el futur d'una nació havia sigut erradicat després de la primera guerra Mundial...
Com no podia ser d'una altra manera, la pel.lícula compta amb una excel.lent realització i ambientació històrica, a l'hora que amb unes maravelloses interpretacions de Colin Firth en el paper de George VI i Geoffrey Rush en el de logopeda, i un perfecte complement en el secundari d'Helena Bonham Carter com a esposa del rei.
Pel.lícula que no decebrà a ningú i candidata seriosa a assolir bastant dels grans premis dels Oscars.