26 de març 2010

Direcció Marroc



25 de març 2010

Dorian - Cualquier otra parte


Zona 80

Aquesta setmana han fet una col.locació massiva de noves senyalitzacions grogues "Zona 80" a les incorporacions de l'A2, B23 i imagino la resta de vies ràpides en la zona de limitació a 80 km/h. Certament, alguna vegada havia pensat que quan jo entro a l'autopista, no he de perquè saber si estic en una zona 80 o no, i en alguns llocs la primera indicació venia bastant tard, afegiríem en algun cas, després del primer radar. Però clar, quan un veu que la col.locació de senyals ha estat tan massiva que, en alguns casos, la nova senyal quasi tapa l'antiga que li queda al darrere, un es pregunta de quin conseller o ministre és familiar o amic el resposable de l'empresa que les fa...

21 de març 2010

Una educación

Nominada a tres Oscars aquest any (millor pel.lícula, actriu i guió adaptat), "An education" és una producció britànica que ens porta al Londres de principis dels anys 60, una època marcada per l'austeritat post-guerra. La història es basa en les memòries de la periodista britànica Lynn Barber, concretament en la seva etapa d'adolescència, en un guió adaptat per Nick Horby, autor d'Alta fidelidad entre altres llibres. La direcció corre a càrrec de la directora danesa Lone Scherfig (Willbur wants to kill himself)
La protagonista en la pel.lícula és Jenny, brillant estudiant de setze anys que somnia, impulsada pels seus pares, en estudiar Literatura anglesa a Oxford. Un dia coneixerà a David, jove adult benestant, qui ràpidament la seduirà quan la introdueix en una vida aparentment més glamurosa i excitant. França representa en aquella època probablement un model a molts països d'Europa d'una cultura més lliberal, sofisticada i apassionada, on l'amour és el centre de molts somnis, entre ells els de la jove estudiant, qui creu trobar en David al seu príncep blau. L'encant i imaginació d'aquest sedueix així mateix als aparentment estrictes pares de la noia. Un futur de durs anys d'universitat per ser una dona amb estudis es contraposa a la possibilitat d'un futur més fàcil com a muller del seu estimat que la introdueix a la vida adulta...
Una educación és una pel.lícula moralitzant, el podríem considerar com un conte modern portat a la gran pantalla. La trama i el final són bastant previsibles i enfocats a la moral que es vol transmetre a l'espectador amb aquesta història. En canvi, la posada en escena i la representació d'aquella època, no només a nivell d'escenografia, sino també de reflex de les maneres de pensar i fer de la gent, sembla bastant aconseguida. Però per sobre de tot, destaquen les grans interpretacions dels seus protagonistes, especialment de la jove Carey Mulligan, qui amb els seus 24 anys aconsegueix representa la jove adolescent. Sens dubte el gran descobriment de la pel.lícula i una actriu a seguir. Amb ella es complementa molt bé el seu convincent amant (Peter Sarsgaard), mentre que Alfred Molina (interpretant a Jack, el pare), dóna el toc de comèdia necessari a l'obra. De testimonial es pot qualificar el paper d'Emma Thomposon, com a directora de l'institut.
An education és doncs una pel.lícula molt correcte, amb magnífiques interpretacions, sobre una relació entre una menor i un adult, però no és cap obra mestra. Probablement en un any més prolífic qualitativament no hauria arribat tant lluny, però com bona representant anglesa supera la mitjana del cinema americà.

09 de març 2010

Sensations Freetrack

No vas tenir prou amb la nevada d'ahir? Vas tenir problemes per dominar el cotxe? T'agradaria adquirir una mica més de seguretat sobre neu o fer uns derrapatges amb un cotxe que no sigui teu i un circuit preparat per l'ocasió?
SEAT t'invita a través del Club SEAT a l'experiència Sensations Freetrack, un petit curs de conducció gratuït sobre la neu, i sobretot un lleuger divertimento. I és que conduir un 4x4 amb neumàtics de contacte doncs facilita bastant les coses i permet fer una mica el brètol sense perill.
Abans d'ahir ho hauria recomenat per gent que estés pels voltants de la Molina (parquing 3), esquiant o fent d'altres activitats, doncs la seva durada (menys d'una hora) no compensa pujar i baixar només per ell. Però després de veure com conduien alguns ahir, no els hi vindria malament provar-ho...

08 de març 2010

Què bonica és la neu en aquest país

M'hauria agradat haver vist la neu tal com surt en aquesta foto, amb el blanc a la vora d'un mar encabritat. Podia haver estat això ahir diumenge i probablement l'hauria disfrutat més. El paisatge a SEAT recordava a Ingolstadt, desgraciadament sense càmera per immortalitzar-ho. Tornar a treure un pam de neu d'un cotxe tapat per ella, no m'esperava tornar-ho a fer en aquestes latituds, i fins i tot feia gràcia recordar-ho.
Però passats aquests breus moments, la crua realitat ha fet acte de presència, pels què necessiten agafar transport per fer vida normal, una nevada és això:
Dues hores per aconseguir sortir del polígon de SEAT, tots sortint encara més a la mateixa hora que normalment, suposo que el merder dels mossos obligant a posar cadenes als què anaven direcció Igualada, algun que altre camió imprudent que l'haurà liat en alguna rotonda... El cas és que després de donar la volta del camí habitual i avançar a pas de tortuga per l'alternatiu, finalment empalmava amb l'autovia, desapareixent els fantasmes de la pernoctació en l'oficina.
Sorprenentment el Martorell-Barcelona ha estat ràpid (meny de mitja hora). Tothom a pas de tortuga però per una vegada pel carril de la dreta, així que alguns pocs podíem circular tranquilament per un desert carril de l'esquerre amb neu suficientment xafada i no gelada per circular sense cadenes a 80-90.
Primera broma de la nit: senyal de la bifurcació Diagonal-Cinturó Litoral amb 9 i 8 minuts com un dia normal!! Clar, sobretot la Diagonal que ja estava col.lapsada a la mateixa A2 (previsible amb la Ronda de Dalt tallada). Canvi de rumb: direcció Gran Via. Tràfic fluid fins arribar al creuament, aix, perquè no he seguit allà, la bombeta Zona Franca se m'ha iluminat i no sé si amb massa èxit. Mitja hora en una rotonda (perquè la gent col.lapsa les carreteres?? perquè no deixar passar la gent en comptes de tallar el pas i empitjorar la situació??), amb un intent fallit de sortida (sense sortida) cap a Can Tunis. Passat l'embús, tram comfortable pel port i Zona Franca, fins arribar al Passeig de la Zona Franca. Mitja hora en les immediacions de Plaça Cerdà, per descobrir que la Ronda del Mig estava tallada per la neu, clar, només és un tunel. Després m'informaven que era pels problemes dels conductors en les sortides del nord de la ciutat, però què tal permetre el pas fins on es pot, especialment deixar passar les vies de Badal que tallen la ciutat pel mig?? Com la Gran Via estava obviament col.lapsada, enèssim pla B, asquest sí amb èxit. Desviació cap a Montjuïc fins a buscar un carrer que creués la Gran Via, em portés a la Bordeta i d'allà finalment a Carretera de Sants i ja sí Rambla del Brasil per dalt fins a casa.
16.36 fitxava de sortida a SEAT. 20.45 obria el pany de casa. Tot per una mica de neu per una vegada anunciada. Entenc que no estem tan preparats com els nòrdics, però tan poc??

07 de març 2010

En tierra hostil

Amb nou nominacions als Oscar i nombrosos premis internacionals, En tierra hostil es presenta com una de les grans competidores davant d'Avatar de James Cameron. Difícil d'entendre són aquestes sobtades corrents crítiques positives que ara col.loquen a la fins ara desapercebuda Kathryn Bigelow com a directora d'obres mestres. The Hurt Locker és una pel.lícula amb certs mèrits per a l'espectador general, però té uns grans problemes com per a poder-la considerar una obra de referència.
En tierra hostil és una pel.lícula de guerra, concretament l'acció es situa a Bagdad en l'actual conflicte d'Iraq. Un grup d'artificiers es dedica a desactivar bombes que els insurgents col.loquen quasi diàriament per la ciutat. La pel.lícula, filmada en un estil quasi documental, ens acosta la tensió i la pressió psicològica de la guerra, sense grans pretensions d'acció ni d'històries d'heroicitats més pròpies de la ficció que de la realitat.
El problema de tanta realitat ve quan la documentació de l'obra és més aviat inexistent. Fins i tot per l'ull més inexpert, moltes situacions presentades sorprendran a l'espectador, i només cal entrar als comentaris de l'Internet Movie Data Base per comprovar la indignació dels militars que l'han vista. La realitat de la guerra, que sembla voler mostrar l'obra, se'n va en orris quan sembla que el grup de militars protagonista actua lliurement sense una clara coordinació ni la jerarquia bàsica en tot exèrcit. Algunes accions tan seves com dels rebels semblen completament incoherents i impròpies de gent professional. Per això sorprenen els elogis quasi unànims de la crítica, En tierra hostil reflexa molt bé alguns aspectes de la guerra, però en altres naufraga estrepitosament, quedant molt clar que un no aprendrà d'ella les actuacions reals dels militars a la guerra de l'Orient Mitjà.
Més enllà de tot això, la pel.lícula manca de diàlegs interessants (la qual cosa és certament creïble pels protagonistes que representa) i les diferents missions que es mostren acaben fent-se repetitives. El millor és la tensió que s'aconsegueix transmetre a l'espectador, que s'endinsa en l'ambient i la pressió de la guerra difusa, aquella que no és la dels mísils ni tirotejos constants, sinó barrejada en la vida d'una ciutat que intenta seguir el seu curs. Però les més de dues hores no s'acaben justificant davant un guió repetitiu que no avança.
Una pel.lícula bèl.lica més que, malgrat les crítiques positives, no marca ni molt menys cap fita en el gènere. Més de dues hores de missions poc reals, amb una tensió molt real, però saturant.