28 d’octubre 2012

Looper

Els viatges en el temps són un recurs clàssic del gènere thriller de ciència ficció. El director americà Rian Johnson (Brick The brothers bloom com anteriors llargmetratges) recull idees d'altres pel.lícules que han explotat aquest factor com Doce Monos o Terminator per crear la seva propia atmosfera tètrica d'un futur no tan llunyà. Looper es desenvolupa entre dos punts temporals: 2044 i 2074. En aquest darrer any, cometre un assessinat i poder fer desaparèixer un cos sense deixar rastre és missió impossible. Davant aquest fet, la màfia d'aquella societat compta amb una particular màquina del temps que permet enviar els seus objectius a 2044, on assassins a sou del present (anomenats loopers) contractats des del futur s'encarreguen de matar i fer desaparèixer els subjectes. 
Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un efecient looper, que sense masses remordiments, es dedica a fer la seva feina professionalment per estalviar els diners necessaris per poder-se retirar a la seva idealitzada França. Tot canviarà quan des del futur arribarà el personatge que encarna Bruce Willis, amb un missió concreta per intentar salvar el seu futur (us recorda alguna cosa a Terminator?). 
Looper és una pel.lícula que malgrat explotar un tema recorrent, l'aborda des d'una perspectiva bastant original. L'ambientació d'aquest futur on conviu avançada tecnologia amb tecnologia atrotinada de fa trenta anys (per exemple cotxes actuals amb plaques solars destartalades sobre els capós) i governada pel caos d'una delinqüència generalitzada aconsegueix encissar l'espectador amant del gènere. La música, fotografia i interpretacions són correctes (a la parella de protagonistes mencionada cal afegir Emily Blunt), l'acció és present en les dosis adequades, sense recórrer a grans efectes especials... El guió, del mateix director, és encertat en la primera meitat de la pel.lícula, introduint i enganxant a l'espectador a la trama. La segona meitat comença a relliscar una mica més, s'introdueixen certs aspectes interessants dels efectes dels viatges en el temps sense entrar en discussions físicofilosòfiques, però a la vegada apareixen nous personatges amb poders especials que desvien la direcció de la pel.lícula cap a un àmbit més discutible. Tot això derivarà cap a un final que probablement decebrà a alguns espectadors. Un servidor reconeix la dificultat de tancar històries de viatges en el temps, sense entrar en repeticions d'altres obres o no resultar obvi, però l'encertat enfoc inicial provoca unes expectatives que possiblement el final les defraudarà bastant.
En tot cas, entretingut thriller d'acció futurista i ciència ficció, que probablement no passarà als anals com altres creacions de l'estil, però sí pot merèixer una visita a la sala de cinema pels amants del gènere.

13 d’octubre 2012

A Roma con amor

Woody Allen torna fidelment a la seva cita anual amb els seus espectadors, amb una nova comèdia, que seguint la tònica dels últims temps ens porta a una nova ciutat de gravació: en aquest cas Roma.
Com sol passar en la primera pel.lícula que grava en una nova ciutat (especialment en la controvertida Vicky Cristina Barcelona), una part de l'obra es converteix en un panflet propagando-túristic del lloc de gravació. Com és natural quan un intenta crear una pel.lícula a l'any, la qualitat de les mateixes és molt variable, doncs l'inspiració humana dificilment pot ser tan regular. De totes maneres, Woody Allen sol ser garantia per als seus fans d'assolir un mínim nivell en les seves obres més regulars per damunt de la mitjana habitual del gènere. En el cas de "A Roma con amor" aquest mínim pot ser més discutible, i és difícil que aquelles persones que no siguin fans acèrrims acabin satisfetes al sortir de la sala.
Malgrat comptar amb una plèiada d'actors de renom de totes les generacions (Roberto Begnini, Alec Baldwin, Penélope Cruz, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix director), el cert és que la pel.lícula és una obra molt menor en la filmografia del director novaiorquès. Amb moltes històries paral.leles que reflexionen sobre l'absurditat i efimeritat de la fama i la fidelitat i la passió en les relacions amoroses, la rialla es produirà en menors situacions que les habituals i en general l'espectador sortirà amb la sensació d'haver estat davant un guió molt simplista i predictible, sense gaires diàlegs que mereixin especial atenció.
Per a fans irreductibles de Woody o per qui tingui bons records de Roma i els vulgui rememorar a la gran pantalla.